El ridícul de TV3 amb l'ecspanyol

Que TV3 utilitza cada cop més l'ecspanyol és d'una evidència palmària. De forma més o menys subreptícia es va començar a introduir i ara és quasibé el pa nostre de cada dia. Penso que algú hauria de deixar d'exigir conselleries de Cultura i passar a exigir la Direcció General de la CCRTV, que no torni a passar com amb el gol que li marcaran al començament de la legislatura que ara s'esgota. Diguem-ho clar, la CCRTV, i particularment TV3, té una rellevància molt més gran que moltes de les conselleries, que la gran majoria. Ja ho he dit altres vegades, així com la marca Catalunya Ràdio és acceptable, considero horrorós, per ecspanyol i autonomista, tant la marca TV3 com C33. Si de mi depengués, el primer que faria seria canviar-los immediatament el nom. La proposta és la de passar a anomenar-los CAT1 i CAT2, tot i que, com no podria ser altrament, estic obert a propostes alternatives (1CAT, 2 CAT?).

Però tornem a l'ecspanyol. Deia que cada cop el sento més i és quelcom que m'indigna. Com m'indigna el gir copernicà que ha fet també en aquesta qüestió l'emissora Flaixbac. Els estudis d'audiència assenyalen que al Principat només entre un 3o i un 35% de ciutadans veuen i escolten regularment televisió en català. Després hi ha un altre terç, aproximadament, que ho fa de forma puntual (partits del Barça...). I finalment hi ha els irreductibles, aquells que ni que els matessin la mirarien. Vaja, és que ni se'ls passa pel cap.

Tenint present aquestes estadístiques, sembla que els caps de TV3 estiguin molt més pendent d'incorporar nous espectadors de llengua ecspanyola que no de mantenir la fidelitat dels catalanoparlants. Probablement, perquè aquesta la donen per feta. I per això ens tracten com a burros, a cops i empentes, mentre que perden el cul i es fan els oberts i tolerants amb qualsevol ecspanyolista del morro fort.

Ara mateix el programa Cantamania contempla tres modalitats diferents: la catalana, l'ecspanyola i l'anglesa o internacional. Senyal d'obertura de mires? I un bé negre! Novament submissió a una realitat que no es vol canviar o transformar (ja se sap, la vida són quatre dies, la família, les vacances, la hipoteca...). Algú ha vist mai cap programa de TVE, A3, Tele5, o Canal +, que tingui un comportament recíproc, i on l'ús del català estigui si més no tolerat o reconegut? Oi que no? Doncs ja hi som. Suposo que algú sortirà amb la tonteria de que així donem exemple, som més macos i ens anem a dormir més orgullosos. Doncs no, tu. L'autonomització de TV3 està donant-se a passos de gegant. Res de televisió nacional de Catalunya. Això ja és història....

Francament, TV3 amb aquesta política fa el ridícul. Com tot autonomista fa. Perquè vol nedar i guardar la roba. No comprenen la psicologia ecspanyola que és la de todos moros o todos cristianos i que per molt que et facis el simpàtic, mai seràs dels seus, si no renuncies a la teva identitat, és clar.

Per això exigeixo dels polítics patriotes que menys pidolar conselleries i més imposar gent ferma en els llocs claus, estratègics. Com al capdavant de la CCRTV, per exemple. Que no els marquin més gols.

LA SIMBIOSI PSC-PP

Els dos principals partits ecspanyols que actuen a Catalunya, el PSOE i el PP, tenen per objectiu principal la destrucció dels partits polítics catalans, fins i tot d'aquells que accepten les regles del joc del parlamentarisme ecspanyol. Aquesta destrucció es troba en fase molt avançada a la Catalunya Sud i a les Illes, si bé cal assenyalar que, en àmbits com el local, no està ni de bon tros aconseguida. Encara han de treballar una mica.

Pel que fa al Principat, ho tenen molt més pelut, no únicament a nivell local, sinó també a nivell regional. De fet, a hores d'ara, podria existir, matemàticament parlant, una majoria parlamentària patriòtica. Per moltes raons, que ara no vénen a tomb, aquesta possibilitat no s'ha concretat, i això ha permès als partits ecspanyols d'intentar jugar les seves cartes.

Val a dir que al Principat, la diferència de pes entre el PSOE i el PP és abismal. De fet, al PP se'l podria considerar una formació d'alienígenes, si no fos per dues raons.

