Cargols i flamencu (més clar l'aigua... millor cervesa)

La vida a vegades et dóna oportunitats de fer coses diferents i els que em coneixen saben que sempre que puc m’apunto ‘a un bombardeo’. Així que a una proposta de @gastroblocaires tant interessant com a aquesta aviat se li diu que sí.

I quina era la proposta? Com deia el hashtag triat per l’ocasió: #cargolsiflamencu. Quins són els tres vèrtex que s’embarquen en aquesta idea tan original:

• Pumm: empresa que organitza l’esdeveniment i que té en cartera algunes de les ofertes d’oci més interessants de BCN
• Moritz: Sempre a l’avantguarda ‘marquetiniana’ i un dels referents del bon ús de les xarxes socials, que aporta el mam imprescindible (i en aquest cas també el transport)
• La caseta del Migdia: Ubicació del sarau que demostra que el lloc també és important. Un lloc on he anat força vegades i que val molt la pena, per la tranquilitat i les vistes.

Ara sembla que faci la pilota però les coses com són, les bones idees s’han de portar a terme i no tothom és prou valent de fer-ho. Però anem al gra, que segur que el que voleu saber és que vam fer.
Doncs el primer de tot va ser trobar-nos part dels gastroblocaires a la fàbrica Moritz (Ronda de Sant Antoni, 39) per començar l’excursió. Allà havia aquesta esplèndida furgoneta restaurada que fins i tot té un sortidor a l’interior (però que només pot funcionar quan està aturat, sinó no sé com haguéssim arribat al final del trajecte). Salutacions, retrobaments i noves coneixences.

Per culpa del concert del Boss que tenia Barcelona col·lapsada vam optar per una ruta alternativa però que va resultar ser molt millor, pujada a Montjuïc per Miramar i arribada a La Caseta, seguits molt de prop per la moto de la Leti. I en ser allà i com a bons animals 2.0, impressionant vista des del mirador cap al port, fotos, tuits i foursquare diversos.

De seguida cap a taula i saludar els que havien vingut pel seu compte. Llum tènue, olor de brasa i clavells decorant dues taules llargues (una per nosaltres). Ràpidament el cambrers ens demanen què volem per beure. Tenint 'fragoneta', una Epidor (la segona va ser una Moritz normal) però també hi ha qui demana la Moritz 0.0. Conversa sobre les bondats d’aquesta cervesa i l’enveja per no haver-la pogut gaudir en el meu embaràs.

Més converses i el cargols, amb allioli, suau però gustós. I de fons deixem de sentir el Boss per passar a la cantaora. Mucho arte. Perfecte per continuar amb la carn a la brasa, una botifarra i una cuixa a la brasa acompanyada d’amanida. Molt ben rostida (i ho diu una persona que no és gens amant de la cuixa... Sóc de les de pit) i molt gustosa. S’acaba una cervesa, en porten una altra.  I sinó, sempre ens queda el vi. a porró. Una petita pausa per al conjunt flamenc. Segueixen les converses sobretot del món gastronòmic. Una curiositat: L’Eliseu, el conductor, coneix una Fontcalda Borràs de Gandesa. El món és un mocador.

Aprofitem per anar al lavabo i em trobo el bailaor, el felicito. I això abans de fer l’exhibició que ens espera. Comença la segona part del ball i ens serveixen el postre. Braç de gitano. Com si fos un petit acudit... o no. Aquí un recull d'alguns dels moments de l'art 'flamencu'

  

Gentilesa de Sara-Maria

Els bailaors reben una pluja dels clavells de la taula. Aplaudiments, arrenquen una rumba catalana i busquen còmplices entre el públic. No seré jo qui digui pas que no a fer el ridícul. No sé si hi ha cap vídeo però la Sara-Maria en deixa prou testimoni (i jo agraïda)

Ohh! Com totes les coses bones, això s'acaba. En Bruce segueix cantant. Millor, així no trobarem els milers de cotxes de tornada. Tornada cap a casa mentre parlem de la futura trobada al Primavera Sound.

En resum una tarda-nit fantàstica en companyia de gent encantadora:

- La Leti (@letibop): simpatiquíssima i molt professional. 

- L'Eliseu: moltes gràcies per la tornada especial

• I tots els gastroblocaires assistents alguns dels quals vaig poder desvirtualitzar per primer cop:
• Baixa gastronomia (@mcalpena)
• La cuina vermella (@lacuinavermella)
• Cuinetes  (@BlocCuinetes)
• La quinta de Luculus (@lqlpuntcat)
• Delícies del rebost (@bcnsaram)
• En Ocasiones veo bares (@EnOcasionesVB)
• LovelyThings

I finalment donar de nou les gràcies a @gastroblocaires i a @MoritzBarcelona per fer-nos partíceps d'aquesta petita aventura.

