Elogi dels traductors - Jordi Llavina a El Punt Avui

OPINIÓ
ESCRIPTOR - 3 juliol 2019 2.00 h
TRIBUNA
Elogi dels traductors
JORDI LLAVINA - ESCRIPTOR
En el seu dar­rer lli­bre, Incerta història de la veri­tat (:Rata_), Xuan Bello afirma que hi ha dues pro­fes­si­ons que admira per damunt de totes les altres: la de bom­ber i la de tra­duc­tor. Espe­rem que, davant un estiu que es pre­veu infla­ma­ble de tragèdies –molt més després de les ter­ri­bles notícies de fa una set­mana–, no hàgim d’admi­rar encara més, si això fos pos­si­ble, la tasca impres­cin­di­ble de tots aquells que, gràcies a la seva pro­fes­si­o­na­li­tat, mini­mit­zen el poder devas­ta­dor del foc. Aquí, però, em vol­dria fixar en el segon ofici des­ta­cat per l’asturià: el de tra­duc­tor.

El lli­gam entre lite­ra­tura i tra­ducció és con­na­tu­ral, com remarca Antoine Ber­man en el lli­bre L’épreuve de l’étran­ger, cen­trat en la cul­tura i la tra­ducció a l’Ale­ma­nya romàntica. Escriu el francès: “Hi ha una iro­nia fabu­losa en el fet que la novel·la espa­nyola més gran [el Qui­xot] sigui pre­sen­tada per l’autor com una tra­ducció de l’àrab.” He tin­gut ocasió de pen­sar en tot això perquè dar­re­ra­ment he lle­git dues tra­duc­ci­ons magis­trals: la de Mont­ser­rat Ros de la Ilíada homèrica (Ade­si­ara) i la de Joan Sellent Arús del David Cop­per­fi­eld, de Char­les Dickens (recu­pe­rada per Navona). La pri­mera, una obra clàssica, de referència per a la cul­tura i la civi­lit­zació occi­den­tals; la segona, una obra moderna, pedra basal de la novel·lística del XIX –molt relle­vant per al gran impuls que hi va rebre el gènere.

Comp­tem amb una escola cata­lana de tra­duc­tors i tra­duc­to­res que mereix tota mena d’elo­gis. Per ser un bon tra­duc­tor no cal, només, tenir un ampli conei­xe­ment de la llen­gua de par­tida. Cal, abans i tot que això, dis­po­sar d’un conei­xe­ment supe­rior de la llen­gua d’arri­bada, que molt sovint és la pròpia del qui signa la tra­ducció. Gosa­ria dir que aquest conei­xe­ment supe­rior implica escriure amb gràcia: un tra­duc­tor excel·lent és, pri­mer de tot, un bon escrip­tor. No és cap obvi­e­tat. Hi ha tra­duc­tors i escrip­tors de la nos­tra lite­ra­tura que mani­fes­ten una irre­di­mi­ble pobresa de recur­sos i deficiències de tota mena en l’ús que fan –que per­pe­tren– de l’idi­oma propi. Per això, quan podem gau­dir d’una tra­ducció fir­mada per algú veri­ta­ble­ment com­pe­tent (Joa­quim Mallafrè, Miquel Des­clot, Xavier Pàmies, Marta Pera Cucu­rell, Albert Nolla, Anna Casas­sas, Alba Dedeu, entre molts altres), la lec­tura esdevé un goig.

Les dues obres que he con­sig­nat són mun­ta­nyes molt difícils d’esca­lar. M’ima­gino que deuen haver com­por­tat molts tre­balls als res­pec­tius tra­duc­tors, i anys i anys de feina escar­ras­sada. Ros va ser, a banda tra­duc­tora, una edi­tora molt exi­gent, i una per­sona que, com recorda sovint Jordi Raventós, for­mava part de la gran tra­dició de cor­rec­tors del país. De Joan Sellent Arús no cal sinó entre­te­nir-se a con­si­de­rar la fei­nada que ha fet, i els resul­tats –pri­mo­ters– que se’n deri­ven. Ah, si la política del país anés tan bé com aquest ves­sant tan neces­sari de la cul­tura!

