29/5/11

Amanida fresca de cous-cous

IMG_9014

Els dies de sol i de calor conviden més a sortir a passejar a prop del mar que a tancar-se a la cuina. És per això que avui he decidit preparar un dinar senzill i ràpid, per poder gaudir d’un vermutet a la Rambla i prendre el sol a la terrassa de casa.

L’amanida fresca de cous-cous és un plat ideal per a aquests dies que no volem dedicar massa temps a cuinar. En tan sols 10 minuts he tingut l’amanida llesta i només ha calgut posar-la una estoneta a la nevera perquè quedés ben fresqueta.

Ingredients per a 4 persones:
un got de cous-cous
un got d’aigua
un grapat de panses
un grapat de pinyons
un alvocat
12 tomàquets cirerols
una branqueta d’alfàbrega
oli i sal

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts
  • Poseu el cous-cous en un bol fondo i aboqueu-hi un got d’aigua bullint. Tapeu bé el bol amb un drap de cuina o un paper film i deixeu que s’hidrati durant 5 minuts.
  • Retireu el drap o el paper film, remeneu el cous-cous amb una cullera i deixeu-lo a la nevera fins que estigui fresquet.
  • Un cop fred, afegiu-hi els pinyons i les panses, l’alvocat tallat a daus petits i els cirerols partits en quarts.
  • Piqueu l’alfàbrega i incorporeu-la a l’amanida. Li donarà un toc aromàtic i refrescant molt interessant.
  • Barregeu bé tots els ingredients i afegiu un bon raig d’oli d’oliva i un polsim de sal.
  • Podeu servir l’amanida com a entrant o com acompanyament d’un plat principal i la podeu servir de maneres diferents. Jo avui l’he presentat en forma de timbal amb ajuda d’un motlle d’alumini i trobo que fa goig i tot.

25/5/11

L’hort de casa

IMG_8809

Ja fa dies que tinc ganes d’ensenyar-vos el meu petit tresor. Aquesta primavera, com l’anterior, m’he animat ha plantar algunes hortalisses i herbes aromàtiques al terrat de casa. Com que el meu somni de tenir un petit hortet dels de debò no crec que es pugui fer realitat, m’he de conformar amb algunes jardineres i alguns testos. Però la veritat és que aquest any sembla que les plantetes s’hi senten a gust. Les tomaqueres s’han fet precioses en poques setmanes i les maduixeres comencen a donar el seu fruit.

IMG_8799

IMG_8805

Cada cop que surto al terrat m’emociona trobar un nou fruit i veure com van creixent les plantes. La menta i el julivert ja comencen a treure el cap i les petúnies i els clavells fan més goig que mai.

compo 1

La veritat és que mai havia tingut un terrat tan verd i florit. Les tomaqueres s’han fet tan grans que hem hagut d’anar a buscar testos més grans per trasplantar-les. Les pobres demanen més terra a crits…

IMG_8816

I el truc per tenir un terrat tan productiu no és altre que la constància: cada dia, quan es comença a pondre el sol, surto a mimar les meves plantetes. Retiro les flors seques de les petúnies, arrenco algunes males herbes que volen prendre terreny al julivert, comprovo que les tomaqueres creixen ben rectes i cullo les maduixetes que ja estan a punt. No cal que us digui que la majoria de vegades no arriben a taula. Entro al safareig per esbandir-les un mica de la terra i me les menjo acabadetes de collir.

IMG_8892

El més important, però, és no oblidar-se ni un dia de regar
. Els clavells i les maduixeres encara perdonen un oblit, però les tomaqueres i les petúnies s’han de regar cada dia perquè, amb tan poca terra, necessiten, almenys, la seva dosi d’aigua diària. Aquest any he descobert un fertilitzant que potser és en part responsable de tanta exuberància. Es tracta del fertilitzant universal Campo, un fertilitzant a base d’algues marines que vaig comprar al garden de Mataró on també vaig adquirir el planter d’aquest any. La veritat és que mai havia fet servir aquesta mena de productes per a les plantes, però he de reconèixer que he notat la diferència.

