Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 d’octubre del 2016

RAONS

Classificat com a Català,Immigració Edita això
Un dia d’aquests vaig llegir un un article de lENGELBERT MONTALÀportaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Unbosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.
L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casaEl que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquellmoment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.
Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fetrelacionar d’una manera automàtica l’article que us deiala notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la queprimer aprenen.
Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc…Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acullQuè es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer,també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que hoarrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.
L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim araHem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat nomésper anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?
L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben altel què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Com vaig aprendre català

Signe-català

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA'NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l'ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant - i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que elscatalà10 mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys després, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l'Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell). M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibre Pinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

català12Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.

dimarts, 21 de gener del 2014

Carta als etnocides Fabra i Bauzà

Senyors  Alberto Fabra i José Ramón Bauzà:

No sé ben bé com adreçar-me a vostès. Podria parlar-los com a Presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears; podria dirigir-me a vostès simplement com a polítics d’unes Comunitats Autònomes, tal com a vostès els agrada dir. Prefereixo, però, dirigir-me a vostès com a persones que haurien de saber què és una llengua, una cultura, un país, una història, uns costums i unes arrels que mereixen ser respectats, guardats i transmesos a unes persones que ho esperen, s’ho mereixen i hi tenen dret.

I el primer que se m’acut de dir és que vostès són uns genocides culturals. Potser aquesta paraula els semblarà una mica gruixuda i els farà mal a les orelles però si anem al diccionari veurem que la definició de “genocida” és prou adequada per a vostès.  El diccionari diu el següent:

GENOCIDA: adj i m i f Dit de l'estat, l'organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I si anem a veure què és un “genocidi”, el diccionari ens diu:

GENOCIDI: m 1 POLÍT Extermini d'un poble o d'una ètnia.

    2 genocidi cultural Etnocidi.

ETNOCIDI: m ANTROP Extinció deliberada d'una cultura per una altra.

Per tant, senyors Fabra i Bauzà, a vostès se’ls pot anomenar etnocides amb total propietat perquè durant el seu mandat  vostès no han fet més que intentar matar una cultura, extingir-la, negar-la, amagar-la i implantar-ne una altra. I ho han fet amb tots els mitjans dels que disposen, que són molts.

Vostès, senyors Fabra i Bauzà, són una peça més i uns conspicus seguidors de tota una llarga tradició, molt ben apresa i executada pel partit al qual vostès pertanyen: el Partido Popular. Tots sabem d’on arrenca aquest partit i com al seu moment va anar arreplegant totes les molles i tota l’herència franquista. Tots sabem com aquest partit ha anat representant i segueix representant tot el més ranci, el més tronat, el pitjor de la cultura espanyola. La cultura espanyola té molta més riquesa i moltes més coses interessants i dignes de guardar i divulgar que les que vostès volen imposar amb una gran miopia, curtedat de mires i molta, molta, mala fe. A la seva pàgina web diuen que “al PP le interesan las personas, lo que piensan, sus preocupaciones y sus necesidades”. Ho diuen seriosament això o han pretès fer una broma de mal gust?

Amb excuses de mal pagador i amb arguments que fan riure han anat buscant la manera d’anar desmuntant tot el que pot fer olor a català. Han fet les lleis pertinents per treure competències, per impedir el que vostès en diuen “excesos autonómicos” i que no són més que competències que qualsevol Govern hauria de poder tenir. No només no reconeixen competències, maneres de ser i de fer que feia anys que funcionaven, sinó que ara fan tot el possible per treure-les i imposar-ne unes altres. Per aquesta raó a vostès se’ls pot anomenar etnocides i no s’haurien d’ofendre.

Escric aquesta carta mentre escolto per la ràdio que d’aquí una hora les emissions de Catalunya Ràdio no es podran escoltar més al país Valencià, com ja fa temps que no es pot veure TV3. Els valencians podien escoltar català gràcies a la xarxa de repetidors d'Acció Cultural del País Valencià, xarxa que havia pagat amb els seus diners i que mantenia gràcies als seus migrats mitjans justament perquè encara hi han persones prou dignes com per lluitar per una llengua i una cultura pròpies. A les Balears s’han fet lleis per tal que el català s’ensenyi menys a les aules. Tot plegat, un autèntic pla genocida.

