Vijuny (esbós sobre la DO Terra Alta)

Aquest és un post de reaprofitament. He escrit quatre ratlles per mail a un company de twitter que té un interessant bloc sobre vins (@oscarsoneira), i un cop escrit, m’ha semblat que en podia treure profit.  Si aquests dies algú s’acosta aquests dies al Vijuny (Mercat de Santa Caterina, div, diss i dium), us aporto un petit comentari (gens tècnic ni especialitzat) sobre els vins de la Terra Alta que hi són representats. 

La Terra Alta, comarca de l'interior de Tarragona (d’aquelles que es queden sense territori quan es fa servir l’expressió més enllà de l’Ebre com fora de Catalunya), ha estat sempre associada a una terra de vi blanc. Allò que a moltes bodegues es trobava com Vi de Gandesa, un vi molt fort, brisat, amb molta graduació. Va costar (i encara estem en procés) però quan es va crear la DO, es va intentar donar-hi la originalitat d’un raïm del qual un 30% (ho dic de memòria i em sembla que és més) de la producció mundial es fa allà: la Garnatxa blanca (Vernatxa, també podeu llegir a alguna banda). Ara, els vins que són un 100% d’aquest varietat i tenen més de 80/100 punts, porten un distintiu de qualitat. No us explico massa més ni sobre el clima, ni sobre el terroir ni com el vent, tan fotut, és de gran ajuda (ho deixo per la propera entrada sobre el tast que vaig fer fa uns dies a Ascó). Només dir que poc a poc i gràcies a l’emergència de petits cellers, els vins s’han anat polint. A més s’ha diversificat fent també molt bon vi negre.

Sobre els cellers que haurà al Vijuny (entre parèntesi, el poble on rau el celler), no escric gaire ni de varietats ni notes de tast perquè no en tinc apunts i la memòria és fluixa, i en podeu trobar detalls a les webs, però sí les meves sensacions i recomanacions (ull! Molt vi blanc)

El terroir (Vinyes al camí de La Fontcalda)

Agrícola SantJosep (Bot): crec que dels primers vins una mica elaborats que em vaig enamorar fa més de 10 anys quan vaig començar a anar a la festa del vi de Gandesa. El Llàgrimes de Tardor blanc. Molt actius en xarxes socials i presents a gairebé tot arreu. Tot el producte és molt correcte, inclòs el Clot d’encís, que si no recordo malament a la cooperativa surt per uns 2’5€. Ara han tret una versió curiosa, Clot d’encís blanc de negres, de disseny molt modern, vi blanc fet amb garnatxa negra. El vaig tastar a la fira d’Ascó i em va agradar tant que me’n vaig emportar una ampolla.

Altavins (Batea): aquests els vaig conèixer a la fira del vi del 2011. Havien guanyat un premi a Brusel·les pel seu Domus Pensi, i va ser tastar-lo i comprar-lo (15€ ampolla). Tant aquest com el Tempus (més assequible) com l’Ilercavònia blanc em semblen exquisits. No he tastat l’Almodí. Fan visites interessants al celler. Per cert han fet una renovació d’imatge que m’agrada molt (abans semblaven vins clàssics de Rioja) i estan nominats a un Laus per etiquetatge.

Celler cooperatiu de Gandesa: potser per ser els del meu poble (bé, meu no, que sóc de BCN, de la família) sempre són els que deixes més de banda. Però per exemple, han tret el Som dinou (vi de dinou finques amb vinyes de més de 75 anys), un vi on la garnatxa blanca està molt ben tractada. No he tastat el negre. A més l’edifici del celler és una obra espectacular del Cèsar Martinell.

Celler Jordi Miró  (Corbera): Celler jove. Vaig tastar el seu vi blanc el primer any que el van treure. Aquesta última fira, vaig beure un producte que havia millorat molt. Ganes no els falten i tinc ganes de tastar-ne les novetats.

Celler Tern  (Batea): Aquests són els que conec menys però he tastat el blanc, que també té el qualificatiu especial per Garnatxa.

