Jardí

Finalment tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la vida  i ara fa cosa d’un any que la puc gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com la majoria de coses: la casa, la compra,  la roba, el fill, la cuina…

I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R. Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.

Tombs

Fa molts dies que no escric res al blog. Hi ha hagut molts canvis i encara n'hi ha d'haver més.
Vaig perdre la feina.
Estic iniciant un negoci.
Busco una feina parcial.
Vull fer vacances.
Vull tenir clients.
Vull ser la meva pròpia jefa.
Vull tenir temps per mi.
Vull triar-me amb qui treballar.
Vull guanyar-me bé la vida.
Qui no s'arrisca no pisca.
I crec que tot això és possible.

I no m'he tornat boja.

El que no sabem de la gent

Ens trobem de casualitat en un restaurant de Comarques. Totes dues parelles hem escollit el mateix lloc per anar a fer un menú  diari al migdia.

Nosaltres però ja estem als postres i ells dos tot just arriben. Ens saludem i conversem animadament. Som molt amics, sobretot ella i jo que som amigues desde els catorze. 

La resta de comensals del lloc ignoren el que ells han passat, estan passant i arrossegaran com una lllosa per sempre. Cada persona és un món, cada familia un univers. Desde fora res els fa diferents a la multitud, a la gent anònima. Un ho pot ignorar o es pot preguntar o simplement ni hi pensa. Una parella de quaranta i pico, com totes les altres però jo i el meu acompanyant sabem que el que la vida els va dur va ser el més terrible que a un li pot passar.

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?

-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.

Voluptuositat

A part de la pressió que tenim algunes dones (una mica perque volem, també cal dir-ho) per ser sempre bones mares, anar sempre arreglades, dur la casa bé, ser professionals, ser bones amants, bones cuineres, etc… Les dones amb curves tenim una pressió afegida i és que lamentablement, tot i l'esforç que fem amb els anys per acceptar-nos tal com som, encara la societat ens considera com a persones amb cossos excepcionals. O si no, digueu-me perque hi ha tantes marques de moda espanyola ( mango, zara, springfield, massimo dutti ) on el tallatge és ridículament petit, però especialment, no només petit perque siguin  mides petites, si no petit i SENSE pit. 

Amb les nostres formes no ens cenyim als cànons de bellesa “normatius”.  O bé se'ns qualifica de talles grans, o bé se'ns fica dins del sacs de "voluptuoses”. És molt probable que en realitat no siguem ni una cosa ni l'altra.  Que siguem menudes però amb formes, i que siguem dones amb un estil  d'allò més casual o  fins i tot seriós i que de voluptuoses només ho siguin les nostres paraules per fotre un rapapolvo a algú.

A les fotos: Monica Bellucci, Ashley Graham, Sofia Vergara i Salma Hayek.

Totes actrius i models amb curves estupendes.

Ca l'Ewa

A l'abril anirem a passar una nit a un bed & breakfast on jo ja hi he estat abans un parell de cops. La casa és molt bonica, és una antiga escola molt ben conservada i ben renovada. La planta de baix  és on s'allotgen els hostes, (en dues habitacions dobles molt ben decorades) , també hi ha la sala d'estar,  el menjador pels  esmorzars i la cuina de la família, el hall i una escala central que distribueix la casa. Tota la casa és de principis de segle XX. La mestressa és una dentista infantil jubilada i es nota que li encanta el tracte amb el públic i tenir els hostes contents.

Aquesta casa m'inspira molt, és com m'agradaria gestionar casa meva si s'hagués de convertir  en un futur proper en un bed & breakfast, cosa que m'agradaria molt.

Separant la vivenda privada de l'espai pels hostes, conservant l'aire autèntic i antic de les cases amb història. Que tot recordi els dies antics on les coses tenien un valor per elles mateixes.

Tenim els ingredients més importants per fer-ho.

Crisi professional

Tinc una crisi professional que fa molt temps que em dura. Ja fa anys que dono voltes a l'idea de deixar el món de la feina pels altres i de fer alguna cosa que m'ompli i em satisfaci personalment.