I així com encara hi ha un munt de persones dignes, lluitadores i generoses a tots aquests llocs, també se’n troben altres com vostès mateixos que són tot el contrari: persones que no estimen ni tan sols el seu patrimoni cultural, que no miren un bé comú que s’ha de conservar com és una llengua i una cultura, no estimen la seva gent i les coses pròpies. Per això els torno a repetir que són vostès uns etnocides amb tots els ets i uts. Vostès no són dignes de presidir pobles tan dignes com són els valencians i els balears i no en són dignes perquè no miren pel bé del seu poble i per conservar una riquesa que han heretat de segles. Vostès són indignes, però també són ignorants. Vostès no entenen ni saben què és una cultura, un poble. Vostès no saben res i no ho volen saber, que és molt pitjor

Però estiguin ben segurs que vostès no guanyaran. Als pobles que volen viure no els fan morir fàcilment persones com vostès. Franco prou que ho va intentar i no ho va aconseguir. Aprenents franquistes com vostès tampoc aconseguiran matar una cultura i una llengua que és prou forta per aguantar adversitats com aquestes que ens toca sofrir altra vegada. Ja ho poden anar tenint ben clar i se’n poden anar convencent: al País Valencià se seguirà parlant valencià i a les Balears les diverses variants balears del català; i això perquè molta gent ho seguirà volent i lluitarà per tal de que així sigui.

I, per acabar, només desitjar que aqueta malvestat passi com més aviat millor. Esperem que el poble sigui prou lúcid com per castigar amb els seus vots persones nefastes com vostès i com mereixen les  accions i les polítiques d’un PP que ha fet retrocedir les coses 50 anys enrere. Potser els pot semblar que estan guanyant batalles, però estiguin ben segurs que no guanyaran la guerra.

dimarts, 14 de gener del 2014

Primer els de casa?

L’inefable Josep Anglada ens va “regalar” un començament d’any amb la piulada que us mostro en la foto. La va publicar al seu twitter el dia 3 de gener i, si voleu que us sigui sincer, no sabria com definir: lamentable?, llastimosa?, miserable?, penosa? racista? xenòfoba?… Segurament que la pilada és tot això junt i força coses més, totes elles molt pejoratives. El Josep Anglada ja ens té acostumats a atzagaiades com aquesta i pitjors. És ben coneguda la seva ideologia racista i feixista i també la del partit que lidera “Plataforma x Catalunya” (PxC) que, com molt bé defineix la Viquipèdia, és un partit polític d’extrema dreta, populista i xenòfob. Aquesta vegada s’atreveix a dir, davant de la foto d’un nen negre amb una estelada penjada a l’esquena: “Estem ben arreglats. Si aquests han de ser els nous catalans, jo marxo de Catalunya. Primer els de casa!!!”.

La piulada em va fer pensar una colla de coses. Per exemple: qui és ell per dir qui és català i qui no ho és? Segons ell, els immigrants i les persones d’altres ètnies o cultures no deuen poder ser catalans i diu clarament que a ell li fan nosa. El president Pujol deia: "És català tota persona que viu i treballa a Catalunya", frase amb la qual potser no hi estaria del tot d’acord perquè hi ha gent que viu i treballa a Catalunya i no són ni se senten catalans ni se’n voldran sentir mai. Simplement hi viuen o hi treballen per circumstàncies  de la vida. I, en canvi, d'altres que viuen i treballen fora de Catalunya  se senten del tot catalans, en volen continuar sent per molt lluny que sigui i per molts anys que portin fora del país. Per tant, podríem dir que és catalana tota aquella persona que vulgui ser-ho, vingui d’on vingui i sigui on sigui. Per tant, ni el senyor Anglada ni ningú  són qui per donar carnets de catalanitat.

I una altra cosa: prefereixo mil vegades algunes d’aquestes persones -que l’ Anglada no vol veure ni en pintura- que alguns catalans com ell mateix o semblants a ell. L’Anglada no es deu adonar que molts catalans de soca-rel són força menys exemplars que alguns d’aquests nouvinguts que ell no vol. No cal dir que jo no desitjaria¨de cap manera tenir com a vens catalans com ell mateix… (ja n’he tingut algun…) i, en canvi, tinc veïns amb els quals fa de bon estar.  Com a tot arreu, hi ha de tot… Quants d’aquests nouvinguts són més sensats que ell, més treballadors que ell, més respectables, més exemplars i segurament poden arribar a estimar més el país que no pas ell!. Hauria de recordar l’ Anglada que aquesta terra és una terra oberta, acollidora, mestissa de de fa segles i que aquí hi cap tothom qui vulgui quedar-s’hi i que vulgui respectar i estimar el que aquí hi troba de bo i vulgui canviar allò que no ho és prou.

