Ho vaig anar traduint primer amb
una lleu sospita, després amb sorpresa i finalment amb admiració:
però si aquesta escena sembla treta d'El mestre i Margarida!
Si recorda la inoblidable arrencada de l'obra mestra de Bulgàkov!
Vaig fer una mica de recerca i ho vaig confirmar: quan li pregunten
per les seves influències, la joveníssima Téa
Obreht (primera autora més jove que jo que tradueixo, molt més
jove, de fet, cosa que suposo que d'aquí a poc ja no
m'impressionarà) s'afanya a esmentar Bulgàkov. I Garcia Márquez, i
Andrić, també, però jo en aquell moment només hi veia Bulgàkov,
la gosadia que cal per emmirallar-s'hi tan clarament als 25 anys i el
talent necessari per sortir-ne indemne. Perquè el fragment en
qüestió (que no descric per no aixafar la guitarra lectora) em
continua semblant, uns mesos més tard i després de múltiples
relectures i reescriptures, el moment més brillant d'una molt
notable primera novel·la.
Téa Obreht, jove com és, ha
tingut temps de rodar món. Va néixer a Belgrad, hi
va viure fins que va esclatar el conflicte i després va marxar amb
els seus avis i la seva mare a Egipte, des d'on s'acabaria
traslladant als Estats Units, on viu actualment. Aquesta trajectòria
és ben palesa a La
dona del tigre, escrita en
anglès però situada als Balcans, que n'acaben sent els
protagonistes últims. Uns Balcans reduïts a l'essència, despullats
de referencies concretes, amb un cert aire mític, que l'autora
recrea hàbilment en tota una panòplia d'històries que barregen
elements realistes i fantasiosos i que d'una manera o una altra
acaben convergint en els dos personatges principals, la narradora i
el seu avi, metges tots dos. La narració, concebuda en forma de
mosaic, ens porta del llogaret perdut a les muntanyes on es va criar
l'avi, dominat per pors i supersticions especialment intenses arran
de l'aparició del tigre del títol, fins al poble de l'«altra
banda» on la narradora i la seva amiga Zóra van a vacunar uns nens
a qui «els seus» soldats han deixat orfes, passant per la Ciutat
amenaçada i després bombardejada, on la gent reacciona de manera
sorprenentment festiva i on és inexplicablement difícil aconseguir
un bon crani per fer pràctiques mèdiques.
De forma inevitable, el conflicte
i la mort planen constantment sobre la novel·la, però Obreht té
l'encert de no descriure mai l'horror, de deixar-lo latent i situar
la narració sempre un moment abans o després, a la recerca de
detalls reveladors. La dona del tigre és una novel·la sobre
com es comporten els humans davant la imminència d'un conflicte, i
sobre com i en quina mesura se'n refan un cop ha passat. I qui diu
conflicte diu mort: el text contraposa constantment les diferents
maneres d'entendre i afrontar la mort, ja sigui amb la càrrega
poètica heretada dels costums ancestrals o amb la racionalitat
científica d'un metge, i també s'interroga sobre si és una sort o
una desgràcia, si val més saber que s'acosta o desaparèixer
sobtadament, sobre el valor, crucial o negligible, dels rituals
funeraris.
Més enllà de tot això, La
dona del tigre és un cant a una terra ferida i profundament
contradictòria, però vital, colorista i absorbent. Un llibre amb
zones fosques, però essencialment lluminós, amarat de la felicitat
de narrar i d'una profunda estimació per allò que explica. Amb
alguna reiteració, potser, però amb moments fascinants. La
presentació en societat d'una autora que caldrà seguir de totes
totes.
*
El llibre, acabat d'arribar a les
llibreries, ja ha cridat l'atenció a com a mínim dos lectors de
luxe, Enric Sòria (ajustadíssim,
com sempre) i Jordi Puntí (que
en parla més de passada). Per a la petita història de la
traducció catalana, crec que puc afirmar sense dubtes que sóc el
primer a publicar dues traduccions consecutives amb la paraula tigre
al títol. What are the odds?
Títol: La dona del tigre
Autora: Téa Obreht
Editorial: Angle Editorial
Traductor: Ferran Ràfols
Gesa
Data de publicació:
Octubre de 2011
