DES DE "LES ARRELS" US DESITJO UN BON ANY 2012!

No serà difícil, vist el 2011...

*Nota: qui esperava una foto de l'Scarlett, que l'hi demani al Mas...

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El govern espanyol congelarà el salari mínim interprofessional

(Un salari de 641 eurossss!!!!!)

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

292.752 € l'any, sou del rei d'Espanya

El príncep Felip cobra 146.376 euros anuals i la reina Sofia, la princesa d'Astúries i les infantes, 375.000

LA INTERNACIONALITZACIO, OBJECTIU ESTRATEGIC

Els ignorants afirmen que en un món interdependent, les independències de nous estats no tenen cap sentit. És justament el contrari. Cada cop hi ha més estats al món. Prop de 200, si no és que n'hi ha més. Actualment a l'ONU hi ha 193 estats. Però n'hi ha d'altres que no en formen part.

En un context de societat desenvolupada, com és el que caracteritza Catalunya, la interdependència és no només inevitable, si no a més, inajornable. Necessària com l'aire que respirem.

Quant més internacionalitzats estiguem, més fàcil serà aconseguir la Independència. És així de clar.

Fixem-nos que els quasi tres-cents anys de submissió a Espanya, s'han donat en un context general d'aïllacionisme espanyol. Tret de la Guerra del Francès, Espanya ha viscut al llarg dels darrers segle

s, al marge dels grans esdeveniments mundials. I va ser precisament durant la Guerra del Francès, que Napoleó va decidir incorporar el Principat a l'Estat francès.

Podem considerar, doncs, que l'aïllacionisme espanyol, sobretot en els dos darrers segles, ha condemnat Catalunya a no tenir un paper clau en l'escaquer mundial, i li ha impedit jugar les seves cartes amb les diferents potències mundials, que de ben segur n'haurien tret profit, i de retop, nosaltres hauríem obtingut la Independència.

Però, si més no des d'un punt de vista econòmic, Catalunya té una elevada taxa d'internacionalització, mesurada en termes d'importació i exportació. O bé en la presència d'empreses forasteres a casa nostra, o d'empreses catalanes arreu del món.

Això implica que qualsevol cosa que passa a Catalunya, té algun efecte a la resta del món. Sobretot en aquells països que tenen importants interessos aquí. Interessos de tipus empresarials, o, d'altres, com per exemple, més darrerament, els dels seus connacionals que s'han establert a Catalunya.

Aquesta elevada taxa d'imbricació amb la resta del món, més enllà del referent espanyol, és actiu estratègic, que impediria, eventualment, que els espanyols fessin el cafre, en el cas que declaréssim la Independència.

També impediria aquesta altra camama de l'expulsió d'una Catalunya independent de la Unió Europea. I un bé negre!

Algú s'imagina que Siemens, Volkswagen, Philips, Nissan, i moltes altres empreses, i els seus respectius governs nacionals, acceptarien per la cara l'expulsió de Catalunya de la UE, perquè els espanyols volguessin?

Però qui són els espanyols per imposar res, si no fan més que menjar de la mà europea. Mossegarien la mà que els peixa?

No, òbviament, no.

Posem el cas d'Escòcia. Algú s'imagina Escòcia fora de la UE un cop guanyi el referèndum per la Independència? Què seria Europa sense Escòcia? I sense Flandes -amb o sense Brussel.les? Oi que seria impensable?

Doncs el nostre gran repte és aconseguir que una Europa sense Catalunya sigui igualment d'impensable. D'aquesta manera, la fatxenderia espanyola no existiria, perquè els espanyols no són res a Europa. Això sí no paren de fer gesticulacions per fer-se notar, però la resta passa.

