Consumeixo=existeixo

Chuck Palahniuk  fa dir a un dels seus personatges (Tyler Durden) de la seva seva famosa novel·la El Club de lluita unes frases que s’han fet famoses: “Tu no ets la teva feina. No ets el diner que tens al banc. No ets el cotxe que condueixes. No ets el que hi ha dins de la teva cartera. No ets la marca dels teus maleïts pantalons. Ets la merda obedient del món”.

Però, per desgràcia, no ens ho hem acabat de creure. La majoria no ens ho creiem. “No ens creiem que la gent no necessita cotxes immensos i que el que necessita és respecte. No necessita armaris plens de roba, necessita sentir-se atractiva i demana excitació, varietat, bellesa. La gent no necessita passatemps electrònics, necessita fer, amb la seva vida, alguna cosa que pagui la pena [...]. Intentar omplir aquests buits amb objectes materials és provocar una fam insaciable de falses solucions per a problemes reals que mai es realitzen. (Més enllà dels límits del creixement-CLUB DE ROMA, 1992).

L’apunt d’avui és conseqüència de la lectura que acabo de fer del número 123 de Quaderns Cristianisme i Justícia (Consumeixo=existeixo) sobre el consum i el consumisme. Per tant, ja des d’ara aviso que no hi ha absolutament res meu en aquest apunt d’avui. Simplement el ressò que he sentit dins meu en llegir aquest quadern i la mínima feina d’escriure-ho. Només em cal dir que recomano vivament la lectura d’aquests quaderns. No en trobareu cap que no valgui molt la pena.

El preu del consumisme qui el paga?. Els països empobrits paguen els plats trencats del malbaratament. Molt abans, en major mesura i amb repercussions més greus que els enriquits, ja que tenen menys capacitat de resposta. Per exemple, davant la pujada del nivell del mar com a conseqüència de l’escalfament global, als Països Baixos podrien construir un gran dic, a Bangla Desh, no; milers de persones haurien de fugir, o morir. Aquest tipus de desenvolupament funciona com un triangle viciós: consumisme que genera contaminació i destrucció que acaben per traduir-se en pobresa; pobresa que, al seu torn, contamina i destrueix. La societat de consum exigeix sobreexplotació de la Naturalesa, explotació del Sud pel Nord, redistribució injusta de la renda en el Nord i en el Sud.

Un exemple el tenim amb un estri que fem servir cada dia: el mòbil. Un telèfon mòbil és més d’un 50 % plàstic, al voltant d’un 25 % metalls i la resta, ceràmica i vidre. Cal afegir la mà d’obra i altres despeses de producció, comercialització i transport. Les companyies els regalen perquè els compensa el que paguem pel seu ús. Podrien durar 10 anys, però la mitjana de canvi està entre 18 i 30 mesos. A Espanya hi ha més mòbils que persones; si no fos per les renovacions, el mercat estaria saturat. Els fabricants són transnacionals que practiquen la deslocalització, que consisteix en tancar empreses, deixant un rastre d’atur,  la recerca sempre de pitjors condicions de treball. Un component de les bateries és el coltan, que s’obté d’un mineral, el 80 % de les reserves del qual es troba a Àfrica, sobretot en una zona bèl·lica, la República Democràtica del Congo, «on més de 10.000 miners recullen en condicions infrahumanes aquesta argila rica en coltan», segons la Fundació Terra. El preu d’aquest mineral s’ha disparat a causa del boom de l’electrònica, així que no només aviva la violència, sinó que la finança. A la vista de tot això, potser seria tan clar que els mòbils siguin tan barats.

El primer que hauríem de fer és preguntar-nos :Per a què serveixen les coses?. En principi, adquirim objectes i usem serveis perquè els necessitem, i per a això són produïts. La societat de consum subverteix el procés de satisfacció de les necessitats humanes: es crea la demanda del que convé produir; convencent a la gent del que necessita. La relació entre l’objecte i la seva funció primària s’allunya. La funció dels objectes continua sent satisfer necessitats, però no les que semblen òbvies. És aquesta anomalia el que produeix deteriorament ambiental i empobriment. Però no automàticament felicitat.

