"SOLA, FANÉ, DESCANGAYADA"

Sense pretendre emular el famós poema de Rubén Darío «La princesa está triste» en què descrivia la tristor d’una princesa,

“La princesa está triste... ¿qué tendrá la princesa?

Los suspiros se escapan de su boca de fresa,


que ha perdido la risa, que ha perdido el color.


La princesa está pálida en su silla de oro,


está mudo el teclado de su clave de oro;


y en un vaso olvidado se desmaya una flor”

podríem dir que “la marquesa del PP” està trista. De fet, tot el PP està trist. Encara més: tota la dreta i l’extrema dreta espanyola està trista i afligida perquè els darrers resultats no han sigut tan bons com esperaven.

Aquest PP de Casado, desbocat, provocador i abocat sense complexos cap a l’extrema dreta va enviar a Catalunya el millor que tenia: la inefable marquesa Alvarez de Toledo, que venia amb tota l’altivesa que la seva classe aristocràtica li permetia. Estirada com un cagarro sec i més estirada que un bacallà, es passejava pels platós i pels carrers de Catalunya amb aires de superioritat i com dient: ja us diré jo el que ningú s’atreveix a dir. Això sí, en castellà perquè el català no cal saber-lo a Catalunya i, a més, és una llengua menyspreable, una llengua pròpia de la classe baixa i que no fa gens ni mica per una aristòcrata com ella.

Però la marquesa se n’ha hagut de tornar a Madrid amb la cua entre cames, “sola, fané y descangayada” com diu el famós tango d’Enrique Santos Discépolo «Esta noche me emborracho». La lletra d’aquest tango, que es va fer famós als anys 30 del segle passat, retrata una dona que en altre temps va ser jove i bonica i que, al final de la seva vida treballa servint copes a la barra d’un cabaret, ja vella, decadent i fracassada. Això és el que li ha passat a la marquesa, que ara haurà de tornar a VOX, que és el lloc d’on no hauria d’haver marxat mai.

Aquí copiaré la lletra d’aquest famós tango amb el significat d’alguns lunfardismes. L’argot «lunfardo» va néixer als barris portuaris de Buenos Aires i Montevideo i que després es va anar estenent, es fa servir sovint a les lletres dels tangos. A continuació us deixo el significat d’algunes paraules que surten a la lletra d’aquest tango:

• Descangayar o descangallar: provendría del gallego escangallar que significa descoyuntar, fatigarse mucho o del portugués escangalhar, romper, estropear; es posible que al cruzarse con la voz española descuajeringar se haya llegado a la grafía actual.
• Fané =palabra francesa que significa fuera de moda y, figuradamente, marchito.
• Rajar = derivación del argotismo español najar que tiene el significado de huir. Requiesca in pache: fonetización y sustantivación de la expresión latina Requiescat in pace, con la que se inicia una oración que se ofrenda a los difuntos, que en el caso indica el grado de postración de la persona.
• Mamao = mamado, borracho.

ESTA NOCHE ME EMBORRACHO

Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez...
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao...
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa' no yorar.

¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!...
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador...
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.

Nunca soñé que la vería
en un "requiscat in pace"
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa' suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!...
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó...
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa' no pensar. 

LA MARQUESA

Pep Albinyana explica al seu blog GÀLIM que al balcó de l’Ajuntament de València, a l’hora de la mascletà  hi havia el ministre valencià del govern espanyol José L. Ábalos. Són dies de passar per allà a deixar-se veure, sobretot enguany que toca fer (pre) campanya amb el permís de la Junta Electoral. Es veu que l’home va contestar les quatre o cinc preguntes que li va fer la periodista d’Àpunt en un castellà rotund. Només per acomiadar-se va deixar anar un parell de paraules, tímidament, en vernacle.

Aquest mateix senyor, poc després, va criticar Cayetana Álvarez de Toledo -la candidata cunera del PP per Barcelona al congrés espanyol- per ‘enorgullir-se de no parlar català’ i diu que aquesta expressió és un elogi a la ignorància. Potser s’hauria d’escoltar a si mateix: no sé si el seu monolingüisme castellà és un elogi a la ignorància, però sí que és un menyspreu continu als indígenes.

Però és cert. La senyora marquesa Cayetana Álvarez de Toledo és una autèntica «cunera» perquè els «cuneros» eren, a l’Espanya d’abans i de després del 1900, aquells diputats que sortien elegits –fraudulentament– per un districte amb el qual no tenien cap mena de vincle i que, a vegades, fins i tot s’enorgullien de no haver trepitjat mai.(Francesc B. Culla dixit) En subratllar que “ser de fuera” i “no hablar catalán, però entenderlo” forma part de les seves credencials polítiques i exactament per aquest motiu la marquesa candidata –suposo que conscientment, -no en va és doctora en història per Oxford– reivindicà les bondats del 'cunerismo'. Cal no oblidar que aquesta senyora és excol·laboradora de Federico Jiménez Losantos, impulsora i portaveu de la plataforma espanyolista Libres e Iguales, alta directiva de la FAES, articulista d'El Mundo' i aznarista en estat pur. Fa temps que Doña Cayetana ha exhibit aquests darrers anys una manifesta i fòbica hostilitat contra el sobiranisme català.