La primera és per la rellevància mediàtica que té, molt per damunt del que li correspondria en funció del seu pes electoral. I això és així, perquè l'espai comunicacional català es troba infectat per l'ecspanyol, fins al punt que els propis comunicadors socials catalans cauen de quatre potes en una visió ecspanyola. Per dir-ho en uns termes que considero afortunats, els mèdia al Principat, sobretot els més importants, són cada cop menys nacionals i més autonòmics.

Però és la segona raó la que m'interessa ara mateix. Des del meu punt de vista, al PSOE (i no parlo del PSC, perquè aquest ha deixat d'existir) li interessa d'allò més la continuïtat del PP al Principat, per tal de fer-lo servir d'espantall i aprofitar-se de l'autèntic odi que la immensa majoria de catalans sentim per aquesta formació de dreta extrema, quan no d'extrema dreta.

En les darreres consultes populars, és ben conegut, que el PSOE ha centrat els seus atacs propagandístics en el PP, per tal d'atemorir els catalans amb el papu. Ho van fer en les eleccions del 2004 i ho han tornat a fer en el referèndum del nyap. Podem ben bé dir, doncs, que per imposar-se, i per amagar les seves vergonyes -sigui dit de passada-, el PSOE necessita com l'aire que respira de l'existència del PP. Què passaria si el PP no existís al Principat? Que es quedaria sense discurs. El seu esquerranisme s'acaba allà on comença la piscina de Pedro J.
Salvant totes les distàncies, els ideòlegs sociates del Baix Llobregat, del Barcelonès nord i del Vallès, hereus directes de la tradició psuquera dels anys setanta, no fan més que aplicar una lògica frontpopulista a l'escenari polític actual. Això sí, substituint el discurs antifeixista per una retòrica -que no la pràctica- antipepera. I dic retòrica perquè d'exemples de pactes entre ambdues formacions n'hi ha per donar i vendre.

Entenc per lògica frontpopulista un discurs estripat i maximalista que commina als ciutadans a definir-se entre el bàndol dels bons o la d'esdevenir un enemic de classe. L'objectiu és tibar el màxim de la corda ideològica, però a l'hora controlar aquesta corda, de manera que l'efecte polaritzador et beneficiï a tu i no a l'opció que es troba al teu costat (ERC, ICV, sectors revolucionaris extraparlamentaris), de manera que s'acaba per exigir una subordinació total a l'estratègia del partit més fort. En aquest cas, no cal dir-ho, el PSOE.

Però, perquè aquesta estratègia triomfi, cal que l'amenaça existeixi. I aquesta amenaça és el PP. Per descomptat que el PP també treu profit d'aquesta estratègia. No només li permet victimitzar-se, sinó que també li dóna una visibilitat política i mediàtica molt superior a la que li correspondria. Així, doncs, podem parlar d'una veritable simbiosi entre el PP i el PSOE. Són dues formacions que es necessiten mútuament, que es retroalimenten. I com ja he dit abans, si una faltés, l'altra coixejaria.

Com diria el clàssic, Què fer?, doncs. La lògica s'imposa. Atacar la baula més feble d'aquesta aliança ecspanyolista. I aquesta no és altra que el PP. Cal destruir el PP. I quan dic destruir, vull dir destruir. Cal estigmatitzar-lo i anihilar-lo políticament i en la mesura del possible, jurídicament. En qualsevol democràcia consolidada, el PP seria un partit proscrit, per traïdor, per feixista i per genocida. Únicament si aconseguim la desaparició del PP haurem fet un pas endavant immens per acabar amb el que realment és el moll de l'ós, que no és altra que la derrota dels sociates ecspanyols i la formació d'una gran alternativa de centre esquerra, independentista i republicana integrada en un molt més ampli moviment popular, que ens ha de menar la independència.

Per això qualsevol temptació de pactar amb el PP, és a dir de reforçar-lo políticament, una temptació en la que pot caure CiU, per descomptat, no pot ser més que jutjada com un pas en la direcció equivocada. Cal destruir el PP fins a les seves darreres conseqüències.

