Evidentment que estem davant d’un llibre d’una expedició i ascensió a l’Everest, amb els elements inevitables d’aclimatació, camps d’alçada, atac al cim i altres components que no hi poden faltar, sense oblidar la cara fosca que acompanya avui en dia a qualsevol expedició al vuit mil més emblemàtic.
Però seria injust i errat pensar que aquest llibre és només això. Un text que comença amb un diàleg amb el vent ja porta implícit tota una declaració d’intencions. Perquè és possible fer una literatura de l’Everest diferent, que no sigui necessariament heroica i grandiloqüent. I aquí hi ha el mèrit d’aquesta obra. La nova mirada al sostre del món, una mirada propera, enormement personal, quasi íntima a cops, que no pretén justificar res, sinó relatar unes vivències i sentiments.
I això que ho fa possible? L’alè de l’autora. Per què existeix una literatura femenina? Mai he cregut massa en els llibres de gènere. Els llibres i la literatura són bons o dolents, independentment del sexe de qui l'hagi escrit. Però el que si s'ha d'admetre, especialment en la literatura de muntanya, és que la mirada femenina és diferent. Acostuma a donar un apropament molt més senzill, íntim, antiheroic, sincer i càlid de les ascensions. Per què? Perquè s'atreveix a endinsar-se en els sentiments personals, no ha de mostrar la fredor glacial del gran alpinista que mai té por ni es desmunta davant de cap adversitat. Potser si que sona a tòpic, però em penso que hi ha part de veritat.
Aquest és un text que ens acosta a un Everest diferent, fet a mida i escala humana, on molts s'hi podrien sentir identificats. En el fons és el relat d'una aventura personal on l'Everest hi posa el decorat. Descrit amb agilitat i facilitat, sense artificis ni cercar l'alta literatura, es llegeix de gust.
Article al blog Muntanya.net sobre el llibre Cuida-les Chomolungma. Catalanes al sostre del món, de Sílvia Ferrandis.