El mal és que m'agraden moltes coses, sóc una tastaolletes a qui li han interessat molts temes diversos al llarg de la vida però no n'hi ha cap que destaqui per damunt dels altres. A més sóc maldestre amb les mans i jo , el que és jo, no sé fer res gaire bé. És a dir a nivell d'especialització, no sóc bona amb cap ofici com ho és la meva mare, no sóc bona fent manualitats com amigues que conec que fan autèntiques meravelles, no sóc cuinera professional, no sóc arquitecta ni interiorista. Però m'agrada molt la moda, m'agrada fer melmelades, m'agrada la decoració i crec que tinc bon gust. M'agrada organitzar coses, preparar escenaris i m'agrada vendre.

En podrà sortir alguna cosa amb cara i ull de tot això?

Aquest blog que llegeixo, m'ha escrit just les paraules que necessitava sentir: No et paris, segueix tirant , d'aquí un temps sense adonar-te'n seràs en un altre lloc.

Cognoms

Sempre m'ha semblat súper estrany que en la majoria de països quan una dona es casa passa a tenir el cognom del marit. De vegades m'he imaginat en la situació  i que deixava de dir-me el meu cognom per passar  a tenir-ne un altre de diferent i la idea era tan i tan estranya que em costa d'assimilar. Suposo que en cas de no voler-lo canviar, no deu passar res,  i es deu poder mantenir el cognom propi, però  hi ha tants lloc on això és el normal que  les dones suposo que acaben volent adoptar el cognom del marit, per que així ho mana la tradició.

En aquest sentit  m'encanta que les dones de la meva família no hagin perdut els seus cognoms de naixement, ni la meva mare, ni es meves àvies. És una forma molt més fàcil d'identificar els teus orígens. Tinc una amiga sueca  que quan la vaig conèixer es deia Larsson, al cap d'uns anys va tenir dues filles, i al cap de poc es  va casar. Quan es va casar el seu perfil de facebook va canviar el seu cognom i ara es diu Rovira. I no. No es va casar amb un català. Es va casar amb un francès de Catalunya Nord. Viuen a Suècia on els cognoms de la gent es van perdent de forma estrepitosa i alguns altres es conserven i es generalitzen tan que semblen la pudor. 

Això també em fa pensar en els cognoms catalans  de moltes famílies que van ser expulsades del Born i que probablement s'han perdut o que són avui dia molt minoritaris.

Fruit de la revolució. La bellesa és al carrer

Constato que els fills del maig del 68 hem canviat el nostre entorn. Les idees  democràtiques, revolucionaries, igualitàries dels que vam ser educats pels joves acabats de llicenciar  en la fornada del maig del 68 estem fent grans aportacions a la nostra societat. Vam recuperar l'ensenyament en català, el plaer de la nostra llengua;   hi ha molts autors, i sobretot autores,  que son fill/es directes d'aquells docents que els anys 80 i 90 ensenyaven a Catalunya. Tinc un boníssim record dels profes, (no tots és clar) que al batxillerat, ja havent deixat les institucions privades i religioses, ens educaven, no només en matèries especialitzades com literatura, grec, filosofia o química, sinó també en idees i en valors. Tots érem iguals, tots teniem oportunitats. No es feien diferències, ni per gènere, ni per nivell sacio-econòmic. Només es seleccionava qui estudiava i qui no. El qui tenia interès seguia i el que no, s'excloïa ell mateix. Amb el temps aquests valors es van normalitzar.  O s'haurien d'haver normalitzat. Tot i que personalment penso que a les gran ciutats com Barcelona i en segons quines zones,  ha estat molt difícil fer canviar coses com els uniformes escolars o les bates, i la rigidesa de les institucions, sobretot les escoles religioses.

Hi ha encara moltes maneres d'educar obsoletes. Les escoles no són flexibles, no canvien fàcilment, són organismes arcaics que solen inspirar-se en ells mateixos, en el que s'ha fet tota la vida. Penso que l'escola pública dels anys 80 era més revolucionaria que algunes escoles privades del segle XXI.

Vaig tenir la sort de beure d'aquesta font de joveneta, després de molts anys a l'escola privada i religiosa. El contrast va ser brutal però tan necessari que mai estaré prou agraïda als meus pares, o a l'atzar, per haver-hi anat. 

Els meus pares no van pas triar com triem ara, (la filosofia del centre, l'ambient, els valors, l'entorn socio-cultural, els resultats!!) avui seleccionem on volem que vagin els nostres fills i els creem un perfil ja de ben petits.

