LA CORONA ESPANYOLA: AIXÒ SÍ QUE ÉS UN VIRUS!

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

El Bribón de Juan Carlos I

Hi ha un acudit que diu: “Amor meu, tinc dues noticies, una bona i una altra de dolenta: he deixat les drogues, però no sé on”. Avui podríem començar també aquest apunt amb dues notícies que he llegit aquest dies als diaris. Una de bona i una altra de dolenta (això de dolenta depèn de com es miri, és clar). Però, com que per alguna hem de començar, ho faré per la bona…

Llegia al diari AraGirona.cat que el prostíbul ‘Eclipse’, situat a peu de la carretera C-31 dins el terme municipal de Mont-ras (Baix Empordà), ha tancat les portes per convertir-se en una residència d’ancians. El local, que va iniciar activitat el 2003, es troba en aquests moments tancat i amb un cartell a l’exterior que anuncia s’hi estan portant a terme “vacances i reformes”.

Una bona notícia, des del meu punt de vista, tant més ara que cada dia hi ha més vells  i més falta de residències. I en aquest cas fins i tot trobo que ni els caldria canviar el nom perquè el considero prou adequat per a una futura residència d’ancians: la paraula eclipsive del grec ékleipsis ‘desaparició’, derivat del verb ekleípō ‘abandonar’, i aquest, de leípō‘deixar’. La gent que ens anem fent grans, imperceptible i irremeiablement, ens anem atansant a l’eclipsi total per més que ho vulguem evitar (i dissimular) de la manera que sigui. Es veu que quan tinguin els corresponents permisos, aleshores començarà la tramitació del canvi d’usos (no cal dir que molt millors) del local per a poder iniciar l’activitat de geriàtric i seguidament es començaran les obres. Una bona notícia, doncs.

I ara ve la notícia dolenta. Quan la llegiu potser pensareu que no ho és tant, sobretot pel protagonista. Però jo crec que sí que ho és i que ho és molt. Ja veureu… Resulta que l’enyorat  (per alguns i potser no tant per molts altres) rei Joan Carles I va complir el 2 de juny el seu primer any com a rei emèrit. Mira, més o menys com jo, vaig pensar en llegir la notícia… El periodista Alberto Pinteño ens explica a la revista Vanity Fair com és la seva vida actual. Apassionat del mar, continua gaudint de les regates al costat dels seus amics, que li van regalar l’any passat un nou vaixell, el Bribón XVI, un veler suec de 60.000 euros obra de l’arquitecte Gustaf Estlander. (Suposo que tots sabeu la definició que en fa de la paraula BRIBÓN  el Diccionario de la Real Academia Española: Bribón, na:(De briba). 1. adj. Haragán, dado a la briba. 2. adj. Pícaro, bellaco) Trobo que el nom del vaixell no pot ser més ajustat a aquest personatge que, des que s’ha jubilat, passa el 70 per cert del seu temps viatjant. Ha recorregut més de 55.000 quilòmetres per Aràbia Saudita, Estats Units, Mèxic, Emirats Àrabs, Bahames i el Marroc. El monarca continua rebent una assignació anual de 187.356 euros, però la seva càrrega de treball ha baixat força. Dels 200 actes de l’època com a rei ha passat a 24 audiències, diversos viatges oficials i deu discursos. Les seves aparicions al costat de la reina Sofia han passat a comptar-se amb els dits de les mans: dos en actes oficials i en els funerals de la duquessa d’Alba, la reina Fabiola i el duc de Calàbria.

Jo pensava que potser aquest geriàtric que pensen obrir al Baix Empordà podria servir perquè aquest home s’hi retirés i deixés tot l’estrès que segurament li deu produir tant moviment per aquests mons de Déu i que no s’adiu gaire amb la vida d’un jubilat de tanta edat.  En aquests últims dotze mesos s’ha deixat veure a les curses de Fórmula 1 i Moto GP, partits de tennis, bàsquet i futbol, i en “corrides” de toros al costat de la infanta Elena. La notícia acaba dient que una altra de les noves aficions és la de menjar en tots els restaurants amb estrella Michelin del país, des del Celler de Ca Roca a l’Atri, passant per l’Arzak. La seva tàctica es veu que és la següent: Joan Carlos entra, saluda al xef i li diu: “Venim a donar-te suport i a reconèixer, amb la nostra presència, el teu treball en defensa de l’alta cuina i de la Marca Espanya”. Una bona excusa per tal que el convidin i mengi de franc, no trobeu?

Tot plegat, com es pot comprovar, un excel·lent exemple el del rei per a tants i tant jubilats que no poden arribar a fi de mes amb les seves pensions de misèria i que el PP s’ha encarregat d’acabar-ne de buidar la caixa. Aquest FONDO DE RESERVA DE LA SEGURIDAD SOCIAL els entesos diuen s’ha buidat un 40% des de 2012 per compensar el dèficit estructural que registra el sistema públic de pensions. O sigui, que mentre uns jubilats s’ho passen prou bé, a altres ens tocarà patir per tal de que puguem cobrar alguna cosa.

Com per pensar-s’ho una mica bé ara que s’acosten eleccions, no trobeu?…

Cotarelo dixit: “Carta abierta a Felipe VI”

Estimado señor: en 1716, un antepasado suyo, Felipe V, abolió de un plumazo los derechos y libertades catalanas tras someter Barcelona mediante conquista militar. Trescientos años después quiere el destino que venga usted a impedir que los recuperen.

Acaba usted de espetar un discurso a un gobernante democrático, elegido por las urnas, como usted no lo ha sido, cuyo contenido esencial reside en recordar la necesidad de respeto al principio de supremacía de la ley, sin el cual, no es posible la sociedad civilizada.

¿Con qué autoridad dice usted eso a un presidente que, como él mismo señaló en una entrevista posterior, nunca se ha saltado la ley? Contestemos a esta fastidiosa pregunta.

Su autoridad personal en la materia que, a fuer de republicano, este blog no reconoce, es inexistente. Su poder viene directamente de la designación de un militar golpista, un delincuente perjuro que se alzó contra su gobierno y usted no ha tenido el coraje ni la gallardía de refrendarlo mediante una consulta a la ciudadanía, un referéndum en el que esta decida si quiere seguir con la monarquía o prefiere la República, el último régimen legítimo que hubo en España, pues el suyo no lo es.