La Independència de Catalunya s'ha de convertir en un tema internacional, si més no en la mesura del possible. Cal tenir en compte que l'accessió d'un nou estat a la independència és, per al món, un esdeveniment força assumit, i fins i tot normalitzat. Cap estat del món s'estranyarà, per raons òbvies, que un poble vulgui tenir el seu propi estat. Atès que ells són els primers en no voler prescindir-ne. Tot al contrari, el més probable és que es acabin tocant l'espatlla i ens diguin amb una total franquesa, "ja trigàveu..."

NOTA: Post penjat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme (21.12.2011)

LA INDEPENDÈNCIA COM A REIVINDICACIÓ POLÍTICA, AVUI

"It is not the size of a nation that is important, but the size of its ambition and of the contribution it can make to the world"

Aquestes paraules, sàvies, les escriu el Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond al final d'un article de lectura obligada, publicat a The World in 2012 de la revista d-informació global, The Economist. Sí, la mateixa que fa tot just uns dies carregava contra Catalunya i recomanava a Rajoy la recentralització dels poders fins ara en mans (si més no formalment) de les comunitats autònomes.

Alex Salmond, sense cap mena de dubte, s'està convertint en el referent del pensament -i de l'acció- independentista europeu. Des del govern, es compromet a portar a terme un referèndum per la independència abans del 2016. Fa feredat comprovar la distància còsmica, sideral, entre el senyor Salmond i el senyor Artur Mas, un personatge que diu votar per la Independència, en la consulta de Barcelona, però que ho fa d'amagat.

A diferència de Mas, Salmond no pensa en donar una enèssima oportunitat a l'estat que el pretén assimilar. Té molt clar que el futur del seu poble, la seva economia, la seva cohesió social i la seva cultura, depèn de la Independència. I no se n'amaga.

Per altra banda, algú pensa seriosament que una Escòcia Independent no formarà part, des del primer moment de la Unió Europea? Què seria del patrimoni cultural europeu sense una Escòcia independent? És un acudit dolent, fins i tot només pensar en aquesta probabilitat.

És cert, la mida de les nacions no importa. Allò que realment importa és l'ambició, la voluntat de ser lliure, i de contribuir a l'enriquiment del món. Algú pensa que evitant la reivindicació de la independència s'està contribuint a la riquesa mundial? No way! Precisament, allò que hi contribueix és la normalitat d'assumir allò que dotzenes de pobles han assumit en les darreres dècades: la Independència és necessària i justa. El 1945, només una cinquantena d'estats van participar en la fundació de les Nacions Unides, Avui en són 193, i d'altres es mantenen al marge. La Independència, doncs, lluny de ser un rara avis de la política internacional, és un dels procediments que més s'han utilitzat en els darrers anys. Contràriament al que ens volen fer creure, si els Catalans i les Catalanes, reclamem sense complexos la nostra Independència, lluny de considerar-nos uns alienigenes, els pobles del món ens diran "Benvinguts al club ... ja trigàveu!"

NOTA: Post inicialment publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.10 (DESEMBRE 2011)

POSA UN MERENGUE A LA TEVA TAULA (CHARITY)

Tot i que no acostumo a mirar aquest programa, he de reconèixer que amb aquest gag, L'HAN CLAVAT...

Quin fart de riure, redéu!

BON DISCURS DE JOAN BALDOVÍ

Sí ja sé que van amb els cantamanyes d'Aequo, o com es diguin. Sí, ja sé, que a vegades la vessen. Si, ja sé que a vegades s'obsessionen per tonteries...

Però què caram! penso que aquest discurs de Joan Baldoví, diputat de Compromís, i doncs, representant del patriotisme social valencià, és, en termes generals, notable, quasi excel.lent. Fins i tot amb algun moment sublim, com és la referència al grup Noos, a l'aeroport per a vianants, o al president provincial que sempre li toca la rifa... genial.

Setze anys de pesta blava són molts anys. I a més sense comptar amb una mínima cooperació del nord. Però tot i així, la resistència s'organitza i lluita. Mireu, per exemple, el fenomen d'Obrint Pas... o tants i tants altres.

