Tombs

Fa molts dies que no escric res al blog. Hi ha hagut molts canvis i encara n'hi ha d'haver més.
Vaig perdre la feina.
Estic iniciant un negoci.
Busco una feina parcial.
Vull fer vacances.
Vull tenir clients.
Vull ser la meva pròpia jefa.
Vull tenir temps per mi.
Vull triar-me amb qui treballar.
Vull guanyar-me bé la vida.
Qui no s'arrisca no pisca.
I crec que tot això és possible.

I no m'he tornat boja.

Ca l'Ewa

A l'abril anirem a passar una nit a un bed & breakfast on jo ja hi he estat abans un parell de cops. La casa és molt bonica, és una antiga escola molt ben conservada i ben renovada. La planta de baix  és on s'allotgen els hostes, (en dues habitacions dobles molt ben decorades) , també hi ha la sala d'estar,  el menjador pels  esmorzars i la cuina de la família, el hall i una escala central que distribueix la casa. Tota la casa és de principis de segle XX. La mestressa és una dentista infantil jubilada i es nota que li encanta el tracte amb el públic i tenir els hostes contents.

Aquesta casa m'inspira molt, és com m'agradaria gestionar casa meva si s'hagués de convertir  en un futur proper en un bed & breakfast, cosa que m'agradaria molt.

Separant la vivenda privada de l'espai pels hostes, conservant l'aire autèntic i antic de les cases amb història. Que tot recordi els dies antics on les coses tenien un valor per elles mateixes.

Tenim els ingredients més importants per fer-ho.

Crisi professional

Tinc una crisi professional que fa molt temps que em dura. Ja fa anys que dono voltes a l'idea de deixar el món de la feina pels altres i de fer alguna cosa que m'ompli i em satisfaci personalment.

El mal és que m'agraden moltes coses, sóc una tastaolletes a qui li han interessat molts temes diversos al llarg de la vida però no n'hi ha cap que destaqui per damunt dels altres. A més sóc maldestre amb les mans i jo , el que és jo, no sé fer res gaire bé. És a dir a nivell d'especialització, no sóc bona amb cap ofici com ho és la meva mare, no sóc bona fent manualitats com amigues que conec que fan autèntiques meravelles, no sóc cuinera professional, no sóc arquitecta ni interiorista. Però m'agrada molt la moda, m'agrada fer melmelades, m'agrada la decoració i crec que tinc bon gust. M'agrada organitzar coses, preparar escenaris i m'agrada vendre.

En podrà sortir alguna cosa amb cara i ull de tot això?

Aquest blog que llegeixo, m'ha escrit just les paraules que necessitava sentir: No et paris, segueix tirant , d'aquí un temps sense adonar-te'n seràs en un altre lloc.

Fruit de la revolució. La bellesa és al carrer

Constato que els fills del maig del 68 hem canviat el nostre entorn. Les idees  democràtiques, revolucionaries, igualitàries dels que vam ser educats pels joves acabats de llicenciar  en la fornada del maig del 68 estem fent grans aportacions a la nostra societat. Vam recuperar l'ensenyament en català, el plaer de la nostra llengua;   hi ha molts autors, i sobretot autores,  que son fill/es directes d'aquells docents que els anys 80 i 90 ensenyaven a Catalunya. Tinc un boníssim record dels profes, (no tots és clar) que al batxillerat, ja havent deixat les institucions privades i religioses, ens educaven, no només en matèries especialitzades com literatura, grec, filosofia o química, sinó també en idees i en valors. Tots érem iguals, tots teniem oportunitats. No es feien diferències, ni per gènere, ni per nivell sacio-econòmic. Només es seleccionava qui estudiava i qui no. El qui tenia interès seguia i el que no, s'excloïa ell mateix. Amb el temps aquests valors es van normalitzar.  O s'haurien d'haver normalitzat. Tot i que personalment penso que a les gran ciutats com Barcelona i en segons quines zones,  ha estat molt difícil fer canviar coses com els uniformes escolars o les bates, i la rigidesa de les institucions, sobretot les escoles religioses.

Hi ha encara moltes maneres d'educar obsoletes. Les escoles no són flexibles, no canvien fàcilment, són organismes arcaics que solen inspirar-se en ells mateixos, en el que s'ha fet tota la vida. Penso que l'escola pública dels anys 80 era més revolucionaria que algunes escoles privades del segle XXI.

Vaig tenir la sort de beure d'aquesta font de joveneta, després de molts anys a l'escola privada i religiosa. El contrast va ser brutal però tan necessari que mai estaré prou agraïda als meus pares, o a l'atzar, per haver-hi anat. 

