Tot va començar
un dia d’agost del 1937, quan l’escriptora Elizabeth Smart va entrar en una
llibreria de Londres ─Better Books, a Charing Cros Road─, va agafar un llibre
de poemes que duia el títol de Daedalus, de
George Barker, i se’n va enamorar. A
Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar és la crònica de la trobada
entre l’autora i el poeta.
A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar, Elizabeth Smart
Viena Edicions, traducció de
Marta Pera Cucurell
Hi ha llibres que
fan patir la traductora. Voldries asseure’t a l’ordinador, llegir un paràgraf
i, automàticament, o quasi, veure la forma que tindrà en la teva llengua. Escriure’l,
rumiar-hi una mica, fer-hi un parell de canvis, revisar-lo, algun ajust, i acabar-lo
de polir a la revisió final de tot el llibre. Però de vegades passa que quan
veus el paràgraf només tens una vaga intuïció de com serà un cop traduït; són
textos que, més que llegir-los, s’han desxifrar per entendre’ls, i
documentar-te, i fer proves, i et dius: com m’ho faré? Com sonarà, això, en
català? I si no me’n surto? A Grand
Central Station em vaig asseure i vaig plorar és d’aquests. És a dir, davant
de l’ordinador em vaig asseure i vaig plorar. No perquè sigui un text amb una
sintaxi complicada, que és el que sol entretenir el procés de traducció, sinó,
sobretot, per... com ho diríem... El to? Perquè cada un dels paràgrafs és
obscur i alhora d’una lluminositat enlluernadora, perquè la majoria són
hiperbòlics o plens de metàfores, perquè no hi ha ni una sola frase en tot el
llibre que no estigui condensada de bellesa, de sentit i carregada de tensió poètica, i
perquè és prosa saturada de poesia, com volia Virginia Woolf. ¿O potser és un
poema en prosa de 134 pàgines? Llegint-lo, ens adonem que aquesta elevació
formal és totalment adequada al tema, ja que l’autora ens fa la crònica d’un episodi
d’alta tensió emocional. I, com passa sovint amb la poesia, es fa difícil
seguir el fil narratiu del que l’autora, o la protagonista ─en aquest cas són
la mateixa persona i ningú se n’amaga─, ens està dient amb aquestes frases i
aquests paràgrafs plens de referències literàries i mitològiques, d’alt
voltatge poètic i emotiu. La profusió de bellesa ens encega.
Per això, abans
d’endinsar-nos en el llibre, si a més de deixar-nos emborratxar pels efluvis
poètics volem seguir el fil, convé que estiguem una mica informats de la
història autèntica que l’autora ens explica, destil·lada per l’art, la
imaginació i l’orfebreria poètica. I és que el llibre està basat en un fet
real, i els personatges tenen nom i cognoms.
Tot va començar
un dia d’agost del 1937, quan l’escriptora Elizabeth Smart va entrar en una
llibreria de Londres ─Better Books, a Charing Cros Road─, va agafar un llibre
de poemes que duia el títol de Daedalus, de
George Barker, i se’n va enamorar. I no es va enamorar només de la poesia, sinó,
sobretot, de l’home que l’havia escrita. Un amor a primer vers. Només eren paraules en una pàgina, no havia vist mai aquell poeta, però va saber –així ho va escriure aquell mateix vespre al seu diari-- que era
l’amor de la seva vida.
Al cap de tres
anys es van conèixer en persona, després d’escriure’s moltes cartes. Ell era al
Japó, fent classes a la Universitat, i Elizabeth li va pagar el viatge de
tornada als Estats Units ─va pagar dos bitlles, de fet: el de George Barker i el
de la seva dona. Aquest llibre és la crònica d’aquesta trobada, a Califòrnia.
Als dos primers paràgrafs ja trobem les
pautes que definiran tota la història: la intensitat, la tensió, l’alt
voltatge: desig, espera, expectació, gelosia, terror, aprensió, desastre.
L’autora ens desplega la història de tot el
procés de la passió amorosa: el frenesí de l’espera de la persona estimada,
l’emoció insuportable de la coneixença imminent, la tibantor irresistible del
desig per la proximitat i el frec de l’home desitjat ─«cada una de les meves
gotes de sang es posa alerta»─, les espurnes que salten contínuament mentre
simulen indiferència, la contenció del desig a punt d’ebullició per respecte i
compassió envers l’esposa ─l’amor d’Elizabeth és tan immens i global, que
sofreix si George tracta malament la seva dona. Ens diu que l’esposa d’ell és innocent,
pura, d’“una confiança que fa por”, i la descriu irònicament com «l’anyell de
Déu». És ingènua i santa, és l’esposa model i davant d’aquesta rival perfecta,
ella se sent desarmada: «renuncio a ell perquè ella estigui tranquil·la».
