Massa temps lliure

Dues setmanes sense lliga són massa dies per al sistema que viu al voltant del futbol: premsa, televisió, ràdio, jugadors, clubs, etc., no saben com mantenir interessats als seus consumidors, i necessiten alimentar-los com sigui, sense pensar si el que els estan donant està en bon estat o caducat. Per això, quan no hi ha lliga, els rumors de fitxatges es multipliquen (veure el renovat fitxatge de Kakà pel Madrid, o d’Henry, Touré i Abidal pel Barça). Per això, quan no hi ha lliga la premsa madrilenya intenta mantenir vives les brases d’aquesta efervescència merengue que viu l’equip de Capello i que els ha portat al capdavant de la lliga (veure les portades d’ahir, d’avui i possiblement la de demà i següents). I per això, quan no hi ha lliga, jugadors com Raúl –que té massa temps lliure justament perquè ja no va convocat amb la selecció– s’avorreixen supinament i s’entretenen fent simpàtiques declaracions. Raúl posa la canya i espera que Eto’o piqui l’ham. Coneixent com se les gasta el camerunès, és ben possible que ho faci. És més, és ben possible i comprensible que la il·lusió d’Eto’o fos triomfar en el R. Madrid, però del que no hi ha dubte és que Samuel ha triomfat en el Barça, està compromès amb el Barça, i que tot el que li van negar a la casa blanca (títols, oportunitats de jugar i estima) ho ha rebut i ho continuarà rebent a Can Barça. Per molt que parli Raúl, un “colchonero” declarat i format a les categories de l’Atlético.

Un partit de sanció per a Ramos

Afirma el diari Marca avui que la Cibeles “ya está lista”, preparada per a la celebració del títol que esdevindrà la propera jornada lliguera quan Barça i Sevilla no guanyin els seus partits i el Madrid sí. Això és el que diu aquest diari sensacionalista, qui darrerament està delectant-nos amb les entrevistes íntimes i en profunditat a Beckham, un personatge culte, interessant i amb aportacions vitals al món que d’ací uns anys recordarem amb nostàlgia i que valorarem en la seva justa mida, i a qui fins fa pocs mesos el Madrid tenia oblidat i havia sigut vituperat públicament pel seu president.
Mentre, ens trobem amb que Ronaldinho “només” complirà un partit de sanció per la seva baralla amb Belenguer. Val a dir que l’expulsió és justa, i que si no fos pels antecedents, ningú no diria res. Però tots –o al menys jo– tenim en ment la campanya de la brunete madrilenya que va aconseguir que li llevaren la sanció al fill de la Gran Bretanya. I amb aquests antecedents, el partit de sanció al gaúcho pareix, com a mínim, més que qüestionable. Hi hauria que veure els crits contra el villarato si el cas fos al contrari. Per què no actua d’ofici el comitè amb el primer gol del Madrid, amb mà inclosa de Van Nistelrroy, el que suposaria un partit de suspensió per complir el cicle de cinc targetes grogues?Que vingui Iker Jiménez i ens ho expliqui.
PS: per cert, la patada de Sergio Ramos a Torres, que l'ha lesionat, sense comentaris. Ell sí que mereix un partit de sanció.

L’esperpèntica lliga espanyola de futbol

A diferència d’Itàlia, Alemanya, França, Anglaterra i la majoria de lligues europees, a la lliga espanyola encara no se sap el campió.
Tampoc se sap quins equips acompanyaran el Nàstic en el descens a segona.
Ni quins equips jugaran la UEFA.
Fins aquí, res estrany; al contrari, més emoció.

El problema és que ara s’atura la competició 15 dies. I entrarem en debats interns sobre a qui beneficiarà més o menys, o qui es veurà damnificat per aquesta aturada.
Un cop acabat el campionat, depenent dels resultats finals, uns o altres lamentaran i criticaran el calendari de la temporada.

A mi personalment, em sembla deplorable i impropi d’una lliga que aspira a ser la millor del planeta. Crec que tots es veuen perjudicats i la imatge de la Liga molt danyada.

A més, la solució és senzilla: cal reduir el número d’equips de primera a 16-18. Així de simple. O així de complicat.
En reduir el calendari, a banda d’evitar aturades esperpèntiques com la d’aquesta setmana, la selecció espanyola disposaria de més temps per a preparar els compromisos i els seus jugadors no hi arribarien tan cansats.

Mundial rere Mundial, Eurocopa rere Eurocopa es repeteix la mateixa història: classificació esperançadora, primers partits acceptables, el globus que s’infla... i quan arriba el primer rival amb cara i ulls, maletes i cap a casa.

“Jugamos como nunca y perdimos como siempre”.

(Us recomano els darrers capítols del nostre llibre “Tips de merengue”).
No sabem si algun dia se solucionarà, mentrestant...

¡Toros, sangría, siesta y olé!

Fèlix

Puntellons i patiment, però victòria

Dissabte passat vaig patir com feia temps que no patia amb el Barça (possiblement des de la final de la Champions contra l’Arsenal). Veia com es repetia el guió d’un partit que ens podia conduir fins l’empat, el que suposava servir en safata el títol lliguer al Madrid. Veia com el meu equip prometia un gran espectacle (un gol als dos minuts promet), amb bon joc, bona actitud i amb els craks entonats (Ronnie fent malabarismes, Messi molt actiu i Eto'o amb les seves passades de gol), però que a base de puntellons per part del seu rival anava transformant-se en un grup de jugadors que contestaven al rival amb les seves armes. Veia com un equip, el Getafe, jugava com si estigués en joc la seva salvació, o entrar en la Champions, o guanyar la lliga. Veia com corrien com mai havia vist, amb un interès que va més enllà del purament esportiu. Primes? Rivalitat pels partits de Copa? Interès per part d’un president i d’un entrenador interessats al màxim en fer un favor al R. Madrid? Jo crec que una mica de tot. El que està clar és que el partit de dissabte no va ser normal, i que el Getafe s’ha convertit en un dels equips més antipàtics per al que escriu aquestes línies.

I el Barça? Valorant ara el partit de dissabte, crec que el resultat i l’actitud dels jugadors van ser notables. Molt poc es pot fer quan jugues amb un jugador menys, quan alguna de les teves estrelles juga amb precaució -per no dir temor- davant les més que probables puntellons que va a rebre (avalades i exigides per l’entrenador), i quan un partit de futbol es converteix en un espectacle de lluita lliure.