Els meus pares no van pas triar com triem ara, (la filosofia del centre, l'ambient, els valors, l'entorn socio-cultural, els resultats!!) avui seleccionem on volem que vagin els nostres fills i els creem un perfil ja de ben petits.

Ells, els meus pares, van triar l'institut públic perquè en realitat no hi havia cap més opció. La privada no la podien pagar, i la pública era la única que hi havia. Dubto que en cap moment s'haguessin plantejat quin tipus de mestres, companys o ambient ens hi trobariem i si seria positiu per a nosaltres. Dubto que es preguntessin si hi havia drogues o quines estadístiques d'èxit tenien els alumnes que havien anat a aquell institut. Van triar a l'atzar. I a nosaltres l'atzar ens va anar bé.

Saber-se vendre

M'he fixat en que hi ha una gran diferència entre com es presenten les coses aquí o en altres llocs, especialment els objectes que es venen per internet, he notat que hi ha una falta de cura brutal.

A altres països  quan es fan fotografies per a penjar a qualsevol lloc de la xarxa, la gent té una cura extrema del que haurà d'aparèixer a la imatge. El que importa és fer-ho bé per a captar l'interès del comprador potencial. Per exemple veus una web de propietats, vivendes a Suècia i les fotografies, potser no totes, denoten que se n'ha tingut cura,  es  a dir  que la casa estigui ordenada, que hi hagi el mínim d'objectes personals per a que el comprador pugui fer-se una idea de com quedaria amb les pròpies pertinences. No cal que estigui net com una patena per que això tampoc es veu en detall, però sí que  doni sensació d'endreçat. A Catalunya   visites una web de venda de pisos i a part de que qui el ven no s'ha molestat el més mínim en treure les coses d'ús personal dels antics inquilins,   moltes vegades s'hi pot veure fins i tot deixalles, brutícia etc… Fa de molt mal imaginar el potencial d'aquella vivenda.  Em refereixo que a les fotos sovint es veu un bany desmanegat amb ampolles de xampú, roba i objectes personals que poden fer angúnia.  En canvi a d'altres països les cases semblen llestes per a entrar-hi a viure. Són més llestos que nosaltres o és que aquí  pensem que el totxo es ven sol.

La foto de dalt és d'un xalet  d'uns 150 metres quadrats a una zona rural sueca i el preu de venda és de 600.000 SEK (62.000 Euros aproximadament) La segona foto és d'un pis de 80 metres a una zona urbana de Catalunya que es ven per 100.000 Euros.

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.

El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.

Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.

El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.

L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.

Deu ens agafi confessats.

Capital humà

Catalunya hauria de ser un estat on es valorés moltíssim l'esforç personal. Països com  Dinamarca, Suècia, Finlandia o Holanda valoren que els seus ciutadans es vulguin formar. Valoren el coneixement.

Si un ciutadà rep una formació, el capital humà d'aquell país es revaloritza. Si els ciutadans formats es queden al país tot aquest valor  es queda al país. Al cap i a la fi és la gent que fa les coses i es la gent que aprèn, la que té capacitat de fer-les. A l'estat espanyol li importa una merda que el talent es quedi a Espanya. Al contrari sembla que incentivi que la gent formada s'en vagi a altres països. No hi ha oportunitats per a ells. No hi ha cap mena de mercat laboral que obri la porta a molts d'aquest joves. Molts no tornaran. Es quedaran als països que els han donat l'oportunitat. Espanya perd talent i diners i capital humà amb aquesta falta de política  d'oportunitats.

Catalunya només podrà sortir-se'n si es desmarca d'Espanya i crea aquest mercat per al talent i que  els joves formats es quedin i que joves d'altres països arribin amb el seu devessall d'idees,  d'iniciatives i d'empenta.

Humans tipus II

Però quina merda és aquesta? poso al cercador “cotxes per  a dones” i em surten cotxes normals i corrents només que més petits i compactes… brrrr.

Els cotxes per  a dones haurien de tenir coses pràctiques i ser extremadament segurs ja que la majoria de vegades som les dones que portem els fills amunt i avall.

Unes  fundes per a la tapisseria FÀCILMENT  extraïbles i rentables a casa  i  així poder deixar que els nens mengin a dins i ho empastifin tot sense patir pel putu cotxe.

Un iso-fix incorporat que no calgui un curs d'enginyeria per a instal·lar les cadiretes dels nens cada vegada ( això també ho podrien dur els cotxes per  a homes es clar!)