Ells, els meus pares, van triar l'institut públic perquè en realitat no hi havia cap més opció. La privada no la podien pagar, i la pública era la única que hi havia. Dubto que en cap moment s'haguessin plantejat quin tipus de mestres, companys o ambient ens hi trobariem i si seria positiu per a nosaltres. Dubto que es preguntessin si hi havia drogues o quines estadístiques d'èxit tenien els alumnes que havien anat a aquell institut. Van triar a l'atzar. I a nosaltres l'atzar ens va anar bé.

Saber-se vendre

M'he fixat en que hi ha una gran diferència entre com es presenten les coses aquí o en altres llocs, especialment els objectes que es venen per internet, he notat que hi ha una falta de cura brutal.

A altres països  quan es fan fotografies per a penjar a qualsevol lloc de la xarxa, la gent té una cura extrema del que haurà d'aparèixer a la imatge. El que importa és fer-ho bé per a captar l'interès del comprador potencial. Per exemple veus una web de propietats, vivendes a Suècia i les fotografies, potser no totes, denoten que se n'ha tingut cura,  es  a dir  que la casa estigui ordenada, que hi hagi el mínim d'objectes personals per a que el comprador pugui fer-se una idea de com quedaria amb les pròpies pertinences. No cal que estigui net com una patena per que això tampoc es veu en detall, però sí que  doni sensació d'endreçat. A Catalunya   visites una web de venda de pisos i a part de que qui el ven no s'ha molestat el més mínim en treure les coses d'ús personal dels antics inquilins,   moltes vegades s'hi pot veure fins i tot deixalles, brutícia etc… Fa de molt mal imaginar el potencial d'aquella vivenda.  Em refereixo que a les fotos sovint es veu un bany desmanegat amb ampolles de xampú, roba i objectes personals que poden fer angúnia.  En canvi a d'altres països les cases semblen llestes per a entrar-hi a viure. Són més llestos que nosaltres o és que aquí  pensem que el totxo es ven sol.

La foto de dalt és d'un xalet  d'uns 150 metres quadrats a una zona rural sueca i el preu de venda és de 600.000 SEK (62.000 Euros aproximadament) La segona foto és d'un pis de 80 metres a una zona urbana de Catalunya que es ven per 100.000 Euros.

Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.

Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.

Gaudeix la vida, no hi ha assaig previ.

Vaig escriure petits contes per a ser llegits en veu alta el dia del sopar del 24 de desembre que faig cada any. Ens ho vam passar molt bé.

Cada conte anava dedicat a una persona de la taula. Us els deixo aquí:

D

Una magnòlia gegant  al mig d'un jardí vigilava com els rosers es feien grans. A poc a poc els rosers desplegaven les seves flors, pètals i espines, fent uns poms de tots colors perfumats i vellutats que cap altra planta podia igualar. La magnòlia omplia de verdor el jardí amb les fulles i s'alçava amb les seves flors blanques  que majestuosament governaven aquell jardí preciós. Les roses adoraven la magnòlia i la magnòlia estimava les roses protegint-les a ple estiu del sol implacable que les cremava.

  ************

D

El cargol surt al bosc  i  veu que comencen a caure gotes. Se’n va de pressa a sota una fulla per   no mullar-se. La pluja fa de mirall i el cargol veu que dins una gota hi ha un arc de Sant  Martí,  això només vol dir  que el sol ja torna a sortir!

  ************

I

La Patufeta ha d'anar a comprar però el dineret que li han donat és tan gran que no el pot agafar. Patim, patam, patum el  dineret comença a rodolar fins a la botiga arribar. Que compraràs  Patufeta? Ja ho podràs carregar tu tan menudeta? Voldré un cèntim de cigrons i que fins a casa hi vagin tots sols. Patim, patam, patum, cigronets ben rodonets cap a casa com coets ! 

                                                                                                  ************

Ramon

La cua final de la tempesta va succeir  un matí de febrer. Els esquiadors desapareguts eren  experts però això no va impedir que quedessin incomunicats més de vint-i-quatre hores. La parella  es va protegir en un angle estret que feia  l’ aresta de la muntanya. A l'escletxa de la roca els esquís i les motxilles de la parella els van fer de protecció i això va impedir que la neu  els cobrís del tot. Per sort, a l'estació  estaven preparats. El més preparat  de tots, en Bernat. Va  córrer i buscar sense parar i excavar i excavar  fins que va topar amb la primera mà. Estaven ben juntets quan els va trobar. Gaudien d'una  temperatura corporal de 36 graus i mig. Tenien fred i gana, però en Bernat només els duia un trista una bota de brandy.  No en va quedar ni una gota.

