cinc euros

Els 100 metres llisos en escoltes de Grandaddy m'han portat records curiosos, d'aquells que quan vénen a la memòria fan una il·lusió també curiosa. D'aquell dia a l'escola que em van fer llegir el text de Plató en veu alta i no em podia treure l'auricular de l'orella i no sentia res, d'aquell estiu al tren maresme amunt, maresme avall i suplicant a Déu sense èxit que el meu pigment mutés a xocolata amb llet. També a mans tacades de tinta que no marxa ni amb lleixiu, a hiverns freds i tristos, a dibuixos de i per tot i a tres quilos d'excusa per revista demanada fent veure que sé de què parlo. La tristesa de la(es) separació(ns). A la primera vegada que algú va dir-me que era el primer cop que sonava Grandaddy al Fantástico, que per mi era tot això altre, el retorn a les petites coses de la vida que m'han agradat i m'agraden tant. Tot allò que cinc euros poden pagar van crear ahir un estat d'ànim global.

Últimament no em canso de dir "el que passa és que...", en mil versions diferents mentre els altres fan veure que m'escolten mirant a un punt fix. Ells no troben el que busquen, jo busco excuses per parlar amb la gent que m'agrada, i a vegades les trobo i també pagaria cinc euros per això, encara que gratis és més bonic i també em fa sentir bé.

Ehem

Mark Linkous (Sparklehorse) escrivia això de la meva cançó preferida de Grandaddy i de forma quasi paral·lela i quaaaasi automàtica he recordat que el mes que ve és el meu aniversari. Amb això vull dir que prometo cuidar de Dark Night Of The Soul com el fill que no tinc si algú té la bondat de regalar-me'l. La qüestió és que com més s'aproximen les dates que impliquen un "què vols, què t'agradaria" més se me'n van de la memòria les coses que em faria il·lusió tenir; així que d'aquí trenta dies és possible que contesti un "ni idea". Com que també sé que és car de l'hòstia, faré com Mazoni (Eufòria 5- Esperança 0) però estalviant-vos el mal tràngol de sentir-me cantar i publicar un disc que no s'aguanti per enlloc.


Ara, ja podrien haver rebaixat una mica el preu de tot plegat, que el que és el cd en sí el donen completament en blanc (i la SGAE ja ens ha cobrat prou cànons com per enfrontar a més a més els temuts gastos de envío).

Jason Lytle

Avui m'he llevat amb el peu dret i tararejant algunes cançons de Grandaddy i m'he enrecordat que Jason Lytle, el que va ser el seu líder, vindrà al Primavera Sound i treurà un disc en solitari. Avui he estat investigant i només he pogut sentir una cançó, veure la portada i el tracklist i poca cosa més, i a falta de pan, m'he posat a escoltar Grandaddy. El Jason Lytle és un d'aquells freaks que inspiren tendresa. Deu passar ben bé els quaranta i porta gorra i camises de quadres, però no a mode d'esquirol, sinó més aviat d'avi, d'aquelles de franela que podries comprar a les botigues de segona mà per dos euros la peça. Li agrada tant patinar que sembla que porta l'skate allà on va (i canta cançons sobre com li ha salvat la vida), dispara fotos amb la seva digital de butxaca i fa collages estranys i no gaire bonics (tot i que la intenció és el que compta!) que després fa servir de portades pels seus discs.

Grandaddy és el típic nom de grup de hip hop, els integrants dels quals són més lletjos que pegar a un pare però s'envolten de noies d'anunci (d'aquelles que si t'arribessin a tocar mai t'induirien a un estat catatònic de per vida), però la seva música és un altre rotllo. Com que es van separar fa gairebé quatre anys no els vaig poder anar a veure mai en directe, i el fet que vingui en Lytle tot sol em fa una il·lusió proporcional, bàsicament perquè ell era l'ànima mater del grup. Qualsevol diria que amb aquesta aparença de b-boy entradet en anys, en Jason canta en falsetto sobre l'amor, la vida i les seves misèries amb extra dosi de profunditat, nostàlgia i spleen.

En Jason sembla que el treuen de Modesto i no sap on anar ni què fer. De fet es veu que odia fer gires, així que podem considerar la seva visita com un privilegi. Això si es motiva una mica i decideix fer un concert decent, perquè corren veus que se'n despreocupa força, del tema. Però en fi. Aquest no és el cas. Hi ha gent d'aquesta mena, que no surten d'allà on viuen ni a pals, i això fa que els tingui una certa enveja. Són aquells que "enlloc com a casa" i tant feliços, perquè amb això ja en tenen prou. Potser me n'hauria danar a Modesto. (Potser és que Modesto és el Paradís.)

Aquesta cançó va ser una de les meves millors companyes d'hivern, no sé ben bé per què, ja que de patinar no en tinc ni idea (si més no, no de forma literal), i la lletra de la cançó no diu res més que això.