Pastís de xocolata Montignac

Preparar un pastís d’aniversari quan estàs intentant començar dieta i no tens cap esdeveniment especial per celebrar no és una tasca fàcil. Però no em volia perdre la convocatòria d’aquest mes de Memòries d’una cuinera, així que de seguida em va venir al cap aquest pastís de xocolata que vaig descobrir anys enrere quan em vaig deixar seduir per les delicioses receptes de Michel Montignac, un dels nutricionistes francesos de més renom que en els darrers anys ha anat quedant desplaçat per noves dietes miraculoses com la conegudíssima dieta Dukan.

La dieta Montignac té com a principi bàsic escollir aliments amb un índex glucèmic baix, de manera que els seus pitjors enemics són els carbohidrats com l’arròs, la patata o la pasta. El sucre tampoc és un bon aliat de la dieta Montignac -algunes fruites i verdures com la pastanaga s’han de moderar- però en ocasions es pot substituir per fructosa, que té un índex glucèmic molt menor. Per contra, aliments tan apetitosos com el formatge, la xocolata o una copeta de vi no són del tot restrictius. Fins i tot uns ous ferrats amb bacó, un cop a la setmana, són recomanables!

No és que vulgui fer aquí una dissertació sobre aquesta dieta ni tampoc seguir-la al peu de la lletra. Però he de reconèixer que algunes receptes de Michel Montignac són realment temptadores, com aquest pastís de xocolata. I si a més ens el podem menjar amb la consciència tranquil·la perquè un dietista francès ens assegura que no farà estralls en la nostra línia, doncs millor que millor!

Ja tenia la recepta perfecta, només em faltava una bona ocasió per poder-la compartir, i el dinar d’aquest diumenge amb la família de l’Aleix va ser l’excusa ideal. No celebràvem l’aniversari de ningú, però res ens va impedir assaborir un bon tros de pastís acompanyat d’una mistela de figues deliciosa! 

Ingredients:

500 g de xocolata negra (70% de cacau)
10 ous

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts + 8 minuts de cocció + una nit d’espera

• Primer de tot, preescalfeu el forn a 250º.
• Tot seguit, desfeu 310 g de xocolata al bany Maria. La resta la reserveu per fer la cobertura del pastís.
• Mentrestant, separeu les clares dels rovells.
• Munteu les clares a punt de neu amb una batedora, millor si és elèctrica. Jo, aquest cop, he fet servir la thermomix i m’ha anat molt bé, però les primeres vegades que vaig fer aquest pastís muntava les clares amb una batedora manual.
• Un cop desfeta la xocolata, retireu-la del foc i afegiu-hi els rovells d’ou ben batuts.
• Afegiu mica en mica les clares muntades procurant que quedin integrades amb la xocolata sense perdre massa consistència.
• Aboqueu la mescla en un motlle rodó de silicona. Si no en teniu de silicona és millor que el recobriu amb paper de forn o l’unteu amb una mica de mantega.
• Deixeu coure al forn durant 8 minuts exactament. No us preocupeu si quan el traieu us sembla poc cuit per dins, a mesura que es vagi refredant i reposant anirà prenent.
• Deixeu que el pastís es temperi durant mitja horeta i després el poseu a la nevera durant tota la nit.
• El dia següent, desfeu la xocolata restant al bany Maria i recobriu el pastís amb ajuda d’una espàtula.
• Finalment, poseu-lo a la nevera fins el moment de servir.
• Per servir-lo és aconsellable emprar un ganivet mullat amb aigua calenta, ja que com que la cobertura no porta mantega queda bastant dura.

Com veieu, jo he decorat el pastís amb unes vetes de xocolata blanca, però si el senyor Montignac em veiés segurament em diria que amb aquestes simples vetes m’he carregat tota la seva teoria. Així que si voleu fer el pastís de manera més ortodoxa eviteu qualsevol tipus de decoració!

Què, us animeu a fer dieta?

Pollastre arrebossat amb ametlla mòlta

Aquesta recepta va dedicada a la Núria de CocinArte, a la parella vermella i a tots els blocaires que seguiu, heu seguit o penseu seguir en algun moment de les vostres vides el Mètode Montignac. També vull dedicar aquest post a la Bàrbara, una amiga amb la qual he recuperat el contacte gràcies als prodigis virtuals, i que em va semblar molt encuriosida pel Mètode Montignac.

