Sunshine holster

Cada cop que et veig penso que t’han embolicat amb un film transparent. Podria recórrer el món per buscar aquell qui t’ha fet menys ésser humà, menys tu, amb la sang calenta per disparar a sang freda. Podríem dir que estic preparada per la pitjor de les massacres, la pitjor de les guerres, la més cruel de les matances per tal de no veure com ja ets incapaç de trobar les meves coordenades. Tan de bo capturés aquell qui t’ha robat el nord que crec que ja no trobes. És quan veig que t’estic perdent que veig el temps com el més despietat dels botxins. El nostre microcosmos s’enfonsa i, amb ell, tot el que ha creat el meu, perquè has estat sempre el meu espectral G2. I et veig, en el teu món de plàstic d’on intento arrencar la teva escorça arrelada; a la teva bola de neu, de boira i ceguesa, on et veig moure fitxa sense permetre’m jugar amb tu. I tu a mi ja no em veus. I saber que no puc tornar-te fa que t’enyori cada cop més. Cada cop més.

When home is hardly a word

Absentistes

Si fossis jo, escoltar cançons com Was My Time, Sunshine Holster o The Trees Are Blowing In The Wind! de Grand Salvo a altes hores de la nit et recordaria a tenir mal de coll i fumar-se de tota manera un paquet sencer de tabac, sortir al carrer sense paraigües un dia de diluvi universal, o perdre un piercing en un acte de valentia per la prova que te l'ha fet treure i que, de rebot, no ha donat bon resultat. Si fossis algú altre, et seria com caminar enfonsant-te poc a poc en la neu, com esperant que sigui algú altre el que et tregui d'aquest pou en el què t'estàs trobant sense saber ben bé com i per què. Aquí no neva però és Sibèria igual, i el que tenen els absentistes és que la gent no els veu però -a diferència dels invisibles- nota la seva falta.

Que vénen els indis

Reivindico aquí la importància de les coses que han marcat un abans i un després. Aquesta cançó va marcar la meva vida fa més d'un lustre i de tant en tant hi torna, encara que (a trets generals) això importa més aviat poc.

Cartàsia

Si escoltes la història del Threadbare tot canvia una mica. Van és capaç de transformar la marxa fúnebre en ritual festiu però la idea de fons segueix planejant en les melodies i les absències fan el fet i és trist. M'imagino com seria si ens haguéssim criat junts als estius a Alaska en un vaixell de pescadors, i si així hagués sigut si haguéssim arribat fins aquí. El dolor de la pèrdua és present en cada cançó, en cada nota, en cada silenci. Coses com aquestes i les caigudes dels mites fan que remenis els teus propis fonaments, sigui aquí o a mig món de distància. Els nadals solitaris fan creuar els dits per tots aquells all we could do was sing que per llei i per norma han de caure encara, però que en el fons (i a contracor) la distància fa trontollar, especialment en els racons del pensament on la determinació i la voluntat no poden accedir.

Continental

Potser el problema és de l’Àsia oriental. No és la ressaca, ni la falta de gana, o la manca de temps. Tampoc l’espera impacient de rellotge ni la panoràmica que obliga a fer una vista general de la situació quan la conversa decadent sobre etanol i l’inacceptable d’hores anteriors es barregen amb la visió inesperada que aguditza la vista i ennuvola la resta de sentits. Quan els dits comencen a repicar amb la impaciència d’aquell qui sap que va a cometre allò que va prometre no fer mentre els seus peus trepitgessin la terra que habiten. I mentre sap que el que fa no és el que hauria, que velles glòries són velles que van ser belles i van ser glòries, s'aixeca i estira la jaqueta amb pressa i passa pel seu davant amb el posat de pretesa ocupació, com aquell qui menteix amb vergonya que no va compartir res i no sap perquè ho diu. I mentre deixa enrere el cec i sord amb un sentiment de derrota envers l'èxit assolit, arriba el moment que no surt mai a les cançons; quan a la pregunta “qui era” respon “ningú” i es continua caminant, l’un despreocupat per la resposta i l’altra amb la consciència tres passes enrere, com Sant Pere quan va negar les mateixes vegades l’etern i la Paraula en pràcticament un sol instant.

cinc euros

Els 100 metres llisos en escoltes de Grandaddy m'han portat records curiosos, d'aquells que quan vénen a la memòria fan una il·lusió també curiosa. D'aquell dia a l'escola que em van fer llegir el text de Plató en veu alta i no em podia treure l'auricular de l'orella i no sentia res, d'aquell estiu al tren maresme amunt, maresme avall i suplicant a Déu sense èxit que el meu pigment mutés a xocolata amb llet. També a mans tacades de tinta que no marxa ni amb lleixiu, a hiverns freds i tristos, a dibuixos de i per tot i a tres quilos d'excusa per revista demanada fent veure que sé de què parlo. La tristesa de la(es) separació(ns). A la primera vegada que algú va dir-me que era el primer cop que sonava Grandaddy al Fantástico, que per mi era tot això altre, el retorn a les petites coses de la vida que m'han agradat i m'agraden tant. Tot allò que cinc euros poden pagar van crear ahir un estat d'ànim global.