Podríem fer servir l’expressió d’una fallera major valenciana, que responia a una altra que deia que preferia parlar en castellà, tot i que entenia el valencià. Li deia: «El meu gos també entén el valencià, però encara no ha après a parlar el castellà».

Governats per gent malalta

Espanya s’està convertint en una «patocràcia». Una gent anormal, malalta, s’ha fet amb el poder, i no el deixaran anar fins que la societat reaccioni i els faci fora amb una puntada al cul, una cosa difícil de que succeeixi perquè la societat està anestesiada, adormida. Com si algú els hagués donat alguna substància estupefaent que no els deixa veure el que està succeint davant dels seus morros. El concepte de «patocràcia», significa literalment, "el poder en mans de persones i grups patològics". És una aportació original d’Andrew M.Lobaczewski, un psiquiatre polonès, que descriu el procés pel qual un grup de persones amb patologies diverses es fan amb el control social i el poder a tot tipus d'organitzacions.

Aquests dies, llegint un article d’aquest senyor, estava pensant amb els governants espanyols del PP i tot el muntatge que durant aquests darrers anys han anat construint el seu entorn per tal de poder dur a terme els seus plans maquiavèl·lics i esbojarrats contra Catalunya que ha culminat amb un aberrant 155 proposat i acceptat per una part de la societat espanyola com si res. Una ignomínia de la qual potser algun dia alguns se n’hauran d’avergonyir. Quan sento aquests malalts del PP (als que s’hi han afegit i els han donat ales una altres malalts del PSOE i de Ciudadanos) que diuen que el 155 durarà tan temps com faci falta mentre no posem a Catalunya un govern del seu gust ho lligava amb un fet que va passar l’any 1938.

El 1938 es va celebrar la Conferència de Munic, on els signants del pacte que va sorgir allà (França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia) van acordar permetre a l'Alemanya nazi annexionar-se els Sudets, una part del territori de Txecoslovàquia,sense convidar a participar en aquestes converses el seu president. Aquesta reunió va suposar la culminació de la política exterior del llavors Primer Ministre del Regne Unit, Neville Chamberlain, coneguda generalment com a política d'apaivagament (appeasement policy), que pretenia salvaguardar la pau mundial cedint a les exigències expansionistes d'Adolf Hitler. Al seu retorn a Anglaterra després de la signatura de l'acord, va tractar de convèncer la ciutadania que cedint en part a les pretensions del règim nazi havia aconseguit evitar un mal major. «Porto la Pau d'aquest segle», va dir-los Neville Chamberlain.

Winston Churchill, per la seva banda, criticava durament la política antibel·licista i d'apaivagament de Chamberlain, advocant per la necessitat d'enfortir militarment Gran Bretanya tot veient els moviments que estava realitzant Hitler. Quan el primer ministre va tornar de la Conferència de Munic, Churchill va predir: «Us han donat a triar entre la indignitat i la guerra; heu escollit la indignitat, però tindreu també la guerra». Només 18 mesos després de la signatura de l'acord esclatava la Segona Guerra Mundial i la política d'apaivagament s'enfonsava en el descrèdit. Des de llavors, Chamberlain donaria suport a la política del seu successor al govern britànic, el propi Churchill.

Aquest mafiós PP proposa als catalans la disjuntiva d’un Govern del seu gust o bé la continuació del 155. I jo veig clar que si cedim a les pretensions d’aquests corruptes, tramposos i malvats tindrem «la indignitat i la guerra (que traduït vol dir: la indignitat d’haver-se d’abaixar els pantalons i el 155 en forma de govern autonòmic intervingut). O sigui, que poca cosa hi guanyarem i hi haurem perdut molt: haurem perdut la dignitat pel camí.

Aquests valents del PP

Ja tornen a ser aquí aquests valents del PP (Partit Porqueria) amb l’eslògan que van estrenar el mes passat de «La Catalunya valenta». Tota la valentia que diuen tenir en realitat no és altra cosa que por. Veuen com el caurà damunt de manera imminent un gran conflicte -que no han sabut ni saben com gestionar- amb l’anunci del referèndum que demà farà el President Puigdemont. Esperaven que no arribaria mai i que tot plegat es quedaria en una «algarabía», com deia Rajoy.

Resulta que la Catalunya valenta no és la del PP -no són ells-, sinó que els autèntics valents són els que han decidit dir prou i han tirat endavant les coses. Els autèntics valents són els que un dia decideixen plantar-se, deixar la por a casa i posar les urnes per veure què passa.