Celler Xavier Clua (Vilalba dels Arcs): El Mas d’en Pol blanc també és un dels veterans que prenc des de fa temps. També està molt bé el negre. En tots dos casos crec que no he tastat la versió barrica. Hauré de fer-ho

Edetària (Gandesa): El seu blanc és el que em vaig demanar al Celler de Can Roca quan hi vaig anar (allò d'escombrar cap a casa). Tenen força expansió internacional i el blanc va ser un dels millors per als organitzadors del Vijuny al presentar la guia de vins de Catalunya.

La Fou Celler  (Batea): Són dels vins Abadal que han fet una expansió sabent la bona terra que hi ha allà. Van començar en procés invers, amb un vi negre molt bo d’un 25€. L’any següent van treure un blanc espectacular també caret (uns 13€) i ara un negre més assequible de preu, que encara no he tingut el gust de tastar. Han agafat vinyes velles i n’han tret una producció d’excel·lent qualitat.

Nit de les garnatxes

Vins del Tros (Vilalba dels Arcs): Aquests són els del Senyora Carmen que tant d’èxit està tenint. A veure, crec que és un vi molt bo, però jo no el vaig saber apreciar massa. Em va semblar car per al que m’oferien, però tampoc estic acostumada a fer grans despeses en una sola ampolla. De tota manera vull segona oportunitat. El que sí em fa gràcia tastar és el Morenillo.

Manquen molt cellers, però això serà una bona representació dels 46 cellers dels 12 municipis que formen la Terra Alta. 

De tota manera, si voleu conèixer més us recomano visitar la Festa del Vi de Gandesa, el primer cap de setmana de novembre i especialment la nit de les Garnatxes blanques.

Ariadna a la caça de l'hamburguesa

Fa uns dies l’amic Lahoradelbagel va encetar un hashtag: #burgerhunters inspirat en el ja famós #paellahunters de l’Albert. No pretenc en cap cas millorar les excel·lents crítiques que trobareu al seu bloc amb aquesta etiqueta, simplement ampliar, confirmar o (crec que no) contradir alguna de les meves experiències, en base a unes petites notes sobre algunes característiques dels locals als que he anat jo.

Per començar,us he de dir que no tinc fixació per cap plat, ni m’agrada amb delit la paella, ni les hamburgueses, ni la pasta, ni el tàrtar, ni cap altra cosa que puguis intentar tastar a molts llocs. De fet menteixo una mica, durant un temps era consumidora habitual del carpaccio de vedella, però des que vaig tastar el del Harry’s Bar de Venècia 

(i ja fa 9 anys), vaig veure que no calia seguir buscant la perfecció (ara només en prenc a vegades, abans era lloc que en tenia, lloc que en prenia). Però, la meva filla Ariadna sí que ha agafat molta afició per les hamburgueses, i per ella, estem començant una mica la ruta. 
A veure fem memòria (per cert, les fotos són força dolentes, ja que no esperava fer un post del tema):

El filete ruso. Crec que aquesta va ser la primera hamburgueseria premium (per usar nomenclatura de moda) a la que vaig anar. D’això en deu fer ja uns 2-3 anys, poc després que s’inaugurés. Va ser amb unes amigues i fa tant de temps que ni me’n recordo. El lloc, molt cèntric, estava força ple de gent que començava la moda. Recordo que el que més em va agradar és que ja en carta es podia demanar sense pa. No en tinc foto.

Santa Burg. La principal avantatge és que la tinc molt a prop de casa. La qualitat és bona (xefs Alan Guiard i Xavier Pellicer), ben servida dins d’unes cistelles molt maques. Les hamburgueses per noms no són massa complexes però hi ha infinitat d’acompanyaments. Les patates fregides, que van apart, són casolanes. L’únic inconvenient (si és que no ha canviat últimament), que no es pot reservar i de seguida s’emplena. Per cert si sou religiosos potser no us agrada massa l’altar de la santa :-)

Peggy Sue's. Nosaltres com són tan originals, al 2011 vam celebrar l’aniversari de l’Ariadna al Tickets. Per contra al 2012, ho vam fer en aquesta simpàtica hamburgueseria amb ambientació totalment de diner americà. És una franquícia amb uns 40 locals, dels quals 3 són a BCN (també n’hi ha 1 a Badalona i una altra a Sant Cugat). Nosaltres vam anar a la de Travessera. Tot i ser franquícia, no és pas un pas com les hamburgueseries de menjar ràpid. La qualitat és prou bona, i per exemple els Chicken fingers que vam demanar tenien aspecte interior de pollastre (no de serradures). I cosa rara, em va encantar la porkibeguda Pink lemonade. És un lloc bastant ideal per anar amb criatures, molt menys amb gent adulta.