Sí ja sé que el diputat Baldoví, militant del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) i batlle de Sueca, entre el 2007 i el 2011, no ha fet referència a la Independència. Ja ho sé. Però no puc evitar sentir-lo, avui, al mateix costat de la trinxera.

Sobretot perquè em fa més fort el record i l'enyorança d'un dels grans homenots de la Catalunya, sí la Catalunya, contemporània. En Joan Fuster i Ortells, nat en aquesta població de la Ribera Baixa.

Pel que fa als nostres diputats, què voleu que us digui, em sembla que encara hi ha gent en el rovell que vol fer mal... Que per ells la lleialtat només té una direcció envers a ells mateixos i no envers altri.

Sóc prou explícit? Quins són els tècnics -o qui és- en dret parlamentari?

De vegades... veig tècnics.... però dels que fan mal.

LA VEU DE REAGRUPAMENT NÚM. 10 (DESEMBRE 2011)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 10 (DESEMBRE 2011)

Publish at Calaméo or browse others.

Ja ha sortit el nou número de LA VEU DE REAGRUPAMENT, el 10è!

Hi publico. com és habitual, un article sobre temes internacionals i independentisme.

GODOLÀNDIA

Vivim a Godolàndia. Quan vaig llegir en un comentari aquesta expressió em va agradar d'allò més. Efectivament, vivim a Godolàndia, el país dels que no volen ser lliures, que els fa por ser-ho. Prefereixen ser rarets, a ser normals. L'exemple més fefaent el tenim en els mitjans de comunicació: l'actual govern dels millors està desmuntant la televisió i la ràdio públiques per tal de beneficiar un grup mediàtic privat. I tan panxos! Naturalment, no penso defensar ara aquests mitjans públics que moltes vegades no han estat més que els transmissors de la "ideologia del 3" de la qual ja vaig parlar en un post al Bloc Gran, ja fa uns mesos. Però haver de suportar el director de La Vanguardia estripant una enquesta perquè no li agrada és too much for the body.

A ningú se li escapa que el paper dels grups mediàtics és clau en la societat actual. Els espanyols tenen entre cella i cella eliminar aquells elements estratègics que poden afavorir la necessària i inajornable nacionalització de Catalunya. Em refereixo, per exemple, a les relacions internacionals i als mitjans de comunicació, entre d'altres. Fixem-nos que estan obsessionats amb tancar les delegacions del Govern a l'exterior, perquè naturalment no volen que hi hagi una veu pròpia, catalana, al món. Fa uns dies vaig llegir que han cessat o cessaran el delegat a Alemanya.

És, naturalment, una mala notícia. El fins ara delegat és una persona com cal, i segurament ara posaran, si el posen, algun passarell de la corda d'en Duran i Lleida, més en línia amb els actuals responsables de la Política Exterior del govern dels millors, que tenen el CIDOB com a laboratori d'idees i de polítiques. Sense comentaris.

Per cert, des d'un punt de vista egoista, resulta feridor veure com mentre el Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond, porta a terme el seu tercer viatge a la Xina des del 2007, per tal d'incrementar les relacions comercials... i les altres (no siguem ingenus), el seu equivalent a Catalunya, no pinta res ni a Europa ni al món, perquè només pensa en la política espanyola i en si han d'entrar ministres de CiU a Madrid, i consellers del PP a Barcelona. Està així el pati, no hi ha més cera que la que crema.

Pel que fa a l'anunciada retallada de 2 canals de la CCMA, és no tenir sentit d'estat. D'estat català, naturalment. I pensar amb el cul. En un sistmea mediàtic totalment hegemonitzat per l'espanyol, i avui encara més, després del tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca, anunciar que es xapen dos canals de la Corpo és un crim de lesa humanitat, Un d'ells sembla que serà el TVCi, és a dir, el canal que miraven els catalans que viuen arreu del món. Ara es queden sense televisió en català. Així de dur i així de clar.