Us deixo amb algunes fotografies més del meu hortet, que em té el cor robat!

compo 2

23/5/11

Fira de l’arrop 2011

IMG_8769

Com cada any, aquest mes de maig teníem una cita obligada amb la Fira de l’Arrop que se celebra a Dalt la Vila poc després de la cremada del dimoni, la vigília de Sant Anastasi.

IMG_8771

Aquest any la fira va ser el diumenge 15 de maig i, com gairebé cada any, va fer un dia esplèndid que va animar un munt de badalonins a sortir de casa i donar un tomb pel carrer del Temple fins l’església de Santa Maria, per on la fira estén les seves paradetes cada any més variades. Des de les tradicionals parades d’arrop i altres fruites confitades, passant per les d’olives, pans, coques, sidrals i llaminadures, garrapinyades, embotits de diferents regions de Catalunya i de més enllà de les nostres fronteres, paradetes de bolets deshidratats, trufa i herbes aromàtiques o medicinals…

IMG_8795

IMG_8779

A la fira de l’arrop hi pots comprar des d’un pot de mel de romaní fins un mató de Montserrat. Les tendes de “hipies” també hi han anat proliferant i cada any hi ha més paradetes de bosses, collarets i vestits estiuencs.

compo mel

De totes les festes de maig, la fira de l’arrop és el que més m’agrada. No recordo cap any que no m’hi hagi acostat ni que sigui per donar un tomb entre la gentada i respirar l’aire primaveral que anuncia que ja ve el bon temps.

compo 2

Aquest any, vam anar-hi només llevar-nos i vam aprofitar per esmorzar una deliciosa coca de forner i una magdalena de xocolata que vam comprar a les paradetes properes a l’església. L’Aleix, com cada any, no va poder resistir-se a les tradicionals pegadolces i algun potet de bragulat, i tampoc podíem marxar sense comprar una secallona que aquest any va sortir més que bona. Això sí, val més haver estalviat una mica, perquè els preus són desorbitats!

21/5/11

Sabores: curs de rebosteria amb Samuel de la Torre

IMG_8976

Aquest dilluns, després de participar en un taller de tapes i pinxos impartit per Xesco Bueno, el Daniel Chozas de Sabores ens va proposar que assistíssim a un curs de rebosteria aquest mateix divendres. Tot i tenir l’agenda una mica plena, la Júlia Castillo –una bona companya de feina i de fatigues- i jo vam acceptar encantades, ja que el taller tenia molt bona pinta. La Júlia Martín, l’altre membre del nostre tercet, em farà arribar les fotografies que vam fer al primer curs la setmana que ve, així que començaré la casa per la teulada i us avançaré l’experiència que vam tenir ahir cuinant amb Samuel de la Torre.

IMG_8929


L’objectiu del taller era preparar dos plats d’alta rebosteria presentats dins de gots de vidre. El Samuel ens va explicar que aquest format està molt de moda i, a més d’oferir una presentació diferent, té l’avantatge que el got facilita que les mousses no es desmuntin. Així que, per a principiants com nosaltres, és una idea que pot anar molt bé.

IMG_8964

El primer vaset que vam preparar portava una primera capa de cremós de xocolata amb vinagre balsàmic, una segona capa de cremós de gerds i una decoració a base de caviar de vinagre balsàmic, gerds i strussel. El segon vaset portava una primera capa de daus de poma fets al forn, una capa fineta de strussel, una altra capa d’escuma d’ametlla i una decoració a base de strussel i poma verda.
La veritat és que explicar-vos totes les tècniques que ens va ensenyar el Samuel seria massa per a un sol post. El més aconsellable és assistir a una de les seves classes amb ganes de prendre apunts i anar practicant a casa mica en mica.

IMG_8922

D’entrada, ens va quedar clar que el món de la pastisseria és molt més rigorós que el de la cuina en general: les mesures són molt importants i s’han de seguir al peu de la lletra, a més d’una balança és imprescindible tenir a casa un termòmetre per controlar la temperatura dels aliments, cal tenir en compte el percentatge de greixos de cada aliment… En fi, que més que en una cuina hem de pensar que estem en un laboratori!

compo 1

Perquè pugueu fer un tastet del curs i tingueu alguns recursos per poder decorar les vostres postres us explicaré aquí dues de les tècniques que més ens van sorprendre del curs: el strussel i el caviar de vinagre.