I, per acabar, li preguntaria al senyor Anglada qui són els de casa? Només aquells que hi han nascut? Els fills dels que hi han nascut? Els de pell blanca? Els de Vic? Ja m’agradaria veure com m’ho explica això dels de casa i dels de fora i m’agradaria que m’expliqués també quin són els drets i els deures de cadascú. I, posats a que m’expliqués coses, que m’expliqui si ell creu que les persones no són iguals o si els seus valen més valen més que els impostos d’un immigrant; o si ell creu que ha de tenir més drets que ningú; o si ell creu que la llei ha de protegir-lo més a ell que als altres; o si encara creu que hi han races superiors a altres… En fi, que m’hauria d’explicar tantes coses que no estic gaire segur que sabés fer-ho vistos els arguments tan pedestres i de poca volada que acostuma a fer servir.

Ah! I si li sembla que ha de marxar de Catalunya, ja poc començar a preparar la maleta i tocar el dos, que no crec que el trobem a faltar gaire!

dimarts, 15 de febrer del 2011

Qui són els intolerants?

L’entrenador del Girona, Raül Agné, va ser protagonista sense voler  de la roda de  de premsa -que no va acabar- després del partit de futbol al camp de l’Osca. No van deixar que respongués en català a un periodista català i va abandonar visiblement fastiguejat la roda de premsa.

El fet ha estat molt comentat i molt vist a You Tube. Sort que tenim gravació del moment perquè alguns ja han mirat de tergiversar-ho!. Em refereixo, sobretot, al Diario del alto Aragón, que ha explicat les coses de forma diversa a com es van produir. Molt més ajustat a la realitat i molt més equànime s’ha mostrat El Heraldo de Aragón, encara que va passar una mica per damunt de la notícia. Huria estat bé que algú condemnés públicament l’error del periodista d’ Osca. En lloc d’això, el CD Huesca ha sortit al pas de la polèmica amb una lluïda  nota feta pública al seu web. El club esportiu d'Osca demana, entre faltes d'ortografia, “disculpes als mitjans locals” per la “expantada” (sic) de l'entrenador del Girona, “per negar-se a respondre en castellà”. Segons la nota, l'entrenador “va crear un problema on no n'hi havia hagut mai cap”, ja que, segons la versió del clu, “es va negar a contestar en castellà a les preguntes de mitjans catalans, cosa que suposava que els mitjans informatius locals no entendrien les respostes”.

Fa mandra haver de parlar altra volta d’aquests temes. Però és obligat i  necessari. Ens hem hagut de defensar massa vegades i ens haurem de seguir defensat dels intolerants de torn, que encara en queden molts molts. Ens acusen d’intolerants i d’intransigents a nosaltres i resulta que la majoria de vegades els intransigents són ells. Alguns encara no entenen que entre catalans puguem parlar català. Es veu que els molesta molt i no ho resisteixen. Alguns encara es pensen que ho fem per tocar el botet i per molestar i no s’adonen que hi parlem perquè és la nostra llengua natural.

Un altre exemple d’intolerància: Jordi Cañas, portaveu de Ciudadanos, denuncia que no es compleix la sentència del Tribunal Suprem que dicta que el castellà ha de ser llengua vehicular de forma proporcional al català en l'ensenyament obligatori. Consideren que la sentència “obliga a preguntar amb claredat als pares en quin idioma volen que s'eduqui els seus fills”. M’agradaria que aquest senyor tingués aquesta mateixa actitud de defensa als meus drets quan em citen –en castellà- des dels Jutjats; quan un policia es dirigeix a mi i m’agradaria que ho fes en català; quan vulgui anar al cine, m’agradaria poder trobar tantes pel·lícules en català com en castellà (almenys…). M’agradaria que al meu país (o sigui a casa meva) ningú em digués “Hable en castellano , que no lo entiendo” com passa massa sovint en aquests moments. Cambrers, dependents de comerç, funcionaris públics, professors d’universitat, etc ...massa sovint et surten amb aquest estirabot. El Sr Jordi Cañas hauria de mirar cap a altres direccions i, si vol denunciar, que comenci a fer-ho a aquells que no respecten els meus drets.

Potser em faré pesat. Però més pesats es fan aquest intransigents i intolerants -com el periodista d’Osca-, que no només va fer el ridícul sinó que es va ben retratar.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Qui són els intolerants?

L’entrenador del Girona, Raül Agné, va ser protagonista sense voler  de la roda de  de premsa -que no va acabar- després del partit de futbol al camp de l’Osca. No van deixar que respongués en català a un periodista català i va abandonar visiblement fastiguejat la roda de premsa.