Usted carece de autoridad pero se hace eco de la del gobierno español, ese sí, elegido por sufragio universal. Es este quien ha enviado a usted a Cataluña a recitar el catón elemental del Estado de derecho: el respeto a la ley, que a todos nos obliga, incluidos los gobernantes.

En términos abstractos esto es cierto. En términos concretos, aquí y ahora, en España, no solo no lo es, sino que es una burla. El gobierno que exige a Mas el cumplimiento de la ley, la cambia a su antojo, unilateralmente, sin consenso alguno, valiéndose de su rodillo parlamentario cuando le conviene, de forma que esa ley ya no es una norma de razón universal, general y abstracta que atienda al bien común, sino un dictado de los caprichos del gobierno del PP que, como sabe usted perfectamente, es el más corrupto, arbitrario e incompetente de la segunda restauración. Un solo ejemplo lo aclara: el mismo día que el presidente de ese gobierno, un hombre sin crédito ni autoridad algunos, sospechoso de haber estado cobrando sobresueldos de procedencia dudosa durante años, denuncia que los soberanistas catalanes intentan "cambiar las reglas del juego" al desobedecer la ley, sus acólitos presentaban un proyecto de ley de reforma del sistema electoral español para cambiar las reglas de juego a tres meses de unas elecciones. Y nadie en España, ni un medio de comunicación, ni un publicista ha denunciado esta arbitrariedad, esta ley del embudo.

Ciertamente, los gobernantes dicen que, si a los catalanistas no les gusta la ley, pueden cambiarla, pero legalmente, como han hecho ellos. No tengo a usted por una lumbrera, pero imagino que no se le escapará la impúdica hipocresía de este razonamiento pues los catalanes jamás serán mayoría en cuanto catalanes en España y, por tanto, no pueden materialmente cambiar la ley y están condenados a vivir bajo la que la mayoría les impone. Siempre. Por si no lo sabe usted, eso se llama "tiranía de la mayoría" y es tan odiosa como la de la minoría.

No, señor, el asunto ya no es de respeto a la ley. El asunto es de legitimidad, o sea mucho más profundo y antiguo. Pero, por no abusar de su paciencia, se lo expondré a usted en tres sencillos pasos a imitación de la triada dialéctica hegeliana que sirve para explicar la evolución de la realidad, pero también su involución.

Primero vino una guerra civil y cuarenta años de dictadura que forjaron una realidad española en la que se mezclaban los sueños de fanfarrias imperiales con los harapos de un país tercermundista, gobernado por los militares y los curas, como siempre. Fascismo, nacionalcatolicismo, centralismo, ignorancia, represión y robo sistemático. Fue la tesis.

Luego llegó la transición, la negación de la tesis, la antítesis. España se convertía en una democracia homologable con el resto de los europeas. Se negaba la dictadura. El Estado se descentralizaba y devolvía libertades a los territorios, se promulgaba una Constitución que consagraba la separación de la Iglesia y el Estado y propugnaba un Estado social y democrático de derecho. Y se acariciaba la ilusión de que era posible una continuidad normal del Estado, por encima de los avatares históricos.

Por último llegó la negación de la antítesis, la negación de la negación, la síntesis. Con el triunfo aplastante del PP en 2011, volvió el espíritu de la dictadura, el gobierno de los  curas (o de sus sectarios del Opus Dei), el nacionalcatolicismo. Se conservó la cáscara de la Constitución, pero se la vació de contenido con la ayuda del principal partido de la oposición, cómplice en esta involución y se procedió a recentralizar el país, atacando el régimen autonómico y burlando las expectativas catalanas, de forma que su estatuto carece de contenido. De nuevo con la ayuda del PSOE y la diligente colaboración de todas las instituciones del Estado. La que más se ha usado ha sido un Tribunal Constitucional carente de todo prestigio y autoridad moral por estar plagado de magistrados al servicio del gobierno o sectarios del Opus Dei, con su presidente a la cabeza, militante y cotizante del PP. 

Así están hoy las cosas en España, señor mío. Un gobierno de neofranquistas y nacionalcatólicos, empeñados en imponer sus convicciones como ley de la colectividad, corroído por la  corrupción, basado en un partido al que algún juez considera una asociación de delincuentes. Un gobierno que ha provocado una involución sin precedentes, una quiebra social profunda (lea usted las estadísticas de pobreza, las de paro, las de productividad, las verdaderas, no las que fabrica esta manga de embusteros) y una quiebra territorial mucho más profunda, que él mismo reconoce de una gravedad extrema y de la que es el único responsable por su incompetencia, autoritarismo y corrupción.

¿Cree usted que ese gobierno tiene autoridad para hablar de la ley?  ¿La tiene usted?

No le extrañe que los catalanes quieran liberarse de esta tiranía personificada en estúpidos provocadores como ese que quiere "españolizar a los niños catalanes". Muchos otros, si pudiéramos, haríamos lo mismo. No quieren, no queremos, vivir otra vez el franquismo. 

Y usted, le guste o no, lo representa.

Carta oberta publicada originalment al bloc de Ramon Cotarelo.

L’hora dels llepaculs

Ja fa dies que ha començat una comèdia bufa, que segur que persistirà una llarga temporada. Aquests pròxims dies agafarà gruix, pujarà com el suflé i s’escamparà com una taca d’oli per la majoria de mitjans espanyols sense cap mena de dubte ni de rubor. Ja l’hem començat a veure d’una manera ben descarada en les anomenades “revistes del cor” on, des del mateix moment que es va saber que Juan Carlos I abdicava, es van posar frenèticament mans a l’obra per començar a omplir pàgines  i pàgines molt ben farcides d’idíl·liques fotos d’una monarquia que fa figa, però que sembla que -entre tots- estiguin obligats a salvar rentant-li la cara tan bé com poden. Després han anat seguint alguns diaris, emissores de ràdio i canals de TV…