Últimament no em canso de dir "el que passa és que...", en mil versions diferents mentre els altres fan veure que m'escolten mirant a un punt fix. Ells no troben el que busquen, jo busco excuses per parlar amb la gent que m'agrada, i a vegades les trobo i també pagaria cinc euros per això, encara que gratis és més bonic i també em fa sentir bé.

Eskimo Snow

Tenía aquella idea de que las cosas que no querían que ocurrieran no ocurrirían nunca, pero de la misma manera que las cosas que habían ocurrido habían ocurrido en realidad, lo que no querían que ocurriera era susceptible de suceder. La cuestión es que la negación de todo era proporcional a lo impredecible de la inercia. Porque en verdad en todas las rutinas hay este pequeñominúsculo margen de excepción que da paso a una imaginación débil o a algo inesperado. El problema vino cuando lo inesperado representó la esencia de lo que no se espera (porque supongo que la mayoría de lo conocido como inesperado es algo que esperamos para bien). El símil más apropiado para hoy era el encontrarse en la calle en esos días de diluvio universal sin paraguas y con atenuantes. El símil más apropiado para entonces era saber quién era sin que supiera quién eres tú.

Faraday (II)

The Divine Comedy / If
Faraday 2009

Faraday

The best things in life are truly free

singing birds and laughing bees

Twin Falls

Quan la vaig sentir per primera vegada vaig tenir aquella sensació inexplicable. Amb algunes cançons passa, tot i que no gaire sovint. Potser sí, era ella, amb negreta, en aquell moment ho era i es mereixia tot el meu temps i els meus impasses entre universitats, cafès, feines i casa. Avui l'he tornat a recuperar després d'alguns mesos de silenci absolut i m'ha tornat la mateixa sensació. Pensaments nítids de fets que en aquests temps ja recordo de forma borrosa. I aquell núvol d'spleen que s'amaga sota el llit i últimament només surt a les nits.

La música té un potencial evocatiu immens i innegable. Per això a vegades la detesto tant.

Oldies

There is nothing to be scared

of, it's only one gray hair
There is love, there is love
strong enough to doubt

Consequence

Avui fa un any que venia de Berlín per primera vegada i semblava que tornava del cercle polar àrtic. L'última havia estat la setmana més freda de l'any i recordo que m'havia hagut de comprar unes sabates noves perquè se'm gelaven els dits i no podia caminar. La neu se'ns colava indiscriminadament per tots els racons de la pell i allargàvem els cafès unes quantes hores més del que hagués calgut. També fa tot just un any de les tres hores de cua al carrer a -10ºC que em van provocar aquelles angines eternes. També fa un any que em feia la maleta per començar un altre viatge. A la foto encara no m'havia tenyit el cabell de vermell i després de castany, ni m'havia fet serrell ni me l'havia tallat per darrere les orelles. Clar que a la foto no en tenia ni idea del que vindria després.

The Notwist em recorda molt a tot plegat, això és senyal que va ser important.

Part one

Pèrdues o troballes.
Coses boniques de la vida

2003

Hace un año cogía un vuelo a Düsseldorf camino de un viaje que cambió mi forma de ver la vida. Hace seis años alguien tomaba esta foto en Montpellier en un paréntesis rumbo a Marsella, probablemente sin saber cuánto cambiarían las cosas con el tiempo entre nosotros. En el tren de vuelta a casa llegué a la conclusión que en los viajes se aprende a marchas forzadas. Ese mismo tren tergiversó el mundo al convertirse en una ida perpetua.

Nunca se puede regresar a nada, pero hay que regresar para saberlo. Algunas paradojas sí cobran sentido en alguna parte de la experiencia.

Pols

Passada la tempesta ve la calma. He estat observant amb curiositat i astorament el cartell del Primavera Sound i m'he adonat de dues coses. La primera, que tendeixo a preveure les coses intuitivament encara que no me n'adoni. Tot això vindria perquè des de fa uns mesos que torno a escoltar molt Grandaddy. Grandaddy és un dels meus grups preferits, es va separar al 2006 i des d'aleshores que he tingut la vana esperança de sentir-los tocar a ells o al seu líder, el Jason Lytle, algun dia, en algun lloc. Avui ha caigut ell com a confirmació del Primavera i m'ha costat d'encaixar. Per què tot just fa uns mesos que he retornat a Grandaddy, després de més de tres anys amb la discografia aparcada a la memòria? Per què poc abans de saber que es confirmava My Bloody Valentine al FIB vaig treure-li la pols al brillant "Loveless"?

El mateix em passava amb Elvis Perkins tot just abans que sortís Elvis Perkins In Dearland (un disc preciós, potser no tant com el seu predecessor, però a l'altura) i tot just fa una setmana vaig tenir l'impuls de tornar a escoltar el Consolation Prizes de Phoenix en repeat. No m'esperava gens la notícia que Phoenix també vindria avui. M'he recordat a mi mateixa el dissabte passejant pel born al so de Heatwave i les tornades amb bici l'any passat amb Lost and Found a tot volum (i a tota hòstia) pel carrer Berlín. L'agost del 2007 i Too Young recordant-me el millor juliol de la meva vida. O Mr Tough amb Yo La Tengo.

Memòries que porten a fets o fets que porten a memòries. Tot plegat no deixa de ser curiós i estranyament bonic.

*Cliqueu als noms dels àlbums (o artistes) per descarregar-vos els discs.

19--

L’altre dia, l’Aj i jo estàvem prenent un cafè quan va sortir el tema. Havíem pres com a costum llegir el diari cada dia des de petits i jo vaig confessar-li a mitja veu que al principi, només llegia l’apartat de necrològiques. Em va respondre amb sorpresa que ell també. Tots dos vam concloure que aleshores no érem tant estranys, o bé, si més no, existien dues persones al món amb una mateixa costum estranya, i ens vam reconfortar mútuament. També vam reconèixer que avui en dia passàvem la pàgina per aquella barreja estranya de vergonya pròpia-aliena al recordar la nostra passió per l’escabrositat i les efemèrides.

Ara ja fa un cert temps que no tinc per costum mirar les necrològiques, però ahir, mentre agafava el diari a l’esmorzar migdial de rigor, vaig recordar-me de l’anècdota i vaig anar a l’apartat de Tendències (la part de Societat ara tant ben encoberta a mode d’eufemisme). Vaig sorprendre’m perquè tot just parlaven de la mort del creador de Playmobil. Això em va entendrir i alhora em va fer pensar en les milions de coincidències amb les que el meu microcosmos va topant-se des que tinc ús de raó.

Quan era petita, jo només jugava amb Playmòbils. Res de nines, ni pin-y-pons, ni action men ni micromachines, no. Només Playmòbils. Peluixos i Playmòbils. Aquests últims els tenia de tots tipus, colors, races i sexes (bé, en principi només n’hi ha dos, de sexes, encara no existien els híbrids). Com que m’avorria l’estructura social universal d’aleshores i el vaixell pirata i la granja m’eren insulsos de per sí, m’inventava històries entre ells amb un escenari fictici. Les històries eren d’una tensió dramàtica –ben mirat- colpidora, i cada dia que hi jugava la temàtica canviava, a no ser que hi hagués una certa recurrència (fruit d’alguna experiència impactant) o continuïtat (en plan capítols). Al pas dels anys les problemàtiques anaven canviant, suposo que a mode de reflex dels meus concerniments, però sempre elevats a la màxima potència i dels comportaments més viscerals possibles. Totalment dignes de Nissaga de Poder, però sense morts. La banda sonora la posava la música del meu pare (vegi's foto).

A mida que vaig anar creixent, aquesta part de Tendències (o Societat, segons com es vulgui mirar) mimètica i anàloga a la meva perspectiva vital va anar decaient fins que vaig trobar-me en un punt d’standby. Necessitava un altre medi per canalitzar la vena (dubtosament) creativa. Suposo que en aquesta inflexió vaig topar-me amb el gran poder dels ordinadors, el word 98 i aquestes coses tant seductores, i els playmòbils van quedar relegats little by little a la caixa de l’altell, on suposo que encara són.

Ha estat com una petita revelació el veure quan vaig començar a tenir aquesta necessitat traduir en altres paraules allò que passa pel meu cap o al meu entorn. No ho sé, sempre havia pensat que d’un dia per l’altre m’havia sortit la vena escriptora i ja està. Però avui, llegint la necrològica del Senyor Playmòbil, he recordat com d’injusta he estat amb aquesta etapa de la meva vida, relegant-la al més absolut, rotund i vulgar oblit. Renegar de les Tendències (/ Societat) equival a renegar dels orígens. Dua dixit.

Suposo que si ara tornés a tenir nou o deu anys, posaria a tots els clicks en fila durant un minut. Si aconseguís deixar la ment en blanc, de segur que en sortiria el silenci.
Tot sigui pel nen que diuen que portem dins. EPD.