Estic de vacances però avui és un dia important, per això, des de la distància, he deixat encarregat al blog que publique aquesta entrada. Tal dia com avui, un 22 d'agost de fa cent anys, va nàixer a Castalla
Enric Valor. Avui vull recordar molt especialment una faceta seua singular: arreplegar les rondalles que formaven part de la tradició oral de la seua comarca i donar-los forma escrita per fer-les perdurables. En llegir-les, n'he trobat algunes que recorde com la meua àvia me les contava. I com m'agradava escoltar-les -un plaer que s'ha perdut.
A continuació us transcric una d'aquestes rondalles. Enric Valor la va arreplegar al poble de Penàguila.
EL DIMONI FUMADOR.
La travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll.
Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret, però resulta més aviat trist i solitari. D'a mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un soliguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terrany extremadament trencat del terme baix.
Per aquell camí de ferradura és per on pujava una vesprada de tardor, en aquell temps, un home de Penàguila a qui deien l'oncle Porra.
Era ell un homeneu animós, trempat, així com d'una quarantena d'anys, que devia el seu malnom al nas prominent que tenia i que li donava molta personalitat. Bon home també ho era de veritat; però tenia molt arrelats dos vicis; el primer, una desgavellada passió per la cacera; l'altre, que bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes. Açò darrer, probablement va ser la causa del disgust que va tenir aquella vesprada en l'antic camí, allà amunt vora la crestallera del Castell.
Justament el diumenge abans, havia estat advertit per rector de poblet, el vell mossén Galiana, que va amenaçar-lo de negar-li la absolució quan anàs a complir en la parròquia, si aleshores no s'havia ja corregit d'aquella desficaciada i perillosa immoderació.
—Porra— li havia dit, —no sé què haig de fer de tu. Que te'n passasses de la ratlla en el teu sant o en la festa major del poble, i açò sense voler i solament per commemorar i alegrar la diada, podria passar als ulls de Déu, que tal vegada per això va manar a Noé allò que tots sabem que li va manar. Perquè una festa grossa de la cristiandat, sense que els cristians puguen sentir-ne fortament l'alegria... Jo també me'n faig càrrec. Però això que tu fas els cinquanta-dos dissabtes de l'any, això és vici i res més que vici, castigar el teu cos, donar escàndol i cometre pecat mortal.
Pujava, com diem, pel camí l'animós oncle Porra, i anava encara remugant la filípica de mossèn. Al muscle, duia l'escopeta pistonera; al coll, una bufanda, perquè feia fred, i la muntera estacada fins les orelles.
La pistonera és una arma semblant als trabucs, que es carreguen per la boca. Ell la duia carregada i anava a veure si podia soltar un parell de trets a les perdius dalt en el Pla del Cirer.
Eren les tres de la vesprada, i ell havia passat ja la negrosa ermita que hi ha a mitjan costera. Passà més amunt, sota un ixent de les penyes del castell, on hi ha unes coves de roca grogosa a la dreta del camí, i, de reüll, no sé quina cosa va veure bellugar dins una de les coves. Instintivament, tirà mà de l'escopeta, com fan tots els caçadors, però s'adonà que el qui eixia d'allí i li barrava el pas plantant-se en mig de la romana senda, no era un cerval, ni un llop, ni un rabosot, ni res que ell pogués caçar: era un home, un home estrany, prim i llarg, de gran nas aguilenc i ulls esqueixats i plens de rellampecs. Duia una muntera, talment com feien els d'aquelles comarques; però a la primera ullada, Porra va trobar que no el coneixia de res.
I arribà a l'home estrany, que el saludà molt afectuós:
—Hola, oncle Porra!
—Hola germà!— respongué el caçador, a la usança del país.
—Què, de feina?— preguntà el foraster.
—Sí... Però escolte— puntualitzà Porra parant-se-li al davant, —vosté no és de Penàguila, veritat?
L'home estrany rigué:
—Igual que si ho fos. No em coneixes? Jo estic ací destinat.
Es torbà un poc el caçador, i li va mirar la cara. Deu de cel! Dels ulls d'aquell home eixia llum, llum de veres, que li donava, a Porra, com una calentor! I davall la muntera mal estacada al cap, li va descobrir les puntetes de dues banyes.
"És un dimoni", es digué Porra tremolant.
Però encara que ràpidament ho relacionà amb el pecat dels dissabtes i amb el bonegó de mossén Galiana, s'asserenà. Perquè Porra era molt astut, com a bon caçador de muntanya. Ah! Veurem si encara no li gastava ell una de bona!...
—Assentem-nos i fumarem, que ara et reconec— li digué tot pegant-li una amical esplanissada en el muscle.
—No em tens por?
—Per què te n'haig de tenir?
—Així m'agrada, Porra —s'alegrà el dimoni—. Tots em fugen, i quasi sempre m'haig de quedar xarrant sense que ningú m'escolte.
Es van asseure, cadascun en una cantera de les que rutlen fins a la vora del camí. El dimoni preguntà la garjol de Porra:
—Què és això que portes?
Es referia a l'escopeta.
—No ho saps?
—No —confessà el dimoni—. Fa molts anys que no havia vingut pel món. Me'n va passar una!... L'altra volta que estava ací se'm va perdre l'ànima d'un renegat que duia cap a l'infern. I l'Amo, es clar, em va tancar en una cel·la de castic i allí m'han tingut a pa i aigua una pila d'anys. M'han soltat fa quatre o cinc dies amb l'encàrrec de no tornar a badar.
Porra va escoltar impassible l'explicació. De manera que aquell dimoniet del dimoni no havia estat en el món des d'avanç d'inventar-se l'escopeta!