Una bona colla de mitjans de comunicació espanyols s’han posat  la granota de treball per tal d’adular i afalagar tant com sigui possible els nous monarques (l’antic i el nou). Com que aquí no ens estem de res, sembla que no en tenim prou amb un monarca sol i, per decret llei, el govern espanyol de Mariano Rajoy s’ho ha fet venir bé per aprovar els títols i honors que els corresponen als reis Joan Carles i Sofia quan el seu fill Felip assumeixi la corona espanyola després de l'abdicació de el seu pare: seguiran sustentant els títols de reis. I, posats a fer, també s'elabora una norma perquè el monarca tingui una protecció legal especial quan deixi el tron​​. Tot lligat i ben lligat, a imatge i semblança del que va voler fer Franco…

Els mitjans, doncs, s’han disposat a afalagar servilment -tant com sigui possible, i més- la monarquia i li busquen totes les virtuts i les excel·lències que no tenen o que no es veuen per enlloc (si més no, en el cas de l’espanyola). En una paraula: s’han posat en la millor disposició llepaire, a veure qui llepa el cul millor i demostrar qui la té més llarga (la llengua, s’entén….). A veure qui ho fa millor, de manera més fina i més complerta, se suposa que per treure’n després els màxims beneficis. S’ha de mirar de caure en gràcia des de bon principi. Trobo que és molt poc edificant i massa servil aquesta actitud de voler-nos vendre –tant sí com no- un peix ja molt passat o bé l’oferta d’un altre que encara s’ha de pescar.

No sé on vaig llegir-ho (perdoneu la meva mala memòria), però algun periodista dels que encara es mantenen dignes va dir una frase que vaig trobar molt encertada: "Jo que creia que teníem una monarquia exemplar, i el que teníem era una merda de llibertat de premsa”. Perquè en aquest país, quan es tracta de criticar certes coses no es pot fer; quan es tracta, en canvi, de fer de llepaculs ja és tota una altra cosa. Corrents i de pressa –com si hi hagués molta por- la Zarzuela i els dos grans partits polítics s’han posat d’acord per fer coses que són vergonyants i quan algun dia se sàpiguen quedaran tots ben retratats. I potser ho anirem sabent tot més aviat del que ells mateixos es pensen. Espanya és encara un país de cecs on el borni és rei i, si m’apureu, fins i tot un cec pot ser rei sense gaire esforç; fins no fa gaire hi ha hagut molta por a criticar aquesta institució on tot es feia bé i tot era de color de rosa. Per sort, sembla que ja han començat a sortir coses i més que en sortiran. I sembla també que Espanya no és tan monàrquica com semblava.

I, PER ACABAR, UNA RECOMANACIÓ: haurem de comprar el nou còmic de 75 pàgines titulat “ORGULLO Y SATISFACCIÓN” que demà publicaran els dibuixants que van dimitir de EL JUEVES després de la censura imposada per l’editorial RBA. Tots els detalls es poden trobar AQUÍ . Els autors ens expliquen que amb aquest còmic volen dir adéu a Juan Carlos I i donar la benvinguda a Felipe VI. Molta sort!

 

Una Síndrome d’ Estocolm monàrquica?

Ha abdicat el Rei. Però n’hi ha prou amb això? No n’hi ha prou, perquè la monarquia no ha abdicat i seguirà. Amb una cara més jove, potser fins i tot amb una altre estil, però el fons de la qüestió seguirà igual. Canviar alguna cosa per tal de que tot segueixi igual. Abdicar vol dir renunciar a privilegis, a drets adquirits no se sap ben bé com  i a poders que venen misteriosament, no se sap ben bé d’on tampoc. A a tot això no hi renunciaran pas…

Ara hauria de ser un bon moment –el millor en anys- de plantejar la qüestió de si monarquia, república o el que el poble volgués. També, és clar, independència. Un bon moment per parlar amb urnes.  Però aquest tema costarà molt tocar-lo. És un tema tabú perquè la majoria d’espanyols tenen la Síndrome d’Estocolm que, com tothom sap, és la reacció de la persona que ha estat víctima d'un segrest, o retinguda contra la seva voluntat i desenvolupa una dependència còmplice amb qui l'ha segrestat. Fins i tot, aquestes persones, les víctimes, poden acabar ajudant als seus botxins a assolir els seus objectius. Espanya segueix essent segrestada i no se n’adonen. Els dos gran partits en són una bona mostra. Si voleu, podria tenir una certa explicació que el PP  donés suport a aquesta forma de govern, però ja no s’entén tant que també ho faci el PSOE, amb l’excusa de l’estabilitat. De quina estabilitat parlen? Es podria entendre també que s’acceptés aquest “apaño” després de la mort de Franco, però ara ja no s’entén gens, si és que no partim de la base que hi ha una molt ben arrelada síndrome d’Estocolm, ben forta i amb molta bona salut.

O, si no, com es pot entendre que encara hi hagi tanta gent que accepti -enlluernada i bocabadada- donar suport a una monarquia que n’ha fet de tots els colors i que, com a única explicació a tants abusos, gosa dir únicament: "Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir". O sigui, una confessió sense cap tipus de penitència i, quasi estic segur que sense ni un bri de penediment veient com ha preparat la sortida aquest home…

I, justament perquè molts espanyols tenen aquesta síndrome que deia, oblidaran l’assumpte de Botswana, el de l’ós borratxo a Rússia, els obscurs negocis d’uns tals Iñaki i Cristina, les conegudes relacions amb Bàrbara Rey, la princesa Corinna i, pels rumors que corren, unes quantes dones més… Cal recordar potser que el Rei Juan Carlos és la quarta fortuna  de l’ Estat espanyol i que ningú sap be bé com l’ha feta? O potser sí que ho podem intuir: durant anys i panys ha anat per aquest mons de Déu de bracet amb les oligarquies fent negocis de tota mena. I ja se sap que els favors es paguen i es paguen bé!

