LA INDIGNITAT DE MOLTS

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

Escoles rurals a l’ Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5^è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació…

Les portes del cel

Dilluns passat Sant Pere va haver d’obrir de bat a bat la porta del cel per tal de que hi pogués entrar la imponent figura de Xavier Melgarejo, psicòleg i pedagog, mort prematurament als 53 anys a causa d’un càncer de pulmó, ell que no havia fumat mai de la vida…

Era un dels bons referents en el camp de l’educació al nostre país. Jo no el coneixia personalment i només el vaig poder escoltar una vegada en una xerrada que va fer, ara fa un parell d’anys, a Mollerussa. Ens va parlar del seu darrer llibre «Gracias, Finlandia» on exposa les bondats del sistema educatiu finlandès, basat en tres elements: el valor de la lectura, l’estima de la infància i la preparació del professorat.

Segons expliquen els entesos, era una de les persones que més sabia de temes d’educació al nostre país i, segons aquests mateixos entesos, l’educació és una de les inversions més efectives i rendibles que pot fer un país. Un euro invertit en educació diuen que es multiplica per cinc i, per tant, no ens hauria de saber greu invertir-hi. Alguns es pensen que per millorar l’educació només cal fer una nova i enèsima reforma educativa, fer grans canvis en els llibres de text o comprar força ordinadors a les escoles. Els llibres de text segurament que són els menys importants, cosa que les editorials no deuen voler escoltar ni de lluny perquè és un bon negoci. Per comprar els llibres de text els pares quasi bé s’han de vendre el nen i els nens, per poder-los carregar, ja han de portar motxilles amb rodes de tant que pesen. Aviat hauran de llogar un taxi per anar a l’escola de tant carregats com aniran. No han entès encara que no són els llibres els que ensenyen; són els mestres amb la seva traça per treure tot el que hi ha de millor dins de cada nen i nena. No caldria tantes assignatures de noms exòtics i estranys i crec que seria millor anar a les quatre o cinc importants de sempre. Sembla que no cal ensenyar humanitats i filosofia perquè són assignatures que desvetllen massa i, ja se sap, no convé tenir ciutadans massa desvetllats…

El Xavier Melgarejo ens explicava que Finlàndia havia sabut teixir prou bé tots els fils com per bastir una educació pionera al món i de les que treu millors resultats globals. Potser s’hauria d’anar fent una mirada cap allà i aprendre totes les coses bones que diuen que té l’educació finlandesa. I en un temps de crisi com el que estem vivint, és urgent pensar en una educació gratuïta per tothom i preservar la igualtat d’oportunitats. Amb això ja hauríem fet un bon començament.

Justificant

Un text com per a pensar-hi una estona. I més si tenim en compte que tenim ministres d’ Educació com Wert o presidents de govern com Rajoy…

"Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l'Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l'escrit amb un "Benvolgut Sr. professor".

Quan el meu fill ho ha llegit s'ha quedat esbalaït i m'ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: "Ni que fos el president del govern".

I li he respost el següent:

Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d'ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.

D'ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.

President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.

Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d'un pare: els seus fills.

Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.

És per això, que li demostro respecte i afecte.

Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació".

M'ha mirat somrient, i m'ha dit: "tens raó".

Fer volar un estel

No he estat mai capaç de fer volar un estel. Deu ser perquè, de petit, mai ningú me’n va ensenyar i al meu poble no hi havia tradició. No sé si era per causa de que teníem tirada cap a jocs més moguts, com jugar a futbol, per exemple. No ho sé. Una cosa ben certa, però, és que alguna vegada he sentit sana enveja veient com un nen construïa amb quatre canyes i un tros de roba un estel i després el feia volar amb la destresa d’un autèntic artista. Em va explicar una vegada un d’aquests petits artistes –un mocós de 7 o 8 anys- que t’has de fixar, primer que res, si el vent bufa fort o no. Es veu que la manera d’aixecar-lo és distinta. Si hi ha un vent fort i constant, l’elevació es fa ràpidament i és relativament fàcil. En canvi, quan hi ha poc vent, l’elevació s’ha de fer més lentament en un constant i difícil joc de tensions i afluixaments del fil. Com deia abans, tot un art! Què n’és de bonica la senzillesa de fer volar un estel!

M’ha fet pensar en aquesta tan antiga, tan senzilla, tan universal i tan bonica forma de distracció o joc infantil, unes paraules del llavors cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio, que llegia un dia d’aquests i que vaig voler guardar. Ell parlava de la semblança entre l’educació d’un infant o d’un adolescent i el fet de fer volar un estel. Es veu que ell s’hi havia passat moltes estones de petit, veient la propietat amb què s’expressava i les paraules que feia servir. Una de les coses que més m’agraden d’aquest Papa és que quan parla es fa entendre. Fa servir paraules i expressions senzilles i l’argot que fa servir la gent del carrer. En el seu cas, fa servir moltes expressions populars argentines però que, de fet, tothom les entén.

El cardenal Bergoglio va utilitzar, en ocasió d'una trobada amb pares d'adolescents, una frase que resumeix l’art de fer volar un estel i l’art d’educar. El tema en qüestió era l'educació. Una educació que, segons ell, havia d'estar signada per l'autoritat i al mateix temps tendir cap a la llibertat. La frase era“¡Aflojale que colea!”  (Afluixa que cueja) i fa referència a un moviment típic dels estels, aquest objecte construït artesanalment que pot elevar-se i volar gràcies a la contraposició de dues forces que s'equilibren i es regulen: la força del vent i la tensió d'un o diversos fils que, ben utilitzats, mantenen l'objecte en la posició adequada per planejar.  L’essència de l’estel es troba en la forta inclinació dels nens que entren a la adolescència cap a tot el que, amb gran llibertat, es desprèn de la terra i s’eleva cap al cel.