FÀSTIC i calor

Aquest dies, quan camino per la Ronda Universitat, tocant la Plaça Catalunya, puc veure unes grans obres de reforma als baixos d'un gran edifici situat a la banda de mar. Segons sembla, el local esdevindrà la seu regional d'una entitat mutualista que respon al nom de Mútua Madrilena. Fins aquí, més enllà del malgust estètitic pel nom, cap problema. Però la cosa ja comença a ser preocupant quan em fixo en l'enorme campanya publicitària que aquesta entitat està portant a terme arreu del país, amb anuncis, opis, cartells a les parades d'autobús, a la premsa. I el que més m'irrita és la prepotència, la supèrbia d'aquesta gent. S'autoproclamen la Número Uno. Tot plegat em fa molt fàstic. Com gosen aterrar a Catalunya, terra de mútues on les hi hagi, amb aquesta fatxanderia? Però qui s'han cregut que són?



Més enllà d'aquesta primera reacció de fàstic, s'imposa una de reflexió. Però si això és el pa nostre de cada dia! Fixem-nos-hi. Caja Madrid es caracteritza també per un estil molt agressiu d'expansió a Catalunya. De tant en tant em fixo en les exposicions que munten en la seva sala d'actes a la Plaça de Catalunya, cantonada Rambla de Catalunya: en gran mesura són exposicions i actes ecspanyolíssims i cutres a més no poder. Després tenim les falques d'IFEMA i de la Comunidad de Madrid a Catalunya Ràdio. Deixant de banda la inexplicable acceptació per part de la ràdio nacional de Catalunya d'aquests anuncis, el seu estil és també superb, xulesc, imperial, sense una mica de marge al dubte... de Madrid al cielo, vaja.

Però això no és tot. Una altra marca que també actua amb una prepotència sense límits és Pascual, del sector de l'alimentació. És una marca que odio especialment i a la qual faig un boicot intensiu i extensiu diari. Em repugna la seva altivesa i els seus aires de superioritat. Els anuncis que van passar per TV3 fa uns mesos, presentaven els catalans com una mena de pelacanyes que s'obrien de cames o paraven el cul davant l'arribada de Mr. Marshall Pascual.

I parlant de TV3, emissora que ja he dit que hauria de canviar el nom -i jo proposo CAT1- em fastigueja especialment el seu Departament d'Esports, ple d'individus que bavegen ecspanyolisme. Durant un temps van trempar amb el Real Madrid de Florentino, i ara es corren enmig de l'Alonsomania. Realment fa vergonya aliena. Són individus que apliquen la màxima d'apostar sempre pel cavall guanyador, independentment del seu color.

Però encara hi ha més. Si em fan fàstic la gentetat que acabo d'esmentar, encara me'n fan més una versió més recent: la dels catalans que volen tornar a intentar, per enèssima vegada, la conquesta d'Ecspanya. Ara ho fan a través de canals com Cuatro o La Sexta. Van de xulos exhibint un ecspanyolisme desacomplexat. El contagi d'ecspanyolisme s'estén fins i tot a gent com en xulopiscines, que en ple orgasme oeoeoeoe durant el darrer mundial de futbol, va declarar-se fan de la ridícula selecció ecspanyola.

Fàstic, molt de fàstic. I molta calor....

Tercer Aniversari

Sí tu, aquest bloc ja ha complert el seu tercer aniversari. Diuen que sóc ja un veterà. Potser sí, però encara he d'aprendre molt. Cada setmana, cada mes o quan s'escau, incorporo novetats i vaig progressant. Si repasseu les primeres setmanes de vida del bloc veureu que no hi ha fotos, ni enllaços. Progressivament m'he anat adaptant als canvis. La blocosfera en general, i la catalana en particular, s'han revolucionat molt en aquests tres anys. Aquest és el 403è post que penjo. No està pas malament.

He de dir que no sóc gaire partidari de fer moltes virgueries en els blocs, perquè llavors la forma capta més l'atenció que el contingut. Suposo que algú dirà que això és una excusa per amagar les meves mancances tècniques. Bé, és possible. Però també ho aplico per exemple a les transparències que utilitzo a les classes. M'agrada més la senzillesa, perquè t'obliga a fixar-te en el contingut. Però aquest és un debat etern i, la veritat, que no m'interessa gaire.

Tot i que no acostumo a fer-ho, avui us obsequio amb una foto que podria portar el següent peu: És quan blogo que hi veig clar. Espero que us agradi. La foto opportunity se la devem al meu fill.



Com tot procés, l'elaboració d'aquest bloc compta amb algunes dates assenyalades. Sense voluntat de ser molt detallista, en destaco les següents:

15 de juliol del 2003 .
Primer post.