Llum a tot arreu per a buscar sota els seients on punyeta ha tirat el xumet el petit diable.

Un caixó reservat per  a deixar el bolso i el bitlleter a prop de la conductora i que no caigui tot l'arsenal que hi duem a dins a la primera curva.

Mini nevera i mirallets de retoc a tots els seients.

Alta capacitat d'emmagatzematge  al maleter, amb molta seguretat i estabilitat per a que no caiguin les bosses del super.

Un collons de forat al reposacaps que no et faci conduir amb el cap endavant (estil ànec)  quan portes el cabell recollit amb una cua de cavall o una pinça, sense que el pentinat et quedi com un cagarro al cap .

Que el maleter s'obri sol quan dus cinquanta coses a les mans i només tens un dit per prémer un botonet de la clau.

Un cotxe per a dones, ecològic, econòmic, pràctic i sostenible.

De fet, aquest cotxe ja va ser dissenyat per Volvo fa uns deu anys on dones enginyeres hi van prendre part. Una noia sueca que conec va ser una d'elles. Moltes de les comoditats i els avenços que van proposar es van aplicar gradualment en cotxes « normals » que ara ho tenen incorporat de manera estàndard com l'assistent d'aparcament, seients que s'enretiren automàticament quan el cotxe s’atura per a poder sortir més còmodament etc… però el prototip per  a dones no va tirar endavant i es quedar mort en la cartera de projectes.

Per altra banda les proves de seguretat dels automòbils es fan amb dummies que tenen forma masculina i no de dona, (ja no diguem de dona embarassada!!) per tant no sabem tampoc quina afectació tindrien els tests que es fessin amb maniquins amb cos femení ni si caldria altres mesures especifiques de seguretat o ergonòmiques en cotxes per a dones.

Però com tot en aquesta societat, la norma i allò estàndard sol ser masculí, i es fa segons les seves regles.

El problema més greu és que la tecnologia no está feta i pensada per a les dones. Està feta i pensada pels homes  pero ens fan creure  que és per  tothom.

M'he inspirat amb aquesta bloguera sueca que m'ha fet rumiar tot això.

Podrir-se de mentides

Cada x temps torno a reflexionar sobre aquest tema. 

L'engany, la mentida, la infidelitat, la falsedat. Tot això són conceptes que giren al voltant de la falta de sinceritat.

Una de les gran diferències culturals que hi ha entre Suècia (i per extensió els països nòrdics o de tradició luterana) i  Catalunya (o el Sud d'Europa) és que mentir en la cultura escandinava no es tolera de cap manera,  mentre que als països mediterranis és el pa de cada dia.

A Catalunya i a Espanya mentir, enganyar, embaucar i enredar és una pràctica constant. Sempre es menteix amb la finalitat d'aconseguir un benefici propi. És l’adn de la nostra corrupció política i de molts particulars. Menteixen, ens enganyen i van repetint les seves mentides fins i tot amb orgull arribant al punt de mig-creure's la farsa que han inventat per a justificar-se. 

Mireu aquí!

Mario Conde, Sòria, Rita Barberà, Urdangarin, Matas, Camps, Pujols, Blesa, rato, Julián Muñoz, Bárcenas, Díaz Ferran,  Aznar i tants d'altres que inunden les noticies amb casos i casos de corrupció, estafant  a l'estat,  a hisenda, amb pràctiques il·legals, amb trames de falses societats i amb operacions impressionants de diners negres a mansalva.

Ells,  qui manen, qui tenen poder, encara en volen més, ens exigeixen a nosaltres la més pulcra situació davant l'administració i ells, els manaires, els addictes al poder se'n riuen de nosaltres a la cara, ens prenen per ignorants, i  segueixen fent el que volen, prenent-nos el pèl totalment, ens humilien, ens menteixen i ens degraden com a persones.

I llavors volen que votem any rera any  a les eleccions. Volen el nostre vot i la nostra confiança? A mi la podrimenta em fa fàstic.

Ni confiança ni què polles. La merda amb merda. S'han de quedar sols i enganxar-los. Juntets a la presó for ever & ever. 

I al país una mica de luteranisme no li aniria malament. Per fer baixar l'arrogància, eliminar la mentida i augmentar la humilitat. 

