Doncs això

A L'A Viva Veu avui parlem de llibres que et canvien la vida (o gairebé) i de la programació del BAM, entre altres coses. I com que no he presentat abans aquest blog fet amb tant d'amor, dedicació i paciència, aquí us deixo un link i us obligo animo a fer-hi una ullada.

Ecce Homo

NOTA: Heu de substituir les XXXX (nom real a la meva pantalla del facebook) pel nom d'una persona (és la nova aplicació de receptes per cuinar persones).

Que el facebook és una eina temible i terrible és una cosa que sap tothom, o gairebé tothom; o si més no tothom o gairebé tothom ho hauria de saber per anar bé. Un cop assumida i acceptada aquesta part, he constatat que el meu punt geek (força accentuat tanmateix) no em permet tancar el compte i dedicar-me a fer macramé (o altres activitats tant o menys lucratives), cosa que per una banda em preocupa i per altra em fascina. Què té el facebook que enganxa tant? Que pots mirar les fotos dels amics de les amigues dels pares dels cosins dels teus avis? Que pots veure la cara adulta amb post-acné del teu amic de parvulari? Que pots riure quan veus que la companya que se't menjava l'entrepà a l'escola primària ha repetit per cinquè cop primer de batxillerat? Qui sap. La qüestió és que dia rere dia la xarxa s'expandeix, i amb ella la comunicació immediata, les faltes d'ortografia delictuoses i els testos per saber quina posició sexual t'escau millor en funció del dia que vas néixer. Tothom s'acaba sabent la vida de tothom i tothom sap la teva vida, i en aquest trepidant joc d'enriquiment interpersonal passes per les proves gimnàstiques de fer-te fan de tot el que existeix, ja sigui de Yo La Tengo (password: nodata.tv) a Jo També Crec Que La Nena Del Grup Balañá Que Demana Silenci És Monstruosa.

Així doncs, i sense jutjar-ho gaire més del necessari (perquè, al cap i a la fi i ho vulguem o no, aquests són els estímuls intel·lectuals de la vida sedentària universal) he decidit anar recopilant Galetes de la sort i altres imatges d'aplicacions meravelloses, per sort d'alguns i per desgràcia d'altres. Crec que el nou fil d'etiquetes (que dóna pas al que he decidit anomenar Històries del Facebook) em permetrà a finals d'any poder-ne fer un experiment sociològic impactant digne de publicació editorial. Que això és l'home, senyors, i Nietzsche fa anys que és mort.

More light

M’han passat el parte del FIB i sembla que tot plegat sigui una broma. Han cancel·lat tots els concerts del divendres i no hi ha planetes que valguin, ni magazines ni Paul Wellers. Que l’incendi s’ha agreujat, les valles i les lones han volat, la llum se n’ha anat i els que poden dormen en els cotxes si les tendes flaquegen. Els que no, al camí. Sembla que el vent ha arrasat i s’ho ha endut tot cap allà, inclús una part de mi. Jo avui no sabia què fer i he fet de tot, com avui parlava amb L, que tant de temps lliure dóna tant a pensar que ens fa deixar de pensar. L’avorriment és la part de l’estiu que no recordes fins que arriba i durant la major part del temps només et porta a fer un cúmul de substantius començats per “i”. Avui, sense anar més lluny, he vist el tràiler que ha penjat l’ä al seu blog i m’he preguntat per què cada cop que posa diners en una pel·lícula, la Drew Barrymore se n’adjudica un paper. A vegades penso que ningú més li ofereix feina, i sona com trist. També m’he baixat l'últim EP de Modest Mouse i m’he enamorat d’una cançó que es diu Autumn Beds. I canta que

as
August
came,
our
case
came
to
an
end

i he pensat que, en el fons, la distància fa les coses perceptives. En general no m’agrada l’hivern, però avui he tingut ganes que arribi. Aquesta foto la vaig fer tornant a Marly en silenci absolut, just després de l’accident de cotxe que vam patir a Suïssa el dia de cap d’any. També he recordat qui va ser la primera persona en qui vaig pensar després. I tot el que no havia dit, tot el que no havia fet.