ELS RASTRES EFÍMERS D’AQUEST FENOMEN – SVETLANA ALEKSIÉVITX ENTREVISTADA PER FRANCESC SERÉS AL CCCB

 ELS RASTRES EFÍMERS D’AQUEST FENOMEN

SVETLANA ALEKSIÉVITX ENTREVISTADA PER FRANCESC SERÉS AL CCCB

Ahir vam poder sentir Svetlana Aleksiévitx al CCCB, entrevistada per Francesc Serés. La manera de fer literatura d’Aleksiévitx és deixar parlar la gent, escoltar-la, mostrar la realitat, més que no pas inventar-se històries i així fa les seves «novel·les de veus»: va recollint el material de les persones amb qui parla, el deixa madurar, el treballa i finalment, quan «sent la música» de tot allò, hi dóna forma de llibre, sempre procurant «que no sigui massa literari, perquè llavors seria literatura i no vida». La gent que «s’explica» als seus llibres és gent normal i corrent que ha viscut la Segona Guerra Mundial, la guerra d’Afganistan, la caiguda de la Unió Soviètica, el desastre de Txernòbil..., gent humil d’un poble on fins no fa gaire la literatura estava trenada amb la vida ─tot i que potser sabien les històries però no sabien dir de quin llibre eren─ i que tot d’un plegat viuen un drama que els deixa sense paraules: «tot això no ho trobem a Dostoievski ni a Tolstoi», diuen després del desastre de Txernòbil, perduts en el món de la informació global però sense gaire literatura. La informació no ens acosta al «secret», no conté la vibració del «misteri», diu Aleksiévitx,  que vol transmetre la realitat més autèntica possible, tot i que reconeix que la realitat és massa complexa per transmetre-la i potser per això als seus llibres sí que hi vibra el misteri. Diu que ella no té por de res a l’hora d’escriure perquè si calles aquesta por es traspassa al text: l’única deficiència que es reconeix és no haver viscut prou per poder comunicar certes coses. Si no té l’eina interior preparada no podrà fer la pregunta adequada, i per això s’esforça per créixer, per fer-se més gran i més complexa, per augmentar l’interès en l’altra persona, per esmolar tots els seus instruments: «la meva feina és extreure allò que estava enterrat». Quan Francesc Serés li esmenta la frase de Bulgàkov «L’amor no ha acabat, l’amor sempre recomença», ella diu que li agradaria entendre què és l’amor: «sempre estic mirant de captar els rastres efímers d’aquest fenomen». El mal també té la seva estètica, diu, i és brillant, al contrari del bé, que és indefens. I parla de situacions extremes en què l’amor i la mort són indestriables, com el cas de la dona que vol cuidar l’home que estima, destrossat per haver treballat a Txernòbil després de l’accident, i els metges li diuen: «Això no és un home; és un objecte perillós per a tu».

«No ens podíem imaginar que el mal arribés a aquest punt i no sabem com acabarà tot», diu aquesta dona que intenta «acumular l’energia del bé» i es pregunta, i aquí al·ludeix a Xalàmov, com una persona pot continuar sent una persona a l’infern.

A Svetlana Aleksiévitx no li interessen els jocs literaris, diu que llegeix poca literatura de ficció perquè la temperatura no està prou concentrada: la vida és molt més interessant. En tot cas, torna a Dostoievski perquè hi troba una finalitat, una complexitat humana, diu  l’autora, convençuda que «només ens salvarà l’amor».

Per sort podem llegir els seus llibres ─a Raig Verd, Acantilado, Cassiopea i Siglo XXI─ en català i en castellà, tot i que, com és habitual als actes de presentació d’autors del CCCB, ningú no ho va dir, gràcies als traductors Marta Rebón, Ricardo San Vicente i Jorge Ferrer.

Martí Sales Parla de "Pnin"

Per gaudir com un mamut en zel...

http://www.catradio.cat/audio/734733/Marti-Sales-Pnin-es-un-llibre-divertidissim

TOVALLONS NEGRES

John Irving als grans magatzems

EMPAR MOLINER 

| Actualitzada el 15/03/2013 00:00

Ala secció de llibres de la gran superfície hi ha prestatges amb els noms dels autors per ordre alfabètic. Jo volia aprofitar per comprar-me el nou llibre de John Irving, però veig que no té secció a la I. Per a mi, que Irving tregui un nou llibre sempre és una festa. I tot i que la sensació que he tingut amb els últims no hagi sigut boníssima, em sembla un gran narrador expliqui el que expliqui.

Així, doncs, vaig a buscar-lo a les taules de "novetats", ordenades per llengües. " Narrativa en catalán " i " Narrativa en castellano ", però tampoc no hi és. Un senyor encorbatat li diu a un altre senyor encorbatat: " ¡Tío, que el de la Sílvia Soler no es en castellano! " Vaig al taulell. "Perdoni, tenen el nou llibre de John Irving?", faig. La senyora que m'atén no ha sentit mai el nom de l'autor. Que és com si jo despatxés en una carnisseria i quan em demanessin "filet de pobre" em pensés que volen que esquarteri un indigent.

"Sap el títol?", em pregunta. "En una sola persona ", dic jo. I li dono el nom de la traductora (que em sembla magnífica). Marta Pera Cucurell. Em mira perplexa. El títol també li sembla molt difícil d'entrar a l'ordinador i el nom de la traductora ni se l'ha escoltat. "Com ha dit que es diu ell?" Li repeteixo. I tecleja amb penes i treballs, però ja es veu que no ho aconseguirà. Aquesta h enmig del "John"... "No em surt ningú amb aquest nom. És el seu primer llibre?" Per sort, el senyor encorbatat que sabia que el llibre de la Sílvia Soler no era en castellà, l'ajuda. "Irving va amb g final", li explica. I em mira a mi: "És novel·la històrica, oi?" Li dic que no. "Home, una mica sí, eh?", respon ell. I a la fi el troba: "Però en català encara no ha sortit". Li juro que sí que ha sortit, que l'ha tret 62, però tampoc no em creu. Quan me'n vaig (sense llibre) aprofito per col·locar el de la Soler a "Narrativa en catalán ". L'havien posat a "Policíaca ".