Els fingers i la pink lemonade

Com en gaudeix!

BBurguer. A aquesta jove hamburgueseria hi vaig anar a parar per algun RT del periodista Gerard Romero sobre la visita al lloc d’algun jugador del Barça B. La veritat és potser el lloc que més m’agrada de tota aquesta llista. L’hamburguesa molt gustosa i les patates braves boníssimes. Quan fa uns mesos que hi vaig anar l’alma mater del projecte buscava alguna cervesa artesanal per afegir a la ja bona oferta de cerveses. Suposo que ja la tindrà. Les postres  també molt encertades. L’únic problema és que és molt petiat (ara ha reformat una mica la part interior per tenir més cabuda i hi ha la terrasseta) però com es pot reservar...

Nyam les braves!

American way of life

99% Motor Bar. Això no és exactament una hamburgueseria sinó un lloc on menjar cuina lleugerament tex-mex en un ambient molt marcat per les motos (forma part de l’espai Harley-Davidson) i Loquillo (que hi té cedides diverses coses). A mi el lloc m’agrada molt i les cambreres són molt simpàtiques. Es veu que al començament el menjar era molt bo, perquè estava en mans del Carles Abellán, però jo les vegades que hi he anat ho he trobat tot bo. Ep! I a la carta hi tenen una burguer de 4 quilos (que suposo que cal encomanar). Ah! I la salsa Hot Chili de Jack Daniel’s està boníssima. També es pot reservar i sobretot tingueu en compte que molts dies fan concerts i potser balleu més que mengeu.

La Burg. El lloc, amb una decoració molt agradable segueix més potser els preceptes d'hamburgueseria per gent cool. Té zona part en reserva i part en què el primer que arriba s’asseu. Sobre les hamburgueses, prou bones i servides amb una mica d’amanida. Aquí no vam tastar les patates. Tot i estar en una zona poc cèntrica està molt ple (almenys en divendres nit). Per cert, al carrer paral·lel hi ha una franquícia de Peggy’s Sue.

Oval. L’última a la que hem anat, gràcies a la connexió bageliana. La gràcia d’aquest espai molt ampli i que admet reserves, és sobretot que a part de 2 o 3 ja fetes, ets pots construir la teva pròpia hamburguestein. Perquè clar, et pot quedar boníssima o ser una abominació (com a mínim la salsa va apart per tal que no la caguis del tot). De tota manera la qualitat és excel·lent. El que no sé valorar és el temps de resposta de la cuina. El problema va ser que de 4 que tenia la reserva vam acabar sent 16, i van trigar gairebé ¾ d’hora a servir les 16 hamburgueses. Ho entenc, però potser haurien pogut prioritzar els 7 nens que es morien de gana. Sort que després a tothom li va agradar molt el sabor.

I a part dues hamburgueses que he tastat així ràpid:

Apolo diner (La mala reputación). Aquesta ja no la podeu tastar, m’ha arribat que el lloc ha tancat les portes (si que fa dies que no passo per l’Apoloa). Doncs abans del concert de Fanfarlo em vaig prendre aquesta hamburguesa que no estava gens malament.

Jazz. Davant del celler Cal Marino hi ha aquesta cerveseria que fa unes molt bones hamburgueses (segons l’Edu, els americans dels X-Games en van quedar encantats) però el dia que la vaig menjar només va arribar a una mossegada (era compartida entre una colla)

M’adono que he parlat més d’altres coses que pròpiament de les hamburgueses però el que sí us puc dir que totes les de la llista són bones, algunes excel·lents però cap d’aquelles plasticoses.
Menció apart la minihamburguesa que vam tastar el dia que vam visitar Norte (si en voleu més informació, la fitxa del Bagelman us farà venir gana)

 

I ara així tan aviat com pugui ser tinc moltes ganes d’anar al Pijama (Sr. Bagel (reco)mana)) i també a un ja clàssic que fa molts anys que el tinc a la llista (OK Sarrià), que espero tenir la guia del senyor Edu (@cellercalmarino).