Motivacions del consum:

• Consum emulatiu: Volem tenir el que té el veí, volem tenir el que apareix a la televisió com a propi d’una classe social ideal a la què voldríem pertànyer.
• Afany de compensació. Quan algú ha tingut un disgust diu: «Doncs mira, vaig a comprar-me alguna cosa». O això que ara es diu tant: «Has d’estimar-te més» i llavors ve l’argumentació: «és que em diuen que m’he de voler més i me’n vaig a les Guaianes…».
• Demostrar èxit. I en què es mostra l’èxit? En mostrar béns de consum costosos. La gent s’adona llavors que «són algú». Aquest mecanisme és terrible, perquè si els altres m’estimen perquè jo estic lluint una gran quantitat de meravelles, jo també m’estimaré o no segons això.

Preguntes imprescindibles: Si els éssers humans ens caracteritzem com a tals pel fet de ser conscients, la primera cosa que hem de fer és prendre consciència del que estem fent. Això ja és donar una passa. Hem d’adonar-nos que aquesta és la dinàmica de les nostres societats. Pensem-ho i donem una passa més. Preguntem-nos si ens agrada. Ens sembla que volem continuar fent el mateix? Se suposa que som éssers lliures i això és el que ha de portar a preguntar-nos cadascú: Què es consumeix? Qui ho consumeix? Qui decideix el que es consumeix?

Quatre paràmetres per avaluar el consum des del punt de vista ètic:

• a) si ens sembla alliberador
• b) si ens sembla responsable
• c) si ens sembla just
• d) si ens sembla «felicitant»

Consumir és imprescindible per viure, el problema és que una part de la humanitat consumeix massa poc i una altra, massa. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) assenyala que el consum ha de ser compartit (garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de tots), enfortidor (augmentar la capacitat humana), socialment responsable (el consum d’uns no ha d’amenaçar el benestar d’altres ) i sostenible (no posar en perill les condicions de vida de les generacions futures).

Els nous temples

A la mateixa velocitat que les esglésies es buiden, es van omplint els grans magatzems i les botigues, que han de buidar els estocs per tal d’anar engreixant el sistema. Som als darrers dies de les rebaixes. Aneu de pressa que ja no queda res!

He de confessar –amb certa vergonya- que aquest any no he anat de rebaixes. Potser és perquè no necessitava res urgent o és que certes coses cada vegada em fan més mandra. Comprar per comprar no m’ha agradat mai massa. Però és que ara ja no m’agrada gens i, quan ho faig, em sento malament. I les aglomeracions em causen claustrofòbia.

Ja sé que els comerciants em miren malament i, si segueixo així, algun dia em denunciaran per atemptar contra el sistema. Però no hi puc fer més. Sóc d’aquells que no canvien de mòbil, que no compren compulsivament i que passen de modes i tendències. Més aviat sóc partidari de fer durar les coses perquè sé que tot torna. El famós mite de l’etern retorn es fa realitat  cada temporada de cada any. No em miro els anuncis, miro poc la tele, i passo bastant per damunt de la publicitat dels diaris. El màrqueting amb mi no funciona massa perquè en lloc d’estimular-me, m’avorreix.

L’home (homo faber) ja no crea per satisfer les seves necessitats sinó que crea per consumir i fer consumir frenèticament i sense necessitat. O, més ben dit, crea per crear necessitat rere necessitat. I crea els productes per tal que durin poc i se n’hagin de comprar de nous. Per això hi ha el crèdit, la moda i la publicitat. El consum és com anar en bicicleta: si es para , cau.

Però convé recordar una cosa, que em sembla que deia Voltaire: “Només és immensament ric aquell que sap limitat els seus desitjos”. Recordem-ho de tant en tant, que em sembla que és un bon consell.

2 cartes d’amor i una queixa desesperada

Endesa, com moltes altres gran companyies, fan els que els dóna la gana i ningú els para els peus.

Un usuari canari ha protestat i ho ha fet amb intel·ligent humor i molta altura. Us deixo la carta per si un dia us arriba a vosaltres. D’aquesta manera ja tindreu la resposta a punt.