Com podeu veure, no es tracta de res sofisticat, sinó tot el contrari. L'única cosa que crida l'atenció és que en l'arrebossat del pollastre hem substituït la farina de galeta per ametlla mòlta (ja us podeu imaginar d'on em va sobrar...).

El resultat és soprenent visualment, perquè amb prou feines es distingeix d'un arrebossat normal, però quan te'n poses un tros a la boca notes ben aviat la diferència, no pel gust, que és molt suau, sinó perquè el tacte de la crosta formada per l'ametlla és més dur i aspre.

El motiu pel qual Montignac ens proposa substituir la farina per l'ametlla en múltiples receptes és que l'ametlla té un IG (índex glucèmic) molt inferior a la farina, per la qual cosa la sang reté menys sucres i, a la llarga, el cos genera menys greixos.

Si voleu veure més informació sobre el Mètode Montignac, podeu fer un tomb per la secció Racó Montignac d'aquest blog o consultar la web oficial del nutricionista francès.

Quiche de salmó i formatge blau

Aquest migdia, donant un cop d’ull al blog del Francesc, he vist una recepta que m’ha fet tornar la boca aigua. Es tracta d’una adaptació de la clàssica quiche lorraine que el Francesc ha anomenat “Quix Beneixama”. Deliciosa...

El cas és que aquesta recepta m’ha fet pensar que fa molt de temps que no preparo cap quiche, i això que és un dels nostres plats preferits; així que aquest vespre he decidit preparar-ne una de les que tenen més èxit a casa. Es tracta d’una quiche de salmó i formatge blau que vaig treure del llibre La dieta Montignac, del qual us he parlat algun cop i d'on provenen algunes receptes d’aquest blog, com ara la sopa de xampinyons al vi blanc.

La particularitat principal d’aquesta quiche- apta per als que seguiu la dieta Montignac- és que no té base, ni de pasta fullada ni de brisa, així que no porta ni una gota de farina, un dels ingredients sacrílegs segons el dietista francès. Aquest detall, però, no desmereix la recepta que, a mi, personalment, em sembla igual d’apetitosa.

Ingredients:

8 ous
300g de salmó fumat tallat a daus
100g de formatge blau tallat a daus
250 ml de nata per cuinar
10 olives negres (jo utilitzo les d'Aragó)
1 ceba tendra
50g de formatge parmesà
2 cullerades d’alfàbrega picada
oli d’oliva verge extra i sal
mantega i un motlle rodó de vidre

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts + 45 minuts d’espera

• Primer de tot unteu un motlle rodó, d’uns 26 cm de diàmetre, amb una mica de mantega. Tot seguit, pre-escalfeu el forn a 150º.
  


• Piqueu la ceba ben fina i ofegueu-la en un paella amb una mica d’oli durant 2-3 minuts, fins que estigui transparent però no daurada.Un cop cuita, retireu la ceba del foc. Deixeu que es refredi i afegiu-hi el parmesà i l’alfàbrega picada. Penseu que l’alfàbrega seca perd molt, així que si no en teniu de fresca val més que empreu julivert. Jo sempre tinc a casa uns sobrets d’alfàbrega fresca picada de la marca “Gourmet Garden”. No és com acabada de picar però és molt millor que la seca.
  


• A continuació, bateu els ous i la nata conjuntament. Un cop sigui ben homogeni, afegiu-hi la ceba picada, les olives sense pinyol i el salmó tallat a daus. Mescleu-ho bé, però anant en compte de no malmetre el salmó.
  


• Aboqueu la mescla al motlle que havíeu preparat abans amb la mantega i afegiu els daus de formatge blau* per sobre de manera que quedin flotant. Jo, normalment, faig servir Roquefort, però podeu emprar Gorgonzola, Cabrales o qualsevol altre formatge de l’estil.
  


• Finalment, només queda coure la quiche al forn durant uns 45 minuts o fins que la part superior estigui ben daurada.
  


