Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rèptils. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rèptils. Mostrar tots els missatges

dissabte, 26 de setembre del 2020

Tortuga babaua.


I continuem amb les tortugues. Darrerament estem tenint la sort de gaudir del naixement a les nostres platges de tortugues babaues, Caretta caretta.

Tota una experiència poder observar com eclosionen els ous, surten les petites tortuguetes i van ràpidament cap a la mar. 

dimecres, 23 de setembre del 2020

Tortugues d'estany.




 Al nostre país, com a tortuga d'aigua dolça, és relativament freqüent la tortuga de rierol, Mauremys leprosa. Però  n'hi ha una altra espècie molt més escassa, i que fa goig quan la pots observar, fixeu-vos quina preciositat.

És la tortuga d'estany, Emys orbicularis.

dissabte, 17 de juny del 2017

Una de bona i una de dolenta.

Fotografia: Joan Garcia
Sí, com sovint se sol dir, tenim una notícia bona i una de dolenta.
Va, primer la bona; ha aparegut un exemplar de tortuga d'estany, Emys orbicularis, al Baix camp. Una espècie realment en greu perill, i ara apareix un exemplar sa i en perfecte estat. Senyal que encara hi ha població en algun lloc, i no és a un dels pocs ja coneguts.
I ara la dolenta. Un altre atropellament, una serp verda, Malpolon monspessulanus, a l'Albiol. Una llàstima, de nou.

divendres, 1 de maig del 2015

Exòtiques cada cop més rares.

Això de les espècies exòtiques invasores es posa cada cop més difícil. Aquesta tortuga que ens ha arribat des de la Selva del Camp ja no és ni la típica Trachemys scripta elegans a la que estem acostumats. És una Pseudemys nelsoni.
A veure si ho esbrinem definitivament.
En qualsevol cas, és una tortuga d'aigua americana.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Una serp a l'escola.

Aquesta serp verda, Malpolon monspessulanum, adulta, de més de metre i mig de llarg, havia trobat que el pati d'una escola de Reus era un bon lloc per a viure.
És clar que els alumnes i el professorat no hi acabaven d'estar d'acord, amb compartir veïnat amb aquest animaló.
Doncs la solució ha estat la lògica, agafar l'animal i traslladar-lo a un hàbitat tan adient o més com el que ella havia triat, però sense problemes amb la humanitat en general.
Una serp verda més o menys a la mola de Colldejou no espantarà més nenes ni nens.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Tortuga mossegadora.

Ja només ens faltava això, al Baix Camp, una autèntica Tortuga mossegadora, Chelydra serpentina, ha aparegut a les portes del Parc Samà, a Vinyols.

Fa quasi un metre de llarg, i fent honor al seu nom, si et mossega, tens greus problemes.

L'alliberament de fauna exòtica a la nostra natura només comporta problemes, i si es tracta d'espècies potencialment perilloses, encara més.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Mort absurda.

Caminant prop de Reus, trobem aquesta escena vora el camí, no cal ser CSI per a saber què ha passat, presumptament, és clar.

Aquesta serp verda, Malpolon monspessulanus, ha posat el cap dins la llauna de cervesa, no l'ha pogut tornar a treure i, a més, mentre es convulsionava per a aconseguir-ho, ha passat un cotxe i ho ha trepitjat tot junt. Moral de la història: l'alcohol és dolent, i si és cervesa barata, més.

dimarts, 1 de març del 2011

Tortuga de rierol.

També al Baix Camp hi ha Tortuga de rierol, Mauremys leprosa, aquest exemplar és a l'embassament de Riudecanyes.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Serp de collaret.

La setmana passada, en una bassa de la comarca del Baix Camp, vam trobar aquesta Serp d'aigua o de collaret, Natrix natrix. Era tan gran que al principi ens va semblar que era una Serp verda, encara que la cara no ho és massa, les serps verdes fan més cara d'enfadades, perquè tenen unes celles molt prominents, bé, escates supraciliars, més ben dit.
És sens dubte l'exemplar més maco que he vist mai d'aquesta espècie, ara que no m'estranya gens, a la bassa on viu té assegurada la tranquil·litat i l'alimentació.

diumenge, 15 d’agost del 2010

Sargantana vivípara.