L' Alimentació és la nova religió

Estem vivint l’explosió de la medecina alternativa  i els seus gurús.  Apareixen davant dels nostres nassos els nous dimonis en forma d’aliments coneguts: la llet de vaca, el blat, la carn vermella, el sucre, el café, el peix contaminat. El mal de la societat de l’abundància, dels qui tenim tant de tot que ja no sabem què fer amb el que tenim.  Ara hem d’ aprendre a creure que tota la riquesa que tenim no és la bona sino que hem de sel.leccionar-la encara més. Ahir escoltant l’entrevistat del programa de Jaume Barberà, per moments hi vaig caure, per moments el vaig creure, sentint-lo parlar amb la seva convicció amb les seves dades (aparentment contrastades) amb un control absolut  de la veritat pura.  Un domini de coneixement empiric i críptic per als no iniciats que sortia de les seves paraules.  L’autoconvenciment que m’estava enverinant amb el blat, la llet, el cafè i el sucre va durar una estona. Després es va esvair com totes les teories radicals que m’intenten imposar a base d’il.luminacions.

Xevi Verdaguer, ens saps molt  del que sigui que saps, però  jo em seguiré regint per una mena de coneixement que  usualment no es dona per vàlid , la meva intuició. Si fa tuf de voler vendre fum segurament és que hi ha fum.

Ai,  si la meva avia hagués sentit el que deia, ella que havia passat tanta gana durant  i després dela guerra! Em sembla que l’hauria empaitat amb una escombra.

Un bon reportatge

Recomano molt enèrgicament el reportatge que van emetre el dimarts passat sobre el malbaratament dels aliments a TV3. Sobreviure a la nevera.

La cinta està rigurosament documentada amb testimonis i experts que expliquen com funciona la cadena  dels aliments i amb algunes mostres que surten, tan il.lustratives del que passa, que gairebé esgarrifa.

Em quedo amb dues escenes que per mi van ser  reveladores.  Una d’elles mostra com treballen en una planta agrícola de Kenia on envasen mongetes tendres. Les mongetes tendres que s’hi cultiven, i totes les altres  verdures, són per a l’exportació, pels mercats europeus i americans,  i no formen part de l’alimentació tradicional de les cultures de la zona.  Això entre altres coses significa que  si hi ha  producció que sobra, la gent d’allà no sap com aprofitar-la. A part d’això les mongetes tendres que no són rectes es rebutgen per estètica i com que no caben a la safata on han d’anar empaquetades, en tallen un bon troç  que també acaba al rebuig. Un escàndol a qualsevol lloc però encara més en un país on  ben aprop potser hi ha població que passa fam.

L’altre escena que em va resumir tot el que vaig estar veient és cap al final del documental, quan un dels experts diu:"quan aneu al supermercat i agafeu una fruita o una verdura heu de pensar tot el procés que ha fet aquesta verdura per arribar fins aquí." Tot el que s’ha malbaratat pel camí fins que finalment la persona  (el consumidor) s’endu aquell producte a casa. Una carrera d’obstacles que costa un preu molt alt i que ens fa pensar en quina mena de consciència ens mou  als humans,  que produim  tones i tones d' aliments perque acabin, tones i tones d’ells llençades a les escombraries.

Ayo I'm tired of using technology...

Smart cities, hotels i cafès amb wifi, ciutats tecnològiques, escoles amb pissarres digitals, milions de persones amb telèfons mòbils intel.ligents, internet a l’abast arreu on es va, conectats per saber-ho tot, per coneixer quant més millor, l’informació ens desborda, ens colapsa, ens ofega i al mateix temps  nens que no tenen garantits tres àpats al dia, avis vivint en pisos sense calefacció, infravivendes on s’amunteguen persones per a dormir, llits calents amb immigrants arribats dins de camions de carn fraudulenta, fabeles urbanes al centre de Barcelona on es recull xatarra, gent que utiliza menors per a demanar almoina. 

Semblen universos paral.lels però no és així. Conflueixen en el temps i en l’espai, ens creuem amb ells, fins i tot aquests universos es relacionen entre ells i  ens n’adonem i no ens agrada. 

Alguna cosa està mal pensada desde l’inici i és molt difícil saber com es pot arreglar. Podem arribar a tenir totes les dades imaginables  a tocar dels notres dits però això indiscutiblement no ens fa, en absolut, més savis.

Hores, minuts i segons...

