Thanatos

Als veritables límits de la vida, la incertesa espunta amb el pes dels fets i les paraules. Els meus peus m'han portat fins aquí i cada porció del meu tegument clama tot allò que no he pogut deixar anar. El cos és un llenç. Tots els cossos són un llenç. Inclosos els desmemoriats, els temibles dessagnats i secs. Són, de fet, aquests altres cossos els que no em deixen dormir. De nit, sota la taula, la llum de l'interruptor marca un univers de possibilitats i tenebres quan és fosc. M'espanten. Sota els llençols palpo el teu cos per connectar el meu cervell a la seguretat, a la certesa terrenal. "Les ombres són ombres", em dius. "Res més". El món em decep per mediocre, però quan em parlen de túnels entenc la llum que m'expliquen. Entenc els finals i el valor del temps. I ja no em fan por les tenebres, les vostres tenebres. Suposo que és perquè encara que no en sigueu conscients, els vostres cossos parlen i clamen i criden en aquestes darreres alenades.

Èxode

Empaquetar vint-i-tres anys de vida i ordenar quatre anys d'universitat no és una tasca fàcil; i menys quan plou. A favor cau l'excusa per no marxar corrents de casa com si haguessin entrat a robar-te les pertinences. En contra cau la realitat inexorable que allò que anomenaves "casa" deixa de ser teu. Que l'espai s'economitza i que els records i la vida sencera no hi caben en tres caixes de fusta i dues de cartró. I que qui roba no és més que, en realitat, la cavil·lació del que seràs a partir d'ara a la persona que sabies que eres i ha habitat el lloc que ara es presenta com un buit, un parèntesi, un deix de vida. Que es presenta com punts suspensius entre claudàtors.

Rosa estrident

Quan et truco per telèfon vull que m’agafis el telèfon, que sinó vindré on tu ets (perquè sé on ets). Perquè tu no pots estar amb ningú més, perquè estem fets l’un per l’altre d’aquella manera que jo sé que no ens agraden els altres. Si tu et penses que no sóc romàntica veuràs fins on sóc capaç d’arribar, perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre i si no ho veus t’ho faré veure, perquè jo agafaré una corda i et lligaré a la cadira perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i et perseguiré fins que te n’adonis que els nostres camins estan lligats perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i faré fora els teus amics perquè tu i jo estem fets l'un per l'altre, i la teva família et deixarà sol perquè tu i jo estem fets l'un per l'altre, i aleshores, quan vegis finalment que no podem estar l’un sense l’altre, vindràs amb mi i jo vindré amb tu i no hi haurà ningú perquè tu i jo no necessitem a ningú més, perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i en el fons estem sols, i saps que estem sols perquè a tu no t’estima ningú, només t’estimo jo, i jo només t’estimo a tu, només a tu, i és a mi a qui necessites, només a mi a qui necessites, i tinc el dret de tu perquè ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu per això.

Die Slow

Assumir coses d'un mateix que ni tan sols es volen acceptar és complicat. Avui he fet una recopilació de tot allò que poseeixo i tot allò que custodio i m'he espantat. Hi ha cases que s'empassen les coses que hi entren de tal manera que no en surten mai més. Aquest és el cas de la meva. Hi havia un llibre infantil que es deia "El forat de les coses perdudes" que parlava d'aquest tema. El forat de les coses perdudes era una espècie de cova enorme on la protagonista anava a parar un dia que es perdia. Allí trobava muntanyes i muntanyes d'objectes que la gent havia perdut al llarg del temps. Coses que ja no hi són sense haver-les mogut del lloc on s'han deixat. A vegades somnio que vaig a parar en aquest lloc i m'enduc un carro de tot allò que he extraviat. M'estalviaria molts mals de cap. M'estalviaria aquesta sensació de Die Slow. I no ho dic per HEALTH, sinó per aquesta sensació de vida finita que tinc cada cop que em plantejo dir-li algú que no trobo allò que em va deixar.