Poema a la durada - Quadern de llibres - Sonograma magazine
http://sonograma.org/art/poema-a-la-durada/
La tasca de la traductora Marta Pera és més que reconeguda, i sens dubte ho és merescudament. Gràcies a ella i a la seva feina constant, hem pogut gaudir, en llengua catalana, de veus emblemàtiques que van des de Faulkner fins a Lessing, passant per Rushdie, Woolf, Mansfield, Nabokov, Conrad o Atwood, entre molts altres. De fet, l’any 2014 va aconseguir el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra Mestre de disfresses de Charles Simic, que poc després visitaria el Palau de la Música de Barcelona per participar en el Festival Internacional de Poesia. Ara Marta Pera i el seu talent tornen a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central i Eumo, casa editorial que l’acull amb fervor, per proposar una altra traducció seva que segur esdevindrà essencial en molts aspectes: Poema a la durada de Peter Handke, un autor controvertit, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, responsable d’una vida turbulenta i d’unes obres que sacsegen, incansablement, l’esperit de qui les llegeix.
Té molt sentit, i és just que es digui, que Handke entri per la porta gran de Jardins de Samarcanda i que ell també tingui aquesta coberta blanca i rabiosa dins d’aquest espai de certesa que és un catàleg, ja que la seva capacitat de crear versos com cops de puny silents és quelcom que el connecta amb les poètiques del silenci, però també va més enllà. Handke s’enganxa, com un amorós poll furibund, amb aquelles poètiques que concentren, dins seu, una turbulència carnal i a vegades descontrolable, tal com passa amb Margarita Ballester, Anise Koltz, Philippe Jaccottet o Denise Desautels, entre d’altres. Ara aquestPoema a la durada té més sentit que mai, i sens dubte és una de les traduccions més celebrades d’enguany.
Handke va néixer a Griffen, Àustria, el 1942. I ja des de ben petit va haver d’enfrontar-se a una sèrie de situacions tràgiques que marcaren el seu dia a dia i el que acabaria sent una llarga trajectòria en múltiples camps creatius (teatre, poesia, novel·la, assaig o guions de cinema). Els seus oncles moriren de forma brutal a la Segona Guerra Mundial, la seva infantesa en un internat va ser una odissea sagnant i traumàtica, finalment la seva mare va suïcidar-se quan ell tenia vint-i-nou anys, esdeveniment definitiu que, juntament amb un viatge demencial als Estats Units, varen portar Handke a elaborar una sèrie de volums marcats per una escriptura violenta, lúcida, salvatge, íntima, inqüestionable, radical. Tots aquests són adjectius que podem afegir, al costat dels mots “misticisme definitiu”, per tal d’intentar arribar a la descripció d’aquest Poema a la durada, cabdal.
Ens trobem davant d’un únic poema extens que es conforma talment un eix, columna espinal que travessa tots i cadascun dels temes que obsessionen Handke, tant a nivell vital com escriptòric. Crec que ens trobem davant d’un poema necessari per entendre la totalitat de Handke, els conflictes als que s’ha enfrontat, els atacs que ha patit, els escarnis que ha provocat, tot en un còctel que el lliga amb les nafres d’un món en quarantena. Però no es tracta, en cap cas, d’una obra autodestructiva. Ans al contrari. El protagonista? Evidentment és la durada, però no la durada a la que estem acostumats.
Per a Handke la durada és molt més que un període de temps: es tracta d’un instant essencial, no patològic sinó més aviat subjectiu, íntim, transcendent i transcendental. Jo l’entenc com una espècie d’esclat d’il·luminació, de consciència profunda, marcada epifania, però d’una consciència que va més enllà del pensament típic o de l’èxtasi orgàsmic. Perquè tampoc no és això. No és una bomba però deixa rastre semblant. No és un cop de destral però et trasbalsa. I tampoc no es tracta d’un moment cerebral: no es pot perseguir ni cercar ni aconseguir, però sí que hem de lluitar per tal de poder donar valor a la durada. A la nostra durada. En aquest sentit, entenc Handke com una espècie de San Juan de la Cruz del segle XXI, un home que, més enllà d’una possibilitat de martiri, es lliura a una alta voluntat ètica, però sobretot estètica, una possibilitat de sublim decimonònic sense els estralls d’una grandiloqüència exasperant. Els versos de Handke no són carícies, però deixen una petja idèntica. Fa mal i, en la seva beutat, marca amb foc sense flames. És difícil de definir, sens dubte, però la lectura de Poema a la durada de Peter Handke és quelcom que tothom hauria de dur a terme per tal de fer-nos molt més adeptes a l’amor cap a la realitat poderosa.