El fet ha estat molt comentat i molt vist a You Tube. Sort que tenim gravació del moment perquè alguns ja han mirat de tergiversar-ho!. Em refereixo, sobretot, al Diario del alto Aragón, que ha explicat les coses de forma diversa a com es van produir. Molt més ajustat a la realitat i molt més equànime s’ha mostrat El Heraldo de Aragón, encara que va passar una mica per damunt de la notícia. Huria estat bé que algú condemnés públicament l’error del periodista d’ Osca. En lloc d’això, el CD Huesca ha sortit al pas de la polèmica amb una lluïda  nota feta pública al seu web. El club esportiu d'Osca demana, entre faltes d'ortografia, “disculpes als mitjans locals” per la “expantada” (sic) de l'entrenador del Girona, “per negar-se a respondre en castellà”. Segons la nota, l'entrenador “va crear un problema on no n'hi havia hagut mai cap”, ja que, segons la versió del clu, “es va negar a contestar en castellà a les preguntes de mitjans catalans, cosa que suposava que els mitjans informatius locals no entendrien les respostes”.

Fa mandra haver de parlar altra volta d’aquests temes. Però és obligat i  necessari. Ens hem hagut de defensar massa vegades i ens haurem de seguir defensat dels intolerants de torn, que encara en queden molts molts. Ens acusen d’intolerants i d’intransigents a nosaltres i resulta que la majoria de vegades els intransigents són ells. Alguns encara no entenen que entre catalans puguem parlar català. Es veu que els molesta molt i no ho resisteixen. Alguns encara es pensen que ho fem per tocar el botet i per molestar i no s’adonen que hi parlem perquè és la nostra llengua natural.

Un altre exemple d’intolerància: Jordi Cañas, portaveu de Ciudadanos, denuncia que no es compleix la sentència del Tribunal Suprem que dicta que el castellà ha de ser llengua vehicular de forma proporcional al català en l'ensenyament obligatori. Consideren que la sentència “obliga a preguntar amb claredat als pares en quin idioma volen que s'eduqui els seus fills”. M’agradaria que aquest senyor tingués aquesta mateixa actitud de defensa als meus drets quan em citen –en castellà- des dels Jutjats; quan un policia es dirigeix a mi i m’agradaria que ho fes en català; quan vulgui anar al cine, m’agradaria poder trobar tantes pel·lícules en català com en castellà (almenys…). M’agradaria que al meu país (o sigui a casa meva) ningú em digués “Hable en castellano , que no lo entiendo” com passa massa sovint en aquests moments. Cambrers, dependents de comerç, funcionaris públics, professors d’universitat, etc ...massa sovint et surten amb aquest estirabot. El Sr Jordi Cañas hauria de mirar cap a altres direccions i, si vol denunciar, que comenci a fer-ho a aquells

Potser em faré pesat. Però més pesats es fan aquest intransigents i intolerants -com el periodista d’Osca-, que no només va fer el ridícul sinó que es va ben retratar.

dijous, 7 d’octubre del 2010

El llenguatge s’empobreix?

  Aquests dies rellegeixo a estones un deliciós llibre que em van regalar aquest estiu i que us recomano a tots: “Diccionari d’expressions lingüístiques”, d’ Antoni Llull Martí.

És un llibre deliciós perquè recull expressions del mallorquí col·loquial de principi del S. XX. Expressions que cada dia van quedant més arraconades per altres que en moltes ocasions no són gens legítimes ni tenen la meitat de gràcia d’aquestes.

Els experts ens poden dir (si és que es posen d’acord) el per què s’empobreix tant el nostre llenguatge. El de tots, quasi sense excepció. Serà la TV, serà l’escola, serà que no llegim prou  els clàssics antics i moderns, que són els que ens donen pautes de com parlar bé i escriure bé i ens fan tornar més rics i més expressius.

No sóc capaç de fer cap diagnòstic de la situació en què ens trobem, però sí que vull transmetre la meva preocupació en aquest sentit, sobretot quan escolto parlar per la ràdio i la TV a molta gent. També alguns periodistes, que sembla que haurien de ser d’alguna manera mestres de la paraula..

Aquest llibre ens regala expressions que ens diverteixen, que són gràfiques, justes i algunes d’elles prou profundes com per expressar la saviesa popular, que és d’allà on hem de pouar tots.

Un en cito alguns exemples:

-“Parlar d’asseguts”=parlar detingudament d’una cosa.

-“No treure fesomia”=tenir un aspecte demacrat, fer molt mala cara.

-“Dir la mala pèssima”=parlar molt malament d’algú.

-“Enamorat fins a les rels dels cabeis”

-“Cuca molla”=es diu d’una persona apocada i poruga.