Strussel d’ametlla
IMG_8909

Ingredients:


100 g de farina
100 g d’ametlla en pols
100 g de mantega
100 g de sucre
un polsim de sal

Preparació:

  • Preescalfem el forn a màxima potència.
  • Mesclem tots els ingredients en sec en una safata de forn fins que ens quedi una massa arenosa.
  • Introduïm la safata al forn, abaixem el forn a 160º i ho deixem coure uns 20 minuts fins que la massa hagi agafat color.
  • Retirem del forn i deixem que el strussel es refredi. Un cop fred, pot aguantar un o dos mesos en un pot hermètic fora de la nevera.

Caviar de vinagre balsàmic

IMG_8960

Ingredients:


150 g de vinagre balsàmic de Mòdena
90 g d’aigua mineral
1’8 g d’Agar Agar
1/2 fulla de gelatina (1 gr)
30 g de sucre moreno
Un got gran d’oli de girassol a 4ºC

Elaboració:

retallada 1
  • Posem el vinagre a reduir en una paella fins que pesi 120 g.
  • Mentrestant posem la gelatina en remull amb aigua freda.
  • Mesclem el vinagre amb els altres ingredients i ho posem al microones fins que bulli.
  • Hi incorporem la fulla de gelatina i remenem fins que quedi ben dissolta.
  • Col·loquem la mescla en un biberó de cuina i anem deixant caure gotetes sobre l’oli de girassol que haurem tret de la nevera. Mica en mica, les gotes de vinagre es convertiran en una mena de perletes de caviar que s’aniran acumulant al fons del got.
  • Colem el caviar per separar-lo de l’oli i ja el podem fer servir per decorar els nostres plats.
Va ser una tarda molt profitosa que va acabar passades les 10h de la nit. Vam aprendre un munt de coses i el Samuel ens va donar bons consells per triomfar amb les nostres receptes pastisseres.

compo 2

A més, tots vam sortir amb un vaset de cada per degustar a casa. L’Aleix i jo ens els hem menjat avui de postres i els hem trobat excel·lents, fins i tot més bons del que jo m’imaginava.

Una abraçada molt gran a tots els que vau participar al curs de cuina. Va ser divertit compartir aquesta experiència amb vosaltres. A veure si ens tornem a trobar en algun altre taller!

14/5/11

Coca d’anís i matafaluga

IMG_8701

L’altre dia, tafanejant pels blogs que segueixo més freqüentment, vaig veure una recepta de No tot són postres… a la cuina que em va semblar d’allò més encertada. A més, m’oferia l’oportunitat de donar sortida a la matafaluga que em va sobrar dels bunyols de Quaresma, així que no vaig dubtar a preparar-la en un moment. Es tracta d’una coca amb anís i matafaluga que jo he adaptat seguint les mesures i els ingredients que acostumo a fer servir per a la coneguda coca de iogurt. En aquest cas, només hi he afegit tres cullerades soperes de matafaluga i un rajolí d’anís del Mono, per fer honor a la meva ciutat, Badalona, que fabrica aquesta coneguda marca d’anís des de 1870.

Ingredients:

IMG_8709

4 ous
1 iogurt natural
4 iogurts de farina
3 iogurts de sucre
1’5 iogurts d’oli d’oliva suau
1 sobre de llevat químic (Royal)
la raspadura d’una llimona
una mica de canyella en pols
3 cullerades soperes de matafaluga
un rajolí d’Anís del Mono
mantega per untar el motlle
sucre llustre