En aquest joc de desig i contenció, Elizabeth
també passa ànsia per si a ell el pot molestar el frec d’ella mateixa, tan
sensualment femení, tan inflamat, ja que sap que a ell també li agraden els
homes --i arriba al punt de voler-se metamorfosar en noi. Sovint la veiem més
viril a ella, que veu en ell un rostre de noia i altres trets femenins. Sigui
com sigui, el deliri amorós va fent el seu camí fins que per fi es consuma
l’amor ─fet anunciat en una bella el·lipsi de dues línies i mitja─, i després
ve l’adoració creixent ─«¿puc veure la llum d’un misto mentre estic encesa als
braços del sol?», en comunió amb l’exuberància de la natura. L’èxtasi de l’amor
carnal, exaltat, ho inunda i ho trasbalsa tot.
«Però el soroll dels meus mars
interns, l’enlluernament d’aquest cataclísmic naixement d’amor dintre meu, no
em deixa sentir clarament què diu. Pronunciar una resposta és com despertar una
dorment profunda que vol continuar adormida. Somric, però estic en èxtasi, no
hi ha més realitat que l’amor.»
En aquest «estat de plenitud», l’amor és la
unió amb tot. L’estat d’enamorament és panteista: «Ara sóc la mateixa melodia que
els arbres, els colibrís, el cel, la fruita, les hortalisses en bancals. Sóc
totes aquestes coses i cada una. Em puc metamorfosar a voluntat.»
La Natura ─«bellesa a escala desmesurada»─
se’ns presenta magnífica, imponent, impetuosa i, segons el moment, és benèfica o
adversa: «Tot l’univers s’ha confabulat i dirigit per a aquest amor». Alhora, plana
una sensació de fatalitat des del principi, que es va materialitzant: «cap
miracle no podrà impedir les morts imminents». I qui és, aquest home de qui s’ha enamorat amb
tanta vehemència? «Ell
és la lluna sobre les marees, la rosada, la pluja, totes les llavors i tota la
mel de l’amor.» «Ell també és totes les coses: la nit, els matins elàstics, les
hortènsies i les ponsèties tan altes, els llimoners, les palmeres residencials,
la fruita i la verdura de l’hort,
ufanosa, els ocells del pebrer, el sol a la bassa.»
Ai, l’amor i la bena als ulls. Potser exagera
una mica, oi? Es pot ser tan encantador? Més i tot: «És bell com una
al·legoria. És bell com la llegenda que la imaginació empeny, com ones, a la
sorra.»
L’amor
és una font desbordada, inexhaurible, i l’enamorada, desbordada i generosa, en té per a tothom i tothom
se’n pot aprofitar: «Necessiteu alegria o amor? Sou fulles molles en un pati
desert? ¿Us han abandonat o teniu fred o gana o sou paralítics o cecs? En tinc
grapats i més grapats per a tots, en tinc a cabassos!
»Feu-ne
peücs, fundes de tetera, coixins contra el fred, ja que la seva electricitat
produeix escalfor perpètua, i ho pot impregnar tot, i construir amb un sol toc
un món nou adorable.»
Però el futur està escrit, ningú se’n pot
escapar, el desastre imminent es respira, fa la sensació que tenim a la mà una
bomba de rellotgeria a punt d’explotar.
I després del clímax, naturalment, la
bombolla es rebenta. És l’hora del sofriment, igualment intens, de
l’allunyament, de la gelosia, de l’abandó.
Ella torna amb la seva família, sola,
embarassada, on no se sent estimada. El seu martiri és més gran que el de
Jesucrist: la crucifixió només va durar tres dies. El seu dolor és tan immens
com abans ho era l'exaltació amorosa. Viu en l’infern de la incertesa «els
dubtes em fan un Vesuvi a l’estómac», està malalta d’amor, desesperada, i només
l’amor la podrà salvar. No té més remei que insensibilitzar-se, com a
autodefensa davant d’un amor massa punyent, i cau en un purgatori sense
memòria, una mena de coma on la bellesa no se sent. No creu en l’amor ni en «allò».
S’autoflagel·la amb la mateixa energia amb què abans era feliç: abans tota la
natura i tot el món eren amor; ara no entén com tot el món no plora
desconsoladament. Comença a sentir-se feixuga per l’embaràs i s’enfoca en el
fill que porta al ventre, entre la desesperació i els pensaments de suïcidi.