Parmigiana i pennette amb verdures fregides - Llibres de Sant Jordi

Aquest Sant Jordi va ser especial a nivell llibres: dels 3 que em vaig comprar per mi, dos eren de cuina. I els 4 que vaig comprar, me’ls van signar: 'La cocina pop delcomidista' (Mikel Iturriaga - Diversas (Plaza&Janes)); 'La pasta per als catalans' (Antonella Speranza – Viena Edicions); 'Ciment Armat' (Cristian Segura – Columna); Caminaràs entre elefants (Ferran Torrent – Columna)
No parlaré dels dos últims; aquest és el meu bloc gastronòmic, però sí dels dos primers:
Reconec que no fa ni un any que m’he enganxat al bloc del Mikel, El comidista, però és que fa un any gairebé ni em plantejava tenir aquest bloc, en tenia prou en destacar les coses que m’interessaven a nivell gastronòmic al bloc germà. El contacte amb la gent amb interessos semblants en diferents trobades, em va abocar a aquesta via, i des de que el tinc, tot el que m’ha donat és positiu. Com sempre, me’n vaig per les branques i no em centro en el que importa, el llibre.

Encara no me l’he pogut llegir del tot, però en la primera ullada ja hi vaig trobar les dues coses que m’han fet ser fan del bloc: l’humor lleugerament càustic i les receptes, senzilles de concepció però sofisticades de resultat. I si a sobre per cada recepta m’hi poses una referència cinematogràfica, ja m’has conquerit.

Portada i dedicatòria

Per honrar-lo vaig optar per fer una Parmigiana d’albergínies, una recepta que també podeu trobar al bloc, això sí, jo en vaig fer una versió més lleugera, la idea era emportar-me-la de tupper, i no es pot treballar digerint això. Us passo la recepta de la meva versió que no va gosar amb el botifarró ni amb la mozzarella fresca (això va ser fruit del descuit, convençuda que en tenia una a la nevera) però que estava igual de bona. Com diu ell, visca a un plat de la improvisació i de la barreja lliure:

Ingredients (per dues persones):

• 1 albergínia
• ½ carbassó
• Parmesà en encenalls
• Tomàquet en conserva (de la meva sogra)
• Pernil dolç
• ½ ceba
• All
• Oli i sal

Elaboració

El sabor millor que l'aspecte :-)

1. Tallem la albergína en rodanxes d’1cm, les salem i les posem a una escorredora perquè perdin amargor. Tallem també el carbassó.
2. Per altra banda comencem a fer el sofregit, posant a coure la ceba a foc lent fins que estigui transparent(15-20 min), hi afegim l’all picat.
3. En el meu cas, vaig afegir el tomàquet en conserva, que normalment està prou sencer com demana la recepta, fins que va quedar cuitet (uns 15 min). El salpebrem (i jo hi vaig afegir un polsim de sucre)
4. Els talls d’albergínia els vaig passar molt lleugerament per farina per fregir-los i un cop cuits posar-los en paper absorbent per intentar reduir la quantitat de greix. Passem el carbassó per la paella amb molt poc oli.
5. Posem un recipient per anar al forn i anem fent capes: albergínia, carbassó, tomàquet, i parmesà. Acabar amb el parmesà i enfornar de 20 a 30 minuts en el forn que haurem preescalfat a 190 graus.

Portada i dedicatòria

Per si no havia prou la mateixa setmana vaig fer un plat del llibre de l’Antonella, ‘La pasta per als catalans’. Mireu, jo sóc força rareta, i tot i que m’encanta la pasta, no seria capaç de menjar-ne tres dies seguits (ni de pasta ni de res, el meu cos no ho admet, i al tercer dia em trobo malament). Així, cada vegada que he anat a Itàlia, he alternat entre tots els possibles plats. Aquí menjo pasta ben bé un cop a la setmana, i el problema és que poques variacions faig. Així que quan vaig descobrir el llibre, fruit de l'interessantíssim bloc del mateix nom que el llibre, tenia clar que seria la meva compra per Sant Jordi. A més, gràcies al Twitter sabia que estaria tot el dia disponible i així la podria conèixer en persona, i parlar-li de com em va agradar la caòtica Nàpols quan hi vaig estar fa ja gairebé 4 anys. La veritat és que una persona encantadora, i al proper curs de cuina que faci m’hi apunto de cap. El llibre té a més de les receptes més conegudes (i sobretot la Carbonara sense crema de llet), algunes molt trencadores (per a mi, clar), que espero gosar fer, com els Penne amb patates i bròquil o el Fetucce amb llimona.