***********

M

El Bernat pescaire és un ocell molt gran, el podeu observar ben a prop d'aquí si us atureu un moment al mig del pont del Ter, el pont vell de Roda.  Es blanc,  té un coll llarg, i un bec també molt llarg com les pinces d'un cuiner. Aquest  bec  agafa els peixos amb una traça espectacular que semblen  les tenalles del cirurgià més especialitzat. La panxa plena d'en Bernat és el cistell que voldria el jove, que veu com en Bernat pesca més que no pas ell mentre ell, el jove té el cistell i la canya sense estrenar.

 ************

P

En el silenci de la natura, la casa està buida, els antics habitant fa ja molts anys que han marxat. Tot just se sent la remor de les fulles dels arbres que envolten  la casa. La calma i la serenitat conviden a la meditació. El cel és blau i enlluernador, el sol escalfa i la seva energia davalla al damunt de  la matèria viva i inert de la terra. Molt lluny de la masia un home es feia preguntes sobre la vida però ara, ja fa temps que no se les fa. Només viu, sent el present, i s'uneix amb bondat a l'univers que l'envolta. Tot ell és univers i el seu cor batega al mateix ritme.

  ************

P

Madrid,  març de 2016. Es passeja per la Cuesta Moyano un senyor amb barret, força elegant,  va mirant amunt i avall les parades de llibres de vell. Tots els títols que li criden l'atenció són llibres que ell ja té, obres més que conegudes de la seva col·lecció.  S'atura davant d'una parada i llegeix la tapa d'un volum ufanós enquadernat amb pell. L’agafa, se’l mira , n’estudia les guardes per si hi veu cap senyal. Gira full. Veu la marca a la primera plana. Com és possible? Casum l'olla! Però si aquest llibre era meu!

  ************

M

No podia imaginar de cap manera que aquella nit, la nit més especial de l'any li tocaria treballar. I curiosament treballar d'una feina que no era la seva. La que feia habitualment . La seva millor amiga havia obert una sala de festes i li havia demanat que: si us plau, si us plau!  li dones un cop de mà la nit de la inauguració. Ja la tenim aquí amb uns talons de pam i un vestit cenyit i un somriure fabulós oferint còctels de benvinguda a tots els convidats. Espera només   que els companys de l'hospital no la vegin aquí  “fent guàrdia”.

  ************

L

La joveneta de la família feia màgia. Tenia un do especial. Agafava els objectes i els feia desaparèixer o de tant en tant també agafava un paper qualsevol, el doblava, l'arrugava hi feia milers de plecs i TXAN!i el convertia en un avió supersònic, en una au del paradís, en una nina xinesa… Tenia un do especial. Tothom que coneixia aquella joveneta ho intuïa però se'n van acabar d'adonar el dia que va marxar de casa un matí i a la tarda va tornar vestida de lluentons i convertida en estrella de circ. L'havien contractat per tota la temporada.

  ************

M

Recepta de Nadal: Agafes 100 g de família i un granet de companyia.  Afegeix quatre pessics d'amor, un grapadet de caliu ( el de les abraçades és el millor). Tres gotes  d'humor barrejat i un parell de cullerades de somriures  (sobretot  el dels nens). Quan tens tot això  al bol, hi tires  els bons records de sempre, al final de tot .Tot ben barrejat al forn 5 minuts i ja està llest per disfrutar.

  ************

G

Fa molt temps  s'havia dedicat a l'esport. Però coses que passen, una lesió li va fer malbé el menisc. Des d'aquell moment l'esport  rei el veia només per la gran pantalla, i si podia des d'un bar on hi hagués força ambient, encara molt millor. Enyorava poder córrer darrera la pilota un altre cop, però es  jurava  a si mateix que si algun cop li passava pel cap  tornar-ho a fer;   mai, mai, mai,  seria en un partit d'aquells típics de solters contra casats. 