M’agradaria exposar les paraules textuals de Bergoglio perquè les trobo molt sàvies i seria bo pensar-les una estona, ara que tan es parla d’educació (i en aquests temps en què aquesta desgràcia de ministre Wert que ens ha caigut al damunt), no fa més que fer canvis i provatures sense solta ni volta. Jo no hi entenc d’aquests temes, però les següents paraules de Bergoglio les trobo molt assenyades:

"Qui treballa amb nois i no resa és molt difícil que tingui saviesa. Una saviesa que humanament jo diria de l’estel. Saber remuntar un estel. Qui no sap remuntar un estel no sap treballar amb nois. Quan tu remuntes  un estel has de mirar com està el vent, d'on hauràs d’estirar. Comença donant corda i més corda fins que ja està, té substrats d'aire per planejar i comença a pujar, a pujar i a pujar. De cop sembla que s’embogeix ... llavors has d’afluixar perquè cueja, perquè no t’aguanta més; després li fas una bona estirada i l’estabilitzes de nou. Saber remuntar un estel. Saber quan cal afluixar perquè està cuejant i quan cal fer una bona estirada perquè ha estabilitzar-se. És un treball pacient. És un treball que exigeix despreniment. O sigui, els nois que jo acompanyo no són per a mi, no són els meus fills. Són perquè creixin i aixequin vol i volin sols després ».

Educar. Quina feina més delicada i important! Ni massa mà ampla, ni massa mà estreta. Saber trobar l’equilibri entre una cosa i una altra... Llibertat i responsabilitat... Ensenyar el camí, donar-los les eines, perquè els nois i noies puguin afrontar els riscos i els perills que inevitablement els oferirà la vida... Donar corda i frenar quan calgui... Tenir paciència i prendre’s el temps que calgui... Donar les imprescindibles oportunitats d’equivocar-se i saber corregir els rumb quan sigui necessari...

"¡Aflojale que colea!" . Una frase que ens remet a la infància, a aquells dies tranquils i prou feliços com perquè sabéssim gaudir d’una pilota, d’un estel, d’una bicicleta vella, d’unes simples bales de fang, de vidre o de ferro  i dels simples i tan llunyans patacons. No necessitàvem telèfons mòbils, ni tablets, ni les videoconsoles actuals. Eren altres temps, és clar, i jugàvem al carrer i a l’aire lliure; passant fred, calor, pluja o vent segons el temps de l’any i sofríem totes les inclemències del temps sense immutar-nos. Ni ens en adonàvem… Però érem prou feliços, no us ho sembla?

Fi de curs

Aquests dies són molt especials per a milers d’estudiants i també pels equips docents que, durant un any més, han mirat de fer –segurament que amb més paciència i esforç del que ens imaginem-  la tasca sempre difícil d’ensenyar, però també tan necessària i tan imprescindible. Transmetre coneixements, actituds, valors, virtuts; ensenyar i educar no és només tasca de l’escola, és clar, sinó que ho és de la família i de tota la societat. Però també és cert que l’escola és un àmbit privilegiat  per aprendre, ensenyar, transmetre, compartir, conviure, per fer un munt d’assajos o per comparar teoria i pràctica .

Són els darrers dies del curs i, per tant, l’agenda dels centres escolars està plena d’actes  de comiat; actes que estaran plens de paraules i gestos d’agraïment, de records i anècdotes i d’alguna llagrimeta. Tot plegat embolcallat amb una certa dosi de nostàlgia. Aquells ullets tan oberts i plens d’il·lusió quan començaven un curs, ara potser es tancaran entra llagrimetes i abraçades en els més petits. Els més grans miraran de dissimular-les i ploraran cor endins. S’acaba un curs, es tanca una etapa, s’obre tot un panorama de vacances plenes de sol, platja, muntanya o viatges esperats i merescuts. Es tanca una petita etapa i se’n obre una altra.

Els infants i els joves hauran après un munt de coses noves fascinants o potser hauran descobert també que la vida no sempre és tan bonica com imaginaven, que els mestres no sempre els han entès prou bé, que hi ha amics fidels i altres que no ho han estat gens. Un munt d’infants i joves potser hauran descobert aquest curs que és important preparar-se per la vida, però també que la vida no sempre és justa i que mai estem prou preparats per enfrontar-nos-hi.. Potser hauran descobert que hi ha il·lusions trencades i somnis esfumats. I també noves il·lusions i projectes…

Els més petits potser no s’adonaran de gran cosa, però sí que se n’hauran adonat els més grans, que potser hauran descobert això que se’n diu sexe, amor o ves a saber exactament què… Els hauran dit que han d’estudiar, que s’han de preparar molt pel futur, però potser hauran pogut comprovar de primera mà que hi ha molta crisi i que el futur és fosc. Saben que d’aquí uns anys hauran de treballar, però també saben que cada dia hi ha menys feina, que l’atur els espera a cada cantonada i que potser durant mols anys no podran marxar de casa dels pares, tot i tenir-ne unes ganes que se’n moren!…

Hauran trobat professors de tota mena: tipus durs, que els hauran exigit molt i que potser els hauran semblat o hauran estat injustos, despietats i malvats. Però també n’hauran trobat altres que hauran estat acollidors, propers, comprensius i que els hauran estimat i ajudat molt. Professors que els hauran obert els ulls i ensenyat camins nous. Uns i altres hauran servit per transmetre-los-hi coses, lliçons i actituds que els poden servir per un futur que no sempre serà tan protector mom l’ambient d’una escola. En les empreses, en l‘esport, en l’economia, en la vida en general, potser trobaran caps i competidors molt menys comprensius i amb menys paciència i bona voluntat que els seus professors actuals…