• Podeu servir la quiche calenta, temprada o freda. Si voleu, la podeu preparar amb antelació i reescalfar-la uns segons al microones. A nosaltres, com ens agrada més és a temperatura ambient.

_____________________________________________

* El Formatge blau és una classe de formatges, que té com a característica fonamental la presència de floridures, generalment del gènere Penicillium, que li proporcionen tons blavosos o verdosos.
De llet de vaca, d'ovella i/o de cabra, els formatges blaus es curen en indrets amb temperatures i humitats (de l'ordre del 90%) regulades, per tal de garantir la proliferació de les floridures. Tradicionalment, això ha estat possible en coves.
Pel que fa al gust, tots ells tenen un gust fort, i tendeixen a ser picants i una mica salats. L'olor també sol ser forta.
Els formatges blaus més famosos són el Roquefort occità, el Gorgonzola llombard, l'Stilton anglès, i el Cabrales asturià, tots ells amb Denominació d'Origen Protegida.
Informació extreta de Viquipèdia

Llom ibèric a la mostassa antiga

La recepta que us presento a continuació és una adaptació d'una de les 200 recetas mediterráneas de Michel Montignac. L'única diferència és que jo he substituït les escalopes de gall dindi per llom de porc i he emprat mostassa a l'antiga enlloc de mostassa de Dijon.

Us la recomano no només als que seguiu el Mètode Montignac sinó a tots aquells que us agradin les carns a la mostassa. És un plat molt fàcil i ràpid de preparar, així que és perfecte per si teniu convidats i no disposeu de gaire temps.

Ingredeints per a 4 persones:

12 talls de llom ibèric (o llom de dos colors)
10 cl de vi blanc sec
2 iogurts
2 cullerades de mostassa a l'antiga
oli d'oliva
una cullerada de julivert picat

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

• Salpebreu els talls de llom i fregiu-los en una cassola amb una cullerada d'oli. Un cop daurats, reserveu-los en una safata.
  
• A continuació, desgreixeu la cassola amb una mica de vi blanc. Deixeu que faci xup-xup durant un parell de minuts i afegiu-hi els yoguts mesclats amb la mostassa.
  
• Deixeu coure 5 minuts a foc suau i afegiu-hi els talls de llom i el suquet que han deixat anar. Regueu els talls de carn amb la salsa i empolvoreu amb el julivert picat.

I bon profit!

Amanida de guacamole

El plat que us presento avui és una senzillíssima amanida basada en els ingredients del popular guacamole, una deliciosa salsa d’origen mexicà preparada a base d’aguacate o palta.

Segons les llegendes indígenes, fou Quetzalcoalt qui va ensenyar la recepta de la ahuacamolli (guacamole) als Tolteques, i d’aquí es va anar estenent per tot el territori mesoamericà.
Hi ha diferents hipòtesis sobre l’origen del nom d’aquesta salsa; la més fidedigne apunta que la paraula guacamole prové del nàhuatl “ahuacamolli”, mot compost per les paraules “ahuacatl” (aguacate) i “molli” (salsa); però també existeix certa coincidència amb el nom d’un joc anomenat “Whack a Mole” .

Aquesta amanida conté els principals ingredients de la salsa guacamole: aguacate, tomàquet i ceba tendra. L’única diferència és que jo he presentat els ingredients trossejats enlloc d’aixafar-los per fer-ne la salsa. Tampoc hi he posat llimona ni tabasco, com és costum en la salsa guacamole, ni l’he acompanyada de nachos...

L’única curiositat d’aquesta amanida és que l’he acompanyada amb uns palets xinesos, i això té una explicació: menjar amb palets xinesos fa que el procés sigui més lent i, d’aquesta manera, digerim més bé el menjar i sentim una major sensació de sacietat.

Fa alguns mesos que, sobretot a l’hora de dinar, quan menjo aliments trossejats o amanides faig servir els palets. Aquest invent m’ha anat molt bé perquè, com que dino sola cada dia, m’havia acostumat a menjar massa ràpid i no digeria prou bé els aliments. A més, menjar amb els palets fa que passem més estona per devorar el plat i, d’aquesta manera, amb menys quantitat quedem més tips.