Jo em vaig decantar per uns Pennette amb verdures fregides, però com sempre canviant coses. Els meus sogres m’havien portat l’últim manat d’alls tendres i els vaig voler utilitzar. Els vaig canviar pel pebrot vermell que no tenia.

Ingredients (per dues persones):

• 125 gr de pasta (en el meu cas van ser macarrons de pasta integral, a més a més!)
• ½ albergínia
• ½ carbassó
• 1 manat d’alls tendres (uns 15-20)
• Tomàquets madurs (en aquest cas, també vaig fer servir els de conserva)
• Oli i sal

Elaboració

El resultat dins del tupper (es veu poca verdura)

1. Tallem el carbassó a daus, i fem el mateix amb l’albergínia. Aquesta la posem en remull en aigua i sal durant 20 minuts perquè perdi l’amargor. Els alls, ben pelats, els tallem a trossos de 2cm aproximadament.
2. Fregim el carbassó, l’apartem i el posem sobre paper absorbent. Fem el mateix amb l’albergínia i després amb els alls. Els reservem tots tres.
3. Afegim oli en una paella i coem els tomàquets durant 10 minuts. I aboquem la resta de verdures, i coem 5 minuts més. Salem.
4. Mentrestant anem bullint la pasta i quan estigui al dente, l'escorrem i l'afegim a la barreja de les verdures.

I com no podia ser d'altra manera, l'impagable moment fan :-)

Gratinat de patata i pernil dolç (Concurs La Selva)

Avui porto una recepta amb la que participo en el concurs del Club de cuines de TV3 amb el pernil dolç de La Selva. La veritat és que em serveix d’excusa perfecta per presentar-vos un primer plat que us encantarà. Això sí, no és un plat gens adequat per l’operació biquini. De fet és un plat per quan fa una mica de fresca, i ara que sembla que tornem a la primavera potser no el trobareu tan adequat. Però preneu nota per quan s’acosti la tardor. De fet jo el vaig fer el dissabte, que el dia era més aviat rúfol, per poder fer-ne algunes fotos. L’he fet moltes vegades però mai li havia fet fotos, i això és exigència de les bases del concurs (que com té tants participants espero no guanyar; quina vergonya sortir a TV3).

La recepta no és pròpiament meva, és una adaptació lliure d’una recepta del Cuines. D’una fitxa, crec que del restaurant Vinya Rosa, sobre un Gratinat d’anxoves.

Ingredients (safata alta de tipus Duralex de 20x12’5 aprox):

• Patates. En aquest cas vaig fer servir 3 petites (mig puny)
• 1/2 ceba petita
• 4-5 talls de pernil dolç
• Formatge a llenques (de tipus Tranchette)
• 125 ml de nata líquida
• Llet (opcional)
• Mantega
• Formatge ratllat
• Sal, pebre
• Herbes al gust (opcional)

Elaboració

1. Peleu les patates i talleu-les a rodanxes de 3mm de gruix (aproximadament).
2. Peleu la ceba i talleu-la fina.
3. Encamiseu la safata amb mantega.

   

   Fent capes

   Feu una primera capa de patates, salpebreu. Poseu-hi a sobre una capa formatge i pernil dolç, cobrint bé tots els espais. Repetiu una segona capa, afegint també ceba i uns brins d’herbes si us agraden (per exemple, orenga). 
4. Finalment, podeu posar una última capa amb tots els ingredients o només una última capa fent de tapa amb patates.
5. Cobriu amb la nata líquida (rebaixada amb llet si voleu)
6. Poseu un polsim de formatge ratllat i tapeu amb paper d’alumini.



Última capa

7. En el forn prèviament escalfat a 180º, deixeu 1h i mitja. Si us agrada un gratinat molt torrat, podeu fer els últims 5 minuts de gratinat ‘salvatge’.

Resultat final

És un plat molt adient per criatures, ve a se com un biquini de patata :-)