També hi veig un treball ferm per aconseguir que la poesia no sigui la típica que celebra flors i violes, en efecte. Aquí hi ha un treball intens i ferm per tal d’emparar la poesia amb la Teoria Quàntica o amb la Teoria dels Cossos Suprems: com si l’instant fos niu d’eternitat, de globalitat, de totalitat i d’absolut. Tot esdevé possible en un mateix goig, i d’aquí el fet de poder viatjar a través del temps, de l’espai, de les diferents durades individuals, perquè cada ésser humà ha d’arribar a la seva pròpia durada, aquella que defineix i que redimeix, i això no es podia fer en un assaig, o a partir d’una novel·la, ni tan sols com a pel·lícula, sols es podia dir a través del poema, perquè la poesia encara pot esdevenir aquesta eina amb la que donar forma i nom al món, instrument de poder que encara serveix per arribar a la saviesa, el coneixement i la passió:
Té molt sentit, i és just que es digui, que Handke entri per la porta gran de Jardins de Samarcanda i que ell també tingui aquesta coberta blanca i rabiosa dins d’aquest espai de certesa que és un catàleg, ja que la seva capacitat de crear versos com cops de puny silents és quelcom que el connecta amb les poètiques del silenci, però també va més enllà. Handke s’enganxa, com un amorós poll furibund, amb aquelles poètiques que concentren, dins seu, una turbulència carnal i a vegades descontrolable, tal com passa amb Margarita Ballester, Anise Koltz, Philippe Jaccottet o Denise Desautels, entre d’altres. Ara aquestPoema a la durada té més sentit que mai, i sens dubte és una de les traduccions més celebrades d’enguany.
Handke va néixer a Griffen, Àustria, el 1942. I ja des de ben petit va haver d’enfrontar-se a una sèrie de situacions tràgiques que marcaren el seu dia a dia i el que acabaria sent una llarga trajectòria en múltiples camps creatius (teatre, poesia, novel·la, assaig o guions de cinema). Els seus oncles moriren de forma brutal a la Segona Guerra Mundial, la seva infantesa en un internat va ser una odissea sagnant i traumàtica, finalment la seva mare va suïcidar-se quan ell tenia vint-i-nou anys, esdeveniment definitiu que, juntament amb un viatge demencial als Estats Units, varen portar Handke a elaborar una sèrie de volums marcats per una escriptura violenta, lúcida, salvatge, íntima, inqüestionable, radical. Tots aquests són adjectius que podem afegir, al costat dels mots “misticisme definitiu”, per tal d’intentar arribar a la descripció d’aquest Poema a la durada, cabdal.
Ens trobem davant d’un únic poema extens que es conforma talment un eix, columna espinal que travessa tots i cadascun dels temes que obsessionen Handke, tant a nivell vital com escriptòric. Crec que ens trobem davant d’un poema necessari per entendre la totalitat de Handke, els conflictes als que s’ha enfrontat, els atacs que ha patit, els escarnis que ha provocat, tot en un còctel que el lliga amb les nafres d’un món en quarantena. Però no es tracta, en cap cas, d’una obra autodestructiva. Ans al contrari. El protagonista? Evidentment és la durada, però no la durada a la que estem acostumats.
