Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nyam. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nyam. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de gener del 2017

Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.


Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.


dilluns, 2 de gener del 2017

Gaudeix la vida, no hi ha assaig previ.

Vaig escriure petits contes per a ser llegits en veu alta el dia del sopar del 24 de desembre que faig cada any. Ens ho vam passar molt bé.
Cada conte anava dedicat a una persona de la taula. Us els deixo aquí:


D
Una magnòlia gegant  al mig d'un jardí vigilava com els rosers es feien grans. A poc a poc els rosers desplegaven les seves flors, pètals i espines, fent uns poms de tots colors perfumats i vellutats que cap altra planta podia igualar. La magnòlia omplia de verdor el jardí amb les fulles i s'alçava amb les seves flors blanques  que majestuosament governaven aquell jardí preciós. Les roses adoraven la magnòlia i la magnòlia estimava les roses protegint-les a ple estiu del sol implacable que les cremava.

  ************
D
El cargol surt al bosc  i  veu que comencen a caure gotes. Se’n va de pressa a sota una fulla per   no mullar-se. La pluja fa de mirall i el cargol veu que dins una gota hi ha un arc de Sant  Martí,  això només vol dir  que el sol ja torna a sortir!

  ************
I
La Patufeta ha d'anar a comprar però el dineret que li han donat és tan gran que no el pot agafar. Patim, patam, patum el  dineret comença a rodolar fins a la botiga arribar. Que compraràs  Patufeta? Ja ho podràs carregar tu tan menudeta? Voldré un cèntim de cigrons i que fins a casa hi vagin tots sols. Patim, patam, patum, cigronets ben rodonets cap a casa com coets ! 
                                                                                                  ************

Ramon
La cua final de la tempesta va succeir  un matí de febrer. Els esquiadors desapareguts eren  experts però això no va impedir que quedessin incomunicats més de vint-i-quatre hores. La parella  es va protegir en un angle estret que feia  l’ aresta de la muntanya. A l'escletxa de la roca els esquís i les motxilles de la parella els van fer de protecció i això va impedir que la neu  els cobrís del tot. Per sort, a l'estació  estaven preparats. El més preparat  de tots, en Bernat. Va  córrer i buscar sense parar i excavar i excavar  fins que va topar amb la primera mà. Estaven ben juntets quan els va trobar. Gaudien d'una  temperatura corporal de 36 graus i mig. Tenien fred i gana, però en Bernat només els duia un trista una bota de brandy.  No en va quedar ni una gota.

***********
M
El Bernat pescaire és un ocell molt gran, el podeu observar ben a prop d'aquí si us atureu un moment al mig del pont del Ter, el pont vell de Roda.  Es blanc,  té un coll llarg, i un bec també molt llarg com les pinces d'un cuiner. Aquest  bec  agafa els peixos amb una traça espectacular que semblen  les tenalles del cirurgià més especialitzat. La panxa plena d'en Bernat és el cistell que voldria el jove, que veu com en Bernat pesca més que no pas ell mentre ell, el jove té el cistell i la canya sense estrenar.

 ************
P
En el silenci de la natura, la casa està buida, els antics habitant fa ja molts anys que han marxat. Tot just se sent la remor de les fulles dels arbres que envolten  la casa. La calma i la serenitat conviden a la meditació. El cel és blau i enlluernador, el sol escalfa i la seva energia davalla al damunt de  la matèria viva i inert de la terra. Molt lluny de la masia un home es feia preguntes sobre la vida però ara, ja fa temps que no se les fa. Només viu, sent el present, i s'uneix amb bondat a l'univers que l'envolta. Tot ell és univers i el seu cor batega al mateix ritme.

  ************
P
Madrid,  març de 2016. Es passeja per la Cuesta Moyano un senyor amb barret, força elegant,  va mirant amunt i avall les parades de llibres de vell. Tots els títols que li criden l'atenció són llibres que ell ja té, obres més que conegudes de la seva col·lecció.  S'atura davant d'una parada i llegeix la tapa d'un volum ufanós enquadernat amb pell. L’agafa, se’l mira , n’estudia les guardes per si hi veu cap senyal. Gira full. Veu la marca a la primera plana. Com és possible? Casum l'olla! Però si aquest llibre era meu!