NOTA LINGÜÍSTICA: El mot acceptat en llengua catalana per denominar l’aguacate és alvocat, però jo, mantenint-me fidel als meus criteris lingüístics, he preferit mantenir el nom d’origen. Altres vegades ja he comentat que sóc contrària a les traduccions o adaptacions de mots estrangers. De la mateixa manera que em fa ràbia veure el meu nom adaptat a les grafies castellanes o que em carrisquegen les orelles quan sento mots com “Lérida” i “Gerona”, no entenc per què hem de traduir noms propis d’altres països o mots d’ingredients que no es troben a casa nostra.

Què passa amb les proteïnes i els greixos?

Les proteïnes –que trobem a la carn, al peix i a l’ou- constitueixen una font d’energia indispensable per al bon funcionament del nostre cos. El que potser no sabíeu és que el consum d’aliments proteics pot facilitar la pèrdua de pes, ja que la digestió d’aquesta mena d’aliments implica una despesa major d’energia. A més, el consum de proteïnes ens proporciona una sensació de sacietat que evita la tendència a menjar excessivament entre àpats.

Montignac recomana que consumim tants grams de proteïna com quilos pesem. És a dir, jo que peso 58 quilos hauria de consumir diàriament 58 grams de proteïna.

Entre tots els aliments proteics cal que escollim aquells que siguin pobres en greixos i rics en aminoàcids, com ara el peix, la carn magra, el pollastre i el gall dindi sense pell, l’ou o el formatge baix en greixos. En canvi, és millor evitar la carn de porc o de boví.

Els greixos són una font important d’energia a llarg termini. Malgrat que solem associar el consum de greixos amb l’augment de pes, això no té per què ser així. Segons Michel Montignac la clau per consumir correctament els greixos és no mesclar-los mai –en un mateix àpat- amb carbohidrats d’IG elevat. Per al senyor Montignac, per exemple, un dels pitjors crims nutricionals que podem cometre és menjar un filet de carn amb patates fregides.
Els greixos es solen dividir en dues categories principals:

- Els greixos saturats acostumen a ser d’origen animal, com ara la carn, la mantega, la nata o el formatge. Aquests aliments, combinats amb carbohidrats d’IG elevat tenen un efecte nociu, tant pel que fa a l’augment de pes com pels nivells de colesterol.

- Els greixos insaturats, en canvi, solen ser d’origen vegetal, i es divideixen en dos grups:

• Els greixos monoinsaturats, que podem trobar als alvocats i a l’oli d’oliva o al de girasol, es poden consumir tranquil·lament sense risc d’augment de pes.
  
• Els greixos poliinsaturats (omega 3), que es troben al peix greixós com el salmó, la tonyina o la cavalla, poden contribuir a reduir el colesterol i mai incidiran en l’augment de pes.
  

El més important, si volem perdre alguns quilets seguint aquest mètode, és que consumim sempre els greixos combinats amb carbohidrats d’IG inferior a 35. Per exemple: si mengem un bistec, el podem acompanyar d’una bona escalivada, d’uns espàrrecs a la planxa, d’una amanida variada, però mai l’hem d’acompanyar d’unes patates fregides o un arròs blanc.
Si patiu malalties cardiovasculars o teniu el colesterol elevat és millor que reduïu el consum de greixos saturats.

Els Índex Glucèmics dels Carbohidrats

Com us vaig dir en el darrer post sobre el Mètode Montignac, un dels principis fonamentals d'aquesta dieta és controlar estrictament quina mena de carbohidrats consumim. Els carbohidrats, segons les teories del senyor Montignac, poden ser bons o dolents, segons el seu IG, és a dir, segons la quantitat de sucre del carbohidrat que és absorvida per la sang.

Si volem perdre pes d'una manera ràpida i eficaç cal que durant el primer mes de la dieta evitem rigurosament consumir cap mena de carbohidrat amb un IG superior a 35.

Per tal de saber quin és l'IG de cada carbohidrat consulteu les llistes dels IG de la pàgina oficial de Michel Montignac. Veureu que els alimets estan distribuits en tres colors. Els de color vermell els heu d'evitar rotundament, els de color taronja jo us aconsello que també els eviteu durant el primer mes, i els de color verd els podeu consumir tant com vulgueu.