-“Cridar a morir de l’enuig”.

-“Fer navegar els galindons”=caminar.

-“Quedar sense polsos”=quedar atordit.

-“Tastar la gràcia de Déu”=menjar alguna cosa.

-“No haver tastat la gràcia de Déu”=estar dejú.

-“menjar-se un ham per sa punta”=menjar massa o amb voracitat.

N’hi ha també una sèrie que comencen amb “Més que…” que tenen per finalitat no tant establir una comparació, sinó expressar una qualitat o defecte en grau molt alt. N’hi han de molt divertides:

-“Més atapits que ses pues d’un eriçó”.

-"Més aturat que un ase vei”.

-“Més atupat que un ase de llenyater”.

-“Més estirat que un parpal”.

-“Més eixut que un suro”.

-“Més tort que sa justícia”.

-“Més xalest que un gorà a’s mig d’una guarda de someres”.

-“Més sèrio que una patata”.

-“Més embuiós que una colla d’escrivans”.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

En català, si us plau.

En el Diari de Balears d’avui mateix trobo una notícia que, per desgràcia, es fa massa habitual en els Països Catalans (sí, a mi segueix agradant-me aquesta manera de nombrar els territoris on es parla el català en les seves diferents modalitats, encara que ja sé que a molts no els agrada…). La notícia és la següent:

“Un grup de pares ha iniciat una recollida de signatures contra la responsable del Col·legi Son Caliu, Maria Morell. La llengua del material didàctic i el fet que les matemàtiques s’imparteixin enguany en català han provocat la rebel·lió”.

Per sort, sembla que la Conselleria d’Educació fa costat a la directora de l’escola de Son Caliu. Però la meva pregunta és la següent:

Si a casa nostra no podem ensenyar el català, on es podrà ensenyar i on es podrà aprendre? Què volen aquests pares? Es pensen que el castellà no l’aprendran els seus nins i que no podran anar pel món, pobrets?

Ja és ben trist que el català no hi sigui present en un bon nombre d’Universitats espanyoles. Jo m’ho prenc com un menyspreu evident, cosa que no passa en un munt d’ Universitats estrangeres on sí que hi és present i s’ensenya amb total normalitat com qualsevol altra llengua estrangera.

En cassos així és quan les diferents Conselleries haurien de posar-se fermes. I si no ho fan, com passa al País Valencià on el PP fa de les seves, mal ho tindrem. Per tant, exhorto als pares que tinguin una mica de sentit comú que lluitin quan es donin cassos com aquest. En depèn el futur de la nostra llengua.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Col·lectiu EMMA

El debat sobre el català ha creuat les fronteres de Catalunya i Espanya i ha arribat als EEUU. Llegia fa poc que el Col·lectiu Emma (col·lectiu que mira de "desfacer entuertos" i desmuntar mentides que corren sobre Catalunya) recollia una resposta del diari NYTIMES a una estudiant que volia saber quina ciutat de l'Estat espanyol era millor per anar-hi a estudiar.

Carolyn Fanning mirava de decidir on anar per al semestre d'hivern el 2011, i tenia cinc ciutats: Barcelona, València, Alacant, Sevilla i Granada. Va demanar als diaris que l'ajudessin a on anar. Tenia la inquietud de que "el català a Barcelona podia ser un problema", segons va dir en la seva pregunta el diari.

I el diari li va respondre que Barcelona és una ciutat internacional i cosmopolita, plena d'estrangers que van triar la capital catalana com a lloc per viure, treballar o simplement passar-hi uns dies de descans. Ningú els ha obligat a fer-ho i crec que la seva elecció es va basar en diverses raons: la societat de la pròpia ciutat i també la pròpia cultura catalana, de ment oberta, així com el seu sabor mediterrani i europeu, entre d'altres.

Tot i que hi ha idees errònies i moltes vegades tendencioses sobre les lleis que regulen l'ús del català  i sobre el mateix nacionalisme català, el NY TIMES li dóna una resposta precisa per tal que Carolyn Fanning i altres estudiants universitaris puguin oblidar les seves preocupacions: "[Barcelona] és una metròpoli bilingüe amb els rètols dels carrers, els diaris i programes de televisió en català i espanyol".

D'altra banda, el diari recomana Barcelona com la "millor aposta" sobre la llista que té en ment perquè és una ciutat amb un "clima excel lent, fàcil accés a les històriques ciutats de Girona (sic) i Tarragona i els Pirineus, així com la seva espectacular arquitectura, la cuina notable i una vida nocturna hedonista ", i per altra banda, el Nytimes afegeix:" De les cinc ciutats, és la més propera a la resta d'Europa, i tot just a una o dues hores de vol al nord d'Àfrica ".

