http://eltrapezi.com/katherine-mansfield-tots-els-contes/
REFLEXOS I OPACITATS EN KATHERINE MANSFIELD
ARANTXA BEA • 28 DE FEBRER DE 2018
Katherine Mansfield
Tots els contes
Traduccions de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Barcelona: Proa, 2018
Conta Pietro Citati que sota l’aparença de figureta oriental de Katherine Mansfield
(Nova Zelanda, 1888–França, 1923) —trencadissa, esquiva, summament discreta—,
bullia la criatura ardent i ansiosa que es mostra en el diari i en les cartes a John
Middleton Murry —el marit— i a uns pocs amics, com D. H. Lawrence. En realitat,
aquest exterior de porcellana acollia uns quants hostes: una personalitat narcisista,
enamorada de si mateixa, per a la qual les opinions i els desigs dels altres no
mereixien «ni la meitat d’atenció que els meus», amb cotes d’egocentrisme difícils de
superar, com quan a París, en plena Gran Guerra, no esmenta els bombardejos ni
els milions de morts i només es preocupa d’ella i del seu amor —o de la fantasia
romàntica de què es nodria en la distància. Hi ha una Mansfield irònica, mundana,
conversadora brillant: «Discutírem sobre Henry James i vaig considerar que K. M.
n’era il·luminadora», anota Virgínia Woolf en octubre de 1917; i una altra misantropa
que, de vegades, odiava la humanitat sencera i era cruel amb Ida Baker, la seva
amiga íntima —«la meua dona», en deia—, que la idolatrava i servia; Mansfield patia
atacs de pànic —tenia plena consciència de la fragilitat de les coses preuades— i
accessos de fúria; un difús sentiment de culpa l’embolcallava sovint. Li agradava la
representació, l’artifici, les màscares, els viatges, canviar de casa i de ciutat… Es
debatia entre l’esperit nòmada i apàtrida —només en certa mesura conseqüència de
la tuberculosi— i l’enyorança d’una «vida de veritat» no sotmesa a l’arbitri de vents i
marees imponderables. Probablement, l’escriptura fora una de les poques constants
a què aferrar-se.
Sorprèn la deliberada contenció de Katherine Mansfield perquè els seus relats no
s’impregnen de l’angoixa i el dolor que li causava la malaltia, sobretot a partir de
1917, durant els períodes creatius més fecunds; si de cas, com diu Citati, deixa que
s’hi filtri una ombra, «un eco llunyà»; hi ha la voluntat, explícita en els títols dels
llibres de maduresa, de copsar les iridescències de la felicitat: dies festius, reunions i
grans celebracions amb música, flors esplendoroses i plats exquisits; un goig sovint
a punt d’enterbolir-se per algun motiu —de dins o de fora— que grinyola i inquieta.
Excel·leixen els contes en què l’amenaça, tan real i ineludible com la decadència o la
mort, finalment no altera la bellesa; al contrari, n’és el contrapunt, el fons obscur
sobre el qual resplendeixen els contorns de la joia. Així, en «A la badia» per
exemple, Kezia —la xiqueta, en part reflex de l’autora— demana a l’àvia que li digui
que no es morirà mai, insistència que es dissol en un joc de pessigolles i «ni l’una ni
l’altra ja no recordaven a què es referia aquell “mai”». La mort accidental d’un home
que residia prop de la família Sheridan —però a l’altra banda de la carretera, en un
barri humil— fa perillar la sumptuosa «Festa al jardí» que tanmateix se celebra amb
èxit. L’emoció d’«El primer ball» s’entela quan un senyor gros i vell vaticina a la
jovenívola Leila que prompte es convertirà en una més de les dones gregàries i
xacroses que ja no dansen; però la mà d’un xaval de cabells arrissats la rescata i,
quan Leila torna a la pista, ha oblidat l’oracle impertinent.