Cada x temps es reactiva el debat dels horaris europeus i la necessitat de readaptar les hores del nostre país en aquest aspecte. Jo ja vaig parlar d’això fa molt temps al meu blog de una catalana a Suècia i  l’interès per aquest tema em venia de quan vaig treballar a una multinacional hi havia un director general que donava molta importancia  al temps  i valorava la idea que els horaris catalans i espanyols  fossin més similars amb els de la resta d’Europa. Ell es va arribar a  reunir fins i tot amb  el president de la asociación para la racionalización de los horarios en España, un tal Ignacio Buqueras. Fixeu-vos que no es diu asociación para la sincronización/adaptación sino que es racionalitzin els horaris! I és que els horaris estàn completament desracionalitzats. Aquesta  part del continent té uns horaris completament bojos, antinaturals i antisaludables. Aquest debat s'ha tornat a activar perque  fa un parell de mesos els polítics van demanar a les cadenes de televisió que avancessin l’acabament dels seus programes de “prime time” per a un millor descans de les families.

Quan tens fills és quan més t’adones de que els horaris dels grans no poden ser bons. Sopar a les 22:00h és tan irracional com poc saludable. Posar els nens a dormir tard és una pràctica més que generalitzada que l’únic que fa és nens morts de son que no puguin despertar-se de bon humor al matí.

Estic tipa de veure mares amb nens petits  (amb  cotxet) al carrer que tornen a casa  a les  10 de la nit un dia  qualsevol.

Anar a dormir a la 1 de la matinada per haver seguit un "late night show"  televisiu tampoc pot ser bo si al dia següent t’has de llevar a les 6 o a les 7. I fer  un dinar de tres plats, postres, café, copa i puro després de 7 o 8 hores de no tenir res a l’estòmac, tampoc.

Si no em traeix la memoria, quan estudiava ( fa més de 20 anys)  la tarifa telefònica més  econòmica començava després de les 22h.  A aquesta hora a la majoria de païssos d’Europa no es truca a ningú. És massa tard i la  gent o ja és a dormir o poc en falta. Si ho fas s’espanten i creuen que es tracta d’un accident o una emergència.

Els nens petits a Suècia s’en van a dormir com  a molt tard a les 19-20h i es desperten amb la llum del dia, potser a les 6:30 o  a les 7 del matí. Es valora un esmorzar a taula amb la familia, i es considera important sortir de casa ben alimentat.

Aquí l’esmorzar sovint es fa de peu dret a casa o a la barra d’un bar i consiteix en un cafè breu i espès que s’assembla més a una dosi de medicament que a una aportació saludable d’energia per començar el dia.

No tot es tracta de que s’escurci la jornada per la part final del dia. Els horaris laborals són igualment absurds i descabellats.

A Comarques al migdia, de les 13  a les 17 tots els comerços están tancats. Jo en dic horaris de pagès, però els hauria de dir horaris de burgès. Perque a pagès sí que segueixen uns horaris com cal.

A pagès, la feina es fa amb la llum del dia. Es treballa més a l’estiu i menys a l’hivern. A les 12 es feia la “beguda” el que es deia en castellà el “almuerzo”.  I de fet  són  horaris més naturals que s’haurien de seguir perque el nostre cos s’hi adaptaría millor. Menjar  i descansar cada 4 hores de treball.

Un altre element a repudiar són les reunions convocades   a les 5, 6 o 7 de la tarda pels responsables de les empresens  quan es suposa que a aquestes hores un treballador el que té són ganes de plegar, anar a buscar els nens i té el xip laboral a una altra part del seu cervell.

Però com és ben sabut sempre hi ha alguns personatges a les oficines que volen fer-se notar. De nou del matí a les cinc de la tarda es passegen amunt i avall amb algun paperot a les mans fent veure que han de consultar tal cosa o tal altre, i just a les 17h els entra la feinada i no alcen el cul de la cadira. Es queden a fer "hores extres". A ser vistos pels "jefes" com els grans pencaires. Arriben a casa a les tantes del vespre esgotats deprés de la llarga jornada.  Però els que no sospiten els seus jefes és que en el fons s'han esqaquejat e la doble jornada de la que les seves dones no poden escaquejar-se. La jornada intácabable que sovint carrega a les dones, mares, avies etc.. recollir els nens, fer rentadores, fer el sopar, planxar banyar les criatures... I els és mil vegades més plaent quedar-se a l'ofi que no pas estar al peu del canó com la dona-mare treballadora.

El talent de les mares

Conec moltes dones que es dediquen a fer de mares en exclusivitat però la majoria no són a Catalunya i les que són a Catalunya  no practiquen l’exclusivitat per voluntat pròpia.  Les primeres han pres la decisió d’oferir uns anys de la seva vida a la cura dels seus fills. No dic només a l’ educació dels fills perque la majora duen els fills a l’escola  (o a la llar d’infants) i per tant eduquen sí però fan molt més,  perque al darrera d’això tots sabem que hi ha una logística d’activitats no educatives exactament  com és llevar els fills,  fer-los l’esmorzar, vestir-los, portar-los, recollir-los i estar amb ells la resta d’hores del dia mentre al mateix temps o durant les hores que són a escola s’endreca la casa, es fan encàrrecs , es prepraren els àpats, es neteja, es renta i es planxa roba etc.... Ser mestressa de casa  i mare de familia els ocupa gairebé tot el sant dia.