Quant al pa, el senyor Montignac diu que en podem menjar, només integral o de sègol (centeno) i només durant l'esmorzar. De totes maneres jo us aconsello que durant el primer mes l'eviteu absolutament. Ja us donaré algunes suggerències per fer l'esporzar més apetitós...

Quant a la pasta, el senyor Montignac aconsella menjar-ne un màxim de tres cops per setmana, però per tal que l'IG de la pasta disminueixi l'hem de consumir al dente i freda, i ha de ser pasta integral o pasta de blat dur. Personalment, jo mai he pogut amb la pasta integral, en canvi la pasta de gra dur és força acceptable i no es nota gaire la diferència respecte la pasta normal. De totes maneres, jo us recomano suprimir absolutament el consum de pasta durant els primers 15 dies. D'aquesta manera, la pèrdua de pes serà més ràpida. També us aconsello reservar la pasta per al migdia i evitar-la a l'hora de sopar.

Quant a la fruita, el senyor Montignac es mostra força reticent al seu consum indiscriminat, ja que moltes fruites -aconsellades en altres menes de dietes- porten una quantitat de sucres considerable. És el cas de la síndria o el meló, que és millor que evitem. En canvi, la poma o els fruits vermells (maduixes, cireres, aranyons, gerds) es poden consumir sense problemes perquè el seu IG és molt baix. Montignac aconsella menjar fruita entre àpats, per matar el cuc, o al matí, com a complement de l'esmorzar; en canvi, després dels àpats aconsella menjar una mica de formatge baix en greixos o unes preses de xocolata amb un mínim del 70% de cacau. Jo acostumo a menjra un parell de preses de Lindt del 85% i és una autèntica addicció. De totes maneres, penso que menjar una peça de fruita d'IG adequat després de dinar no pot fer cap mal.

Pastís de salmó fumat i espàrregs

Aquí us presento una recepta senzillíssima, molt resultona i completament compatible amb el Mètode Montignac. Es tracta d’un plat inspirat en una recepta que va presentar Karlos Arguiñano la setmana passada, però he substituït les gambes per salmó fumat.

De fet, la recepta segueix un procediment molt similar a les quiches que proposa Montignac, ja que no porta gens de farina. Amb la mateixa base d’ou i crema de llet podeu elaborar tota mena de pastissos. Més endavant, us explicaré com fer algunes quiches del llibre de receptes de Michel Montignac. Espero que no s’enfadi...

De moment, aquí teniu el primer tastet. Fins i tot el meu cunyat, a qui no agrada gens el salmó, va deixar el plat ben escurat.

Ingredients:
6 ous grans
200 ml de crema de llet
20-24 espàrrecs verds
150g de salmó fumat tallat a daus

I per a l’acompanyament:
Amanida variada
3 cullerades soperes de maionesa (us recomano Hellmans)
1 cullerada de ketchup
un rajolí de Cointreau
una cullerada de suc de taronja natural
aigua i sal

Preparació:
Temps estimat: 15 min + 1h de cocció

• Primer de tot, escaldeu els espàrrecs en una cassola amb aigua i un polsim de sal. Passats 4 minuts, retireu els espàrrecs del foc i refredeu-los amb aigua freda perquè mantinguin el color verd intens.
  
• A continuació, bateu els ous amb la crema de llet a punt de truita.
  
• Prepareu el motlle posant una tira de paper antiadherent en horitzontal. Les parets que no quedin recobertes, unteu-les amb força mantega.
  
• Seguidament, cobriu el fons del motlle amb una mica de crema. A sobre poseu-hi els espàrrecs horitzontalment. Torneu a cobrir amb crema i a sobre poseu-hi els trossets de salmó. Cobriu amb crema, un cop més, torneu a posar una capa d’espàrrecs i, finalment, torneu a cobrir amb crema procurant que els espàrrecs quedin ben coberts.
  