Molt bé per al NYTIMES! Primerament, perquè és veritat i perquè la resposta evita les mentides que alguns polítics espanyols i els mitjans de comunicació estan repetint tots els dies sense proves de cap mena. Només hi ha un petit error: Barcelona no és una ciutat bilingüe en el sentit estricte de la paraula: Barcelona és una ciutat catalana, que hauria de tenir com a llengua pròpia el català en tots els sentits si les coses fossin normals. Les persones que viuen a la ciutat i tenen el català com a llengua habitual diària és inferior al 50 per cent. I totes les que no el tenen, no troben cap inconvenient per a fer-hi una vida normal en tots els sentits. I no són perseguits. I a Barcelona -i a Catalunya en general- fins ara hi ha cabut tothom i hi seguirà cabent tothom que vingui en so de pau.

I si no parla català, en molts àmbits ho tindrà molt més fàcil que els mateixos catalans a poder-lo fer servir. Només cal mirar una cartellera de cinema i veure quantes pel·lícules hi ha en català i quantes en castellà. Només cal veure els canals de TV que hi ha en català i en castellà, Només cal veure quantes classes en català i quantes en castellà en dicten a les universitats.... El camí que ens cal recórrer és molt llarg encara; però és molt fàcil per a qui vulgui fer-ho encara que vingui de l'altra part de món. La mostra la tenim en tants i tants d'estrangers que ja parlen català per vergonya del que fa tota una vida que viuen aquí i encara no saben que un "cafè amb llet" és un "café con leche"...

 

Etiquetes de Technorati: ,,

diumenge, 20 de juny del 2010

El blog de la Ventafocs!

La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d'estrenar, que l'ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d'interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L'adreça és la següent:

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

La meva amiga Ventafocs és mallorquina i ahir ens va regalar un post que comença dient: "Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l'inrevés, com vosaltres vulgueu". Ens diu que alguns no ho entenen això tan evident. I és cert. Això de la llengua comuna és tan senzill i evident que alguns han esmerçat molts esforços en complicar-ho i enverinar-ho.

La gràcia de tot plegat jo trobo que està en el fet que les tonalitats, la musicalitat i l'accent divers d'aquesta llengua comuna ens dóna una riquesa incomparable. I de totes aquestes  tonalitats, possiblement la més musical de totes és la que parlen a les illes daurades, que -al seu torn- també té cada una el seu color i la seva guspira encesa. És com un gran arc de Sant Martí que ens aixopluga i ens aplega a tots amb tota la varietat de colors. I en aquesta varietat hi ha la riquesa, una riquesa que no hem de deixar perdre cuidant i mimant la nostra llengua i fent-la servir tant com puguem.

Hem tingut la immensa sort que, al llarg dels anys, moltes persones d'arreu d'aquesta comunitat han treballat molt per aquesta llengua comuna. Només cal destacar la ingent tasca que va significar el  Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. I la de tants altres lingüistes que seria llarg enumerar.

Però avui voldria destacar-ne un, que aquest dijous passat acaba de donar la seva darrera classe com a professor de la Universitat de Barcelona. És el Joan Solà, una persona senzilla i humil que ha fet una feina de formiga, una feina callada però que donarà fruits amb total seguretat. Acaba les classes, però continuarà treballant per la llengua comuna en una tasca que ja ha començat: l'elaboració de la nova gramàtica que ha de publicar l' Institut d'Estudis Catalans, institució de la qual Solà, n'és vicepresident des del juny del 2009.

Per molts anys Dr. Solà!


Etiquetes de Technorati: ,,

diumenge, 11 d’abril del 2010

Immigració i català.

 Immigració i els futurs, incerts, del català.

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

“Han abandonat la terra dels pares, deixant enrere certeses i familiaritats, i s’han traslladat a contrades de les quals, sovint, sabien ben poca cosa. Alguns han vingut moguts per la inquietud, per la feina, pel clima, fins i tot per l’amor; molts altres, però, han estat empesos per la injustícia i per la necessitat. Vénen tant del nord com del sud, d’orient com d’occident, sovint sols, il·lusionats i esporuguits alhora, sense carta de navegació ni destinació prefixada. Haurien pogut passar de llarg, i els hauríem perdut per sempre. Però han acabat vivint amb nosaltres, com a nous ciutadans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya... I, com ells, n’arribaran molts més”. (Butlletí virtual del Cercle XXI: “Nos(i)altres: la llengua catalana i les noves  immigracions”

Era Sant Jordi, ara fa 7 anys. Cridaven l’atenció paraules penetrants com aquestes, rere d’un títol també suggeridor. És un repte, certament! Fa rumiar veure com podrem les contrades del Principat encaixar més d’1.500.000 de nouvinguts, i assolir la indispensable i justa conciliació d’un afirmatiu “nosaltres”, que sigui alhora un sí, decididament integrador, cap “aquests altres”.