Com deia, algunes han triat fer-ho així, altres  s’han trobat sense feina i esperen una oportunitat laboral mentre s’ocupen i “disfruten” d’aquest temps d’exclusivitat a la familia. Esperen que passi la crisi i mentrestant fan “només” de mares.

Les mares amb qui em vaig relacionar sobretot quan vivia a Suécia erem un grupet virtual de dones expatriades que  viviem a diferents països d’Europa: Alemanya, Franca, Austria, Suècia, Holanda, Suissa, Regne Unit, Bèlgica...  i moltes de les quals no treballaven fora de  casa. Jo era una de les que sí. Em vaig adonar que el fet de que elles tinguessin una formació realment impressionant amb carreres universitàries d’aquelles que costen anys i suor d’estudiar no era un factor rellevant perque en un moment donat elles mateixes s’apartessin del món laboral sense cap remordiment i  donessin el 100% de les seves hores a la casa i als nens.  Al grup hi havia biòlogues, arquitectes, advocades, infermeres, enginyeres industrials, químiques, llicenciades en belles arts, titulades en ciències empresarials i econòmiques, llicenciades en filologia,  metgesses, mestres de primaria, secundària i professores universitàries, carreres totes elles que requereixen anys d’estudi i que al meu entendre farien un  servei important i necessari a la societat,   totes elles fent de mares, cuidant casa, marit i nens, deixant que el jornal i l’ofici el fes sol  el marit.  Quant de coneixement, quant de talent tancat a casa amb els nens!! Talent en estat latent que només espera, suposo, que passin els anys de criança per poder entregar-se  de nou al món i a fer servei. O no.

Catacrac

Cada x temps ens revisiten catacracs a la vida que ens obliguen a repensar que volem fer amb nosaltres mateixos.  N’estic ja molt farta d’aquests catacracs. Que trist és quan la nostra màxima ambició seria l’anar fent. Em  faria  d’allò més felic tenir petits projectes a l’abast  i  conèixer  amb certesa i previsió  el que vindrà durant els propers deu anys. Digueu-me avorridota, però sí. Voldria estabilitat i seguretat. Els inevitables catacracs o l’adonar-me que enmig del bosc frondós i bonicament disfressat hi havia  una trampa  malintencionada   on vaig caure, em posa de mala llet i de nou en aquest encreuament de camins.

M’agradaria creure en l’idea romàntica de que tot passa  per alguna cosa, perque  el que m'espera és millor,  però el cert és que el meu cervell racional m’evidencia que no és així, que la gent amb més desgràcies  pot acumular encara més desgràcies, una rera l’altra i que al final la vida és com és i no hi ha cap argument sòlid que faci creure que després de la tempesta surt el sol. Després de la tempesta a vegades hi ha més tempesta, pedregades, llampegades, allaus i inundacions, així de terrible, per sempre més fins que ens morim.

Només tinc clar que no  sé on vaig. No tinc ni puta idea del rumb que porta la meva vida. No tinc cap projecte ni personal ni professional, em sento tan  buida i tan  faltada de motius per fer coses que no li trobo gràcia a res.

He deixat de creure en les meves aptituds. Tenia un currículum molt “maco”, feia patxoca, pero no serveix de res.  Em falten la tira d’anys per seguir treballant però no hi ha feines  per mi, les empreses no  volen seniors ( hua hua seniors!!)

 

Quina societat de merda és aquesta on els més grans de 40 són considerats sèniors? Quina és l’edat “normal” doncs,  si els de 30 anys són encara juniors?! 

El carnet

Sembla que per a treballar en institucions públiques, semi públiques o concertades si no tens el carnet malament rai.

No n'hi ha prou amb haver demostrat durant anys i panys la teva vàlua, la teva solvència com a  professional o acadèmic. Has de fer-te el carnet del club dels qui manen, (aconseguir el títol de llepaculs oficial, o d'escarbat piloter)  perque si no és així un motiu o altre es busquen per a desbancar-te.

Quan et fan fora és sempre un tràngol indescriptible. Un se sent tan abandonat, humiliat, trepitjat i menyspreuat que ni els èxits més rotunds, els anys de prestigi  i reputació acumulats, els coneixements preciosos i indiscutibles que un posseeix valen una puta merda. És com un deshauci de l'ànima.