• Poseu el motlle dins una safata de vidre per coure al bany maria. Introduïu-ho al forn prèviament escalfat a 170º i deixeu-ho fins que estigui ben cuit. El temps de cocció és sempre difícil de precisar, perquè depèn de l’alçada del motlle i de la potència del forn. Karlos Arguiñano va dir que es deixés uns 40 minuts, però jo l’hi vaig deixar més d’una hora perquè el motlle que vaig fer servir era força alt. La millor manera d’encertar el punt de cocció és comprovar amb un escuradents si el pastís ha quallat, en aquest cas, l’escuradents ha de quedar ben net.
  
• Quan el pastís estigui cuit, traieu-lo del forn i, un cop fred, desmotlleu-lo i talleu-lo en trossos d’un dit de gruix aproximadament. Amb les quantitats que us he anotat, en teniu per servir dos talls per cap. Jo només en vaig posar un, però després alguns vam repetir.
  
• Per fer la salsa rosa només heu de mesclar bé la maionesa, el ketchup, el Cointreau (hi ha qui hi posa whisky o conyac), el suc de taronja i la sal. Per fer més clara la maionesa hi podeu afegir unes gotes d’aigua o una mica de llet.
  
• Per muntar el plat, poseu un o dos talls de pastís, una mica d’amanida i una cullerada de salsa rosa a la qual podeu donar forma arrodonida amb el dors de la cullera. Per guarnir la salsa hi podeu posar una mica de julivert o unes branquetes de cibulet.

L'Índex Glucèmic

En el darrer post deia que per tal d'evitar l'hiperinsulinisme i, per tant, l'augment de pes, cal vigilar l'Índex Glucèmic (IG) dels carbohidrats que consumim. Però, què és l'G?

L'Índex Glucèmic és el percentatge de sucre d'un carbohidrat absorvit per la sang.

Per exemple: les llenties, tot i tenir una quantitat considerable de sucres, tenen un IG baix ja que només el 25% d'aquests sucres és absorvit per la sang.

Montignac divideix els carbohidrats en tres grups:

• Els carbohidrats dolents i que, per tant, hem d'evitar són aquells que tenen un IG igual o superior a 50. Exemples: la patata, l'arròs blanc, el pa blanc, el blat de moro...
  
• Els carbohidrats que tenen un IG entre 35 i 50 no són ni bons ni dolents, però és millor evitar-los o consumirlos amb molta moderació si volem perdre pes. Exemples: el mango, el caqui, l'arròs integral, el pa integral...
  


• Els carbohidrats bons són els que tenen un IG igual o inferior a 35. Aquesta mena de carbohidrats han de ser privilegiats en la nostra dieta i els podem consumir tant com vulguem. Exemples: el carbassó, el cogombre, les mongetes, el pebrot i l'albergínia, els bolets, les pomes, les maduixes...

Perquè sapigueu en tot moment l'IG dels carbohidrats que consumiu, en el proper post publicaré una taula amb els IG de tots els carbohidrats.

Factors que intervenen en l'augment de pes: l'hiperinsulinisme

Segons les teories de Michel Montignac, el sobrepès es deu fonamentalment a l'hiperinsulinisme, és a dir, a l'excés d'insulina en el torrent sanguini.

Quan inegrim carbohidrats rics en sucre -com per exemple la patata o el blat de moro- els nivells de glucosa en sang augmenten considerablement. Per tal de disminuir la quantitat de glucosa en sang, el pàncrees segrega una substància anomenada insulina, que fa que l'excés de glucosa del torrent sanguini s'emmagatzemi als muscles i al fetge en forma d'energia de reserva a curt termini. Sovint, però, la quantitat d'insulina segregada pel pàncrees és excessiva (hiperinsulinisme), la qual cosa acaba provocant que la glucosa sigui emmagatzemada en forma de greix.

Per tal d'evitar l'hiperinsulinisme i les seves conseqüències és important controlar especialment un grup d'aliments: els carbohidrats*.

Per saber quins carbohidrats són més rics en sucre i, per tant, cal evitar, haurem de conèixer-ne el seu Índex Glucèmic (IG). Però d'això us en parlaré en el proper post.