—Açò que porte —informà llavors amb serietat l'oncle— és una pipa.
—Una pipa?
El dimoni badava i feia cara de soca.
—Oi! Tampoc no saps què és una pipa? I fuma?
—Pipa, fumar...
—Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai?
— És clar que n'he begut —féu el dimoni—. Allà avall on nosaltres vivim, no hi ha res més que foc i fum. Però el fum se't fica en els ulls i en la gola, i no dóna mai gens de gust, gens!
—Ací és una altra cosa —continuà Porra—: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes i n'engolim el fum, i se te'n puja al cap i te'l omple de meravelles; et trobes en el Paradís Terrenal.
Al sentir allò del Paradís, al dimoni li va caure la muntera i féu una rialla d'exitació.
—Vegem, vegem! —digué pressós.
Porra li allargà l'escopeta sense soltar-la de la culata.
—Fica't el canó dins la boca. Ací baix l'he carregada d'aqueixa herba. Tu, xucla-li fort.
Aquell babau de l'infern es va posar a xuclar per la punta del canó.
—No trac fum! —va dir a l'acte.
—Xucla, xucla! —seguia rient-se-li Porra. I mentrestant amartellava l'arma.
El dimoni es tragué el canó de la boca una vegada més i preguntà:
—És cert que veuré el Paradís?
—Xucla i calla. Paradís i estreles i de tot veuràs! Ja me'n tornaràs la resposta!... I prepara't, que et done foc!
El dimoni tornà a xuclar.
Tot rient, tot rient, Porra estirà la clau i va soltar el tir, i es sentí un tro fortíssim, descompassat, com si haguessen esclatat cent barrils se pólvora de moros i cristians. I l'aire encalmat de la vesprada, s'omplí d'un fum acre, tremolà la terra i caigueren pel costat de l'esglaiat caçador trenta o quaranta canteres i pedrots que de poc l'esclafen; després van retronar amb estrèpit els ecos nombrosos de les muntanyes, i, a la fi, quan es va acabar el rebombori i es dissipà a poc a poc el fum que mig l'ofegava, l'oncle Porra, que seguia assegut en el cantal i amb la pistonera descarregada i fumosa entre les mans, mirà al seu voltant i comprovà que estava sol. I al dimoni?... Què li havia passat?
—Dec haver-li fet saltar la testerola —es digué Porra, ja asserenat i considerant el cas.
Es va alçar i seguí cap amunt, convençut que havia proporcionat un gran benefici a la vila de Penàguila. Un no-res: matar-li el dimoni de tanda!
Però quan ja havia fet mig quart de camí i era al capdamunt del coll, és a dir, en un punt molt agrest i solitari, va veure que al seu davant una munió de gralles, garses i esparvers, que xisclaven i grallaven horriblement tot pegant voltes en confusió enmig del cel i davallant i muntant com a quan a terra hi ha alguna rabosa o algun buf.
Allò s'esdevenia en un punt on, vora el fons del canalís, no lluny del camí de ferradura, hi ha una llavadora de penya que forma com el sostre d'una cova allargassada arran de terra, i que avui encara els veïns de Penàguila li diuen la Cova del Dimoni, prop dels tossals de Codina.
Carregà de bell nou l'escopeta, i, amb els cabells un poc eriçonats, es va acostar a l'indret damunt el qual revolava amb gran desori l'ocellada de rapinya, i, al girar un revolt del camí, va veure, dalt les penyes de la cova, el seu dimoni... sense cap o ballant, vinga de ballar, tot fent estranyes contorsions o horrorosos bots. De dins el cos, li eixia una esgarrifosa rialla i paraules soltes sobre el vi del dissabte i la falta d'absolució.
Esborronat i com boig, tirà l'oncle Porra l'escopeta en un costat i emprengué la fugida camí avall, cap el poble, i això a bots més descompassats encara que els que pegava el dimoni, que li venia darrere sense cap i rient-se-li amb una rialla espantosa. La veu li eixia del ventre, a aquell ser monstruós, i Porra sentia que cridava:
—Oncle Porraaa! Oncle Porraaaaaaa! No cal que fuges de mi!
L'oncle Porra, seguia corrent costera avall; es tapava les orelles, però el sentia igual. Els ocells de rapinya revolantigaven per damunt i no paraven d'escandalitzar.
—No te'n vages, oncle Porra seguia cridant el dimoni—. Jo no necessite el cap per a viure, i tu tampoc necessites l'absolució per a anar a l'infern.
Quan arribà a l'ermita que hi ha a mitjan camí —l'ermiteta de Sants—, s'agenollà l'oncle Porra i ve fer la senyal de la creu. Esquinçà llavors l'aire un altre paorós esclafit, i després tot quedà en un descansat silenci. Les gralles, els espavers, i les garses van callar i s'amagaren en els cingles solitaris.
L'oncle Porra, llavors, s'alçà i es girà; escorcollà amb l'esguard per tots els penyals; però ja no va veure ni sentir més el descabotat dimoni.
Arribà, però, tremolant a sa casa del poble. Estava tot suat. Es va gitar en el llit, i cridaren mossén Galiana, el qual el confessà i li va donar l'absolució, després de fer-li prometre que no s'emborratxaria mai més, "ara que ja havia vist el dimoni prop", com s'ha quedat de refrany en la comarca.
Però Porra no es va morir de l'esglai. Què anava a morir-se! Es posà bo, i ben bo; i és cert que complí la promesa de no beure, i es féu molt vellet, i quan lliurà l'ànima a Déu, ho va fer allà als vuitanta-tants en pau i amistat amb el Senyor.
catacrac catacric
conte contat
conte finit
