BORRELL i VIDAL-QUADRAS

Ja ho vaig escriure en un post anterior. Atesos els resultats de les eleccions europees passades, no es pot esperar res de bo per Catalunya del nou Parlament Europeu (PE). Ara s'ha confirmat. En Borrell en serà el President i en Vidal-Quadras, un dels vice-presidents. Quina creu!.

Posats a ser malpensats, que ho som, no és cap coincidència, això. Ara segur que algun imbècil sortirà dient que Catalunya es troba molt ben representada en el PE, perquè cap més regió europea, suposo, compta amb dos membres en la seva mesa. És la típica trampa etnicista. Ningú no discuteix que aquests dos individus siguin ètnicament catalans, fins i tot és possible que tinguin 15 cognoms catalans i cap d'espanyol. Però això no té cap mena d'importància.

Allò que importa no és el passat ètnic del qual un prové, allò que importa és el projecte polític al servei del qual un hom està. I és ben evident que en Borrell i en Vidal-Quadras, poden ser molt ètnicament catalans, però no hi ha cap mena de dubte que el seu projecte polític és la construcció de la nació ecs-panyola. Són, doncs, ecs-panyols "hasta las cachas" com deia el clàssic.. Que no ens facin combregar amb rodes de molí.

En definitiva, doncs, el PE jugarà una carta totalment contrària als interessos de Catalunya. Si més no en els immediats anys. Caldrà estar amatents i tocar la cresta a aquells que s'ho mereixin cada cop que s'ho mereixin.

El Pessebre del Periodico

L'edició d'ahir del Periodico de Catalunya era un autèntic pessebre de maragallisme heavy. Amb el Sant Josep i la Mara de Déu, l'ase i el bou (guess who), els pastorets, els tres reis, l'estrella, els xais... Tots mirant cap al nen jesuset, en Pasquis. El President-zombie, perquè va ressucitar d'entre els morts. Ara es veu que el PSC és la centralitat. Va home va. En Borrell, central, de què!

Deixem-nos de punyetes. És hora de passar a l'ofensiva i fer que els sociates, que se les prometien molt felices, comencin a suar de debò. En un país normal, les següents persones estarien sotmeses a una autèntica pressió perquè dimitissin, no per dignitat, que no en tenen, sinó per fer el ridícul, quan no directament l'imbècil.

1. La Consellera Mieres, per motius obvis, No cal que ens hi estenguem gaire.
2. La Consellera Geli, per la seva brillant idea de fer pagar per les visites mèdiques. No vols caldo, dues tasses.
3. El Conseller de Justícia, per l'escàndol de les tortures a les presons.
4. L'inefable Joan Clos pel desastre i el ridículum tremens del Fòrum, alies Ferum.
5. El Director General de la Corpo, Joan Majó, per aconseguir que cada cop tinguem més vergonya de veure la "nostra" televisió i la "nostra ràdio".
6. La no menys inefable Montserrat Minobis. Tot un poema.
7. El comissari polític Jordi Mercader. La guerra freda ja es va acabar fa alguns anys.

Déu n'hi do, la llisteta. Si tinguessim mitjans nacionals normals, no paranormals o paramadrilenys, aquests individus estarien vivint un autèntic calvari. Però no, aquí continua manant aquell graffiti que deia: "SE'NS PIXEN A LA CARA I LA PREMSA DIU QUE PLOU!"

No és que avui tingui una falera per fer posts. Però és que no puc estar-me de reproduir el següent fragment d'un article d'en Xavier Roig, senzillament genial:

"SOM MOLTS ELS CATALANS QUE JA ESTEM FARTS QUE EL POSSIBILISME I EL PRAGMATISME A RAN DE TERRA DEMOSTRATS PELS SUCCESSIUS GOVERNS DE LA GENERALITAT, SIGNIFIQUI PASSAR-SE LA DIGNITAT DEL PAÍS PER L’ARC DEL TRIOMF. PERQUÈ TOLERAR AQUESTES SITUACIONS (DEMANAR-NOS 1,024 EUROS ALS CONTRIBUENTS, MENTRE ALTRES ESPANYOLS VIUEN DE LA BICOCA QUE NOSALTRES PAGUEM) TÉ UN LÍMIT: EL DE LA DIGNITAT. "

Suposo que això ho diu tot.

