Finalment
tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la
vida i ara fa cosa d’un any que la puc
gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com
verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa
quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les
maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan
molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos
mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una
altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de
companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però
alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com
la majoria de coses: la casa, la compra,
la roba, el fill, la cuina…
I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també
podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R.
Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.