Doncs vet ací que el que no he aconseguit aquests dies tot perseguint-ho, segons el Manel, ja ho vaig aconseguir -parcialment- fa anys.
Aquesta diapositiva que he escanejat i que vaig fer quan hi vivía, al Pallars -prop d'Esterri- sí que és una Sargantana vivípara, Zootoca vivipara.
Cal dir que en aquelles dates encara no s'havien descobert les altres dues espècies.
Caldrà, doncs, tornar un altre cop a veure si les podem observar.
Gràcies, Manel.

divendres, 13 d’agost del 2010

Sargantanes.




Un repte d'aquests dies ha estat intentar d'observar les diferents espècies de sargantanes que hom pot trobar al Pallars Sobirà.
És prou difícil, sobretot si no vols agafar-les i manipular-les, solament fer fotografies.
Hi ha la Sargantana vivípara, Zootoca vivipara, la Sargantana pallaresa, Iberolacerta aurelioi i la Sargantana pirinenca, Iberolacerta bonnali.
Però sembla que no ho he aconseguit, em comenta l'amic i company Manel que la de dalt és una Sargantana ibèrica o deitanaPodarcis hispanica, la del mig Sargantana cuallarga o Sargantaner grosPsammodromus algirus -la vaig fotografiar a uns 1200 m snm- i la de sota Sargantana roquera o de paretPodarcis muralis

dimecres, 7 de juliol del 2010

Lluert.


Aquests dies ha sortit al carrer un magnífic exemplar de la nostra fauna autòctona. Un exemplar extraordinàriament crescut de l'espècie Lluert, o Llargandaix comú, Timon lepidus.
En concret, aquest tan maco ha estat fet pel mateix tros d'artista que ens va fer el nostre Bou, el Manel Llauradó. És, per tant, molt realista, preciós.
Ha sortit al carrer per primer cop amb la missió de lliurar als petitons i les petitones dels seus xumets quan ja es comencen a fer grans, entre d'altres importants tasques.
és evident que una peça com aquesta alegrarà molt les festes de Castellvell, perquè, a més, serveix tant per a llençar foc com aigua.


Des d'aquí felicitem tots els "culpables" que existeixi aquest animal d'un grup molt desconegut, els rèptils, i d'una espècie protegida. Des dels timbalers de Castellvell fins al Manel Llauradó, passant per tots els habitants del poble de Castellvell, poble que estimo especialment per raons ja explicades en aquest bloc.
Penjo dues fotos, així es pot comprovar com n'és de realista, aquesta bèstia que ha fet el Manel. Una foto d'un Lluert de veritat que vaig fer a Valls fa anys i una del Lluert de Castellvell, que ha fet la Coia aquesta setmana.
Per cert, dissabte tots a la mani per a demanar la independència!

dilluns, 7 de juny del 2010

Serp de ferradura.

Una visita a la Font de l'Arc, a Vilanova d'Escornalbou, pot portar sorpreses. Per exemple, que una Serp de ferradura, Hemorrhois hippocrepis, t'intenti d'hipnotitzar des d'un punt enlairat mirant-te fixament.
Aquesta espècie de serp és corrent al sud de la comarca del Baix camp, però no l'he vista mai a les Muntanyes de Prades.

dijous, 8 d’abril del 2010

Més marcenques.



Les marcenques ja hi són totes, i fan feina. Aquesta seqüència, tot i que l'ocell és molt lluny, ens permet d'observar com porta a les grapes una serp, que, per color i mida, sembla una serp blanca.
Això era a Riudoms, just damunt del Molí de vent.

divendres, 19 de febrer del 2010

Orella de Farena.


Vaja! He tingut l'ordinador malaltó uns dies i no he pogut fer res al bloc, com que tampoc tinc temps, aprofitaré que he traduït la darrera carta als veïns per a l'Orella de Farena, vet-la ací:

El Llargandaix comú.

Benvolguts veïns.