El PP és com aquell gos que ataca quan té por. A casa nostra tenim una gosseta yorkshire terrier -la Lluna-, que vam anar a buscar a una protectora i, per tant, no sabem el seu passat perquè l’havien abandonat. La nostra gosseta és poc juganera, molt dormilega i d’allò més mansa amb les persones; es deixa acariciar per tothom i es mostra molt tranquil·la en la majoria de situacions, però es torna agressiva molt sovint amb els altres gossos, especialment si són grossos. Jo ho atribueixo al record una mica traumàtic d’algun atac que devia patir de petita. Quan veu un altre gos es posa en actitud d’alerta i per no res l’ataca, sense mirar si l’altre gos és molt més gros que ella i sense adonar-se que se la poden cruspir sencera d’una queixalada. Alguns entesos m’han dit que no és altra cosa que por i una forma de defensa.

El nostre inefable i corrupte PP (Partit Porqueria) cada cop té més por i sovint surt amb actituds «xulesques», més pròpies d’un pinxo de discoteca que no pas d’un partit seriós i demòcrata. Com fa la nostra Lluna, ataca perquè se les veu venir i els ha agafat la por i les cagarrines. Un bon espècimen d’aquesta banda de corruptes que governa bona part d’Espanya és el president del PPC, Xavier García Albiol, que ara amenaça als jubilats catalans dient-los que tres de cada deu es quedaran sense pensió si Catalunya arriba a ser independent. No crec que es pugui ser més matusser, més groller i bast per tergiversar la realitat i gosar fer servir aquesta mena de mentides.

Com que no tenen arguments fan servir l’amenaça, la mentida, la distorsió de la realitat i l’argument de la por. Tots sabem prou bé que, després d’haver buidat la caixa de les pensions, els futurs jubilats que realment corren perill són els que es quedin a Espanya i que en una Catalunya independent les pensions podrien ser millors. I no ho dic jo això, sinó que ho diuen els entesos. Ara es dedicaran a anar a les llars de jubilats a escampar la por entre els avis i les àvies sense cap mena de pudor i vergonya. Caldrà estar atents.

Quan fou mort el combregaren

El refranyer popular acostuma a ser molt savi. En una frase curta pot arribar a dir moltes coses i coses d’una gran profunditat. Quan un auxili o remei arriba tard es fa servir el refrany que encapçala aquest text: «Quan era mort el combregaren», que en castellà podríem trobar l’equivalent en aquell refrany que fa: «A buena hora, mangas verdes».

Aquest refrany el faria servir per explicar el que va succeir ahir amb l’inefable Rajoy, que ve a Barcelona, fa quatre promeses ja velles i reiteradament incomplertes davant d’una colla de fans que se’l miraven satisfets com si veiessin Nostre Senyor -admiradors incondicionals d’un enigmàtic personatge que ni ell mateix sap ben bé on va- i torna a marxar cap a Madrid satisfet d’ell mateix i content com unes pasqües. Deixa anar unes quantes promeses que sap ben bé que mai es compliran i queda tan ample. Fa més de 20 anys que els governs de Madrid prometen coses que després no fan. És el «timo de la estampita» amb el que ens enreden sempre i, babaus de nosaltres, hi caiem amb les quatre potes.

Jo no ho entenc! De veritat que no entenc com aquesta gent del PP té les penques de fer aquesta mena de sainets sense ni enrogir ni una molla. I tampoc entenc com encara es deixen prendre el pèl escoltant embadalits tantes promeses i tantes mentides. Només cal veure les cares dels que eren a primera fila de l’auditori per veure que són gent comprada o, si voleu, gent que s’ha venut al millor postor. Gent amb grans interessos econòmics que han de quedar bé de la manera que sigui amb el govern. Germà Bel, una de les persones més enteses en tot el que fa referència a infraestructures desmunta en un article tot el que aquest beneit que tenim de Presidente va dir. Ho podeu trobar si us hi voleu entretenir una estona. Com deien els de LA COMPETÈNCIA a Rac1: «:Rajoy a Catalunya prometent 3900M € en Rodalies. “Jau Rajoy! Tú, en la colonia, prometer caballo de hierro pero sólo hay cabra de cartón”».

Dilluns passat, per exemple, el ministre de Foment espanyol va pujar a un tren en proves per arribar a Castelló i fer-se la fotografia explicant que arribarà aviat a la capital de la Plana. Des del mateix tren fa una piulada, sorprenent, per dir que el corredor mediterrani avança perquè Castelló serà més a prop de Madrid. Ja ho veieu, el corredor del Mediterrani passant per Madrid. Qualsevol dia diran que faran arribar el mar a Madrid i alguns s’ho creuran. Apropen Castelló a Madrid i l’allunyen de València perquè els entesos descobreixen que so que l’arribada del TGV Madrid-Castelló causarà un retard de vuit minuts i mig en tots els altres trens que fan la ruta entre València i Castelló. I, si ho analitzem bé veurem com els 3,7 milions de passatgers que cada any van de València a Castelló perdran vuit minuts de la seva vida per trajecte per tal que els 116.000 usuaris que Renfe creu que tindrà el TGV vagin una mica més de pressa, com fa notar VICENT PARTAL a VilaWeb. Dit d’una altra manera: trenta-un viatgers de rodalia hauran d’aguantar un retard de vuit minuts i mig per cada (presumpte) viatger que tindrà el TGV.