10 de maig del 2004.
Canvi de disseny del bloc. Introdueixo la possibilitats de fer comentaris

27 de novembre del 2004.
Primera foto publicada al bloc

12 de març del 2005.
Incorporo els hiperlinks i la possibilitat de formatejar els textos (colors, cursives, negretes, etc.)

8 de setembre del 2005
Introducció de la llista de correu i del comptador de visites. Les visites, doncs, es compten a partir d'aquest dia.

19 de setembre del 2005
Introducció de la columna d'enllaços.

5 de març del 2006
El meu post de denúncia sobre el lamentable estat del monument al President Companys al Tarrós, és recollit per diverses llistes de distribució i, dos dies després, genera un article a El Periódico de Catalunya. És la primera vegada que influencio els mitjans de comunicació tradicionals. També us pot interessar el audiovideopost que vaig penjar sobre el mateix tema.

2 abril del 2006
Celebro que les visites arribin a les 5.000.

18 de maig del 2006
Començo a publicar l'Observatori sobre el Referèndum d'Autodeterminació de Montenegro. És la primera sèrie que faig i en els dies següents registrarà un important nombre d'accessos, sobretot gràcies al fet que és enllaçada ni més ni menys que per la pròpia Vilaweb.

Com podeu veure, una petita història, però intensa. No cal dir que us he d'agrair el suport que em doneu. Cada cop en sou més. I cada cop s'incrementa més el nombre de comentaris que féu. Moltes gràcies.

QUANTA, QUANTA GUERRA

L'atac de l'exèrcit israelià al Líban és d'una gravetat extrema. També ho és quan massacra la població palestina als territoris ocupats, per descomptat. Però que no ens facin combregar amb rodes de molí, si us plau! Que tot aquest genocidi de civils es legitima per aconseguir l'alliberament de dos putos soldats. Au va! Aquesta és l'excusa! Com sempre, els estats utilitzen els seus soldats de conillets d'índies. I en el cas d'Israel, és ben conegut el poder del que podríem anomenar complex militar-religiós en el manteniment de la tensió bèl.lica. Sens aquesta ni els ultraortodoxos ni l'alta jerarquia militar tindrien res a pelar i la seva influència social, econòmica, cultural i política, desapareixeria. I per descomptat, no cal oblidar el paper dels Estats Units i, més concretament de l'Administració Bush, en tot plegat. Ja fa temps que Israel és una peça americana en l'escaquer del Pròxim Orient. Els israelians arriben allà on els americans no gosen o no volen arribar (per no emprenyar els seus aliats saudites i del Golf). Posar en un mateix nivell el mal que poden fer uns quants coets Katiuska amb tot l'arsenal ultramodern israelià és fer trampes.

Sempre he defensat el dret d'Israel a existir, però també ha d'existir un Estat palestí i Jerusalem s'hauria de convertir en una mena de ciutat oberta, desmilitaritzada i governada per algun tipus de poder local plural. També hem de tenir en compte el paper de Síria i d'Iran, és clar. Són dues potències regionals que volen acabar amb l'estat israelià. No ho podem permetre. Cal una aliança entre pacifistes de debò israelians, palestins i àrabs en general. I cal desactivar el poder de les oligarquies religioses i militars arreu.

Matant a sac, com ho està fent Israel, només es genera odi i més odi. Per cert, que no pocs ecspanyols trempen quan senten l'ambaixador israelià afirmant taxativament que ells mai no negociaran amb terroristes. En el seu fur intern, segurament deuen pensar... qui fos israelià per rebentar els terroristes amb els enormes tancs Merkava.

Us recomano descarregar-vos aquest joc seriós, fet per l'uruguaià Gonzalo Frasca. És un joc amb missatge, segur que, llestos com sou, de seguida el captareu.

La lleva dels cinquanta, a primera línia

Un cop el president-zombie ha decidit tornar a la tomba, d'on no hauria d'haver sortit mai -o d'on no l'haurien d'haver tret mai- les properes eleccions al Parlament del Parc es presenten amb uns caps de llista, tots nascuts en els anys cinquanta, la qual cosa representa una veritable renovació del personal polític i la jubilació de la nefasta generació dels anys 40 que van ser els autèntics protagonistes de la transició -amb algunes excepcions, òbviament- i del pujolisme, del maragallisme i del felipisme.

Certament els més grans d'aquesta generació dels 50 sí que van participar en la transició, però ho van fer des de posicions clarament subordinades i mai des de llocs rellevants.