Seguirem parlant al llarg de la setmana. Del Villarato, del gol de Van Nistelrroy, del Deportivo, del Saragossa...

Aquesta jornada sí

El Barça saltarà al Nou Camp demà coneixedor del resultat del Madrid contra el Deportivo. A aquestes alçades tots els equips són conscients de que solament val guanyar i guanyar, i esperar els resultats dels rivals. En teoria, doncs, saber si el Madrid ha guanyat o no és indiferent: el Barça, per lo civil o per lo criminal ha de guanyar al Getafe. Estic convençut que el planter blaugrana està delerós de venjar-se de la humiliació del partit de la Copa del Rei, i que sortiran al 150%. I Eto’o, després de tota la moguda amb les seves declaracions, sortirà al 200% (i estic segur que farà un gran partit). Per molt primat que vingui el Getafe, no hi a prima suficient que pugui aturar a un Barça entonat i amb ganes.
El partit del Bernabeu, però, es presenta –al meu entendre– molt més obert. Quan el Barça anava líder, tothom anunciava el partit contra el Atlético de Madrid com al més difícil, i s’oblidava del partit contra el Betis, que finalment ens va costar el liderat. Doncs crec que ara pot passar una cosa semblant. El Madrid està pensant en el Saragossa, teòricament el partit més complicat que li queda jugar a l’equip de Capello. No obstant, com comentava l’altre dia, crec que el Depor de Caparrós buscarà decididament la victòria o l’empat al Bernabeu, tot i no jugar-se –a priori– res.
Si la història es repeteix, i la història sol repetir-se, podem trobar-nos amb una jornada molt interessant.
Dilluns parlarem, però jo torno a ser optimista.

Per cert, tornen els fitxatges virtuals.

Venjança

Avui seré breu: volia que guanyés la Champions el Liverpool, però el Milan té presa la mida a aquesta competició, com ja ens tenen acostumats els equips italians. Si nosaltres tinguéssim la meitat de la seva competitivitat i la qualitat que tenim actualment, en lloc de dos copes d’Europa en tindríem quatre o cinc. Felicitats al nou campió.

S'ha confirmat la venjança dels italians. Aquest cap de setmana toca la venjança blaugrana amb el Getafe.

I d'Eto’o, millor obviar-lo. Podrem estar amb ell o contra ell, però parlar-ne seria fer-li el joc al Madrid i a la premsa de Madrid. I jo no estic disposat.

Motius per a l'esperança

Confiava en el Recre com a l’equip que faria baixar del liderat al R. Madrid. Per un minut, vaig creure que encertava, però Pitoniso Roberto Carlos em va xafar la predicció. Ara torno a posar els meus desigs i la meva vena de Rappel en el Deportivo de la Corunya, maletins i primes a banda, per dos motius:
Fa no massa temps, l’equip d’A Coruña era conegut com a SuperDepor, guanyador de lligues, de finals de copa, semifinalista de la Champions League, i un dels grans d’aquesta lliga. Ara, però, molts pocs ho recorden. La reconversió que ha patit l’equip i el club l’han convertit en un equip de mitja taula, de lluitar amb sort per la UEFA o no passar problemes amb el descens. El projecte d’aquest equip és a mitjà termini, amb jugadors joves e inexperts però amb ganes de fer-se un lloc a la primera divisió. El Deportivo ja no té el ressò mediàtic d’altres èpoques, no obri telenotícies, ni ompli portades de diaris ni, en resum, és notícia. Estic convençut que els jugadors i la directiva volen tornar a donar la campanada, a ser els jutges d’aquesta lliga, a convertir-se en la notícia bomba amb la que molts culés somniem. Un empat o una victòria davant del Madrid seria notícia, i de la bona. I per això, lluitaran de valent en el Bernabeu.
D’altra banda, tenim un entrenador amb caràcter, mala llet, guanyador i, sobre tot, sevillà i amb un passat com a entrenador sevillista. Caparrós és mor per afavorir al seu antic equip, i un bon resultat dissabte vinent cauria en la capital hispalense millor que si s’allargués la Fira d’Abril quatre setmanes més. Molts han dit que la remuntada del Sevilla diumenge passat contra el Depor no va ser casual. Si la propera jornada passa el que crec que passarà, em confirmarà aquesta sospita. Sí o sí, Caparrós vol puntuar al camp del Madrid. Si a això li sumem la pressió de que cap rival ha baixat els braços, de que el Barça ha guanyat espectacularment en el camp on els madridistes esperaven la seva punxada, i de que el Madrid està guanyant en els últims minuts amb molta sort, doncs el còctel és d’allò més esperançador, no?

P.S: espectacular la portada de Marca d'avui. Visca la manipulació!

Teoria de la conspiració

Ja he comentat diverses vegades la meva teoria de la conspiració: al Barça li convenia perdre el liderat per poder guanyar la lliga. Ho vaig afirmar quan faltaven 7 jornades per disputar-se. El Barça va perdre el liderat quan faltaven cinc jornades, després de malviure amb Mallorca i Llevant. Justament després de la setmana més tràgica dels darrers anys, amb el partit contra el Chetaf i el Betis, el Barça s’enfronta a la seva bèstia negra, l’Atlético de Madrid, i guanya fora de casa, repeteixo, fora de casa, per 0-6. Casualitat? Coincidència? Jo crec que no.
El canvi d’actitud dels jugadors ha sigut evident. Han necessitat veure les orelles al llop per a canviar la seva mentalitat i la seva forma d’afrontar els partits. Als culés ens empipa enormement aquesta circumstància, ja que s’han perdut molts títols aquesta temporada simplement per falta d’actitud. Però més val el canvi tard que mai. Estic segur que, d’haver guanyat al Betis, hauríem perdut contra l’Atlético de Madrid, perquè no hauria canviat res: victòria agònica a casa i derrota fora.
Així, encara tenim tres jornades per esperar el miracle: que punxi el Madrid.
I no vull acomiadar-me sense referir-me a les paraules de Roncero avui a l’As. No sé vosaltres, però em pareix que queda poc de la seguretat que desprenia : “No sé cómo acabará esta maravillosa cruzada, pero esta mañana vi sonreír a mi Cibeles. Pase lo que pase, el madridismo ha recuperado el orgullo de la camiseta, el espíritu de equipo, el sentimiento impagable de defender el escudo más grande de la historia.”
M’encanta aquest pase lo que pase.
Actualització: ara sí que estic segur que el Barça guanyarà la lliga. Roberto Carlos, millor dit Pitoniso Roberto Carlos, afirma en Marca: "Me despediré en la Cibeles". Per veure altres encerts premonitoris del brasiler, consulteu el llibreTips de merengue.
Ja podem estar tranquils!

