Lectures poètiques al Dominical - Cafè Central - Charles Simic - Marta Pera

Diré Charles Simic i em diré. Entre molts altres poemes i poetes. Aniversari de Cafè Central.

LA PUÇA

A una puça li encanta

veure els amants despullar-se

i saltar al llit

i fer l’amor i enllestir

ràpid, per tenir-los

tots sencers per a ella,

adormits un en braços de l’altre,

i que deixin de roncar

només per rascar-se.

Charles Simic, The Lunatic

Marta Pera parla de Charles Simic a Núvol

Charles Simic: un acte de desesperació o una tirada de daus

http://www.nuvol.com/critica/charles-simic-un-acte-ded-esesperacio-o-una-tirada-de-daus/

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

CHARLES SIMIC: UN ACTE DE DESPERACIÓ O UNA TIRADA DE DAUS

Marta Pera Cucurell

Charles Simic dirà els seus poemes aquest dilluns al Palau de la Música, en l’acte que clou la Setmana de la Poesia. La traducció del seu llibre Mestre de disfresses, publicat per Cafè Central, va rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia el 2014. La traductora ens parla dels seus versos.

Una coberta blanca amb un personatge borrós, una empremta digital en comptes de cara: Master of Disguises. Em podia resistir a tant de misteri? Coneixent una mica l’autor, no. L’havia llegit en anglès i en castellà perquè no hi havia res d’ell traduït al català i sabia que no em fallaria.

Efectivament, el món misteriós insinuat a la coberta es desplega al llarg dels 52 poemes que constitueixen el llibre, començant per la citació de Wallace Stevens que l’encapçala, que ve a dir que tot és tan irreal com ho pot ser la realitat i és tota una declaració d’intencions.

De la mà del mestre disfressat caminem per un terreny aparentment ordinari, però sovint ens trobem en l’esfera del que és extraordinari sense saber ben bé com hi hem arribat. Simic és un poeta difícil de categoritzar: el to sovint és surrealista, fins i tot metafísic en alguns casos, i al mateix temps ens ofereix retrats i escenes inexorablement realistes.

Ens trobem amb ambients perfectament quotidians com ara una botiga de segona mà, un saló de bronzejat, escenes de carrer, nits d’insomni, i alhora plana pertot arreu una atmosfera de misteri, insinuacions: una finestra il·luminada en un carreró fosc, un gat negre que travessa el carrer.... I de vegades imatges tan imprevisibles i xocants com un pardal amb crosses o una roda que volta sola pel món. Com diu el mateix poeta, la seva ment lluita per copsar el que és eternament inaprehensible, allò que sempre s’insinua, sigui el que sigui.

Els seus poemes estan habitats per gent normal i corrent com la mare que plora trinxant ceba a la cuina, una viuda borratxa, una taquillera d’un cinema dels d’abans, cambreres i, sobretot, indigents, captaires, exiliats, enterramorts... i ombres, moltes ombres. I gats, gossos, una cabra, una panerola, una vespa atreta per un meló obert, pardals, corbs... Quan començava a escriure, un editor, en una carta de rebuig, li va dir: “Estimat senyor Simic, és obvi que vostè és un jove intel·ligent: per què perd el temps escrivint sobre porcs i paneroles?” Per sort, el jove poeta no li va fer cas.

Són versos aparentment senzills, que es fixen en detalls, que parlen de coses corrents, petites, vulgars: una clau rovellada, cupons del supermercat, un condó usat, però que tenen la virtut de portar-te a un lloc estrany i deixar-te penjant com una bombeta nua del sostre, com si el temps s’hagués aturat, i és que, segons Simic, l’anhel secret de la poesia és detenir el temps. Versos que commouen i, inevitablement, les ganes de fer-los meus. Em podia resistir a traduir-los? Traduir també és una mica això: apropiar-te el que és d’un altre i fer-ho teu. I per sort, la literatura està feta de totes aquestes apropiacions.

foto de Richard Drew

Charles Simic és un poeta d’origen serbi que viu als Estats Units. S’ha dit d’ell que és un poeta americà amb accent eslau. Va néixer el 1938 i va passar la infantesa a Belgrad, sota les bombes, jugant a guerra amb els seus amics ─«Quan tenia cinc anys / havia lluitat en més de cent batalles» ens explica al poema «Vell soldat»─, amb pólvora de veritat i el casc d’un soldat alemany ─que li va deixar el cap ple de polls, per cert, i la seva família sempre va riure d’aquest episodi.