Ironies de la vida

Són, per exemple, les cançons com "I see a Darkness" de Bonnie 'Prince' Billy, l'efecte de les quals és inversament proporcional al que (suposadament) pretenen transmetre. Amb això no vull desmerèixer-la, sinó totalment al contrari. Escolteu-la i sabreu de què parlo.

Si us la voleu baixar, la trobareu com a cirereta del pastís a la recopilació de Sally Can't Wait (aquí teniu el primer i el segon link), que -aviso- és susceptible d'apropar a la catatonia. Si l'escolteu també sabreu de què parlo.

Llorers

Patrick Watson torna i amb ell aquests records de primavera que ni fred, ni calor. Tot i que el disc és més o menys de l'altura de l'anterior i sí que en provoca, de fred o de calor, tot depèn de si t'agrada el que fa o no. Ara he pensat que Wooden Arms vol dir braços de fusta i no sé ben bé per què he pensat en Apol·lo i Dafne amb una certa tristesa. Qui planta un llorer no s'asseurà mai a la seva ombra, es deia, perquè de tant que tardava la planta en sortir un no la veuria mai créixer. Tot plegat m'ha semblat una analogia prou bona; sobretot al so de "Man Like You", per mi la millor i la que més em recorda a The Great Escape, que és de les Cançons Que Abuf.

És cert que un cop coronats els líders i els victoriosos passaven de tot, però ja no som ni a l'Antiga Grècia ni al segle dinou. Per tant alguns poden sortir-ne airosos, d'això d'"aplicar-se al cuento"; suposo que aquest vindria a ser-ne un cas.

Crow

Cançons que tallen la respiració. I'm safer in the night.

Feia temps que buscava alguna cosa així, tot i no saber-ho. El disc sencer, aquí.
No-té-desperdici.

Cal y arena

Hay días en los que uno se levanta con la sensación de ni cal ni arena, como si las experiencias se mezclaran entre sí como un borrador poco claro. Alternancia de cosas diversas o contrarias para contemporizar, dicen los expertos en el tema (supuestamente semántico), eso sí, sin matizar a ciencia cierta cuáles deben ser las buenas y las malas, qué es la cal y que se supone que representa la arena.

En realidad la expresión tenía su origen en un compuesto que se hacía con una palada de cal, que era el material más rico, caro y noble, y la arena, que era la parte complementaria, la más abundante y común. Aunque hay otras dichas que dinamitan el significado original, el concepto (cabal) tenía como dictamen un buen resultado práctico del conglomerado experimental, es decir, que la cosa siempre acabaría por salir bien. Si el argumento pragmático de Dewey, James y Peirce se sustentara un poco más que por un hilo y los seres humanos fuéramos por general una especie diestra y pertinente, lo de la cal y la arena nos dejaría más o menos tranquilos. Pero como por lo general no es así – normalmente se aplica la ley de Murphy a todo lo que se relaciona con la expresión- y las circunstancias tienen un poder bastante clave en la vida, uno normalmente acaba por hacer una montaña de un grano o calcinado por ello.

Todo esto me ha venido a la cabeza por unos EPs/singles de un grupo llamado Girls que -por suerte mundial, qué ilusión- van a tocar en esta edición del Primavera Sound. Lo poco publicado de su (increíble) repertorio es la viva escucha (por no decir representación) de la cal y la arena. No por su calidad (a mí me parece todo bastante bueno) sino más bien por su eclecticismo, por su capacidad inspiradora. Como si los dos álbumes fueran las partes de un todo contradictorio y magnético. Es verdad que podrían pasar por primoshermanos de Jason Spaceman, pero tienen fondo y alma propia –suficiente para calar hondo. Aquí dejo los links*.

La arena

La cal



En el buen sentido de la expresión, esta vez.



*(Para descargar los álbumes haz click en las portadas)

Dies d'ukelele

- L'onomàstica és una ciència apassionant. M'he adonat que m’agraden els noms estranys. Hi ha noms per qualsevol cosa.

- Com això del facebook. La gent ens fem fans d’algunes coses que és per flipar.