  ************
M
No podia imaginar de cap manera que aquella nit, la nit més especial de l'any li tocaria treballar. I curiosament treballar d'una feina que no era la seva. La que feia habitualment . La seva millor amiga havia obert una sala de festes i li havia demanat que: si us plau, si us plau!  li dones un cop de mà la nit de la inauguració. Ja la tenim aquí amb uns talons de pam i un vestit cenyit i un somriure fabulós oferint còctels de benvinguda a tots els convidats. Espera només   que els companys de l'hospital no la vegin aquí  “fent guàrdia”.
  ************

L
La joveneta de la família feia màgia. Tenia un do especial. Agafava els objectes i els feia desaparèixer o de tant en tant també agafava un paper qualsevol, el doblava, l'arrugava hi feia milers de plecs i TXAN!i el convertia en un avió supersònic, en una au del paradís, en una nina xinesa… Tenia un do especial. Tothom que coneixia aquella joveneta ho intuïa però se'n van acabar d'adonar el dia que va marxar de casa un matí i a la tarda va tornar vestida de lluentons i convertida en estrella de circ. L'havien contractat per tota la temporada.

  ************
M
Recepta de Nadal: Agafes 100 g de família i un granet de companyia.  Afegeix quatre pessics d'amor, un grapadet de caliu ( el de les abraçades és el millor). Tres gotes  d'humor barrejat i un parell de cullerades de somriures  (sobretot  el dels nens). Quan tens tot això  al bol, hi tires  els bons records de sempre, al final de tot .Tot ben barrejat al forn 5 minuts i ja està llest per disfrutar.

  ************
G
Fa molt temps  s'havia dedicat a l'esport. Però coses que passen, una lesió li va fer malbé el menisc. Des d'aquell moment l'esport  rei el veia només per la gran pantalla, i si podia des d'un bar on hi hagués força ambient, encara molt millor. Enyorava poder córrer darrera la pilota un altre cop, però es  jurava  a si mateix que si algun cop li passava pel cap  tornar-ho a fer;   mai, mai, mai,  seria en un partit d'aquells típics de solters contra casats. 

                                                  ************


 També us deixo el menú boníssim que vam preparar  a casa a quatre mans:












divendres, 12 d’agost del 2016

Renovant rutines estivals

Jo tanco l'any a l'estiu quan faig vacances. Les vacances són una rutina establerta any rera any.

Cada estiu ni que sigui per pocs dies coincidim tota la família,  si no tos de cop, esglaonats anem apareixent a la casa que lloguem un parell o tres de setmanes i tornem a fer vida en comú, vida de clan. D'uns anys ençà  amb més colla: parelles i/o fills que  es van sumant a la tribu. I per mi, tot i que té moments atabaladors, és molt divertit.
Aquest serà el primer any després de molts que tindré algú especial per a compartir-les.
Em fa il·lusió, em fa respecte, em fa feliç poder oferir els meus llocs a  algú que forma part de la meva vida, transmetre els sentiments que tinc pels racons estimats. Explicar secrets dels indrets  que conec,  fer descobrir anècdotes, passejades i experiències. Dir: a casa fem això, o  anem aquí o ens banyem allà. Vols fer-ho?


