La lliga més curta de la història

Aquesta temporada 2007/08 passarà a la història com la lliga més curta mai disputada: dues jornades i ja hi ha campió: el R. Madrid, òbviament.
A la resta (Barça, València, Sevilla, Saragossa, At. Madrid...) ens queda lluitar pel segon lloc.
Això és el que es pot concloure si es fa una ullada ràpida als medis madridistes d'avui, que s'omplen la boca de les excel·lències del joc blanc fins a l'infinit i més enllà.
Els cinc gols al Vila-real han engegat un gran estat d'EUFÒRIA.

Aquesta EUFÒRIA es pot entendre perquè els "merengues" van aconseguir dues fites molt importants: guanyar amb solvència i jugant a futbol.
I aquest doblet feia anys que no es veia al Madrid; com a mínim quatre, els tres darrers de Florentino i el passat amb Capello.
Tants partits sense futbol del bo, ara han provocat una fe cega en Schuster i els seus homes (per cert, els mateixos que no valien en perdre a casa la Supercopa) i un optimisme DESMESURAT.

DESMESURAT perquè dels darrers partits de l'any passat, els culers encara recordem que el "set" (0 - 6) que el Barcelona va aconseguir contra un At. Madrid, que es jugava la UEFA, no va servir per a guanyar la lliga.
Com tampoc serveix ser l'equip més golejador.
Ni el que fa millor futbol.
L'únic important és ser, en acabar la jornada 38, a dalt de tot.
I per a això, encara falten 36 partits, 108 punts.


Fèlix

Ressaca

Els excessos en les celebracions solen provocar una certa ressaca. Després de la festa, de l’alcohol i de no dormir, arriba l’hora de despertar-se. Doncs ara pareix que Capello està despertant-se, i que la ressaca que tindrà serà ben grossa. Segons apunta AS, la contractació de Schuster per a la temporada vinent és ja un fet. L’alemany serà qui capitanegi la nau blanca, com a mínim, l’any vinent (com a mínim perquè amb el Madrid mai se sap). El que molts intuïen, i el que molts desitjaven, pareix que va a materialitzar-se. Tot i guanyar la lliga, pareix ser que Capello, amb el seu futbol “directo y primario, casi troglodita”, com el defineix amb encert Relaño, no s’ha guanyat el dret d’acomplir el contracte que té signat.

Si aquesta notícia és certa, podem deduir que el Madrid ja ha solucionat part de la seva necessitat urgent de títols després d’aquests anys de sequera, i que ja no val guanyar de qualsevol manera. Crec que per al Barça, tot i la proverbial flor de Capello, hauria sigut positiva la continuïtat de l’italià, qui no hauria fet tants fitxatges ni renovaria tant l’equip com presumiblement farà Schuster.

I el Barça? Com ja sabem tots, no ha fet enguany una bona temporada, però a diferència del Madrid, pareix ser que Rijkaard continuarà un any més al capdavant del projecte blaugrana, tot i no haver aconseguit cap dels objectius d’enguany. I, tot i les simpaties que em desperta l’holandès, no tinc clar que aquesta sigui una decisió encertada. Al llarg d’aquesta temporada s’ha demostrat que la gestió del vestuari no ha sigut l’adequada, amb jugadors amb una vida nocturna dissoluta i llicenciosa, poc treball i menys sacrifici. Si amb tota una temporada de fracassos, visites al gimnàs i concessions no s’ha aconseguit rectificar la trajectòria de l’equip, dubto molt que la mateixa persona sigui capaç de redreçar aquest grup de gent. Perquè la majoria de jugadors continuarà en aquest equip, o com a mínim, els conflictius. Serà capaç Rijkaard de lligar curt a Ronaldinho, a Eto’o o a Deco? Serà capaç de tornar a motivar-los i centrar-los únicament en el futbol? O seria millor una persona nova, sense actuacions passades ni hipoteques amb ningú que el puguin lligar?

Jo apostaria per una persona nova. I vosaltres?

Final del camí

Una hora i poc més. Aquest és el temps que vam ser campions de lliga. Com l’altre dia amb l’Espanyol, hem patit un final d’infart, amb cruel i injust resultat per als culés. És injust per al Barça, tot i merèixer perdre per haver llençat al fem aquesta lliga des de fa mesos, i és injust per al futbol, que veu com el torneig de la regularitat l’ha guanyat el conjunt que pitjor futbol ha practicat de entre tots els aspirants al títol. Però clar, les competicions no sempre les guanyen els equips que millor juguen. Hi ha equips especialitzats únicament en aconseguir resultats, és allò de que “el fin justifica los medios”. Doncs aquesta filosofia és la que ha imperat en aquest Madrid, un equip que ha viscut dels resultats, de la força bruta, dels gols de VNR, dels darrers minuts de cada partit (seus i dels altres) i, sobre tot, de la SORT. I ho dic amb majúscules, tot i que pugui parèixer fruït de la frustració.

Temps tindrem per a parlar del Barça, de qui ha d’anar-se’n i de qui quedar-se, de en què hem fallat i en què hem encertat, si és que ho hem fet. Però si parlem de l’equip campió, el factor que ha determinat aquesta lliga és la flor de Capello.