- Haha. Ja. El que em fa més gràcia és el de “Moderno por fuera / Garrulo por dentro”, perquè casi tots els que se’n fan són modernos.

- Doncs jo m’he fixat que últimament hi ha un boom de noms estranys en música. Alguns són tant obvis que resulten estranys. Perquè no ho pensem, però en realitat no cal trencar-se gaire el cap per acabar dient-se The Teenagers, per exemple, no? O Envelopes. I alguns són estranys a seques.

- Com es deien aquells del Primavera Sound?

- The Pains of Being Pure At Heart.

- Això. Mola.

- A !!! ningú sabia pronunciar-los.

- Els del Casiotone també tenien tela.

- És el que té el Casiotone. Instrument trist per a gent trista.

- Per això no em va arribar mai l’Stylophone.

- Sempre pots seguir somniant que t’arribarà algun dia.

- Parlant de somnis, avui he vingut escoltant un disc bastant bonic de dream pop. M’agrada molt que hi hagi una etiqueta així. Pop eteri per somniadors. El de Papercuts és estiuenc. D’aquells de llibre, sorra i tornada de la platja quan el sol es pon i no tens res que et preocupi al cap. Sonen bé, a part que avui fa sol i és el dia ideal. Dies d'ukelele, ja saps! Vindria a ser aquesta sensació que estem tenint ara.

- Uf. És fort que l’hivern ja s’acabi.

- Sí. S’acaba. El febrer sempre passa volant.

- Ja ens està bé, no?

- Està perfecte. I saps què? Els Papercuts fan servir un Stylophone. Em consola pensar que el paquet els va arribar a ells en comptes de a mi.

- Haha.

- Això sí... tot i el favor, recorda’m que no compri mai més res per Internet.

Papercuts - We Walked In The Sunlight ("You Can Have What You Want", 2009)

Pols

Passada la tempesta ve la calma. He estat observant amb curiositat i astorament el cartell del Primavera Sound i m'he adonat de dues coses. La primera, que tendeixo a preveure les coses intuitivament encara que no me n'adoni. Tot això vindria perquè des de fa uns mesos que torno a escoltar molt Grandaddy. Grandaddy és un dels meus grups preferits, es va separar al 2006 i des d'aleshores que he tingut la vana esperança de sentir-los tocar a ells o al seu líder, el Jason Lytle, algun dia, en algun lloc. Avui ha caigut ell com a confirmació del Primavera i m'ha costat d'encaixar. Per què tot just fa uns mesos que he retornat a Grandaddy, després de més de tres anys amb la discografia aparcada a la memòria? Per què poc abans de saber que es confirmava My Bloody Valentine al FIB vaig treure-li la pols al brillant "Loveless"?

El mateix em passava amb Elvis Perkins tot just abans que sortís Elvis Perkins In Dearland (un disc preciós, potser no tant com el seu predecessor, però a l'altura) i tot just fa una setmana vaig tenir l'impuls de tornar a escoltar el Consolation Prizes de Phoenix en repeat. No m'esperava gens la notícia que Phoenix també vindria avui. M'he recordat a mi mateixa el dissabte passejant pel born al so de Heatwave i les tornades amb bici l'any passat amb Lost and Found a tot volum (i a tota hòstia) pel carrer Berlín. L'agost del 2007 i Too Young recordant-me el millor juliol de la meva vida. O Mr Tough amb Yo La Tengo.

Memòries que porten a fets o fets que porten a memòries. Tot plegat no deixa de ser curiós i estranyament bonic.

*Cliqueu als noms dels àlbums (o artistes) per descarregar-vos els discs.

Bon Iver - Blue Tulip

Vídeo de Bon Iver versionant "Blue Tulip" d' Okkervil River (del disc The Stand Ins). Sense paraules.

They're waiting to hate you
So give them an excuse
They say that it changed you
I know that can't be true
I came in the entrance
the makeup girl went through
And waited for ages,
I waited there for you

Hats off to my distant hope
I'm held back by a velvet rope
And he's behind the wall
the smoke machine has made between us
And if he does exist,
if camera clicking, green room guests
swirl round the man whose real life can be touched
Then I will do just that much.