Tret que es produeixi un terratrèmol, i referint-nos només als partits amb representació parlamentària, trobem els següents casos:

El més gran, per edat s'entèn, dels candidats és en Joan Saura i Laporta (Barcelona, 1950). És possiblement el cas que més connecta amb els representants de la dècada anterior. De fet, ja va ser regidor el 1979, de manera que el podem considerar com un dels representants més joves de la generació que va protagonitzar la transició, més a prop, generacionalment parlant de polítics com Joaquim Nadal (1948) que no dels seus adversaris en les eleccions properes.

El següent és en Josep Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952). Amb un currículum anti-franquista que inclou haver estat un dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya el 1973, és el màxim representant de l'anomenat independentisme no revolucionari, tranquil o parlamentari. Aquesta aposta, però, no li començà a donar fruits fins el 1988 que és l'any en què aconsegueix tocar cuixa, és a dir l'acta de diputat al Parlament. Ara bé, des de llavors que no ha deixat de tocar-la. També és rellevant el fet de no formar part de la classe política barcelonina. De fet, és el màxim representant de l'anomenat Clan de l'Avellana, que identifica els republicans de procedència de Tarragona i comarques adjacents.

L'any 1955 va veure néixer dos dels candidats a Presidents de la CAC. El primer en arribar al món en aquest any va ser l'inefable José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955). És l'únic dels candidats no nascut a Catalunya, i en aquest sentit forma part del contingent de milers d'andalusos que van arribar a Catalunya al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta. En el seu cas, hi va arribar als 16 anys. Aviat va participar en la política local de L'Hospitalet i el Baix Llobregat. Però sense cap mena de dubte, el seu salt endavat el dóna el 1985 quan aconsegueix l'alcaldia de Cornellà de Llobregat, càrrec que ocupà fins el 2004. A partir de llavors no ha parat d'acumular poder fins a esdevenir el ministre català del govern de ZP. També s'ha fet un tip de tallar caps, tot i la cara de mosqueta morta que fa.

Pocs dies després va néixer Josep Piqué i Camps (Vilanova i la Geltrú, 1955), fill del darrer alcalde franquista del seu poble, aquest individu ha recorregut pràcticament tot l'arc polític: en els setanta va militar al PSUC, en els vuitanta va tontejar amb ERC (via Joan Hortalà) i amb CiU, i finalment, en els noranta, va acabar convertint-se en el ministre català dels governs d'Aznar. El seu intent de fer baixar de les muntanyes al PPC (que vol dir Partit Popular de Catalunya, tot i que alguns es confonen i creuen que ens referim a la pesta porcina clàssica), sembla que ha acabat fent ell mateix de maquis de la dreta més rància, fins i tot afirmant que el franquisme no era feixisme i que el seu papà era, en el fons, un demòcrata de tota la vida.

Finalment, el més jove dels candidats a les properes eleccions no és altre que l'Artur Mas i Gavarró, (Barcelona, 1956). No se li coneix cap mena de militància antifranquista de cap mena. De fet, la seva biografia política ha estat considerada com mancada de qualsevol tipus de referència èpica, ni una detenció, ni una protesta, ni tan sols un pet -que fa lleig. Potser l'únic episodi èpic que podrà explicar als seus néts és com es va abaixar els pantalons a Ca la Moncloa amb en ZP, i quins sentiments li arribaren després d'haver traït el Parlament del Parc i sobretot després de veure com la seva selecció, l'ecspanyola, era eliminada en el Mundial de Futbol d'Alemanya. Políticament crescut sota l'ombra del pujolisme, va començar a pintar alguna cosa el 1987, quan va ser escollit regidor per CiU a l'Ajuntament de Barcelona, és a dir, com si diguéssim a galeres, atesa la ben contrastada inutilitat dels convergents de fer una política d'oposició als alcaldes sociates del Cap i Casal. Segurament els molts anys que es va passar remant li han deixat un pòsit de mala llet i de poll revifat, que sovint el perd.

En definitiva, aquest és el personal que, qui vulgui, haurà de votar el proper 1 de Novembre. Que el totpoderós, o la divina providència, ens agafi confessats o, si més no, ben follats.