Ahir Mariano Rajoy va fer de «trilero» altre cop . Va repetir, per enèssima vegada, les promeses que han fet per arreglar rodalia i que ja va prometre el ministre socialista Pepín Blanco fa una colla d’anys enrere. Rajoy va prometre ahir 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona fins al 2025. I Blanco havia promès 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona que s’hi havien d’haver esmerçat entre el 2008 i el 2015. Ho heu llegit bé: és la mateixa xifra. Però encara és més greu que d’aquells diners promesos només en va arribar el 10%. El govern espanyol va prometre 4.000 milions i en van arribar 400. I si encara ens volem indignar més, cal dir ben alt i fort que el famós túnel que han construït entre Chamartín i Barajas, a Madrid, pagat amb els diners del corredor mediterrani, costa 935 milions.

Ens tracten de rucs, però no tots ho som i alguns sabem veure les coses i potser algun dia la gran majoria de catalans veuran l’estafa permanent que ens fan i llavors tots a córrer perquè els catalans no marxis. I podrem dir amb tota la raó: «Quan fou mort el combregaren».

ALGÚ MENTEIX

L’ex-ministre Margallo, un dels millors amics de Rita Barberá, acaba de dir a El Programa de Ana Rosa que l’ex-alcaldessa de València necessitava el seu sou de senadora perquè “no tenia altres ingressos ni estalvis de cap mena“. No ho he vist, però diuen que s’ha mostrat “profundament” afligit per la mort de la dirigent política i ha manifestat que “hi ha hagut una profunda injustícia” envers Rita Barberá. Margallo ha dit també que “Rita vivia en una casa de lloguer i estiuejava a Xàbia a casa d’una germana seva, aquest era tot el seu patrimoni després d’una vida al servei dels altres. Hi ha hagut una cacera mediàtica que l’ha afectat tremendament”

Què voleu què us digui, però jo no em crec Margallo. I no me’l crec perquè estem massa avesats que aquesta gent del PP, fins i tot quan menteixen descaradament ho fan amb una professionalitat tan gran que sembla que diuen les coses seriosament i que fins i tot sembla que es creuen el que diuen. I no me’l crec perquè justament ara fa un parell d’anys, ELDIARIO.ES publicava la següent notícia: «Rita Barberá, el cargo público que más cobra en España». La alcadesa de Valencia cobró más de 100.000 euros en sueldos de sus cargos y 50.000 euros en sobresueldos del PP.(25/09/2014). Per tant, aquí hi han coses que no lliguen. Una de les dues coses deu ser mentida. O menteix Margallo, o menteix El Diario. Però com que els sous dels càrrecs públics els pot saber tothom, resulta que El Diario no menteix i sabem que durant anys la senyora Rita va tenir un dels sous més alts entre els càrrecs públics. I explicava aquest diari amb tot detall que «el sueldo de la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, es el mayor percibido por un mandatario público en España. Con 156.000 euros brutos supera al hasta ahora más bien pagado, Artur Más, President de la Generalitat (144.000 euros brutos), pero además duplica el del Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy (78.185,04 euros brutos), y triplica el del President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra (50.513,95 euros brutos).

Aquest era el seu sousou. Però cal recordar que la ínclita Rita va ser alcaldessa de valència durant 24 anys. Vol dir que va tenir temps d’estalviar; i si no tenia res, com diu Margallo, és que tenia la mà foradada… I tots sabem que, si està ben demostrat que molts polítics reben regals, a València ha sigut la cosa más habitual durant anys i anys. Per això fins i tot el Tribunal Suprem segueix investigant tota la gran màfia valenciana de la qual tothom coincideix en què Rita Barberá n’era la capitost. Però això potser algun dia s’esclarirà i en podrem saber més detalls.

Penso que si Margallo tingués llàstima de la pobre Rita -que en pau descansi, si pot-, també n’hauria de tenir dels milers de persones que moren cada anys degut a la pobresa energètica, o per unes pensions de misèria que fan que no puguin menjar com caldria, o per tots aquells que són desnonats i han d’abandonar casa seva. El PP és tan cínic que ara s’aboca en pes a defensar la Rita quan saben prou bé que és indefensable. Hi han victimismes i fariseismes que més aviat provoquen el vòmit de tan fastigosos com arriben a ser.

També podria tenir llàstima el senyor Margallo dels molts joves que no tenen feina. Ja voldrien molts d’ells poder treballar o alguna perspectiva de poder fer-ho algun dia. I ja es conformarien amb la mitat del que cobrava la pobra Rita. Amb els sous de misèria que molts d’ells cobren, la majoria dels que ara anomenen «millennials» o «ni-ni» saben que, si poden treballar, els tocarà treballar molts més anys i potser fins i tot fins el dia que es morin. I no pas amb els sou de la Rita… Per tant, menys victimisme, menys mentides i menys fariseisme senyor Margallo!

Spainexit

Calma! Construïm Europa!