* CARBOHIDRATS: Igual que les proteïnes i els greixos, els carbohidrats són un dels nutrients principals que contenen els aliments. Els carbohidrats, a més, són la font principal d'energia del nostre cos. Existeixen dos tipus principals de carbohidrats: els sucres (que trobem a la llet, a la fruita o als dolços) i els midons (que trobem als cereals, al pa, a les galetes, a l'arròs o a la pasta).

Michel Montignac i el producte ecològic: conferència a Biocultura

El divendres passat, dins del marc de la fira de Biocultura –celebrat al Palau Sant Jordi de Bareclona- , va tenir lloc una interessant conferència del nutricionista francès Michel Montignac. Una bona amiga, la Núria Piè, em va informar d’aquest esdeveniment i , evidentment, no vaig deixar perdre l’oportunitat de conèixer i escoltar en directe les explicacions del meu dietista preferit.

La conferència estava prevista per a les 7h de la tarda. Nosaltres vam arribar una mica abans per donar un cop d’ull a la fira. La veritat és que encara no he sentit la crida del consum ecològic i no sento debilitat per aquesta mena de productes, però tot el que té a veure amb la gastronomia aconsegueix atreure la meva curiositat, així que vam voltar una bona estona entre ruscs d’abelles, bolquers ecològics, olis essencials i algues de tota mena. L’Aleix, que més aviat sent una simpatia sarcàstica per tot aquest món, es va dedicar a prendre notes per escriure alguna cosa en el seu blog (us aconsello que no el visiteu si esteu sensibilitzats amb aquests temes).

Quan va arribar l’hora ens vam dirigir cap a una sala força cutre on havia de tenir lloc la conferència. Malauradament, el senyor Montignac es va retardar força estona ja que venia directament de la ràdio i havia trobat molt trànsit.

La seva conferència –traduïda per una noia que sabia tant francès com jo àrab- es va centrar en analitzar les causes del sobrepès. La teoria de Montignac, que us explicaré amb més detall en pròxims posts, atribueix l’augment de pes a l’hiperinsulinisme, provocat per la ingestió de carbohidrats amb un alt contingut de IG (íbdex glucèmic). Segurament molts us haureu quedat igual, però no us preocupeu, prometo explicar-vos-ho tan bé que, en una setmana, ningú tindrà cap mena de dubte. El senyor Montignac, per il·lustrar aquest procés, va explicar un experiment fet amb rates: van seleccionar 50 rates de característiques similars i del mateix pes i les van dividir en dos grups; els dos grups de rates van ser alimentats exactament amb els mateixos aliments i amb les mateixes quantitats, però a un dels grups els injectaven insulina després de cada ingesta; així, les rates injectades van augmentar desmesuradament el seu volum, mentre que les altres van mantenir el seu pes.

El seu discurs, evidentment, va estar ple de referències subliminals contra les tradicionals dietes hipocalòriques que, segons el nutricionista francès, no són més que una presa de pèl. Per contra, Michel Montignac, proposa una dieta sense cap mena de restricció calòrica però que posa límits estrictes a alguns carbohidrats com la patata, la farina o el sucre. A més, Montignac va apostar obertament pels productes ecològics ja que, pel fet de ser menys refinats i manipulats, acostumen a tenir un IG més baix. Perquè ens féssim una idea de com es manipulen alguns productes ens va posar l’exemple del blat de moro. Sembla ser que el blat de moro que van conèixer els indígenes abans del gran descobriment no tenia res a veure amb l’actual. El seu IG era molt inferior, però quan els americans van començar a manipular els cereals per treure’n més profit, l’IG d’aquests productes es va disparar. La prova és que els indígenes americans eren gent més aviat prima malgrat que la seva alimentació es basava en el blat de moro i, actualment, tot el continent americà pateix obesitat.

Un altre punt controvertit que va tractar el conferenciant va ser el de l’exercici físic, tan recomanat per dietistes i nutricionistes moderns com a complement de qualsevol dieta. Montignac, a través d’una sèrie d’estadístiques que anava mostrant en una pantalla, va demostrar que la població que tendeix més a estar prima té feines més aviat sedentàries i no acostuma a practicar esport. A França es va demostrar que el col·lectiu amb menys tendència al sobrepès són els banquers. En canvi, gent de camp o senyores de fer feina, que estan constantment fent exercici, tendeixen molt més al sobrepès.