PD: Ja només us queda el dijous vinent per animar-vos (un preu molt ajustat de 19€), però segur que ho repeteixen l'any que ve o fan alguna altra activitat de cara a l'estiu, que en Marc Ros té moltes idees (com les Sardines&Rumba de l'any passat). Hauria d'haver-li comentat de fer alguna activitat de tarda per als més petits.

De fílies i fòbies... Però sobretot de Damm

Diguem que la majoria dels humans ens decantem per les nostres fílies i deixem de banda les nostres fòbies (excepte si som assassins en sèrie o similars). El problema potser ve quan el teu nombre de fílies és excessiu, com és el meu cas. Així, un blog que comença per la meva 'atracció' pel cinema acaba sent un poti-poti (si vols ser més pulcre, una bitàcora) de totes les meves activitats. I entre aquestes activitats n’hi ha moltes relacionades amb el menjar i el beure.Una de les més gratificants ha estat la visita a la #fàbricaestrella del Prat de Llobregat gràcies a la trobada organitzada pel grup de @gastroblocaires.Vull començar fent un incís, els dies previs vaig despertar enveja (saníssima em deien) entre els companys de feina: “Si el teu bloc no és intrínsecament gastronòmic com has aconseguit aquesta visita?”. Gràcies a ser una mica tastaolletes certament :-) i també a la Mar que fa uns mesos, al seu aniversari, em va presentar l’Oscar i en Massitet (i famílies, és clar). Em van semblar una colla molt interessant i en aquests temps de fàcil contacte vam retrobar-nos a FB i Twitter. I via FB vaig rebre la invitació de l’Oscar, que sap com m'agrada això de la gastronomia. Al veure el pla que s’havia muntat i confirmar agenda (tenir criatures limita a vegades) ràpidament vaig enviar confirmació: Anar a la casa mare de la cerveseta del meu cor? Com em podia perdre visitar la ‘panxolina’ que pareix la VollDamm?
Així que va arribar el dia 23 de març i em vaig presentar a Pl. Espanya perquè ens recollís l’autocar. Tenia una mica de nervis, primera sortida gastroblocaire, només coneixia (i poquet) 5 persones de 30, però també tenia moltes ganes de conviure una estona amb gent que comparteix amb mi l’amor pel menjar, per fer-lo i per tastar-lo.
Des del viatge amb l’autocar la visita va ser molt interessant. Em vaig asseure amb l’Anna, la responsable de Nous mitjans de la Damm que em va explicar la feinada que suposa a Twitter, Facebook, etc en una empresa amb 25 marques amb perfils diferents.
Un cop arribats a la planta, vam ser rebuts per Carlos Cervantes, un pou de coneixement de l’empresa amb grans dots d’orador-entertainer (amb ell la cerimònia dels Oscar seria molt més entretinguda). Acompanyat d’un audiovisual (que degut a la velocitat d’expansió de la companyia tenia ja algunes dades antigues) ens va explicar una mica d'història de l’empresa i també informació d’aquella que espanta:
- 5 milions d’hectolitres anuals
- 72 tancs de 750.000 litres i 13 olles de cocció
- 60000 llaunes o 900000 ampolles l’hora
Però també dades d’aquelles que fan somriure:
- Mai s’ha de treure l’escuma amb una pala. La crema, que no l’escuma (aquesta és del Fairy) és part de la cervesa
- El got amb menta... Qui el va inventar hauria d’estar a la presó
- En ple estiu pot ser que consumim cervesa feta el dia abans. Si mirem la data de caducitat, i hi restem un any sabrem quan s’ha produït.
Abans de començar la visita vam tenir la sort de comptar també amb la Karen Peiró, cap de producció (n’hem de dir la ‘mestra cervesera’) que ens va fer unes pinzellades de la complexitat de l’elaboració de la cervesa, sobretot respecte a l’homogeneïtzació de sabors tant per la matèria prima amb comportament estacional (collita de blat o llúpol, regulat per una mena de monopoli de les ‘majors’ cerveseres, el Foment del Llúpol) com pel component principal, l’aigua, que és ben diferent segons el lloc de producció. I d’aquí em va xocar molt que tota la producció de cervesa de la Damm es fa amb l’aigua de l’aqüífer del Prat que tenen just a sota (després de ser convenientment osmotitzada)
Després de posar-nos unes armilles conjuntades comencem la visita, a pas lleuger, ja que les instal·lacions són enormes, i ens espera el maridatge. La fàbrica és molt més que espectacular, és sorprenent:
- Dues-tres persones per torn controlant els ordinadors de producció
- Poques persones treballant en la cadena (tot i que n’hi ha unes 130 per torn, estan més centrades en tasques de qualitat i I+D)
- Construccions remarcables: naus immenses sense columnes centrals, planta a dos alçades (per manca de terreny) i passarel·la de visites que permet veure-ho tot sense ser gens intrusiu
- Tecnologia puntera: robots de paletitzat i traspalets intel·ligents que es mouen autònomament, sense guies sinó que reben per làser les coordenades GPS sobre el que han de fer.
- Instal·lacions pulcríssimes i lluminoses.
Una mica embriagada per la visita no deixo no obstant de contemplar la història penjada en les parets dels passadissos: antics cartells publicitaris, evolució d’etiquetes i d’ampolles.
Després de veure els immensos tancs de cervesa (mítics, vistos cada cop que surts de l’aeroport), anem cap a la sala que té la Damm (amb vistes a les calderes de cocció) per a fer el tast de cerveses. El Carlos ens comenta que el que farem serà un tast de diferència evolucionant des de les cerveses més suaus (a nivell d’alcohol) a les més fortes i/o saboroses. Ens disposem en taules de quatre amb una cervesa per compartir- Per acompanyar, un petit llibret “Del sikaru a la cervesa” i una Moleskine per prendre notes. Aquest va ser l’ordre de les cerveses amb les seves tapetes:

• SAAZ acompanyada de Broqueta Salmó Carpier amb Cogombre i Coulis de la Passió: Una cervesa molt suau, molt adequada per als poc amants de la cervesa.
• A.K.DAMM parella d’una Tartaleta de Brandada amb Olives de “Calamata”: Tot i ser una cervesa pensada per celebrar només l’aniversari de la Damm, crec que la seva qualitat ha fet que es vengui prou com per permetre mantenir-la al mercat.
• WEISS DAMM amb Patata Farcida de Botifarra del Perol amb Fruits Secs. Ah! Quina gran idea va tenir la Damm de fer una cervesa de blat. Sobretot des de que vaig anar a Baviera per primer cop em vaig aficionar molt a aquest tipus de cervesa amb un sabor molt especial però molt agradable. A més el Carlos ens va ensenyar com servir-la (així recordava jo que me l’havien servit sempre a Alemanya però en pocs llocs de Barcelona ho havia trobat): Copa/got amb capacitat per tota la cervesa la posem cap per avall sobre l’ampolla. Girem tot en bloc i deixem que la cervesa vagi caient, sense submergir-ne el cap. Al final veurem quelcom semblant a màgia.
• ESTRELLA DAMM en companyia d’una Coca d’Escalivada amb Anxova. La gran sorpresa de la nit (conec bé totes les cerveses de la casa). I això? Direu, sabent que no en sóc gens de fan. Doncs sorpresa, era la que es destina a exportació, amb menys grau i amb un regust més dolcenc, molt més suau. Una sorpresa agradable.
• BOCK DAMM perseguint una Broqueta de Mortadel•la amb Coulis de Mango. La tapa em feia por, que jo no sóc gens de mortadel•la, però aquesta cervesa, negra però fresca s’adiu molt amb aquest tipus de menjar.
• VOLL DAMM fent un bon binomi amb una Torradeta de Magret amb Ceba Caramel·litzada. D’aquesta no cal que en parli gaire, està lligada a la meva vida. Als bars on he estat habitual me l’han servit només amb una aclucada d’ulls. És la meva preferida i l’únic problema que té és que per graduació alcohòlica no se’n pot abusar. El detall, servida tirada, no pas d’ampolla. I clar, aquesta és la cervesa escollida per al detallet que ens enviarà la Damm a cada bloc.
• ESTRELLA DAMM INEDIT, maridada amb, un bon plat d’Orada amb Ratatouille de Verdures i Salsa Marinera. La cervesa dita gastronòmica, servida en copa. És una bona cervesa que és fàcil de combinar amb tots els plats, però crec que costa que la gent la trobi com a substituta del vi.

I per acabar un deliciós Xarrup de Fruites amb Gelat de Plàtan i Toffee, i tota una Inedit que ens vam polir ràpidament.
La tornada, molt animada (ep, que sembla que no però el tast fa el seu efecte) va acabar amb un gintònic al Lola Las Arenas.