Després la família va anar a França, seguint el pare, amb intenció d’arribar als Estats Units. Van ser una adolescència i una joventut de persona «desplaçada», fugint del nazisme, del comunisme. Diu Simic que Hitler i Stalin van ser els seus agents de viatges. Les vivències d’aquesta època com a immigrant a tot arreu han influït tota la seva obra posterior.

Finalment, el 1954 va arribar as Estats Units i allò va ser el paradís per a ell. Ja n’estava enamorat, del país, per les pel·lícules i les revistes americanes que la seva mare comprava a París per practicar l’anglès: a les fotografies d’aquelles revistes els colors eren més vius que a França, el vermell i el taronja eren més intensos, a Amèrica tothom somreia, fins i tot els perruquers. El que li tallava els cabells a París, en canvi, sempre estava de mal humor. Tot i que continuava sent immigrant, i ho patia, s’hi va quedar. «Amèrica era terriblement lletja i bonica al mateix temps», diu al seu llibre de memòries A Fly in the Soup. Ha fet de professor de literatura i d’escriptura a la Universitat de New Hampshire durant trenta anys, i ara està retirat.

És una de les figures clau de la poesia nord-americana actual, i se li ha reconegut l’obra amb diversos premis, entre ells el Pulitzer (1990). Té més de trenta poemaris publicats, i uns quants llibres en prosa de memòries, articles i traduccions.

Parlant dels seus mestres, tot i que reconeix la influència dels poetes francesos del XIX, els nord-americans Wallace Stevens, Whitman, Dickinson, William Carlos Williams, la russa Marina Tsvetàieva i sobretot els sud-americans (Borges, Huidobro, Neruda...), diu que els seus millors mestres, tant en art com en literatura, van ser els carrers per on rondava de jove. I afirma que Rollins, Charlie Parker i Thelonius Monk van ser models artístics molt millors que la majoria de poetes, i que als clubs de jazz i a les galeries d’art hi havia molta més poesia que en les revistes especialitzades.

Tota la seva poesia està marcada per les vivències de la guerra, la pobresa, la fam i la seva condició de desplaçat: la gent que mor sota les bombes sempre és «la mateixa», gent normal i corrent, totalment aliena als motius de la guerra: a Belgrad, a Nova York, a Bagdad. La guerra només interessa a una classe política corrupta perquè els omple les arques de diners i, com diu al poema «El pardal», «Hi haurà una pila de feina / per als fabricants de bombes, / d’uniformes i de llits d’hospital / i, per descomptat, de taüts.» I el món és ple de víctimes d’unes estructures polítiques absurdes com el pare boig, sol a casa, que espera que torni el fill, mort a la guerra, del poema «Tornant a casa amb cotxe».

El món és fals, cruel i bell, i sobretot incomprensible, però se’ns presenta vestit d’estar per casa. Tot són insinuacions. Ningú no sap res.  «Només les fulles diuen la veritat.» En definitiva, com diu el poeta citant Wittgenstein, «El que és misteriós no és “com” sigui el món, sinó que sigui.»

Poemes en la pell i l’os: ni un mil·ligram de greix. Me l'imagino amb un cisell, tallant els versos, esberlant les corbes, fins que tot queda cantellut,  incisiu, clar. Arestes pures. Simic té una manera molt personal d’organitzar els versos, escapçant-los, i de jugar, especialment, amb l’estrofa, de manera que sovint els versos cauen els uns sobre els altres en cascada, amb ressons jazzístics, en un flux que es pot fer quasi hipnòtic.

Aquest dilluns podrem veure i escoltar Charles Simic al Palau, el poeta que parla de l’estranyesa de la persona en un entorn sovint hostil, per a qui el poema és «un acte de desesperació o, més aviat, una tirada de daus»: ironia, tendresa, frescor, sentit de l’humor i llum, una llum que pot fer mal, la llum de l’art contra la foscor d’un món incomprensible.

Últimes paraules, corredor de la mort, circa 2030 - Sharon Olds

Últimes paraules, corredor de la mort, circa 2030

Aquí, sóc un dels que van fer

el que diuen que vaig fer.