Carta d’ENDESA a un usuari canari i resposta d’aquest mateix usuari

I.-Primera carta de amor
“Estimado señor:
Endesa Distribución va a proceder próximamente a la sustitución de su contador de electricidad por uno nuevo que dispone de capacidad de Telegestión, en cumplimiento de la normativa vigente (RD 1110/2007 de 24 de agosto y Orden TC/3860/2007 de 28 de diciembre). El nuevo sistema de Telegestión permitirá entre otras funciones la lectura a distancia de su consumo.
A lo largo del próximo trimestre, un operario autorizado por Endesa sustituirá el contador que usted tiene actualmente instalado. Si su contador se encuentra en el cuarto de contadores o es accesible desde el exterior de su vivienda, no será necesario que usted esté presente. En caso contrario, el operario se pondrá en contacto con usted para poder realizar el cambio de contador.
El coste de la sustitución correrá a cargo de Endesa y usted sólo tendrá que abonar una cantidad en concepto de Derechos de Enganche, que según se establece en la legislación actual asciende a 9,04 euros. Por otra parte, el coste mensual de alquiler del contador a aplicar será de 0,81 euros.
Si necesita cualquier aclaración sobre esta sustitución o desea realizar alguna consulta, puede contactar con nosotros dirigiéndose al Teléfono de Atención de Endesa Distribución Eléctrica 902 509 600. Estaremos encantados de atenderle.
Agradeciendo de antemano su colaboración, reciba un cordial saludo”.

II.-Respuesta. Segunda carta de amor
“Estimados señores de Endesa Distribución:
He recibido su amable carta de fecha indeterminada (porque no la ponen) en la que me comunican una serie de hechos consumados basados, naturalmente, en que ustedes como monopolio hacen siempre lo que les sale de los electrones y a nosotros, como miembros de la honorable manada de borregos forzosamente consumidores, nos queda la única opción gozosa de pagar.
Les dirijo esta carta porque en el texto que me han enviado, como a otros muchos miles de consumidores, supongo, existen algunas cuestiones que me han sumido en un estado de estupor, catatonia y asombro. O dicho de otra forma, que me han fundido ustedes los plomos.
Porque vamos a ver. Me dicen ustedes amablemente que van a proceder a cambiarme “mi” contador de electricidad. Una cuestión bastante curiosa porque resulta que en el desglose de la factura que les pago a ustedes todos los meses les abono una cantidad en concepto de alquiler de contador. Y digo yo, ¿cómo es posible que les haya pagado un alquiler por algo que  era mío? ¿Habrán incurrido ustedes, mi querido monopolio, en un involuntario y pequeño error por el que me han estado cobrando indebidamente una modesta pero significativa cantidad a lo largo de los últimos años?
Sigo adelante con la carta y observo que me cuentan ustedes que el nuevo contador permite la lectura a distancia (es decir, más gente al paro, me temo, maldita tecnología) lo cual, como fácilmente comprenderán, a los usuarios nos la refanfinfla. Dicho de otra manera, que me da igual que lean ustedes el contador a medio metro o desde las quintas chimbambas, a condición de que las lecturas sean las reales.
Añaden que el coste de la sustitución -en cumplimiento de la normativa legal- correrá a cargo de Endesa. Y digo yo que faltaría más que nos cobraran a nosotros por algo que ni hemos pedido ni maldita la falta que nos hace. O sea, que les agradezco la información aunque me resulte irrelevante. Lo que me llena de asombro es que me indiquen que “solo” tendré que abonar “una cantidad en concepto de derechos de enganche que según la legislación actual asciende a 9,04 euros”. Vamos a ver, querido monopolio, ¿cómo nos van a cobrar a los usuarios un reenganche de un desenganche que ni hemos pedido, ni hemos contratado? Porque digo yo que porque a ustedes les salga del flujo de electrones cambiar los contadores, como les podría dar por cambiar esas divertidas torretas eléctricas de colorines con las que generosamente nos han adornado las autopistas para mejorar nuestra imagen turística, ¿a mi que me cuentan? Eso del derecho de enganche, que debe ser un asunto más complejo que el derecho romano, es un devengo que se produce cuando un usuario se da de alta en la red por primera vez o lo vuelve a hacer después de que le hayan cortado la luz por impago. ¿Pero cómo le pueden cobrar enganche a un consumidor que no se ha desenganchado, que está al corriente de sus pagos y que tiene un contrato vigente con ustedes para el suministro en unas condiciones pactadas?
Es que si tenemos en cuenta que tienen ustedes, un suponer, 600.000 usuarios en Canarias, a casi diez euros por barba, se van a embolsar así como quien no quiere la cosa unos seis millones de euros, que hay meses que no los gana uno, créanme, aunque sea expresidente de Gobierno y además de llevarse 80.000 del ala al año limpios de polvo (aunque no me consta que de paja) cobren por hacer de lobby para algunas de las grandes empresas españolas.
Lo que ya me descalabra completamente es que añadan -supongo que intentando convertir la carta en un relato kafkiano- que el coste mensual del alquiler del contador a aplicar (un lapsus sintáctico porque en todo caso querrán decir ustedes ·el costo mensual a aplicar del alquiler del contador...·) será de 0,81 euros. A veeeeerrr. Si el contador es mío ¿me van a pagar ustedes 0,81 euros mensuales? ¿O será que realmente el contador es de quien es -es decir, de ustedes- y amablemente me comunican que me van a cobrar esa módica cantidad mensual?. Y si es de ustedes, ¿por qué principian hablando de “mi” contador?
Queridos amigos del monopolio. No se líen. El contador es de ustedes. Lo era antes y lo es ahora. Por eso me cobraban antes el alquiler y me lo van a cobrar ahora. Y lo cambian ustedes por imperativo legal, con lo que esa pretensión de cobrarles diez euros a los usuarios me parece sencillamente que es sacar las patas del tiesto y echarle un poco de morro al asunto. Sobre todo porque lo que realmente se callan en su amable carta -en las cartas, como en la vida, es más importante lo que se calla que lo que se cuenta- es que el nuevo contador tecnológicamente avanzado que nos están cascando por decisión unilateral les va a permitir a sus señorías detectar a aquellos usuarios -viviendas, oficinas, bares, restaurantes y otros- que están consumiendo ligeramente por encima de la potencia contratada. O dicho de otra manera, que aquellos consumidores que tienen con ustedes un contrato de potencia de 5 kw y resulta que de media están consumiendo un poco por encima -que como bien saben son un porrón- van a tener que pagarles esa energía extra con un sustancioso recargo y, de propina, estarán obligados a realizar un nuevo contrato de mayor potencia. Es decir, que con esos nuevos contadores van a detectar ustedes los pequeños sobreconsumos que ahora se les escapan, van a cobrarlos con banderillas y van a hacer el negocio redondo aumentando el rango de potencia de los contratos. Ustedes lo saben. Yo lo sé. Los usuarios no lo sabían.
Resulta descorazonador que mientras hacen ustedes todo esto, la gente que se supone que representa los intereses de los ciudadanos sigan discutiendo del sexo de los galgos y los podencos. Si esto fuera un libre mercado, allá penas porque estarían ejerciendo con toda legitimidad sus derechos como empresa y los usuarios estarían en condiciones de elegir. Como resulta que tienen ustedes el monopolio real de la distribución no estamos hablando de un mercado libre y las reglas del juego deben ser distintas. Desde luego no deberían pasar porque ustedes hagan lo que les salga del forro de los cajones de los electrones y a los usuarios, forzosos, no les quede otra que tragar.
Les agradezco su amable y distorsionada información en torno a sus planes para apretarnos un poco más los bolsillos, les recomiendo encarecidamente que su grupo de producción compre energías renovables de los nuevos parques eólicos del Cabildo de Tenerife (y de paso quesos, vino, yogures, piensos, vacas... o jugarse incluso unas perritas en los casinos de la casa) y les aseguro que como se les ocurra cobrarme diez euros por un reenganche que no he pedido, pienso acudir a la Organización de Consumidores y Usuarios para que no me hagan ni puñetero caso, perder el tiempo, frustrarme y pensar una vez más que estamos indefensos ante los monopolios, los mercados intervenidos y los ineptos que se suponen que tienen que defendernos.
Reciban un cordial saludo.

