Aquest cap d’any no teníem massa ganes de fer res i l’Aleix i jo ja ens havíem fet la idea de quedar-nos a casa i celebrar l’entrada d’any amb un soparet íntim i poca cosa més. Finalment, la meva germana i l’Edmon ens van proposar fer alguna cosa junts i vam acabar reservant taula al Restaurant Coure, on feia temps que teníem ganes d’anar i que oferia un menú de cap d’any amb raïms i “cotillon” per 55 euros (begudes a part). Com que el preu no ens va semblar malament -tenint en compte que es tractava de cap d’any- i teníem ganes de celebrar-ho d’una manera diferent, ens vam acabar de decidir. I encara vam tenir la sort de poder aparcar el cotxe just davant del restaurant!
El lloc ens va semblar molt agradable, tot i que ens van posar a la zona de fumadors sense avisar. S’ha de dir, però, que els puros i les cigarretes no van començar a aparèixer fins després de les postres i no van interferir gaire en la degustació. A més, les taules, generoses i parades amb globus, serpentines, antifaços i espantavelles, estaven força separades entre sí.
El menú de cap d’any va consistir en 4 aperitius, un peix, una carn, dues postres i l’indispensable raïm per a les campanades. Per beure vam demanar un vi blanc que ja havíem provat en una altra ocasió i que ens havia agradat força: el Secrets. La Mariona i l’Edmon, que no són gens amants de les begudes alcohòliques, es van conformar amb l’aigua que els cambrers anaven servint cada cop que es buidava la copa.
Abans de començar a servir el menú, la cambrera ens va preguntar si érem al·lèrgics a algun aliment o hi havia alguna cosa en especial que no ens agradés i vam decidir canviar les òstres que hi havia com a aperitiu per una altra cosa. La resta del menú va quedar en secret, cosa que crec que a la meva germana i a l’Edmon no els va fer gaire gràcia…
El primer aperitiu que ens van servir era una vichyssoise d’herbes aromàtiques amb escopinyes i caviar. La veritat és que la vichyssoise estava exquisida, amb un intens aroma de romaní. Però la combinació amb el sabor intens de marisc de les escopinyes, gairebé crues, i el caviar, no ens va acabar de fer el pes.
A continuació, ens van portar un caneló de cabra (centollo) amb favetes i salsa de garotes. Va ser, sens dubte, un dels plats més ben acollits a la nostra taula, tot i que l’Edmon i jo vam haver de retirar força trossets de closca que havien quedat al farcit. A part d’aquest detall, el caneló estava deliciós i molt ben presentat.
El tercer aperitiu van ser unes tallarines de sípia amb pèsols deliciosos. Els pèsols estaven molt tendres i la sípia estava tallada tan primeta que fins i tot l’Edmon, que no pot suportar aquest peix, se la va menjar encantat. A mi em va encantar el toc d’alfàbrega que donava als pèsols un toc aromàtic molt original.
El darrer aperitiu va ser un carpaccio de presa ibèrica marinada acompanyada de cogombrets adobats i un sorbet afruitat deliciós. A mi el carpaccio no em va acabar de fer el pes, perquè tot el que té aspecte de carn crua em fa una mica d’angúnia, però va tenir força èxit entre la resta de comensals, tant que ni tan sols vam tenir temps de fer la fotografia de rigor.
S’acostaven les dotze i ja començàvem a patir pels raïms… La meva germana em va comentar que entre les crítiques del restaurant havia llegit que el servei era molt lent i, el dia de cap d’any, no va ser una excepció. Personalment, crec que el retard va ser més degut a una qüestió de cuina que del personal de servei, que va passar algunes estones sense poder servir les taules, més que omplint les copes i el platet del pa.
El peix va arribar a quarts de dotze: un tall d’escórpora amb verduretes i una escuma misteriosa que no vam poder esbrinar de què es tractava. El peix estava deliciós i al punt de cocció, però li faltava un punt de sal, tal com va observar la meva germana.
El cas és que faltaven deu minuts per les campanades i la meva germana i jo ja patíem ja que, com és tradició a casa nostra, abans d’engolir els raïms seguim tot un ritual de pelamenta i abstracció de pinyols. Molt infantil, però eficaç, ja que és l’única manera que puguem menjar-nos els raïms amb les campanades. Al final, els raïms van arribar i vam aconseguir dur a terme el nostre ritual just a temps per a les campanades. Un any més, després d’engolir els 12 granets de la sort, ens felicitàvem pel nou any i ens desitjàvem tota la felicitat del món, salut i amor. El xin-xin va haver de ser amb vi, perquè encara estàvem a la meitat del sopar i els cambrers ens acabaven d’omplir les copes. Em va estranyar que no ens oferissin una copa de cava, almenys per brindar, però de fet a nosaltres ja ens va anar bé.
Després dels raïms, menjar-se el plat de carn se’ns va fer una mica estrany, tot i que el garrí amb espinacs que ens van servir estava excepcional. Llàstima que els raïms ens el van esguerrar una mica…
Les postres, unes de més lleugeres i unes altres de més contundents, van ser un pastís de formatge amb sorbet de poma i sopa de litxis i una mena de coulant de xocolata amb gelat i crocant. Tot i que la meva debilitat és la xocolata, he de dir que les primeres postres em van semblar excel·lents, molt refrescants i amb un sabor i unes textures molt agradables.
Malgrat el tema de la lentitud, el sopar va ser molt amè: vam menjar com uns reis i ens ho vam passar com nens fent sonar els espantavelles i inflant globus. Mai havíem passat el cap d’any en un restaurant, però és una opció que tindrem en compte altres anys!