Mireu-vos ─em van concebre el mes

que vosaltres el vau votar─, mireu el tribunal

suprem a favor de la pena capital

i contra l’avortament. Em vau condemnar

a aquesta vida viscuda fins demà. I tota

la gent que he mort, ara serien amb vosaltres,

si m’haguéssiu deixat morir abans de respirar,

quan els meus pares necessitaven que morís.

¿Us hauria semblat més americà si

hagués sigut una defunció més pública,

com aquesta, si hi hagués hagut multituds televisades

corejant davant de la clínica, el cèrvix en

primer pla, en una pantalla a l’aire lliure,

el fetus, jo, d’u vuitanta,

lligat a la taula? No és que jo

hi pugui dir la meva ─no pas aquesta nit,

ni demà a les vuit

del matí, que seré un dels morts

per fi. Com m’ho he hagut de guanyar.

Sharon Olds, One Secret Thing

Diagnòstic - Sharon Olds - Dia del sentit de l'humor

No m'agraden gaire els "el dia de" ni els "l'any de" (ho confesso). M'agradaria que cada dia fos el dia de la poesia, i del llibre, i de la dona, i el dia per treballar per tantes malalties i problemes que tenim, que cada dia fos el dia de totes les coses importants. I avui, com tants altres dies, deixo aquí un poema de la Sharon Olds que m'agrada molt:

Diagnòstic

Quan tenia sis mesos, la mare va veure
que em passava alguna cosa.  Feia una expressió
que no havia vist en cap criatura
de la família, ni de la parentela,
ni del veïnat. La mare em va portar
al pediatre de les mans suaus,
un metge amb nom de peça de recanvi per a una roda:
Hub Long. La mare no li va dir què pensava
de veritat: que jo estava posseïda.
Aquella mirada estranya...
El metge em va agafar, va parlar amb mi,
de la manera com es parla amb les criatures, i la mare
va dir: Ara ho fa! Miri!
Ara ho fa! I el metge va dir:
Del que té la seva filla
se’n diu sentit
de l’humor. Oh, va dir ella, i se’m va emportar
a casa, on examinarien aquest sentit
i el donarien per incurable.

Sharon Olds, "One Secret Thing", traducció de Marta Pera Cucurell

La vellesa de la nostàlgia - Mark Strand

LA VELLESA DE LA NOSTÀLGIA

Aquelles hores dedicades a escalfar-te en el fulgor d’un futur imaginat, de deixar-te endur per corrents de promesa per un amor o una passió tan forts que et senties transformat per sempre i convençut que fins i tot la partícula més petita del món que t’envoltava estava carregada d’un propòsit d’impossible grandesa;  ai, sí, i alçaves la vista cap als arbres i t’estremies amb el riu de fullatge clar i daurat que cascadejava desfermat pel vent, i pel cant potent, melodiós, d’innombrables ocells; aquells moments, tants i tan llunyans, encara tornen, però fugaçment, com cuques de llum en la calor perfumada d’una nit d’estiu.

ETERNITAT PROVISIONAL - MARK STRAND

    ETERNITAT PROVISIONAL

Un home i una dona jeien al llit. «Una altra vegada i prou», va dir l’home, «una altra vegada i prou». «Per què  sempre dius això?», va dir la dona. «Perquè no vull que s’acabi mai», va dir l’home. «Què és el que no vols que s’acabi?», va dir la dona. «Això», va dir l’home, «aquest no voler que s’acabi mai».        

                                                                            
- Mark Strand, Almost Invisible    

Quan vaig fer cent anys - Mark Strand

Abans d'ahir el llegia. Aixoplugada en els seus versos malenconiosos, onírics, del món gris i moll de fora. L'aigua regalimava pels vidres i potser vaig sentir una ràfega d'aire fred.

QUAN VAIG FER CENT ANYS    

Volia fer una travessia immensa, viatjar dia i nit cap al món desconegut fins que  em desfés del meu vell jo i prengués possessió d’un jo nou, aquell que potser havia trobat a faltar en els meus viatges anteriors.  Però el primer pas era massa difícil. Estava ajagut al llit, incapaç de moure’m, rumiant, com ho fa la gent de la meva edat, la naturalesa de la malenconia ─com es filtra a l’esperit, com desencarna la voluntat, com desterra els sentits a la fredor de la penombra, com fins i tot les més bones intencions, i les més malicioses, es marceixen en la seva torre de defensa. Em vaig quedar mirant el sostre i tot d’un plegat vaig sentir una ràfega d’aire fred, i vaig desaparèixer.  