Per a mi és encara incomprensible com una persona que ha gestionat tan malament el vestuari madridista ha pogut aconseguir l’objectiu per al que se’l va contractar. No m’explico com un jugador (Beckham), que va ser apartat a mitjans de la competició, és el que li ha donat mitja lliga al Madrid. No m’explico tampoc com en el darrer partit de lliga un altre jugador que quasi no ha jugat en tota la segona volta (Reyes) és precisament qui salva els mobles dels merengues. Només ha faltat que Cassano tornés a marcar, i Ronaldo perquè no podia tornar, que si no...

Per molt que el Barça ho hagi fet molt malament, és impressionant comprovar com, jornada rere jornada, el Madrid jugava de pena però aconseguia els tres punts, i pensaves: això no pot continuar, no hi ha una mínima base que sustenti aquest equip. Però les jornades han anat passant, i el Madrid creixia amb els pírrics gols de VNR, i seguies dient-te: això no pot continuar, si ells han tingut sort en un partit, al pròxim ja no la tindran...però la tenien! I com!

Aquesta lliga no l’oblidaré mai. Ara veig clar que hi ha equips (aquest Madrid, el de la Séptima, el Milan de la darrera Champions) que, per molt malament que estiguin, són capaços de guanyar, i d’altres, com el Barça, que només són capaços de guanyar quan estan al 100% i són infinitament superiors als altres. Què anem a fer-li. Som així.

Apagaré el televisor durant uns quants dies. Per favor, aviseu-me quan el grau de madridisme en sang hagi baixat a nivells normals.

Capello sí, Capello no.

Ja ha començat el compte enrere per a la lliga. Res importa als mitjans si dimecres hi ha un partit de la “roja”, o si pel mig hi ha una final de la Copa Catalunya. Totes les mirades estan centrades en el proper dissabte. De entre totes les notícies de la premsa esportiva voldria destacar-ne una: els aficionats del R. Madrid, segons una enquesta de Marca, volen que Capello continuï a la banqueta del Bernabeu si finalment guanyen la lliga.
Aquesta afirmació és, en part, comprensible: si el teu equip ha guanyat la lliga, se suposa que ha sigut el millor, l’equip més regular i que la feina s’ha fet bé. Per tant, per a què canviar-ho? Pot ser el Madrid guanyarà la lliga, però no ha sigut el millor equip ni de bon tros, ni el més regular ni ha fet bé la feina. Aquesta voluntat per part dels socis del Madrid solament puc entendre-la com a conseqüència de la sequera de títols que ha patit la casa blanca des de fa tres anys. Un club com el Madrid no està acostumat a no guanyar, i si amb Capello es retroben amb l’èxit, el més lògic és que l’entrenador transalpí continuï. Aquest raonament, tot i ser correcte, crec que no és el camí per a construir un projecte de futur. El resultadisme com a estratègia és, per a mi, una mala estratègia. Perquè sense un bon joc els resultats poden ser sens dubte positius, com ara, però poden ser també molt negatius (com a meitat de la lliga), i la sort i les errades dels rivals (Barça, sobre tot i Sevilla) no tenen per què repetir-se en el futur. M’estranya la desesperació i el resultadisme de l’aficionat merengue. Jo crec que els culés no ho acceptaríem. Si finalment el Madrid guanya la lliga, com a mínim podrem alegrar-nos si Capello continua.

Set ball o match ball

Rafa Nadal va perdre ahir la final del torneig d’Hamburg amb el número 1 del món, Roger Federer, amb un 6-0 en el darrer set. El mateix dia, unes quantes hores després, el Barça guanyava amb un 0-6 a l’Atlético de Madrid en el Calderon. Ni l’Atlético és Rafa Nadal ni el Barça el número 1 del món. Però, a banda del resultat, en el que coincideixen els culés i el suïs és que ambdós han guanyat una final.
El Barça arribava amb tota la pressió del món: Sevilla i València havien guanyat, i el Madrid novament havia obrat el miracle guanyant en el temps de descompte. A Chamartín tindran que fer un monument a la flor de Capello, perquè no s’explica la victòria contra l’Espanyol i contra el Recre d’una altra manera. Com li va passar al Barça abans de perdre el liderat (Mallorca i Llevant, especialment), els de Capello estan vivint amb l’aigua al coll, i al final acabaran ofegant-se. No sempre van a trobar-se amb el gol d’Higuaín o el de Roberto Carlos, i acabaran pegant-se-la, si no contra el Saragossa, contra el Deportivo i/o el Mallorca.
El Barça, però, no només va guanyar la final del Calderon (aquella en la que molts pronosticaven que punxaria i que suposaria l’adéu definitiu a la Lliga). L’equip de Rijkaard s’ha retrobat, sobretot, amb els cracks (quina nit d’Eto’o!), i amb els gols que li van faltar en els anteriors partits, donant un cop de puny a la lliga i demostrant que encara és el rival més perillós per a aquest Madrid dels minut 89.

No només hem guanyat tres punts: en la meva opinió, aquesta jornada hem guanyat la lliga.