                                                  ************

 També us deixo el menú boníssim que vam preparar  a casa a quatre mans:

Resultat de les resolucions 2016

A principis de 2016 vaig escriure aquestes resolucions, i en general estic força satisfeta de com les he anat tenint presents, però la veritat és que algunes s'han quedat a mig fer o continuen sent difícils d'aconseguir.

Resum de com ha anat la cosa:

1- Aquest any he fet esport de forma mantinguda entre els mesos d'abril a Octubre.  Estic contenta però he d’augmentar la meva activitat física. A veure si el 2017 s'estableix com l'any definitiu de la rutina esportiva.

2- Amb un ingrés hospitalari inclòs, la meva salut se n'ha ressentit. Caldrà fer dieta depurativa els propers mesos i posar-me les piles amb l'alimentació.

3- La relació amb el meu fill segueix sent un misteri. El més difícil dels propòsits i no aconseguit. Vivim en mons diferents.

4- El 2017 tindré un jardí per tenir les meves flors en les millors condicions. Ara només caldrà trobar temps.

5- FET. El bany va quedar molt bonic. Però ara ja no el puc disfrutar perquè la nova vivenda té dutxa.

6- FET però cal tenir constància. La roba vella i els trastos s'acumulen si no hi estàs a sobre.

7- FET 

8- Treballant-hi dia a dia i millorant. Massa vegades m'atabalo per coses que no tenen importància.

9- S'intenta però els llibres han quedat substituïts parcialment per series.

10- Pendent, però amb ganes. Sempre que la conversa sigui interessant. Potser aquest any serà memorable...

11- Molt difícil estalviar. Sempre. No sé si tornar a posar aquesta resolució per aquest any  2017 sabent com em va...

12- Aquest propòsit és vigent. Tinc molts projectes en ment i ganes de fer volar coloms.

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.

El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.

Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.

El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.

L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.

Deu ens agafi confessats.

Capital humà

Catalunya hauria de ser un estat on es valorés moltíssim l'esforç personal. Països com  Dinamarca, Suècia, Finlandia o Holanda valoren que els seus ciutadans es vulguin formar. Valoren el coneixement.

Si un ciutadà rep una formació, el capital humà d'aquell país es revaloritza. Si els ciutadans formats es queden al país tot aquest valor  es queda al país. Al cap i a la fi és la gent que fa les coses i es la gent que aprèn, la que té capacitat de fer-les. A l'estat espanyol li importa una merda que el talent es quedi a Espanya. Al contrari sembla que incentivi que la gent formada s'en vagi a altres països. No hi ha oportunitats per a ells. No hi ha cap mena de mercat laboral que obri la porta a molts d'aquest joves. Molts no tornaran. Es quedaran als països que els han donat l'oportunitat. Espanya perd talent i diners i capital humà amb aquesta falta de política  d'oportunitats.

Catalunya només podrà sortir-se'n si es desmarca d'Espanya i crea aquest mercat per al talent i que  els joves formats es quedin i que joves d'altres països arribin amb el seu devessall d'idees,  d'iniciatives i d'empenta.

Fritz

Em pregunto com és que encara guardo tan  bon record de tu. Tu que deu fer més de quinze anys que ets mort.  Vam conviure quasi un any allà, a casa teva a la campinya anglesa. Eres el meu veí d'habitació. Entraves sense permís   i ensumaves tot el que et feia curiositat, les meves sabatilles, la meva bossa, els meus llibres. T'alçaves amb les dues de darrera i posaves les dues de davant damunt les meves espatlles i em passaves mig pam. A vegades segons quin ocell mort t’havies menjat et pudia la boca de forma putrefacta i l'endemà tenies cagarrines. Devies pesar ben bé els teus 35 o 40 Kg, i tenies una força i una musculatura que tots aquests iron-mans envejarien sanament. També eres molt guapo. Com podia resistir-me ni als teus ulls clars, o al teu pèl de color gris brillant, o a les teves orelles llarguíssimes que s'arrossegaven amb tanta gràcia.

Feies molt riure quan dormies, perquè molts cops somiaves i  movies les potes com si estirat al teu jaç estiguessis corrent.

Sortíem molt a passejar , tu i jo ens vam fer més amics que no pas amb l'altre company teu, més vellet, el pastor belga, i per això a mi m'agradava més agafar-te la corretja a tu que no pas a ell. Em calçava les wellis i amb la paraula màgica “walk” ja et posaves súper content, aixecaves les orelles i em miraves amb cara d'emoció. Giraves sobre el teu propi eix un parell de cops remenant la cua a tort i a dret.

