LA INTERNACIONALITZACIO, OBJECTIU ESTRATEGIC

Els ignorants afirmen que en un món interdependent, les independències de nous estats no tenen cap sentit. És justament el contrari. Cada cop hi ha més estats al món. Prop de 200, si no és que n'hi ha més. Actualment a l'ONU hi ha 193 estats. Però n'hi ha d'altres que no en formen part.

En un context de societat desenvolupada, com és el que caracteritza Catalunya, la interdependència és no només inevitable, si no a més, inajornable. Necessària com l'aire que respirem.

Quant més internacionalitzats estiguem, més fàcil serà aconseguir la Independència. És així de clar.

Fixem-nos que els quasi tres-cents anys de submissió a Espanya, s'han donat en un context general d'aïllacionisme espanyol. Tret de la Guerra del Francès, Espanya ha viscut al llarg dels darrers segle

s, al marge dels grans esdeveniments mundials. I va ser precisament durant la Guerra del Francès, que Napoleó va decidir incorporar el Principat a l'Estat francès.

Podem considerar, doncs, que l'aïllacionisme espanyol, sobretot en els dos darrers segles, ha condemnat Catalunya a no tenir un paper clau en l'escaquer mundial, i li ha impedit jugar les seves cartes amb les diferents potències mundials, que de ben segur n'haurien tret profit, i de retop, nosaltres hauríem obtingut la Independència.

Però, si més no des d'un punt de vista econòmic, Catalunya té una elevada taxa d'internacionalització, mesurada en termes d'importació i exportació. O bé en la presència d'empreses forasteres a casa nostra, o d'empreses catalanes arreu del món.

Això implica que qualsevol cosa que passa a Catalunya, té algun efecte a la resta del món. Sobretot en aquells països que tenen importants interessos aquí. Interessos de tipus empresarials, o, d'altres, com per exemple, més darrerament, els dels seus connacionals que s'han establert a Catalunya.

Aquesta elevada taxa d'imbricació amb la resta del món, més enllà del referent espanyol, és actiu estratègic, que impediria, eventualment, que els espanyols fessin el cafre, en el cas que declaréssim la Independència.

També impediria aquesta altra camama de l'expulsió d'una Catalunya independent de la Unió Europea. I un bé negre!

Algú s'imagina que Siemens, Volkswagen, Philips, Nissan, i moltes altres empreses, i els seus respectius governs nacionals, acceptarien per la cara l'expulsió de Catalunya de la UE, perquè els espanyols volguessin?

Però qui són els espanyols per imposar res, si no fan més que menjar de la mà europea. Mossegarien la mà que els peixa?

No, òbviament, no.

Posem el cas d'Escòcia. Algú s'imagina Escòcia fora de la UE un cop guanyi el referèndum per la Independència? Què seria Europa sense Escòcia? I sense Flandes -amb o sense Brussel.les? Oi que seria impensable?

Doncs el nostre gran repte és aconseguir que una Europa sense Catalunya sigui igualment d'impensable. D'aquesta manera, la fatxenderia espanyola no existiria, perquè els espanyols no són res a Europa. Això sí no paren de fer gesticulacions per fer-se notar, però la resta passa.

La Independència de Catalunya s'ha de convertir en un tema internacional, si més no en la mesura del possible. Cal tenir en compte que l'accessió d'un nou estat a la independència és, per al món, un esdeveniment força assumit, i fins i tot normalitzat. Cap estat del món s'estranyarà, per raons òbvies, que un poble vulgui tenir el seu propi estat. Atès que ells són els primers en no voler prescindir-ne. Tot al contrari, el més probable és que es acabin tocant l'espatlla i ens diguin amb una total franquesa, "ja trigàveu..."

NOTA: Post penjat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme (21.12.2011)

JA NO ELS CAL BOMBARDEJAR ... TENEN EN DURAN

Les declaracions d'en Peces Barba són definitives. Confirmen allò que una servidora va repetint des de fa temps, la darrera vegada no fa ni quinze dies, per cert. I és que els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres, tenen mono de bombardejar Barcelona, de la manera que sigui. Ara ja fan el fatxenda i diuen que ja no cal ni bombardejar-la, per aconseguir els seus propòsits.