La foscor de la nit

«LA NIT DEL CAÇADOR»

Autor: DAVIS GRUBB

Traducció: MARTA PERA

Editorial: EL CERCLE DE VIENA

Ambientada en el sud rural dels Estats Units

durant els anys de la depressió, en narra la

història dels fills d’en Ben Harper, un jove

pare de família ajusticiat per haver comés

un robatori i un assassinat.

DAVIS GRUBB

(Moundsville, 1919- Nova York, 1980). Va

escriure novel·les i contes, i va veure com de

la seva novel·la La nit del caçador (1953) se’n

feia una de les grans pel·lícules del Hollywood

clàssic. Amb aquesta novel·la, l’autor va fer-se

cèlebre arreu del món.

t

Robert Mitchum és el predicador Harry

Powell a l’adaptació cinematogràfica de la

novel·la de Davis Grubb, dirigida per Charles

Laughton el 1955.

La foscor de la nit
«La nit del caçador», una faula negra sobre la lluita del bé i el mal
Melcior Comes 


La lluita entre el bé i el mal deu constituir la història més vella de totes. És veritat que el cinema –el millor i el pitjor– ens ha acostumat a l’escenificació d’aquesta mena d’enfrontament, així com ho ha fet la literatura popular, que amb això lliga amb els contes o les rondalles folklòriques de totes les cultures i de totes les èpoques. 
És impossible no lligar la lectura d’aquesta grandíssima novel·la amb la versió cinematogràfica que va dirigir –va ser el seu únic exercici rere les càmeres– l’actor Charles Laughton l’any 1955: una obra mal entesa
en el moment de la seva estrena, encara que molts dels seus fotogrames –amb la manera de tractar els espais, la llum i el lligam entre escenes– s’avançaven a tota una dinàmica
cinematogràfica gairebé postmoderna.
La novel·la, sense deixar de ser una meravella, no necessita cap mena d’innovació formal ni temàtica per engrapar, convèncer i commoure, i per merèixer ara, gairebé seixanta
anys després de la primera edició original, una primera traducció a la nostra llengua. 
El seu autor, Davis Grubb (1919-1980),
va publicar en vida moltes altres novel·les i reculls de contes, però cap text sorgit de la seva ploma ha arribat a eclipsar aquesta obra, el primer text que va publicar.
Per Grubb, la depressió americana del
1929 va fer capgirar el vell món conegut, i és en aquest ambient de misèria i d’ambicions immoderades –temps que retornen– on l’autor ens situa la seva paràbola: un bon pare de
família, Ben Harper, abocat a la desesperació, roba deu mil dòlars al banc, amagant-los de la policia, que el deté i el condemna a mort. ¿Però on són, els diners? Aquest és l’enigma
que el predicador i assassí de vídues Harry Powell voldrà aclarir, company de cel·la de Harper. Quan Harper serà ajusticiat –i Powell alliberat d’un delicte menor–, començarà el setge del predicador als dos fills de Harper i a la seva bona i jove vídua Willa, amb qui aquest misogin i inquisidor rosegaaltars aconseguirà casar-se.
Per Grubb, l’ànima humana està assetjada pel mal, per una propensió al vici absolutament
inexprimible, per això en qualsevol moment els personatges poden perdre’s,
caure en la prostitució, l’assassinat o el lladronici. La lluita entre l’àngel interior i el dimoni
interior és sempre complicada, però quan es creu en el Mal Absolut també es creu en el Bé
Suprem, i per això trobarem en aquesta novel·la un reducte de santedat salvadora, la casa
de Rachel Cooper, la protectora d’infants –d’orfes– desemparats. Mescla de novel·la
d’aventures, de conte de terror, de thriller elegíac, de llibre en efectivíssima prosa poètica
–d’homenatge a les paràboles bíbliques–, aquesta obra no deixa de captivar des de la
primera pàgina, quan ens comença a embolicar amb un aire esqueixat, ràpid, un punt virulent,
que ens arrossega dins la història amb aquella perícia tan commovedora dels narradors
del sud nord-americà (Harper Lee, Truman Capote, Carson McCullers). La saviesa
en l’ús del detall que serà decisiu, la relació entendridora entre els dos germanets, la innocència que sap encomanar a una història tanmateix sostinguda per la passió i la cobdícia,
a més de la visió complexa, matisada i singular que és capaç de presentar com encertada
a un lector que no pot deixar de meravellar-se davant d’un plegat d’escenes que
romandran inesborrables dins la seva imaginació (així, per exemple, quan Willa recorda
la història d’amor, la nit de noces que va viure amb en Ben Harper, la plenitud perduda):
tot això converteix aquest llibre en un clàssic.
Per acabar-ho de fer memorable, la traducció catalana de Marta Pera és de primer
nivell. Els editors l’han encertada de ple amb l’aposta de recuperar aquest llibre per al lector
del país.



40 • PRESÈNCIA • Del 13 al 19 de juliol del 2012
LLIBRES
CRÍTICA