Potser hauran tingut oportunitat durant aquest curs  de descobrir que el món canvia molt ràpidament i que ells ja no són com els seus pares i encara menys com els seus padrins; que els seus amics d’ara ja no són exactament iguals com els de fa uns anys; que ara juguen i es distreuen amb unes altres coses; que ara es vesteixen diferent de com ho feien fa dos anys enrere i que tot sembla ser una mica marejador de tan ràpid com va. Potser hauran après que cal aprendre de tot i de tots: dels errors, de les oportunitats, dels llibres, de les persones, del cine, de les circumstàncies favorables i de les desfavorables… I potser hauran començat a veure que hi ha gent que ha nascut amb la flor al cul i altra gent que ha estat marcada per la desgràcia i la constant mala sort…

Si han sabut obrir prou els ulls, potser tota aquesta colla de nois i noies hauran descobert que la vida pot ser molt bonica o molt lletja, però que ho serà més o menys segons com la mirem i com l’entomem. Potser hauran pogut descobrir que hi ha gent que mana pel sol  fet d’haver nascut en una determinada família –real o irreal-, sense cap mèrit per la seva part; descobrirà que hi ha rics infeliços i pobres molt feliços; gent analfabeta molt sàvia i gent amb moltes carreres totalment inculta i insensible; potser hauran après que val més una posta de sol que una nit de discoteca; o un minut màgic de natura que moltes hores avorrides de classe...

Potser hauran après que realitat i ficció no sempre es poden destriar fàcilment i que, si badem, ens podem trobar immergits i confosos entre aquests dos àmbits i, per tant, totalment desorientats. I caldrà que aprenguin un dia o altre –si encara no ho han après- que en alguns moments val la pena anar a poc a poc, avaluar bé els riscos o potser en altres moments arriscar-se sense avaluar-los tant…

Tot plegat és saviesa que es va aprenent durant els cursos escolars. Per tant, ara a descansar, a prendre sol i aire, però sabent també que durant les vacances es pot seguir aprenent i s’han d’aprendre moltes altres coses que no s’aprenen a l’escola.

Bones i profitoses vacances per a tots els estudiants! 

Marea verda a les Balears

A les Illes Balears estan passant coses. De mica en mica s’ha anat formant una marea verda que, no en tingueu cap mena de dubte, arrasarà tots els TICS, tots els decrets plens de malla llet, de mala baba i de molt males intencions que aquest inepte i autoritari President anomenat Bauzá vol aplicar.

Avui Palma es prepara per a una mobilització multitudinària a les 18.00 contra el decret de llengües i la política educativa de Bauzá. Una manifestació que serà un èxit perquè li dóna suport la gran majoria de la comunitat educativa, sindicats, pares i mares i una gran part de la societat, tal com s’ha anat comprovant durant aquests dotze dies de vaga que els mestres de les Illes Balears han fet. Una vaga indefinida que com més va és més forta, més potent i es carrega de més raons cada dia que passa.

Des d’aquest insignificant blog em vull afegir a tota aquesta gran corrent de solidaritat que de tots els racons dels Països Catalans ha sortit cap a les Balears.

Ànims, que el que defenseu és fonamental per seguir existint com a poble que estima la seva llengua i la seva riquesa cultural. I recordeu que, quan toqui votar una altra vegada, cal deixar el PP ben sol i desarmar-lo per tal que no pugui fer cap més intent de massacre cultural.

Regal enverinat

Fa uns mesos que va córrer la notícia de que la periodista Janell Burly, col·laboradora de Huffington Post, va publicar una nota en la que explicava que li va regalar al seu fill Greg Hoffman, de 13 anys, un iPhone, però amb certes condicions: el regal portava com acompanyant un contracte de 18 punts que el noi havia de firmar si volia el regal. La mare explicava que únicament intentava ensenyar-li al seu fill adolescent com conviure i ser amo d’un aparell molt sofisticat i que passés que l’aparell fos amo d’ell.

He recollit aquests 18 punts i cadascú podrà jutjar-los. Potser jo no estaria del tot d’acord amb tots ells, ni amb aquesta condició tan dràstica que la mare li va imposar al seu fill. Sí, però, que hi estic amb moltes de les condicions i amb l’esperit de fons que tenen aquestes normes. Els telèfons actuals diuen que són cada dia més intel·ligents i que són capaços de fer un munt de coses. Jo només tinc, encara, el típic telèfon per fer trucades i la major part del temps el tinc apagat. Encara funciona amb el telèfon fix que qualsevol dia ens anunciaran que ens treuen. Les èpoques canvien i no s’hi pot fer res més que anar-s’hi adaptant o quedar-se al marge per sempre més, la qual cosa també considero que és una ruqueria. Amb més o menys gràcia i amb més o menys ganes considero que hem d’anar ballant el ball que toquen fins que puguem. Això sí, intentant com aquesta senyora vol ensenyar al seu fill, mirant de ser amos de la tecnologia cada cop més sofisticada que ens envolta i no haver de mirar compulsivament el telèfon cada moment i haver d’estar connectats a internet permanentment.

A la carta que acompanyava al mòbil, la mare d'aquest xaval establia les següents condicions al jove Greg:

1. És el meu telèfon [de la mare]. Jo l’he comprat i l’he pagat. Jo te’l cedeixo. No sóc la millor?
2. Sempre sabré la contrasenya.
3. Si sona, respon. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. Mai ignoris la trucada si és del teu pare o de la mare. Mai la ignoris.
4. Dóna'ns el telèfon a les 19:30 h. si l'endemà tens classes, i a les 21:00 h.el cap de setmana. S'apagarà durant la nit i es tornarà a encendre a les 07:30 h. Respecta els horaris de les altres famílies, com a nosaltres ens agrada que també ens respectin.
5. El telèfon no anirà amb tu a l'escola. Conversa amb la gent amb la qual després t’envies missatges. És una habilitat social.
6. Si et cau a la banyera, a terra o es trenca, tu ets el responsable de pagar la reparació. Has de tenir aquesta despesa prevista.
7. No facis servir la tecnologia per mentir o riure’t d’algú. No participis en converses que poden ferir altres. Sigues un bon amic o almenys allunya't d'aquestes situacions.
8. No enviïs missatges, correus o contactis amb gent amb la que no ho faries en persona.
9. No converses pel telèfon mòbil amb les persones a les que no portaries a casa.
10. Res de porno. Busca a internet informació i comparteix-ho amb mi. Si tens qualsevol dubte pregunta a algú. Preferiblement al teu pare o a mi.
11. Apaga'l o posa-ho en silenci quan estiguis en públic. Sobretot en els restaurants, cinemes o quan estiguis parlant amb una persona. No siguis mal educat, no deixis que un iPhone  et canviï.
12. No enviïs o rebis imatges de les parts íntimes de ningú. No en facis broma. Algun dia hi seràs temptat encara que siguis molt intel·ligent. És perillós i pots arruïnar la teva adolescència. És una mala idea. El ciberespai és més gran i poderós que tu. I és difícil fer que alguna cosa desaparegui, inclosa la mala reputació.
13. No facis fotos i vídeo de tot. No hi ha necessitat de documentar la teva vida sencera. Viu les teves experiències. S'emmagatzemaran en la teva memòria per sempre.
14. De tant en tant deixa el telèfon a casa i sent-te segur amb la decisió. No és una extensió de cos. Aprèn a viure sense això.
15. Descàrrega música nova o vella o diferent de la que escolten milions de persones al mateix temps. La teva generació té accés a més cançons que mai ningú ha tingut opció abans. Gaudeix d’aquest avantatge. Expandeix els teus horitzons.
16. Els jocs de paraules, puzles o els d'entrenament mental són els millors.
17. Mantingues els ulls oberts. Mira el món que passa al teu voltant. Mira per les finestres. Escolta als ocells. Fes passejades. Parla amb desconeguts. Fes-te preguntes sense utilitzar Google.
18. Si perds el rumb et retiraré el telèfon. Ens asseurem a parlar sobre això i començarem de nou. Tu i jo estem aprenent sempre. Estic en el teu equip i estem junts en aquesta tasca.

PAIDEIA EN FAMÍLIA

Fa un parell d’anys que vaig escoltar una paraula anglesa que no havia escoltat mai (jo, d’anglès no en sé gens ni mica) en una entrevista per la ràdio. L’entrevista em va interessar i vaig voler saber més del tema. La famosa paraula que us deia era “homeschooling” que vol dir “educació a la llar”. Buscant per internet sobre el tema vaig anar a parar a un blog que es diu PAIDEIA EN FAMILIA i que he anat seguint més o menys fidelment durant aquest temps. Resulta que aquest blog s’acomiada de tots els molts seguidors que té. Una llàstima, perquè era molt interessant i, almenys a mi, em feia repensar moltes coses justament perquè era una visió diferent sobre molts aspectes de la vida.

El dia que hi vaig entrar per primera vegada em va enganxar una frase de la famosa antropòloga cultural Margaret Mead que hi ha com a subtítol del blog. Diu: “LA MEVA IAIA VOLIA QUE FOS UNA DONA CULTA, PER AIXÒ NO EM VA PORTAR A L’ESCOLA”. La frase em va fer pensar i vaig creure que, en molts aspectes, tenia molta raó. I possiblement cada dia en té més, gràcies als plans d’educació que els diferents governs s’han anat inventant i que sembla que competeixen per veure si el nou pot ser més dolent que l’anterior.

No sóc pas especialista en educació ni voldria pensar que el meu parer pugui tenir cap valor. però sí que el meu sentit comú (el menys comú del tots els sentits massa vegades) em diu que cada dia s’educa pitjor. I les mostres són cada dia més evidents i només ens cal resseguir algunes opinions dels entesos i del que diuen alguns professors d’universitat de com els arriben els estudiants. Alguns professors diuen que no saben escriure sense faltes d’ortografia, que llegeixen tan malament que moltes vegades no són capaços de comprendre el que llegeixen i que es fa molt difícil seguir els programes...

L’educació a casa és un tema molt debatut i no tots s’hi posen d’acord. Deu tenir les seves pegues i les seves avantatges. En molts aspectes deu ser molt fàcil i en altres molt difícil. I el que potser és més important: per a la majoria de famílies és impossible de fer.

Us deixo les raons que l’autora d’aquest blog donava per tal de que la seva família fes  homeschooling. Cadascú que opini el que vulgui.

Nuestras razones para hacer homeschooling

Educamos en familia porque la única alternativa que conocemos sería la escuela y ese es un lugar feo para los niños.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos sigan siendo siempre sabios.
Educamos en familia porque nos encanta ver crecer a nuestros pequeños, un poco salvajes, fuertes, sanos y sobre todo libres.
Educamos en familia porque necesitamos tener tiempo para soñar, para ser...sin prisas ni horarios ajenos a nuestros ritmos.

Educamos en familia porque nuestra obligación es proteger a nuestros hijos mientras ellos no estén preparados para hacerlo solos.
Educamos en familia porque no nos interesa que esta sociedad absurda y egoísta les inculque sus anti valores.
Educamos en familia porque tenemos la certeza de que si nuestros cuatro hombrecitos crecen seguros de si mismos y felices, de alguna manera estamos haciendo de este mundo un lugar más habitable.
Educamos en familia porque el tiempo de estar con los críos pequeños es muy corto y no queremos perderlo en despedidas.

Educamos en familia porque aunque amamos el silencio, es lindo oír y sentir la casa, siempre tan llena de vida.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos puedan ver nacer, amamantar, acariciar, consolar, criar a sus hermanos pequeños.
Educamos en familia pues pensamos que los primeros años del ser humano son especialmente "sagrados" y que hay que cuidarlos mucho.
Educamos en familia pues es la opción educativa que mejor se adapta a nuestra manera de vivir y entender la vida.
Educamos en familia porque nos encantaría que cuando nuestros hijos fuesen maduros, aún les repiqueteasen porqués.