Escric això avui, que és jornada de reflexió. I demà a votar un altra vegada. Quina mandra que em fa, ho reconec! I la mandra prové, sobretot, pel fet de que als catalans el govern de Madrid ens queda cada cop més lluny i no ens serveix absolutament per a res. I Europa, de moment, ens fa poc cas i no ens ajuda tampoc gaire. La veritat és que aquests Europa, que semblava que ens hauria de salvar de tots els mals, no ajuda gaire a ningú que sigui pobre. Més aviat sembla que hi és per ajudar els bancs; o sigui als rics.

M’acabo d’assabentar que en aquesta rica i desgraciada Europa hi ha un organisme que es diu ESM (Mecanisme Europeu d’ estabilitat) i que serveix per a resoldre les crisis que puguin sofrir els països de la zona de l’euro. L’ESM emet instruments de deute per tal de finançar els préstecs i altres formes d’ajuda financera als Estats membres d’aquesta zona. La decisió que condueix a la creació de l’ESM va ser presa pel Consell Europeu al desembre de 2010 i l’ESM va ser inaugurat el 8 d’octubre del 2012. Aquest Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM) hauria de ser un component important de l’estratègia general de la UE per salvaguardar l’estabilitat financera de la zona euro. L’ESM hauria de proporcionar ajuda financera als Estats membres que sofreixen dificultats de finançament i ho hauria de fer ajudant de forma solidària els més pobres.Resulta que ell 31 de desembre de 2013, el programa d’assistència financera per a Espanya ESM va expirar. Però l’ESM havia desemborsat un total del 41.300.000.000.000 € al govern espanyol per a la re capitalització del sector bancari del país. O sigui, que va servir majoritàriament per ajudar els bancs.

Com que jo m’hi perdo en els números que tenen tants zeros, prefereixo deixar aquests temes per als experts. Però on encara no em perdo, és en el tema que cada dia es posa en evidència: que aquesta Europa que ara mateix tenim no serveix per als pobres, ni per als joves, ni per a les nacions sense estat com Catalunya, ni serveix per aquells que pensàvem que l’Europa unida seria una altra cosa. Per tant, anar a votar demà realment em fa més aviat poca il·lusió i molta mandra. I encara me’n fa menys d’il·lusió quan veig un govern espanyol del PP que no creu gens en la democràcia i quan escolto els líders dels partits d’àmbit espanyol que volen substituir el PP veig que tampoc hi creuen massa. Diuen que això dels referèndums no és una cosa gaire bona i que més aviat s’ha de fer servir poc. Ja podeu veure per on van les coses…

I, per altra banda, resulta que quan hom s’atreveix a parlar amb tota la bona fe de les clavegueres de l’estat (com vaig fer el l’apunt anterior) surt una senyora que es diuCristina Julià Ros -a qui no tinc el gust de conèixer- i m’escriu un comentari que no m’atreveixo a reproduir per respecte al bon gust i a la bona educació (que encara penso que s’ha de mirar de conservar). Es veu que a aquesta senyora no li va agradar que parlés dels franquistes que encara hi ha al PP, com per exemple el ministre Jorge Fernández Díaz i tants d’altres. 

Resulta que aquests franquistes poden dir i fer el que vulguin; poden saltar-se les lleis elementals de la democràcia; poden tirar la merda que vulguin sobre persones i institucions ben dignes i no passa res. Aquesta Europa unida, a la que ens han dit que hem que hauríem de tenir confiança i que diuen que hi és per ajudar-nos, calla com una morta. Encara no he sentit res dels dirigents europeus sobre aquestes fastigoses converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Aquesta és la democràcia que Europa vol tutelar i la que nosaltres hem de creure? Poden seguir vigents aquests tics franquistes en uns Europa que vulgui ser creïble? Ens cal jornades de reflexió com la d’avui per a saber a qui hem de votar i a qui no?.

La senyora Cristina Julià Ros, entre altres coses, m’acusa de separatista. I jo li dic des d’aquí: Cóm no ens hem de voler separar d’una Espanya com aquesta, que no és res més que una monarquia bananera que no creu en la democràcia i que és plena de fills de franquistes reconeguts i que ells mateixos segueixen sent franquistes de cor? Senyora Cristina, en vols uns quants noms?. Anoti:

–Manuel Fraga Iribarne i la seva germana Elisa Fraga Iribarne, que es va casar ambCarlos Robles Piquer, un altre franquista d’elit.

-La saga gallega la podríem completar amb l’ex ministre Romay Beccaría i Álvaro Lapuerta, ex tresorer nacional de PP.

-També hi trobem José María Aznar, que provenia d’una família franquista de pro. El seu avi Manuel Aznar Zubigaray va ser catalogat com el «periodista del régimen», falangista, portaveu del règim Feixista i ambaixador de l’Estat del General Franco davant l’ONU; va dirigir diversos diaris com La Vanguardia. Al desembre de 1960 se li va concedir la Gran Creu del Merito Militar. El tinent general Antonio Barroso, ministre de l’Aire, va pronunciar un discurs en el qual apuntava que Manuel Aznar, sempre havia posat la seva ploma al servei de l’exèrcit i dels seus ideals. L’homenatjat va dirigir unes paraules als assistents en els quals va tributar encesos elogis a l’exèrcit espanyol, reiterant la seva obediència i fidelitat, i amistat lleial a l’invicte cabdill. I també podríem citar el seu pare,Manuel Aznar Acedo, que també va ocupar llocs rellevants a la ràdio, premsa i TV franquistes

-Per bona part dels exministres d’Aznar planeja l’ombra del dictador. Així passa amb l’ex ministre portaveu, Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas; Josep Piqué, exministre d’Afers Estrangers, fill de Josep Piqué, l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; Jesús Posada, exministre d’Administracions Públiques, fill de qui va ser governador civil de Sòria amb Franco. Potser qui més pes franquista porti en el seu cognom és Federico Trillo, fill d’un important i estret col·laborador del dictador a la regió de Múrcia.