Un estiu de basquitis

Ja ha començat. Em refereixo a una de les pitjors plagues que patim a Catalunya i que rep el nom de basquitis. Mèdicament la podem definir com l'acte reflex de bavejar quan sentim les notícies de com els patriotes bascos matxaquen els ecspanyols. La basquitis també té altres derivacions. Una d'elles és la turística. Molts catalans i catalanes perden literalment el cul per anar de vacances al País Basc. Una altra és la sexual. No hi ha res més sexy que follar-se un Aitor o una Nekane, o tots dos, si és possible, que la vida són quatre dies i no estem per desaprofitar-hi la meitat de la humanitat...

Els bascos han esperat que els catalans es posin la corda al coll (i jo no m'incloc, per descomptat) i ara tenen les mans lliures per negociar el que els roti amb els ecspanyols. Fins al 18-J hi havia el risc que allò que obtinguessin els bascos, els catalans ho demanessin (si no m'equivoco algú va batejar aquesta estratègia com a clàusula Puigcercós, que no era més que una còpia, corregida i augmentada de la clàusula Camps). Però un cop aprovat (hahahahahaha) el nyap de la Moncloa, ara, des de la lògica ecspanyola, els catalans ja no poden demanar res més fins com a mínim d'aquí una generació (ahahahahahahaha).

Ara, doncs, els bascos, seuran amb els ecspanyols i pactaran de tu a tu. I els catalans vinga a bavejar. Bavejaran davant la tele, bavejaran a la Universitat Catalana d'Estiu, on segons sembla, Euskadi serà el tema central de l'edició d'enguany (un 10 per a l'equip rector, segur que rebenten les xifres d'assistència). Fins i tot s'anuncia la visita del megametrosexual Otegi.

Però què quedarà de tot plegat? Jo us ho diré. Que els bascos ens donaran pel sac, de fet ja ho han fet sempre, excepte quan van declarar la treva a Catalunya. I milers de catalans incrementaran un pèl més la seva quota d'auto-odi. I maleiran el dia que van néixer catalans quan haguessin pogut néixer bascos.

Perquè no dubteu d'una cosa: els bascos pactaran salvar-se ells i que als catalans els bombin. I mirant-ho fredament, faran ben fet. Qui vulgui peix que es mulli el cul. Ara, en ZP serà el rei del mambo fins i tot per a l'Otegi and Co. Serà el més cool. I als catalanets els quedarà una cara de tonto que no hi seran a temps.

Només hi ha un però. Que per sort, els catalans podem ser tanoques, però no imbècils perduts. Per sort el 18-J només va quedar clara una cosa. Que l'autonomisme està ferit de mort. Que el nyap no s'aguanta ni amb pinces. Que el Tribunal Constitucional no dubtarà a fer passar-hi la serra elèctrica com en les millors pel.lícules de terror ianquis (foto de l'esquerra).

En definitiva, que tot està per fer i, malgrat els xulopiscines de torn, que tot és possible.

SOLIDARITAT AMB LES VÍCTIMES DE L'ACCIDENT DEL METRO DE VALÈNCIA

Abans de res, vull fer arribar la meva solidaritat personal amb totes les víctimes de l'accident de metro de la ciutat de València. És una tragèdia immensa. Ara el que cal és salvar el màxim de vides possible entre la gent ferida i acompanyar en el condol a les famílies dels difunts.

Però immediatament després serà inajornable aclarir les causes d'aquesta tragèdia. Quaranta-un morts en una línia de metro d'una ciutat moderna d'Europa no té, que ja sàpiga, precedents. Oimés quan la xarxa de metro de la ciutat és molt moderna i, com qui diu, acabada d'inaugurar. Tot plegat fa ferum a que el faraonisme que caracteritza les obres públiques, deixa el tema de la seguretat en un segon o tercer terme.

De totes maneres, abans de fer una denúncia en regla, caldrà esperar l'informe dels tècnics, tot esperant que aquest no estigui políticament condicionat. Si bé, el risc existeix, sense cap mena de dubte.

ENGLISH POSTS SERIE. POST ONE:

SPAINICATION, sorry to Californians

Last Tuesday a more than a month long of Goebbels-like driven campaign came to an abrupt end. This day, France soccer team defeated 3-1 to Spain’s. So that implied the elimination of the loser. Good news! In order to understand my reaction you have to bear in mind that during the previous weeks the media pressure in order to gain popular support to “la Roja” (that’s the aka name for Spanish team) was so intense that it was almost impossible to express alternatives wishes to the official dogma: that Spanish team will or must win the World Cup.