divendres, 17 de juliol del 2015

D'Igoumenitsa a Ioannina

Vaig fer aquesta ruta fa molts anys, un estiu que vaig anar a Grècia a fer de voluntària pel Servei Civil Internacional.
Viatjava sola.Vaig passar la nit en una cabina de dones dins un ferry que sortia de Bari al vespre i que arribava al matí a la costa grega.  A la Cabina hi havia una infermera filipina que s’acabava de casar amb un anglès i que es traslladaven a viure  a Tessaloniki. (Em meravello dels detalls que puc recordar d’una coneixença fugaç de fa més de 18 anys) m’explicava que  a Filipines havia tingut de pacient un avi de molts anys que encara parlava espanyol  i que li havia ensenyat algunes paraules.
Arribant a la ciutat d’ Igoumenitsa la costa retallada i agreste visible desde dalt del Ferry em recordava la costa brava però encara més feréstega i més aspra. Racons de moltes roques, platges secretes i inaccessibles, aigues turqueses i transparents que balancejaven solitaries.
En aquesta època de l’any reviure aquests records em refresca. M’en adono i m’agrada imaginar que és en aquesta mena de llocs del planeta on voldria viure en realitat i no a la planuria de Comarques on s’hi cou un infern insuportable tres mesos l’any.
Igoumenitsa era llavors terra d’estrangers, hi havia molts establimets enfocats als nouvinguts, locals de servei als viatgers, però no em va semblar ben bé un lloc turístic sino un lloc on es podien contractar ferris,  bitllets d’autocars, llogar cotxes, locutoris (però no com els d’avui, aquells eren sense internet i sense mòbils, amb cabines per a fer trucades en aquella mena de confessionaris privats d’abans) però no per a quedar-s'hi. Un lloc de passada, un lloc d’arribada, d’entrada a un nou país. Una ciutat amb forasters desorientats que necessitaven urgentment eines per a reubicar-se.
Igoumenitsa
Albania quedava intimidadorament massa a prop per a que Igoumenitsa fos un lloc idil.lic d’estiueig i les seves altíssimes muntanyes envoltants eren massa inhòpites per ser acollidores, era sens dubte un port d’antics pirates convertit en port de gent de pas.
Després de desembarcar em vaig dirigir cap a l’estació d’autobusos. Hi feia una calor asfixiant i l'ambient era caòtic amb pudor de goma rescalfada. Vaig comprar un bitllet i vaig pujar despreocupadament a un autocar sense pensar que abans m’hauria d’haver senyat,  resat un parenostre i varies avesmaries.
El trajecte de poc més de cent quilòmetres i gairebé tres hores recorria la carretera més perillosa per on he passat mai. L’asfalt de pobra qualitat s’enfilava per colls de muntanyes amb un nombre infinit de curves, amb pedronets de maresdedeu i de sants plantats al cel obert dels miradors. Una carretera terrorífica amb diversos ports de muntanya gens despeciables i que s’em va fer eterna, pel traçat de la mateixa i per la poca traça del condutor que ens feia creure a cada curva que els passatgers moririem estimbats  en qualsevol moment
Al fons, Ioannina
Ja ben entrada  la tarda arribava a  Ioanninna, ciutat que s’alçava a la riva  d’un llac majestuós. M’hi vaig passejar sota un sol de mil dimonis mentre buscaba el lloc de reunió dels voluntaris, vaig mirar els seus aparadors, (i hi vaig reconèixer productes catalans!), vaig sentir la frescor del vespre d’estiu a la vora d'una aigua negra i quieta com mai he vist (el magnífic llac Pamvotida).
Mirar, escoltar, olorar i sentir.
En definitiva vaig aprendre a anar sola pel món. I per la vida.
I que per molts anys.


dijous, 12 de febrer del 2015

Un bon reportatge

Recomano molt enèrgicament el reportatge que van emetre el dimarts passat sobre el malbaratament dels aliments a TV3. Sobreviure a la nevera.

La cinta està rigurosament documentada amb testimonis i experts que expliquen com funciona la cadena  dels aliments i amb algunes mostres que surten, tan il.lustratives del que passa, que gairebé esgarrifa.

Em quedo amb dues escenes que per mi van ser  reveladores.  Una d’elles mostra com treballen en una planta agrícola de Kenia on envasen mongetes tendres. Les mongetes tendres que s’hi cultiven, i totes les altres  verdures, són per a l’exportació, pels mercats europeus i americans,  i no formen part de l’alimentació tradicional de les cultures de la zona.  Això entre altres coses significa que  si hi ha  producció que sobra, la gent d’allà no sap com aprofitar-la. A part d’això les mongetes tendres que no són rectes es rebutgen per estètica i com que no caben a la safata on han d’anar empaquetades, en tallen un bon troç  que també acaba al rebuig. Un escàndol a qualsevol lloc però encara més en un país on  ben aprop potser hi ha població que passa fam.