Preparació:
Temps estimat:
10 minuts + 40 minuts de cocció

IMG_8726

  • Primer de tot, preescalfeu el forn a 200º i unteu un motlle quadrat amb una mica de mantega. La mida del motlle determinarà el gruix de la coca. Jo us recomano que la diagonal no faci més de 26 cm i que tingui com a mínim 5 cm d’alçada, d’aquesta manera, amb les mides que us dono, us quedarà una coca força alta i farà molt de goig.
  • Tot seguit, poseu tots els ingredients en un bol gran. Primer de tot buideu-hi el iogurt, el netegeu bé i l’assequeu bé amb un drap de cuina perquè el farem servir per prendre la mesura dels altres ingredients. La raspadura de llimona i la canyella en pols són opcionals però molt recomanables perquè aporten un toc d’aroma molt interessant i que, pel meu gust, es complementa molt bé amb el punt anisat de la matafaluga.
  • Mesclem bé tots els ingredients amb una batedora manual fins que quedi una pasta ben homogènia.
  • Aboquem la pasta al motlle amb ajuda d’una llengua de gat o espàtula i el posem al forn.
  • Deixem coure a 180º durant uns 30 minuts, tot i que el temps de cocció depèn molt del forn i del gruix de la coca. Jo us aconsello que quan veieu que de fora està daurat, comproveu la cocció amb un escuradents i, si veieu que li falta una mica, podeu deixar-ho uns minuts més amb el foc de baix.

Aquesta vegada, com que va sortir una coca força maca, vaig portar-ne un bon tros a la feina tallat a petites porcions que de seguida van volar.
A veure si us animeu a aprofitar la matafaluga i l’anís que corre per casa per fer aquesta recepta fàcil, fàcil!

11/5/11

Restaurant Nomo

IMG_3040

Una assignatura pendent que tinc en el món de la gastronomia és la cuina oriental. Xinesa, japonesa, vietnamita o thai són cuines que m’atrauen molt per la vista però que deceben, un cop rere l’altre, el meu paladar tan mediterrani.

La primera vegada que vaig anar a menjar a un restaurant oriental va ser quan començava a sortir amb l’Aleix, que em va portar al restaurant Hanoi de Barcelona, molt reputat aleshores per les seves especialitats vietnamites. La veritat és que l’experiència va ser força agradable i, a partir d’aleshores, em vaig obrir més a les cuines asiàtiques que, fins aleshores, havien estat per a mi un món poc atractiu. Però a partir d’aquí, cada intent ha estat un fracàs. La cuina xinesa em sembla massa picant i poc saborosa, la japonesa em planteja un problema crucial:  la meva intolerància al peix cru. Recordo que una vegada, amb uns amics, vam anar a un japonès del seu barri on ens van servir uns aperitius de sushi i sashimi espectaculars. Em van entrar tan per la vista que no vaig dubtar a posar-me a la boca una bona porció de salmó, d’aquell color intens i brillant que semblava demanar ser cruspit d’una mossegada. Però va ser posar-me el peix cru a la boca i començar a sentir unes nàusees irrefrenables. Sort que els amics no eren de compromís i m’ho vaig poder treure de la boca discretament amb un tovalló de paper.

Però ni aquesta mala experiència ni moltes d’altres m’han fet treure del cap la idea que he d’aprendre a preuar la cuina oriental. No pot ser que els que estan sent considerats els millors cuiners del món i un referent en la cuina sana i equilibrada estiguin tan equivocats. El problema és meu i hauria d’aprendre a educar el meu paladar que, d’altra banda, ha rebut encantat la gastronomia turca, libanesa, egípcia, síria i moltes d’altres de ben allunyades de la nostra.

Així que, després de molt insistir en el tema, vaig convèncer l’Aleix perquè el dia de Sant Jordi em portés a un japonès on ell havia menjat més d’una vegada amb gent de la feina i del qual tenia bones referències. Es tracta del restaurant Nomo, que es troba a dalt de tot del passeig de Gràcia, un lloc bastant car, però que presenta una carta bastant extensa amb força alternatives al peix cru.

El local és força agradable, tot i que vam haver de compartir taula amb una altra parella. És cert que la taula era prou gran i hi havia un centre de flors que separava una mica les dues bandes, però tenir una taula pròpia i a certa distància dels comensals del costat és una cosa que aprecio en un bon restaurant.