No entendre -o entendre massa bé- que els mèdia són fonamentals per a la vertebració d'una nació, és un crim. Ja he escrit en altres bandes que TVE en els anys cinquanta, però sobretot en els seixanta, setanta, etc., va fer molt més per l'espanyolització de Catalunya, que tots els escamots d'afusellament del Castell de Montjuïc, del Camp de la Bóta o de Paterna plegats. Així de bèstia.

En definitiva, si els independentistes no hi posem remei, ens esperen pel cap baix vuit anys de règim de Godolàndia, on el PP i els seus titelles nostrats -puppets- faran el que voldran, no en va han obtingut un xec en blanc dels ciutadans, molts dels quals, centenars de milers dels quals, en la manifestació del 10 de juliol, es van esgargamellar cridant Independència. Cada dia que passa estic més content i cofoi de no haver -hi assistit llavors, perquè no ho veia clar anar colze a colze amb el Montilla. Com a mínim ara no se'm queda la cara de pòker. És a dir, de babau.

PD. Aquest és el meu primer post en el Diari Gran del Sobiranisme (DGS). Aquest mitjà actualitza el venerable Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Tot i que el BGS va començar a funcionar l'1 de juliol del 2008, en la xarxa, tres anys és una eternitat, i s'imposava un aggiornamento. Aquesta és la raó de ser del DGS, des d'aquí vull agrair la feina que en aquesta transició han fet els companys de capçalera Dess Mond i en Morgades, i espero i desitjo que el DGS tingui una acollida espectacular, com en el seu moment va tenir el BGS. Ens calen mitjans que afavoreixin la nostra aposta per un futur lliure i normalitzat.

NOTA. Post publicat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme (14.12.2011)

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

CiU i PP pacten els pressupostos de Barcelona pel 2012

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El Tribunal Suprem espanyol contra la validesa de la justicia en català

La institució no admet com a legal un recurs escrit en català i el declara no presentat

El Tribunal Suprem espanyol (TS) s’ha negat a admetre la validesa legal d’un recurs que es va presentar en català i l’ha declarat ‘desert’, és a dir ‘no presentat’. La institució no ha fet cas al dret existent de presentar recursos en qualsevol llengua oficial de l’estat espanyol. El cas arribarà fins al Tribunal Constitucional (TC) i es convertirà en el primer cas de discriminació a catalanoparlants que arriba al TC, màxim òrgan de justícia de l’estat espanyol.

DEBAT A SANT BOI SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Aquest dijous hi haurà una taula rodona sobre el tema Independència: Full de ruta i unitat d'acció a Cal Ninyo al centre de Sant Boi. Penso que és una oportunitat per escatir com està el pati.

Hi participaran representants de les diferents opcions polítiques, entre ells, el President de Reagrupament, en Joan Carretero.

Malauradament, els meus compromisos laborals m'impediran d'assistir-hi, per això us demano que qui pugui, hi vagi i després em passi el feedback (eheheheh).

Passaré revista a posteriori :-)

EL "NOU NACIONALISME" DE ... BARACK OBAMA

La setmana passada, Barack Obama, ja plenament immers en la nova campanya electoral que s'acosta, va fer un discurs de 55 minuts de you tube, en la que podem anomenar una població de l'Amèrica profunda.

Concretament a Osawatomie a l'estat de Kansas (nom que em recorda més a la magnífica pizzeria homònima que hi havia al bell mig del Passeig de Gràcia, a la qual, en el meus anys d'estudiant, m'escapava sempre que podia per endrapar, assegut a la barra, una deliciosa pizza de bacon).

L'esmentat discurs, que el podeu veure en el vídeo adjunt, i llegir aquí, ha tingut un notable impacte mediàtic en els dies següents, de manera que les opinions favorables i contràries s'han multiplicat arreu, i particularment, com no podia ser altrament, a la xarxa.

I quin ha estat el motiu d'aquest rebombori?