Educamos en familia pues aunque a veces es sacrificado, por lo general es una labor muy gratificante.
Educamos en familia pues nos gusta la belleza. ¿Puede existir algo más bonito que aprender día a día junto a tus hijos?
Educamos en familia porque no admitimos etiquetas para nuestros hijos.
Educamos en familia porque los niños han de poder ser niños, y necesitan jugar y jugar, sin obligaciones desmesuradas para su edad.
Educamos en familia porque ya hay bastantes fracasos escolares.
Educamos en familia pues queremos una educación de calidad.
Educamos en familia pues creemos en la familia como educadora y no en el Estado.
Educamos en familia porque es bueno que los niños pasen muchas horas al día en contacto con la naturaleza.
Educamos en familia porque nos gustan los retos.
Educamos en familia porque nuestros hijos necesitan y desean estar junto a nosotros.
Educamos en familia pues la vida es la gran escuela. No queremos tenerlos en una "burbuja".
Educamos en familia porque como padres responsables tenemos derecho a ello y a que se reconozca y apoye nuestra opción.
Educamos en familia porque como todos los padres del mundo deseamos lo mejor para nuestros pequeños y hoy por hoy nuestro corazón nos dice que estamos bien así...

Wert vol inventar la sopa d’all

Parlar d’educació no és fàcil i tampoc em sento gens capacitat per fer-ho. Però, des del sentit comú, sí que em sento amb dret de dir-hi la meva sobre aquesta llei que vol fer aquest cap WERT que és Ministro de Cultura, Educación y Deporte d’aquesta cosa anomenada España.

El ministre Wert es pensa que ha inventat la sopa d’all i no s’adona que la cosa és força més complicada del que sembla i que la reforma d’una Llei d’Educació hauria de ser, com a mínim, parlada i consensuada perquè afecta a milers de nens i nenes i a milers de mestres i professors que hauran d’aplicar-la.

La frase “INVENTAR LA SOPA D’ALL” ja se sap que s’aplica en sentit indeterminat -però sempre poc respectuós- als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència i el ministre Wert és una d’aquestes persones plenes de fanfarroneria i estic segur que també de molta mala intenció. Forma part d’un Govern que feia temps que tenia ganes de reformar una llei que no li agradava gens ni mica i ara que té majoria absoluta ho ha aprofitat sense mirar les conseqüències que això pot portar.

El ministre Wert assegura que es tracta d'una reforma pràctica i instrumental que busca millorar la competitivitat dels alumnes espanyols i nega un caràcter ideològic o re centralitzador de competències. El projecte eleva al 75% la capacitat de l'Estat de regular els continguts educatius, retallant el marge d'actuació de les comunitats autònomes i estableix un sistema de fins a quatre exàmens obligatoris i comuns per a tots els alumnes entre els 8 i els 17 anys. Wert justifica els canvis per "els mals resultats del sistema educatiu i per la dispersió de continguts a nivell territorial". Com podeu suposar, tot plegat són excuses de mal pagador que no se les creu ningú.

L’educació és un material molt sensible i ple de desafiaments, sobretot en un món que està canviant a mil per hora. Segurament que no tot està inventat, però sí que hi han molts aspectes que ja han estat ben provats i s’ha vist que no han donat resultats bons. El ministre Wert s’entesta en ensopegar amb la mateixa pedra altre cop i vol encaminar l’educació espanyola cap a l’utilitarisme capitalista, cap al pensament únic i no pas cap a l’humanisme i cap a la llibertat. Segons ell, s’ha de preparar estudiants per un mercat on el capital és amo i senyor i de cap manera es pot preparar gent que pensi. No cal formar. N’hi ha prou en instruir. No cal fer persones lliures. Cal fer robots que, una vegada programats, no donen cap problema i són peces molt valuoses pel mercat capitalista. Educar implica no només aprendre  a fer sinó que, sobretot, implica aprendre a ser, a conviure, a cuidar, a ser persona lliure com molt bé deia el gran educador brasiler Paulo Freire.

Wert vol fer persones-robot amb un pensament únic i controlades des d’una sala situada a Madrid. Des d’allà es dirà el que es pot fer i el que no es pot fer, el que s’ha de dir i el que no. Visca el pensament únic i mori la intel·ligència! Wert és un bon deixeble de Millan Astray quan va deixar anar la famosa frase davant d’ Unamuno:“¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!”

Wert no creu que els pobles puguin ser lliures i creatius. No creu que puguin buscar els seus propis camins amb les seves pròpies maneres de ser. Wert no creu en la diversitat. Wert –en una paraula- vol fer un salt enrere de 50 anys i tornar a una espanya d’esclaus, que és el que era llavors. Si una llei d’ educació no ajuda a fer la gent més lliure i no respecta les diversitats culturals dels pobles no servirà per a res i ja d’inici neix morta. El ministre Wert s’equivoca i s’entesta en l’equivocació. Però no se’n sortirà!

Un salt en el temps

Ahir, en la trobada anual que fem els cosins Gamisans, vam fer una visita al Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera, al Solsonès. Un autèntic, interessant –i una mica nostàlgic, per què no reconèixer-ho?- salt en el temps de més de 50 anys! Tots els cosins tenim una edat similar i tots vam tenir una experiència també semblant de l’escola de la nostra infantesa.