És això justament el rostre cru del fenomen migratori; d’alguns ventres buits per la pobresa als seus llocs d’origen, cercant obrir-se al futur en altres verals, amb coratge i no menys il·lusió; de tot de mirades possesses potser per la ubiqua TV mostrant urbi et orbe miratges d’opulència en una freturosa societat de consum, de masses. Destinataris, part d’ells, d’expectatives frustrades en comprovar que esdevenen aquí escarràs d’aquelles feines que els autòctons no volem fer, estricta mà d’obra econòmica per al tren i vagons de la construcció, avui paralitzat, corglaçat quasi.

No és fàcil assolir el primum vivere, fer-se amb el pa, l’aigua i la sal diaris en un ordre en debat constant en termes de glocalització i mitja dotzena de crisis encadenades. Voilà el dilema, punyent, de la 1ª: desigualtat d’oportunitats, carestia d’aliments, FAM més estricta, més enllà de les dites 2ª: financera, 3ª: econòmica, 4ª: del totxo en països i economies no precisament emergents; d’una 5ª: crisi sistèmica al capdavall, a més de la 6ª: la de confiança que, conjuntades, han dut al nostre país industrialitzat a les actuals taxes del 20% d’atur, a índex sense parió de pobres, llars esquerdades -ferides de mort-, al bell llindar d’una societat anomenada de la informació, seguint compassos i vaivens de processos migratoris. Remeis? -És realment conscient l’espècie humana glocalitzada de l’extrema complexitat que estem generant? Podrem, gosarem posar-hi ordre? Què podem fer-hi des del cor de Catalunya, i des de les comarques veïnes?

* * *

Devem al poble romà d’invasors, juristes i pensadors l’expressiu i intercomunicatiu postea philosophare. Bany i intercanvi d’idees. Conversar-raonar-enraonar: beceroles, crosses elementals de la comunicació lingüística quan se’n comparteix necessitats, signes, símbols, valors, voluntats i cultura. L’amalgama plurilingüística i heterocultural és avui tot un nou repte, sigui l' indret on sigui. I el panorama s’obre francament més favorable a la Catalunya central que a comarques metropolitanes. Serem, tanmateix, capaços de salvar els mots, amb la seva vitalitat, genuïnitat i pluralitat de matisos?

Raons mil hi ha per viure dies, dècades i segles en català; a condició de no estalviar dosis d’autoestima, i d’arremangar-nos la llengua i, ben esmolada amb la fresca d’un matí primaveral, donar-li el to, ritme i melodia escaients. Atents, però, car és més fàcil seduir i incorporar al·lòctons a l’ús del català que trencar hàbits de defecció lingüística arrelats d’esma en el temps. Estem els autòctons convençuts que tenim una llengua, cultura i història pròpies? Estan els mitjans de comunicació de masses a l’alçada de les necessitats de supervivència que té Catalunya? Són de debò pensats en català?

És cert que sentim com a nostra la llengua que vam aprendre en la dolçor dels llavis, a la falda de pares i avis. La més nostra no és, però, necessàriament l’apresa ni la llegada, ans la que adoptem com a pròpia allà on treballem, vivim, madurem i envellim i, sobretot, la que decidim transmetre. Són a les mans de cadascú, doncs, la torxa i el timó de la transmissió lingüística. Ningú més ho farà per mi ni per tu. Cal, a més, exigir al Govern de la Generalitat que hi posi el coll, amb menys gestos protocol·laris, i amb accions fefaentment decidides, si no volem beure oli. Bon cop de llengua, doncs!

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

Etiquetes de Technorati: ,

divendres, 26 de març del 2010

"NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova". Jo avui n'he après una: resulta que m'assabento de l'existència d'una nova llengua ben a prop de casa que es diu el "chapurriau".

Millor dit: jo sabia de l'existència del "chapurriau" però no sabia que fos una llengua. I això m'ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán:  "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga. Aquesta plataforma s'encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l' Aragó sinó arreu.