Set ball o match ball

Rafa Nadal va perdre ahir la final del torneig d’Hamburg amb el número 1 del món, Roger Federer, amb un 6-0 en el darrer set. El mateix dia, unes quantes hores després, el Barça guanyava amb un 0-6 a l’Atlético de Madrid en el Calderon. Ni l’Atlético és Rafa Nadal ni el Barça el número 1 del món. Però, a banda del resultat, en el que coincideixen els culés i el suïs és que ambdós han guanyat una final.
El Barça arribava amb tota la pressió del món: Sevilla i València havien guanyat, i el Madrid novament havia obrat el miracle guanyant en el temps de descompte. A Chamartín tindran que fer un monument a la flor de Capello, perquè no s’explica la victòria contra l’Espanyol i contra el Recre d’una altra manera. Com li va passar al Barça abans de perdre el liderat (Mallorca i Llevant, especialment), els de Capello estan vivint amb l’aigua al coll, i al final acabaran ofegant-se. No sempre van a trobar-se amb el gol d’Higuaín o el de Roberto Carlos, i acabaran pegant-se-la, si no contra el Saragossa, contra el Deportivo i/o el Mallorca.
El Barça, però, no només va guanyar la final del Calderon (aquella en la que molts pronosticaven que punxaria i que suposaria l’adéu definitiu a la Lliga). L’equip de Rijkaard s’ha retrobat, sobretot, amb els cracks (quina nit d’Eto’o!), i amb els gols que li van faltar en els anteriors partits, donant un cop de puny a la lliga i demostrant que encara és el rival més perillós per a aquest Madrid dels minut 89.

No només hem guanyat tres punts: en la meva opinió, aquesta jornada hem guanyat la lliga.

Tips d’un “perico”

La rivalitat Barça – Espanyol ha existit tota la vida. I tota la vida seguirà existint.
Les rivalitats són sanes i engrandeixen el futbol.
Què seria del Betis sense el Sevilla?
O de Boca sense River?
O del Celtic sense el Rangers?
Aquests i molts altres derbis contribueixen a fer del futbol un esport gens avorrit.

Però, per desgràcia, en la rivalitat Barça – Espanyol, fa uns anys que infereix un personatge infame. Un madridista, un antibarcelonista, disfressat de “perico”, que es dedica sistemàticament a menystenir els jugadors blaugrana, a menysprear els tècnics i a insultar la directiva del club.
De qui estem parlant? Evidentment, de Tomás Guasch (the predictor man).

Us deixem els darrers exabruptes que ha deixat anar:

(...) Pero si no es así y gana, la derrota no le sentará tan mal como otras veces. Porque esta no es ahora su guerra y porque si con estos tres puntos el Sevilla le acaba ganando la Liga al Barça, Montjuïc lo celebrará. La rivalidad tiene estas cosas.
Tomás Guasch, 29/04/07, abans del Sevilla- Espanyol de lliga

Ahora sólo falta que el Espanyol gane la UEFA y la Generalitat tendrá que convocar elecciones anticipadas. ¡Alarma total en Cataluña, sí! Vamos, que como buen andaluz, Montilla cavila primar al Sevilla en un intento desesperado de evitar el caos total. ¡Qué barbaridad, el Geta! Al final resulta que el súper gol de Messi pasará a la historia como el del gol de la honrilla del Barça en esta eliminatoria que deja reflexiones tremendas. (...)
Tomás Guasch, 11/05/07

(...) Espanyol y Madrid han compartido numerosos personajes y tendrán siempre en común su gusto por el mismo alimento: comerse al Barça crudo. (...)
Tomás Guasch, 12/05/07

Amb frases com aquestes, el Sr. Guasch provoca que estiguem “Tips d’un perico” i que “alguns” barcelonistes acabin celebrant les derrotes de l’Espanyol.
Us deixem la darrera perla, vosaltres mateixos!

(...) El Espanyol sabe que si el Sevilla tiene una debilidad son sus centrales y que bailarán con la más fea: Tamudo I de Montjuïc, al que después de las dos Copas del Rey ya solamente le falta conquistar Europa.
Tomás Guasch, 16/05/07

Fèlix

Ronnie & Co

Aquests darrers dies s'està parlant bastant de Ronaldinho. El gaúcho no està bé, tot i els seus 18 gols a la lliga. Aquest fet és evident per a tots el que l’han vist jugar en les passades temporades i els que han comprovat el seu rendiment (i la seva actitud) enguany. És tan evident que el propi Ronaldinho ho ha reconegut públicament. Aquest exercici d’humilitat l’honra, tot i que alguns pensaran que tracta de justificar-se. A més, acaba de demanar a la federació brasilera no participar en la propera Copa Amèrica, a l’igual que fa pocs dies ho va fer Kakà. I per acabar-ho d’adobar, Ronaldinho ha descartat totalment qualsevol opció d’anar al Milan. Tres notícies importants sobre l’astre brasiler que poden condicionar al Ronaldinho que veurem la propera temporada, i que crec que permetran recuperar-lo com a jugador: descansat, humil i compromès. Els tres factors que enguany s’han trobat a faltar.
Amb la tranquil·litat de comptar l’any vinent amb l’astre brasiler, i amb l’esperança de poder retrobar-nos amb el millor Ronaldinho, afrontem ja el cap de setmana futbolístic amb totes les nostres mirades –i oracions– a Huelva i a Madrid. Passi el que passi aquesta jornada, ni haurem guanyat la lliga, ni l’haurem perduda definitivament. Si guanyem a l’Atlético i el Madrid perd en Huelva, recuperarem el liderat, però seguirem obligats a guanyar tots els partits que queden. Si tant el Madrid com el Barça guanyen, haurem d’ajornar el desenllaç una setmana més, tot i que el Barça en sortirà reforçat si guanya a Torres i cia. I si la caguem nosaltres i el Madrid guanya, em faré del Sevilla, tot i el risc de quedar tercers o quarts.
Però públicament dic que aquesta jornada recuperem el liderat. Alea jacta est!