Doncs la reivindicació per part d'Obama, del discurs pronunciat l'any 1910, en la mateixa població per Theodore Roosevelt, mesos després de deixar de la presidència dels Estats Units. En aquella ocasió, Teddy, pertanyent al Partit Republicà, va fer una encesa defensa de la necessitat que la contribució dels ciutadans quant a impostos, fos progressiva, és a dir, que qui més guanyés, més pagués.

En aquells anys, una declaració d'aquest tipus va ser titllada immediatament de ser de caire socialista. I de fet, Roosevelt va acabar abandonant la seva formació i creant-ne una de nova, el Partit Progressiu (que no Progressista), amb la qual es va presentar a les eleccions del 1912, on va ser derrotat pel candidat demòcrata Woodrow Wilson, però va superar el candidat republicà, William H. Taft. D'aquesta manera va aconseguir trencar el bipartidisme històric en el poder legislatiu americà.

Teddy Roosevelt, durant la seva presidència (1901-1909), va portar a terme una política decididament anti-monopolis, i va vetllar pel benestar de les persones en una situació econòmica més precària, fet que el va enemistar amb els grans cercles de poder financer i empresarial. També va aprofundir en la democràcia popular, participativa, que donés veu als ciutadans.

Un dels fragments més rellevants d'aquell discurs del 1910, que duia per títol New Nationalism, va ser recordat per Obama, la setmana passada.

Realment, paga la pena:

"Our country -this great Republic- means nothing unless it means the triumph of a real democracy, the triumph of popular government, and, in the long run, of an economic system under which each man shall be guaranteed the opportunity to show the best that there is in him"

Senzill, i a l'hora brutal, oi?

Obama, naturalment, va fer un aggiornamento del discurs del seu predecessor, i va afirmar que cal combatre de forma decidida l'increment de la desigualtat que avui en dia es viu de forma cada cop més evident als Estats Units. Una desigualtat que està ara ja afectant a aquest objecte del desig de tot polític com és la classe mitjana, veritable pilar de la fiscalitat d'un país.

Davant la perspectiva de les eleccions del 2012, Obama es va embolicar en la bandera dels stars and stripes i vol apostar decididament per incrementar l'ajuda social i sanitària i combatre els seus oponents republicans, que a hores d'ara s'estan traient els ulls els uns als altres per veure qui és més anti-Obama.

Naturalment, no cal esperar una revolució socialista, de les seves paraules, però sí un reforçament dels mecanismes de regulació del sistema financer, i en general de control i vigilància (oversight) i de rendició de comptes (accountability), que impedeixi que la gestió deficient o corrupta de les grans corporacions afecti tothom.

Una actitud que, per cert, caldria que prenguessin nota aquells que fan el fatxenda parlant del govern dels millors, però que demostren (Mas-Colell al marge, òbviament), una total subordinació no només al complex Merkozy, sinó també al nou amo del carxofar, en Rajoy, i als puppets locals (Camacho, Millo, e tutti quanti). Tant que fins i tot no m'estranyaria que acabessin entrant al Govern de Catalunya.

Això sí que seria l'acabose, o no (sobretot si els independentistes continuen votant-los a ulls clucs).

TODAY IN HISTORY

ENTREVISTAT AL DIARI GRAN DEL SOBIRANISME

Entretinguda conversa amb en Vallfosca, i amb el Daniel Solano rere la càmera. En una jardí interior en plena vila de Gràcia. Què més es pot demanar? Espero que us agradi, i sobretot, no deixeu d'entrar al Diari Gran!!!