Com es pot obviar tan fàcilment l’encobriment que aquesta família va fer de forma tan matussera de la mort del seu germà per un tret d’escopeta? Com poden oblidar els espanyols el trist paper en aquell obscur 23F, mai prou aclarit i on han posat al Rei en un lloc on s’ha anat veient que no li correspon perquè s’està comprovant que sabia moltes més coses del que sembla?… Com poden oblidar tots els escàndols sexuals i els problemes econòmics en què s’ha vist embolicat juntament amb una colla d’amics que han hagut d’anar a la presó per haver fet les coses mal fetes (Javier De la Rosa, Mario Conde, Manuel Prado y Colón de Carvajal) ? Con es poden oblidar tots els tractes a favor que li han fet els rics i poderosos en forma de regals de tota mena (un gran iot inclòs) i com oblidar les formes en què han mirat de tapar-li tots els pecats (els de joventut i els de maduresa)?

Silenci. Pràctiques mafioses. Mentides. Pressions. Mitjans de comunicació fent-li reverències i la gara-gara, rient-li les gràcies, tapant-li els pecats fins fa ben poc i fent servir photo-shops per millorar la imatge. I, tot això sabent que la Constitució Española diu que “la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Per això se’n pot anat tan tranquil.

No tenir present tot això, jo en diria Síndrome d’ Estocolm! I, si no, com se’n podria dir?

L’amor és cec

La darrera foto de la Família Real al complet a Palma es del 2007. Des de llavors han passat moltes coses…

Diuen que l’amor és cec i que per això a vegades acaben tan malament les coses… Cadascú que pensi com vulgui, però en el cas de la infanta Doña Cristina Federica de Borbón y Grecia és segur que és així, segons ens explica Jesús María Silva , un del dels advocats de la infanta Cristina en el 'cas Nóos '. La infanta no veia res, no sentia res, no firmava res, no comprava res, no pagava res. Tot, tot, ho feia el seu marit! I amb aquest argument tan infantil i tan tronat despatxa l’assumpte, es treu la pols del damunt i llença tota la merda sobre el cap de. marit Iñaki Urdangarín. En declaracions als periodistes a les portes del bufet d'advocats Roca i Junyent, Silva ha sentenciat que la infanta està enamorada del seu marit i ha argumentat: "Quan una persona està enamorada d'una altra , confia , ha confiat i seguirà confiant contra vent i marea en aquesta persona: Amor, matrimoni i desconfiança són absolutament incompatibles ".

Aquest advocat s’ha oblidat de dir que matrimoni i targeta de crèdit també ho deuen ser d’incompatibles. Ja sabem que quan estem enamorats no veiem massa els defectes de la nostra parella; o potser sí que els veiem, però tanquem els ulls i fem veure que no en té o que no els volem veure. A vegades es tanquen els ulls per no veure una realitat prou coneguda però que no ens agrada prou o que ens pot semblar que d’aquesta manera no ens afectarà. Mal argument el d’aquest advocat i no crec que amb això vagi massa lluny. I menys encara si fem cas al jutge José Castro, que ha citat com a imputada aquesta noia per interrogar-la sobre delictes fiscals i blanqueig de capitals pel fet que participava de l’empresa AIZOON, una entitat privada propietat a parts iguals d’ella i del seu marit i a la que van anar a parar molts dels fons que suposadament va obtenir Iñaki de manera il·lícita. I no devia pas ser cega del tot quan d’aquests fons se’n va aprofitar no només l’Iñaki sinó també la Cristina. Com que sembla que a alguns els costa veure-ho (entre ells el fiscal anticorrupció Pedro Horrach) el jutge Castro s’ha hagut de posar a treballar de valent i ens ha regalat un extens auto de 227 pàgines en el que intenta fonamentar i donar resposta a totes i cadascuna de les al·legacions formulades per les distintes parts. Els que l’han llegit tot diuen que és molt interessant. Jo n’he llegit un resum  fet per ANDREU MANRESA / JOSÉ MANUEL ROMERO al diari EL PAÍS en el que en destacaria els 10 aspectes principals, que són aquests:

1. Coneixia la infanta que els fons d’ Aizoon procedien d’activitats il·lícites

2. Va fer pagaments hipotecaris amb fons de procedència il · lícita

3. Va haver-hi aprofitament propi i delicte de blanqueig de capitals

4. L'actuació dels Ducs de Palma va ser molt sospitosa amb la seva societat Aizoon

5. La infanta va ser cooperadora necessària del delicte fiscal

6. Hi va haver despeses personals de rendes procedents del capital mobiliari

7. Hi va haver coneixement i aquiescència de la infanta

8. Hi va haver delicte per omissió de mirar cap a un altre costat

9. Aizoon era una societat pantalla creada per delinquir

10. La infanta Cristina ,  era "un escut davant d’Hisenda"

Us recomano llegir-los més extensament a El País. Potser li hauríem de recordar al Rei que no ens calen els sermons anuals de fi d’any a que ens té acostumats i que si algú els necessita és ell mateix i la seva família que, pel que es veu, no és com els demés davant la llei i que, no en dubteu, en sortiran tots ells molt ben parats.

"El crepúsculo de un rey"

Documental molt interessant de Canal+ de França.

Val la pena veure'l.

23 F: Algú ha passat del perfum a la ferum

Avui és el 23F, de trist però necessari record per a tots. I cal recordar el paper que el rei va fer-hi, junt amb els Tejeros, Armades, Milans del Bosch i altres. Ens ho recorda Iñaki Anasagasti en el seu BLOG recollint un munt de saborosos records de Sabino Fernández Campo, assistent personal del rei Joan Carlos. Cal que llegiu aquest post! És obligatori!

Diu el mateix Iñaki Anasagasti (en una entrevista molt interessant que publica avui VilaWeb) que tot el que està sortint a la llum aquests darrers temps pel que fa a pràctiques escandaloses de corrupció de tota mena -no sols del rei sinó també de tot el seu entorn- farà  que “el cas Nóos, acabi com acabi, ja ha dissipat el perfum màgic que envoltava la monarquia. I ja veurem l'èxit que tindran les maniobres d'uns i altres, fins a quin punt la infanta Cristina podrà aguantar al marge de tot, i fins a quin punt el rei apartarà del tot Urdangarín. Però és evident que la gent jove, que ja veia la monarquia com una cosa anacrònica, ara la veu incomprensible”.

És cert. Em dóna la sensació que, en molt poc temps, hem passat del perfum a la ferum. Aquella olor agradable que volia despendre la monarquia, aquella imatge idíl·lica de gent tocada per una vareta màgica i celestial, triada pels déus per portar els destins dels pobles, ha rodolat de cop i volta per terra i s’ha embrutit en el fangar de la realitat més quotidiana dels escàndols sexuals, polítics, econòmics i familiars. Ara queda poc perfum i molta ferum, que és aquella pudor forta, especialment la de la carn i altres substàncies quan comencen a passar-se. La monarquia s’està podrint i la seva ferum arriba cada dia a més llocs. “Ho sap tothom, i és profecia“, que diria Foix. De fet, ja fa temps que ho sabíem però no se’n parlava tant. Ara, ja ningú ho pot aturar ni amagar.

Vaja -com passa en moltes famílies del populatxo- ells mateixos han hagut de trepitjar la pols que ens toca trepitjar a la resta dels humans i s’hi han embrutat no només els peus!. La societat sencera (em refereixo a qui vol obrir els ulls i vol veure-hi) està recorrent un camí sense marxa enrere i que ningú sap ben bé on i com acabarà i tampoc on ens portarà: és el camí de l’evidència que la monarquia no és cap classe superior.

Actualment les coses van totes molt més de pressa, se saben molt millor, corren tot seguit per les xarxes socials i pràcticament tot apareix a la llum pública per més que es vulgui amagar. I això, amics meus, fa caure aquelles imatges sagrades  i intocables dels pedestals i fa veure el taló d’ Aquil·les que tots tenim. Ells també. Fan tot el que poden per rentar-li la cara a una institució caduca obsoleta i de museu. Cada dia més desprestigiada pel mateix pas dels temps i per les contínues equivocacions que ells mateixos s’entesten a cometre. Ells saben bé que l’essència ideològica de la monarquia rau en una suposada superioritat d’una família que gaudeix, sense base democràtica alguna, d'un munt de beneficis que el comú dels mortals no pot gaudir. Aquesta suposada superioritat genètica, que per a molts és una absurda i fal·laç herència de temps obscurantistes i medievals –com cada dia reconeix més gent-, es desploma pel seu propi pes quan algun dels seus membres vulnera els principis més bàsics de decència i honradesa.

Per tant, començaria a ser hora de que els principals partits anessin deixessin de fer l’orni, anessin obrint també els ulls i s’anessin movent de cara a una nova Constitució i fins i tot a una nova forma de govern si no volen perdre bous i esquelles ben aviat, encara que jo tinc cada dia més clar que el problema és seu i, per tant, hauran de resoldre-se’l ells.

I, per acabar, us recomano un llibre que torna a córrer per la xarxa: 'Un rei cop a cop' (Kale Gorria, 2001), publicat sota pseudònim. Es tracta d'una documentada investigació sobre la trajectòria del rei Juan Carlos de Borbó, que va desaparèixer de les llibreries i del qual és molt complicat trobar-ne exemplars de l'edició impresa.

La paga extra del Rei

Això de la paga extra que, tan el Rei com el Príncep, recuperen aquest any faria riure, si no fes plorar  de tan grotesc com és!. No només fa plorar, sinó que indigna, fa sentir vergonya aliena i fan venir unes ganes tan enormes de desempallegar-nos -com més més aviat millor- d’aquesta Espanya cada dia més corrupta i miserable quan es llegeixen notícies com aquesta d’ahir. I ens caldria prendre bona nota per, quan siguem independents, de no caure en els mateixos errors i copiar aquests mateixos defectes. O bé fem una societat i una política una mica més neta i transparent o no hi ha res a fer!

Resulta que el Rei i el Príncep recuperen el salari que tenien abans de juliol de l'any passat, quan en solidaritat amb els funcionaris que perdien una paga extra van decidir abaixar-se el sou equivalent, un 7,1%. Es veu que aquest any han canviat de criteri, tot i que Espanya està igual o pitjor. Aquest any recuperaran els 20.000 euros perduts  per a Juan Carlos i 10.000 euros, per a Felipe. Ara, en recuperar aquesta quantitat, el sou del monarca és de 292.752 euros (140.519 euros com a dotació i 152.233 euros, en concepte de despeses de representació) i el de l’ hereu, la meitat. No està gens malament, tenint en compte que el diari NEW YORK TIMES  del dissabte 29.09.2012 deia que la fortuna personal del Rei Juan Carlos deu rondar cap als 1.790 milions d'euros. I, per acabar-ho d’adobar, es qüestiona molt la forma tant opaca com l’ha anat acumulant. Aquest mateix diari destaca com, en plena crisi econòmica, el Rei segueix tenint un ritme de vida prou luxós com per poder fer safaris i seguir rebent “favors especials” d’arreu. Diu el diari: “En els seus viatges, el monarca pot acceptar regals en nom del govern espanyol, però no hi ha cap relació pública dels presents. Durant anys ha rebut iots, una casa en una illa i cotxes de luxe per a afegir a la seva llarga col·lecció de vehicles”.

I el pitjor que jo trobo és que sembla que aquestes coses no es puguin denunciar. Trobo que se’n parla poc i, sobretot en alguns llocs, gens ni mica. El Rei segueix sent una figura intocable. Els principals partits polítics callen i fan veure que no veuen res quan aproven els pressupost per a la Casa Reial. Les principals cadenes de televisió espanyoles no parlen d’aquestes coses. Els opinadors opinen de tot , menys d’això. Sembla que ningú ho veu o no ho volen veure.

Em fa recordar tot plegat allò del famós conte d’ Andersen  “EL REI VA NU!”. El recordeu?

Diu que una vegada hi havia un rei que va convocar a tots els millors sastres del seu regne per tal de fer-li un vestit especial amb motiu de la seva coronació. D'entre tots els sastres un espavilat amb molta retòrica i una irresistible personalitat convenç al rei i als seus dignataris perquè li encarreguin. El vestit que ell dissenyaria, diu, seria tan especial que seria veritablement màgic. Però fa al rei una advertència important: aquest vestit no el podran veure el necis, només les persones intel·ligents seran capaços de poder-lo veure i apreciar. I el sastre fa veure que li fa un vestit i que li emprova tot dient-li que li queda molt bé. El rei contempla la mirada impertorbable i somrient dels seus ministres, cap dels quals vol semblar neci tot i que, és clar, ningú veu cap vestit. El rei es pregunta si serà ell el neci perquè tampoc veu res. I com que tampoc tampoc vol semblar-ho premia i felicita el sastre per la meravella del vestit invisible.

Arriba el dia de la gran festa i el rei apareix en públic, nu. Ningú vol ser neci i tots l'aplaudeixen fins que destaca la veu d'un nen que crida: PERÒ SI EL REI VA NU!. El rei llavors perd les formes i intenta tapar-se.

A partir d'aquell moment tothom s’adona de la gran mentida.

Fins quan, em pregunto jo, seguirem sent tan necis i tan covards per no dir que el Rei va nu; que aquestes coses que fa són una vergonya nacional i internacional; que ens en hauríem de donar vergonya de seguir aguantant uns personatges com aquests. Sembla que tothom ho vegi, però que ningú vulgui dir-ho d’una punyetera vegada, fora d’alguna honroses excepcions. Ja està bé!. Abans es podien amagar certes coses perquè la gent estava molt poc informada i era molt fàcil deformar la realitat amb mentides però ara això ja no passa més –per sort- i les coses se saben fàcilment i corren per la xarxa i pels diaris en qüestió de minuts. Haurien de córrer encara més i destapar tota la immundícia que es va trobant a veure si el poble deixa de ser tan ingenu i d’alguna forma o altra castiga aquests excessos i aquestes formes corruptes. A veure si tot som més capaços de cridar ben fort i ben alt: “EL REI VA NU!”

“Por qué no te callas?”

No vaig perdre ni un segon per veure l’entrevista (per dir-ho d’alguna manera) que l’ Hermida va fer al Rei però avui n’he llegit les cròniques. Ja m’imaginava que seria una cosa semblant als discursos de Nadal i, per tant, no calia perdre-hi temps.  La conclusió que n’he tret del que he llegit és que va ser una autèntica vergonya per part de tots: de TVE, que va preparar el show; de l’ Hermida, que es va prestar a la farsa; de part del Rei, que no va dir el que qualsevol monarca demòcrata hauria dit i va callar el que l’hauria d’avergonyir de veritat.

Per què no li van preguntar el que la gent vol saber i en una democràcia té el dret de saber? Per què parla del procés que Catalunya vol endegar i no parla de tots els episodis desgraciats i vergonyosos dels que en aquests darrers temps ha estat protagonista? De temes en tenia un feix: el gendre Urdangarín; el safari a Botswana amb Corina, una de les seves amants; els molts negocis bruts que tothom sap que fa i amb els que s’ha enriquit, el moment tan baix que viu la monarquia…

Jo crec que la majoria dels que han vist o llegit aquesta obra tràgico-còmica estaríem d’acord en una cosa: “Por qué no se calla, vuestra majestad?”

Més ho senten els aturats!

                                               

Reprodueixo avui un text extret de ECLESALIA, una pàgina web molt recomanable.

 

 

“LO SENTIMOS MUCHO. NOS HEMOS EQUIVOCADO Y NO VOLVERÁ A OCURRIR”
PEPE LAGUNA, pepe.laguna@yahoo.es
PARLA (MADRID).

ECLESALIA, 23/04/12.- Lo que ha indignado a media España no es que un señor que gana 292.752 euros anuales decidiera disfrutar de sus aficiones cinegéticas. Unos se divierten cazando jabalís en Iruecha en los campos de Soria y otros –con más posibles- lo hacen matando elefantes en Botswana en la selva africana.

Lo que indignó a los españoles es que en un país con más de cinco millones de parados y con el 22% de las familias por debajo del umbral de la pobreza, su hermano mayor, el Rey, se fuese de fiesta mientras el resto de la familia lloraba en un funeral. No fue una “indignación contable” sino ética.

Lo que la indignación ética ha puesto sobre la mesa es el hilo de Ariadna que anuda la pobreza de muchos con la riqueza de unos pocos. Una relación perversa que los Padres de la Iglesia ya denunciaban hace veinte siglos: “El rico Epulón no cometió una injusticia con Lázaro, puesto que no le quitó sus bienes. Su pecado fue no darle parte de lo “propio” […] Los bienes y las riquezas pertenecen al Señor, sea cual sea la fuente de donde los hemos recogido… Y si el Señor te ha concedido tener más que otros, no ha sido para que lo gastes en amantes y borracheras, en banquetes y vestidos lujosos o en cualquier otro despilfarro. Ha sido para que lo distribuyas entre   lo necesitan” (San Juan Crisóstomo). Un pecado estructural que los teólogos de la liberación han evidenciado una y mil veces: “Aunque por hipótesis la coexistencia de ricos y pobres no se debiese a la injusticia, el hecho de esa coexistencia en sí misma expresa una monumental debacle y un fundamental fracaso de la familia humana” (Jon Sobrino). El mismo grito de indignación que los catorce millones de personas que sufren hambruna en el Cuerno de África llevan lanzándonos al norte opulento desde hace décadas.

En estos días inciertos en los que los problemas contables generados por la avaricia de cuatro Epulones derivan en la amnistía fiscal para los ladrones y en el recorte del 50% del presupuesto de Cooperación al Desarrollo, deberíamos mirar a la cara de los niños somalíes y reconocer –rojos de vergüenza- que “lo sentimos mucho; que nos hemos equivocado y que no volverá a ocurrir”. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

Una ruïna total aquesta casa!

Espanya s’esfondra de mica en mica. S’enruna aquella gran construcció que alguns havien fanfarronejat haver construït  i somniat en fantasioses nits etíliques (si no ,no s’explica!) i que proclamaven als quatre vents que ja passaven la mà per la cara a molts països d’ Europa i que podien dir que estaven entre els grans. Que es preparessin, que arribava la gran i rica Espanya! Ara resulta que tot això cau estrepitosament i que no saben com sortir-se’n…

El paradigma de tot plegat és el Rei d’aquest  gran Regne d’Espanya que es trenca el maluc per tres llocs, tot caçant elefants a Botswana! Mentre Espanya s’enfonsa en les aigües pútrides de la crisi els pressupostos per al 2012 preveuen més diners per a la Casa del Rei (8,2 milions) que per a eixugar el dèficit tarifari de Rodalies de Barcelona (8 milions el 2012, davant els 59 del 2011 per a aquesta partida pactada amb el traspàs del servei).

Aquí tothom s’estreny el cinturó menys alguns! Una Setmana Santa complerta: els Rei a Botswana, la Reina celebrant la Pasqua a Grècia, el Froilán de Todos los Santos –el nét més gran i pel que sembla molt ben ben instruït- disparant-se un tret al peu en una altra cacera, un altre descansant una mica dels tribunals… Quina gran família! Ja estem acostumats a veure’ls treballant esforçadament a Baquéira, a Mallorca o  a un coto de caça qualsevol, any rere any. Però eren temps de vaques grasses i ningú en feia gaire cas. Hi havia calés per donar i per vendre. Vela, caça, esquí, motos i cotxes i altres habilitats i debilitats dels membres de la Casa Reial són prou conegudes per tots. I, com que s’ha fet vell el pobre home i ja ha tingut diversos accidents, s’ha sabut que, per poder suportar millor les llargues jornades de caça, s’ha fet fabricar una cadira especial ergonòmica amb respatller i braços per tal de poder descansar millor. I s’ha sabut també –entre altres moltes curiositats que embadaleixen els monàrquics- que té una esplèndida col·lecció d’escopetes.

Aquest home no té remei i vol seguir matant tot el que és gras fins a la fi dels seus dies…o fins que algú se’n cansi i el faci marxar corrents!

i per acabar us vull fer el regal d’un poema anònim que he rebut avui mateix i que ens anirà bé per no perdre l’humor i l’esperança de que potser un dia s’acabarà tota aquesta història!-

ROMANCE DEL DUQUE

Así recitó el juglar
a muchedumbre embobada:

Era un joven que metía
las pelotas por la escuadra
y, de pronto, llegó a Duque
al casar con una infanta:

braguetazo, que le dicen
por tierras de Salamanca,
braguetazu, en les Asturies
y pelotazo en Granada.

Al entrar en la nobleza,
ya Duque de Candelaria,
se creyó con la licencia
del derecho de pernada
y se vió como intocable
por Realeza de España.

Vino a proponer negocios
a diversos Reyes Taifas
que juegan con el erario
como bien les viene en gana;
pues es dinero de nadie
y revierte en quien lo apaña.

Presidentes de segunda,
que aparentan Reyes Taifas,
se embobaron con el “Yerno”
y prepararon pitanza
para que comiese el Duque
cuanto le diese la gana
y el Duque, más que comer,
ciertamente devoraba
con apetito insaciable;
le gustaba la pitanza.

Asunto fué de millones
los contratos que firmaran
y, por si acaso, el Gran Duque
adelantados cobraba;
no fuese que de proyectos
quedasen humos de paja.

Asunto fue de millones
los contratos que firmaran
y cual lluvia, en gota fría,
a la Nóos inundaban;
eran ganancias muy sucias
y preciso blanquearlas.

Así fue montando empresas
(lavadoras las llamaba)
el prelavado en Aizoon;
en Belice se lavaban;
el centrifugado en Londres
y, una vez blanqueadas,

retornaban abundantes
para comprar nuevas casas
y un palacete en Pedralbes,
reformado con tal gracia
que ha llegado a real palacio
para orgullo de la Infanta.

Al Duque de Palmatoria,
a más de plebeya plaga
que le servía de apaño
para camuflar ganancias,
le han cogido, por la noche,
una patrulla de guardias
que vigilando honradez
encontraron la mangancia.

Con las alforjas repletas
a Diego Torres pillaban,
acompañado de esposa
y de un cuñado por banda:
por estribor iba Marcos,
Miguel por babor andaba.

Estos cuatro mochileros
los millones transportaban
y usaban las lavadoras
con tal salero y tal gracia
que hacían de sucios euros
unas monedas honradas.

El juez dice “trapicheo”;
“gran robo” el fiscal la llama
a la fortuna del Duque:
la Empresa que no lucraba
y, sin embargo, lucró
millones de euros a manta.

Los impuestos en Belice
se extinguían en la nada
y todo era beneficio,
y todo era ganancia,
pues pagaba las facturas
que él mismo se cobraba.

Con más arte que Paesa,
el Duque de Candelaria
amasaba una fortuna
así, sin más, por la cara
que tiene de hombre buenazo
y de marido de Infanta.

Si en Nóos hubo trapicheos,
el Duque no sabe nada,
que Nóos está en Barcelona
y él residía en las Babias.
Así se escribe la historia:
unos pierden, otros ganan;

aquí perdió el pueblo entero
y ganó el Duque de Palma.
Ahora corresponde al juez
analizar bien la causa
y demostrar que es verdad
que, quien la hace, la paga.

Debe el juez recuperar
el total de la mangancia,
subastar el palacete
y ofrecerle larga estancia,
en Soto del Real, al Duque
y a sus amigos comparsas.

Así terminó el Juglar
de relatar las hazañas
del “yernísimo de Rey
y noble Duque de Palma”,
que ordeñaba los millones
que nos faltan en la vaca.

Els reis del Palacio de Oriente

La llegenda dels Reis d’ Orient va néixer molt tard. Els anomenats Reis d’ Orient no sabem d’on eren, ni sabem quants i ni sabem qui eren. O sigui, que no en sabem gairebé res, però el cas és que la tradició ha fet fortuna i s’ha quedat per major glòria i alegria dels nens.Les coses que tenen una arrel poètica i que toca els sentiments sempre té èxit.

Però si no en sabem gaire res d’aquells reis, sí que en sabem –i molt- d’uns altres reis, els del Palau d’ Orient (conegut com a Palacio Real) de Madrid. Sabem que hi ha un rei, una reina, un hereu, dues princeses i un parell de gendres (un dels quals ha sortit molt barrut). Sabem que tot això no és només una llegenda que ha fet fortuna, sino que és una realitat ben comprovada que han fet “fortuna” de veritat (sobretot aquest gendre barrut que dèiem). Per fi, i després de molts anys d’opacitats de tota mena, hem sabut aproximadament què ens costa aquesta cosa passada de moda que en diem monarquia, o Casa Reial, o digueu-ne com vulgueu d’aquesta antigalla tant cara .

Per fi, ha sortit a la llum pública alguna cosa i hem sabut que tota aquesta broma ens costa més de 60 milions d’euros, sense comptar-hi les despeses de seguretat, cotxes oficials, xofers i guàrdia reial. Aquest és el cost anual aproximat que suposa la monarquia per als ciutadans de l’Estat espanyol. Un treball d’investigació del diari Público ha fet un càlcul aproximat de totes les despeses derivades de la Casa Reial, més enllà dels 8’43 milions d’euros que se’ls assigna directament.

A aquests 8’43 milions, caldria sumar-hi les despeses que el Govern espanyol paga per viatges oficials, salaris del personal de la Zarzuela i recepcions. Això pujaria a uns 25 milions d’euros, als quals caldria sumar-n’hi 34 més per al manteniment i conservació de palaus i jardins. Estaríem parlant, per tant, de 67 milions d’euros, sense comptar les despeses derivades de la seguretat, que van a càrrec dels ministeris d’Interior, Defensa i Hisenda.

Allò que ens explicaven de petits que els reis vivien en palaus i que vivien com a reis es veu que és veritat. Els d’aquí viuen habitualment al Palau de la Zarzuela però la residència oficial és el Palacio de Oriente, on s’hi fan actes d’Estat (recepció d’ambaixadors, sopars de gala amb centenars d’invitats, la pasqua militar i celebració de festes vàries). I també s’hi han de comptar algunes sortides esporàdiques a esquiar a Baquèira, fins de setmana de caceres, viatges oficials i no oficials, vacances al Palau de Marivent a Mallorca i altres distraccions que la majoria dels seus súbdits no es poden pagar.

Com diuen per aquells països d’Amèrica llatina -on no hi ha monarquies-: “El vivo vive del zonzo, y el zonzo de su trabajo”.  Es veu que aquí també!

El Rei s'ha refet ràpid.

Quatre dies després de ser operat, el rei ha sortit de l' Hospital. El Rei s'ha refet ràpid de la seva operació i, a més, ha sortit molt optimista i molt positiu de l' Hospital Clínic. Escoltant-lo, a un inclús li venen ganes d'operar-se, jejejeje... Tot ha estat meravellós i la sanitat pública és un orgull. Què bé no?

Hi ha una teoria psicològica que indica que l'empatia pot accelerar la curació de les malalties. Els pacients atesos per metges empàtics i atents es recuperen més ràpidament. El que han fet aquest investigació fins i tot arriben a asseverar que la grip pot durar menys d'un dia si tenim la sort de visitar un doctor molt empàtic; seria un remei més eficaç que qualsevol antigripal.

Es veu que el Rei es va trobar amb metges, infermeres i personal en general amb un grau d'empatia enorme perquè ha tardat poquíssim a que li donessin l'alta mèdica. A més, ha trobat empatia a tots nivells: a més de la família també un munt de polítics i autoritats de tot tipus l'han anat a visitar a qualsevol hora i sense haver d'esperar torn. Suposo que tot plegat ha estat una cura de salut enorme i una càrrega d'energia positiva.

Llàstima que no hagués hagut de fer cua. Llàstima que no hagi hagut d'anar a urgències. Llàstima que no s'hagi hagut d'esperar un mes per a fer-se una radiografia. Llàstima que no hagi tingut de compartir habitació amb una altra persona. Llàstima que no hagi hagut de suportar alguns mals humors dels que han de suportar la gent "normal i corrent"...

Llàstima! Perquè potser hauria vist que la sanitat pública no sempre és tan meravellosa.

Etiquetes de Technorati: Monarquia,Justícia,Ètica,Mentides,Psicologia

Monarquia bananera.

Normalment qualifiquem de "república bananera" aquells països on les lleis hi són per no complir-les; on no hi ha ni drets ni deures o, si existeixen, passen totalment desapercebuts. Són aquells països dels quals fem befa perquè els governants fan i desfan al seu lliure arbitri, tothom va a la seva i el que més té, més pot. Són aquells països on la majoria de gent és pobre i una ínfima minoria és rica. I és aquesta minoria la que fa i desfà, la que posa i treu governants, la que fa fer les lleis a favor seu, etc, etc.

Doncs, veient el que veig darrerament, penso que hauríem de parlar de monarquies bananeres perquè són calcades a les repúbliques de les que parlava fa poc i cauen en aquets dels mateixos defectes. I ja sabeu a quines monarquies em refereixo...

Ja sabem que alguns espanyols, -aquells que només veuen el nacionalisme en altres llocs i no veuen el propi-, tenen complex de superioritat. Ells diuen que som els catalans qui el tenim però, si anem a comparar, el seu és infinitament superior. És un complex tan gran i accentuat que no els deixa veure els defectes propis d'una monarquia bananera. D'exemples en trobaríem un munt: el mateix discurs de Nadal de cada any del Monarca d'aquesta monarquia (reiteratiu, buit i verborreic); les maneres embafadores de fer política a que ens estan acostumant els partits majoritaris; el poc respecte al ciutadans, a la seva llengua, als seus drets i als seus costums; el malament que van algunes infraestructures i serveis (Renfe, per exemple); el desprestigi d'unes institucions que diuen que són democràtiques i que no fan més que sentenciar a favor de les majories i sense respectar els drets de les minories;  el poc control que s'exerceix a les institucions i a les finances públiques; el poc respecte -encara que no ho sembli i ho dissimulin- als ciutadans.... I podríem continuar una bona estona amb més exemples, encara que em sembla que no cal.

En una paraula: a vegades penso que algunes monarquies no són pas millors que moltes d'aquestes repúbliques que diem "bananeres". En alguns aspectes ens  passen la mà per la cara a nosaltres. I si no ens la passen els seus governants (que certament moltes vegades són uns lladres impresentables i  indesitjables) sí que ens la passen els seus ciutadans que, des de la pobresa, han de patir les mateixes desgràcies que nosaltres. Amb la diferència que nosaltres som bastant més rics i hem de pertànyer -de grat o per força- a aquesta monarquia bananera ancorada al passat, un passat ben caspós i passat de moda.

Etiquetes de Technorati: Democràcia,Política,Monarquia,República