Felicitats al Sevilla

Jo volia que guanyes l’Espanyol. Pel deute històric amb el Bayern Leverkusen, i perquè els del Sevilla (especialment el seu president) no m’acaben de caure massa bé. Això sí, el Sevilla té un gran equip i, sobre tot, una immillorable condició física.
És sorprenent comprovar com un equip que ha participat en tres competicions simultàniament, que ja ha guanyat una, que està en la final d’una altra, i que encara té possibilitats de guanyar la tercera (tot i que comprovarem els efectes d’aquesta victòria), arriba a aquest final de temporada amb una plenitud física (resistència i velocitat) envejable.
I aquest fet és més sagnant si el comparem amb l’estat físic dels jugadors del Barça. No sé si la causa és la llunyana pretemporada, mal planificada i regida més per factors econòmics que no esportius. O si la causa és la falta d’entrenaments del planter. O si la causa és una vida no esportiva massa activa per part dels jugadors (compromisos publicitaris, socials, sala Bikini, etc.). El que és evident és que aquest Barça i aquest Sevilla estan a anys llum de distància, l’un de l’altre. En aquest sentit, el Barça és d’allò més pedestre; en canvi, el Sevilla sí que és un equip galàctic.

El perill de ser líders II

No fa molt comentava en aquest mateix blog el perill de ser líders en les condicions en les que estava el Barça, amb un avantatge mínim sobre Madrid i Sevilla, i amb un joc pobre i insegur. Vaig afirmar que preferia patir un parell de jornades com a segon classificat, que continuar enganyant-nos a nosaltres mateix amb un paupèrrim lideratge i amb un joc encara més pobre. Doncs ja ens trobem en aquesta situació, i crec que aquesta cura d'humilitat ens pot anar molt bé, sobre tot als jugadors.

Acostumar-se al lideratge té el perill de que ens creguem que som els reis del mambo, que anem a guanyar aquesta lliga sense baixar de l'autobus, i que tenim tanta qualitat que amb això serà suficient per guanyar. I qui més s'ho han cregut han sigut els jugadors. La cara desencaixada d'alguns jugadors, els pressumptes plors i enrabietades d'altres al vestidor, els ulls vidriosos del Rijkaard..., demostren que ningú d'ells s'esperava que aquesta situació es puguès donar, tot i les advertències del partit contra el Mallorca, Levante o Getafe. Doncs ja ho tenim. Hem perdut la lliga, i ara toca guanyar-la. Esperem que en lloc de patir dues jornades, en patim només una (la passada), i que el proper diumenge tornem a estar al lloc més alt de la classificació.

De la mateixa manera, el perill es trasllada ara a Madrid. Han fet una bona remuntada (tot i que 6 punts de desavantatge no en son tants), han tingut caràcter per suportar totes les crítiques, i han aconseguit unir-se premsa, afició i equip sota l'espíritu Juanito. Però també han tingut molta sort, i el seu joc (incloses la remontada contra Sevilla i Espanyol B) no es per estar molt tranquils. Abans l'enemic era el Barça, i sabien contra qui lluitaven. Però ara, l'únic enemic que tenen són ells mateix. Suportaran la pressió? Jo crec que no, i diumenge tornarem a ser líders.

D'altra banda, ja hem comentat alguna vegada les portades surrealistes de Marca. Afegim avui, doncs, una més a aquesta macabra col·lecció de desficacis, més pròpies d'aficionats forofos, tipo Roncero, que de periodistes seriosos. Això de que Guti rojiblanco capta el missatge de l'afició madridista i es vesteix de l'Atleti, per anar de roig i blanc, demostra el nivell intelectual dels qui redacten el pamflet madridista, i de qui compra aquest pamflet.

Les claus d'aquest equip

D’ací a que acabi la temporada vaig a intentar no parlar de fitxatges, ni de canvis en l’estructura tècnica del club, ni criticar al secretari tècnic o al president. Arguments per parlar d’aquests temes hi ha, i de sobra, però jugant-nos la lliga (recordem, per si algú ho ha oblidat, que estem empatats amb el líder), crec que no és l’actitud més constructiva.
Avui vaig a parlar dels tres jugadors del Barça que poden decidir aquesta lliga. Es tracta de tres jugadors importants per a l’equip, joves i dels pocs amb l’ambició suficient per tirar del carro.

Víctor Valdés: sense la transcendència d’altres porters (Palop amb el seu gol a la UEFA, o Casillas) és un jugador que ha permès amb les seves intervencions que l’equip continuï amb possibilitats a la lliga. És el tercer porter menys golejat, amb una mitjana de 0,88 gols per partit (Casillas té una mitjana d’un gol per partit). Del seu estat de gràcia actual, tot i el gol del Betis, depenen moltes de les opcions del Barça. Si aconseguim mantenir la porteria a 0 en el Calderon, tot i els regals setmanals de la defensa, mitja lliga volarà cap a Barcelona.

Samuel Eto’o: descrit com a rebel, díscol, egoista i envejós, el camerunès és, per a mi, l’autèntica estrella d’aquest equip, i l’únic dels REM que encara no està satisfet amb el palmarès de títols guanyats fins ara. És evident que Eto’o no és el mateix que abans de la lesió. La seva efectivitat ha baixat, falla moltes ocasions i no té l’electricitat de fa un any. Però també és cert que ja és el segon màxim golejador de l’equip a la lliga, amb 10 gols, i molts menys partits jugats que Ronaldinho (amb 18 gols, el màxim golejador). En el darrer partit de lliga se’l va veure actiu, amb ganes, pressionant al contrari i corrent els 90 minuts. No només són els gols que fa, també compta i molt la seva influència i el respecte que genera cap a l’altre equip. Si continua així i recupera el seu instint de killer en els quatre partits que resten, la lliga serà nostra.

Andrés Iniesta: dels tres jugadors anteriorment mencionats, Andrés és per a mi el que més pot decantar la lliga cap al Barça. A banda del seu joc al mig del camp, el de Fuentealbilla té una arribada a l’àrea continua, i les ocasions de gol se succeeixen als seus peus, la majoria, lamentablement, sense materialitzar-se. Des que Iniesta juga amb el primer equip han sigut centenars les vegades que ha rematat malament, desviat, o que no ha sabut resoldre davant el porter. Enguany ja porta 5 gols, però les seves possibilitats són immenses. Per això reclamo per a aquest final de lliga un pla especial d’entrenament per a Iniesta amb remats a porta i un contra un amb el porter. Si el manxec aprèn a materialitzar alguna de les múltiples ocasions que totes les jornades té als seus peus, podrem estar molt més tranquils. Ara que Deco ja no marca, els gols dels jugadors de mig del camp valdran el seu pes en or.

Si aquest tres jugadors fan el seu paper el proper dissabte, i la resta de jugadors no espatlla el partit, crec que podem guanyar al Calderon. I estic convençut que el R. Madrid no guanyarà al Recre. Ànim i tots a tirar del carro!

Per cert:

Tomás Roncero escriu el 08/05/2007 amb el títol Atléticos, juntos podemos...: "Y el Atleti es equipo con pedigrí europeo y merece (y debe) jugar la Copa de la UEFA"
I Tomás Roncero escriu avui, amb el títol Atleti, haz lo que te plazca...: "Al Madrid ya no le quedan muros por delante en la clasificación. Líderes. Primeros. Favoritos. Depende de sí mismo. Ganaremos en Huelva (y eso que el Recre merece la UEFA más que vosotros) y al Depor de Caparrós."

Crònica d'una mort anunciada

Tots sabíem que aquest dia, tard o prompte, arribaria. Veure la davallada de l’equip, tot i aferrar-nos als arguments positius, obligava a tenir ben present que el R. Madrid, el dels gols en el minut 91, el de les parades de Casillas, el de les ocasions errades clamorosament pel seus rivals... acabaria enxampant a aquest Barça, el de les infinites ocasions fallades, el de les parades de Valdés, el dels gols en contra en el minut 89.
Doncs aquest trist dia ha arribat. El meu germà comentava ahir que el dia en el que Ronaldinho va fallar el penal contra el Sevilla, amb el 0-1 al marcador, va intuir que la lliga se li escapava al Barça. I pareix que així serà.
No obstant, jo també m’aferro a la Confraria del Clau Roent, i crec que aquesta lliga encara es pot guanyar. I reclamo de tothom (aficionats, directius i premsa) que usem les estratègies que tenim a la nostra disposició, amb un únic objectiu: fer pressió contra el R. Madrid fins desestabilitzar l’equip. És a dir, fer el mateix que ells han fet amb nosaltres.

La situació dels dos equips, tot i que sembli mentida, ha sigut molt semblant. Dos equips mal construïts, amb entrenadors incapaços de gestionar bé als jugadors (casos Ronaldo i Beckham, Ronaldinho i Deco, per exemple), amb mal joc, però que han anat obtenint resultats –el Barça a casa i el R. Madrid fora– que els ha permès estar al capdavant de la classificació. La diferència, ara mateix, és la unió i el fanatisme –per la necessitat de títols– que ha imperat a la casa blanca, i que s’ha convertit en dos aspectes fonamentals: posposar les crítiques a l’equip + una campanya pública a tots els nivells amb un únic objectiu: arribar al liderat fos com fos.

Doncs ara ha arribat el torn del Barça. Hem de jugar brut, hem d’utilitzar els mitjans de comunicació per crear polèmica, tensió. Hem de començar amb les portades on el Milan vol fitxar a Van Nistelrooy, o que el Barça va darrere de Robinho, o que Guti té peu i mig en el Liverpool. En termes polítics, hem de fer política de la crispació, per molt trist que pugui parèixer. Perquè més trist serà veure al R. Madrid a la Cibeles.

Minut 90

Els partits de futbol duren 90 minuts.
Una llàstima! Si en duressin 89, a hores d’ara el FCB seria pràcticament campió d’aquesta lliga.
Però, va ser al minut 90 quan Higuaín va fer el 4 a 3, dissabte, davant el RCD Espanyol.
Avui, també al minut 90, el Betis s’ha endut 1 punt del Camp Nou.
Total: 4 punts de diferència.
I el Madrid que, a hores d’ara, depèn d’ell mateix.
En el futbol, com en el sexe, a vegades ets a dalt i a vedades ets a baix.
Ara toca ser a baix. I esperem que se sàpiga estar-hi amb dignitat.
Pot passar que el Madrid no perdi cap més punt en les quatre jornades restants. Si és així res a objectar; però si punxen, seria imperdonable haver cremat les pròpies naus abans d’hora.
Els “merengues” ens han donat una lliçó de saber estar a baix: quatre anys de sequera de títols, mal joc, problemes interns... I mai han perdut la fe. Ningú. La premsa mediàtica, el president, jugadors, tècnics, aficionats... tots s’han aferrat, si ha calgut, a un clau roent.
Ara ens toca a nosaltres. Esperem d’aquesta plantilla que s’aixequi i lluiti fins a l’últim segon.
Cas contrari, el Madrid serà el proper campió de lliga. O el Sevilla.

Fèlix

Ajornem la fi del cicle

És evident, si encara algú ho dubtava, que el cicle de l'actual equip blaugrana s'ha acabat. Ningú negarà que molts dels jugadors del Barça són i seran encara grans jugadors, però no en aquest club o amb aquesta estructura esportiva. No dic que si vingués un altre entrenador les coses canviarien (de fet, recomano un altre entrenador per a l'any vinent), però el sol fet de contractar un altre entrenador seria, en sí mateix, un canvi de cicle.

La derrota d'anit és una de les més doloroses que he tingut que viure com a barcelonista. Per què? Doncs perquè aquesta ha sigut la temporada de les decepcions, de les finals perdudes, de les oportunitats malgastades, de les espectatives creades i llençades al fem per l'equip. Ja n'estic fart de la cançoneta de que aquesta derrota ha de servir per donar un cop de puny i aprendre. Solament ens queda un títol, i tot i els sis títols anteriors perduts, no veig que aquest Barça hagi après la lliçó.

No diré res de l'actitud dels jugadors, de la ineptitud de l'entrenador a l'hora de plantejar el partit i encoratjar l'equip, de la poca importància que li hem donat entre tots a aquest partit...

Simplement desitjo que acabi la temporada, que apretem les dents en aquests cinc partits, que ens traguem la mala òstia que ara mateix ens envaeix a la majoria, i que guanyem o perguem la lliga, que les coses canviin substancialment per a l'any vinent.

Ja no ens queden galtes per bufetejar. Si hi ha una pròxima derrota, el colp vindrà directament al nas. O a l'entrecuix.

A per la primera final

Avui toca la copa. La Juancarling Cup, com diuen alguns, i és hora de que ens concentrem en aquest partit, vital per tal de continuar amb les bones sensacions i acabar d'enfortir a aquest equip de cara al final de lliga.

Ahir el Sevilla es va classificar per a aquesta final. Ho tenia tot fet, amb un 0-3 previ i jugant a casa. Els de Juande Ramos ja han fet la seva feina, i ara toca que el Barça faci la seva.

L'eliminació no passa pel meu cap. Seria un desastre absolut, no solament per no optar a guanyar el doblet, sinó per la inestabilitat i el desconcert que crearia en els jugadors del Barça, que ens passaria factura (i de la cara) a la lliga.

Avui és un dia per als Gudjhonsen, Saviola, Oleguer i companyia, per a que demostrin que són importants en aquest equip (classificar-los per a una final és important) , i per donar descans als titulars. Això sí, no serà un partit fàcil, i si els que surten a jugar no estan al 150%, patirem davant d'un Getafe amb ganes d'arribar a la seva primera final.

Per tant, oblidem-nos avui d'Henry i d'altres fitxatges, i cemtrem-nos en arribar a la final.

ConfiaREM en aquest equip

Crec que tots els aficionats blaugrana podem estar d’acord en que el Barça dels darrers anys (el de les lligues i la copa d’Europa) s’ha sustentat en un tamboret de tres potes format per Ronaldinho, Eto’o i Messi (l’ordre dels factors no altera el producte). Sobre aquest tamboret, la resta de l’equip còmodament s’ha mantingut sempre al capdavant, amb la tranquil·litat que proporciona saber-se fermament subjectat per tan sòlida base.
Però un mal dia, una de les potes del tamboret esva trencar, i l’altra al poc de temps també. Quin ha estat el resultat? Doncs la pota sana, fent equilibris amb la resta de jugadors, ha pogut mantenir a l’equip sense que aquest caigui del tot.
I què passa ara? Doncs ara, en el moment més crucial de la temporada, en el que es decideix entre l’èxit o el fracàs, entre l’alegria de guanyar la lliga (i al Madrid) o la derrota de perdre-la (davant del Madrid), pareix que el tamboret torna a posar-se de peu, i amb força.
I aquest és el factor que em fa ser molt positiu respecte del desenllaç d’aquest sainet en el que s’ha convertit aquesta lliga. Eto’o, el polèmic i egocèntric jugador camerunès, resulta que té la mitjana golejadora més alta d’Europa, amb un promedi de 0.71 gols per partit. Tota una garantia. Val que abans del trencament, aquesta pota era flexible, fiable i resolutiva, però la fusta que té aquest jugador ens permet confiar que, a poc a poc, els gols i l’efectivitat estan tornant a Can Barça.
Ronaldinho, la pota que s’havia mantingut sana de les tres que quedaven, tot i haver passat per moments de debilitat (i de poc entrenament), pareix que torna a enfortir-se, a ser el que era, i sobre tot a comprometre’s amb l’equip. És evident que les qualitats del brasiler es potencien quan té al davant un jugador com Eto’o, que obri les defenses i que permet les genialitats del gaúcho. Estic convençut que les passades de dissabte es mantindran, i que Ronaldinho tornarà a marcar en el que queda de campionat com a mínim de dos a tres gols més.
I Messi, la pota més explosiva i menys constant, ja ens ha demostrat el que és capaç de fer. Amb la seva verticalitat, la seva velocitat i la seva capacitat de regat, tenim a un extrem capaç d’obrir les defenses més tancades (com la del Bètis, Nàstic...). La seva intermitència sols és comparable a la seva qualitat. En resum, el REM està posant-se en forma, tenim als millors jugadors, i els equips tornen a témer al Barça. Amb el trio la la la, les defenses ja no poden estar tranquil·les.

The Predictor Man

El passat divendres, dia 4 de maig, a la tertúlia "futbolera" de Versió RAC1, de Toni Clapés, vaig quedar bocabadat de les arts endevinatòries que va mostrar un dels tertulians.
Em refereixo a Tomás Guasch.
Aquest “nou” futuròleg va predir els següents resultats per al final d’aquesta temporada 2006-07:

• Campió de lliga: R. Madrid
• Campió de la UEFA: RCD Espanyol
• Campió de la copa del rei. Sevilla CF

A més, en acabar els seus vaticinis, va assegurar que, si es complien, es passaria tot l’estiu tirant petards per a celebrar-ho com cal...

Tirant d’hemeroteca, hem descobert que aquest no és pas el primer ni el segon cop que en “Pitoniso" Guasch fa ús del seus poders profètics. En el llibre “Tips de merengue” recollim alguna de les seves més brillants actuacions. A títol d’exemple us recordem un parell de perles:

“Sigo creyendo en mi profecía: (final) España-Chequia”
Entrevista digital amb Tomás Guach, diari As, 17/06/04, abans de l’Eurocopa’04

“Yo he pronosticado una final España-Argentina”
Entrevista a Tomás Guach, cuatro.com, 9/06/06, abans del Mundial’06

Ànims companys barcelonistes!
Si segueix la ratxa d’encerts de l’endevinaire Guasch, tenim el doblet molt a prop!

Fèlix

Amb els deures fets

Comença una nova setmana, un nou dilluns en el que parlarem de la jornada de lliga d'ahir, de les portades de Marca que segur ens faran riure (i ens enrabiaran), de la pressió que des de Madrid s'intentarà traslladar a l'equip blaugrana, de Roncero i les seves cròniques... res que l'equip de Rijkaard no pugui superar.

Dissabte el Barça va complir amb la seva part, va guanyar a la Reial Societat amb les passades a les que ens tenia acostumat Ronaldinho -i que tant trobàvem a faltar-, i amb els bons gols d'Iniesta i Eto'o. Cert és que l'equip donostiarra jugava atemorit, a no perdre, conscient de que tenia davant al Barça i de que no sumar com a mínim un punt seria tenir mig peu en segona divisió. Però això no ha de llevar-li mèrit a la victòria del Barça, ja que és una victòria fora de casa (i enguany no en són massa) i molts dels aficionats no comptàvem amb la victòria (jo entre ells).

Diumenge, el gran partit entre Madrid i Sevilla, aquell que als defensors del calendari els permetia somniar amb un empat o amb una derrota del Madrid. No ha sigut així. Tot i l'oportunitat d'Alves fallada, el Madrid supera un escull tan difícil com el d'ahir, i es posiciona clarament com l'alternativa al Barça per a guanyar aquesta lliga. Van com una moto, i no serà extrany que guanyin tots els partis que els queden fins a final de temporada. Com a curiositat, comprovem com Beckham, a qui li havien llevat la targeta per a que poguès jugar, cusiosament li van treure la cinquena targeta en el minut 83 (amb victòria madridista per 2-1), i complirà la sanció el proper diumenge contra el Espanyol, en el partit que es jugarà al Bernabeu. No us sona de res? Havia pronosticat això mateix amb un 2-0, però no comptava amb el gol del Sevilla. Esperem que la targeta de Robinho no li la llevin, però d'aquest comité es pot esperar qualsevol cosa.

I amb quina sensació ens quedem? Doncs no sé vosaltres, però jo em quedo amb la part positiva de tot açò (he decidit que passi el que passi, d'aquí a final de temporada vaig a ser positiu i optimista, que carai). I quina és la part positiva? Doncs queda una jornada menys, cinc en total, i seguim sent líders. No solament això, tenim un punt més que la jornada anterior respecte del segon classificat. A més, hem guanyat fora, aquesta setmana juguem a casa contra el Betis i es més que factible que mantenim el lideratge una jornada més, Ronaldinho pareix que està entonant-se, i tot i fallar alguna que altra ocasió, Eto'o és una garantia en el gol. Si no passa res extrany, aquest dijous agafarem més moral encara si ens classifiquem per a la final de la copa del rei.

La batalla dels medis

No tinc ni idea de la influència que poden arribar a tenir els medis de comunicació sobre els equips de futbol.
Tampoc sé si els corrents d’opinió poden acabar decidint lligues tant igualades com l’actual.
El que sí penso és que en una guerra de medis, els barcelonistes ho tenim molt cru.
M’explico.

Per una banda, la premsa madridista sempre rema en la direcció dels interessos de l’equip. No importa que aquest no jugui bé, que faci tres o quatre temporades que no guanya títols, que es gastin milionades en jugadors que no rendeixen, que l’afició estigui farta de l’entrenador, o del president. El que importa és l’entitat. I si cal desviar l’atenció dels seguidors es fa. I s’inventen confabulacions arbitrals, i es carrega contra Villar, i se suggereixen nous fitxatges. O, en casos d’urgència, es parla del RMNBA, de Nadal, o de Alonso i la Fórmula 1... El que faci falta per salvar el Madrid, el que faci falta per remar junts!

A l’altra banda hi ha la premsa catalana. Aquí cadascú rema en la direcció que li dóna la gana, o que més li convé. És intranscendent que l’equip jugui bé, que es batin rècords, que es guanyin dues lligues seguides i una Champions, que portin pràcticament tres temporades líders. A la primera ensopegada, a la mínima ratxa de mal joc, apareixen les misèries de l’entorn. I tots a criticar: la renovació de Saviola, la baixa forma de Ronaldinho, les gelosies d’Eto’o, els fitxatges de Txiqui, la renovació de la plantilla... Qualsevol excusa és bona!

En fi, la batalla dels medis, companys barcelonistes, la tenim perduda.

Fèlix

Gol de la brunete

Per una vegada, la portada del Marca serveix per a alguna cosa (per favor, estalvieu-me dir que serveix per quan vas al bany). A tot color destaca l'anterior portada, en la que demanava "Que le quiten la tarjeta", i entre signes d'exclamació assenyala en la d'avui "¡Y le quitaron la tarjeta!
Aquests signes d'admiració reflecteixen la sorpresa i la incredulitat que s'han endut al diari quan el Comité de competició ha llevat la cinquena targeta groga a l'anglés. Juande Ramos, entrenador del Sevilla, diu que "es un cachondeo" (que li ho preguntin a Quique Sánchez Flores, sancionat, o a Mijatovic, que se'n va de rositas). El que passa és que la victòria d'ahir del Sevilla li llevarà protagonisme a aquesta notícia, que per ser secundària no és menys important. Ara ja estan tots els ingredients a la taula per a que el Madrid guanyi aquest cap de setmana: un Sevilla resacós de la competició de UEFA, i un Madrid amb tots els efectius. Ja em veig al Madrid, amb 2-0 al marcador, i amb Beckham provocant la cinquena targeta.
Si el Madrid té la Brunete mediàtica, on està la nostra? Ens han tornat a colar un gol.
I per cert, pareix ser que Ronalinho no va anar al sopar organitzat pels jugadors del Barça per una dolència al turmell i pel seu mal humor. Això és implicació, sí senyor. Com diu Eldeu en el blog de Banyeres, tota la vida s'ha menjat amb els peus.

No solament som adivins amb la final de la Champions:

COMPETICIÓN RETIRA LA AMARILLA A BECKHAM
El Comité de Competición ha decidido este jueves retirar la tarjeta amarilla que Muñiz Fernández enseñó el pasado domingo a David Beckham en el partido que enfrentó en San Mamés al Athletic con el Real Madrid. Esto supone que el inglés estará a disposición de Fabio Capello para el trascendental partido que el Real Madrid disputa este fin de semana frente al Sevilla en el estadio Santiago Bernabéu.Muñiz Fernández mostró tarjeta amarilla al centrocampista del Real Madrid por una supuesta pérdida de tiempo antes de sacar un libre directo. El Real Madrid presentó recurso ante el Comité de Competición alegando que el jugador sólo se limitó a pedir los metros correspondientes a la barrera para lanzar la falta. De hecho, un vídeo mostró que tardó más en sacar la falta que dio lugar al primer gol de Sergio Ramos que la que le costó la tarjeta.Competición ha admitido las alegaciones madridistas y ha retirado la tarjeta, por lo que Beckham podrá estar presente frente al Sevilla si Capello así lo considera.

Finalment, Roncero, Relaño i Marca se n'han sortit. On és el Villarato? Serà perquè Ramón Calderón ha anunciat que votarà a Villar?

Còctel de notícies

Ens despertem avui amb diferents notícies, totes d'interés per als culés, que m'agradaria comentar.

D'una banda, descartem el fitxatge de Klose per a la propera temporada. A diversos mitjans i blogs s'havia parlat de llarguerut alemany com a nou davanter, recanvi de Saviola i en previsio de que Gudjhonsen acabi marxant. Doncs comprovem avui a l'Sport que no serà així. Una feina menys per a Txiqui.

D'altra banda, pareix ser que l'eliminació del Chelsea oferirà oportunitats per comprar bons jugadors, desitjosos de trobar equips amb més possibilitats d'èxit que no l'equip del tio Mou (a qui, per cert, ja col·loquen en el Madrid). Dels que Sport recull a les seves pàgines, crec que Essien seria un magnífic fitxatge per al Barça, i m'ho repensaria en el cas de Lampard. En qualsevol cas, no a Robben (menys després de veure com en les semifinals de la Champions es negava a tirar el penal per a després fallar-lo) ni a Terry.

Ahir, Milan i ManU certificaven que els equips italians sempre tenen un plus de competitivitat que no tenen la resta d'equips. Així, tal i com m'havia atrevit a pronosticar en diferents blogs (i tant de bo tingués el mateix encert a l'hora de fer la primitiva), la final la jugaran el Liverpool i el Milan. I em torno a mullar: la final la guanyarà el Liverpool.

I la més important de totes: ahir els jugadors organitzaren un sopar per conjurar-se per guanyar la lliga (i la copa, suposo). No conec l'efectivitat d'aquest tipus de mesures (tal vegada Eldeu ens podria il·luminar al respecte), però per què han trigat tant en reunir-se? I els que no han anat al sopar (Thuram, Ronaldinho, Silvinho)? Falta de compromís o justificant en tota regla? Independentment de tot, el més important és que les costures d'aquest equip aguantin sense trencar-se fins al final de temporada, i si aquest tipus de reunions cohesionen a l'equip, benvingudes siguin.

I per últim, no podíem deixar-vos la perla diària: la coberta de Marca (afirma a més que van a per Robben) i l'article de Tomás Roncero, exigint que li llevin la targeta groga al platino boy. No mereix ni que ho qualifiquem.

La veritat segons el diari AS

Els periodistes del diari AS tenen una guerra oberta! Hi ha un enfrontament clar entre dos bàndols.
Per un cantó, els que creuen que el Sevilla es mereix guanyar la lliga:

“(...) Saldrá el Espanyol a ver si el rival se equivoca. Pero si no es así y gana, la derrota no le sentará tan mal como otras veces. Porque esta no es ahora su guerra y porque si con estos tres puntos el Sevilla le acaba ganando la Liga al Barça, Montjuïc lo celebrará. La rivalidad tiene estas cosas.”
Tomás Guasch 29/04/07

“Si la Liga fuera justa, el título de este año sería para el Sevilla y España sería una auténtica fiesta. (...)”
Manuel Esteban 1/05/07

D’altra banda, evidentment, hi ha la “Cofradía del Clavo Ardiendo”, que directament ja dóna la lliga com a guanyada pel R. Madrid:

“(...) El Bernabéu ha recuperado la fe desde la victoria ante Osasuna y el asunto se convertirá en un tsunami imparable (...)”
Tomás Roncero 27/04/07

“(...) Este es el camino del Madrid. Así puede apostar a que ganará la Liga. Ahora Capello me parece un poco menos bruto que antes porque se ha dado cuenta de que tiene que jugar al fútbol. La pena es la tarjeta de Beckham, porque es el Zidane actual con sus centros y sus tiros largos. (...)”
“El Loco” Gatti 2/05/07

I el Barça? Doncs el Barça no compta per a res. Ni per a la lliga ni per a la copa del rei.
Per no poder, no podem ni queixar-nos de les entrades que sofreix Messi:

(...) Ahora resulta que el clamor es que le pegan mucho, cuando sólo puede decirse que Mallorca y Levante sacaron el hacha en alguna ocasión. Porque será que Deco no rasca. O Márquez. O Puyol, más allá de que apenas lo tarjeteen. Vivir para ver.
Fabián Ortiz 1/05/07

Ja veieu, companys barcelonistes, des del diari AS poden arribar a parlar d’una conspiració judeomasònica contra el R. Madrid, encapçalada per Villar i Laporta; però, nosaltres no podem obrir boca, ens volen muts i a la gàbia!

Fèlix

Però quina barra!

Avui el Marca es destapa amb aquesta impressionant portada. Una més dintre de la col·lecció de monstruositats a la que ens té acostumat el pasquí madrileny.
No només estan dedicant-se a intoxicar aquest final de lliga amb fitxatges no confirmats i ofertes pels jugadors del Barça, destacant la bona harmonia del vestidor madridista i les cruentes guerres intestines que poblen el vestidor blaugrana, denunciant la conspiració judeo masónica del villarato, fent-se fotografies ja en la Cibeles...
Bé, com deia no només es dediquen a intoxicar i a pressionar a l'equip blaugrana. Ara s'atreveixen a demanar que li lleven la tarjeta groga a Beckham perquè pugui jugar contra el Sevilla. Però estem parlant del mateix jugador a qui Capello i Mijatovic menysprearen apartant-lo de l'equip, i afirmant que no tornaria a posar-se la samarreta blanca? Doncs sí, estem parlant del mateix jugador, que ara pareix que és imprescindible (i així ho demostra el partit contra el Bilbao) per a que la Cofradia del Clavo Ardiendo o Hirviendo no s'apagui definitivament.
Em pareix lamentable, de totes totes, i espero que no se'n surtin amb la seva amb una adulteració tan flagrant de la competició. Si finalment Beckham juga, espero que Del Nido surti a bramar contra tots els estaments arbitrals i disciplinaris com ens té habituats.

Actualització: Dfons, al seu imprescindible Lo que el ojo sí ve, també parla d'aquesta qüestió.