Cap d'aquestes paraules consolen ni aporten gran cosa més que un simple desofeg. Ni el clam de la injusticia que brama al carrer per fets que ens envolten a tots dia rera dia pot contra aquesta impotència interna. Ni lleis extranyes que deixen  l'indefens més indefens encara.

La revolta és a hores d'ara massa tendra o potser ja massa passada i molts que voldriem lluitar, ni això fem, esgotats de tanta crisi, de tanta putrefacció i de tan clientel.lisme barat (I CAR!! collons, que el paguem tots) que no ens deixa acabar de consumar el veritable canvi.

Ens queda el consòl de saber que som els bons. Pobres com rates però bons.

 

Un pop

A la nova feina em sento com un pop en un garatge.  Tinc molts dubtes de si m'he equivocat o no. De fet com que no coneixia la dinàmica de l'empresa,  era impossible que m'equivoquès, més aviat seria que la realitat no era com m'esperava.

Potser és que els darrers anys he estat molt "ben acostumada". La meva feina anterior no era idil.lica però la duia molt bé. Tenia temps per acabar la feina cada dia. Hi havia coses que podien esperar l'endemà, es mantenia un ambient cortès a l'oficina preguntant els companys què tal estaven, i fins i tot podia anar a buscar un  cafè o prendre'm sencera la pausa que em corresponia.

Ara, la realitat és molt diferent, i no ho atribueixo només a que sóc nova en el lloc, ni fer un cafè puc.

Arribo 10 minuts abans i plego mitja hora més tard de l'hora de sortida, o més, cada dia. L'hora de dinar  que legalment em correspon (60min) es redueix a 20 minuts de tupper a la cuineta del despatx, per atrapar tot el que pugui.  Surto amb el cap com un bombo amb dades, informacions, clients, comandes,  trucades de comercials , emails amb comunicats  de preus i atabalament constant de coses que no entenc. Tot és important i urgent i que cal que revisi i hi emprengui alguna acció. No dono a l'abast, no m'aclareixo i no presto com sempre he fet. Amb dues setmanes que fa que hi sóc, cada divendres he sortit amb la sensació que no estic treballant bé. No sé si és que és massa feina o és que estic saturada i no absorbeixo més input. A sobre he fet algunes cagades, una de grossa, altres menys.

No m'agrada. No m'agrado allà dins.

Intrusisme laboral

En relació a l'últim post que vaig escriure, he llegit darrerament que a Barcelona ha crescut en desmesura l'oferta de guies turístics. Es veu que algunes agències ofereixen rutes guiades per la mòdica xifra de "0" euros, i només demanen a canvi la propina. Les empreses oficials del sector, és a dir les que estan donades d'alta i que paguen impostos han posat el crit al cel denunciant que això era intrusisme professional i que no podia ser aquesta competiencia deslleial.

A mi ja em perdonaran vostès però discrepo amb aquest tema de manera rotunda.

L'intrusisme és quan persones sense coneixements o provinents de sectors professionals aliens s'embarquen a fer feines o s'instal.len en mercats impropis dels seus oficis. Per exemple que un escombriaire es posi a fer de "naturòpata" o que un cuiner xinès vulgui donar classes d'anglès sense tenir els coneixements adeqüats.

El cas dels guies turístics és al meu entendre molt clar: els guies són guies autèntics, joves que han acabat els estudis d'història o de turisme i que estan a l'atur. Persones amb coneixements brillants de la ciutat,  i per tant d'intrusos al sector no en tenen res.

El fet de pagar una cuota al col.legi oficial de guies o el gremi que sigui que els avali, no els fa ni més ni menys professionals.

En l'únic que no estic d'acord és que tan si van per lliure com si treballen per una empresa no paguin el que toca a les arques públiqes.

Cool Barcelona

La premsa fa ressó cada dos per tres de l'èxit que té la capital catalana magnetitzant turistes d'arreu del món. Pel ciutadà "vulgaris" de Barcelona i pels altres habitants de Catalunya que hem d'anar i venir sovint a la capital, aquesta munió de turistes, descrita com el qui escampa bitllets pel carrer, ens ha comportat més mals que beneficis a més de presentar un engany que salta a la vista.

El meu dubte apareix al preguntar-me si realment el ciutadà "normal" en treu algun benefici de tot el que comporta  el mercat turístic.