DE QUAN ELS CATALANS PENSÀVEM GEOPOLÍTICAMENT... I NO FÈIEM EL PRÉSSEC

VIA FORA ALS ADORMITS! (1734)

«... podria lograr-se... la quietud de la Europa assegurant

la llibertat que“s deu a Catalunya, Aragó,

y València. Per fundar est projecte, diré que una

monarchia de Borbón en Castilla sols pot enfrentar-

se fent-la incomunicable ab França. Ab un

altre o regne o república intermèdia que,,

aliada ab Portugal, resistís a dit Borbón rey de Castilla y,

comunicable ab las potencias marítimas per lo

Occeano y Mediterraneo, no temés al gran poder

de la França; dic que“s balancejaria lo equilibri de

Europa. És cert que esta nova potència o república

no podria, sola, resistir molt temps a la França,

però, aliada necessàriament ab los altres confinats

ab esta y ab Portugal, mutuament concorreria a

defensar-se, los vehins de França, y Portugal de

Castilla. Per est fi repetesc que deuria dit regne

separat o república, extendrer-se per los Pirineus

fins al Occeano per dividir enterament la França

de la Castilla; y per esperar y enviar més promptes

los socorros a Inglaterra y Olanda. Qualsevol veurà

que, tripartit com diré lo continent d'España en

tres dominis separats, quedaria lo del centro més

dilatat que junts los dels dos extrems: però la situació

de estos bastaria per defensar-se de francesos

i castellans, revivint, en lo domini ceñit de estas

dos nacions, lo valor y política ab que los memorables

reys de Aragó se'n defensaren sigles enters.

Per dividir en esta providencia lo continent de

España ab alguna proporció, he remirat las cartas

geogràphicas, a las quals remeto a tots. Ajustant al

regne de Portugal lo de Galicia, se fa quasi

rectilineal ab lo de Castilla des de migdia fins al

Nort. Igualment añadint al nou domini de Aragó

lo que França y España posseeixen en los extrems

dels Pirineus, enterament los divideix, y queda lo

regne de Castilla encara més vast que sos dos

confinats, en lo sol continent. D'esta manera, los

en lo sol continent. D'esta manera, los confins de

Castilla serian los corresponents a Algarbes, Portugal

y Galicia, que compondrian lo domini de

Portugal. Los orientals correspondrian al de Aragó:

consistent des de Marino Sant-Ander a Fuen-

Libre o origen de Ebro, seguint aquest riu fins a la

frontera de Navarra; de esta (compresa) baixant

als enters regnes de Aragó, València y Múrcia fins

al mar. Per confins ab França, deuria restituhirse a

est domini tot lo que França ha usurpat en lo llarg

dels Pirineus, ço és en Catalunya, los comtats de

Rosselló, Conflent y Cerdanya, y en Navarra y

Guipuzcoa las parts corresponents. Per la Nova

España (conquistada en temps de Fernando cathòlic

y Isabel) deduhiria dit domini de Aragó son

dret en un congrés. Dits sis regnes y provincias,

regits cada un ab sas lleys provincials justas y

antiguas, que la sola tirania present té sepultadas,

formarian un regne, o república libre que, ab justa

soberania, concorreria a salvar lo equilibri de Europa.

Són sis dominis provincials (unint-s-y

Bizcaya y Guipurcoa) que a més de la comuna

utilitat tenen just dret per separar-se del domini de

un Borbón en Castilla: primo Catalunya, 2. Aragó,

3. València..., 4to. lo regne de Múrcia..., 5to. Navarra

entera.... 6to. Ias señorias de Bizcaya, Guipuzcoa

y Alaba.»

Nota: La negreta és meva (JS)

LA CONSTITUCIÓ DE CATALUNYA

L'ÚNICA CONSTITUCIÓ QUE VAL,

LA DE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA!

"NO ÉS LA MIDA DE LA NACIÓ ALLÒ IMPORTANT, SINÓ LA DE LA SEVA AMBICIÓ"

COM ESCÒCIA LIDERARÀ EL MÓN

per Alex SALMOND

Primer Ministre d'Escòcia

publicat a The World in 2012

(The Economist, Novembre 2011)

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides era formada per 51 nacions independents. Avui en són 193. La globalització ha anat de bracet amb un desig creixent de les nacions d'assumir la responsabilitat dels seus afers i de contribuir plenament com a membres d'una família global.