Per a Handke la durada és molt més que un període de temps: es tracta d’un instant essencial, no patològic sinó més aviat subjectiu, íntim, transcendent i transcendental. Jo l’entenc com una espècie d’esclat d’il·luminació, de consciència profunda, marcada epifania, però d’una consciència que va més enllà del pensament típic o de l’èxtasi orgàsmic. Perquè tampoc no és això. No és una bomba però deixa rastre semblant. No és un cop de destral però et trasbalsa. I tampoc no es tracta d’un moment cerebral: no es pot perseguir ni cercar ni aconseguir, però sí que hem de lluitar per tal de poder donar valor a la durada. A la nostra durada. En aquest sentit, entenc Handke com una espècie de San Juan de la Cruz del segle XXI, un home que, més enllà d’una possibilitat de martiri, es lliura a una alta voluntat ètica, però sobretot estètica, una possibilitat de sublim decimonònic sense els estralls d’una grandiloqüència exasperant. Els versos de Handke no són carícies, però deixen una petja idèntica. Fa mal i, en la seva beutat, marca amb foc sense flames. És difícil de definir, sens dubte, però la lectura de Poema a la durada de Peter Handke és quelcom que tothom hauria de dur a terme per tal de fer-nos molt més adeptes a l’amor cap a la realitat poderosa.
També hi veig un treball ferm per aconseguir que la poesia no sigui la típica que celebra flors i violes, en efecte. Aquí hi ha un treball intens i ferm per tal d’emparar la poesia amb la Teoria Quàntica o amb la Teoria dels Cossos Suprems: com si l’instant fos niu d’eternitat, de globalitat, de totalitat i d’absolut. Tot esdevé possible en un mateix goig, i d’aquí el fet de poder viatjar a través del temps, de l’espai, de les diferents durades individuals, perquè cada ésser humà ha d’arribar a la seva pròpia durada, aquella que defineix i que redimeix, i això no es podia fer en un assaig, o a partir d’una novel·la, ni tan sols com a pel·lícula, sols es podia dir a través del poema, perquè la poesia encara pot esdevenir aquesta eina amb la que donar forma i nom al món, instrument de poder que encara serveix per arribar a la saviesa, el coneixement i la passió:
Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.
(…)
I finalment:
feliç aquell que té els seus llocs de durada;
encara que s’hagi desplaçat per sempre a l’estranger,
sense perspectives de tornar al seu entorn,
no és, ni serà mai, un exiliat de la seva terra.
A més, els llocs de la durada no brillen;
sovint no surten al mapa
o no hi tenen nom.
feliç aquell que té els seus llocs de durada;
encara que s’hagi desplaçat per sempre a l’estranger,
sense perspectives de tornar al seu entorn,
no és, ni serà mai, un exiliat de la seva terra.
A més, els llocs de la durada no brillen;
sovint no surten al mapa
o no hi tenen nom.
(…)
L’empenta de la durada és
el que em faltava.
Qui no ha experimentat la durada
no ha viscut.
el que em faltava.
Qui no ha experimentat la durada
no ha viscut.
La durada no extasia,
em col·loca al meu lloc.
Fora de la llum del focus dels esdeveniments diaris
fujo decidit al cau incert de la durada.
em col·loca al meu lloc.
Fora de la llum del focus dels esdeveniments diaris
fujo decidit al cau incert de la durada.
La durada és
quan retrobo als ulls del nen
que ja no és nen
-qui sap si un vell, ja-
els ulls del nen.
(…)
Psalm. Psalmòdia. Càntic. Música de l’ànima. Crit de l’esquelet… Handke configura un poema extraordinari que apel·la a l’emoció directa i ens empara amb el poder dels déus. Emocionant i tràgic, romàntic i avantguardista, la veu fiblada de Handke ens transporta de continent en continent, de país en país, de pulmó en pulmó per aconseguir penetrar els territoris de l’ignot. I Marta Pera sap traslladar això amb perícia, entusiasme i devoció. Sens dubte ens trobem davant d’una de les traduccions poètiques de l’any. I, de bell nou, a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central amb Eumo. Un immens i durable espectacle. Que duri.
Text: Sara Vilalta
Text: Sara Vilalta