I perquè ho diu, això, el progressista Peces Barba? Naturalment, perquè sap del cert que sempre tindran un queels farà el servei, cada cop més barat. Sap que tindrà un ésser que s'hi posarà bé amb la contraprestació mínima que el deixi alguna menjadoreta, arregladeta. Quin paradís és comptar amb el bon salvatge, amb l'Uncle Tom de Catalunya, que els aplana el camí. Efectivament, ja no els cal bombardejar, perquè tenen el Duran. I repeteixo perquè quedi clar: tenen el D-U-R-A-N. I amb ell el vot captiu.

Molt parlar dels andalusos del PER... i si parlem dels catalans del CiU? Els podríem definir de la següent manera: són aquells catalans que ho són al llarg de quatre anys -si fa no fa- ...excepte un dia. I aquell dia, naturalment, el de les eleccions. Aquell dia, els catalans de CiU, actuen com espanyols, voten Espanya, voten aquest individu que darrerament no para de dir incongruències . Ara contra els uns, ara contra els altres, ara cap amunt, ara cap avall... Això sí, quan acaba la feina, és agraït, i fa un rotet... i s'aixuga la boca, o es neteja amb la dutxa, que ja se sap que les mides de l'Alfredo i la del Mariano (aiiii els simpàtics de la SEAT....) no són les mateixes.... (ep i potser les aparences enganyen, tu). És com el mite de Sísif. Triguen quatre anys en pujar la pedra dalt de la muntanya, i només triguen un dia en fer-la rodolar muntanya avall. I així tornen a començar de nou, no avancen. Sempre tornen al punt d'inici. I en aquesta tesitura ja portem més de trenta anys. I ja cansa.

Ja no els cal bombardejar, efectivament. Ara tenen en Duran (i no escric el segon cognom perquè associar aquest individu a la ciutat màrtir és una profunda injustícia). Com la saben de llarga, els espanyols. Apliquen l'esquema colonial. En comptes de governar directament, deixen que l'èlit autòctona s'embruti les mans amb la sang del seu poble i ells com si fossin uns angelets. Una èlit formada per la casta política, la casta financera (cal detallar-la), la casta mediàtica (ídem?), la casta social, la casta sindical, la casta empresarial... I, a més de la casta, tenen la massa... Ja ho he escrit altres vegades, en aquest mateix bloc i en el meu personal: els catalans són els únics del món mundial que es passen tot el dia pensant en Madrid com alguna cosa important. Em refereixo, és clar, als dependentistes.

En Peces Barba, com l'altre representant progre, el Múgica Herzog, són dels que més mal han fet Catalunya... però ep! són d'esquerres... I un bé negre! Segueixen la tradició del senyor Salvador de Madariaga, que durant el seu exili daurat, va afirmar que el règim franquista era nefast, però va reconèixer que potser sí que resoldria eltema catalán. No, no el va resoldre, però el va deixar arregladet, per tal que els que vinguessin després només haguessin de xutar. Ah! per cert, en Madariaga era l'oncle, d'un individu perillós de mena, i que caldrà vigilar: en Javier Solana. Em jugo un pèsol que després que en Rubalcaba s'estampi, en Solana farà el que ha volgut fer sempre, encapçalar el PSOE. I mourà la cua, per aconseguir-ho. No va poder ser el successor de Gonzalez, però ara, després dels seus tours internacionals, no m'estranyaria que ho intentés de nou.

Però tornem al que dèiem. Els espanyols saben del cert que tenen un Tio Tom, és a dir, un esclau que justifica l'esclavatge, o pitjor encara, que no comprèn com es pot viure en llibertat, És com aquell vell presidiari, que després de passar 30 anys tancat, quan porta una setmana en llibertat, no ho pot suportar, i s'acaban penjant. La seva vida era la presó, les rutines, la lògica del panòptic, la del bastó i la pastanaga. La del catalanet que cada dia es lleva ben hora al matí, treballa dur, mai es queixa ... però que de tant en tant, cada tres o quatre anys té un mal dia. I ho engega a rodar tot. I, això sí, tossut de mena com és, torna a començar de nou.

Els espanyols ja no els cal bombardejar. Tenen en Duran ... i el catalanet que treballa dur quatre anys ... tret d'un dia, d'un mal dia...

NOTA: Post penjat inicialment al Bloc Gran del Sobiranisme