In fact this hysteria like reaction has not roots at all. Spanish team is not by any purpose a first-rank selection, at the same level of Brasil, Argentina, Germany, France or Italy, that are the top five ones (followed by England and Holland). But this important detail was literally and intentionally forgotten.

To make things worst, “la Roja” won the three matches from the first phase. Its opponents were not precisely powerful teams: Ukraine (with only Xevtxenko striker as a real danger), Tunis and Saudi Arabia. Those victories raised the hysteria to red level. Spanish Media and supporters in Germany lose any sign of fair play and consider that the Cup, even God, believers or not, were Spaniards. Freaky people in Superman dress, but also in some typical spanish pieces infected the streets and acted with no friendly behaviour towards other supporters. They were the One and Only.

Once known that France will be the next opponent, the hysteria directed its attacks to the grey selection, meaning that key French players are old aged for soccer standards, and there was no doubt at all that the Spanish team, armed with young people will defeated French even without excessive effort. But as the final outcome showed, Spain is the selection that always barks but never bites.

From a Catalan point of view, this landing to the reality has two intersting readings:

First, is that Spain soccer team is not by no means the powerful selection it pretend to be. That’s interesting, because this argument is usually used by opponents to the creation of a Catalonia soccer team. They said that Catalan squad will have no chance in a World Cup. Of course that is false. Catalan potentiality to form a highly competitive team is the same or even superior to other nations that have sociodemographic data similar to Catalonia: Portugal, Croatia, Switzerland, Sweden, Serbia-Montenegro, among others. I firmly think that a Catalan team will perform similar as Portugal, the case may be. And of course, i strongly think that to defeat the Spanish selection (without any catalan player) will be possible, and not precisely the most important event to be remembered. As an example, Catalonia defeated World Cup participant Costa Rica 2-0 in last May (photo on the left: Barça's Oleguer Preses in action in the mentioned match).

Second. May be readers don’t know that France coach Raimon Domènech, consider himself catalan. Born in Lion, son of a catalan anarchist exiled after the Fascist victory in 1939, he shows his pride from being Catalan and rejects those who consider him from spaniard-origen. So it can be said without hesitation that a Catalan defeated the Spanish “el Toro”, ridiculous team.

That’s another lesson from history.

POSTS IN ENGLISH SERIE: INTRODUCTION

This is the first post from a new brand serie i intend to publish in this blog. I have no idea if it will last. In principle, contributions to this serie will be monthly, but that is not an iron law. If necessary that will change, depending exclusively on my will.

The purpose of this serie is to address to those english readers unable to read in Catalan, that is the blog’s language. I won’t lose a second to introduce my national language. I think there are enough sources of information on it in English right now, so i recommend those interested to access them and get informed.

The serie content will consist in writing thoughts i have in order to inform my potential readers on issues related to Catalonia, not only from a political perspective, but also from many others perspectives.

Catalonia: Yeah, this is the nation that has as capital Barcelona, and also has FC Barcelona soccer team, Gaudí, Miró, Picasso i Dalí and much more attractions. I think that Catalan blogosphere, important as it is in relative terms, of course, lacks something really crucial: to link with the anglo blogsphere, that is the bigger in all terms. Most of Catalan written blogs (and also webpages) have no English version, as a consequence, surfers from the rest of the world have no clues on Catalonia and Catalan people. Even worst: they access to information about those issues provided by our enemies and adversaries. So there is a risk, i have detected of Catalan bashing. I think that most of this sapper task is carried out by people close or related to the spanish diplomatic network: cultural attachés, journalists, intelligence officers and so on. I have a few experience of how spanish consular officers try to silence any Catalan expression in a very important city of North-America, and i have enough. Since Catalan autonomous government has not a well established network of international representatives, powerful enough to counter those spaniard-driven attacks, most of them remain unanswered, and there is a risk that people interested in Catalan affairs got a biased information.

A secondary purpose in starting this serie is to write more often in English in order to upgrade my proficiency. If you, reader, cooperate in order to show my faults so as I can correct them, I will be very thankful.

Now something about me. I’m 42, a political scientist teacher, male, white (i provide these data for sociological purpose only, and with no political intention whatsoever), and yes, of course, i’m a for the Independence of Catalonia (in this case, i provide this information with all the political intention). As a Catalan, I'm not consider myself as Spanish or Spaniard, so please do not treat me as such. It will be very offensive for me. So respect my choice and everything will be OK.

Once introduced the blog purpose and shared some of my particulars, may be it’s time to read my first contribution.