[665] Spanish is different

Parlar de Juan Carlos Moreno Cabrera és portar bons records a la memòria. Aviat farà tres anys que el vam convidar a Sant Cugat (i, l'endemà, a la universitat) i que vaig tenir la sort de fer-li d'amfitrió i de compartir-hi una tarda inoblidable en un cafè, tot fent temps, escoltant les seves idees i gaudint de la seva cordialitat. Un dels primers apunts d'aquest bloc parlava d'aquesta experiència. És un plaer, ara, haver llegit el seu llibre Spanish is different (Castalia, 2010). El trobo francament interessant. Es tracta d'una obra que situa la llengua castellana en relació amb altres llengües pel que fa a determinats fenòmens i que ens ajuda a entendre millor, doncs, com es produeix l'aprenentatge del castellà des del coneixement d'altres idiomes. El text repassa les diferències pel que fa a lletres i sons, la frase nominal i la frase verbal i l'oració. Un dels capítols de l'obra aborda la qüestió clàssica dels falsos amics del castellà amb altres llengües, a partir d'una breu selecció de mots (ir y venir, constipado, acordarse, largo, grande y ancho, esperar, mesa y tabla, etc.). Una altra secció de l'obra es concentra a establir algunes de les diferències més característiques entre determinades llengües i el castellà (diferències que són considerades innovadores o conservadores): anglès, rus, àrab estàndard, turc, xinès i japonès; deu diferències per llengua. Especialment interessant des del meu punt de vista és el darrer capítol del text, que conté una reflexió amb tota mena d'exemples sobre la llengua col·loquial, la naturalesa de la qual sovint no es té en compte quan s'ensenya llengua a estrangers, sota la influència absoluta de la llengua escrita normativa. Aquesta darrera, segons Moreno Cabrera, no ha de ser l'únic model que s'ensenya i el professorat té la responsabilitat d'ajudar l'alumnat a moure's sense por per la llengua col·loquial, massa sovint estigmatitzada d'incorrecta i poc compresa com una varietat amb unes regles pròpies. Recomano, doncs, el text de Moreno Cabrera als ensenyants d'ELE, i també als de català per a estrangers. Vertebra tota l'obra la reflexió sobre les diferències entre llengües, aspecte sens dubte rellevant en unes aules d'idiomes cada cop més diverses.

[664] Neix el portal Babel a la UdG

El Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona ha obert un portal lingüístic anomenat Babel amb una excel·lent visió del que ha de ser un servei lingüístic a la comunitat universitària. Ja fa molt de temps que des d'Aprendre llengües parlo dels nous serveis lingüístics que necessita el sistema: aquí n'hi ha una mostra, nascuda en plena crisi, que no podem fer sinó celebrar i que ha de ser un referent i ha d'arribar a les aules de totes les facultats en la ja il·limitada universitat-xarxa. Babel és un espai plantejat com un centre de redacció que facilita recursos per a l'aprenentatge de diverses llengües, que dóna pistes per gestionar la bibliografia i criteris per parlar bé en públic, i que s'atreveix, també (fet sensacional), amb el tema complex de la llengua a les disciplines. Els lectors d'Aprendre llengües ja saben com aquest és un dels temes que considero fonamentals en el nostre ensenyament de llengua a la universitat, un veritable deute històric de la universitat a l'estudiant. Babel és un encert per diversos motius: a) per l'aliança de serveis universitaris que reflecteix; b) pel servei que ofereix a tot el sistema universitari (i no cal clonar el que ja existeix!); c) perquè és un exemple agosarat de remescla, d'aquesta nova pràctica de la qual sentim a parlar a tota hora: el material interuniversitari Argumenta, per exemple, és delicadament esquarterat a Babel i posat al servei d'objectius d'abast reduït, en un intel·ligent ús dels recursos virtuals propis existents. No puc deixar d'agrair, finalment, que Babel hagi tingut en compte l'espai d'aprenentatge Aprendre llengües, que gestiono. Remet a una bona part de les entrades de recerca sobre recursos dedicades a la llengua a les disciplines que aquest bloc ha anat publicant i duent a les aules universitàries i enllaça també algunes altres parts del meu bloc. Gràcies per la confiança i enhorabona per la iniciativa.

[663] Comunicar l'enginyeria (6)

Continuem amb els recursos que ens ajuden a comunicar en certes disciplines universitàries. N'aporto alguns, també, a continuació, sobre les enginyeries. Es tracta, sens dubte, d'un territori de coneixement ampli i amb moltes ramificacions i especialitzacions. Els enllaços que ofereixo, una vegada més, no aspiren a cap mena d'exhaustivitat, sinó que volen ajudar a triar i remenar, a fer-nos conscients, sobretot, de la importància que s'atorga a aquestes qüestions en altres contextos. Novament els recursos que he seleccionat corresponen, sobretot, a l'àrea anglosaxona. Mentrestant, aquí, amb la nostra universitat en bancarrota, no és fàcil fer passos perquè la qüestió de la llengua especialitzada arribi a lloc: a incrementar el nivell de consciència del professorat sobre el tema i a fer augmentar la competència real dels estudiants. Ara que sembla que aquella crida d'enginyers cap a Alemanya que llançava Angela Merkel fa uns mesos ha quedat en ben poca cosa (les acadèmies no han notat un increment d'alumnes d'alemany), els que han de ser futurs enginyers poden esmerçar algunes hores a perfeccionar la llengua de les seves matèries. La institució universitària no els ensenyarà pas el llenguatge de l'especialitat com a tal i de manera sistemàtica. Ho faran alguns dels seus professors i professores amb consciència lingüística. O potser els mateixos estudiants com a aprenents autònoms. Espero que els recursos que aporto des d'aquest espai de foment de l'autoaprenentatge els puguin ser útils.

[662] Comunicar les ciències de la salut (5)

Continuo amb la sèrie dedicada a allò que en el context anglosaxó anomenen la comunicació en les disciplines. M’hi he referit sovint en aquest bloc des de fa anys. He parlat ja de la comunicació de les ciències, de la comunicació de les ciències socials i jurídiques i de la comunicació de les arts i les humanitats. Dedico l’apunt d’avui a la comunicació de les ciències de la salut: hi ofereixo tota mena de recursos de comunicació relacionats amb la psicologia, la veterinària, la medicina i la infermeria. Garbellant d’aquí i d’allà podem fer-nos una idea d’allò que defineix, a grans trets, les comunitats de discurs d’aquests grans àmbits de coneixement. El bloc de recursos que presento pretenen ajudar a recórrer l’enorme distància fins al domini del llenguatge especialitzat en els àmbits citats. No em cansaré de repetir que els recursos que aporto per a la consulta s’han de passar per un rigorós sedàs crític que correspon als lingüistes, sí, però també als especialistes de cada matèria (no és possible aprofundir en cap llenguatge d’especialitat sense l’aliança de lingüistes i experts en les matèries). Espero que aquest banc de recursos relacionats amb les ciències de la salut pugui ajudar els autoaprenents de llengües que els necessitin.

[661] Comunicar ciències socials i jurídiques (4)

Les ciències socials i jurídiques es desglossen en matèries que s'expressen en llenguatges d'especialitat particulars que en alguns casos han estat força treballats. És el cas del llenguatge jurídic, per exemple. Per la mateixa naturalesa de la disciplina, en què la llengua és un component crucial i molt sensible, hi ha una gran profusió de textos de llenguatge jurídic (en català hi ha també molta tradició en aquest àmbit), de cursos que ensenyen a dominar aquest llenguatge i de descripcions d'usos lingüístics i també de gèneres de discurs. Pel que fa a aquesta darrera qüestió, és ben sabut que l'àmbit del dret genera una àmplia gamma de textos molt estandarditzats (sentències, interlocutòries, querelles, demandes, actes, etc.) sense el domini dels quals els professionals de l'àmbit, senzillament, no ho són. També l'àmbit de l'economia i l'empresa, per la seva gran projecció social, té un llenguatge especialitzat molt estudiat. Facilito en aquest apunt enllaços a recursos, sobretot de l'àrea anglosaxona i generats en el context universitari, sobre aquestes dues disciplines (el dret i l'economia i l'empresa) i també sobre la sociologia i la geografia. Consulteu-los, sobretot, seguint els consells que ja he anat donant en entrades anteriors.