-El cognom Oreja és un altre dels grans del PP amb passat franquista. Jaime Mayor Oreja i el seu germà Carlos, exconseller d’Educació del Govern de la Comunitat de Madrid, són nebots de qui va ser subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme,Marcelino Oreja Aguirre.

-Sens dubte, una de les majors xarxes de descendència franquista és la que ha creat el cognom Fernández-Miranda. Enrique Fernández-Miranda Lozana és fill deTorcuato Fernández-Miranda i Hevia, qui, a més, li va prestar altres plançons al franquisme i al PP, ja que els seus nebots Manuel i Alfonso van ocupar càrrecs amb Franco i amb el primer Govern Aznar

-També l’exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante gaudeix de passat franquista ja que és filla de qui va ser jutge del Tribunal d’Ordre Públic, Jaime Mariscal de Gante. El ròssec dels fills del franquisme passa per Juan Chozas emparentat amb Barranco Bermúdez, Gabriel Elorriaga fill de Gabriel Elorriaga Fernández i Gustavo de Arístegui San Román, que té antecedents franquistes per part de pare i oncle. També Víctor Torre de Silva i López de Letona ex subsecretari del Ministeri de Defensa compta amb un cognom de gran sonoritat franquista: és nét de José María López de Letona, que va ser ministre d’Indústria.

-Un altre cognom amb pedigrí és Calvo Sotelo. Els fills de l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo també van ostentar càrrecs en el primer Govern Aznar. Leopoldo, va ser subsecretari d’Estat del Ministeri d’Interior i Víctor va ocupar el mateix càrrec al Ministeri de Foment.

-No pot quedar en oblit el cognom Fernández-Cuesta de qui va ser secretari d’Estat d’Energia del primer Govern Aznar, Nemesio Fernández-Cuesta. El susdit és fill de Nemesio Fernández-Cuesta i nét del fundador, al costat de José Antonio Primo de Rivera, de Falange Espanyola, Raimundo Fernández-Cuesta.

-A la llista d’ex alts càrrecs del primer Govern Aznar que descendeixen de franquistes de pro, si és que no ho van ser ells mateixos, estan Abel Matutes, Rafael Arias-Salgado, Fernando Arias-Salgado, Mònica Ridruejo, Enrique Giménez-Reyna, ex secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec del que va dimitir per ser el protagonista del major escàndol financer del Govern popular, el cas Gescartera.

-En el nivell autonòmic també abunden els plançons franquistes, com Julia García-Valdecasas, ex delegada del Govern a Catalunya, filla de Francisco García-Valdecasas, conegut per la seva actuació repressiva a la universitat de Barcelona. Un altre fill del franquisme és l’ex president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els pare i avi van ocupar destacats càrrecs sota el mandat de Franco.

– Una altra, Alícia Sánchez-Camacho. El seu pare Francisco Sánchez-Camacho va aconseguir el grau de Comandant de la Guàrdia Civil durant la dictadura Franco-Feixista.

-I podríem acabar amb un que aquests dies està molt de moda: amb Jorge Fernández Díaz. Voleu saber-ne una mica més de la seva família?

En los años 50 en Barcelona se creó la “Brigada para la represión del barraquismo”, para controlar la cantidad de barracas que surgían por la montaña de Montjuic, de gente que venía de Andalucía principalmente y de Extremadura en busca de trabajo. Necesitaban poner al frente a un verdadero represor, y trajeron de Valladolid al Teniente Coronel de Caballería Eduardo Fernández, conocido por su afinidad al régimen y su despiadada forma de actuar con los vencidos de la guerra.
Montó un régimen de terror en las montaña de Montjuic y en le estación de Francia, donde campaba por sus anchas devolviendo en el mismo tren que venía a cantidad de gente que llegaba buscando trabajo después de dejarse la pasta en ese billete de tren.
La demolición de chabolas, extorsión y chantaje para no ser “Deportado” tanto en Montjuic como en el Somorrostro son recordadas aun por quien las vivieron.
Sus hijos, en los colegios de la Salle en Barcelona, eran conocidos como los “Hijos del represor”, siempre a sus espaldas, por supuesto.
Como “Premio” a su lealtad a España y a los españoles y devolviendo favores su hijo mayor, con 18 añitos fue colocado en la Diputación de Barcelona, donde evidentemente hizo carrera, donde enchufo, a su vez, a su mujer, a tres hermanos y las mujeres de estos.
Hoy en día, si viviera, estoy seguro que el Teniente Coronel estaría orgulloso de que su hijo actúe como él lo hubiera hecho al frente del Ministerio del Interior, de su primogénito Jorge Fernández Díaz, del “Hijo del represor” que aún recuerdan muchos…

Les rates i les clavegueres

Que les rates viuen a les clavegueres ja ho sabíem.