La noia que ens va atendre, ens va demanar que anotéssim els plats que volíem en una capseta i ens els van anar servint en l’ordre que els va semblar més adequat o convenient per a la marxa de la cuina. Vam començar amb uns ebi furai, llagostins arrebossats amb panko, acompanyats d’una salsa –suposo que a base de soja- que em va semblar més que acceptable. Us diré que aquest va ser el plat que més em va agradar de tot l’assortiment. Vam continuar amb uns ura-maki: rolls de salmó fumat, crema de formatge i nous; no estaven malament, però em van resultar massa embafadors, més tenint en compte que aquests rolls són de mal partir i han d’anar sencers a la boca… El següent plat –el que pensava que seria el plat estrella- va ser una tempura de cranc reial amb verdures i pebrots del padron. La veritat és que el cranc no tenia gust de res. Jo no sé com es pot arribar a comparar aquesta mena de mariscs amb un bon llamàntol del Mediterrani o un saborosíssim centollo del Cantàbric… Tot seguit ens van servir un plat de yakisoba, fideus a la planxa amb verduretes, que tampoc estaven malament però no poden competir de cap manera amb uns spaghetti carbonara o amb una bona fideuà valenciana. A més, si ho acompanyes de la salsa de soja, com acostumen a fer els orientals –i sospito que ho fan per donar alguna mena de sabor al que mengen- tot acaba tenint el mateix sabor de no res.

compo 2

Però el pitjor de tot van ser les postres, un gelat de te verd que va resultar ser la cosa més insípida que he menjat mai. Fins i tot l’Aleix em va haver de reconèixer que era una presa de pèl. I el compte, com us podeu imaginar, no ens va endolcir pas les postres!

La meva conclusió final és que, tot i que encara no m’he rendit amb el tema de la cuina asiàtica, em costarà molt apreciar-la pels meus condicionants culturals. La cuina de casa meva no és una cuina que tingui tanta cura amb la presentació i els aspectes més formals del ritual dels àpats, però és una cuina on el que predomina és el sabor: el peix és peix, la carn és carn, les verdures són verdures. Potser algun dia aprendré a preuar aquests fideus tan sans amb gust de no res, o aquestes tempures que camuflen el sabor real de les verdures, o potser fins i tot la textura llefiscosa del salmó cru. Però em sembla difícil arribar a renunciar a una bona paella per l’arròs pastós del sushi!

5/5/11

Avui toquen Webos Fritos

 IMG_8468

Avui tinc ganes de fer-vos una recomanació bibliogràfica relacionada amb un dels blogs gastronòmics que més he seguit i admirat durant aquests darrers anys. Es tracta del llibre de receptes que han publicat Susana Pérez i el seu marit, Jesús Cerezo, coautors del blog Webos Fritos, un dels més complets i més seguits de la xarxa.

Tal com explica la Susana, el blog va néixer amb l’objectiu d’anar recopilant les receptes manxegues de la seva mare, col·laboradora indispensable en el dia a dia del blog i en l’elaboració d’aquest recull. Amb la seva traça als fogons i la seva gràcia per escriure les receptes, la Su ha sabut captar l’atenció dels lectors gastronòmics més exigents que han quedat més d’un cop bocabadats amb les fotografies espectaculars del seu marit. L’equip és insuperable i la seva professionalitat queda palesa en aquest llibre que considero rodó.

IMG_8477

Els comentaris plens de xispa de la Susana que ja coneixem del seu blog, els trucs i consells que dóna a cada recepta, les fotografies esplèndides que ens fan venir salivera, la selecció de receptes i la distribució en apartats poc convencionals fan d’aquest llibre tot un encert. Són interessants també els apartats finals en què dóna alguns consells pràctics sobre tècniques de pastisseria, i un altre apartat on s’expliquen algunes receptes en versió Thermomix.

IMG_8470

Podeu trobar el llibre en grans llibreries com l’FNAC o demanar-lo on-line des del seu blog. Aquest va ser el meu regal de Sant Jordi que va arribar una mica tard però ha fet valdre l’espera!