«El riu sortit de mare del meu dolor desfermat». Ha començat la cursa contra el
desastre. En cap moment ni un sol sentiment negatiu contra ell, ja que el veu
com una altra víctima: «Ell està crucificat, moll de llàgrimes impotents, clavat
amb una mà a l’Amor i l’altra a la Compassió.»
La protagonista,
és a dir, l’autora, es despulla en una exquisida dansa de vels fins que arriba
a la pell i se l’arrenca de viu en viu, sumptuosament, per mostrar-nos la carn
viva de l’emoció, en les dues cares de l’amor: l’èxtasi pletòric i el dolor atroç.
La invulnerabilitat de l’enamorada que conjura dintre seu totes les forces de
la natura i l’univers, i el turment sense fons de la ferida oberta de l’amor no
(prou) correspost.
En les cartes
ella ja l’havia avisat: «Sóc del tipus obsessiu», li va escriure, «Tu de quin
tipus ets? Si ets del tipus papallona no em perdonaràs mai la meva intensitat.»
Aquesta història d’amor tràgica corre paral·lela
a la història tràgica de la humanitat: la guerra i la mort ─des de Pompeia fins
a la Segona Guerra Mundial─ s’entrellacen amb la història dels amants. El
llibre també està ple de referències literàries, i mitològiques, a més de les
al·lusions i citacions de la Bíblia, de manera que el llibre adquireix una
dimensió bíblica: al principi ell només era una paraula: «el Verb que fou al
principi», i el mateix títol és una variació del Salm 137: «Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió.» En aquest deliri quasi religiós no
hi pot faltar el temple de l’amor, que, per a dos escriptors, és la màquina
d’escriure ─on teclegen junts.
La
dimensió bíblica d’aquest amor sagrat arriba al paroxisme quan la policia deté
la parella, conduint per Arizona, on el tracte sexual fora del matrimoni està
prohibit. Han comès el crim de l’amor, que la gent vulgar no pot entendre: no
hi creuen, i l’han de castigar. És memorable l’escena en què ella respon a
l’interrogatori del policia amb frases del Càntic
dels càntics. «Quina relació hi té, amb aquest home», pregunta el policia. «Ell
que pastura el ramat entre els lliris», respon ella. Pregunta: «Hi va haver
coit?» Resposta: «El seu
fruit m'és dolç al paladar». Pregunta: «Tenien intenció de fornicar a Arizona?»
Resposta: «El
meu estimat és per a mi un saquet de mirra, s’adorm entre els meus pits.»
La relació real, fora del llibre, real entre Smart i Barker va
durar tota la vida i van tenir quatre fills, tot i que ell no va deixar mai la
seva esposa. Elizabeth va tenir relacions amb altres homes i dones, com ell
─que va arribar a tenir quinze fills, de dones diferents─, però es veu que per
a ella cap altra relació va assolir un cim tan alt. (Ell explicaria aquesta
mateixa història, el 1950, en la novel·la The
Dead Seagull.)
A Grand
Central Station es va
publicar l’any 1945 i va ser censurat i prohibit: la família d’Elizabeth Smart
va fer els possibles perquè el llibre no es distribuís, i això el va convertir en un llibre de culte. Més endavant es va reeditar i traduir a moltes
llengües.
Aquest llibre va de la passió d’una dona per un
home, una passió grandiosa que només es pot expressar amb un llenguatge excels.
És un llibre on té tanta importància el que se’ns diu ─no gaire fàcil d'endevinar si no s'està una mica al corrent─ com la manera com se’ns diu. És un llibre que es pot llegir sencer
en veu alta assaborint-ne cada paraula i cada frase. És un llibre que es va
escriure des del cor del deliri. És una borratxera de passió. És un llibre que
es pot traduir ─i llegir─ en èxtasi o plorant.
L’emoció feta bellesa, sí, una història d’amor
mítica, però a quin preu? Angela Carter va dir d’aquest llibre, a The Guardian, el 1966, «és com Madame
Bovary tocada per un llamp». Es veu que després, en privat, Carter va confessar
a una amiga que l’obra de Smart havia sigut una gran influència a l’hora de
fundar l’editorial feminista Virago, sobretot amb «el desig que cap filla meva
estigui mai en situació d’escriure A
Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar, tot i que la prosa és
exquisida. Voldria que una filla meva escrivís A Grand Central Station li vaig arrencar els collons, en tot cas.»