El Museu de l’Escola Rural de Castellar de la Ribera vol donar a conèixer l'evolució de l'escola rural al llarg del segle XX i fins als nostres dies. El Museu de l’Escola Rural està ubicat a Cal Sastre. Es tracta d’una masia que des del 1926 i fins el 1974 va acollir l'escola rural del municipi i proposa un recorregut per l'escola durant el primer terç del segle XX, l'escola rural a la Segona República i durant el franquisme i l'escola rural actual. El museu mostra també una aula de l'escola rural del poble de manera intacta i tal com era a la postguerra.

Entrant en aquella aula retornàvem, d’alguna manera, a la nostra infantesa en veure aquelles parets plenes de fotos, de mapes i d’ objectes plens de records (a vegades bons i altres potser no tant). Llegint frases d’aquells llibres, oberts estratègicament en certes pàgines molt ben triades, et retrobaves amb un tipus d’educació implantada pel franquisme i que ens va marcar molt a tots. L'educació durant el franquisme fou el model d'organització de l’educació implantat durant la dictadura del Generalísimo Franco (1939-1975). Com qualsevol model educatiu, aquest pretenia la  transmissió de valors propis del sistema polític franquista i, a la vegada, eliminar l'obra educativa de la Segona República Espanyola, difonent a les escoles els principis ideològics dels vencedors de la Guerra (In)Civil Espanyola, establint un ideari pedagògic basat en el nacionalcatolicisme i depurar del magisteri el personal docent no afí al règim.

Si et fixes en els llibres que hi són exposats pots veure que els materials lectius o els mitjans de d'expressió emprats havien de passar la censura eclesiàstica o la governamental per tal d'evitar continguts que podien ser considerats massa liberals. Els llibres de text havien de ser fidels als principis del Movimiento i per tant quedaven prohibits tots aquells aspectes relacionats amb els corrents científics i pedagògics europeus. L'escola, com la resta d'Espanya, es trobava immersa en una autarquia cultural, amb omnipresència dels continguts i valors de la religió catòlica.

Tal com explica l’article corresponent de la Wiquipèdia, l’escola franquista, com tots els sistemes educatius, es caracteritzava sobretot en l'etapa del primer franquisme (1939-59), per aportar a les aules els valors patriòtics i religiosos del règim:

• Es penjaven el crucifix, el quadre de la Immaculada i el retrat de Franco a cada aula.
• Obligació de resar el Parenostre a l'inici de la jornada lectiva.
• Per entrar a l'aula calia dir la frase, a tall de cortesia "Ave Maria Purísima" que s'havia de respondre amb "sin pecado concebida".
• Pujar i abaixar la bandera a l'inici de la jornada escolar i quan aquesta finalitzava, acompanyant l'acció de la cantada de l'himne de la falange el Cara al Sol.

En els primers temps del franquisme, professors i alumnes havien d'assistir obligatòriament a la missa dels diumenges, processons.

L'ensenyament es feia tot en castellà (tret de llocs petits i apartats com en el cas d’aquesta escola rural) i hi havia una separació de matèries a cursar per als nois i les noies. Els nois havien de cursar la matèria de "Formación del Espíritu Nacional" i les noies "Labores del Hogar".

S'invertia poc en educació i per aquest motiu les escoles públiques o Nacionales, amb pocs recursos i condicions precàries, acollien els alumnes de les classes populars; mentre que les classes benestants duien els seus fills/es a les escoles privades, la majoria d'ordes religiosos, que comptaven amb més recursos i tenien el control de l'ensenyament secundari i la formació de les elits.

En fi, tota una bonica experiència que us convido a tastar a tots aquells que ja comenceu a tenir uns anyets i que segur que aquestes imatges us diran alguna cosa. Nosaltres ens ho vam passar molt bé i la visita ens va agradar.

Les mentides sobre l’escola catalana

Ja m’hi he trobat moltes vegades i –si voleu que us sigui sincer- és molt desagradable: haver de defensar-se de mentides i de prejudicis és de les coses més difícils, perquè els estereotips i els esquemes mentals -creats des de fa temps i per mitjans molt poderosos- estan molt arrelats.

I una d’aquestes mentides és la que corre a les espanyes que aquí al nostre país està pràcticament prohibit el castellà i que a les escoles només s’ensenya català. És el tòpic que es cuida bé d’escampar la caverna mediàtica cada dia des de les seves emissores i diaris, refermats per les injustes sentències dels caducats i podrits tribunals espanyols.

Ara ens tornem a trobar amb el mateix de sempre: l'auto del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fa complir la injusta sentència del Tribunal Constitucional. Dic injusta amb tota raó: perquè sempre escombren cap a casa i qualsevol interpretació que es pugui fer de la llei sempre (ho heu llegit bé) SEMPRE és en contra de Catalunya. Si això és justícia, que baixi Déu del cel i ho vegi!

Ho diu clarament Muriel Casals: "Ho vivim com una agressió i una persecució a la llengua catalana". Una agressió més que s’afegeix a la llarga llista d’agressions històriques contra el nostre país.

Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses i no puc opinar sobre models educatius. Però sí que llegeixo coses de gent entesa que diuen que la immersió lingüística és de les millors coses que s’han fet en democràcia a Catalunya. I ara venen i ens ho foten per terra! Dramàtic!

Podeu llegir vosaltres mateixos un d’aquests articles que us deia. Es titula:

Gràcies a la immersió lingüística. Models d'escola i models d'educació lingüística.(Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15) d’un especialista en el tema que es diu Joan Badia Pujol i que demostra clarament que l’escola catalana s’ensenya com s’ha d’ensenyar.

“A Catalunya l’escola es defineix com a "escola catalana en llengua i en continguts". Això vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengües oficials --català, castellà--, no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català.

• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també es fa en català en la pràctica totalitat dels centres educatius.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera -i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també han augmentat els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).

Pel que fa als continguts, hom segueix el currículum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currículum català adapta els ensenyaments mínims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest és l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competències pròpies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú que propugna la Constitució espanyola per a tots els ciutadans de l'Estat espanyol.”