1/5/11

VII Magna Celebratio: un dia romà i molt gastronòmic

IMG_8382

Aquest matí, amb alguns alumnes de 1r Batxillerat de l’escola on treballo, he assistit un any més a les festes de la Magna Celebratio de Badalona, on hem pogut observar diferents paradetes que ens mostraven els antics oficis dels romans. Les més interessants, pel meu punt de vista, eren les paradetes que ensenyaven com tenyien les teles i els colorants que feien servir, com cardaven i filaven la llana, els teixits que feien servir antigament, etc. També hi havia paradetes on s’explica l’ofici d’escultor o la tècnica del mosaic.

Textrina

A més de les paradetes, hem participat en diferents tallers. Dues de les meves alumnes han optat per l’Unguentaria, on els han ensenyat a elaborar una crema corporal amb llard de porc i herbes aromàtiques. Sembla ser, però, que la noia que els ensenyava les tècniques de perfumeria anava una mica de bòlit i no ha pogut fer una explicació massa exhaustiva. Just al costat de l’Unguentaria, hi havia una altra paradeta on ensenyaven els diferents instruments que empraven els metges de l’època i les tècniques que feien servir. Una mica més enllà, hi havia el Gemmarius, un altre taller especialitzat en què es mostrava com els antics romans elaboraven les seves joies amb cuir i pedres de diferents formes i colors. Alguns dels meus alumnes també hi han participat i m’han mostrat les seves pròpies confeccions.

IMG_8378

Però de tots els tallers el que ha tingut més èxit i el que, com cada any, m’ha semblat més ben organitzat, ha estat el Thermopolium, organitzat per la companyia Kuanum, que ens ha rebut amb la salutació pròpia dels romans i ens ha recordat que sempre hem d’entrar a la casa en què ens conviden amb el peu dret, per evitar les típiques supersticions dels romans. Ens hem rentat les mans amb aigua de roses i, abans de començar a cuinar, ens han fet una bona explicació sobre els aliments que feien servir els romans, distingint els que eren propis de les classes humils, dels que estaven reservats a les classes benestants.

IMG_8389

IMG_8387

D’entre tots els productes, el que més expectació tenia era el garum, una salsa elaborada amb entranyes de peix assecades al sol que els romans feien servir com a condiment en gairebé tots els plats. També m’ha semblat curiós l’ús de la mirra en algunes elaboracions i la gran multitud d’espècies que ens han deixat olorar i tastar, entre les quals hi havia el pebre llarg o la rosa d’Alexandria, molt preuades pels antics romans.

Espècies

Després de l’explicació teòrica, dues de les meves alumnes han sortit voluntàries per preparar una salsa anomenada hipotrimma, una mena de vinagreta agredolça elaborada amb mató, panses i pinyons. Es tracta d’una recepta treta del llibre més famós de l’època romana, De re coquinaria, d’Apicius, el qual aconsello a tots els amants de la cuina i del món antic.

hipotrimma

Per elaborar la recepta hem fet servir 100 g de mató, 20 g de panses, 20 g de pinyons, 5 dàtils, un polsim de pebre, un polsim de llavors d’api (com que avui no n’havien trobat hem fet servir les fulles de l’api), una culleradeta de garum, una culleradeta de most reduït (que es pot substituir per vi dolç), una culleradeta de vinagre, una culleradeta de mel i 3 fulles de menta picada. La Marta Grífols i la Marta García han estat les encarregades de fer anar la mà de morter per anar picant i mesclant tots els ingredients. Primer el mató, el garum, el vi dolç, el vinagre i la mel. Després de treballar-ho a poc a poc han tastat i rectificat el gust. Finalment hi han afegit per sobre les panses, els pinyons i els dàtils trossejats, la menta picada i un polsim de pebre.