Escric en tant que líder d'una nació que encara no és plenament membre d'aquesta família, però dirigeixo un govern que aspira a aquest estatus. Escòcia celebrarà un referèndum sobre la Independència abans de la fi d'aquesta legislatura el 2016, i en el 2012 en posarem els fonaments tot impulsant el creixement econòmic a través de les competències que actualment tenim.

Tal vegada el focus global es troba en les nacions BRIC, però hi ha una altra història reeixida que necessita ser explicada: aquella dels estats petits que excel.leixen en el canvi. A Espanya, les regions dinàmiques són Catalunya i el País Basc, les quals gaudeixen de determinats nivells d'autonomia fiscal respecte de Madrid. Al nord d'Europa, els danesos prosperen, els noruecs triomfen mundialment, mentre que els finesos excel.leixen en molts indicadors globals.

Escòcia en el seu camí cap a la Independència és un altre exemple de nació petita exitosa: tot i els nostres poders limitats, ja hem marcat un ritme més dinàmic que la resta del Regne Unit. Per si encara hi hagués algú que dubta de la capacitat de les nacions petites d'influir en el futur global, un antic secretari general de l'ONU, Kofi Annan, ha citat la història d'Escòcia en la ciència, la tecnologia i l'economia com a prova que la nostra nació ha jugat un rol capdavanter a l'hora de fer front alguns dels més importants reptes de la nostra era.

El canvi climàtic n'és un, d'aquests - i Escòcia ha aprovat una legislació sobre el canvi climàtic capadavantera en el món, que fixa l'objectiu de reduir les emissions de carbó al 42% pel 2020. Això és ambiciós, però realitzable, i esperem que actuarà com un referent per a altres nacions, grans i petites, per tal que actuïn per assolir un futur sostenible.

L'agenda del canvi climàtic va de bracet dels intents de trobar camins més sostenibles de produir l'energia que necessitem, i de nou, Escòcia és a l'avantguarda en el desenvolupament de tecnologia energia renovable neta que pot emprar-se en el futur global. Ens hem donat un altre objectiu ambiciós però assolible, com és el de produir l'equivalent a totes les necessitats elèctriques que tenim a través de fonts renovables per al 2020 -i si fa no fa el mateix a través d'altres fonts. Això farà que Escòcia esdevingui un exportador significat d'energia envers els nostres veïns europeus.

Aixó és possible perquè tenim una part significativa del potencial europeu de l'energia verda. L'abast d'aquest potencial ha quedat ben establert en inversions recents de companyies multinacionals en el sector de les energies renovables a Escòcia, i el 2012 es redoblarà els nostres esforços. Un dels temes més rellevants del moment actual és la seguretat , la correcta de i el lliurament sostenible d'energia, i Escòcia ja esta assegurant un rol líder en aquest àmbit.

Aquestes noves tecnologies, conjuntament amb les nostres fortaleses en àrees com les ciències de la vida o les finances, donen a Escòcia l'oportunitat de continuar aportant la contribució distinta que al llarg dels segles ha fet, des dels moments inicials com a una nació independent comercial, seguint per la Il.lustració Escocesa del segle XVIII, fins al present. Avui, les universitats escoceses registren més patents que les de qualsevol altra nació, mesurat en termes per càpita. Va ser una d'aquestes figures de la Il.lustració escocesa, Adam Smith, qui observà que el progrés econòmic ha d'anar inevitablement acompanyant del progrés social -i això continua sent cert avui com ho era llavors, donant-nos l'esperança que la globalització pot transformar per a bé el món.