I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Memories

Vay a fe unes memories,
de fa cincuenta y vuit añs
y de les costums d´Albelda
en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits,
de cuan yo anaba a l´ascuela
que a la hora acostumbrada,
tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá,
Mincha sopes y crostó
d´aquell pa pastat a casa,
que ere d'alimen y bo.
(...)
Joaquín Carrera Quinquillá.
1979. Albelda.

Sort que no són analfabets!

Etiquetes de Technorati: ,,,

dijous, 25 de febrer del 2010

Policies, guàrdia civils i... "tutti quanti".

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l'Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l'aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d'una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents... Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s'hi com acusador...

Etiquetes de Technorati: ,,

dilluns, 22 de febrer del 2010

Espriu: fotògraf d'un país.

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l'any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d'un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N' estàvem cansats d'aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l'Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l'ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d'aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t'ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

dimarts, 9 de febrer del 2010

Boicot als productes catalans.

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l'Estat o d'Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d'or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n'hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se'n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l'Estat o d'Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l'Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d'Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d'Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l'hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l'espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

dilluns, 8 de febrer del 2010

Estos catalanes!

Diuen que ho va dir una vegada Miguel de Unamuno i la frase ha fet fortuna i s'ha anat repetint. Diuen que Don Miguel va dir: "A LOS CATALANES LES PIERDE LA ESTÉTICA".  Miguel de Unamuno era basc però de mentalitat castellana. Tenia un esperit castellà com el més castellà dels castellans. I ja és prou conegut per tothom que els castellans (i molts altres tampoc) no ens acaben d'entendre als catalans, amb les honroses i pertinents excepcions. Ben excepcionals, això sí!. Jo tinc molts bons amics castellans, he estat moltes vegades a Castella, he parlat moltes vegades amb ells de Catalunya, del català, dels nostres problemes, de la nostra manera de ser i de veure el món. La majoria de les vegades no ens hem entès. És clar que no generalitzo. També trobaríem molts catalans amb mentalitat castellana, sobretot degut als llargs anys d'educació franquista a les escoles que ha perviscut i perviu en molta gent.

Aquesta llarga introducció la faig perquè he rebut un correu d'un bon amic castellà on em diu que llegeix sovint el meu blog i que, segons ell, "parlo massa de nacionalisme", que tinc una visió de les coses massa catalana i que això no li agrada. M'ho diu de forma molt educada i, per tant, li he d'agrair el comentari. I des d'aquí li demano que segueixi llegint el blog i que segueixi comentant-lo, que amb molt de gust podrem discutir la jugada, encara que mai ens arribem a entendre.

Després d'anys i panys que existeix "el problema catalán" jo ja m'he rendit en això de donar explicacions i d'esperar que un dia ens entenguin. De tant en tant en trobes algun que ens entén, però n'hi han pocs. I quan en trobes algun jo me n'alegro profundament i penso que no devem ser tan rars, tan estranys i tant perillosos... I un d'aquests que sembla que ens entén una mica és Francisco Umbral. Una vegada vaig llegir una columna seva ( i que vaig guardar) en la que descrivia la fascinació que li va produir una jornada de Sant Jordi a Barcelona. Deia Umbral: " Queda uno bañado en azules intelectuales del Mediterráneo, en el impresionismo ilustrado y vivo de las Ramblas, en el clima del catalán hablado, y comprendo que todo eso era lo que le molestaba a Unamuno, lo que él rechazaba. Había optado por la Castilla terruñera y le parecía pecado mortal esa educada orgía de europeísmo que recibe al forastero en Barcelona el día de la Rosa y cualquier otro día".

Segueix dient Umbral: "En Castilla todo es conflicto entre el hombre y el tiempo. En Cataluña todo es armonía entre el tiempo y el hombre. En estos días nos ha rozado el ala de lo catalán y piensa uno que es la fecha de devolverle su desdichada frase casi un exabrupto al maestro salmantino. Para un castellano, aunque sea de adopción, esta manera mediterránea y cosmopolita de vivir tiene, sí, algo de pecado mortal, porque nos han educado en la disciplina de que lo intelectual ha de ser árido y lo espiritual ha de ser místico".

Jo crec que, en el fons de tot plegat i a fi de comptes, el que hi ha és una visió distinta de les coses, de la realitat, del món i de l'existència en si mateixa. Potser tot plegat soni molt filosòfic. Però no ho és. És simplement el fet que les coses es veuen diferents segons l'angle d'on es miren. Vull dir amb això que potser nosaltres haurem de fer l'esforç de mirar des del seu angle. Però, si us plau, vosaltres castellans procureu mirar les coses també des del nostre. Potser Francisco Umbral us hi pot ajudar.

Etiquetes de Technorati: ,,