HAPPY ANNIVERSARY

It has been a whole year since I started this blog. CONGRATULATIONS. Thanks to all the people that has provided observations, remarks, suggestions, even criticisms. I am fully aware that with only 60 posts in a year this blog is not a very productive one. But, as you know, work and daily routines difficult to spend time in these matters. I promise to invest more efforts in the months ahead. As the song says, YOU WILL NEVER WALK ALONE.

Primer Aniversari del Blog

Ara ha fet un any que vaig començar a fer aquestes reflexions al ciberespai. FELICITATS!. Segons les estadístiques aquest és el 60è post que penjo. Realment el meu nivell de dedicació ha estat baix, si tenim en compte que algunes de les definicions de blog afirmen que, per norma general, els blogs s'actualitzen cada dia o, fins i tot, diverses vegades cada dia. La raó de la meva escassa productivitat, òbviament, la feina i el dia a dia que se't menja el temps i la calma. De totes maneres, gràcies per aquells que m'heu enviat comentaris al blog, a l'adreça electrònica o bé que me'ls heu dit de viva veu. PER MOLTS ANYS!

Comentaris generals sobre l'actualitat política

1. El Congrés de CDC ha demostrat clarament que els i les militants són majoritàriament patriotes sense complexos. Els anomenats moderats o, diria jo, espanyolistes, no han rebut una rebolcada més gran perquè Artur Mas s'ha encarregat de protegir-los i ha alertat sobre el perill que aquests elements s'allunyin del partit, per considerar-lo massa "radical". És cert que cal diferenciar els militants dels votants, i que probablement aquests segons, en el seu conjunt o en una part considerable, no tenen plantejaments tan coherents. No obstant això, la tasca dels partits polítics no és la de ser un mirall de la societat, com sovint diuen els sociates, en un exercici de sociologisme barat. (Si això fos cert, llavors tots els partits haurien de tenir la seva quota de pederastes, mafiosos, criminals, etc., dit sigui de passada, potser és que ells els tenen). No, els partits han d'anar més endavant que el conjunt de la societat, han de marcar línia, com es diu habitualment. L'únic que han de fer-ho de manera que la societat els segueixi d'aprop. Però ha de quedar clar que CDC és una formació on els sobiranistes tenen un suport majoritari entre les bases. I això s'ha de veure reflectit en el dia a dia i no deixar-se acomplexar per les pressions mediàtiques.

2. El gran debat sobre Europa. Ja en vaig parlar en un post de fa uns mesos. Penso que el vot afirmatiu està totalment descartat. Per raons de dignitat nacional. Llavors el perill que ens enfrontem és que el vot patriòtic es divideixi en diverses opcions: el vot negatiu, el vot en blanc, el vot nul o, per descomptat, en l'abstenció. Penso que Catalunya hauria de donar una resposta contundent. En aquest sentit, proposo que de cara al referèndum que tindrà lloc es constitueixi un Comitè Unitari format per les forces patriòtiques que proposi un vot en el mateix sentit, és a dir, en una de les quatre opcions abans esmentades. D'aquesta manera, Catalunya donarà una resposta unànime. Aquesta proposta la desenvoluparé en un altre post. De totes maneres, no ens hauríem de deixar acomplexar per les crítiques d'euroescepticisme que des de "El País" ja s'ha llançat ja. Precisament el diari més sudaca que hi ha en el món!

3. Penso que Artur Mas s'equivoca quan parla que el Nou estatut d'autonomia ha de servir pels propers 30 o 40 anys. És això precisament el que cal evitar. Jo no vull un Nou Estatut. Jo vull la Independència. I si s'ha de redactar un nou estatut, ha de contemplar l'exercici de l'autodeterminació, si pot ser abans del 2014.

4. Felicito al Govern de Catalunya per iniciar de forma oficial l'obertura de les fosses de la guerra i de l'aprovació d'un protocol al respecte. Ja seria hora que els nostres milers de morts, oblidats, amagats, desconeguts, ignorats, calumniats rebin un homenatge amb cara i ulls. I si això és simbòlic, visca el simbolisme!