BLANC I NEGRE
Tancats a la cambra fosca
ens tornem clixés esguerrats.
Entre el blanc i el negre
s’estàn un color indefinible
i anem passant de l’un a l’altre
com un borinot gandul.
No sabem distinguir, a vegades,
dos colors totalment diferents.
S’estenen com tentacles d’ameba,
com una taca d’oli enganxats,
i esborren els límits exactes
que separen el negre del blanc.
Uns cossos difosos
s’embruten al damunt
i es rebolquen al fang
i amb les mans plenes de greixum
i els ulls plens de sang i bruticia
es llancen als camps plens de neu.
Aquest meu cos estrany és com un mar de cendra
on els espills reculen davant les mans obagues.
Els trampolins em couen i m’enceten les parpelles del sexe
i l’esperit dels meus muscles arcaics.
Alts com un miralleig de molsa al juliol
-sota el vand·lic gest del peix espasa-
aquest venir i anar del meu cos a la balma
i el ser un miratge sols l’educació del sexe
quan em retalles l’hora de la posta de sol
i queda sols un buit on s’escola
aquell constant pensar que demà serà un jorn de formigues
i no serà l’espelma més que un record
en un tractat de ioga.
No hi ha més gest que el gest del coure
al cossi on penjo els ulls i em mira a contranit.
Aquest meu cos estrany és com un pou de calç
on crema el viu dolor de la nafra que pensa.
Dibuixo el nervi tens que m’engrapa la nuca
i és com un flagell el tremolar a les onze.
Pal llarg el jorn que pinta un estendard
a la nau que no torna.
No pot ser pas un sol una estrella de vidre
malgrat que el teu desig succioni un què ser
al límit de l’espai.
Hi ha un refer constant on no tot és miratge
i és aleshores quan el cos davalla al nord de molts presagis
i ve un afany de pluja
i un esgarrinx de nuclis i sintagmes
en els teu ulls i el sexe
i més les mans i l’arrel dels cabells
s’enllacen tendrament amb furia de centaure
del verb al nom i tot és un ruixat d’arestes
al meu cos
i al món.
RECERCA D’ALBES
Hi ha tantes coses velles
que el record no ens abasta.
El vol distret dels naufrags
a la recerca d’albes
precipita la imatge lentament esculpida:
l’angoixa del passeig
sota els pantans tan pal·lids:
els núvols condemnats a percutar el demà
i un ahir congriat de paraules perdudes:
l’ambidextra frenada dels cotxes a deshora:
la solitud del temps a cada portalada.
El temps perdut,
vanament escalat amb escales de plata,
vanament retallat als bums més madurs,
vanament arquejat amb l’arquet dels meus dits,
ha fet un mutis lent: de contraban.
