El dissabte passat, seguint les recomanacions de la meva companya i amiga Cristina, vam anar a sopar al restaurant
Con Gracia que, com us podeu imaginar, es troba situat al cor del barri barceloní de Gràcia, concretament al carrer Martínez de la Rosa num. 8.
Com podeu veure en les imatges, es tracta d’un restaurant petit i acollidor, amb un menjador amb no més de 10 taules ateses per un
mâitre molt cordial i molt professional que ens va anar orientant i aconsellant durant tot el sopar. El que més ens va sorprendre és que la nostra taula va ser l’única del restaurant en què els comensals érem autòctons. Totes les altres taules estaven ocupades per turistes anglesos que havien reservat les seves millors gales per al sopar: vestits de nit, joies cridaneres, sabates de taló, corbates, pentinats de perruqueria… Tot plegat força surrealista tenint en compte que estàvem al barri de Gràcia! Només una altra taula es va omplir a última hora amb una parella catalana i una altra de brasilera. L’explicació que vam donar a aquest fenomen tan inusual és que el
chef del restaurant és d’origen anglès i l’establiment, de ben segur, que deu sortir en alguna guia turística anglosaxona. El cas és que vam sopar en ple barri de Gràcia sentint-nos
guiris a casa nostra!
Com que vam arribar bastant d’hora, vam demanar uns aperitius: L’Aleix va prendre una
cervesa Moritz i jo vaig demanar un Martini blanc, però em van servir un
Izaguirre que, pel que sembla, està de moda i és una mica més refinat i aromàtic que el Martini. Mentre preníem l’aperitiu ens van treure unes
croquetes de botifarró petitones i molt gustoses que van anar la mar de bé per obrir la gana. Vam seguir -tal com és habitual en tots aquests restaurants
bistronòmics que ofereixen menús degustació- amb
un deliciós pa d’olives negres que vam sucar en oli d’oliva, un oli preparat pel chef amb herbes aromàtiques i una mescla de sal, pebre i altres espècies que ens van dir que havíem d’endevinar però que, finalment, no ens van corroborar. A mi em va semblar que hi podia haver coriandre i potser una mica de safrà, perquè es veien uns puntets vermells, però ens quedarem amb la incògnita.
Com que aquesta tarda anàvem atrafegats i no vam pensar a agafar la càmera, no vam poder fer la foto de rigor a tots els plats i les imatges que veieu en aquest article les hem tret de la web, però penso que són suficients per fer-se una idea de la mena de local i la mena de plats que serveixen.
Dels dos menús que proposa el restaurant, ens vam inclinar pel
“Menú sorpresa”, consistent en una selecció de 7 plats escollits pel
chef, amb la petició especial que no ens servissin ni carn ni peix crus, ni fetge ni ostres. El mâitre ens va recomanar un vi blanc procedent de Nova Zelanda que ens va acompanyar al llarg de tot el sopar. De totes maneres, també hi ha la
possibilitat de fer un maridatge i tastar diferents vins al llarg de la degustació, una opció que va ser molt ben rebuda per tots els turistes de les taules veïnes que assaborien entusiasmats vins catalans i d’altres regions de la Península.
El primer plat que ens van portar era una tapeta de
foie micuit amb reducció de Pedro Ximenes i una melmelada de ceba que estava francament deliciosa. Vam continuar amb un original
risotto de fabes i xoriço que estava sensacional, tot i que el sabor era molt intens i es notava força el punt de fumat del xoriço. El plat de peix van ser uns
molls envinagrats amb patates violeta i espàrrecs que, a mi personalment, no em van entusiasmar gaire. El moll –o roger, com és conegut a Barcelona i altres regions de Catalunya- no és un peix que m’agradi massa i les
vitelottes o patates violetes són molt vistoses però, pel meu gust, són pràcticament incomestibles. Com que tenen una alta concentració de midó, tenen una textura molt densa i un sabor no massa agradable al paladar. Tallades primes i fregidetes encara, però com ens les van servir feien molta patxoca però només com a decoració del plat. El plat de carn va ser un
magret d’ànec que, tal com vaig demanar, em van portar molt fet. El problema és que el magret és una carn que s’ha de menjar crua, perquè feta no val res i és molt eixarreïda. Penso que, si un comensal indica que no li agrada la carn crua, se li hauria de poder oferir una carn adequada per menjar més feta, una carn guisada, per exemple, com un jarret de vedella. L’Aleix, que se’l va menjar al punt tal com toca, tampoc va semblar massa entusiasmat amb el plat.
Les pre-postres van ser un mini
granissat de llimona natural acompanyat d’una flor oriental molt exòtica i peculiar. El
mâitre ens va aconsellar que ens la mengéssim abans del gelat per notar el seu sabor metàl·lic i el seu efecte anestèsic que es va aturar quan vam assaborir la primera cullerada de granissat. Una experiència més curiosa que agradable. Les postres van ser una
panacota amb escuma de gerds i regalèssia molt aconseguida. Juntament amb el risotto, va ser el plat que més em va sorprendre. El toc de regalèssia el vaig trobar exquisit.
Vam acabar la vetllada amb
un cafè i una infusió acompanyats d’uns petit fours una mica raquítics, en consonància amb tot el sopar que, pel nostre gust, va ser una mica escàs. A més, dels 7 plats que constava la degustació, només ens en surten 6, a no ser que el pa amb oli o les croquetes ja es considerin un plat del menú... La veritat és que, a diferència del que ens sol passar quan anem a fer un menú degustació, quan van arribar les postres, jo tenia la sensació que encara havien d’arribar els plats principals. Fins i tot em va passar pel cap d’anar a fer un
shawarma a alguns dels libanesos que hi ha pel barri! Tot plegat, a més, va resultar bastant més car del que pensàvem i vam acabar pagant més de 70€ per cap. Una bona garrotada!!!