- Mark Strand, Almost invisible, traducció de Marta Pera Cucurell

http://www.nuvol.com/noticies/charles-simic-es-la-pera/

Charles Simic és la Pera

Núvol. Barcelona. 

/ 15.05.2014

La traductora Marta Pera és la guanyadora de la desena edició del premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que Cafè Central organitza des de fa una dècada. El guardó, dotat amb 6.000 euros, ha estat concedit la traducció de ‘Mestre de disfresses’, del poeta americà d’origen serbi Charles Simic. Serà el primer poemari de l’autor traduït al català.

Charles Simic

El Cafè Central ha tingut la gentilesa d’oferir-nos en primícia el darrer poema del recull guardonat.

I vostè qui és, senyor?

Només sóc un vell que arrossega els peus
i fa de ventríloc
per un déu
que no ha parlat amb mi ni una sola vegada.

El que té ulls de cabra
i pastura tot sol
en algun prat de l’alta muntanya
el llarg vespre d’estiu.

Traductora de llarga trajectòria, Pera ha traduït de l’anglès autors com Henry James, William Faulkner, John Le Carré, Virginia Woolf i John Irving, entre d’altres. També ha traduït de l’alemany Ernst Jünger i Robert Musil.

El Jordi Domènech té un palmarès envejable. L’han guanyat traductors com Joan Casas (‘Tard molt tard, de nit entrada’, de Iannis Ritsos), Isidor Marí (‘Vents’, de Saint John Perse), Gemma Gorga (‘Vint esmorzars cap a la mort’, de Dilip Chitre) i Gabriel de la S.T. Sampol (‘Escena de l’odi’, de José de Almada Negreiros).

La Història del Premi

Al mes d’octubre de 2003 va morir sobtadament el poeta, traductor i amic Jordi Domènech i Soteras. Havia nascut a Sabadell el 1941, i la seva vida va circular per tres eixos: la poesia, la traducció i el disseny industrial. En tots ells va desenvolupar una activitat lenta, callada, constant; destacada, malgrat la modèstia que el va distingir. La seva desaparició als 62 anys, sense preavís, va deixar un buit que alguns amics vam intentar omplir, primer amb la publicació de la seva Obra Poètica a Jardins de Samarcanda, i després amb la convocatòria, a partir del 2004, d’un premi de traducció de poesia que dugués el seu nom; d’aquesta manera, pensàvem, Domènech no cauria en l’oblit, tan habitual entre nosaltres, de qui abandona una estona l’escena i ja desapareix per sempre més.

El Premi va començar a rodar al 2005, amb una dotació de 1.250 euros (que es va ampliar a 6.000 euros a partir de 2010, quan Mobles 114 va deixar de patrocinar-lo i se’n va fer càrrec la Fundació Banc Sabadell), i la publicació del llibre guanyador a Jardins de Samarcanda.

Es va cercar un jurat de persones de prestigi i que, alhora, haguessin estat amigues de Domènech, i així van sorgir els noms que durant deu convocatòries han jutjat la qualitat dels treballs presentats: D. Sam Abrams, Nathalie Bittoun-Debruyne, Feliu Formosa, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura, Dolors Udina i Víctor Sunyol, que ha actuat de secretari.

En les deu convocatòries s’han presentat uns dos-cents treballs, dels quals han resultat guanyadors: 2005: Joan Casas, amb Tard, molt tard, de nit entrada, de Iannis Ritsos. 2006: (declarat desert). 2007: Josep Domènech Ponsatí, amb Rara mar, d’Armando Freitas Filho. 2008: Eusebi Ayensa, amb Esborranys i poemes inacabats, de Konstantinos P. Kavafis. 2009: Isidor Marí, amb Vents, de Saint-John Perse. 2010: Txema Martínez, amb Sonets, de William Shakespeare. 2011:  Antoni Xumet Rosselló, amb Gravitacions, d’António Ramos Rosa. 2012: Gemma Gorga, amb Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre. 2013: Gabriel de la S. T. Sampol, amb L’escena de l’odi, de José de Almada Negreiros: I, enguany, Marta Pera, amb Mestre de disfresses, de Charles Simic.