L’altre escena que em va resumir tot el que vaig estar veient és cap al final del documental, quan un dels experts diu:"quan aneu al supermercat i agafeu una fruita o una verdura heu de pensar tot el procés que ha fet aquesta verdura per arribar fins aquí." Tot el que s’ha malbaratat pel camí fins que finalment la persona  (el consumidor) s’endu aquell producte a casa. Una carrera d’obstacles que costa un preu molt alt i que ens fa pensar en quina mena de consciència ens mou  als humans,  que produim  tones i tones d' aliments perque acabin, tones i tones d’ells llençades a les escombraries.



dijous, 27 de març del 2014

Kultura


A Suécia hi ha un pastisset que tant es pot comprar a les grans superficies com a les pastisseries. Era una de les gurmanderies que més m’agradaven quan vivia allà, i ja em perdonareu però aquesta gula meva només es deu a una cosa: la falta de sexe d' imaginació. Però bé, no és d’això del que us volia parlar.  La falta de sexe d'imaginació ja l’arreglarem en una altra ocasió,  d’una manera o altra...
Us volia explicar que un d’aquest pastissets es diuen mazarins, el nom del qual vindria donat pel Cardenal Jules Mazarin nascut el 1602 al regne de Nàpols, (llavors territori de la Corona d’Aragó). Fou un home  que va assolir un gran poder a la França de Lluís XIV quan aquest rei tot just era un nen, i es va convertir en l’autèntic governant de França modernitzant el país de forma absolutament diferent al seu predecessor el Cardenal Richelieu. En aquella època França era el centre intel.lectual i polític d’Europa i a Suècia els va arribar la seva influència d’una forma espectacular, aportant costums, modes, vocabulari, gastronomia, deixant-hi una profunda empremta cultural que es va allargar en els segles següents i que és encara avui molt present.  
El pastís es diu Mazarin,  quan només és blanc per sobre ( amb glassejat de sucre blanc al damunt)  però es diu catalan o katalan si és vermell (amb glassejat de confitura de gerd al damunt). Això em fa pensar que potser  als qui venien de la Corona d’aragó s’els coneixia  per catalans de manera genèrica.
No és molta casualitat que el personatge real del Mazzarino fos nascut a la Corona d’Aragó i que hi hagi una varietat de ”mazarin” que es digui “katalan”?? A sant de què?

Avui he de  de fer una modificació. Aquesta entrada la vaig publicar ahir 27-3, i aquesta matinada m'he despertat amb el descobriment del perque als "katalaner" els diuen així. Tot buscant imatges de pastissets amb la melmelada de gerds en vaig veure molts de casolans i que no tenien el glassejat rosat, sino que senzillament tenien la melmelada vermella per sobre a modus de barret. Que burra oi!!! Com no hi vaig pensar!! La recepeta original no era tan "rosa" com els pastissets industrials que trobem avui, era vermella-vermella de melmelada com les nostres barretines!!! Pera això en diuen katalan! Ja esà aclarit.

diumenge, 23 de març del 2014

Energia

Fa unes quantes setmanes que és temporada de taronja sanguina. M’he tornat una ferma seguidora d’aquesta fruita desde que l’he trobat i cada matí m’en prenc un suc com si fos una medecina. No sé si és  a causa de la sanguina o que es nota l’arribada de la primavera però ultimament tinc molta més energia. 
La comunitat científica afirma que la taronja sanguina és una de les fruites que té més efectes antioxidants, com també  totes les fruites vermelles: gerds, pebrot, tomàquet, maduixes, magrana, nabius (que per fora on blaus però que el seu suc és granat). I a mi m’encanten totes elles. Són dolces, refrescants, àcides i potents en sabor alhora. I potser és això que noto a l'organisme, que em torno una mica jove i que les meves cel.lules no envelleixen tan depressa. Si és així, ja hi estic d'acord!
 
Us deixo el meu bodegó de taronja sanguina.  Si hi penso, un dia d'aquests faré la foto del vas amb suc que és d’un color senzillament meravellós.
 