Ara estem al més fort de l’hivern, avui mateix sembla que comença a fer més fred i es preveu un cap de setmana terrorífic –això diuen.
Per tant, és molt poc probable, per no dir impossible, que em veieu o veieu cap dels meus, us haureu d’esperar al bon temps, possiblement quan esteu llegint la traducció d’aquesta carta que haurà fet el vostre company de la mateixa espècie.
Potser que em presenti: Sóc el Llargandaix comú, altrament dit Lluert a les comarques de Tarragona i Timon lepidus a tot el Món mundial.
Com tots sabeu, sóc un rèptil, és a dir, un animal poiquiloterm. Aquesta paraula rara només vol dir que no tinc temperatura pròpia constant, depenc de la temperatura ambiental. Això explica en gran part el que he dit abans, que no surti amb mal temps.
Els dies de sol, em podeu veure prenent-lo per a escalfar-me ben escalfadet. Quan agafo una temperatura correcta és quan estic més actiu i en bona forma.
Sóc, amb diferència, la sargantana més gran que podeu observar, puc arribar a amidar fins a 20 cm. Sense comptar la cua, i amb la cua n’hi ha alguns de nosaltres que depassem els 80 cm. De llargada.
El color és verd fosc bigarrat de marró i amb unes taques blaves rodones als costats molt característiques. Aquestes taques fan que en alguns idiomes ens anomenin ocel·lat, és a dir, que tenim cel·les.
Hi ha moltes llegendes urbanes sobre nosaltres, o potser hauríem de dir llegendes rurals.
Que si quan tanquem la boca per a mossegar ja no la tornem a obrir, que si som molt bons per a menjar...es diuen moltes rucades.
La veritat és que, com molts altres col·legues rèptils, el que sí que és cert és que tenim molta més força que altres animals de la mateixa mida. I algú que tingui contacte amb nosaltres per primer cop es pot sorprendre de la nostra mossegada tan forta. I si som bons per a menjar o no...potser que ho pregunteu als nostre principals predadors, les àligues –sobretot la marcenca i la perdiuera. En èpoques de gana, com després d’una de les vostres constants guerres, vosaltres mateixos us heu dedicat a capturar-nos per al consum, suposo que no devem ser tan dolents. En qualsevol cas, com podeu comprendre, no és el tema del qual m’agradi més de parlar.
A més, us he de recordar que estem totalment protegits per la llei, la nostra captura i mort és totalment prohibida.
Nosaltres mateixos som més aviat omnívors, és a dir, mengem de tot, des de fruita i baies fins a insectes, altres rèptils, insectes o fins i tot petits mamífers i ocells.
Som molt més àgils i ràpids del que sembla a simple vista, però, com que tenim el sistema de moviment dels rèptils, molt diferent del vostre, el dels mamífers, sorprenem molt i això ens val per a realitzar captures que poden semblar impossibles.
Si ens voleu veure, ens haureu de cercar a ambients més aviat secs i amb poca cobertura vegetal, els conreus de secà ens agraden molt, més encara si tenen bons marges de pedra i matolls, on ens amaguem.
Finalment m’agradaria fer-vos un comentari al respecte de la vostra organització social. Bé, més que m’agradaria hauria d’haver dit us he de fer, ja que em diuen que tots els altres animals ho fan i s’ha agafat com una norma en aquest epistolari.
De les converses que sento pels voltants del poble, darrerament n’agafo moltes sobre el tema de la in dependència del vostre País. Veig que és un tema que preocupa i és polèmic, la gent –els humans- us exciteu i fins i tot us altereu, quan parleu del tema.
Si voleu saber la meva modesta opinió, crec que ja esteu trigant, com més aviat millor us hauríeu de posar d’acord d’un cop i per sempre i declarar unilateralment la independència. Un País nom és res sense un estat, i l’estat propi és l’única eina per a començar a caminar amb una mica de dignitat i possibilitats de futur.
Sí, ja sé que no sóc ningú per a posar-me en els vostres assumptes, però jo sols us ho dic per a fer-vos un favor, crec sincerament que és el millor per a tots vosaltres.

Una mossegadeta fluixa.
Aquesta foto d'avui té una petita història.
havia observat un parell de cops com un llargandaix s'amagava en passar jo per la pista forestal sota un petit munt de runa que hi havia abocat.
Un dia, en passar, veig com s'amaga i ja venia preparat. Amb el teleobjectiu instal·lat a la càmera, fixada al vidre amb la pinça especial, em disposo a esperar dins del cotxe fins que torni a sortir.
Va trigar força, però jo ja ho havia previst, m'esperava en total silenci llegint i escrivint dins del cotxe, sense deixar de vigilar de tant en tant.
De cop, el llargandaix comença a treure el caparró. Començo a fer fotos poc a poc, d'una a una a mida que anava sortint, també molt a poc a poc i amb llargues aturades, com solen fer els rèptils.
Aquesta és la darrera, quan ja era del tot fora del seu cau. Aleshores en vaig fer un parell més i vaig arrencar, ja era l'hora de dinar!
Naturalment, tenia el vidre tapat amb una peça de roba i disparava la càmera amb el disparador a distància, mirant sols pel visor.

Potser també us interessa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

La Mussara.

La Mussara.
El 2007 va nevar poquíssim, potser l'ùnic dia va ser aquest, aquí la Mussara des del cel.

El Prat.

El Prat.
El poble de Pratdip a la nit, amb la muntanya de Cabrafiga darrere.

Baguerge.

Baguerge.
A la Val d'Aran tots els pobles són bonics, en aquest, per exemple, amb una curta excursió amb raquetes de neu, gaudim d'una vista de postal, amb l'Aneto al fons.

Santa Margalida.

Santa Margalida.
Aquest és l'objectiu de l'excursió amb raquetes, una petita ermita rodejada de neu.

Pilar al Cavall Bernat.

Pilar al Cavall Bernat.
Al Cavall Bernat de Montserrat, membres de la Colla Vella vam clavar un pilar espectacular. La foto és del Francesc Cucurull, és clar.

Aguait als Aiguamolls del Pla.

Aguait als Aiguamolls del Pla.
Els ja ex-merdamolls són la nostra petjada més visible sobre el paisatge, sens dubte.

Bosc del Vilalta, a Farena.

Bosc del Vilalta, a Farena.
A Farena, les nostres gestions van fer que la FTP adquirís el Bosc del Vilalta.

Plafó a la Sallida.

Plafó a la Sallida.
El Manel Concernau va fer els plafons explicatius de la Sallida, a Montblanc.

Huayna-Potosí.

Huayna-Potosí.
Amb uns companys de Girona, el Quim Tell entre ells, vam fer cim al Huayna-Potosí, de 6.088m. als Andes de Bolívia, el 1992.

Cim del Mont-blanc.

Cim del Mont-blanc.
Amb el Romuald Fonts, vam fer el Mont-blanc el 1992, com es pot veure, el dia era magnífic.

Segon intent al Matterhorn.

Segon intent al Matterhorn.
En un segon intent, el 2007, ja vam poder fer cim. El temps, com es pot observar, va ser molt millor.

Dos de nou amb folre.

Dos de nou amb folre.
Ser de Ca la Gallineta i pertànyer a la Colla Vella dels Xiquets de Valls ja és en sí mateix un motiu d'orgull, però haver format part d'aquest castell és assolir el cim. Foto: Colla Vella.

Gangues

Gangues
Si la foto del falcó cama-roig es veu malament al llibre, aquesta de dues gangues a Alfés es veu encara pitjor, avui li puc fer una mica de justícia. Foto feta en completa llibertat, amb el Dyane6 com a aguait.

Niu de Perdiuera

Niu de Perdiuera
Aquest niu, al Camp de Tarragona, és el més famós de perdiuera de Catalunya, les fotos que en va fer l'Oriol Alamany s'han publicat a moltíssims llibres. Nosaltres també en vam fer algunes des del mateix aguait, encara que la qualitat no és la mateixa, és clar.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.

l
A l'escola Puigcerver, de Reus, durant un temps vam formar part de l'AMPA, entre les activitats que vam fer hi va haver aquesta excursió al delta de l'Ebre.

Curset d"ornitologia a Montblanc.

Curset d
Hem fet diversos cursets d'ornitologia, però sens dubte el que ha comptat amb alumnes de més nivell -més que jo- ha estat el que vaig fer a Montblanc, amb el CHNCB.

Colónies al Montsant.

Colónies al Montsant.
Vam fer amb l'escola Enxaneta unes colónies al Montsant que van ser tot un èxit.

Curs submarinisme.

Curs submarinisme.
Amb els companys d'Aqualatasub, vam fer el corresponent curs per a l'obtenció de l'OWD. Foto: Aqualatasub.

Grup del cens de cabra als Ports.

Grup del cens de cabra als Ports.
El cens de cabra salvatge als Ports del País Valencià, el 1988, va ser un dels meus primers treballs com a naturalista, aquest és el grup de gent que el va fer, tots de la terra excepte el J. Solé, el J. Mateos i jo mateix.

Sopar del Bou de Reus.

Sopar del Bou de Reus.
Els portadors del Bou de Reus en un sopar on, per sort, no calia agafar el cotxe per tornar a casa.

Carros de foc.

Carros de foc.
Amb bones companyies, vam fer els Carros de foc en obert el 2003, el 2010 hi tornem en Sky Runner.