Un altre mite que Montignac ens va tirar per terra sense cap mena de dificultat va ser el de l’associació entre greixos i augment de pes. Entre tots els tipus d’aliments, els greixos han estat els més perseguits i condemnats pels dietistes tradicionals. Tot i així, una llarga sèrie d’experiments demostren que als països on hi ha una tendència més acusada al consum de greixos –com és el cas de Grècia- és on hi ha menys casos d’obesitat.

Amb totes aquestes demostracions i desmentint alguns mites nutricionals que tots tenim assumits com a veritats absolutes, Montignac ens proposava el seu mètode com a únic camí possible cap a la pèrdua i manteniment de pes.

La veritat és que entre la traducció nefasta i la inquietud d’alguns oients que no van poder reprimir interrompre constantment el discurs del conferenciant, la xerrada va resultar una mica esperpèntica. Tot i així, em va semblar genial haver conegut el senyor Montignac en persona i me’n vaig endur un autògraf del qual em sento ben orgullosa.

Avui inaugurem secció: el racó Montignac

S’acosta l’estiu i una de les preocupacions de moltes dones –i cada cop de més homes- és intentar eliminar alguns quilets de més que hem anat acumulant durant l’hivern i que, a l’hora de lluir el biquini, més aviat ens destorben. És a partir d’aquest moment, doncs, que es posa en marxa l’anomenada “operación biquini” que moltes dones associen amb un període de restriccions i de passar gana, molta gana.

És per estalviar-vos aquest “passar gana” i per ajudar-vos a perdre alguns quilets abans de l’estiu que he decidit explicar-vos el meu secret (per a molts potser ja conegut): el Mètode Montignac. Jo vaig descobrir aquest mètode fa alguns anys, després d’haver fracassat rotundament amb altres dietes de tipus hipocalòric i us puc assegurar que és un mètode eficaç i sa, malgrat les crítiques que ha rebut darrerament.

Tot va començar quan, arran de deixar de fumar, com passa a molts i a moltes, vaig engreixar-me alguns quilets que no volien marxar de cap manera. Vaig intentar fer-los baixar seguint diferents tipus de dietes basades en la ingestió de calories, però va ser un fracàs i un verdader suplici. Menjar amanidetes tot el dia i gall d’indi a la planxa és la cosa més avorrida del món. Jo em declaro incapaç de seguir aquesta mena de dietes i, el pitjor de tot era que després de cada àpat em quedava amb la sensació de no haver menjat res. Podria acceptar passar gana un parell de dies, però per fer baixar 4 o 5 quilos cal ser constant durant almenys un mes.

Quan ja estava a punt de llençar la tovallola, el Pansu i la Lupe –uns bons amics que ja he esmentat alguna vegada en aquest blog- ens van parlar del Mètode Montignac. D’entrada em va semblar una estupidesa, perquè em costa creure en aquestes dietes miraculoses, però vaig decidir provar-ho. Vaig aconseguir el llibre La dieta Montignac. Coma por placer y manténgase delgado, essencial per conèixer a fons els principis de la dieta i amb un títol que em va semblar força atractiu. Després d’haver assimilat tots aquests principis, vaig posar en marxa la dieta i, al cap d’un mes, havia perdut 5 quilos, sense cap mena d’esforç. I el millor de tot és que gràcies a aquest llibre vaig descobrir un munt de receptes molt interessants i vaig començar a introduir-me en el món de la cuina francesa.

Us recomano aquesta dieta si sou amants del bon menjar i heu provat altres dietes que us feien passar massa gana. Però també us he d’advertir d’una cosa: si comenceu amb aquest mètode heu de tenir la força de voluntat de seguir-lo amb constància i sense fer excepcions (no si val allò de que el cap de setmana no passa res). I si voleu que la pèrdua de pes sigui permanent haureu de seguir la dieta durant 3 mesos, encara que us sorprenguin els resultats obtinguts el primer mes.

Què, us animeu? En els propers posts us aniré explicant els principis de la dieta i us proposaré algunes receptes que, encara que no seguiu el Mètode, us semblaran força atractives. Ja veureu!