Que les clavegueres de l’ Estat són plenes de rates ja ho sabíem. Que el ministre Fernández Ordóñez és la rata més grossa i la que mana al Ministerio del Interior de fa una colla d’anys també ho sabíem.

Que el PP és ple de rates franquistes també ja ho sabíem. Aquestes gravacions que acaben de sortir a la llum no ens han de venir de nou als que estem mitjanament ben informats i seguim l’actualitat. Aquesta gent treballa així i se senten a gust enmig de la merda de les clavegueres i de la corrupció. I no dimitiran ni marxaran fins que algú no els foti una puntada al cul.

“¡Españoles!. Franco ha muerto” va dir fa 40 anys Carlos Arias Navarro. N’esteu segurs que “Franco ha muerto”? A mi no m’ho sembla pas. Els mateixos tics franquistes segueixen ben vigents en una gent que no és demòcrata, ni creu en la democràcia, ni hi creurà mai. Del que més entenen és de guerra bruta. La van aprendre en temps de Franco i segueixen fen-la amb total impunitat. Fan servir tots els mitjans de què disposen –que són molts- només per als seus interessos.  I els seus interessos ja sabem quins són…

I encara hi ha gent que els vota…

Els perillosos són a la Moncloa

Escric això mentre per la ràdio expliquen que milers de policies i guardes de seguretat de tota mena envolten l’ estadi Santiago Bernabeu en motiu del clàssic. Està bé i potser és necessari i tot, encara que trobo que en fan un gra massa. Cal preparar-se contra el terrorisme, tot i que tots sabem prou bé que aquest desplegament és més per tranquil·litzar consciències –les dels que governen i les dels governats- que no pas per una altra cosa… Aquesta mena de desplegaments tots sabem que no poden ser permanents i que no serveixen per gran cosa més que per treure aquesta mena de por momentània que a tots ens envaeix  en un moment determinat i que, de mica en mica, va desapareixent de forma natural. És llei de vida per tal de poder sobreviure en aquesta mena de selva en què s’ha tronat el món. Ens acostumem a viure amb por, com ens acostumem a la pudor, al fred, a la calor, a viure bé, al clima o  a treballar molt més del que seria convenient. Tots sabem que les persones som capaços d’adaptar-nos quasi bé a tot, com ens han demostrat, per exemple, els sobrevivents de camps de concentració.

Per tant, crec fermament que avui els perillosos no són al voltant de l’ estadi Bernabeu. No són pas tan rucs els terroristes. Els perillosos de veritat saben esperar el moment i trobar el lloc propici per atacar, com l’esperaven pacientment els bandolers amagats rere les mates  a que passés pel camí aquell a qui volien assaltar. Cal estar preparats, sens dubte, però per a certs perills i per a certes circumstàncies cal acceptar que no tenim altre remei que acostumar-nos-hi a viure procurant no tenir massa angoixa. Mai podrem combatre un llop solitari que vulgui fer mal, com mai podrem evitar un accident de tràfic per més en compte que anem.

I ja que parlem bandolers i assaltadors de camins, avui també m’han vingut al cap -tot escoltant la ràdio- aquests macarrons o alcavots de la Moncloa. En castellà anomenen ‘macarras’ o ‘chulos’ aquells que viuen de les prostitutes i que, a més, es comporten de manera altiva, insolent i falsament protectora. Els macarrons en realitat no protegeixen gaire sinó que més aviat s’aprofiten de la debilitat d’unes pobres dones que es veuen obligades a fer cantonades. Escoltant el que avui estan dient l’ínclit Rajoy o el sorneguer Montoro m’adono que els vertaderament perillosos són a la Moncloa quan fan servir, per exemple i entre altres coses, aquesta estranya cosa que anomenen FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) per acollar encara més als catalans, que saben prou bé que estem amb l’aigua fins al coll; una aigua que ens han anant abocant de mica en mica fins a deixar-nos mig ofegats.

El FLA és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 amb el context de la crisi econòmica. Està concebuda perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autonòmiques en forma de préstecs, i que aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Està dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos. Encara que cada Comunitat Autònoma té unes condicions pròpies a cada préstec, tenen l’obligació de dedicar el préstec principalment en pagar el deute que tinguin amb bancs o entitats financeres. Des del 2012, fins a 24.458 milions han anat a parar a les mans de la Generalitat i que representa un percentatge del 42% total. Els diners han servit per pagar les farmàcies, els concerts sanitaris i saldar contractes d’obres, entre d’altres. Tot i que és cert que els interessos que han hagut de pagar les comunitats han anat baixant a mida que han passat els anys (el 2012 van començar al 5,18%, en els següents ha anat descendint progressivament fins arribar al 1% fixat per aquest 2015) estem pagant uns interessos més alts del que paguen ells quan obtenen diner al mercat. A més, cal tenir en compte que una bona part d’aquests diners prové del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas (actualment presidit pel ministro Cristóbal Montoro), una bona part dels quals aportem els catalans i que no ens són retornats mai de forma proporcional i justa.

