Van posar-li Perico, el nom de l’avi, perquè el va aprendre a dir de seguida, abans que Paco, el nom del pare, i abans que Joel i que Kevin, el nom dels meus germans. Comprenia que el de la mare li resultés complicat. Montserrat deu ser difícil de nassos per a un lloro, per més que el nostre era un lloro superdotat i testarrut. La mare, per a ell, sempre va ser Serrat, és clar que també deia Serrat quan la iaia posava reiteradament els discos d’en Joan Manuel. I deia Sabina, sí, sí, deia Sabina, que no era el nom de la iaia —a la iaia sempre li va dir iaia— sinó el del cantant. Sabia diferenciar molt bé quan cantava un i quan ho feia l’altre. Jo m’estimava més fotre els AC/DC o els Black Sabbath a tota pastilla. Ingenu de mi creia que això l’empiparia. Ca! El lloro deixava anar un thank you pronunciat amb solvència, amb la mateixa exquisidesa que miss Kipling, la profe d’anglès de l’acadèmia.
Hi va haver
consternació i cares llargues, fins i tot plors, quan el van trobar mort a la
gàbia. Tan ple de vida i de cop i volta mort. És que no som res, ni els humans
ni els lloros. Va anar d’un pèl que no fessin venir la policia, que demanessin una
autòpsia, perquè aquella mort sobtada només es podia tractar d’un assassinat. I
heus aquí que jo em vaig convertir en el principal sospitós. Jo que mai no li
donava conversa, que li ampliava els coneixements musicals... I tot perquè el
lloro en la seva existència regalada no havia dit mai Boi, que era el meu nom.
El mòbil el tenien clar: la gelosia. No podia suportar que el lloro els volgués
a ells i a mi no. Si estimes algú dius el seu nom, no? Almenys alguna vegada. El
cas és que a mi a casa no em diuen Boi. És clar que no! És més afectuós,
descriptiu, fidel a la realitat anomenar-me Bola, que és com correspon anomenar
a un noi obès, sense voluntat, sense pesquis, sense la capacitat de fer la
guitza del fill de puta del lloro.