Però, així i tot, la mentida continua!

Aquests bojos que ensenyen

Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.

Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.

“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els Conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d'hora al matí i ja són a l'escola una hora abans, altres surten de l'escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d'anada i 100 més de tornada. Són bojos.

A l'estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l'hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d'aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d'excursió amb els seus alumnes i s'encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.

Què serà d'ells i elles. A la nit somien amb l'escola, se'ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.

Són dones i homes, casats, solters, ... de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d'ells ciutadans competents.

Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d'ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l'ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.

Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s'alegren quan els seus alumnes avancen.

Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d'alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d'ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!

El talent

SIR KEN ROBINSON té una conferència meravellosa a YouTube (Sir Ken Robinson, Les escoles maten la creativitat, TED 2006) en la qual explica la història d'una famosa coreògrafa anglesa, Gillian Lynne, que quan era una nena va estar a punt de ser diagnosticada de trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) perquè no era capaç de romandre asseguda a la seva cadira. Als sis anys la va portar la seva mare a un especialista i després d'una estona d'entrevista amb la mare i amb Gillian, l'especialista li va dir a la nena que la mare i ell sortirien fora, que ella esperés una estona asseguda allà fins que tornessin. En sortir li va posar música i va dir a la mare que mirés per una finestreta la seva filla.

Efectivament, gairebé només començar la música Gillian va començar a moure’s al seu ritme d'una forma sorprenent per la seva naturalitat i la seva gràcia. "Senyora, -li va dir després d'uns minuts l'especialista a la mare de Gillian- la seva filla no és hiperactiva, la seva filla és ballarina. "Gillian, després d’educar i desenvolupar en una escola de dansa el seu do, va ser una internacionalment reconeguda coreògrafa pel seu treball en musicals com ara Cats o El fantasma de l'òpera.

¿Això del do, o del talent, és només una cosa que algunes persones afortunades tenen, o és quelcom intrínsec a l'ésser humà, amb independència de les seves variacions i diversitat d'una persona a una altra? Jo sóc dels que pensen que tots en tenim, però moltes vegades tenim els suports i oportunitats necessaris  per desenvolupar-los. És feina de l’escola? Potser sí; però no només de l’escola sinó de tota la societat, començant per casa. És la societat  -en tots els seus àmbits- qui ha d’ajudar i posar els elements necessaris perquè tothom pugui desenvolupar els seus talents.

Per sortir de la crisi: valors i ètica

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L'ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L'origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l'espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l'espai europeu d'educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l'alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l'alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l'empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Homenatge als mestres

El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979)  es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols  "Que porquería es el glóbulo" i “La mosca es un incesto”.

Us recomano aquests llibres per passar una bona estona.  Ara som en altres temps. Ens hem tornat tots més moderns i, a més dels exàmens escrits, tenim el telèfon mòbil amb els corresponents SMS. Un altre mestre uruguaià -Óscar Cabrera- n’ha fet també una recopilació. Esperem que un dia es decideixi a publicar-ho, sigui en forma de llibre electrònic o de blog per estar més al dia i amb les noves formes de comunicació dels actuals temps.

Us en deixo un tast i …que us hi divertiu!

Notas o SMS al maestro Oscar Cabrera
• Maestro mire que la Tati no yeba el CD del libro que lo perdió
cuando junto con otros a la salida hicieron una competensia de
lanzamiento de CD al aire y el de ella se voló para la casa de una
gente y no lo pudimos recuperar.
---------------------------------------------------------------------------------------
• Maestro: Después de saludarlo le comunico que hoy no boy porque
me duele la cabeza y la barrija de unos guevos fritos rebueltos con
pollo, ensalada, mayonesa con poroto con fariña boniato y arroz con
leche que comí. Mi madre me hizo un te de carqueja si no mejoro me
yebará al dotor porque puede ser apeniciti. Bairon.

---------------------------------------------------------------------------------------
• Don Maestro: Mi hijo no fue a la escuela hoy porque le lavé los
championes porque los que le dio la maestra Ana Mary no se los quiere poner porque dice que deben ser de algun chuleciento.
---------------------------------------------------------------------------------------*Maestro: Estoy muy malo con usted porque me dejó repetidor y no
puedo seguir yunto con la Anita. Pero algún día, cuando yo sea dotor y
uste esté viejito yeno de reuma y desacalabrado me boy a cobrar.

---------------------------------------------------------------------------------------
• Señor : Pedro no va a la escuela por que tiene gómitos
impulsivos de unos aperiás con porotos y moñatos que se comió.

---------------------------------------------------------------------------------------
• El Nelson va tarde porque tuvo que dar vuelta que se le olvido
la XO en el cagón.

---------------------------------------------------------------------------------------

+ Señor maestro:  Le pido que lo deje al Raúl un mes en penitencia
porque me falsificó la firma en el carné y ni siquiera me lo amostró.
-------------------------------------------------------------------------------------------* Maestro: Desearía que si mañana hay canto porque la profesora
falta bastante, no la deje cantar porque le duele muncho la garganta,
y que no vaya a la gimnasia porque anda con un mal yeito en un tendón de un porraso que se dió, que no la deje jugar al balón, ni tomara agua fría que le sige doliendo la garganta y que tampoco la mande a sentar muy atrás porque no ve nada, y que no se siente con el Nelson porque le roba los colores , o con el Robinson que le come la goma ni con Ana porque le enseña palabrotas y menos con Halizon que está yena de piojos y la contagia.
-------------------------------------------------------------------------------------------• Maestro Jose no va al Club de ciencias porque hay mucho piche
suelto y capaz que usted no lo cuida como debe.

-----------------------------------------------------------------------------------------

• La Cecilia no fue a la escuela esta semana porque anda putiando
por la caye y no ay quien pueda con ella. Si la reto me amenasa con ir
al INAME y si la dejo haser lo que quiera el INAME dise que no la
cuido. Que hago? Podía venir usted a buscarla.
------------------------------------------------------------------------------------------*Carlitos no yeva los ranacuajo que le pidió porque las
canaletas solo tienen agua podrida, pero le lleva ese perrito que pa
estudiarlo debe ser igual.

----------------------------------------------------------------------------------------
• El Bruno no encontró los renacuajos, en su lugar le lleva esa
araña que también tiene meta morfinosis porque los a los huevos los
tiene en una bolsita..
-------------------------------------------------------------------------------------------
• Maestro la Noelia inventó que teníamos campo en Arbolito porque
quería medir el viento con usted, pero es mentira solo tenemos una
vaca, y si sigue diciendo eso la voy a moler a palos porque me van a
sacar el Plan de Mergencia.

-------------------------------------------------------------------------------------------
• No le voy a levantar la computadora a Nicolás porque no me hace caso ni me respeta. Que se quede sin computadora denla para otro niño de esos que no tienen células.
-------------------------------------------------------------------------------------------
• Mire maestro que Robinson le comió la merienda a Sabrina solo
por joder y no porque estuviera muerto de hambre. El padre está en
Haití pero cuando venga lo acomoda, ahí le mando un pan con mortadela.

------------------------------------------------------------------------------------------

* Señor maestro: La Leticia no se va a ser socia de CODEOM porque en esas cooperativas siempre hay una manga de comunistas.
------------------------------------------------------------------------------------------.
• Anita perdio el cede que venía con el libro porque el hermano
dijo que lindo y lo tiro contra el viento y hasta ahora lo estamos
buscando no sabemos adonde voló, mi marido lo molio a lasasos y le
digo que si no lo encuentra le va a sacar otro del lomo. Perdone
maestro.

------------------------------------------------------------------------------------------

• Las Mari puso el cede en el dbd del libro y asta ahora no lo
pudimos sacar parese que el dbd se trancó y ai que yabarlo a un ténico pero eso sera cuando tenga dinero asi que disculpe pero no puede yebar el cede.
------------------------------------------------------------------------------------------*Cuando saqe una quinela con la plata del plan le pago todo el
año la fomento.Menos mal que uste no pide plata pa fotocopias ni pa
los viages porque sino se hiba a quedar alfabeto, poque mi compañero está sin trabajo y no tenemos mas remedio que ir juntando en la basura pa poder sustituirnos.
-----------------------------------------------------------------------------------------

Shakira mou el cul i fa moure els caps

Una amiga m’acaba d’enviar aquest vídeo amb una nota que diu: “No deixis de veure’l – té traducció i és molt interessant! (almenys per a mi)”.

Sabeu quina ha estat -us sóc ben sincer- la meva primera reacció en veure que era un vídeo de Shakira?.

-”Ara m’he de posar a mirar un vídeo de Shakira, que no m’agrada gens com canta, ni com balla, ni és el tipus d’artista que acostumo a escoltar o mirar?”. Em sembla que mai abans havia escoltat amb atenció res d’ella, ni havia vist cap vídeo. Simplement era una artista que no m’interessava gens ni mica. Amb aquests antecedents que us explico m’he posat a veure el vídeo; amb una mica de curiositat i esperant veure a la noia cantant i ballant de la manera particular com ho acostuma a fer.

I he vist el que no m’esperava. Reconec que moltes vegades ens movem per prejudicis. Massa vegades ens succeeix això. Reconec que no està bé i penso que hauríem de corregir aquesta manera de fer i de pensar, si volem que la nostra ment s’obri una mica, cosa que ens és ben necessària a tots.

L’inicial recel es transforma amb l’agradable sorpresa d’una noia educada, parlant en un perfecte anglès (segons diuen, ja que jo no en sé gens) i fent un excel.lent discurs de més de deu minuts i sense cap mena de guió ni suport escrit dirigit als estudiants de l’ Oxford University!

Trobo que va fer un molt bo i intel-ligent discurs sobre el futur de la humanitat, sobre els valors de l’educació, sobre la seva implicació amb causes socials al seu país i dient coses prou interessants i que fan pensar una mica. He canviat la imatge que tenia d’aquesta noia, encara que artísticament segueixi sense agradar-me.

Veieu el vídeo, si no el coneixeu, i a veure si us agrada tant com a mi.

No pot ser excusa de res, però és la raó de tot

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d'un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana- que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l'Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i... bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

El millor joguet

S’atansen els Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Ens llevàvem sols.

A vegades el que ens deixaven era ben poca cosa. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il·lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…

El millor joguet és aquell que fa que es rebi amb il·lusió i que faci perdurar aquesta il·lusió durant molt de temps. Voldrà dir que és el joguet adequat si entreté i educa (la ment o el cos). Jugar és essencial per al desenvolupament equilibrat del nen i cap a la seva preparació per a la seva vida adulta. Aquí podríem recordar les paraules de l'especialista en educació infantil Jean Château: "un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar".

Per tant, escollir una bona joguina no és fàcil. No necessàriament  és aquella que està de moda (cada any n’hi ha alguna de nova), ni aquella que anuncien tant per TV, ni la més cara, ni la més atractiva. Cal veure els gustos de l’infant, els seus interessos i les seves necessitats. Veure què vol i què necessita. Pensem que, a més de joguets, hi ha llibres que ajudaran a que aprenguin i fomentaran la seva imaginació. Una de les coses que recordo més dels meus Reis de quan era petit, són els llibres que em posava a llegir frenèticament el mateix dia de Reis. De llavors em ve el gust a llegir i escriure.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals (aniversari, onomàstica, etc). I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el reis a nosaltres? Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?

Qui diu que el piano s’hagi de tocar amb les mans?

Noi xinès tocant el piano amb els peus.

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

       -L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

       -L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus  (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?