[660] Comunicar a les disciplines: les ciències (3)

Aporto a continuació, continuant amb la sèrie encetada, alguns recursos més d'aquesta llengua massa estrangera a la universitat per als seus usuaris que és la de la pròpia disciplina acadèmica o científica. Em refereixo avui a la comunicació de les ciències. De diverses ciències, en concret, que comparteixen algunes característiques des del punt de vista que aquí es tracta, però que tenen també alhora trets de llenguatge i de discurs prou específics. Com es comuniquen la geologia, la biologia, la física, la química, les matemàtiques, les ciències ambientals? Amb quines formes? Amb quins discursos? En quins contextos? Davant de quins públics? Amb quines convencions? ¿Com podem aconseguir que, disciplina per disciplina, el professorat i l'alumnat considerin els aspectes de llengua i comunicació el pal de paller sense el qual no hi ha comunicació científica imaginable? Aquí us deixo la sèrie de recursos de ciències amb l'avís, novament, que són materials desiguals i que han de ser un estímul per a la reflexió i el posicionament sobre la qüestió. I que sovint corresponen a altres contextos i seria improcedent adoptar crietris i usos sense crítica.

[659] Comunicar les arts i les humanitats (2)

Fa temps que Aprendre llengües va encetar una línia de treball relacionada amb la llengua a les disciplines, sota l'estímul que ens ve de les universitats de mig món: al nostre context, Bolonya no ha servit perquè algunes qüestions cabdals en què els estudiants universitaris han de demostrar un gran domini passessin veritablement a primer terme. On és un ensenyament organitzat de les competències informacionals i digitals? On és la llengua a les disciplines? Per què el que en altres contextos té una presència decisiva aquí no sembla interessar, a la pràctica, a ningú? Comentava en una entrada precedent que l'ensenyament en la línia de l'AICLE / CLIL / EMILE té l'avantatge que es veu. L'altra llengua estrangera que és la pròpia de les disciplines acadèmiques, i que és tan rellevant per comunicar adequadament, no arriba a l'alumnat de forma sistemàtica. Fa temps que Aprendre llengües recull recursos d'ajut per comunicar en les disciplines. Són recursos que cal prendre amb cura perquè són molt desiguals (des de veritables bíblies a apunts) i que no es poden trasplantar al nostre context sense una reflexió profunda sobre la comunicació acadèmica i científica a casa nostra i en els àmbits que serveixen de referència de cada especialitat. Els recursos que enllaço en aquesta entrada corresponen a l'àmbit de les arts i les humanitats i corresponen a història, antropologia, musicologia, filosofia i història de l'art. Els he experimentat amb acceptació a les classes de llengua catalana on tinc, precisament, alumnat d'aquestes i altres matèries. Espero que us puguin ser útils.

[658] Comunicar a les disciplines (1)

Dimecres a la UAB va tenir lloc la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya, en la qual es van presentar experiències de CLIL / AICLE / EMILE en diversos àmbits educatius, l'universitari i el preuniversitari. Fa temps que penso que l'ensenyament dels continguts curriculars en una llengua estrangera a la universitat ha de tenir els peus ben ancorats en el domini d'una altra llengua també estrangera als alumnes: la llengua específica de la seva disciplina. Les llengües especialitzades, en el nostre context universitari, no se solen veure com el pinyol imprescindible que configura els continguts de qualsevol matèria i els fa possibles, singulars i únics, sinó com una mena d'afegitó, com un vernís final que es resol amb un vocabulari de termes de l'especialitat: la terminologia sol ser la part més visible del llenguatge especialitzat i se sol oblidar que no és, en absolut, l'unica. Que els estudiants trobin estranys els textos de la disciplina a què s'introdueixen, que no els sàpiguen escriure i que els costin d'entendre és un fet normal en l'ingrés a la universitat. Aquesta institució, precisament, té la responsabilitat d'inserir cada estudiant en la seva comunitat de discurs. Aquesta és, doncs, la primera llengua estrangera que han d'aprendre els nostres estudiants, sense la qual cap dels continguts que vulguin comunicar no se sostindrà: el veterinari que escrigui una història clínica en forma d'acta de reunió no serà mai un veterinari; l'historiador que no hagi reflexionat mai sobre l'elenc amplíssim de fal·làcies relacionades amb l'expressió de la causa que ha de defugir, no podrà ser un historiador; l'arqueòleg que vagi al jaciment i no sàpiga com ni on prendre les seves anotacions del que veu, no podrà ser un arqueòleg. En el particular CLIL que es practica a les universitats, els alumnes estan exposats a dues llengües estrangeres: la llengua de l'especialitat i la llengua pròpiament estrangera. Aquesta segona té un avantatge respecte a la primera: es veu i n'hi ha consciència. Sobre l'altra, en canvi, estem mancats de reflexió i ensenyament (realitat ben diferent de la dels països anglosaxons). Ara: el veterinari que escriu la història clínica en un anglès perfecte però en un format d'acta de reunió ha d'estar suspès. Suspès per no haver sabut integrar llengua i continguts.

[657] TIC i ensenyament de llengües

Avui vull recomanar un llibre, Las TIC en la enseñanza bilingüe. Recursos prácticos para la creación de actividades interactivas y motivadoras, d'Antonio Temprano Sánchez (Sevilla: MAD, 2011). Es tracta d'un text on podem trobar informació pràctica si volem treballar amb TIC i llengües. Hi trobem recomanacions sobre espais web des d'on crear jocs en línia (el penjat, paraules amb lletres desordenades, encreuats, sopes de lletres, activitats interactives diverses); espais des d'on crear el nostre podcast o des d'on accedir a podcast per aprendre diverses llengües (anglès, francès, alemany); idees i recursos per al treball amb vídeos a la classe de llengües (transcripció, traducció de subtítols, subtitulació) o explicacions sobre eines 2.0 (núvols de paraules, taulers virtuals, blocs, wikis, generadors de llibres digitals). El llibre conté també un capítol sobre el portfolio europeu de les llengües, una eina que aviat farà deu anys que existeix i que s'ha implantat amb força dificultat, tot i el seu valor indubtable. Els darrers capítols de l'obra es dediquen als diccionaris (s'hi fan algunes recomanacions sobre diccionaris en línia) i sobre recursos CLIL per a les assignatures. Las TIC en la enseñanza bilingüe és un llibre interessant, senzill i útil sobretot a persones amb poc bagatge en el terreny de l'ensenyament-aprenentatge a la xarxa, però alhora molt clar i directe (recomana enllaços útils i s'estalvia molta literatura), cosa que el converteix en un text que poden aprofitar tots els ensenyants de llengües.

[656] Mourinho: la comunicació irresponsable

Ho vaig dir fa temps i hi insisteixo: necessitem Mourinho. Mai a la vida un personatge públic no ens havia aportat tant des de l'angle comunicatiu, ensenyant-nos dia rere dia el que no és convenient o adequat o correcte o necessari fer (consulteu les entrades que dedicava fa un temps als estils comunicatius de Mourinho i Guardiola). És un antimodel perfecte. En general, la inadequació comunicativa passa factura aviat a les figures mediàtiques que la practiquen. Mourinho és, per aquest motiu, un cas excepcional que no hem de desaprofitar. Hi ha una lliçó pràcticament cada dia. Penso, avui, a utilitzar-lo a la classe d'argumentació de dimarts, unes hores abans que es jugui el partit de tornada de la Champions, el Barça-Madrid. Perquè el material que ens va deixar Mou en acabar el partit d'anada em va de primera. És la sonsònia dels por qué, recordeu? (un autèntic argumentum ad nauseam, una fal·làcia). Els por qué que va deixar anar en la compareixença final del partit del 0-2, la qual permet explicar i exemplificar els arguments causals. Mourinho tenia una tesi: que el Barça rep ajuts que li permeten guanyar els partits. No n'hi ha prou, però, a tenir tesis, si no hi ha res sòlid que hi doni suport; són simples opinions. El cas és que els arguments causals de Mourinho hi eren, a la seva ment rebuscada, però que no era capaç de formular-los com a tals, perquè no se sostenien per enlloc. Es tractava, doncs, de dir-los i no dir-los, és a dir, d'insinuar tan sols els perquès sense arribar a formular-los amb nitidesa. D'aquí les preguntes reiterades, els por qué constants que no feien més que llançar pilotes fora, que evitar la formulació dels perquès impossibles. Perquè les causes de la seva tesi eren informulables: ni Villar, ni els àrbitres, ni la Unicef, ni... no tenen res a veure amb els suposats ajuts al Barça, que si no es poden demostrar, no ho són. La lliçó de Mourinho és la d'una enorme irresponsabilitat. Una figura pública no pot sortir a la palestra a dir i no dir, no es pot refugiar solemnement en la insinuació. L'argumentació formal que es mereix la ciutadania no és un joc, no és un foc d'encenalls vergonyant, no és llançar la pedra i amagar la mà. Si no hi ha una tesi a comunicar, callar és molt raonable. Si hi ha una tesi a comunicar es comunica, s'assumeix la responsabilitat del que es diu i s'aporten els arguments que permeten defensar-la (causes, per exemple) i, sobretot, els elements de suport que permeten provar-les, especialment si la tesi és arriscada o compromesa. Espero, amics i amigues d'Aprendre llengües, que Mourinho salvi la temporada i continuï com a mínim un any més al Madrid. Necessitem les seves lliçons, que esdevenen veritables arguments.

