Però amb els anys treballant en el sector de l'alimentació m'adono que est
ava molt mal fixat. primari, secundari o terciari no es refereixen al nivell de desenvolupament, sinó a l'estat de transformació del producte. Tot i haver-ho entès bé en el moment que se m'explicava, els comentaris posteriors dels professors sempre remarcaven que els països desenvolupats tenen economies amb un sector primari poc important (quan al passat havia estat el més important, tal i com succeeix avui en dia als països menys desenvolupats del món). Jo acabava tenint la sensació que el poc sector primari que quedava feia nosa a les estadístiques. Com menys millor!Avui entenc que l'estat en el procés de transformació dels productes (primari, secundari o terciari) no implica evolució, sinó ordre. El ramader fa la llet primer, la formatgeria la transforma en segon pas, els distribuïdors i els botiguers l'acosten al client final en la tercera etapa. I així amb tots els altres productes. Hi ha un punt d'inici i un fil que no es trenca per arribar al final. Perquè he menyspreat, doncs, el primer pas dels productes si és bàsic i sense un bon sector primari mai podrem tenir bons productes finals? Per això ara estic convençut que cal apostar fort per un bon sector primari local. Conceptes com Indicació Geogràfica Protegida o Denominació d'Origen ajuden a molts productes i a moltes zones a revalorar productes que s'anaven menyspreant amb pas del temps i el desconeixement que tenim de com es fan les coses. També eviten les deslocalitzacions, que existeixen encara que no afectin fàbriques (com ara amb les avellanes, que tot i ser molt produïdes a Catalunya ara venen generalment de Turquia).
Un bon sector primari és una base excel·lent per a la imaginació dels sectors secundaris i terciaris, que acostumen a ser més flexibles. Per exemple, el turisme. Aquesta és una indústria que necessita com a matèria prima un paisatge bonic i endreçat, un producte que no paga ningú però que s'aconsegueix, en moltes zones d'interior, gràcies a la pagesia o a la ramaderia. I també es beneficien d'un bon sector primari les indústries (petites o grans) de l'alimentació. Pagant malament al pagès o al ramader, no s'aconseguirà mai un bon vi o un bon formatge, sinó, com a màxim, productes decents.Actualment, a Catalunya, hi ha de tot. En aquells productes on la marca hi destaca hi ha la possibilitat de tenir bona matèria primera si es busca bé. En els tipus de productes que no es regeixen per la marca (fruites, verdures), el desconeixement és molt gran i per tan, l'incentiu de fer un bon producte no hi és.
E
ls consumidors hi tenim molt a dir. Més que ningú. Però els legisladors també. Haurien d'ajudar a que els productors de matèria prima tinguin ganes de fer coses noves, o mantenir les de tota la vida. Sabent que això no significarà traves constants, sinó consells i ajudes. Avui en dia no és així. I quan es compara amb altres mercats el resultat és desmoralitzador. Que Catalunya, per exemple, no es pugui vendre llet crua (cosa que fa un parell de dècades es feia) segur que evita algun mal de panxa, però també que els consumidors veiguem la diferència entre la llet d'una vaca pasturant o la d'una vaca en un estable. O, pitjor encara: aquí es poden madurar els formatges en coves o sobre fusta per raons sanitàries... però que sí que es poden vendre a les nostres botigues formatges elaborats amb aquestes tècniques a altres països de la comunitat, com ara França, que han adaptat les lleis als costums i no al revés.