Les espines i els cards

L'edat dels imperis ja fa anys que va marxar, fins i tot la Guerra Freda és avui en dia un tema de llibre de text, i les antigues certeses que abans havien falcat les relacions internacionals ara s'han deteriorat. En el seu lloc tenim un món més complex i incert, però també un que és més obert que mai a les possibilitats de canvi positiu, on més nacions que mai abans exerceixen la independència en un món interdependent, i on Escòcia pot i serà una aportació positiva.

Això inclou ser membre complert de la Unió Europea, la darrera gran ampliació de la qual, l'any 2004, va presenciar l'admissió de deu estats -sis dels quals eren més petits que Escòcia, i sis dels quals van ser independents des del del 1990.

Tal i com el primer ministre, David Cameron, va reconèixer en l'edició de l'any passat d'aquesta mateixa publicació, el Regne Unit pateix un enorme dèficit, tan gran que clarament no ofereix cap protecció o immunitat davant els capricis de l'economia global. Per contra, els països que semblen millor preparats per fer front a aquestes condicions són aquells que s'adapten ràpidament al canvi de manera àgil i sense contratemps. No és la mida de la nació allò important, però sí que ho és la mida de la seva ambició i la de la contribució que ella vol fer al món. Escòcia està llesta per fer front a aquest repte.

NOTA: Traducció meva (JS)

SALMOND A LA XINA, I A CAN MAS, COMENÇA EL CORRALITO... O EL CORRAL DE LA PACHECA

Aquests dies es pot constatar la sideral diferència que hi ha entre INDEPENDÈNCIA i AUTONOMIA.

Un exemple: El Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond, es troba de viatge a la Xina. És el seu TERCER viatge a aquest país des de que ocupa el càrrec esmentat. El tercer. L'agenda del viatge és la següent:

1. Visita a la província de Shandong per negociar contractes sobre energies renovables i altres energies netes, i altres col.laboracions bilaterals.

2. Visita a la Zona Econòmica Especial de Shenzen, una de les més exitoses, i reunió amb responsables del Banc de Desenvolupament de la Xina. Parlament en un seminari sobre comerç i inversió organitzat per l'Scottish Development International (SDI). Hi assistiran una setantena d'empresaris escocesos.

3. Visita a Hong Kong per negociar amb inversors actuals i futurs a Escòcia.

En el viatge se signaran tres MoU, que no té res a veure amb el futbol, sinó que són Memorandum of Understanding, és a dir, acords de col.laboració en àmbits com l'art, el patrimoni i les col.leccions nacionals.

Per acabar-ho de reblar, al mateix moment que Salmond aterrava a la Xina, dos pandes gegants aterraven a Edinburgh, i passaran a formar part del Zoo de la ciutat. Es tracta de Tian Tian i de Yang Guang (foto). Pot semblar folclòric això últim, però en veritat és un signe de l'alta valoració que les autoritats xineses donen als acords amb Escòcia, atès que els Pandes, és la mascota nacional de la Xina.

Per contra, el senyor Artur Mas, a Catalunya, veu com comença a donar-se episodis de corralito.

Els primers a tastar el xarop ecspanyol han estat 3.000 persones del poble de l'Aldea, que d'un dia per l'altre han vist com els seus comptes corrents quedaven bloquejats, i doncs no tenen, com aquell que diu, ni un duro a la butxaca.

Un corralito o si es vol, per fer-ho més genuí, un corral de la Pacheca...

És la diferència, entre apostar per la INDEPENDÈNCIA o fer-ho per l'AUTONOMIA.

Suposo que podem esperar fins al 2014, però llavors, ja no valdrà badar.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El TSJIB tomba la immersió lingüística a les Illes Balears

Una sentència de l'alt tribunal illenc en la línia de la interlocutòria del TSJC i les sentències del TS tomba l'actual model educatiu · Com les altres actuacions judicials, es basa en la retallada de l'Estatut català de 2010

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

JA COMENÇA EL CORRALITO ECSPANYOL!

TU MATEIX!

AVIAT, MOLT AVIAT

Untitled from Diari Gran del Sobiranisme on Vimeo.