Great Expectations

Això i això és el que em fa comptar els dies que falten perquè arribi l'hivern. Tothom sap que Dickens no m'agrada, però si ell té raó, la gent o a) acaba rebent el que es mereix o b) no pot escapar de la seva condició. Sigui el que sigui, tinc grans esperances en tot plegat. I amb una mica de sort, potser aquesta regressió convertida en desglaç personal es converteixi en l'oasi que necessitaré enmig de tant desert hivernal.

Blow

Aquesta nit he presenciat una escena bastant tendra que tanmateix podria avergonyir-me per la meva condició de voyeur.

Deurien ser vora les dues de la matinada quan m'he trobat a mi mateixa llegint per quarta vegada la mateixa línia d'un dels dos-cents llibres que m'entren a l'examen de dilluns. He tancat el llibre i he sortit al balcó per escoltar alguna cançó que durés els set o vuit minuts que acostumen a trigar en consumir-se els meus pitis desesperats de matinada pre-examinal.

Deuria anar per la segona tornada de la cançó quan s'ha encès el llum de la casa del davant. Fa un parell d'anys estava en venda, així que crec que fa relativament poc que s'hi han mudat. De sobte he vist un nen amb un peto de pijama embolcallat amb una manta de dibuixos. Ha deambulat per la sala un minut i s'ha estirat al sofà perpendicular a la finestra del meu balcó. Suposo que no s'ha sentit còmode, perquè s'ha tornat a llevar, ha agafat una tumbona i ha sortit al balcó. M'ha fet hola amb la mà, li he dit hola amb la mà, s'ha estirat a la tumbona, s'ha tapat amb la manta de dibuixos i s'ha quedat adormit.

La cançó ha donat pas a una altra quan tot just ha sortit la mare del nen al balcó. M'ha fet hola amb la mà, li he fet hola amb la mà, ha collit en braços el nen com qui agafa una dent de lleó que vol bufar i se l'ha endut cap a dins. Després ha tornat a sortir al balcó, ha collit la tumbona, m'ha fet hola amb la mà, li he fet hola amb la mà i ha tornat a entrar. El Patrick Watson ha xiuxiuejat en aquell moment que si poso un ocell gran en una gàbia petita em cantarà una cançó. La pua és que em penso que avui l'ocell sóc jo i les gàbies se'm dónen fatal. Potser sense saber-ho, en algun moment, he volgut ser una cançó, sortir a dormir al balcó i que em vinguin a buscar sense assabentar-me'n. I és que ser nen a l'estiu és una cosa que molava bastant (sempre i quan no t'apuntessin al Campus Olímpia).





La foto és de Berlín i l'ha feta la Joana.

Paggg(g)ís

Vincent Moon (de La Blogotheque) ha tornat a fer de les seves i ha fet menjar-se'm les paraules del que volia dir sobre les noves pel·lícules del Festival de Cannes i les meves regressions primaverils al reprendre The Notwist. Aquest cop és Patrick Watson qui passeja pels carrers de París cantant "Man Like You", la meva preferida del nou disc. Amb això m'han vingut unes ganes terribles de comprar-me els bitllets per aquest estiu i buscar-me la vida. Tot i que, pensant-ho bé, jo no en sé, de cantar, i encara em plantejo quin rastre podria deixar a la ciutat amb el meu francès macarrònic i menys de cinc-cents euros a la butxaca. Que sense documentació no es va enlloc, m'ha dit sempre la meva mare. Això em serveix de nota mental per recordar què he de fer per aconseguir el que vull. Tant fàcil com demanar cita prèvia. Llàstima que no sàpiga cantar, que no tingui barba i compongui cançons boniques en discs quasi perfectes, perquè estic segura que si més no la part del (manlleu de) moneder hauria quedat prou saldat.

#97 Patrick Watson / Part 1 - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Llorers

Patrick Watson torna i amb ell aquests records de primavera que ni fred, ni calor. Tot i que el disc és més o menys de l'altura de l'anterior i sí que en provoca, de fred o de calor, tot depèn de si t'agrada el que fa o no. Ara he pensat que Wooden Arms vol dir braços de fusta i no sé ben bé per què he pensat en Apol·lo i Dafne amb una certa tristesa. Qui planta un llorer no s'asseurà mai a la seva ombra, es deia, perquè de tant que tardava la planta en sortir un no la veuria mai créixer. Tot plegat m'ha semblat una analogia prou bona; sobretot al so de "Man Like You", per mi la millor i la que més em recorda a The Great Escape, que és de les Cançons Que Abuf.

És cert que un cop coronats els líders i els victoriosos passaven de tot, però ja no som ni a l'Antiga Grècia ni al segle dinou. Per tant alguns poden sortir-ne airosos, d'això d'"aplicar-se al cuento"; suposo que aquest vindria a ser-ne un cas.