Coneixies tant aquesta paraula que de vegades la mestressa havia de  dir la paraura en  "clau" , i em deia " Teresa podriem anar a fer una "dobel iu, ai, el kei, et sembla?" Ho deia així, per si finalment decidiem que no hi anavem i no fos que les bèsties s'haguessin animat més del compte.

Passejavem tan si plovia com si no. Alguna vegada travessavem rierols,  que just m'anava de no caure de cul al dins quan tu em tibaves fort amb les teves potes valentes que només volien córrer i córrer. El paisatge era exuberant, alzines amb troncs immensos, camps verds amb bestiar, mirades furtives de daines dins el bosquet. Ànecs i cignes  surant al  riu Test.  Caus de llebres i conills als marges i tu que tossut hi ficaves el cap  a dins i que la feina era meva per arrencar- te d'allà.

Espero que en el teu son llarg dels gossos morts trobis totes aquestes coses que t'agradaven, que puguis córrer i jugar , ensumar llebres i caçar ocellets  mig morts de l'ensurt, que trepitgis l'aigua fresca dels rierols i que algú com jo et faci moltes festes amanyagant el teu pèl suau.

Un obituari tardà per un gos estimat que va acompanyar-me durant un temps.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Un senyor de Barcelona

El propietari de la immensa finca rústica és un arquitecte barceloní. Fa anys  va comprar la propietat per la necessitat ( de fardar entre el seus compis) d'ampliar bens i tocar la terra El mas és a la comarca de la Selva en una zona extensísima de camps de conreus i boscos. Allà cada finca és veïna d'una altra de característiques semblants. Els propietaris es coneixen tots,  socialitzen i es conviden uns als altres, són tots de Barcelona, uns pijos acabats. Davant per davant  es fan el parabens, celebren tots els saraus, i fan veure que son MOLT amics,  però per darrera es llancen totes les pestes, es critiquen entre ells, no es suporten  i s'envegen com canalla a veure qui té la casa o el cotxe més grans o qui ha posat més cavalls a l'estable.

L'arquitecte tenia contractada a una família russa que li feia de masovers. Però un dia  la parella russa decideix plegar  del mas de l'arquitecte perquè havien trobat una altra feina. 

Perquè s'entengui, l'amo no és de caràcter fàcil. No és que sigui exageradament  temperamental, però és un expert en embolicar la troca, fer les coses més complicades del compte  o  en tenir idees de bomber, a part de ser garrepa de mena, tot i estar folrat de bitllets fins al capdamunt de les orelles.

Passen els dies i tot d'una el secretari  de l'arquitecte, que és com el seu home de confiança que li porta des dels temes més delicats a la més banal de les xorrades, un senyor carregat de paciència,   en una ocasió que el visita per temes de feina a la masia de  li diu: escolti Sr. Arquitecte jo he quedat amb en  Miroslav (el masover que havia plegat), no voldria pas venir a veure'l?

L'arquitecte que no té ni idea ni d'on para ni què se n'ha fet d'en Miroslav, li diu: Ah prou.  i s'apunta  a fer la visita.

Amb aquestes que ja dins el cotxe li  diu el secretari, Sr. Arquitecte truqui al Miroslav i  li diu que ara hi anem.

L'arquitecte li diu que com és que estem trucant al veí, al de la finca del costat. I de cop  la veu d'en  Miroslav a l’altaveu del mans lliures: Bona Tarrrrrrda finca  de l'Uròleg de Sant Gerrrrrvassssi, maaani?

L'arquitecte es gira cap el secretari i no entén res. Aquest cop ha quedat ben fotut.

Conclusions de la setmana 38

-Que el dia sense cotxes és una absurditat que consisteix en tallar els carrers de les gran ciutats. A Comarques sense cotxe estàs mort, no pots anar ni a treballar ni a buscar els nens a l'escola per que el transport públic és existent però totalment inútil.

Cal acabar amb els combustibles bruts i insostenibles i optar per a vehicles elèctrics. I els dies sense cotxes a Capri estan molt bé.