Hats off to my distant hope
A ray of light, a puff of smoke
My street tonight's on fire with hope
You'll be there, you'll see us
I've got my ear against the screen


I'll feel your feelings crackling through every inch of me.
I'm going to make you mean it with every single cell of me.
I'm going to make you mean the words you sigh


A ray of light
Goodbye
Goodbye

Per descarregar la cançó de Bon Iver, clica aquí.
Per descarregar el disc d' Okkervil River, clica aquí

Sembla que quan els Drop Nineteens van començar a morir d'altres van néixer per mantenir el gènere*. Ara fa deu anys de tot plegat i han tret un disc amb una portada preciosa i un aforisme que és meitat certesa i meitat punyalada. I ara, d'ells, se'n torna a parlar a tot arreu. I amb raó.

Aquí teniu el link per copsar la resta.



*Els amics de John Peel són dignes de reverència

Guilty Pleasures

Eso comúnmente conocido en anglosajón moderno como “Guilty Pleasures” siempre me ha hecho muchísima gracia. Sería lo que en castellano se conoce como “placeres culpables”, es decir, aquellas cosas que te gustan y que

a) Te hacen sentir culpable después ya sea por

a.1- Vergüenza al reconocerlo públicamente (es decir, una mezcla entre vergüenza ajena y propia al ver la reacción de los demás)

a.2- Vergüenza al reconocerte a ti mismo que te gusta (es decir, vergüenza propia desde el inicio)

o

b) No son socialmente aceptables. Esto de que no sea socialmente aceptable es más un impuesto propio que no dado por el entorno en sí (aunque puedes llegar a pensar que así es), porque en realidad los límites de comportamiento los acaba por marcar nuestra propia moral, no la colectiva. Este último caso depende del grado de culpabilidad que tu placer te puede reportar. Digamos que no es lo mismo que te guste Un Sueño Para Ella que sueñes por la noche en animales rondando tu cama. Aunque ambos se alejen del canon de lo considerado como “buen gusto” en general.

Bueno, dejando de lado esto, ayer estuve pensando en los Guilty Pleasures y el tiempo que hace que tengo ganas de escribir sobre ellos. Quien niegue tener placeres culpables miente. Todos los tenemos. Otra cosa es que admitamos que son culpables o no. Es decir, yo considero placeres culpables algunas cosas que amigos y conocidos míos no consideran culpables, y viceversa. Pero todos tenemos algo que esconder y que nos sonroja al explicarlo. Y cosas que no explicamos. Esto son los Guilty Pleasures.

Como forma de terapia, he decidido cada X tiempo (¿una vez a la semana? ¿Al mes? ¿Nunca máis?) destapar uno de los que yo considero mis Guilty Pleasures, y animo a los demás que hagan lo mismo. La BBC Radio lleva un tiempo haciéndolo en sus fiestas y su programa mensual, donde, a parte de sonar temas que hacen que te tapes la cara y niegues la cabeza en señal de alarma, artistas reconocidos confiesan atemorizados sus más recónditos secretos musicales (y para mayor inri, los versionan).

Uno de los míos es esta canción, “Put Your Records On”, de Corinne Bailey Rae. Lo admito, me encanta(ba), tanto la canción como el vídeo. Hasta solía tomarme en serio las letras, que no son mucho más complejas de lo que un niño de primaria podría escribir. Me recuerdan al verano de 2007, el mejor julio de mi vida tras mi peor junio. Por aquellas fechas yo trabajaba en una tienda de ropa por las tardes y tenía que aguantar el peor hilo musical de la historia, que además, se repetía cada tres horas. Y entre canción y canción insufrible, sonaba de vez en cuando esta pieza veraniega, que me ponía de buen humor y convertía cuatro minutos de las seis horas de pesadez en puro placer. Recuerdo que mientras sonaba (lo confieso) no atendía nunca a nadie. Todas las veces (tres al día) sumadas, hacen como unas 9 horas de negligencia laboral absoluta en total. Qué vergüenza.




Foto: Summercase 06, otro que tal