Em refereixo a restaurants, hotels, albergs econòmics, botigues de fashion shopping, botigues de souvenirs de pèssima qualitat, llauners que amaguen les birres sota tapes de clavegueres, massatgistes de platja, venedors del top manta, carteristes especialitzats en guiris ...

A nosaltres, els indígenes que paguem els nostres impostos tot això ens la porta fluixa quan ho venen com a impacte positiu pel pais. És més: I una merda!  ens molesta considerable i significativament.

No sé fins a quin punt els promotors d'aquestes activitats econòmiques inverteixen/contribueixen amb Barcelona. Els locals legals moltes vegades pertanyen a grups estrangers, o a màfies, que s'enduen els beneficis cap a altres països, es contracta mà d'obra barata sovint gent de fora i amb contractes laborals "basura", i els il.legals, que també són molts cops organitzacions criminals, evidentment, no paguen ni cinc a les arques públiques. I ja no diguem res  de la prostitució (que es mereix un altre post), tan visible al carrer.

A una amiga que viu a Suècia i que va venir a Barcelona de visita, li vaig comentar el que passava, per exemple, a les platges urbanes. En principi no s'ho creia. Em deia: "Teresa em sembla que exageres". No li vaig dir de cap manera que evités anar a la platja, senzillament li vaig recomanar que hi havia altres llocs molt més agradables i interessants per visitar a Barcelona i on no es sentirien ella i el seu grup d'estudiants suecs agobiats pel mercat de Calaf que s'hi duia a terme.

No em van fer cas i hi van anar. Quan vaig parlar amb ella després, les seves paraules van ser: "Teresa , quanta raó tenies! Quin agobio de platja!"

Pobra. Es va trobar de morros amb la barcelona turistica. La que s'ha apoderat darrerament de la Barcelona d'abans.

Aquest desatre de ciutat es, una altra vegada, culpa nostra. Històricament ens hem deixat fotre per Castella i els altres regnes penínsulars. Ara s'hi ha afegit el món sencer, els turistes i els capitals que "inverteixen" en turisme. Ve molta gent de fora, sí i què veuen? Què compren? En què es gasten els calés? En els bocates ignominiosos de la Baguetina catalana??

　

Vale ja no, de baixar-nos els pantalons! Vale ya de transformar una Barcelona bruta ( que era abans) en una Barcelona podrida.  No en vull ni una ni altra però abans prefereixo la bruta, com a mínim era més nostra i era menys perillosa.

　

　

　

　

　

El món per un forat. Comprar on-line

Molts de nosaltres anem faltats de temps. Quan arribem a casa de vegades estem tan cansats que tornar a sortir per anara a comprar ens fa molta mandra. Altres arribem tan tard que les botigues ja són tancades.Hi ha qui a part d'això odia anar a les botigues, triar, emprovar-se i decidir. Per aquestes raons i d'altres com la possibilitat de trobar de tot incloent-hi producte d'altres països la compra on-line al nostre país s'ha consolidat i sembla ser que encara creixerà molt més en els propers anys. Catalunta i Espanya, per extensió, és una terra amb una forta tradició de mercats. La gent tradicionalment ha sortit de casa per anar tan a vendre com a comprar. Els negocis es fan ( o es feien) habitualment al carrer. Fires de bestiar, mercats setmanals, paradetes de xurros, els camions de fruita a les carreteres... són vestigis de negocis antics que han arribat als nostres dies.

No estic dient que aquesta forma de comerç estigui a punt de morir, no. Penso que a molta gent ens agrada que hi sigui. Potser només hi comprem de tan en tant però fa que hi hagi vida i moviment a la ciutat i al país. Té relació amb la llum del sol i amb les activitas diurnes. Mentre que les compres per internet són nocturnes i solitaries, desde casa i en la tímida claror d'una lampareta.

Als països nòrdics, internet i les compres on line són la seva finestra al món. En una societat tancada on la gent es relaciona poc amb els seus veïns, la pantalla de l'ordinador és el seu aparador particular on es compra, es xateja i s'hi escola mitja vida. S'hi fan transaccions de tota mena, comercials, socials, de coneixement. Jo mateixa vaig ser estudiant i professora d'una universitat a distància i no poso en dubte la qualitat, la utilitat, ni el valor del seu sistema, comparable a qualsevol universitat presencial. Si, com diuen algunes estadístiques, Europa té tendència a escandinavitzar-se, ( i això es considera  positiu), el que ens espera és una societat d'individus aïllats mirant el món per un forat, cada vegada més petit. Confinats dins del nostre PC o dins del mòbil for ever and ever.

Que internet ens agafi confessats!