(Tots els llibres guanyadors són en el catàleg de la col·lecció Jardins de Samarcanda, de Cafè Central. Podeu consultar-ho al web de Cafè Central.

En cada acte de lliurament un traductor de reconegut prestigi ha dictat un parlament, escrit expressament per a l’ocasió, el text del qual s’ha editat després en format de plaquette dins la col·lecció «Els ulls de Tirèsies».  Els diversos ponents han estat Adan Kovacsics: Hofmannsthal y la tradición de la crisis del lenguaje. Joan Sellent: Amb sense ser poeta. Isabel Núñez: Els meandres de la traducció. Laura Borràs: Traduir paraules, traslladar significats, construir el món. Anna Casassas: El ritme de la prosa. Joan Fontcuberta: Traduir: l’ofici. Selma Ancira: Largo viaje del sentido al sonido. Juan de Sola: Crítica i traducció. I Francesc Parcerisas: Tres preguntes, dues anècdotes, un poema.

Enguany, a l’acte de lliurament del Premi, que tindrà lloc el dimarts 27 de maig, a les set del vespre, a Arts Santa Mònica, es lliurarà el Premi a Marta Pera, Francesc Parcerisas farà el parlament esmentat abans.  I finalment, es presentarà el llibre, editat en la col·lecció Balbec de Cafè Central,De traduir (poesia), que recull les totes aquestes ponències: mirades i consideracions diverses sobre la teoria i la pràctica de la traducció literària.

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

Marta Pera guanya el premi Jordi Domènech amb una traducció de Charles Simic

PEDRA

Entrar en una pedra

seria el meu estil.

Que un altre sigui un colom

o faci carrisquejar unes dents de tigre.

Jo estic content de ser una pedra.

Des de fora la pedra és un enigma:

ningú no en sap la resposta.

Però a dins s’hi deu estar fresc i tranquil

encara que una vaca la trepitgi amb tot el seu pes,

encara que un nen la tiri al riu;

la pedra s’enfonsa, lenta, impassible,

fins al fons del riu

i els peixos hi truquen

i escolten.

He vist saltar espurnes

quan es freguen dues pedres,

per tant, potser no és fosc, a dins;

potser una lluna hi brilla

en algun lloc, potser darrere d’una muntanya

—amb la llum justa per desxifrar

les escriptures estranyes, els mapes celestes

de les parets internes.

- Charles Simic

El penis del Papa

Penja al fons de la sotana, un batall

delicat al centre de la campana.

Es mou quan ell es mou, un peix espectral

en un halo d’algues de plata, el pèl

onejant en la foscor i la calor —i de nit

mentre els ulls dormen, es dreça

en lloança de Déu.

- Sharon Olds, The Pope's Penis

Panerola

 

Quan veig una panerola

no em poso violent com tu.

M’aturo com si hagués passat

un compliment afable.

Aquesta panerola m’és familiar.

Me la trobo de tant en tant,

a la cuina, a mitjanit,

i ara al coixí.

Veig que del cap

li surten un parell

dels meus cabells negres,

i qui sap què més.

Porta papers falsos

—no em preguntis com ho sé.

Papers falsos, sí,

amb la meva empremta digital.

Charles Simic

Selected Poems (1963-2003)

Els amants - Charles Simic

ELS AMANTS

CHARLES SIMIC

Al bosc un diumenge clar,

quan érem petits,

vam trobar una parella ajaguda a terra.

Agafats de la mà, amb por

de perdre’ns, allò

ens va semblar una clapa de neu,

aquells dos agafats nus

a terra, el vent

movia les branques sobre seu

mentre passàvem, i no vam saber mai

qui eren, ni en vam parlar mai després

entre nosaltres, ni amb ningú.

El cor que riu (Charles Bukowski)

la teva vida és la teva vida
no la deixis bastonejar fins a una submissió humida.
estigues alerta.
hi ha sortides.
hi ha llum en algun lloc.
potser no és gaire llum però
venç la foscor.
estigues alerta.
els déus et donaran oportunitats.
reconeix-les.
pren-les.
no pots vèncer la mort, però
pots vèncer la vida, de vegades.
i com més sovint ho aprenguis a fer,
més llum hi haurà.
la teva vida és la teva vida.
reconeix-la ara que la tens.
ets meravellós.
els déus es volen delectar
en tu.