-Les escoles a Espanya i Catalunya segueixen encara uns models obsolets del segle XIX. Veure un reportatge sobre l'escola transformadora on aparegui una escola que utilitza metodologies pretesament trencadores i innovadores on els nens encara van amb bata o uniforme és un contrasentit que o no encaixa o encara molts dels pedagogs que hi prenen part no han entès com es crea la personalitat individual de les persones. El canvi  de mentalitat serà molt lent. Som molts encara que ens hem format o "deformat" en escoles  tradicionals i conservadores.

-Un pregó de festa major pot arribar a crear les mateixes expectatives que el llençament d’un llibre nou d’en Harry Potter. O un duel "a veure qui la fa més grossa".

- Que no mori mai l’esperança, en Brad torna a estar solter. ;)

Als pobles

L'any 1974 un director d'orquestra semi famós  va agafar  la seva dona i les seves filles i  s'en va anar a viure a un poblet  molt petit  a prop de Comarques, Santa Maria. El poblet era tan petit que només hi havia un forn ,  un estanc que feia funcions de farmàcia, quiosc i ferreteria (tot alhora) i un bar.

El fill del bar feia uns anys que s'havia casat i esperava la segona filla. La filla gran del director d'orquestra tenia un nom  poc habitual, es deia Astrid-Ulrika, i ja era una noieta i a la jove parella del bar de santa Maria aquest  nom els va fer “tilín” des del moment en que el van sentir. Un bon dia, ja a poques setmanes del part, el del bar es va acostar a la casa del director d'orquestra per a demanar-li permís per posar Astrid-Ulrika  si el bebé que esperaven sortia nena. ( En aquella época no hi havia cap mena de tecnologia prenatal que permetés veure quin sexe tindria la criatura). El director d'orquestra li va contestar que ell no era pas el propietari d'aquell nom, que era un nom que existia i que tothom que el volgués el podia utilizar com li semblés.  

Vet aquí que al cap de poc hi havia a Santa Maria, un municipi de menys de 70 habitant,   dues noies  que duien l'original nom d’Astrid-Ulrika, una de més gran i una de més jove.

Van passar el anys i l’Astrid-Ulrika gran  va marxar de casa,  es va casar i va tenir un fill. Amb el temps i les voltes que dona la vida  es va divorciar i va tornar al poble que l'havia vist créixer juntament amb el seu fill el petit Orson-Olaf. Els anys van anar passant i l'Astrid petita també va marxar de casa per treballar a la capital, un bon dia es va casar i poc després  va tornar  al poble per fer-se càrrec del bar, just quan es va assabentar que estava embarassada.

Ja amb les eines prenatals disponibles, l'Astrid-Ulrika petita sabia des dels 5 mesos de gestació que tindria un nen i en arribar el moment de triar el nom va decidir que el seu fill es diria Orson-Olaf ja que era un nom tan bonic que només podia dir-se així, però que per a ser una mica diferent de l'altre Orson-Olaf enlloc d’escriure Orson-Olaf seria Orsonolaf tot seguit, així ja no seria el mateix que el nom del fill de l’Astrid-Ulrika gran de Santa Maria, tot pel bé d'evitar qualsevol confusió. 

L’Astrid-Ulrika petita va fer com havia fet el seu pare s'en  va anar a casa del director d’orquestra per parlar aquest cop amb l’Astrid-Ulrika gran i comentar-li que li posaria OrsonOlaf al seu fill però escrit  tot junt sense el guionet entremig per evitar qualsevol confusió i per que no volia de cap manera copiar el nom del seu fill.

L’Astrid-Ulrika gran, fent honor al seu pare li va dir que era lliure de fer el que li semblés i que li podia posar el nom que volgués al seu fill amb o sense guionet entremig ja que el nom no era pas seu, i que enhorabona pel bebé.

Vet aquí doncs, que al cap de poc, en  aquell poble de poc més de 70 habitants hi havia un cens  amb un percentatge excepcionalment elevat de veïns amb noms tan exòtics com Astrid-Ulrika o Orson-Olaf,  i és que finalment els del bar es van decantar per  la versió idèntica del nom , ja existent al poble, i es que els va semblar que  feia, definitivament molt més fí,  dir-se Orson-Olaf amb un guionet al mig  que no pas Orsonolaf tot junt encara que pogués dur a alguna eventual confusió. I de fet el nom, amb guionet o sense, al cap i a la fí, no era pas seu.