Pietro Citati
La vida breve de Katherine Mansfield
Traducció de Mónica Monteys
Barcelona: Gatopardo Ediciones, 2016
Katherine Mansfield fou una experta a atrapar la volubilitat, les mutacions de l’ànim:
sovint un personatge en aparença satisfet es deteriora i, prop d’afonar-se, esquiva
l’entrebanc; això sí, l’individu final no és mai idèntic al de l’inici. Resulta deliciós
deixar-se arrossegar per l’engany i adonar-se a poc a poc que el senyor Reginald
Peacock, per exemple, no és exactament la víctima d’una muller capritxosa que sent
un «plaer maliciós» a despertar-lo cada matí, sinó que es tracta d’un professor de
cant tocat per «la vanitat, aquesta au llampant». De fet, els artistes, excèntrics i
pintorescos —d’algun, se’n diu que «dormir era la seva última troballa»—, són un
dels blancs preferits dels dards de l’escriptora, a més del seu propi gremi i de les
dones exquisides i modernes —però no maques— com la Rosemary Fell d’«Una
tassa de te»: «Eren rics, rics de debò i no només benestants, que sembla una
paraula feixuga i detestable, com les que fan servir els avis». Els dits de Mansfield
modelen jos més sincers i més falsos d’uns éssers que, en descobrir la insatisfacció
reflectida en la figura de l’espill, reaccionen sense escarafalls («Que absurda era la
vida —feia riure, simplement feia riure»); o senzillament una acció quotidiana —una
nena que entra al dormitori— interromp la inquietant indagació interior. L’autora
explora les grotesques cares ocultes que s’entreveuen en els gestos i les paraules
de la gent —un somriure massa llarg «es va convertir en una ganyota»—; això sí,
sempre mantenint-se a una sana distància de la dissecció psicològica i del juí moral;
de fet, per traçar els retrats més complexos recorre a metàfores i símbols, com l’àloe
«de fulles cruels» que pareix que s’enlairi i navegui a pesar de romandre tan aferrat
a terra que «hauria pogut tenir urpes en lloc d’arrels»; o la perera «alta i airosa tota
ella en flor», d’una bellesa tranquil·la, impassible a l’impacte de la traïció o la
infidelitat.
Natures mortes, estampes d’interior, objectes que semblen posseir una existència
aliena a la intervenció humana: una bossa com «un petit estomac», la llum que
«travessava els vidres de les finestres, entrava com un lladre…», «el silenci teixint la
seva teranyina flonja sense fi». I també famílies de vacances, un coronel difunt però
molt present per a les filles que n’han tingut cura des que són adultes —no és
estrany que, com recorda Jordi Cornudella en el pròleg, Thomas Hardy elogiés
aquesta peça excepcional—, institutrius que surten per primera vegada a l’estranger,
dones de companyia catòliques, vídues, un cambrer «molt afectat i que feia una fila
extraordinària de peix amb levita», una criada que prepara amb primor
bouquets mortuoris per a les senyores de la casa, l’amo d’una empresa que oblida la
pèrdua del fill mentre mira com una mosca tacada de tinta lluita per sobreviure sobre
el paper assecant, dos adolescents que es coneixen atzarosament en un vagó de
tren… Amb ressonàncies thekhovianes, aquestes narracions són com instantànies,
capturen unes hores, alguns dies dels protagonistes les vides dels quals continuen
en la penombra més enllà de l’última línia. Infatigable observadora, Katherine
Mansfield escrivia sobre tot allò que l’envoltava: cafès i parcs parisencs, l’excèntrica
teatralitat de la Costa d’Atzur, el hostes i les empleades d’una sòrdida pensió en una
vila termal alemanya; en algunes històries, evoca llocs de la infantesa a Wellington;
hi recrea la mare, l’àvia, l’oncle i el germà menor, la mort del qual al front francès el
1915 la marcà tan profundament que representà un gir cabdal en la seva
obra: Preludi, publicat pels Woolf en The Hogarth Press el 1918, inaugura l’etapa de
maduresa creativa.
Mansfield va morir jove, als 34 anys i deixà inacabats molts dels textos aplegats
en Un niu de tórtores; com explica Jordi Cornudella, dels cinc títols d’aquesta edició
completa, Felicitat i La festa al jardí són els únics que l’autora donava per bons; no
volgué reeditar mai l’obra de joventut En una pensió alemanya ni tampoc reunir en
un volum les narracions que, entre 1911 i 1920, havien aparegut en revistes i que
John Middleton Murry publicà en Una mica infantil. Diu Citati amb el seu aire
ampul·lós que Katherine Mansfield «posava les mans sobre l’essència del temps»;
en els seus relats, parla de les aparences i de la futilitat, transmet la complexitat de
les relacions entre individus contradictoris, inconstants i mutables. Segons el crític
italià, en 1922, ja prop de la mort, l’escriptora sentia que la seva vida havia estat un
error, que no havia sigut més que una comedianta; segurament la feblesa li havia fet
oblidar el que afirma un dels seus jos de ficció: «el penediment és una espantosa
pèrdua d’energia (…) no li pots donar forma; no et serveix per construir-hi res».
Aquests contes ens retornen una Mansfield «…envoltada d’aquell aire màgic
d’infant, l’encisadora sensació de viure sempre en una festa».