 
 
 

dilluns, 26 d’agost del 2013

De menjar i beure II




Sóc una mica pesada amb el tema (i més que m'haureu d'aguantar!!) però és que m'he fet amb un "alijo" de melmelades de les que m'agraden a mi, àcides i refrescants. A l'Empordà hi ha moltes cooperatives agrícoles amb botiga oberta al públic i és en aquests llocs on trobo tresors com aquest, amb fruites que no empalaguen.

A punt per untar i clavar queixalada, i si tanco els ulls sento com hi canten els àngels.

Estic impacient per provar la de llimona, taronja i pomelo.


 






 

divendres, 5 de juliol del 2013

Les coses amargants són de grans


Ara que fa calor i venen de gust les coses fresquetes us parlaré del bitter. El bitter és una beguda que tal com indica el seu nom és amargant. És un refresc que es pren abans de l'apat per obrit la gana. El seu color vermell brillant i intens fa que els nens tinguin una curiositat irresistible per saber què és però el seu sabor els allunya ràpidament del brevatge, les magarrufes dels nens quan el tasten no tenen preu. Tot i tenir un gust molt llaminer, tirant a dolç, és una beguda per adults. La fòrmula del bitter originariament estava preparada en farmàcies,  porta molts ingredients botànics entre ells plantes medicinals que feien d'aquesta beguda una recepta quasi secreta i particular segons les marques. Tradicionalment els bitters portaven quinina (com la tónica, que també s'administrava a les farmacies), genciana, pell de taronja, fulla de carxofa i algunes plantes i arrels més. La història del bitter va molt lligada a la història d'Amèrica, a les malalties infeccioses com la malaria i al remei extret de l'escorça de l'arbre de la quina o chinchona, la quinina.
M'agrada el bitter amb alcohol amb un parell de glaçons i una rodanxa de taronja. El que no m'agrada és que faci obrir la gana... només em falta això ai.

dijous, 27 de juny del 2013

En refrigeració


Començo amb un atreviment, ensenyant-vos la porta de la meva nevera. Espero no acabar ensenyant altres interioritats que això d'exhibir segons quines coses privades pot ser de molt mal gust.
Aquesta és la melmelada de llimona que he descobert fa poc. El nom és divertit: Thursday cottage: Bestial, potser més i tot que la Gunilla d'Önos.
 
Què més hi ha per aqui? un cava rosat Anna de Cordorniu (no noto diferències amb el cava blanc, honestament), una ampolla de Gessamí de Gramona, un tub ja  mig gastat de Kalles Kaviar, que li encanta al meu fill ( i  a mi també , cap problema).



dilluns, 10 de juny del 2013

De menjar i beure I

No acostumo a escriure gaire sobre el menjar i el beure. Però sempre he sigut de bon menjar i de bon beure, per això no sóc prima. Tampoc sóc grassa. Em sobren 4 Kg que sé perfectament de quin lloc rebaixaria. I no és el cul.


 
M'agraden les coses bones. Les coses saboroses que es disfruten amb el paladar. Per exemple la xocolata, el salmó fumat que es fuma en calent, ( li dedicaré un post a aquest un dia), el iogurt grec, els crepes, el mango, les groselles, moltes menes de formatges, els albercocs, la llonganissa de Vic, els rossinyols (cantharelus sibarius),  el vi i el cava i les melmelades de cítrics ( especialment les angleses  o les d'estil angès). Il.lustro aquest post tan hedonista amb una melmelada sueca: la Gunilla Old english Marmelad que, tot i trobant-la facilment tots els supermercats  d'allà i molt assequible,  encara no n'he trobat cap aqui  que l'iguali. Té la dolçor justa que no empalaga i l'acidesa i frescor al punt per a untar les torrades amb mantega i posar-hi al damunt una capa fina d'aquesta conserva celestial  amb trossets  de pell de taronga i acompanyar-ho t'un bon tall de formatge.
 
La salivera està servida.
 
 
Si no és indiscreció preguntar, què us agrada a vosaltres?