[655] Llengua i docència, encara (i 3)

Vull afegir algun comentari als darrers apunts. Tinc la sensació que en la nova conjuntura propiciada sobretot per l'existència i l'ús com més va més ampli d'unes tecnologies noves, la comunicació dels docents ha de canviar, i molt. Tot el que s'aproximi a la revelació de dades o d'informació a l'abast, i als discursos i als trets lingüístics que es relacionen amb aquesta funció, ha de minvar dràsticament a les classes. Per dir-ho ràpid: el docent que assisteix a l'aula com abans, a exposar un contingut de què es creu dipositari, però que és un contingut que els alumnes en aquell mateix moment, al seu davant, poden trobar ràpidament a la xarxa amb els seus dispositius, oficia una comunicació absurda i ridícula. I això continua passant a les aules. Escau al docent, doncs, una bona dosi de silenci sobre moltes coses que abans podien omplir minuts i minuts a les classes. El discurs docent ha de començar ara com mai abans in medias res, amb molta cura i control, és clar, que els arguments exposats arribin a fer-se intel·ligibles a l'audiència. Tota una nova manera de comunicar, al meu parer, que no és gens senzilla de resoldre. D'altra banda, crec que el docent té en aquest moment el compromís de mostrar-se més que abans: moltes persones han assistit a cursos de llengua escrita, per posar un exemple, en què no han vist mai el seu professorat escriure (potser només n'han llegit les correccions en vermell dels exàmens o els treballs, una prosa ben secundària). Com és possible? Els docents fàcilment se situen en una zona de seguretat en què els seus dubtes, les seves vacil·lacions, les seves formulacions en estat beta romanen del tot invisibles als estudiants. Els nous usos tecnològics topen amb aquesta còmoda ocultació del docent: la xarxa és exposició permanent; mostrar-se, a més, sovint en un estat no definitiu (en estat d'esborrany), exterioritzar, segur, algunes imperfeccions. Assumir aquest fet no és fàcil: conec alguns professors universitaris que volen mostrar-se als seus llibres i articles i no en cap mena d'estat embrionari de pensament, ni en el fragor i el vertigen que imposa la xarxa. Crec que cal pensar a fons sobre aquesta exposició i les seves formes. Oi que ens fan rumiar, per exemple, les aparicions de polítics i futbolistes a Twitter, la irrupció d'aquesta nova modalitat de presència? En queda al marge la docència? Deixeu-me acabar l'apunt amb una consideració que es relaciona amb aquestes noves presències: ens omplim la boca de l'aprenentatge al llarg de la vida i volem capacitar, com a docents, els nostres estudiants per aprendre al llarg de la vida. Crec, de debò, que només hi ha una manera de fer-ho, que demana una profunda reflexió comunicativa al docent. La tasca fonamental del professorat actual no és altra, a parer meu, que mostrar-se aprenent. Mostrar-se aprenent constantment, abans, durant i després del clos arrecerat d'una assignatura (què és, ja, una assignatura?). Mostrar-se fent explícit com es va configurant en ell el nou coneixement. ¿Tenim la pràctica, però, de narrar el nostre aprenentatge, i de narrar-lo, a més, amb vista a ensenyar? ¿Tenim la llengua, la retòrica, la voluntat i el coratge, els docents, de mostrar-nos aprenent, de mostrar-nos aprenents?

[654] La llengua dels nous docents (2)

Parlàvem a l'entrada anterior de la necessitat d'una universitat que surti a buscar els seus alumnes: una universitat que atregui i que entretingui, la fun university de Lluís Pastor. I parlàvem de la llengua dels docents d'aquesta universitat, una llengua que té molt presents els usos comunicatius dels joves (dels videojocs a les xarxes socials). A l'altre extrem hi ha la universitat que no fa concessions, alarmada pel perill de la banalització, que no té per objectiu entretenir ni divertir. Es tracta d'una universitat amb els peus posats en la tradició i que fuig d'un present vertiginós que considera sorollós, buit i epidèrmic. D'una universitat que mira la tecnologia amb displicència i que desconfia que els nous llenguatges i els nous usos comunicatius (que té per mers intercanvis d'informació i de contacte) aportin res de substancial a la construcció del coneixement. Aquesta universitat entronitza i vol monopolitzar l'esforç, la lenta maduració intel·lectual, el rigor. Aquesta és, més o menys, la idea (en un context educatiu més ampli) que trobo reflectida i defensada a diversos textos recents de Jordi Llovet. En una entrevista de Josep Massot a La Vanguardia Llovet afirmava, per exemple, que “las nuevas tecnologías han convertido la enseñanza, en general, en una larga sesión de animación infantil y deslumbramiento” i al mateix escrit considerava l'educació com “un proceso lento, mediatizado, esforzado, que no puede jugar con las mismas armas que la cultura del ocio, porque entonces no saldrán de las escuelas personas educadas sino amigos de la diversión”. En un article a El País el mateix autor lamentava:“[...] ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps”. I, més avall, Llovet atacava la cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment i es preguntava: “¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se" [...]". Espanta imaginar una educació que estableixi diferències netes ara que cauen les distincions estrictes (formal i no formal, presencial i virtual) i que tot s'hibrida. No em sé imaginar cap nou docent encastellat, en la seva activitat, en els formats discursius de sempre; mirant de reüll les noves formes, eines, facilitats i ginys de comunicació i el seu enorme potencial; resistint-se a ubicar en un lloc preferent del procés formatiu la competència digital; renunciant a ser mestre en la localització i en el seguiment de companys i mestres a la xarxa. No em sé imaginar cap nou docent que no aprengui, ensenyi, comparteixi i creï coneixement constantment, a qualsevol lloc i des de qualsevol dispositiu tecnològic experimentant amb tots els nous llenguatges disponibles. [Imatge: The Networked Teacher, basat en un diagrama d'A. Couros]

[653] La llengua dels nous docents (1)

L'ensenyament es troba en un procés de repensament complet. També l'universitari, caracteritzat pel seu conservadorisme i que no sembla haver-se modificat substancialment en el darrer mil·lenni. Vull fer un comentari, en aquest apunt, als posicionaments de dos autors, Lluís Pastor i Jordi Llovet, que s'han significat darrerament en línies oposades sobre un caire de la qüestió. El primer va publicar a final del 2010 el text Funiversity, un text fresc, escrit des de la consciència que els estudiants fan i saben fer coses noves i que els productes discursius universitaris de sempre, essencialment la classe-conferència, ja no els atrauen. Pastor considera que el docent ha d'anar a buscar aquest nou alumnat amb uns productes diferents, basats en la capacitat d'atraure i d'entretenir: se situa als antípodes, doncs, de la concepció de l'aprenentatge com a sofriment i dolor (allò tan repetit que la lletra entra amb sang). Aquesta és la responsabilitat del docent: servir la matèria en nous formats propers als que veritablement capten l'interès i l'atenció a la vida fora l'aula. Perquè les aules perden ja definició i s'obren inevitablement cap a la vida, al llarg de la qual aprendre contínuament i arreu es fa natural i imprescindible. La proposta de Lluís Pastor passa per l'emmirallament en els productes i les fórmules dels mitjans de comunicació, amb els quals proposa un treball interdisciplinari (universitat i mitjans) del qual reporta ja al seu text l'explicació d'algunes experiències reexides. Constatem, doncs, que el docent ha d'aprendre llengües: que fracassa a la universitat el format discurs-conferència (i ens ho diu un expert en retòrica!), el qual ja no persuadeix ni tan sols reté els alumnes a les aules convencionals; que cal entendre les claus dels discursos que triomfen socialment i aplicar-les als discursos docents; que cal comprendre les competències comunicatives i els llenguatges del nou alumnat, sovint associats a l'ús de les noves tecnologies; que cal assajar nous formats i noves maneres de servir continguts (en asincronia, per exemple, i comptant amb el consum des de nous dispositius), en especial els que forneixen els mitjans de comunicació, de la mà dels especialistes en aquests mitjans. Tot plegat per aconseguir la universitat possible, la fun university. Amb la qual, com comentava més amunt, altres autors expressen la seva discrepància.

[652] El parlar de Cerdanya

Llegeixo El parlar de Cerdanya (Salòria, 2011), de Manel i Agnès Figuera, Anna Montané, Enric Quílez i Salvador Vigo. M'interessa aquesta varietat diatòpica de la llengua catalana, amb la qual tinc una forta vinculació sentimental (els meus avantpassats eren de la comarca) i sobre la qual vaig fer un estudi ja fa anys en acabar els estudis formals de filologia, després d'un apassionant treball de camp. L'obra ha tingut en compte textos literaris, informants, estudis i reculls previs dels autors i aportacions bibliogràfiques com les de Volart i Xandri d'ara fa un segle (conservo com una joia un exemplar de l'obra de Josep Xandri sobre la Cerdanya, editada el 1917 a Madrid). Trobo a faltar a la bibliografia, amb tot, l'obra de M. Adam (Barcelona, IEC: 2006) sobre el català septentrional de transició. El gruix del text que comento, El parlar de Cerdanya, el constitueix un ampli vocabulari que recull paraules cerdanes al costat d'altres que s'estenen per una àrea pirinenca més àmplia, la del català septentrional de transició, i altres de comunes a àrees geogràfiques més dilatades, ja que, com és ben sabut, el lèxic sovint no té una distribució privativa d'una sola zona. Retrobo al vocabulari paraules entranyables com balejar ('escombrar'), bolilla ('mandonguilla'), botir ('inflar'), fumerri i fumaterri ('gran fumera') o, amb el mateix sufix, camperri ('camp gran'), casqueta ('gorra'), crebar ('rebentar'), escrasssadora ('estri que es fa servir per treure de l'olla algun element sòlid'), mairastra ('madrastra'), esterregall ('zona argilosa inestable'), flincastrada (jo sempre he sentit flingastada; 'cop de fuet'), forrar ('avortar'), l'occitanisme nogues ('nous'), pamort ('encantat'), vailet ('pastor elèctric'), posella ('lleixa), taupa ('talp'), trumfa ('patata'), sarda ('sardina'), tiró ('ànec'), voliaina ('papallona petita'). Hi ha tres paraules cerdanes que tenen per a mi un encant especial i que retrobo a la llista: populina ('pollancre'), del llatí populus; la colpidora etimologia popular fumineja (o fumeneja) per designar la xemeneia i la pronúncia p[u]tó per referir-se al petó (un argument per l'origen en pot, 'llavi', i no en pet?). Trobo curioses, d'altra banda, formes populars que reporten els autors com la collonada de Toses (per referir-se a la feixuga collada de Toses) o la creació moderna analògica amb altres formes cerdanes coberturi (per 'cobertura telefònica'). És interessant, també, el comentari que fan els autors sobre el mot pleta ('lloc tancat on es recull el bestiar'), que ara es troba a la Cerdanya pertot com a nom comercial de les noves zones edificades... fins al punt que més d'un la considera ja equivalent a 'urbanització'. El volum recull també dites populars, refranys, adagis i proverbis i un breu estudi gramatical inicial, on detecto algun lapsus (p. 35: “Deu-li un fart de xaco” no conté el verb deure sinó dar!). M'ha interessat, doncs, aquesta obra, que exposa un fragment de la riquesa de la nostra llengua i, alhora, ens fa reflexionar sobre la difícil supervivència de les parles d'abast reduït. No vull acabar sense un breu comentari, inevitable, sobre la necessitat que la xarxa, espai per excel·lència de la comunicació audiovisual, reculli mostres de totes les varietats de la llengua. Les entrevistes en què s'ha basat aquesta obra i altres de similars sobre altres parles dialectals podrien trobar-se a Internet a l'abast de tothom.

[651] Sensibilitat lingüística

Uns amics em van enviar aquesta fotografia d'una placa trobada en una bústia de Matadepera, curiosament bilingüe. Acostumat a la proliferació de manifestacions d'escriptura bàrbara del català (una vegada vaig trobar en un fotomatón la llegenda la llum vernells per referir-se a un llum vermell, i la llista de nyaps podria ser ben llarga), vaig dedicar l'entrada a la qüestió, en to irònic. Perquè el català de la bústia de Correos de Matadepera era veritablement estrany... La lògica lingüística territorial no em va permetre veure que l'error era un altre, com em fa veure un lector, al qual agraeixo el comentari que em permet rectificar. La placa és en castellà i en gallec i deu haver arribat a Matadepera per error. Tant de bo socialment el gallec tingués més presència escrita a Catalunya. Amb aquest objectiu no fa gaire a la UAB hem llançat un material de suport al plurilingüisme en l'àmbit docent universitari, la interfície del qual és també en gallec. Serveixi de desgreuge. [La redacció d'aquesta entrada ha estat rectificada arran del comentari d'un lector.]

[650] Retallar la llengua (i 2)

Les retallades a què la crisi obliga han de ser justificades, profundes i necessàries (no podem acceptar l'espectacle obscè de Telefònica que s'esbombava ahir: la reducció d'un 20 % de la plantilla, 6.000 treballadors, acompanyada de la proposta de repartir 450 milions d'euros entre els directius). El guany d'eficiència, en aquest moment, demana una anàlisi profunda de moltes pràctiques d'empresa i un canvi cultural. Repensar la comunicació a les organitzacions és, des d'aquest punt de vista, fonamental. Quantes persones no passen hores i hores, encara, redactant missatges de correu electrònic? Quantes persones saben redactar resums executius, si pertoca, dels seus projectes? Quantes reunions no es convoquen encara sense pla, sense limitació temporal, sense ordre del dia, sense ordre ni concert? Quantes intervencions en reunions no són pertinents? Quantes estones es perden en la redacció de les actes d'esdeveniments irrellevants, que s'arxiven de seguida perquè ningú no les miri mai més? Quin ús es fa de les eines a la xarxa per a l'escriptura col·laborativa o el treball cooperatiu? Quin ús es fa de la llengua oral o de la imatge a distància per evitar desplaçaments i processos feixucs d'escriptura? Quin ús es fa del telèfon a la feina? No vull deixar de dir que la retallada en els aspectes lligats a la comunicació s'ha de produir amb molta cura i no amb les mirades barroeres habituals: algú pot imaginar que es pot estalviar prescindint del multilingüisme en la documentació o en actes públics, o que ens podem estalviar la llengua de signes, per exemple, i veure-ho tot plegat com una despesa extra. Doncs no. La retallada ha de ser profunda i subtil i no pot dinamitar els principis bàsics de respecte i foment de la diversitat damunt els quals volem construir la nostra societat. No n'hi ha prou, deia a l'entrada anterior, d'estalviar fotocòpies i tòners. Seria trist que la situació actual no generés un canvi cultural, també en un aspecte d'enorme centralitat en el món laboral i en l'esfera pública com són les maneres de comunicar-nos. [Imatge: UNAM, IPN, El Fisgón]

[649] Retallar la llengua (1)

Una vegada treballant en una organització una persona em va arrufar el nas davant un informe relativament extens en la redacció del qual havia invertit unes quantes hores, amb un argument causal insuperable: “En aquesta empresa mai ningú no ha redactat cap document que tingui més de mitja pàgina”. La frase em va col·lapsar (només la bibliografia del meu text ocupava tres pàgines). El comentari responia a una manca d'alè i de substància per anar més enllà de quinze línies. És curiós que ara, en època de crisi i retallades, a la impensada, aquella frase absurda tingui una segona oportunitat d'integrar-se a la lògica humana. Llenguatge i economia no estan pas renyits; el llenguatge respon, precisament, a un conegut principi d'economia. Pensem per un moment en l'articulació de les llengües a partir d'un nombre reduït de peces (poques unitats fonemàtiques, a qualsevol llengua, per exemple, es combinen i permeten expressar-ho tot). O en el valor dels díctics (aquí, ara), d'altra banda, elements únics que actualitzen la referència segons el context a què s'apliquin, que ens dóna també un exemple d'eficiència. O aturem-nos un instant, encara, en els intercanvis comunicatius, on l'economia sol ser un element clau. Les màximes de Grice sobre la cooperació comunicativa són alliçonadores en aquesta qüestió: la màxima de quantitat ens diu, ras i curt, que estalviem la informació innecessària; la de relació, que només diguem coses rellevants; la de modalitat, entre altres coses, que siguem breus. Pura economia per mantenir fora de perill les nostres interaccions comunicatives. Les virtuts de la brevetat, d'altra banda, impregnen el nou i el vell: si caracteritzen moltes noves formes de comunicar-nos (de les piulades de Twitter a les presentacions Pecha-Kucha: llegiu, si voleu, alguna entrada d'Aprendre llengües sobre aquest tema) també queden recollides en el refranyer, que ens insisteix que “Val més bon callar que bon parlar”, que “Qui poc parla, poc perd” o, per exemple, que “La millor paraula és la que està per dir”. Tothom ha sentit, sense anar més lluny, aquell refrany en castellà que afirma que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo. Ara que les empreses comencen a aplicar retallades, ¿voleu dir que podem oblidar la necessitat de donar unes pautes clares per retallar en l'àmbit dels usos comunicatius? ¿N'hi ha prou, pel que fa a l'àmbit de la comunicació, de restringir dràsticament l'ús de les fotocopiadores i de distribuir els tòners de les impressores als empleats amb comptagotes? No ens mereixem una reflexió a fons sobre els hàbits comunicatius ineficients? No ens mereixem pensar més enllà del material fungible? [Imatge]

[648] La llengua, de secundària a la universitat

Ahir vaig participar en una Jornada organitzada per l'IDES de la UAB conjuntament amb l'ICE de la mateixa institució, que abordava la qüestió de les competències comunicatives en el pas de l'ensenyament preuniversitari a l'universitari. Vaig tenir ocasió de presentar-hi alguns productes que els serveis lingüístics universitaris han desenvolupat aquests darrers deu anys per ajudar a fer més competents l'alumnat i el professorat universitari. Productes que, d'altra banda, he pogut experimentar a l'aula amb els alumnes de la Facultat de Lletres. La Jornada va plantejar moltes qüestions i va airejar diversos tòpics. Anoto algunes reflexions personals. Constato que la llengua a la universitat, tot i la teòrica importància de les competències comunicatives (encara més en l'EEES) no sembla, en general, gaire més que un penós fardell que no es poden acabar de treure del damunt les nobles matèries del món acadèmic. En lloc de ser la substància que informa els continguts, sense la qual cap contingut no s'hauria de sostenir, la llengua es percep com una mena de nosa afegida, una mena de rèmora formal feixuga i plena de paranys, un obstacle a la comunicació acadèmica i científica. Un llast. D'aquí que la universitat no valori l'ensenyament de la llengua especialitzada, de la llengua de les disciplines. Per això quan es pensa en la capacitació lingüística del professorat (vegeu el decret de setembre de 2010 sobre el català que han de saber els docents) no es pensi mai en la llengua acadèmica, en la llengua especialitzada de l'àrea temàtica que s'ensenya (que és del tot indestriable d'allò que s'ensenya). Una altra reflexió que vull deixar anotada, relacionada amb l'anterior, és que s'ha de tendir, sí, que tot el professorat sigui professorat de llengua a secundaria i a la universitat (la idea és molt vella), però que s'ha de tenir clar que aquesta idea passa per un canvi radical del rol del professorat de llengua: li toca, potser, assessorar aquests altres professors de llengua, que són tots els companys i aprendre de les especificitats de cada àmbit? Li toca, potser, entendre i explicar com ningú els canvis que es produeixen en la llengua i en la comunicació i alfabetitzar en les noves formes d'expressió, singularment les que es generen a la xarxa? Com a tercera reflexió, voldria apuntar amb un punt de preocupació que al llarg de la Jornada no es va parlar gairebé gens de la llengua i la comunicació que alumnat i professorat experimenten a la xarxa: nous gèneres, noves formes, noves estratègies, noves maneres de negociar, noves eines i recursos per gestionar la nova comunicació... Què se'n fa d'aquestes qüestions? Són deixades de banda perquè constitueixen una altra nosa d'abordatge impossible?

[647] Divulgar la ciència

A classe aquests dies a la Facultat parlem de llenguatges d'especialitat. Una de les qüestions en què hem insistit és el fet que l'estudi i la pràctica dels llenguatges d'especialitat s'ha de fer amb una mirada oberta, àmplia: les llengües especialitzades es manifesten per mitjà d'un contínuum de discursos amb un grau major o menor d'especialització i amb una àmplia gamma de matisos pel que fa a l'objectiu divulgatiu, aspectes que en condicionen decisivament els trets lingüístics, pragmàtics i discursius. Un territori ampli, doncs, el dels llenguatges d'especialitat, no exempt de transvasaments, a més, cap a altres varietats de la llengua. Immergit en aquesta temàtica, m'ha interessat llegir el llibre de Marc Boada, conegut divulgador científic, Els 3 infinits: Un llibre de ciència per a gent de lletres (MomentumEditors, 2011). El text ens explica planerament i biogràficament alguns fragments coneguts de la recepta d'un plat senzill i complicat alhora: la realitat. I ho fa des de l'òptica i l'experiència de l'autor, un apassionat de la ciència, un esperit mogut per la cerca de la repetibilitat, sense la qual no hi ha comprensió científica sinó casualitat. L'obra se situa en un punt interessant del contínuum a què em referia i ens ajuda a comprendre la versatilitat del llenguatge especialitzat. Deixeu-me citar un parell de passatges extrems del text, on la col·loquialitat predomina: “Un forat negre és l'hòstia, no tan sols perquè és el melic de la galàxia, sinó perquè és també el nucli de profundíssimes reflexions per part dels físics teòrics”. (p. 30); “Les últimes hipòtesis científiques sobre això ens diuen que aquestes bombolles són d'una dimensió brutalment petita, una cosa així com que en un centímetre cúbic hi ha unes 10 [elevat a] 99, una cosa descomunal tenint en compte que a l'univers hi ha d'haver uns 10 [elevat a] 85 centímetres cúbics; fort, oi?” (p. 84-85). Els 3 infinits (allò petit, allò gran, allò complex) és un exercici interessant d'estil en un món com el nostre en què l'especialització disciplinària, per mitjà de la xarxa, ha canviat molt les seves condicions d'existència (els metges tremolen quan els pacients entren a la consulta amb un espectacular domini de la terminologia mèdica). Un exercici, deixeu-m'ho mirar així, de repetibilitat comunicativa, un experiment que demostra un cop més que la ciència pot ser, perfectament, per a gent de ciències i de lletres. És només qüestió de llengua.

[646] Embriagueu-vos

Des que ahir vaig escriure l'apunt Indigneu-vos!, a propòsit de la lectura del text de Heller, l'imperatiu, la segona persona del plural i el pronom m'han burxat amb insistència provant de trobar alguna correspondència al magatzem personal de les paraules. El poder evocador dels mots ha fet sorgir, hores després, aquell poema en prosa de Baudelaire que duu per títol “Embriagueu-vos”, que copio a continuació. Tots dos imperatius, atzarosament junts, exigeixen i empenyen i allunyen la indiferència, el nostre mal del segle. Es complementen. Deixo aquí el text de Baudelaire, en traducció d'Anna Montero i Vicent Alonso (1983): ”Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us vincla vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.

[645] Ser actius plurilingües

Dono a conèixer molt breument un material que potser us pot interessar, que hem elaborat a la UAB (Servei de Llengües i Grup de Recerca en Ensenyament i Interacció Plurilingües, GREIP) amb el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya. Es tracta del recurs Actiu plurilingüe, que vol sensibilitzar els docents universitaris dels beneficis del multilingüisme des de la potenciació de la llengua pròpia. Es tracta d’un senzill web amb algunes situacions relacionades amb la docència i la recerca que mostra amb vídeos breus els beneficis del multilingüisme. El material es presenta traduït a l’aranès, l’èuscar, el gallec, l’anglès i el castellà i té unes paraules introductòries de Georges Lüdi, expert en plurilingüisme i notable poliglot. D’aquí a unes setmanes farem una presentació d’Actiu plurilingüe a la V Trobada sobre AICLE i semiimmersió, que tindrà lloc a la UAB.

[644] Indigneu-vos!

Acabo de llegir el text Indigneu-vos! (2011), un “al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica” que signa Stéphane Hessel (1917), resistent antifeixista, posteriorment diplomàtic i col·laborador de l'ONU, membre redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i defensor destacat de la causa de Palestina. La veu d'aquesta figura nonagenària reclama en nosaltres i en els més joves l'estat d'indignació contra les pseudodemocràcies en què vivim, contra el govern mundial dels financers, contra dictadures menys visibles que les del feixisme històric, contra els atacs militars preventius, contra el retrocés en l'estat del benestar, contra l'esvoranc cada cop més gran entre rics i pobres, contra els immigrants sota sospita o condemnats a viure sense papers, contra els mitjans de comunicació berlusconitzats, contra l'abús sota qualsevol forma. “Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingueu el vostre motiu d'indignació”, afirma Hessel. La “facultat d'indignació i el compromís que en deriva” és un dels components essencials de l'ésser humà. Un dels punts clau del manifest de Hessel rau en la necessitat que la indignació es concreti per mitjà de fórmules no violentes, d'una insurrecció pacífica. I aquesta és la nostra, professionals de l'ensenyament de la paraula: tenim la responsabilitat de capacitar els nostres aprenents per expressar i comunicar la indignació. De què serveix que el programa de curs els ensenyi a presentar-se, si socialment se'ls nega la identitat? De què serveix que el programa els dugui a comprar per la ciutat, si no tenen recursos? De què serveix que el programa els faci mantenir una entrevista de feina, si no en tenen ni en tindran? De què serveix que el programa els faci descriure casa seva, si els ha arrabassat el pis el banc perquè no pagaven la hipoteca? Mil i un signes locals i globals ens demanen que ajudem els nostres aprenents a articular respostes, a vertebrar una sòlida superació de la indiferència. Ens toca capacitar els alumnes, doncs, per exercir pacíficament, amb la paraula, la funció lingüística crucial del moment: l'expressió de la indignació.

[643] Trobar la paraula esquerpa

Trobar la paraula adequada no és mai una feina fàcil. Ho saben els poetes, els traductors i ho sabem els aprenents de llengües, que som tots. Per això m'ha agradat descobrir una eina com phraseup, senzilla i gratuïta, que ens ajuda a trobar una paraula que se'ns resisteix, en el cas que ens vulguem expressar en anglès. Només hem de tenir una frase a mig construir amb un buit lèxic d'aquells que ens enrabien perquè no ens volen venir a la memòria, o, més sovint, amb una llacuna de vocabulari. L'aplicació, d'interfície transparent, ens demana que introduïm la frase i que marquem amb un asterisc la nostra paraula esquerpa. A partir d'aquí l'eina ens suggereix possibilitats, amb les definicions a un clic i l'opció de versió amb el traductor de Google a un altre clic. Hi ha la possibilitat, també, de sentir els àudios de les frases, de l'original i de la traduïda. Faig una prova: escric Messi is a * football player i considero que els resultats són força acceptables, més d'un s'ajusta al sentit que em convenia: els podeu consultar aquí mateix.

[642] Mantenir l'ús de la llengua

L'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, formada per professionals del món jurídic, ha llançat la campanya “No canviem de llengua” per respondre a la situació de dèficit flagrant en l'ús de la llengua catalana en aquest àmbit professional. Les dades que recorda l'Associació són contundents: només un 3 % de les demandes, un 17 % de les resolucions judicials i un 16 % de les sentències que es dicten actualment a Catalunya són en català. Més de mil persones, en aquest moment, han donat suport a la campanya a Facebook. Ja fa anys que el missatge al ciutadà i a altres agents socials de no canviar de llengua és una constant. Pràcticament totes les campanyes de la Generalitat han incidit en aquesta qüestió: “El català, cosa de tots” (1982), “Depèn de vostè” (1985-1986), “Tu ets mestre” (2003), “Dóna corda al català” (2005-2007) i, singularment, la darrera, “Encomana el català” (2009-2010), enfocada centralment al manteniment de l'ús de la llengua catalana. També aquests darrers temps hem vist iniciatives enfocades a aquest objectiu, com la campanya “Si us plau, parla'm en català” de la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Fundació Jaume Bofill, protagonitzada per nouvinguts. Vull recordar també la tasca de sensibilització dels TELP o la creació, entre altres, de materials específics per al manteniment de la llengua com l'opuscle de la Plataforma per la llengua Acull en català i ensenya'l. L'actual campanya de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia és tristament necessària i molt complexa, perquè el ciutadà, quan té relació amb la Justícia, tendeix a optar com en cap altra situació per patrons de conducta que convergeixen amb els que percep com a no problemàtics o no conflictius. I aquesta percepció, actualment, indica que allò normal i per defecte és encara fer servir el castellà. Les actituds dels ciutadans, doncs, han d'anar acompanyades d'altres que han de permetre el canvi de realitat i de percepció. Com recorda l'Associació “en aquesta tasca també hi estan implicats tots els poders públics (administracions públiques i també l’Administració de justícia), així com els operadors jurídics (jutges, fiscals, secretaris judicials, funcionaris de justícia, advocats, procuradors, graduats socials, metges forenses, entre d’altres)”.

[641] Maquillatge (i 2)

Amics i amigues d'Aprendre llengües, us deixo a continuació un microconte que vaig redactar fa uns anys, per si us ve de gust llegir-lo ara que parlem del maquillatge. Us proposo, doncs, una breu incursió literària. "Irina Shartz considerava que el tractament de rajos uva d’alta pressió i el d’hidratació intensiva a què s’havia sotmès durant la precampanya electoral havien estat determinants en la seva victòria. I també atorgava una influència decisiva a les sessions de drenatge limfàtic, a la pulcra correcció de celles, als pílings rigorosament setmanals amb l’objectiu d’eliminar cèl·lules mortes i de regenerar la pell, als rejovenidors banys d’algues i a l’aplicació de sèrums dermopurificants arreu del cos. Un cop en el càrrec de presidenta del govern, Irina Shartz es va mantenir fidel a la seva recerca insadollable del benestar. I va trobar tan lògic encarregar que li intensifiquessin la línia de les pestanyes, com que li maquillessin les enquestes d’intenció de vot que haurien pogut perjudicar el seu partit. I li va semblar tan higiènic fer-se extreure delicadament els desagradables punts negres de la superfície facial, com fer-se dissenyar un pla per extirpar de la societat els indesitjables que convertien el seu adorable país en una zona insegura per als turistes. I ben aviat li va semblar tan natural aprofitar la solitud de la matinada al despatx oficial per aplicar-se una mascareta de rodanxes de cogombre, com per rubricar els expedients de pena de mort que consumaven els seus plans de neteja ètnica".

[640] Maquillatge (1)

El conseller Mas-Colell ha rebutjat aquestes darreres hores el requeriment del Ministeri d'Hisenda espanyol d'ajustar el dèficit i ha declarat: “he de concloure que [el Ministeri] ens està convidant a maquillar els números. [...] Mai maquillarem els números. Només farem el que creiem que podem fer." El maquillatge és un art tan antic com la mentida. I la comunicació, esclar, és plena de maquillatge i de mentida. Si haguéssim de situar les operacions de maquillatge lingüístic en algun nivell de l'aprenentatge de llengües, les ubicaríem a tots. Cal reconèixer, però, que molt sovint es tracta d'operacions complexes, que es produeixen en contextos compromesos i exigents i que solen ser, doncs, pròpies de nivells alts d'aprenentatge. El maquillatge lingüístic és una operació de transformació de dades que requereix, generalment, una bona competència discursiva. Fixeu-vos, per exemple, en l'indicador “flexibilitat” del nivell C2 del MECR, dins la competència citada: “Demostra una gran flexibilitat per reformular idees amb diferents formes lingüístiques per tal de donar èmfasi, indicar una diferència segons la situació o l'interlocutor, etc. i per eliminar l'ambigüitat.” És posseint aquest nivell de competència que un ja es veu amb cor de maquillar lingüísticament el que calgui. Amb quins recursos? Amb molts; la llengua és generosa: l'eufemisme, la tergiversació, el domini de l'ambigüitat, l'ocultació fal·laciosa de la realitat inconvenient, etc. Deixant de banda la qüestió ètica (ja em perdonareu), el problema del maquillatge, també del lingüístic, no és el maquillatge en si mateix. El maquillatge és, en primer lloc, una qüestió de gruix. Si ja tendim de natural a arreglar les realitats per fer-les més agradables i passadores, no podem buidar de cop tot el pot de crema reparadora: resultaríem perfectes espantalls als ulls de tothom. El que ja està molt maquillat, difícilment es podrà maquillar més. El maquillatge és, en segon lloc, una opció personal. Si algú (una persona, un Ministeri) ens convida a maquillar-nos, el podem engegar a dida sense parpellejar. L'altre gran problema del maquillatge és que un s'hi acostuma i acaba esdevenint un mentider compulsiu o algú incapaç d'observar, viure i comunicar realitats no embellides. Algú que va sistemàticament a ulls clucs fins al mirall i que no els obre fins que ja és l'altre.

[638] Per una coma

Aquests dies a classe parlem de signes de puntuació, un territori de la llengua que sovint l'alumnat percep com un espai de relativisme i d'arbitrarietat on gairebé tot és possible. Crec que el que cal que aconseguim és fer veure que la puntuació té uns mínims, que hi ha unes situacions en què, per convenció comunicativa, certs signes s'imposen i no uns altres o l'absència de signes. I, en segon lloc, que hi ha una zona àmplia per a l'exercici del sentit lingüístic de cadascú. Arbitrarietat? Si arbitrarietat vol dir que algú fa d'àrbitre i imposa, amb un cert fonament, el seu albir, sí. El domini de l'escriptura passa per l'existència d'àrbitres-autors. Una de les maneres de conscienciar sobre la utilitat dels signes de puntuació sol ser explorar-ne els límits, les situacions que, segons l'ús dels signes, poden generar interpretacions o realitats ben diferents. De vegades els casos concrets ajuden. És ben conegut l'exemple de Julio Cortázar (que anomenava la coma “esa puerta giratoria del pensamiento”) en què la situació d'una coma en un lloc o en un altre canvia radicalment el sentit de la frase: “Si el hombre supiera realmente el valor que tiene la mujer andaría a cuatro patas en su búsqueda” (coma després de tiene o de mujer?). M'agrada explicar, també, una altra anècdota que obre els ulls sobre la transcendència eventual dels signes de puntuació. Carles V, pel que sembla, signava les condemnes de mort amb la frase “Perdón imposible, que cumpla su condena”, frase que algun cop, amb magnanimitat, canviava per “Perdón, imposible que cumpla su condena”. Si retornem al segle XXI, trobem també exemples propers d'usos de la puntuació amb resultat de vida o mort. És el cas, per exemple, de la coma mal posada per un metge (165 mg en lloc de 16,5 mg) que va fer morir, tràgicament, un pacient. Us recomano, si us ve de gust, per reflexionar sobre la importància d'una coma, un fragment de Wit (Estimar la vida), amb Emma Thomson, on es comenta el sentit que pot tenir una coma en un dels sonets sagrats de John Donne. No us el perdeu.

[637] Retorn del 2n Convit

Torno del segon Congrés Convit, que aquests dos darrers dies ha tingut lloc a Reus, agafant el testimoni del Congrés de Girona de fa dos anys i abordant qüestions d'una gran magnitud com llengua i empresa o llengua i immigració. La meva visió és parcial, perquè ahir no hi vaig poder ser (ni presencialment, ni via xarxa) i tan sols vaig poder seguir algunes de les piulades del dia via Twitter. Avui hem tingut la sort, amb tot, d'escoltar un excel·lent resum conclusiu de tots dos dies a càrrec d'un professional de pedra picada i excel·lent orador, Jordi de Bofarull (URV). La taula del matí, d'altra banda, ens ha ofert un calidoscopi d'opinions territorials (Catalunya Nord, País Valencià, Andorra, Principat de Catalunya) conduït per Xavier Graset, del qual m'emporto un grapat de dades sociolingüístiques de coneixença necessària per entendre el que es fa i el que es pot fer a cada territori, i també, sobretot, un elenc d'accions normalitzadores o de supervivència en altres casos, que es duen a terme amb un enorme coratge i molta professionalitat. També m'enduc, de les paraules dels ponents d'aquest matí, l'optimisme contingut però palès que han exterioritzat i la defensa abrandada del treball en xarxa que ha expressat Imma Cerdà. Potser després de dos anys de Convit es pot fer un salt endavant en el plantejament, en la línia d'analitzar la realitat en xarxa. Ara és el convit als serveis lingüístics d'un territori. Dos espais amb fronteres: els serveis lingüístics i el territori, en un moment de serveis lingüístics diferents, sense estructures, que trobem aquí i allà a la xarxa, i en un moment que el territori geogràfic no és pas l'únic lloc on es juga el futur de la comunitat catalanoparlant. M'agradaria que el pròxim Convit s'atrevís a fer el retrat de tots els serveis lingüístics actuals (els llocs on la gent resol els seus dubtes o la seva necessitat de formació, per exemple) i que s'atrevís també a fer un mapa de la col·laboració entre serveis: què comparteixen, per exemple, la Diputació de València i el Servei de Llengües Modernes de la UdG? Qui ho sap? Molt o poc? Amb quines estratègies? Quines xarxes (persones, eines, plataformes) suporten la col·laboració? Quines possibilitats hi ha d'incrementar la col·laboració o de transferir-la a altres serveis lingüístics convencionals? Crec que ens cal un retrat, complex però possible, d'una realitat poc tangible però real i enormement fructífera. Avui, mentre esmorzàvem, persones que no ens havíem vist mai físicament però que ens coneixem amb una certa profunditat a la xarxa ens saludàvem com vells coneguts perquè intercanviem serveis lingüístics constantment en espais formals o informals a Internet. ¿Voleu dir que no ens convé posar damunt la taula aquestes dinàmiques poderoses que intuïm que són el pal de paller de tantes i tantes sinergies i activitats i que són alhora un teixit en creixement de la nostra comunitat professional? Algú recollirà aquest guant?

[636] Sense cap ni peus

Un dels impactes més forts de la meva vida professional va ser quan el responsable d'una institució on vaig treballar, un bon dia em va dir, literalment: “No vull que redactis mai més cap escrit que tingui començament i final”. No m'ho podia creure. L'individu al·legava que la prosa dels meus textos (informes, projectes) era massa acabada i afirmava que se sentia més còmode si jo li servia idees en brut, si li presentava esborranys, textos sense cap ni peus. Fils sense teixir: textos sense autor. Aquesta és una anècdota que he explicat sempre més als alumnes a les classes de llengua quan parlem de la composició dels textos. Després d'ensenyar-los a ser per davant de tot autors dels seus escrits; d'explicar-los que han d'assumir-ne la responsabilitat; que han de guanyar una veu pròpia als discursos amb la qual han de provar de convèncer; que han d'arribar a un text després de passar per múltiples i costosos esborranys; que el principi i el final dels textos són dos moments del tot clau en qualsevol producció verbal... la frase real que els comento els torba. Els torba, en alguns casos, profundament. Intueixen que rere una expressió com aquesta hi ha la negació d'un dret laboral, d'un dret fonamental. Després d'explicar-los l'exemple esfereïdor, els dic, naturalment, que defensin sempre a peu i a cavall la integritat i la tendència a la perfecció dels seus textos. Per integritat. Per dignitat.

[635] Aprendre llengües a l'Ara

Aquests darrers dies al bloc que mantinc al diari Ara, Ara, aprendre llengües, he parlat de diverses manifestacions lingüístiques de la vanitat i la satisfacció (“Inflació”); dels noms amb què s'ha designat la catàstrofe del Japó (“Hecatombe”); a propòsit de l'aigua que ha caigut a bots i barrals darrerament i d'altres aigües (“Aigua clara”); de les maneres de referir-nos a la semença (“Llavors”); del cognom del jugador de l'Arsenal Cesc Fàbregas (“Fàbregas”); de les formes de referir-nos a la hipocresia (“La Puta i la Ramoneta”); de la llum i la fosca (“Clarobscurs”); del verb condemnar i paraules pròximes (“Condemna”); de l'expressió foc real (“Foc real”) i el que hi pot haver al darrere; del sentit de les apagades (“Apagada”), o d'uns estris que ja no arribaran amb tanta facilitat a les escoles (“Portàtils”). Si us ve de gust llegir aquestes petites divagacions lingüístiques motivades sempre per la realitat més immediata, ja sabeu on trobar-les.

[634] Jugar gràficament amb el lèxic

El lèxic no és la llengua, com creuen de vegades alguns estudiants que aprenen llargues llistes de paraules de memòria sense context, fora de l'ús i lluny de qualsevol estructura sintàctica concreta. El lèxic és, però, fonamental: sense la possibilitat de seleccionar en el paradigma de les paraules no hi ha projecció sintagmàtica possible ni, doncs, gaires possibilitats de comunicar-se. Les estratègies per treballar el lèxic són múltiples i el component motivació hi és crucial. La visualització gràfica de les paraules d'un text, de la mà de diverses aplicacions que s'han popularitzat molt aquests darrers anys, pot ser, indubtablement, un bon recurs per estimular els aprenents. Les eines que creen núvols de paraules són arreu a la xarxa (feu proves, per exemple, amb Tagcrowd, a partir de text o d'un web o d'un fitxer pujat). Diverses eines que ens aporten consciència sobre la selecció del vocabulari s'han popularitzat força aquests darrers anys. El conegudíssim Wordle, d'una banda, efectista, que dimensiona els mots gràficament a partir del seu nombre d'aparicions en un text. L'ús de Wordle a mans d'aprenents i de docents s'ha estès moltíssim, i també la reflexió per treure'n un bon partit a classe (vegeu aquestes cinquanta possibles aplicacions de Wordle: “50 interesting Ways to use Wordle in the classroom”). Hi ha moltes altres opcions de jugar amb el lèxic per la via del grafisme o la generació de núvols de paraules dels nostres textos. Hi ha eines com WordItOut o, per exemple, Wordsift. En uns mitjans en què el text ja no se sosté en solitari, aquesta darrera eina ens mostra, alhora que genera núvols de paraules, imatges al·lusives al nostre text i ens proposa, a més, la cerca a Visual Thesaurus (anglès), de manera integrada, per poder situar la paraula en relació amb altres a partir de diverses relacions semàntiques. Altres eines interessants per al treball amb el vocabulari són Tagul, del qual destacaria la dimensió estètica que incorpora (ens permet jugar amb les paraules de manera cal·ligramàtica, amb la disposició dels mots en formes). I una de les més brillants és sens dubte Tagxedo, de gran versatilitat, que té la seva essència, també, en el joc entre paraules i formes. El web d'aquesta aplicació conté més de cent propostes d'ús que poden ajudar els aprenents de llengua a fer-la servir. Si aquesta darrera aplicació té, entre una de les seves opcions, la possibilitat de mostrar-nos el núvol de paraules d'un usuari de Twitter, altres eines a la xarxa s'orienten específicament al lèxic generat a Twitter. És el cas de Tweet Cloud. Per acabar, vull fer referència a altres eines de joc gràfic amb el lèxic: ImageChef, per exemple, o, concebut per a nens i nenes que aprenen llengües, ABCya! Us desitjo una bona reflexió sobre el lèxic jugant amb la seva traducció gràfica. [Aquest apunt també es publica a Ejercicio de inglés.]

[633] Substrat etnocèntric

L’entrevista que Ana Pastor, de “Los desayunos de TVE”, ha fet a Mahmud Ahmadineyad a Teheran aquestes darreres hores (no sol concedir-ne a mitjans occidentals) ha estat celebrada arreu per la valentia de la periodista davant el polític iranià. Hi estem d'acord; la coincidència en la valoració és pràcticament total arreu. Davant l’estratègia del líder iranià de repreguntar sobre les preguntes polèmiques de la periodista (sobre qüestions greus: lapidacions, repressió, Gaddafi), però, una frase preocupant d’Ana Pastor (l’única relliscada potser?) que no podem deixar passar: “Los periodistas… no sé aquí, pero en España no estamos acostumbrados a responder preguntas, sino a hacerlas”. La frase sembla innocent, però revela un substrat preocupant des del punt de vista de la competència intercultural. Amaga l'etnocentrisme. La qüestió no pot enterbolir una actuació professional encertada, però no es pot deixar passar el prejudici de l'aquí pitjor i l'allà millor.

[632] Els nous professionals

Parlàvem a la darrera entrada del professorat de llengua. Deixeu-me posar quatre línies sobre el professorat que ens convé avui. Els professionals que avui calen són professionals disruptius, iconoclastes, que desacatin per sistema el dictat de la mentida sistemàtica i la mediocritat; als professionals que volem no se'ls pot fer passar bou per bèstia grossa; els professionals que ens calen són els que arrisquen a tota hora, els que entren a classe, a diari, amb una bomba de rellotgeria als dits, cada dia nova i cada dia més potent; els professionals que volem no sabrien menysprear els seus companys, ni donar-los lliçons de mestretites, ni excomunicar-los perquè han decidit que no en saben tant com ells; els professionals que volem no van amb la calculadora als dits per trobar la fórmula per treballar menys que els seus companys i que ningú; els professionals de la llengua que volem no amaguen la cara, ni argumenten amb l'arma vergonyant de la llagrimeta; els professionals que volem no tenen currículum: són el seu currículum; els professionals que volem denuncien a tota hora la comèdia sistemàtica dels hipòcrites sistemàtics; els professionals que volem no tenen ni amo ni institució; els professionals que volem aprenen avui mateix, frenèticament i apassionadament, el que ensenyaran demà; els professionals que volem no escatimen res als seus aprenents; els professionals que volem branden els càstigs com si fossin trofeus; els professionals que volem ja gairebé no parlen (no hi ha intercomprensió entre el segle XXI i aquest segle XX que no acaba de passar avall), però miren fixament i acusen.

[631] Professorat de llengües

Fa un parell de dies parlàvem amb un grup de professores de castellà de la quantitat de rols que a la pràctica ha d'acabar fent el professorat, el d'idiomes en particular. En el cas de tenir estudiants estrangers universitaris (els erasmus i altres) aquests rols són encara més, deien elles, perquè la classe d'idiomes té també una funció primordial d'espai de socialització en un context nou, en el qual el formador acaba fent de tot, de conseller sentimental inclòs. M'ha fet gràcia trobar aquest acudit de Forges a la xarxa, que posa damunt la taula la qüestió de la complexitat de rols que realitza avui el professorat a les nostres aules. O en líquids espais virtuals, on les possibilitats i els matisos del ser i l'estar es multipliquen per deu.

[630] Valorar i menysprear

Aquests dies llegia un text interessant d'una col·lega sobre la dificultat de posar preu al valor, que em suggereix una reflexió breu des de l'angle d'observació d'aquest bloc, el de l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Abans d'entrar en matèria, vull dir que crec que no cal voler posar preu al valor (el valor, si ho és, cotitza; i els mercats i els inversors ho saben). Allò que és lamentable, i propi d'una societat podrida, és que el valor, pel fet de ser-ho, hagi de pagar un preu anomenat menyspreu. Valorar i menysprear són dues activitats humanes ben interessants des de l'angle comunicatiu. Presenten una gamma variada de realitzacions i tenen un alt interès discursiu, pragmàtic i lingüístic. Les valoracions es tradueixen habitualment en accions d'agraïment o de reconeixement i es concreten en una mena de discursos breus privats o públics que es poden tipificar i caracteritzar perfectament. Solen manifestar-se amb poques paraules (amb un ventall limitat de substantius, adjectius, verbs i adverbis) i sovint també per mitjà d'un ric llenguatge no verbal que expressa la complicitat. La valoració pot ser sincera o, senzillament, un acte formalment necessari en un determinat context per no fer trontollar les convencions socials o el decòrum. El menyspreu, en canvi, és gairebé sempre sincer, sol ser el trist fruit d'una ràbia primària i irreprimible. El defineix el silenci, l'estalvi de les paraules necessàries, l'absència de la comunicació, o, contràriament, a l'altre extrem, la pràctica verbal de la desqualificació i l'insult. Si la valoració és un exercici comunicatiu que tendeix a buscar la paraula justa, adequada i convenient (les valoracions inflades no agraden a ningú), el menyspreu habita en fosques lludrigueres on governen, barroerament, la inadequació i l'excés. El menyspreu, com la valoració, és un acte que es defineix en relació amb les convencions, l'exercici social del qual, d'altra banda, no és exempt de responsabilitats (una de les causes principals de les denúncies per assetjament moral a la feina és, precisament, el menyspreu professional). Si calgués definir el menyspreu en quatre paraules diria que és el peatge que alguns solen fer pagar als altres pel valor que ells no tenen. [Imatge]

[629] Esborranyar

Aquests dies a classe d'expressió escrita parlem de l'elaboració dels esborranys, un procés que el ritme de vida actual no beneficia gaire, ni potser tampoc la creença que ara el que toca és el beta permanent, viure en l'estadi de provatura i de tempteig perpetus. Esborranyar és un procés crucial a l'hora d'escriure. Un procés crucial que, paradoxalment, ben sovint s'amaga o es destrueix perquè s'hi veu més aviat una mostra de la imperfecció que no del procés cap a un determinat grau de perfecció. No és fàcil accedir als esborranys de ningú i analitzar-los i veure com s'han anat perfent els seus escrits. Esborranyar pot ser un procés llarg, podem elaborar cinc, sis o set esborranys del que acabarà sent el nostre text. No tots els esborranys de la cadena són iguals, evidentment. A mesura que avancem cap a la maduració del text, els esborranys van prenent o deixant les característiques següents: 1) la fantàstica veu interior amb què en els primers esborranys parlem amb nosaltres mateixos (“Caldria buscar més informació sobre aquesta qüestió”) minva dràsticament. El diàleg reflexiu amb nosaltres davalla; el text s'objectiva; 2) els signes no verbals (fletxes, senyals) o els signes abreujats, que sovint responen a codis personals també reculen davant el text, que esdevé progressivament del tot redactat; 3) els grans canvis estructurals propis de les primeres fases de treball (eventuals canvis radicals de peces dins el text que construïm, o supressions de magnitud) deixen de produir-se, generalment, als darrers esborranys; 4) les esmenes al text passen a ser, d'acord amb el que acabem de dir, molt més locals: un canvi d'ordre en una frase per motius d'estil, el canvi d'un mot per un altre cercant més precisió, un canvi ortogràfic per evitar un descuit bàsic; 5) el text als seus darrers esborranys redueix les expansions descontrolades o excessives i amplifica els aspectes embrionaris fins a trobar el punt just de concreció; 6) el text, al penúltim esborrany, es troba ja en condicions de dotar-se d'una introducció i d'un final adequats: en la mesura que el seu cos està ja decididament determinat, pot tenir cap i peus. Esborranyar és, sense cap dubte, una condició en la maduració d'un text. Ara: tot i que es tracta, com he comentat, d'un procés de millora progressiva, qui escriu ha de saber tractar el text amb ben poca reverència i ha de ser capaç d'imaginar en tot moment del procés un possible capgirament total, que sol ser gairebé sempre ràpid i altament positiu. Les maduracions, de vegades, no estan exemptes de crisis. [Imatge]