S'havien decantat per la boira feia ja més de 20 anys. Els dies assolellats eren jorns de diari. Primer cadascú al seu treball, i amb la família -la llar i un fill ella, la llar i dues filles ell-; ara cadascú al seu descans, i amb la família -la llar i dos néts ella, la llar i dos néts i una néta ell. Els dies nuvolats cercaven l'embolcall de la boira -encara el cerquen-, que els preservava de mirades alienes, els protegia de tot i de tots. Eren amants.
(Microconte escrit seguint la proposta del blog Antaviana)
Quina fotografia més poètica! Vint anys són massa per viure entre boires, ja siguin de les que amaguen secrets, distanciament entre dos éssers...
ResponEliminaNovesflors, de vegades et llegeixo meravelles com aquesta i tinc la impressió que has viatjat a dins del meu cor i que en coneixes tots els secrets. No puc dir res més, és clar; deixem que la boira mantingui 20 anys més el regal del seu dolç embolcall.
ResponEliminaLi'n dono la raó a Galionar. Una meravella. Amb ben poquetes paraules construeixes la història d'unes vides que s'han decantat per la boira.
ResponEliminaTots els amants haurien, hauriem de poder veure el sol també!
Una bona nit!
Et transporta, té màgia....
ResponEliminaÉs preciosa aquesta història!
ResponEliminaEls amants condemnats a la boira, però que s'ha fet amics de la boira també.
Tens raó, no se m'ha actualitzat el teu blog. De tant en tant passa, això i no sé perquè passa ni com trobar-hi solució
Uns s´embolcallen en la boira, d´altres en la foscor...
ResponEliminaPer mantenir el foc viu d´aquest amor cal molta valentía, encara que sembli tot el contrari.
Diria que aquest conte l´has brodat.
( a mi tampoc se m´actualitza el teu blog)
Quants amor deuen haver-hi com aquest, tan ben descrit, secret, destinat solament als dos amants i les seves trobades furtives. I a alguna mirada de poeta com la teva.
ResponEliminaMolt però molt bé! un microrelat fantàstic que m'ha agradat molt!
ResponElimina