III.-Y una objeción desesperada
PD. El número de información al que me indican en la carta que debo llamar (el 902 509 600 de Atención al Cliente de Endesa Distribución Eléctrica) es un call center -como dicen los modernos- que está en Madrid (me gustaría que creen puestos de trabajo donde yo pago, no sé si me entienden). Te atiende primero un sistema robotizado y luego una amable persona que solo acierta a repetir el manual de la compañía que viene a ser: “Le entendemos, pero le vamos a cobrar. Esto es lo que hay”. Ah. Y el número es de tarificación especial, de pago, con lo cual además de esperar, preguntar y no tener respuesta, también terminamos pagando. Por cierto, por mucho que me he leído las disposiciones legales que citan en su carta -y otras- sobre el cambio en los equipos de medidas básicos, por ninguna parte he visto otra interpretación que la de que son ustedes los que deben instalarlos y pagar el coste de la instalación.

Dubtós honor.

A la gent normal i corrent li agrada esforçar-se per fer les coses bé, per ser bones persones, per millorar, per no fer el ridícul  i quedar bé, perquè els demés tinguin una bona opinió d'ells...

Però es veu que n'hi ha que no pensen així. Voleu un botó de mostra? Aquí el teniu. Segons FACUA, (una associació de consumidors andalusa prou seriosa), ha fet una enquesta entre els seus socis i seguidors per trobar el pitjor del pitjor. Els resultats definitius seran publicats els dia 15 de març, Dia Mundial dels Drets dels Consumidors. De moment, ens ofereix uns resultats provisionals que ja indiquen clarament per on aniran les coses.

De moment, el rànquing és el següent:

Les cinc empreses que han estat seleccionades per les nominacions són:

Air Comet, Ryanair, Telefónica Movistar, Vodafone i Orange.

Air Comet. La companyia aèria de Gerardo Díaz Ferran, (el president de la gran patronal, la CEOE), va paralitzar la seva activitat deixant a terra milers de passatgers, bona part d'ells immigrants, sense donar la cara, buscar vols alternatius ni indemnitzar pels greus perjudicis causats .
Orange. La multinacional francesa de telecomunicacions destaca per les seves ofertes enganyoses, preus excessius, abusos amb els consumidors i manca d'atenció als seus reclamants.
Ryanair. L' aerolínia irlandesa menysprea les reclamacions dels seus passatgers contestats en anglès i rebutjant el pagament de les compensacions per cancel·lacions i grans retards o la devolució de recàrrecs cobrats irregularment. També destaca per les seves ofertes enganyoses i les seves elevades tarifes per portar equipatge.
Telefónica Movistar. La companyia de telecomunicacions espanyola, líder del sector, no és el millor exemple a imitar per seus competidors, per les seves elevades tarifes, les seves pràctiques abusives i el maltractament a les reclamacions dels usuaris.
Vodafone. El gegant britànic de les telecomunicacions -primer del món-, no destaca precisament pel bon tracte als seus clients, incorrent en pràctiques que van des de la publicitat enganyosa fins la desatenció de les seves reclamacions, que se sumen als seus alts preus.

El pitjor anunci:
Els cinc nominats al pitjor anunci del any són la publicitat d'Actimel, de Danone; FRENADOL, d'McNeil; Silueta, de Bimbo; Vodafone Passport, de Vodafone, i la campanya:  'Si ets legal, ets legal', del Ministeri de Cultura.

Quant a la pitjor pràctica empresarial:

Les nominades són les clàusules de les hipoteques, el cobrament per l'atenció de consultes i reclamacions, els recàrrecs de les companyies aèries, les irregularitats en les factures elèctriques de començaments de 2009 i el correu brossa telefònic.

Pobrets consumidors... Estem ben arreglats!

Etiquetes de Technorati: Consum,Empresa

El gran frau de la grip A.

Joaquin Ventura en "Fe adulta" recull una afirmació molt gruixuda que va fer Wolfgang Wodarg, president de la Comissió de Salut del Consell d’Europa. O sigui, qui fa aquesta afirmació té autoritat. No és un qualsevol. I l'afirmació és la següent:

" L’OMS i les farmacèutiques van inventar-se una crisi falsa per a vendre vacunes". Segons ell “la grip A és un dels escàndols mèdics més grans d’aquest segle”. I ha afegit “la suposada pandèmia és un muntatge dels gegants farmacèutics i l’Organització Mundial de la Salut”.

Wodarg ha afirmat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va suavitzar la definició de pandèmia perquè els científics li van demanar, i que les companyies farmacèutiques ho van aprofitar per aconseguir contractes de venda per a les seves vacunes. Només en el quart trimestre del 2009, una companyia la Glaxo SmithKline, havia ingressat 1700 milions de dòlars gràcies a les vendes de vacunes contra la grip A H1N1.

Com a resultat, els governs han gastat milions d’euros en campanyes de vacunació. A més a més, milers d’animals que van donar positiu en les proves de grip A H1N1, han estat sacrificats.

El Consell d’Europa investigarà aquestes acusacions, i això és una mala notícia per a les companyies fabricants de les vacunes i els medicaments contra la grip A.

Ja el juliol del 2009 va quedar clar que el nombre de morts que es produïen entre els malalts de grip A era menor que les que es produeixen amb la grip estacional comuna, però la OMS no va dubtar en qualificar la malaltia com a pandèmia. La declaració de què la grip A era una pandèmia va ser definitiva per a què els governs compressin aquestes grans quantitats de vacunes. Països com França, el Regne Unit, Alemanya, Holanda o Espanya es troben ara amb grans estocs de vacunes que no han utilitzat.

Wodarg ha explicat que, en opinió seva, la raó per a què tot això hagi passat cal buscar-la en els brots de grip aviar H5N1 que van produir-se fa pocs anys. Com que aquest virus sí que va ser realment perillós, els governs van firmar contractes amb les empreses farmacèutiques en els quals es comprometien a comprar vacunes i fàrmacs si es produïa una pandèmia. En aquest cas, els fabricants d’aquests productes podrien fer efectius els contractes.

“Per a poder vendre els seus fàrmacs i vacunes contra la grip aviar, les companyies farmacèutiques han pressionat als científics i agències oficials, responsables de la salut pública, per alarmar als governs de tot el món”, ha dit Wodarg.

Així, s’han malgastat els recursos econòmics destinats a la salut pública en estratègies ineficients de vacunació. A més a més, “s’ha exposat de forma innecessària a milions de persones al risc de patir efectes secundaris desconeguts a causa d’unes vacunes insuficientment testades”, ha posat de manifest el president de la Comissió de Salut.

Si el Consell d’Europa estableix en la seva investigació que aquest “circ” ha estat una “voluntària i cínica” manipulació de les companyies farmacèutiques, les demandarà per obtenir-ne compensacions.

http://www.feadulta.com/elReino_fraude-gripe-A.htm

Després d'això em pregunto:

-Com podrem seguir fiant-nos dels nostres governs i d' institucions tan aparentment serioses com la OMS?

-Per què tanta gent -també aparentment seriosa- va criticar tant la monja benedictina Teresa Forcades quan va fer aquelles afirmacions que van donar la volta al món i ara ningú surt a la seva defensa i dient que tenia tota la raó del món?

-No serà que també els grans mitjans de comunicació hi estan implicats?

Etiquetes de Technorati: Salut,Consum,Mentides,Mitjans de comunicació

Boicot als productes catalans.

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l'Estat o d'Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d'or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n'hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se'n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l'Estat o d'Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l'Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d'Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d'Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l'hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l'espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

 

Etiquetes de Technorati: Economia,Consum,Catalunya,Català,España

Seat i els híbrids

He de confessar-vos que no en sé gens de cotxes ni m’interessen massa. Però sí que em va interessar la notícia que vaig llegir fa un parell de dies: Seat està preparant un cotxe híbrid…per al 2014!

Home, penso jo: No arribaran a misses dites? Aquesta tendència del mercat cap a cotxes més racionals, ecològics i sostenibles no fa ja temps que se sabia?

Els japonesos ja fa anys que comercialitzen cotxes d’aquesta mena. Fàbriques com Honda, Toyota –el pioner- ja fa 10 anys que n’estan venent. La qual cosa vol dir que n’hi ha alguns que no baden mentre d’altres estan dormint a la palla.

I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció de la notícia: Seat “s’està posant en una molt primera posició a l’hora de rebre ajudes del Pla Integral d’Automoció impulsat pel Govern”

Aquest tipus de notícies a mi em faria vergonya donar-les. Seat sempre ha tingut ajudes i més ajudes del governs. Mentre es venien cotxes com llonganisses aquí ningú es preocupava massa de res. Vinga fabricar models ben grossos i ben potents! No importava que gastessin un disbarat  i que fossin models totalment irracionals. Ara, quan les coses van més malament i es venen menys cotxes, Seat tornarà a tenir ajudes del Govern. Així fins i tot jo sabria portar una empresa!

Etiquetes de Technorati: Cotxes,Seat,Ecologia

Consumim, que el món s'acaba!

Diuen que, si no consumim, la roda s'atura. Que som com si anéssim en bicicleta: si ens aturem, caiem.

Per això hem de comprar i comprar. I comprem coses que no necessitem. I omplim les cases de mica en mica de coses fins que arriba un dia que no ens caben a casa i ho llencem.

I sortim a menjar a fora. I mengem menjar porqueria. I ens canviem el cotxe i ens comprem roba i comprem màquines per tallar embotits que no fem servir, o neveres cada cop més grans per encabir-hi productes nous, cada cop més llampants de colors. Per dins i per fora. 

Productes que no serveixen per a res i que no ens calen. Però la roda ha de rodar. I la roba: cada anys és diferent de color i de model. Si guardéssim la roba de 10 anys enrere ens la podríem tornar a posar i semblaria nova. Però no ens cap als armaris.

I els viatges. Si no hem anat a Praga no som ningú. O a París. O a Istambul. O a la Quinta Forca.... I les vacances. S'ha de fer creuers, ara. Les vacances de sempre ja no serveixen. I hem de provar més i més coses noves....

És que el món s'acaba. No ens n'adonem, però el món s'acaba. I abans de morir ho hem de tastar tot. El món s'acaba. L'acabem nosaltres i no ens n'adonem.