A continuació, tots els participants hem participat activament en l’elaboració d’un condiment d’espècies a base de pebre, coriandre, morduix, orenga, gingebre, sal i altres ingredients que ja no recordo, que ens hem endut en un sobret i servirà per condimentar carns o peixos. La nostra amfitriona ens ha recomanat mesclar les herbes amb oli d’oliva per aromatitzar-lo i donar-li diferents usos.

morters

Després d’una bona estona picant amb la mà de morter, ha arribat l’hora de la degustació. Els nostres amfitrions havien preparat una taula amb diferents aperitius típics d’un àpat romà. Hem començat pels ous de guatlla i hem acabat per les postres elaborades amb mató i un most de raïm amb un gust força particular. Entremig hem pogut degustar diferents olivades, unes torradetes amb mel i llavors de roselles, dàtils macerats i, evidentment, l’hipotrimma que havien preparat les Martes. Tot estava deliciós i ho hem pogut acompanyar amb diferents classes de vins i hidromels que ens han servit de petites àmfores de terrissa.

degustació

L’experiència, com cada any, m’ha semblat molt interessant i he estat molt contenta amb la participació dels alumnes. Fins i tot alguns alumnes més joves –els de 3r d’ESO- han seguit la meva recomanació i han tret el cap per les paradetes per contagiar-se de l’ambient romà que aquests dies s’ha viscut a la ciutat de Badalona.

I per acabar amb aquest post tan badaloní, acabaré amb una foto del dimoni, que el proper 10 de maig cremarà al bell mig de la Rambla acompanyat dels tradicionals focs d’artifici.

IMG_8434

Pastís de xocolata negra amb fruits vermells

IMG_8244

Aquest Nadal, la meva germana em va regalar un dels llibres de cuina que feia més temps que esperava: Pasión por el chocolate, de Trish Deseine, un d’aquells llibres que et fan venir salivera només de fullejar-los. Entre les múltiples receptes per a xocoadictes que consten en aquest volum, aquest cap de setmana em vaig decidir a preparar el “pastel de chocolate fundido de Nathalie”, un pastís de xocolata contundent i molt fàcil de fer, que vaig decidir acompanyar d’un glacejat de fruits vermells que havia comprat dies enrere a la Sirena.

Ingredients:

IMG_8184

200 g de xocolata negre per fondre
200 g de mantega
250 g de sucre
5 ous
1 cullerada de farina
1/4 de litre de nata muntada

Per al glacejat de fruits vermells:

Fruits vermells congelats La Sirena
4 cullerades de sucre
1 nou de mantega

Preparació:
Temps estimat:
30 minuts

 

  • Preescalfem el forn a 190º i, tot seguit, fonem la xocolata trossejada i la mantega al bany maria.
  • Quan la mescla estigui fosa, hi afegim el sucre. Mesclem bé els ingredients i retirem del foc.
  • Deixem refredar una mica la xocolata i hi incorporem els ous un a un, remenant bé després d’afegir cada ou.
  • Finalment, hi afegim una bona cullerada de farina, mesclem bé i aboquem la massa en un motlle rodó d’uns 20 cm de diàmetre.
  • Introduïm el motlle al forn i deixem coure durant uns 25 minuts. El pastís ha de quedar lleugerament tremolós en la part central.
  • Un cop cuit, traiem el motlle del forn, deixem refredar uns minuts i desmotllem el pastís.
  • Un cop estigui fred, l’introduïm a la nevera.
  • Mentre el pastís es va refredant, preparem el glacejat posant els fruits vermells congelats, el sucre i la nou de mantega en una paella fins que tot estigui fos i amb una consistència de melmelada.
  • Un cop fred, traiem el pastís de la nevera i hi escampem per sobre el glacejat de fruits vermells. Jo he reservat les maduixes per adornar el contorn, de manera que he anat alternant una maduixa i una floreta de nata feta amb la màniga pastissera.
  • Tornem a introduir a la nevera i deixem que reposi unes hores. Si és possible, és millor preparar el pastís el dia abans.

IMG_8262

El resultat és un pastís molt vistós i una autèntica temptació per als addictes a la xocolata. Això sí, penseu que és un pastís força contundent més idoni per menjar a mitja tarda o per esmorzar que no pas després d’un àpat copiós. En tot cas, si la intenció és menjar-lo després de dinar, penseu a no fer racions massa grans!