Per tant, torno a dir que a la Moncloa hi tenim gent molt perillosa, que es comporten com autèntics macarrons  que viuen a despeses dels diners que aporten les comunitats autònomes més riques i que no els són justament retornats. Aquí en sabem força d’incompliments, retards en els pagaments, promeses incomplertes, estafes de tota mena i darrerament d’amenaces ben pròpies d’un alcavot professional. Ara només cal preguntar-nos fins quan durarà aquest mal son…

Còmplices i col·laboradors necessaris

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya.

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%... Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any... El "Ministeri de Cultura" fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros... Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l'Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l'AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d'euros --un 4,35% del PIB--, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d'11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi-ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s'han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d'autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.

La indecència institucionalitzada

Em sembla que és Eduardo Galeano (no ho recordo amb exactitud) que en el seu llibre “Patas arriba-La escuela del mundo al revés“ explica que a Paraguai hi havia un músic molt popular que tocava l’arpa i no faltava a cap de les festes populars dels pobles de la contrada. Com que l’arpa és un instrument molt voluminós i força pesat, sempre anava amb dues mules; en una hi carregava l’arpa i a l’altra hi pujava ell. Un dia uns lladres van assaltar-lo en un camí solitari, el van apallissar, li van robar les mules, l’arpa i els pocs diners que havia guanyat. Quan el van trobar tot baldat vora el camí li van preguntar què li havia passat. Va contestar-los: M’han robat les mules. M’han robat els diners i l’arpa. Però no m’han pogut robar la música…

Aquesta porqueria de partit en què s’ha convertit el PP –i que ens toca patir tots d’una o altra manera- pot fer totes les barrabassades inimaginables que estem veient però no ens podrà robar la música. Essent com és el partit més corrupte i indecent se’ns vol mostrar com el gran defensor del dret, de la unitat d’ Espanya i com a exemple de tot el millor que pot haver-hi. La falta de decència que demostra cada dia és tan impressionant que no puc entendre com encara hi pot haver algun espanyol que el pugui votar. El que està fent en quasi tots els àmbits de la política i de la societat és tant vergonyós i vituperable que sembla impossible que encara pugui tenir enlluernat algú. És com si a un mag se li veiés en plena actuació tots els trucs i els tripijocs i al final de l’actuació el públic encara l’aplaudeixi. No s’entén.

Es com si acceptéssim que com més roba un partit, com més cassos de corrupció té demostrats i com més gent té a la presó, millor és. és com si acceptéssim amb total normalitat totes aquests vicis i com si ja donéssim per fet que no hi ha res a fer. Sembla que com més desprestigiem la democràcia, més acceptem que en política tot val, que els polítics hi són per folrar-se i que no passa res si actuem sense sentit ètic de cap tipus. Ens estan dient a la cara que la deshonestedat és l’únic camí per a l’èxit i que el sentit de la democràcia que tenen és una mica estrany. La seva democràcia consisteix en el joc brut, la manipulació i les mentides.

Estic totalment a favor de que cal fer net urgentment, però cal fer neteja a tot arreu. Perquè em sembla que són molt els que tenen brutícia sota la catifa i, si és urgent aixecar-les, que siguin totes. És allò de “tots moros o tots cristians”. Sembla talment que els dolents, els lladres, els que ho volen espatllar tot i els que no són demòcrates siguin només alguns. Es castiga el que no pot defensar-se perquè no té mitjans i es premia l’amic, el poderós i el que té poder. Els petits furts sembla que siguin més delictes que els grans robatoris. Els uns tenen tots els drets i als altres se’ls neguen tots. Uns partits poden ser investigats, perseguits, registrar les seves seus, tractar-los com a delinqüents (ni el nom de presumptes es mereixen) i a altres no se’ls pot ni tocar. Uns tenen la major part de mitjans de comunicació al seu costat i els altres en tenen ben pocs. I sembla que tot això sigui normal i que ningú sigui capaç de denunciar-ho. Fins i tot la dignitat com a persones i com a poble ens volen negar, però això no ho podem permetre.

Recordem-ho: ENS PODRAN ROBAR MOLTES COSES, PERÒ NO ENS PODRAN ROBAR LA MUSICA.

“Los ricos también lloran”… però menys que els pobres.

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir. veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: "Alguien ha robado un banco"; "Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero"; "En este vuelo va un ladrón". “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia "hijo de puta" y "cabrón".

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s'haurien fet càrrecs d'uns 15,5 milions d'euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l'entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: "Vostè no té por?". "De vostè?", va preguntat Rato, desafiador. "No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n'atipi", va especificat el diputat de la CUP. "No respondré a aquesta pregunta", va replicar l'expresident de Bankia. "Ens veiem a l'infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!",

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular.