[173] Gestió del multilingüisme

Aquesta setmana anirem a Castelló per participar a la International Conference on Multilingualism: Cross-cultural communication & language acquisition (ICOM), que té lloc a la Universitat Jaume I (consulteu-ne el programa). El Servei de Llengües hi té una participació per mitjà de la seva vicedirectora, Marta Estella, que hi explicarà el Pla de llengües de la UAB, aprovat el juliol d'aquest any (vegeu l'entrada dedicada al Pla de llengües en aquest bloc), i jo mateix hi explicaré un cas de promoció del multilingüisme al context acadèmic universitari, una experiència concreta de gestió del multilingüisme. Són, segons com es miri, dues intervencions complementàries. L'una s'enfoca a explicar un document definitori, absolutament fonamental, que configura l'horitzó lingüístic i sociolingüístic dels pròxims any a la UAB, un document que és una activitat de pura planificació lingüística i que hem de considerar imprescindible per encarar el futur d'una universitat multilingüe com la UAB. La concreció del Pla de llengües, però, s'ha de nodrir de pràctiques reals, de tempteigs, de provatures a peu d'aula, de casos reeixits i de casos fallits que ajudin a fer veure les possibilitats reals d'anar cap a l'horitzó a què s'apunta. Un exemple: el Pla de llengües estableix en dues actuacions que s'han de donar criteris i orientacions als docents de la UAB per a la gestió del multilingüisme a l'aula i, també, que aquests mateixos docents han de fomentar la competència plurilingüe de l'alumnat. Però... com? Són termes, els acabats de citar, sobre els quals cal recerca i, sobretot, experimentació. D'aquí sorgeix l'altra participació a Castelló: m'ha semblat interessant explicar una experiència concreta i senzilla que vaig aplicar fa uns mesos a Bilbao i que ens pot ajudar en la definició d'aquesta gestió del multilingüisme a l'aula: hi vaig fer una conferència en català (en un català deliberadament intercomprensible) en el marc d'unes jornades professionals i davant un públic euskaldun. Una conferència amb suports complementaris escrits en euskera. La comprensió de l'acte va ser bona o molt bona (a les enquestes els participants declaraven, satisfets, no saber català... però haver entès la conferència!) i la pràctica va ser valorada pels assistents com una bona experiència d'enriquiment de la seva competència pluricultural i plurilingüe. Alguns col·legues meus eren escèptics respecte a l'experiment... però va funcionar. Catalans i bascos no van necessitar usar una lingua franca per entendre's. El camp per córrer en el terreny de la gestió del multilingüisme és enorme. Necessitem, doncs, la planificació lingüística i, alhora, l'experimentació de pràctiques concretes. I la formació dels agents implicats, també, quan les pràctiques hagin estat avaluades i puguem parlar de bones pràctiques. Tot un programa.

[172] Aprendre ortografia a la xarxa

Aquests dies, per un encàrrec professional, he estat analitzant diversos materials a la xarxa per a l'aprenentatge de l'ortografia catalana en el cas concret d'autoaprenents adults universitaris. He consultat una quinzena de materials creats per diverses institucions, amb enfocaments diversos (ortografia sola o formant part de cursos complets), materials per a universitaris i per a adults en general, materials que focalitzen en aspectes diversos (dictats, per exemple). El resultat de l'anàlisi no ha estat gens encoratjador. Tot i que els nostres autoaprenents, al Servei de Llengües de la UAB, aprenen ortografia amb aquests materials, opino que són una oportunitat perduda, en general, respecte a la possibilitat de superar l'ensenyament més tradicional de l'ortografia i les dificultats que presenta o els prejudicis que s'hi associen. Aquests materials aprofiten la tecnologia (àudios, hipertext, interactivitat), però d'una forma molt limitada: es diria que van a remolc d'una certa tecnologia fàcilment aplicable. La tecnologia, així, passa al davant dels objectius pedagògics, molt clarament. D'altra banda, són recursos a la xarxa, els analitzats, però que no compten amb la xarxa (correctors, recursos diversos, conversors de text a veu), que hi estan girats d'esquena. I que no ajuden a fer aprenents reflexius ni estratègics, ni afavoreixen una avaluació comprensible i qualitativa, sinó sancionadora i quantitativa (això sí, molt ràpida!). Són uns materials, d'altra banda, que solen arrossegar una concepció basada en el supot de paper (en molts casos són simples digitalitzacions de fitxes o productes previs) i que no fan jugar a la informàtica el seu rol: ¿com és que aquests programes no formulen intel·ligentment a partir de les nostres interaccions o seleccions en fer-los servir el nostre itinerari de formació, un recorregut adaptat a nosaltres? Les activitats que es plantegen, d'altra banda, solen desvincular l'ortografia d'altres aspectes de la llengua i no estan connectades amb les necessitats funcionals dels aprenents. Com que tothom ja fa temps que utilitza l'ordinador en moltes activitats de la vida diària, d'altra banda, aquests recursos no afegeixen ni tan sols el plus de motivació que fa un temps aportava la formació mediada per l'ordinador. Els recursos observats no destaquen, tampoc, pels aspectes de disseny, o els aspectes visuals o per la potenciació del vessant lúdic del treball ortogràfic, treball que l'aprenent continua percebent com una activitat monòtona i avorrida. Ens agradaria trobar contraexemples significatius, ni que fossin parcials, però no sembla fàcil.

[171] Aprendre amb el futbol

Vull donar notícia en aquesta entrada de dues iniciatives que connecten l'ensenyament de la llengua i dels valors de la diversitat amb el futbol. D'una banda, el projecte Soccerlingua, que "est un projet qui a pour but de promouvoir l’apprentissage des langues auprès des jeunes supporters de football. Ce site comporte des jeux et des activités qui rendent l’apprentissage des langues plus ludique. Nous espérons que le football sera une fenêtre ouverte sur de nouvelles cultures et de nouvelles amitiés pour les jeunes du monde entier." I, d'altra banda, vull fer referència a l'anunci televisiu de la Comissió Europea, la UEFA i la xarxa Futbol contra el Racisme a Europa (FARE) que promou la tolerància per mitjà dels idiomes ("Diverses llengües: un sol objectiu"). En l'anunci es mostren tres grups d'aficionats en escenaris diferents, però amb reaccions idèntiques davant el final d'un partit amb un gol. La iniciativa s'emmarca dins l'Any Europeu del Diàleg Intercultural (2008), que té per lema "Units en la diversitat". L'anunci s'emet a la mitja part de tots els partits de la Lliga de Campions a més de quaranta països i arriba, setmanalment, a més de cent quaranta milions d'espectadors (de setembre de 2008 a maig de 2009, el període Champions). Són trenta segons d'emissió, per tant, amb un enorme potencial pedagògic. El sentiment de comunitat en la diversitat és la gran lliço de l'anunci, que esdevé un antídot contra la intolerància, una intolerància que, d'altra banda, es veu ben sovint als camps de futbol. Les dues iniciatives indicades han sabut fer aprendre algunes llengües i valors fonamentals que s'hi associen a partir d'un dels esdeveniments socials que mobilitza més persones al continent. No dubtem que aquest és un bon camí. Què us sembla l'anunci?

[170] Creure en l'autonomia

Les empreses més avançades ja estan aplicant la política del 20 % amb els seus treballadors. És una política que es basa a fomentar la innovació i la creativitat dels empleats donant-los una forta autonomia: l'autonomia i la llibertat de pensament totals del 20 %. Aquesta política laboral consisteix a deixar que els treballadors utilitzin lliurement el 20 % del seu temps per desenvolupar projectes escollits per ells mateixos. Per ells mateixos? Per iniciativa pròpia? Sense cap directriu? Doncs sí. Google és l'empresa insígnia que ha aplicat aquesta política amb els seus treballadors amb uns resultats realment excepcionals (llegiu-ne la informació). Projectes no precisament desconeguts per la gran majoria de la població com Gmail, Google News, Google Talk, Google Sky, Google Moderator, etc. són fruits excel·lents de les galopades indòmites dels esperits lliures de la política Google 20 %, que ja s'ha convertit en un paradigma per als joves empresaris i emprenedors del segle XXI. Una iniciativa com la de Google necessita coratge, confiança i una valoració de la capacitat d'empenta i autonomia dels treballadors. Es tracta, al capdavall, de considerar que el foment de la llibertat personal a la feina pot arribar a ser molt més profitós que les restriccions, que limiten la creativitat, la inventiva i, de retruc, la motivació. Aquesta qüestió té una traducció directa en l'àmbit de l'aprenentatge de llengües: l'aprenent no pot ser un individu dirigit per algú altre (el formador del segle passat) que li controla les iniciatives, li escull el manual de curs, li tria les lectures i li programa el que cal fer a cada classe (a la classe divuitena: els gentilicis) i les tasques que ha de fer. L'aprenent també necessita el seu 20 % mínim d'autonomia total en els diversos aspectes de l'aprenentatge, i, a més, un marge ampli d'actuació en aquells aspectes sobre els quals el seu assessor pugui orientar-lo. La meitat de tota l'activitat d'aprenentatge, pel cap baix, hauria de ser d'autogestió. I aquesta meitat hauria d'incloure preses de decisió sobre aspectes clau de l'aprenentatge personal de llengua. El repte de les institucions educatives en aquest moment és saber confiar en l'aprenent; saber situar el formador en un actitud humil, a segon terme; fer a mans de qui aprèn tot allò que necessiti per exercir l'autonomia en unes condicions òptimes. Es tracta de posar-li a l'abast els espais d'autoaprenentatge més moderns (futuristes, si és possible!) i de facilitar-li eines, recursos i materials per a un aprenentatge veritablement autònom. Perquè pugui ser lliure i creatiu (ergo, efectiu) en l'acte d'aprendre.

[169] Projecte PICTURE: pistes interculturals

Vull parlar de PICTURE: Portfolio Intercultural Communication - Towards Using Real Experiences (consulteu-ne el web en italià, en francès o en alemany). Es tracta d'un projecte que va començar ara fa quatre anys i s'ha desenvolupat amb el suport de la Unió Europea. És una iniciativa relacionada amb la competència intercultural a Europa. Ha consistit a elaborar un curs breu, d'unes 15 hores, que consta d'uns mòduls reflexius sobre la competència intercultural i que s'ha d'entendre com a complementari a qualsevol curs de llengua estrangera a la Unió Europea. Els mòduls poden ser d'aula (tracten de l'home i la dona, el medi ambient, l'educació dels nens, l'educació a l'escola, l'ús d'una segona llengua, el que és "políticament correcte") o de laboratori d'idiomes (regles socials, menjar i beure, més sobre el que és "políticament correcte"). L'eix del projecte PICTURE és que els estudiants puguin fer una entrevista (com a tasca comunicativa i autèntica en la llengua que aprenen) a una persona que parli la llengua que aprenen, de temàtica intercultural, per mitjà d'un qüestionari extens que també forma part del projecte. Les entrevistes es poden convertir en un informe que s'integra a la carpeta d'aprenentatge de l'estudiant. També forma part del projecte PICTURE una guia extraordinària que recopila 400 incidents interculturals entre europeus. Les qüestions de què s'hi tracta toquen aspectes com els següents: hàbits de conversa (formes d'adreçar-se a l'altre, salutacions, com engegar una conversa...); temes de l'esfera pública (fer cua, menjar, pagaments, compres, desplaçar-se, comportament al carrer...); temes de l'esfera privada (invitacions, regals, marxar d'un lloc, celebracions...); temes del món del treball; temes del context educatiu; qüestions relacionades amb la llengua (gestualització; falsos amics i confusions; ús de llengües); temes relacionats amb les percepcions, l'imaginari d'altres pobles i els estereotips, etc. Les situacions descrites en aquesta guia són aportades per persones de diversos països, que s'han sorprès davant algun fet propi d'una altra cultura que motivaria en ells una actitud o un comportament diferent del que han vist. Excel·lents eines, doncs, les del projecte PICTURE: un curs complementari als cursos de llengua per reforçar aspectes de la competència intercultural i una guia d'incidents interculturals fet de petits retalls biogràfics que es posen a l'abast d'altres persones. Ens agraden d'allò més aquests projectes.

[168] Termes clau en l'ensenyament de llengua

Dono notícia avui d'un recurs interessant, que ens aproxima a la definició d'una bona colla de termes clau en l'ensenyament d'una llengua. Es tracta del Diccionario de términos clave de ELE, de l'Instituto Cervantes, un recurs en creixement (se'n pot consultar l'índex amb les entrades actuals i la previsió d'entrades futures) que ja té un gruix significatiu (gairebé 400 de les 700 entrades que l'han d'integrar). Es tracta d'una eina que es presenta en forma d'una xarxa molt sòlida d'escrits relativament breus de contingut molt acurat, amb les referències hipertextuals creuades imprescindibles. Vull destacar també que cada terme definit incorpora una breu bibliografia general i una d'especialitzada, que de vegades apunta cap a documents electrònics. Tot i que es tracta d'un diccionari pensat per a l'espanyol com a llengua estrangera, és un recurs útil per a qualsevol llengua, ja que els termes tenen una validesa general. Vegem exemples d'entrades en sintonia amb alguns dels motius de reflexió d'aquest bloc: aprendre a aprendre, centre d'autoaprenentatge, estils d'aprenentatge, estratègies cognitives, estratègies metacognitives, estratègies socioafectives, competència intercultural, estratègies d'aprenentatge, gèneres discursius, autonomia en l'aprenentatge, enfocament plurilingüe, o termes ja molt gastats aquestes darreres dècades però sempre útils de revisitar com enfocament comunicatiu o enfocament per tasques. Aquests termes no són desconeguts pels ensenyants de llengües ni pels responsables de la formació de les institucions d'ensenyament. Ara: resulta impagable trobar-ne una definició ràpida, solvent, ajustada i clara. Mai no són prou els recursos que ajuden a filar prim, a impedir que passin bous per bèsties grosses.

[167] Lletres que maten

Continuem amb la lectura fàcil. Avui ens situarem en un estadi preverbal, el que exemplifiquen professionals que escriuen documents de màxima repercussió social a mà, uns documents que no faciliten precisament la lectura de les persones que hi han d'entrar en contacte. És un tòpic referir-se a la mala lletra dels metges en redactar receptes o històries clíniques. El cas és que l'escriptura manuscrita no és desbancada encara significativament per l'escriptura electrònica en aquest sector (hi ha dades que indiquen que només el 10 % dels metges dels EUA inverteixen temps i diners a fer el pas del sistema pretecnològic al tecnològic). Sembla que aquest tòpic de la mala lletra dels metges, d'altra banda, té una base ben real, si fem cas de les notícies que indiquen que als EUA la mala lletra dels facultatius mata unes 7.000 persones l'any (consulteu la informació a Time: “Doctors' sloppy handwriting kills more than 7,000 people annually") i que errors en la medicació per aquest mateix motiu perjudiquen un milió i mig de persones més anualment. És per això que es fan esforços per crear eines lliures a la xarxa per facilitar l'escriptura electrònica a tots els metges. Als EUA i també a altres països del món. Canviant de latitud, a l'Índia, per exemple, els farmacèutics han iniciat una campanya perquè les receptes s'escriguin per ordinador per evitar errors mortals, elevadíssims, a causa de la lletra il·legible. La Vanguardia d'avui publica una notícia interessant en relació amb aquesta qüestió: ha aparegut un programa informàtic que desxifra la lletra dels metges. L'empresa Thera, del Parc Científic Barcelona, sorgida de la UB, ha desenvolupat una aplicació informàtica que interpreta el llenguatge natural que escriuen els metges quan redacten els seus textos i que els codifica automàticament. El sistema pot interpretar les expressions i abreviatures habituals del llenguatge mèdic. Aquest programa ja es fa servir a la Fundació Puigvert de Barcelona. La qüestió de la mala lletra d'alguns metges és una anomalia que no afavoreix gens, certament, la lectura fàcil, però que queda fora de tota observació lingüística, és un fenomen preverbal. El que ja no hi queda gens és que el llenguatge mèdic sol abusar molt de les sigles, els acrònims i les abreviacions, fet que ha generat força estudis sobre aquesta qüestió. Si el primer, el de la il·legibilitat gràfica, és un abús flagrant i inacceptable, aquest segon abús requereix una reflexió sobre el llenguatge de la disciplina mèdica i la cerca d'un difícil equilibri entre la precisió, l'economia lingüística, l'eficiència dels textos i el dret a la fàcil comprensió i a la informació per part dels pacients o dels professionals implicats en la seva lectura o desxiframent. El llenguatge planer no és una pràctica gaire habitual ni gens senzilla de dur a la pràctica.

[166] Lectura fàcil

La qüestió de la llengua fàcil, que encetava en l'apunt precedent, té molts caires. En vull abordar un en aquesta entrada. Vull parlar breument de la promoció de la lectura fàcil i de les entitats que apropen el fenomen lector a tota mena de públics amb l'objectiu democràtic que ningú no quedi privat de l'accés a la informació. És el cas, per exemple, de l'Associació Lectura Fàcil (ALF), entitat integrada per professionals del món educatiu i bibliotecari, sense ànim de lucre, inscrita al registre d'associacions de la Generalitat de Catalunya des de l'any 2003 i que col·labora amb diverses administracions públiques i empreses. Aquesta entitat assessora en la creació de textos de lectura fàcil a partir de diversos criteris que, si bé poden ser en algun punt discutibles, també és cert que poden fer que determinats textos siguin més accessibles als lectors. L'ALF atorga el seu logotip als textos que segueixen els criteris de lectura fàcil, imparteix cursos i tallers sobre aquesta qüestió i prova de potenciar la difusió dels textos generats a través de la xarxa de biblioteques de Catalunya. L'AFL promou també la creació de clubs de lectura fàcil i fomenta la creació dels representants de lectura, voluntaris que fan arribar la lectura a les persones amb dificultats en aquesta destresa. El públic objectiu de l'ALF són tots els ciutadans, però especialment aquells que tenen dificultats lectores i de comprensió. A alguns dels nostres estudiants universitaris, doncs, els nouvinguts, que es troben en aquesta situació de desavantatge, els poden ser molt útils textos pensats des d'aquest criteri (no hem d'oblidar que altres llengües, com l'anglès, tenen una enorme tradició de textos graduats per a l'ensenyament de la llengua). L'AFL fa públic el catàleg de llibres que segueixen les pautes. Hi trobem textos literaris adaptats (de Poe, Twain, Kipling, Stevenson, contes d'arreu del món, etc.) i també hi descobrim algun text elaborat per col·legues dels Serveis Lingüístics de la UB (J. R. Berengueras, R. Bonafont), com ara Coneixes Barcelona? (2004). Vull destacar que l'ALF té el coixí d'institucions d'abast europeu com la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA), que es defineix com "the leading international body representing the interests of library and information services and their users. It is the global voice of the library and information profession." Em semblen molt interessants les recomanacions d'IFLA sobre la lectura fàcil i, en concret, el document Easy-to-read - An important part of reading promotion and in the fight against illiteracy, ple de suggestions, sovint aplicables, sobre la qüestió.

[165] Facilitar les llengües

Pensar que hi ha llengües més fàcils o més difícils és un prejudici lingüístic. La facilitat o la dificultat de les llengües depèn de l'angle d'observació. Quan l'angle d'observació és molt distant, o la llengua poc coneguda o minoritària, és habitual que s'estigmatitzin injustament les llengües com a difícils (és el cas, per exemple, de llengües com el navaho o l'inuktikut a causa de la seva morfologia verbal, aparentment complexa als ulls de la majoria de parlants que no hi estan familiaritzats). Deixant a banda el prejudici de la dificultat de les llengües, vull constatar que cada vegada és més habitual la reflexió sobre la necessitat de poder disposar d'una varietat fàcil, d'una llengua fàcil que possibiliti una comprensió no problemàtica del nostre discurs a uns determinats receptors. Sense anar més lluny, a la universitat treballem en cursos que es basen en la intercomprensió lingüística, que exploten al màxim les semblances entre llengües. Tenir la capacitat de fer servir, en activitats de producció verbal, el lèxic panromànic mentre parlem, per exemple, usant estratègies d'evitació del vocabulari més particular de la llengua, pot fer més fàcil el nostre català davant persones que saben altres llengües romàniques. La capacitat de simplificar la nostra parla fins a convertir-la en més fàcil al nostre interlocutor (del qual hem de tenir, és clar, una mínima informació lingüística) és una destresa indicada ara que ja no es preconitza l'aspiració a la near native competence en l'aprenentatge de llengües; una destresa que no tan sols hauria d'estar a l'abast dels equilibris lingüístics que saben fer els filòlegs o els traductors. Molt sovint es fa servir sense gaire sentit el terme gestió del multilingüisme, o gestió del multilingüisme a l'aula (així se'n parla en alguns plans de llengües universitaris). Un ingredient d'aquesta gestió és la voluntat de comprendre les llengües intercomprensibles (i tantes com es pugui) dels membres de l'aula. Un altre és la voluntat de fer-se comprensible, l'exercici interactiu-mediador de la destresa de fer la llengua fàcil (que no vol dir pobra, ni sense caràcter) en determinats contextos i davant determinats interlocutors. Un exercici, evidentment, de consciència i sensibilitat lingüístiques rere el qual hi ha un principi de democràcia i respecte. Al Servei de Llengües de la UAB ja tenim algunes experiències en formació i aplicació d'aquesta destresa.

[164] Decàleg per la sostenibilitat lingüística (i 2)

Hem parlat del decàleg "Sigues lingüísticament sostenible" presentat avui a la UAB, que té per objectiu remoure la consciència individual per la preservació de la linguodiversitat. M'agrada reportar-ne un altre, ara, de decàleg per la sostenibilitat, que va formular Isidor Marí a l'article "Del debat a l'acció col·lectiva", recollit a Mundialització, interculturalitat i multilingüisme: Lleonard Muntaner, editor, 2006). Marí parla en aquest article de "construir un projecte sociolingüístic compartible per tothom" i "d'ordenar un futur de sostenibilitat per al català i per a totes les llengües". I formula a l'article les 10 claus del futur del català, que ell mateix anomena l'opció A, per la sostenibilitat lingüística, davant l'altra via, l'opció B, la que ell etiqueta de neodarwinisme lingüístic, la qual afirma taxativament que abocaria a un món "on no valdria la pena viure". Repassem el decàleg sostenibilista d'Isidor Marí, que focalitza en la llengua catalana: 1) cal una globalització que respecti la diversitat lingüística i cultural; 2) cal l'oficialitat del català a Europa i el respecte subsidiari de totes les llengües; 3) cal l'oficialitat del català a tots els òrgans generals de l'Estat espanyol; 4) cal articular l'espai lingüístic català, i donar-li cohesió i visibilitat (un espai d'onze milions de persones); 5) cal una política intercultural pròpia, que asseguri l'accés dels ciutadans al català com a llengua comuna de relació i cohesió social; 6) cal regular la disponibilitat lingüística a les empreses i les organitzacions; 7) cal assegurar una oferta normal en català en el lleure i la comunicació audiovisual; 8) cal garantir la presència normal del català a les tecnologies digitals i Internet; 9) cal promoure a gran escala la cultura juvenil d'expressió catalana; 10) cal, en el comportament individual, fer servir el català en les converses interpersonals sempre que la comunicació estigui assegurada i demanar amb persistència productes i serveis en català. Aquest és el decàleg d'Isidor Marí. La sostenibilitat lingüística pot ser una actitud personal, una sensibilitat, una ètica de l'individu, però també ha de ser el resultat, en un altre nivell, d'una acció deliberada de planificació lingüística.

[163] Decàleg per la sostenibilitat lingüística (1)

Avui a la UAB ha tingut lloc un acte per la sostenibilitat lingüística en què s'ha presentat el decàleg "Sigues lingüísticament sostenible", un projecte dels serveis lingüístics universitaris (UAB, UB, UdG, UdL, UPC, UPF, URV, UVic) amb la participació del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i el suport del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya. Ha estat un acte sobri, en què han intervingut el secretari general de la UAB, Rafael Grasa; Carme Junyent pel GELA; Oriol Portell, de la UVic, com a representant dels serveis lingüístics, i Ferriol Massip, de l'Associació Catalana d'Esperanto. Entre els assistents hem vist representants dels serveis lingüístics de la UdL, la UPC, la UB, la UAB i la UViC. El decàleg demana als estudiants universitaris, i als ciutadans en general, 1) que sàpiguen respectar totes les llengües; 2) que s'interessin per les llengües del seu voltant; 3) que no tinguin por d'aprendre noves llengües; 4) que no renunciïn a les fonts de coneixement que ofereixen les llengües; 5) que donin veu als "minoritaris"; 6) que no imposin llengües dominants i implantin, en canvi, llengües amenaçades; 7) que valorin l'audiència real lligada a l'ús de les llengües, també de les petites; 8) que practiquin la diversitat lingüística quan es moguin pel món; 9) que preservin el seu espai de llibertat, la pròpia llengua; 10) que no privin a ningú d'aprendre i usar una llengua. El decàleg s'orienta, com es pot veure, a la consciència i a l'actitud individuals. Ara: la sostenibilitat lingüística demana, amb tot, una acció més enllà dels individus o, com diu Isidor Marí, "ordenar un futur de sostenibilitat per al català".

[162] El xinès a l'altre costat de la muralla

L'Instituto Cervantes ha llançat un manual amb un centenar de frases castellà-xinès mandarí i xinès mandarí-castellà a fi d'aproximar el castellà als xinesos. Es tracta d'una guia amb frases de la vida diària que s'ha repartit a desenes de centres educatius d'ensenyament secundari i superior de la Xina (podeu llegir-ne més informació a La Vanguardia). El recurs pot servir també per a un primer aprenentatge de xinès a parlants de castellà (consulteu les entrades d'aquest bloc en què ja s'han donat recursos i referències sobre l'aprenentatge del xinès). M'agradaria recordar, també, en aquest punt, que els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona tenen en el seu ampli elenc de guies de conversa la Guia de conversa universitària xinès-català, que, com les restants de la sèrie ofereix paraules i frases (escrites i en àudio) relacionades amb els diversos àmbits o situacions de la vida universitària (matriculació, biblioteca, serveis d'esports, idiomes, oficina bancària, oficina de l'estudiant, etc.). Es tracta de recursos útils, que donen la possibilitat d'afrontar amb èxit situacions comunicatives de la vida quotidiana i que poden fer costat a un aprenentatge més sistemàtic de la llengua. Pel que fa a la presència del xinès a les universitats, que cada cop penetra amb més força, recomano la lectura del monogràfic d'Universia "China y las universidades" sobre la qüestió, que té paraules d'elogi per la iniciativa d'implantació de la Universitat Autònoma de Barcelona a la Xina per mitjà d'una oficina a Xangai (es tracta de la primera universitat de l'Estat amb una infraestructura estable en aquell país). El mateix document es refereix a intercanvis que aporten alumnes xinesos al sistema universitari (Navarra, Alacant, València, Jaen...). Diversos serveis lingüístics universitaris ja ensenyen el xinès mandarí... Sense anar més lluny, el Centro de Idiomas dels amics de la Universitat de Deusto, que ens explicaven no fa gaire la seva experiència d'ensenyament del xinès. Llegiu-ne la informació reportada per Noticias de Guipuzkoa (en aquest article i en aquest altre) o notícies més recents (a Empresa exterior) sobre les relacions de Deusto amb una universitat xinesa. El camí sembla traçat. És l'hora dels projectes, de les iniciatives, de la proactivitat. La inacció és, sens dubte, la pitjor de les grans muralles.

[161] Sostenibilitat lingüística a la UAB (i 2)

Dimarts es presenta a la UAB el decàleg "Sigues linguísticament sostenible", activitat que demostra la implicació del Servei de Llengües amb la idea de la sostenibilitat lingüística, de la qual hem tractat a l'entrada precedent i en algunes altres. Divendres dia 5, al seu torn, hi haurà al Servei de Llengües la primera sessió del Kit de sostenibilitat lingüística, breu mòdul formatiu adreçat als estudiants nouvinguts que els estimula a aportar tot allò que poden del seu capital lingüístic a la construcció d'un campus universitari, el de la UAB, veritablement multilingüe. Des d'un bloc especialment construït per donar suport a aquest curs, es vol promoure una reflexió personal i de grup sobre tot allò que són des del punt de vista lingüístic les persones (fent aflorar allò que sovint no es valora o que sembla invisible: competències parcials, per exemple). Es treballarà, en aquesta línia, amb el PEL d'EAQUALS/ALTE com a eina que ajudi a la reflexió. Es convidarà els estudiants, també, a reflexionar sobre la seva competència pluricultural i plurilingüe i se'ls plantejaran activitats com l'elaboració del seu Europass personal, la realització d'un test de competència intercultural i l'aportació de la seva biografia al banc de biografies lingüístiques de l'entitat. Se'ls farà veure, també, que hi ha certes actituds lingüístiques com la mediació, les interaccions multilingües o el multilingüisme de grup, que donen suport a una veritable sostenibilitat lingüística. Ja comença a ser hora que l'educació per a la sostenibilitat, que arriba a la societat sota múltiples formes (sostenibilitat i turisme, sostenibilitat i arquitectura, sostenibilitat i medi ambient...) i que arriba també a les escoles i a l'educació, obri la porta als aspectes relacionats amb la sostenibilitat lingüística, considerant-los propis, de manera integrada i global. Potser en l'àmbit de la política concreta dels serveis lingüístics universitaris els crèdits de lliure elecció per a activitats culturals i solidàries ens poden permetre, en un futur immediat, integrar els continguts lingüístics amb altres com els relacionats amb l'ecologia o altres àmbits en una formació radicalment actual i complexa. Esperem que aquesta setmana, amb les dues accions comentades (el decàleg, el Kit de sostenibilitat lingüística), constitueixi un pas endavant en l'assentament de la filosofia sostenibilista a la UAB. Ja hi haurà temps de parlar-ne.

[160] Sostenibilitat lingüística a la UAB (1)

Quan al Servei de Llengües de la UAB, en plena elaboració d'un document de línies estratègiques, els assistents (de procedències, idiomes, cultures i àmbits d'intervenció ben diversos dins la institució) van votar majoritàriament per la sostenibilitat lingüística com a valor fonamental de l'entitat, vaig trobar que era un motiu de satisfacció, perquè no és una ideologia gens evident, sinó que demana molt de compromís. Actualment, fins i tot un dels cursos que es programen al Servei de Llengües ja integra al seu nom el terme sostenibilitat lingüística. Aquest concepte ja comença a tenir una tradició a casa nostra. El principal ideòleg de la sostenibilitat lingüística és el sociolingüista i catedràtic de Lingüística General de la UB Albert Bastardas. Com ell mateix explica a "Cap a una 'sostenibilitat lingüística': conceptes, principis i problemes de l'organització comunicativa dels humans per al segle XXI", "El terme 'sostenibilitat' prové de la tradició de pensament que critica una visió del desenvolupament econòmic que oblida gairebé del tot l'entorn natural en què té lloc aquest procés, i que l'aboca, doncs, a un final erm de recursos i clarament perjudicial per al medi ambient dels humans." Albert Bastardas ha estat qui té el mèrit d'haver aplicat el terme a la sociolingüística i d'haver proposat un model de desenvolupament harmònic de les llengües que permeti superar les visions poc respectuoses amb amb la diversitat. Bastardas va guanyar el premi IDEES d'assaig breu (2004) amb la publicació Cap a una sostenibilitat lingüística, que sintetitza el seu pensament sobre la qüestió (llegiu la ressenya que en va publicar Llengua i Ús). La filosofia sostenibilista, basada en el paradigma de la complexitat (E. Morin), busca el desenvolupament integral de l'ésser humà des d'una aproximació humanista i no economicista; es planteja com una utopia que vol jerarquitzar de manera diferent els valors i s'oposa als principis d'expansió i dominació de les societats i pretén harmonitzar el progrés i l'equilibri planetaris. L'aplicació a la sociolingüística de Bastardas vol conciliar la glotofàgia de les grans llengües i la diversitat lingüística. Diu Bastardas: "'sostenibilitat lingüística' fóra un procés de transformació gradual de l'actual model d'organització lingüística de l'espècie humana, que tindria l'objectiu d'evitar que la bilingüització o poliglotització col·lectiva dels éssers humans hagués de comportar necessàriament l'abandonament de les llengües pròpies dels distints grups culturals." El sostenibilisme lingüístic parteix d'una visió ecosistèmica i prova de conjuminar la intercomunicació amb el respecte a la diversitat. Segons Bastardas, "el contacte lingüístic sostenible serà aquell que no produeixi exposició o ús lingüístics en llengua al·lòctona a una velocitat i/o pressió en un grau tan alts que faci impossible la continuïtat estable de les llengües autòctones dels grups humans." Bastardas insisteix també, en els seus plantejaments, en el principi de subsidiarietat lingüística: "tot allò que pugui fer una llengua local no ho hauria de fer una llengua més global." Com aplicar en el terreny concret, en el dia a dia a les institucions, en les decisions concretes, la filosofia de la sostenibilitat lingüística? La voluntat de fer-ho ha de trobar les escletxes. És esperançador, en el nostre cas, que una entitat reconegui la sostenibilitat lingüística com a valor insígnia. Aquest fet no hauria de ser anecdòtic.

[159] CLIL/EMILE (2)

Faig una nova entrada sobre la metodologia d'ensenyament-aprenentatge CLIL-EMILE. Hi reporto alguns documents com ara una breu història de les dates clau de l'aprenentatge de les llengües a Europa que conté les fites del corrent CLIL/EMILE i hi vull donar notícia, també, del projecte CLILCOM (CLIL Competencies), que es concreta en una eina multimèdia elaborada en el marc d'un programa Leonardo da Vinci de la Unió Europea adreçada a donar suport al desenvolupament de les competències dels formadors en CLIL. Es tracta d'un recurs perfectament aplicable al professorat universitari, tingui o no tingui experiència prèvia en la metodologia CLIL (“The tool is simple to use and can be used in different ways. For example: simulating the role of an electronic personal consultant on a one-to-one basis; acting as the basis of professional development programmes. CLILCOM asks the user a series of questions based on the user’s current experiences and opinions about content and language integrated learning. On completion, CLILCOM provides the user with an eFolio. This is a personalised electronic certificate which provides objective feedback on the user’s profile and other useful information”). Vull facilitar un accés també des d'aquí a algunes mostres audiovisuals produïdes pel CLIL Consortium que avalen aquesta metodologia. En primer lloc, un vídeo en què, a partir de l'experiència d'unes estudiants es pot valorar la ideoneïtat del CLIL. En segon lloc un vídeo breu que recull uns comentaris d'un dels màxims especialistes en el tema, David Marsh (hi afirma que el CLIL és més aviat “learning by construction” que “learning by instruction”). I, en tercer lloc, un vídeo de l'experta en CLIL Maria Jesús Frígols, vídeo que també recull les opinions d'una alumna d'estudis d'aeronàutica que valora molt positivament des de la seva experiència els avantatges d'uns estudis amb integració de llengua i continguts:

[158] CLIL/EMILE (1)

Les universitats catalanes es troben en un procés en el qual la docència en llengua anglesa s'incrementarà en els pròxims anys. Aquest fet comportarà que docents que actualment ensenyen en català o en castellà passin a fer-ho en anglès. La situació a les aules serà que una llengua addicional (que sovint no serà pas la primera llengua dels aprenents) es farà servir com a mitjà en l'ensenyament-aprenentatge d'un contingut no lingüístic. És el que es coneix com a enfocament CLIL (Content and Language Integrated Learning) o EMILE (Enseignement d'une Matière par l'Intégration d'une Langue Étrangère). Des del Servei de Llengües de la UAB es participa ja des del curs 2007-2008 en iniciatives per facilitar la docència en anglès (tutories personals, cursos adreçats a professorat que vol fer el salt a l'anglès). Es tracta, actualment, al Servei, d'una línia de treball en expansió i amb futur. Vull donar notícia des d'aquesta entrada del web de la Comissió Europea sobre CLIL/EMILE, web des del qual es manifesta que els programes CLIL/EMILE fa temps que s'apliquen a tot Europa amb èxit i en els diversos nivells educatius, l'universitari inclòs. El web indica quins són els beneficis de l'enfocament CLIL: “1) builds intercultural knowledge and understanding; 2) develops intercultural communication skills; 3) improves language competence and oral communication skills; 4) develops multilingual interests and attitudes; 5) provides opportunities to study content through different perspectives; 6) allows learners more contact with the target language; 7) does no require extra teaching hours; 8) complements other subjects rather than competes with them; 9) diversifies methods and forms of classroom practice; 10) increases learners' motivation and confidence in both the language and the subject being taught." Des del web de la Comissió Europea es dóna accés a diversos recursos molt interessants sobre la qüestió. En parlarem i en facilitarem d'altres.

[157] Cristal·lització

Avui podem dir que el Parla.cat, finalment, ha cristal·litzat. Una nodrida representació del Servei de Llengües de la UAB ha assistit a la jornada de presentació pública del Parla organitzada per la Secretaria de Política Lingüística i ha gaudit de la conferència inaugural i de les diverses altres intervencions del programa, molt encertades. Neus Figueras, a la tarda, recordava que els projectes de gran abast (i el Parla n'és un, sens dubte) no s'improvisen: que les cristal·litzacions, si m'ho deixeu dir així, demanen anys. La intervenció més celebrada de la jornada ha estat la de David Crystal, és clar, amb la seva conferència "Internet Linguistics". N'anoto algunes idees: s'ha referit, per començar, a la presència cada cop més, creixent, de llengües a Internet. Ha valorat un producte com el Parla.cat i ha considerat que (excepte en el cas de les llengües de gran abast) no hi ha gaires materials a la xarxa que aprofitin adequadament el potencial i les característiques d'Internet. Ha fet referència, també, als joves com a única garantia de la preservació de les llengües i a la necessitat que aquestes siguin a Internet (i, en general, a la comunicació amb mediació electrònica: EMC), ja que és el lloc on els joves, precisament, tenen una presència natural actualment. Crystal ha establert diferències entre parlar a l'EMC i fora d'aquest àmbit i ha explicat que a la comunicació electrònica no hi ha un feedback simultani (propi de la parla convencional) ni tan sols quan veiem la imatge de l'interlocutor. Ha establert també una altra diferència: la possibilitat de mantenir converses simultànies a l'EMC, insòlita al defora. Pel que fa a l'àmbit de l'escriptura, Crystal ha indicat que les diferències són en la permanència del text escrit convencional davant la fluctuació del de l'EMC (exposat a un refresh constant que ens interpel·la: it moves). També s'ha aturat en el concepte d'hipertext com a característic dels escrits en l'EMC i en la possibilitat d'inserir textos al mig d'escrits ja existents. Ha constatat, també, que hi ha més prejudicis que no estudis sobre Internet i la llengua i, fidel a les seves idees, ha defensat els usos lingüístics nous, que es produeixen en aquest cas a la xarxa, davant els qui els anatemitzen, escandalitzant-se'n, com ara l'existència d'abreviacions (que no són utilitzades només pels joves). S'ha referit també a les potencialitats i les virtuts que pot arribar a tenir la llengua de l'EMC, literàries sense anar més lluny: cas, per exemple, dels microrelats al mòbil, que són moda a l'Àsia. La literatura, al capdavall, sempre s'ha adaptat a constrenyiments formals. Crystal ha amanit la intervenció amb un excel·lent domini de l'oratòria (i fins i tot de l'art dramàtic, en certs moments), de la llengua pausada i comprensible per a un auditori majoritàriament no anglòfon i del sentit de l'humor. Un autèntic plaer haver-lo escoltat.

[156] Intercanvi de llengües (3): Livemocha

Livemocha és un altre interessant recurs del web 2.0 per donar una resposta a la necessitat d'aprendre llengües a què aboca la mundialització (llegim al seu web: “Rapid globalization has created a tremendous need for people all over the world to better understand and interface with different cultures in the course of their work and travels. Foreign language learning, therefore, has emerged as a pressing need that’s critical to the success of emerging economies and global trade. Interest in English language learning has skyrocketed [...]. However, business people in developing economies are also increasing appreciating that they cannot rely solely on English to conduct and win business in these emerging economies. As a result, languages such as Spanish, Mandarin Chinese, Portuguese, Russian etc. has seen a commensurate level of interest”). Livemocha és una xarxa social útil i estesa, excel·lent, que combina les activitats adreçades a les quatre destreses lingüístiques amb la possibilitat d'aprofitar el capital lingüístic que representen els parlants proficients d'una llengua, als quals es pot demanar dins la plataforma que ens ensenyin l'idioma escollit per a l'aprenentatge sigui amb converses amb nosaltres a partir d'activitats estructurades sigui lliurant-los escrits o àudios per a la correcció. Livemocha es revela una eina amb un enorme potencial de motivació dels aprenents. S'hi poden aprendre llengües com anglès, hindi, francès, xinès mandarí, alemany i espanyol. Algunes opinions sobre Livemocha (1, 2, 3). Bona sort en l'aprenentatge... que sigui tan plaent, com a mínim, com una tassa de bon cafè.

[155] Intercanvi de llengües (2): My Happy Planet

My Happy Planet es defineix com una comunitat virtual per a persones apassionades per l'aprenentatge de llengües. Aquesta xarxa social té per objectiu aconseguir fer que l'aprenentatge de llengües sigui una experiència més divertida, dinàmica i efectiva, sense que calgui pagar diners per aprendre. L'objectiu de My Happy Planet és lingüístic i cultural i vol oferir, també, la possibilitat de fer amics. Una de les seves bases és considerar que les llengües s'aprenen amb la pràctica amb parlants (nadius, per exemple). Es tracta d'una plataforma gratuïta a la qual cal donar-se d'alta, establir un perfil (interessos, hobbies, llengües que s'aprenen) i determinar el nivell d'idiomes que tenim i el nivell dels idiomes que volem aprendre. Després ja només cal localitzar els companys d'aventura i posar-s'hi en contacte en temps real (text, veu, videoxat) o per missatgeria, sense estar en línia. Cal destacar que My Happy Planet ofereix la interessant possibilitat de crear lliçons de llengua o vídeos (fent servir YouTube com a plataforma d'emmagatzematge) que resten a l'abast d'altres persones. Els continguts es poden filtrar pel nivell de dificultat. En el cas dels vídeos, l'usuari pot fer-ne una transcripció que es pot mostrar a la resta d'aprenents. Cal destacar, d'altra banda, el servei de traducció de frases que My Happy Planet té disponible. Resistiran les acadèmies d'idiomes l'embat d'una cada cop més organitzada saviesa de la multitud?

[154] Intercanvi de llengües (1): Soziety

Soziety: aquesta és una de les eines que ens aproximen a altres aprenents que parlen la llengua que nosaltres aprenem, de manera que es pot produir amb senzillesa un intercanvi d'aprenentatges lingüístics. Es tracta d'una xarxa social que es caracteritza per utilitzar l'Skype. Cal localitzar els parlants de l'idioma que ens interessi per mitjà d'una llista que facilita el programa, podrem afegir els que vulguem com a amics i iniciar-hi converses. El valor de cada usuari s'indica a la llista indicada. Soziety també ofereix un servei de traducció, al qual es poden enviar els documents i el preu màxim que estem disposats a pagar, perquè usuaris que dominen l'idioma puguin fer la traducció a canvi d'una aportació econòmica. Soziety permet entrar a una sala de grup en Skypecast que facilita les sessions d'aprenentatge col·lectiu. La proposta neix d'uns enginyers de telecomunicacions de Valladolid. Llegiu-ne informació a El Norte de Castilla (“Un gimnasio para las lenguas”). Sembla que ja tenen unes quantes desenses de milers d'aprenents registrats.

[153] David Crystal a Barcelona

Dimecres assistirem, amb una colla de companys de la feina, a la jornada organitzada per la incansable Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya sobre aprenentatge virtual de llengües, amb motiu de l'engegada del material multimèdia Parla.cat. Destaca del programa la conferència “Internet Linguistics”, de David Crystal. Tenim un interès màxim a sentir-lo. Crystal és una autoritat mundial en lingüística, escriptor, editor i professor. Va començar a ser conegut per la seva recerca sobre la llengua anglesa, l'entonació i l'estilística i sobre l'aplicació de la lingüística en contextos religiosos, educatius i clínics, en concret en el desenvolupament d'un grup de tècniques d'identificació lingüística amb finalitats diagnòstiques i terapèutiques. Actualment és catedràtic honorari de lingüística a la Universitat de Gal·les (Bangor) i president de la National Literacy Association (Associació Nacional per a l'Alfabetització) del Regne Unit. La seva vinculació amb Catalunya ve de lluny. Vull destacar que va tenir un paper destacat al Fòrum Universal de les Cultures 2004. Justament en aquell context va llançar la idea que es creés a Catalunya la Casa de les Llengües, projecte del qual presideix el comitè científic des que es va constituir (juliol de 2006). Llegiu, si us ve de gust, el parlament que va pronunciar en aquell acte (“El futur comença ara”). Ressenyo també que Linguapax-Unescocat el va convidar ara fa un any, el 26 de setembre de 2007, amb motiu del Dia Internacional de les Llengües i hi va fer una interessant conferència. Podeu consultar, també, una entrevista que se li va fer aleshores. Esperem dimecres amb candeletes. Ens atrau el discurs alhora lúcid i apassionat de Crystal a favor de la diversitat; contra l'extinció de les llengües; el discurs que predica que cal acceptar el canvi en les llengües i que projecta una mirada optimista damunt la relació entre llengües i tecnologia o Internet i que és capaç de veure-hi una oportunitat per a les llengües d'abast reduït i la diversitat. Ens agrada un discurs, també, que és optimista respecte al futur de la llengua catalana. Veure i sentit un home lúcid i alhora apassionat sempre impressiona. Observeu, per exemple, com expressa la seva fascinació per les paraules, pel llenguatge, per allò que ens fa humans.

[152] La llengua oral, suspesa (i 2)

Dues idees que em semblen suggestives dels textos de La Vanguardia que comentàvem a l'entrada precedent són les següents: 1) és normal que els joves tinguin dificultats en aquestes qüestions (domini de l'oral), perquè no han tingut oportunitat de practicar amb l'oratòria "y es la universidad quien tiene que enseñarles" (afirma D. Cassany, UPF); 2) la majoria de mestres i professors no saben expressar-se en públic, sobretot si surten del territori apamat de la seva lliçó (diuen Joan Badia i Teresa Ribas, UAB). Afirmació, aquesta, de gravetat, i que és molt lluny de l'autopercepció de la majoria dels ensenyants afectats. Vull destacar també que l'articulista apunta cap a la possibilitat que la selectivitat incorpori un examen oral (català, castellà), i que indica que les administracions pertinents treballen en aquesta proposta, tot i que no és fàcilment aplicable. Fa ben pocs dies, el 14 de novembre, el Consell de Ministres ja va aprovar que a partir del 2012 l'examen d'anglès de la selectivitat passés a tenir també una prova oral, com ja feia molt de temps que es comentava (¿caldrà fer proves de nivell de llengua als estudiants de nou ingrés, si l'examen de selectivitat de llengua estrangera és més complet i fiable?). Els escrits de Mercè Bertrán no passen per alt l'existència de les competències transversals dels nous plans d'estudi adaptats a Bolonya ("Todas las titulaciones deben prever que el alumnado termine sus estudios con competencias de comunicación y liderazgo o la cultura emprendedora") i el fet que poden ser la clau per pal·liar el dèficit d'oral. I l'autora es refereix amb detall a l'anomenat currículum nuclear de la URV, una fórmula interessant i que hem de considerar avançada (altres universitats en són ben lluny) que fa que totes les assignatures de totes les titulacions incloguin expressió oral i escrita, i que s'hagin d'avaluar. Resumint, doncs: la llengua oral continua a hores d'ara suspesa d'un fil en el nostre context.

[151] La llengua oral, suspesa (1)

La Vanguardia de dissabte, a la secció “Tendencias” dedicava una doble plana a l'expressió oral (la USTEC ens facilita un accés als textos) amb el títol prou expressiu de “Suspens en expressió oral” i el subtítol “Educadors i empleadors detecten carències de lèxic i comunicació oral en els joves”. L'autora dels escrits és Mercè Bertrán. Als qui treballem en l'àmbit universitari, aquestes afirmacions no ens sorprenen, perquè en aquest nivell educatiu no s'han pas resolt les qüestions relacionades amb el domini de la llengua oral. Diverses accions formatives que duem a terme des del Servei de Llengües de la UAB (cursos de presentacions orals en anglès; d'expressió oral, amb continguts preparatoris de caràcter virtual; cursos de manteniment de la llengua oral en diversos idiomes, etc.) s'orienten, precisament, a la llengua oral. Entre algunes de les propostes per millorar l'expressió oral que indiquen els escrits de Mercè Bertrán hi ha la dels concursos d'oratòria, que a Catalunya en aquest moment són estimulats pel Departament d'Educació i premien la capacitat oral dels estudiants en diverses llengües (català, castellà, llengües estrangeres curriculars, llengües de la immigració). Precisament, el curs passat (2007-2008) a la UAB vam engegar (sumant sinergies del Servei de Llengua i la Facultat de Dret) un primer Concurs d'Oratòria, en el marc de l'XI Seminari sobre Dret i Llengua a la UAB. Era un concurs obert a qualsevol estudiant de la UAB que es va plantejar com un curs-concurs: amb un període formatiu en els continguts relacionats amb la llengua oral formal i l'argumentació, amb el suport d'un formador expert, i amb la intervenció final dels candidats exposant un tema davant un jurat. La iniciativa va ser un èxit (els vídeos dels concursants aviat seran accessibles a Internet) i ja ens trobem preparant el concurs del 2009. Continuarem amb els textos de Mercè Bertrán a La Vanguardia, amb aquest suspens a la llengua oral.

[150] Universitaris pel risc lingüístic

Dies enrere parlàvem de la seguretat lingüística, aquest principi que han d'aplicar les universitats i que es basa a garantir la transparència informativa de les llengües que es fan servir a les aules universitàries i a blindar els espais docents pel que fa a l'ús de llengües. No fa gaires dies parlàvem també de la festa major de la UAB on demanàvem als participants que s'exposessin a les llengües: en el doble sentit del verb exposar: el sentit de l'exposició a l'input lingüístic i el sentit del risc, de l'atreviment, de la gosadia. La gosadia de no molestar-se si no s'entén una altra llengua que parlen els nostres interlocutors; la gosadia de buscar els llocs (potser incòmodes) on hi ha les altres llengües i parar-hi l'orella amb l'expectativa de gaudir-ne (potser sense voler anar més enllà d'una experiència musical, per començar?); el risc de voler assistir a una conferència que es pronuncia en una llengua que es coneix a mitges... Més enllà dels recers, les proteccions i les campanes de vidre de les seguretats lingüístiques, necessitem universitaris (d'allà i d'aquí!) que sàpiguen descentrar-se i vulguin exposar-se veritablement a les llengües: que vagin a veure pel·lícules en versions originals; que llegeixin literatura en les llengües originals; que no tinguin por de navegar per una Internet plena de llengües; que quan vagin al caixer automàtic del seu centre a fer una operació rutinària (treure diners?) sàpiguen triar una opció lingüística no habitual (el gallec, l'euskara, el català, l'afrikaans, alguna varietat del sesotho o el xitsonga); que tinguin el coratge d'instal·lar-se algun programa informàtic en portuguès o en italià, afavorint un aprenentatge informal i segur d'aquestes llengües; que sàpiguen visitar el MNAC amb una audioguia en francès o llegir una carta d'un restaurant en una llengua desconeguda o només parcialment coneguda... Necessitem universitaris i universitàries protegits i segurs, però necessitem també autèntics aprenents de llengües i autèntics universitaris: persones capaces de prendre riscos, de propiciar el risc intel·lectual, d'afavorir una desinhibida exposició a les llengües. Sense l'actitud que duu a generar desequilibris cognitius només hi ha l'estèril seguretat de l'estancament, la inèrcia.

[149] Català per a nouvinguts

Els serveis lingüístics universitaris ja fa una colla d'anys que ens dediquem a la formació en llengua catalana d'alumnat nouvingut, amb tota mena de cursos, recursos, tècniques, enfocaments, metodologies, estratègies i polítiques. I sempre amb el denominador comú d'una bona col·laboració i d'una gran capacitat de treball que s'ha traduït aquests darrers anys en molts resultats. Divendres la coordinadora del Parla.cat, la Montserrat Montagut, va ser a la UAB convidada per la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei de Llengües i va aproximar el producte a gairebé tota la secció de català del Servei i a la coordinadora d'espanyol del centre, que no s'ho va voler perdre. La sessió va ser altament profitosa. La ponent es va expressar amb una claredat i una cordialitat extraordinàries, no tant venent el producte com ajudant a ponderar-ne les virtuts (que el Parla té, i que són moltes!) i referint-se també a algun aspecte encara per polir. La xerrada va resultar molt interessant, i el professorat de la secció de català que ho desitgi començarà a fer servir la modalitat lliure del producte com a material complementari a les seves classes des d'ara i sobretot al llarg del segon semestre de 2008-2009. Més endavant és possible que es pugui fer un ús més complet del producte. Temps al temps. Voldria recordar, ara, en aquest apunt, un altre material per a nouvinguts que també s'ha revelat molt útil al llarg dels darrers cinc anys en la formació en llengua catalana dels estudiants nouvinguts: es tracta del curs virtual interuniversitari SpeakCat, que es va coordinar des de la UdG i que va ser avançat a l'hora d'introduir elements audiovisuals (el YouTube no existia, aleshores) i a proposar un disseny auster i fins i tot un pèl eixut per al producte (encertadíssim per a uns estudiants aclaparats de fullets, mapes, informacions de pisos de lloguer, etc.: infosaturats, en definitiva). El Parla (amb els seus flamants dos primers nivells acabats d'estrenar) i l'SpeakCat no competeixen, és clar; col·laboren i apunten a un mateix objectiu: facilitar als nouvinguts, els estudiants universitaris, la llengua que necessiten.

[148] Més francès a Catalunya

Aquesta setmana hem sabut per La Vanguardia (reproduïm la nota de premsa de la USTEC que hi fa referència: “El Gobierno de Sarkozy y Educació impulsan un plan de extensión de la lengua gala en las escuelas catalanas”) que el Departament d'Educació i el govern Sarkozy, per mitjà de l'ambaixador francès, han signat un acord pel qual 16 centres escolars han engegat un pla experimental de llengües estrangeres en francès (algunes assignatures s'imparteixen en francès). La reculada del francès aquests darrers anys a Catalunya ha estat manifesta, i iniciatives d'aquesta mena, sobretot si s'estenen, poden contribuir a pal·liar el retrocés del coneixement d'una llengua que per la seva importància i pel seu veïnatge hauria de ser coneguda o no considerada aliena pels joves catalans. A Catalunya hi ha en aquest moment unes 80.000 persones d'origen francès i l'oferta de les diverses escoles privades franceses és insuficient, fet que durà a reforçar-les i a ampliar les places en oferta els pròxims anys. Joan Badia, diector general d'Innovació i Educació, explica, a la font d'aquesta entrada, que parlar francès no és tan sols una qüestió cultural, sinó també una aposta estratègica des de l'angle econòmic: "Las empresas buscan a gente que sepa hablar francés y no la encuentran", indica Badia. Sembla que és madura, també, la creació d'un títol de grau universitari en Llengua i Literatura Francesa que impartirien la UB i la UAB, en substitució de la Filologia Francesa.

[147] Linguafolio: el PEL a Amèrica

Ja hem parlat més d'una vegada de les bondats de l'instrument per excel·lència d'ensenyament-aprenentatge de llengües a Europa, el Portfolio europeu de les llengües (el PEL). Aquesta eina d'autoaprenentatge, ben present als centres d'idiomes d'Europa, també als universitaris, s'ha estès aquests darrers anys als Estats Units d'Amèrica (que no solen copiar, precisament, invents europeus!) amb una gran força, sota la forma d'unes rèpliques quasi exactes del PEL, per mitjà del National Council of State Supervisors for Languages: un grapat d'estats americans ja el fan servir (entre altres els estats de Nebraska i els de Kentucky, Virginia, North Carolina, South Carolina, Geòrgia: vegeu el web comú d'aquests estats sobre la qüestió). Els centres d'idiomes universitaris catalans fa temps que tenim l'ull posat damunt el PEL (en converses amb els companys d'altres serveis lingüístics portfolio és una paraula i un tema del tot recurrent des de fa anys) i que ens agradaria poder fer servir una versió per a adults del PEL, contextualitzada a la universitat i, sobretot, que fes servir el català. Al servei lingüístic de la UAB estem atents a un projecte de portfolio que s'elabora des d'un centre de la nostra universitat, el PELEU, i, d'altra banda, hem fet un estudi sobre la qüestió, que es va presentar a les jornada d'innovació docent (IDES) el setembre de 2007. Mentrestant, diversos professors fan servir el PEL a les aules (no pas al complet). En un curs de nou encuny que hem llançat per a aquest any acadèmic 2008-2009 es promou un treball intensiu, d'altra banda, del PEL, prenent com a referència l'eina d'EAQUALS/ALTE (en anglès i en francès). Es tracta d'una acció formativa de foment de la consciència lingüística, que adrecem als estudiants nouvinguts que estudien llengua catalana amb l'objectiu d'estimular la reflexió i la capacitat d'autoaprenentatge dels alumnes, aspectes clau del PEL. L'ús coherent del PEL dins uns institució, amb tot, és una tasca complexa: cal trobar el punt just de reflexió que l'estudiant pot arribar a digerir i cal veure com es distribueix el treball amb aquest material al llarg dels cursos, o cal optar, dràsticament, per treballar el PEL des d'algunes modalitats de formació o focalitzar en alguns nivells o en algunes aules. No és una tasca gens fàcil i requereix molta planificació i implicació. Coneixem experiències en aquesta línia d'algunes EOI que potser es podrien tenir en compte. Estaria bé, també, tenir un intercanvi d'opinions formal amb col·legues d'altres centres per si es pot fer alguna mena de plantejament en comú aprofitant sinergies ja existents. Al capdavall, qualsevol iniciativa relacionada amb el Portfolio europeu de les llengües no fa més que reforçar el MECR. Que els americans hagin copiat l'eina i l'estenguin és, indubtablement, un motiu de reflexió i un nou aval en la línia de considerar que es tracta d'un instrument idoni en l'aprenentatge d'idiomes.

[146] Fomentar l'aprenentatge autònom (3)

Vull donar notícia, avui, d'un altre llibre que aporta criteris als formadors d'autoaprenentatge. Es tracta de Réflexion sur la conception de supports dans les manuels en Europe: la mise en oeuvre des principes d’authenticité, d’autonomie de l’apprenant et de sensibilisation à la culture (A. B. Fenner; D. Newby). Es tracta d'una obra interessant, que dóna pautes als autors de materials que ensenyen llengües estrangeres des dels tres punts de vista: l'autenticitat, l'autonomia de l'aprenent i la sensibilització a la cultura. En concret, en destaco els articles sobre el segon aspecte: “Autonomie de l’apprenant”, d'Anne-Brit Fenner; “Liste des principes définis à Saint-Petersbourg “ i “L’autonomie de l’apprenant dans la pratique: exemples et commentaires”, d'Anne-Brit Fenner i David Newby. El primer d'aquests articles fa veure la dificultat de redactar manuals de llengua que puguin servir veritablement per a l'aprenentatge autònom (que és un aprenentatge únic i no pot ser, per tant, estandarditzat). No és senzill, evidentment, que els materials donin prou llibertat d'opció als aprenents (elecció de contingut, de diversos tipus de textos, de diversos nivells, de quantitat de textos i tasques, de la manera d'abordar un tema, de les tasques, de la manra d'abordar les tasques, de la progressió...). Considero la qüestió de màxim interès. Recomano molt, també, la llista (senzilla i alhora, ben útil) de trenta principis relacionats amb l'autonomia de l'aprenent (categoritzats en els eixos de la reflexió, els objectius/nivells, l'avaluació, les estratègies i les formes d'aprenentatge, els suports i les activitats a classe, els recursos externs). I també vull destacar la secció amb una bona mostra d'exemples de materials en què els autors han provat d'integrar alguns principis bàsics de l'autonomia de l'aprenent.

[145] Club de lectura per a estudiants nouvinguts

Fa temps que parlem amb les companyes de dinamització i altres agents de la universitat d'engegar un club de lectura per a estudiants nouvinguts. Paga la pena esmerçar alguns esforços perquè l'acció s'acabi de concretar. Els clubs de lectura són una iniciativa força tipificada aquests últims anys (llegiu, per exemple, la “Receta para un club de lectura”, de Blanca Calvo, al web del Ministerio de Cultura) i que s'han estès força darrerament, amb lectors d'edats ben diverses i sota l'estímul de les biblioteques (les de Barcelona en són un bon exemple). Les biblioteques han optat per aquesta acció com una estratègia de dinamització i acompanyament dels ciutadans que vol superar la consideració de l'usuari de la biblioteca com un individu passiu i distant. Els clubs de lectura els formen grups de persones que llegeixen un mateix llibre i es troben periòdicament per explicar-se la seva experiència lectora, amb el suport d'una persona que condueix les sessions. Els clubs solen promoure la lectura i el diàleg, i, moltes vegades, dinamitzen una infraestructura (una biblioteca, per exemple) i els seus recursos. Els clubs de lectura poden ser de moltes menes, generals o especialitzats (en un gènere, per exemple: novel·la negra, teatre, poesia). Un cas particular són els que s'orienten a l'aprenentatge de llengües estrangeres. En aquests casos, el conductor del club ha de ser un professional de la llengua i ha d'intervenir amb una gran coordinació amb les accions formatives que el centre d'idiomes ofereix per als nouvinguts; les obres treballades al club, d'altra banda, s'han de seleccionar amb cura (es pot optar per fer que s'acullin als sistemes de lectura fàcil, per exemple) i el nivell de llengua dels participants ha de ser força homogeni. Vull destacar que els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona ofereixen la fórmula del club de lectura fàcil (n'hi ha un bon grapat que funcionen com a tals, amb el mateix plantejament, a Catalunya) com a activitat de reforç entre els seus estudiants nouvinguts. Per al Servei de Llengües de la UAB, que té la sort de tenir algunes instal·lacions ubicades a la Biblioteca d'Humanitats, un club de lectura és, indubtablement, una bona oportunitat de reforçar l'aprenentatge de llengua catalana dels estudiants nouvinguts i, alhora, una possibilitat de donar a conèixer i dinamitzar els espais d'autoaprenentatge de la biblioteca.

[144] Why study languages?

Dies enrere vam reportar 700 motius per estudiar llengües. Avui, de la mà dels vídeos que ens ofereix The Higher Education Academy, de la Universitat de Southampton, per mitjà del seu Subject Centre for Languages, Linguistics and Area Studies (LLAS), podem veure i escoltar tota una colla de bones raons per estudiar llengües, explicades pels mateixos estudiants. Es tracta de la secció Why study Languages? del web del LLAS. Els estudiants universitaris (n'he capturat un dels vídeos i l'ofereixo en aquesta entrada com a tast) indiquen que estudiar llengües els interessa per unes quantes desenes de motius: per motius acadèmics, perquè és divertit, perquè ajuda a desenvolupar noves habilitats, perquè es pot ser un bon comunicador, perquè és important en el món actual, o ajuda en l'empleabilitat, o perquè permet viatjar, etc. Ja són moltes les entitats que aprofiten els vídeos amb testimonis dels seus usuaris per promoure les organitzacions i estimular la venda dels seus productes (a la UAB mateix hi ha alguns departaments amb vídeos en aquesta línia). Potser els serveis lingüístics universitaris podrien pensar en alguna estratègia similar. Alguns projectes del Servei de Llengües, com el de biografies lingüístiques (o altres, ja hi tornarem) treballen en aquesta direcció, però amb finalitats formatives més que no promocionals. Els vídeos de què dono notícia en aquesta entrada tenen la virtut de ser naturals, senzills, versemblants al màxim, i es caracteritzen per la brevetat (n'ofereixo un de mostra a continuació, propietat del LLAS). No us perdeu, d'altra banda, els cuidadíssims powerpoints promocionals “Why study languages?” o “Routes into higher education” al mateix web. Aquest segon mostra una realitat envejable i distant, un sistema universitari ple de possibilitats per a les llengües...