Per acabar agrair de nou als organitzadors i a Damm, la visita, molt instructiva. I especialment a la Damm per permetre’ns veure tan a fons les seves instal·lacions, que em consta no són fàcilment visitables fora de la gent de sector, i deixar-nos fer fotos i vídeos lliurement.
I també molt contenta d’haver conegut gent tan maca... Penseu que ara us costarà perdre’m de vista (a molts ja us tinc controlats via FB i Twitter)

PD: Avui m'ha arribat aquest megadetall extra de la Damm. Vint-i-quatre cervesetes segons els gust de cada bloc. La meva era clara no? ;-)

Receptes contra la fam

Cadascuna de les últimes entrades diu que últimament no escric gaire... I és cert! Raons en sobren, però avui per contra tinc un bon motiu per escriure, la iniciativa #blocscontralafam #blogscontraelhambre promoguda pels blogs Decuina i Baixagastronomia per promocionar el Gran Recapte del Banc d'Aliments: Per si no ho coneixeu demà i passat-demà es recullen a mercats i supermercats de tota Catalunya aliments bàsics com llegums seques, oli, llet, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural per a persones amb dificultats.

Molt parlem últimament de la crisi, però sembla a vegades en termes massa macroeonòmics. A dia d'avui hi ha una realitat i és la manca de menjar per a moltes famílies, així que aquestes iniciatives són molt interessants per conscienciar-nos que no gaire lluny d'aquí hi ha gent que no menja, no perquè no vulgui, sinó perquè no pot. Als que som pares, si tenim una criatura que no menja massa, patim, però en el fons sabem que no es morirà de gana. Què passaria si no mengés perquè no tenim res que posar-li a la boca? Una pregunta com aquesta encara es fa més difícil de respondre després de llegir aquesta notícia.

Per això, tot i que normalment quan parlo de menjar és sobretot per esplaiar-me en restaurants que visito, avui faig un petit gir per incloure una recepta. Faré servir tres ingredients dels que demanen: llegums (en aquest cas cigrons), oli i llauna de tomàquet natural.

La meva idea inicial era fer uns cigrons amb gambes, però em semblava que s'allunyava de l'objectiu, així que he optat per un clàssic.

Cigrons amb tripa i cap-i-pota

És curiós perquè tot i que habitualment faig tripa i cap-i-pota, mai havia fet el clàssic. Fins ahir la nit, que com tenia un guisat de tripa i cap-i-pota congelat, vaig pensar que seria una bona pensada fer-ho per dinar. Aquí al costat teniu el resultat (a dins del tupper), i queda lleig que ho digui jo però estava de cine.

Ingredients:
Oli
1 ceba
1 pot de tomàquet natural
1 tall de sobrassada
1 bitxo
10 ml de brandy
400gr de barreja de cap-i-pota i tripa (mig i mig) tallada a trossets petits
1 pot gran de cigrons (sí, els compreu secs i els bulliu, quedarà millor, però normalment no tinc massa temps)

Poseu un pot amb aigua a escalfar, quan estigui bullint, hi escaldeu la barreja de cap-i-pota i tripa durant uns 5 min. Escorreu i passeu per aigua.
En una cassola poseu un rajolí d'oli i sofregiu la ceba picada ben fina, quan comenci a estar cuita, tireu-hi el bitxo. Un parell de minuts després afegiu el tomàquet i deixeu coure. Quan ja estigui cuit i afegiu la sobrassada a trossets perquè es desfaci millor. Aboqueu-hi el brandy (opcional cremar-lo una mica). En aquest moment jo acostumo a treure el bitxo, però això al vostre gust. Afegiu la barreja, una mica d'aigua i deixeu-ho fent xup-xup. Al cap de 10 minuts afegiu els cigrons, i deixeu coure uns 20-25 min més. Aneu controlant que no es quedi sense aigua i ja ho tindreu preparat.
(Jo com ja tenia la tripa i el cap-i-pot fet, ho vaig descongelar i vaig afegir els cigrons, i una mica d'aigua i ho vaig deixar coure uns 20 min)
I per acabar, el més important, col·laboreu demà amb la recollida, no costa res aportar 1kg de qualsevol dels aliments.

PD: A més del blog de Baixa Gastronomia del qual ja us he parlat altres vegades, us recomano també el http://www.decuina.net/ que em va engrescar a participar en això i http://blogs.cuina.cat/olletadeverdures/, tots dos grans cuiners a més de persones molt interessant

Cronologia de l'ascensió meteòrica d'un bar de tapes

• Dia 12 de setembre: Celebració vermutera del meu aniversari al xiringuito Aigua (algun dia també hauria de parlar d'aquest lloc molt recomanable, tot i que encara em falta visitar-lo de nit). El David en plena ressaca em comenta que la nit anterior el Moh els ha portat a sopar a un lloc curiós de tapes, el Cañete (Web en construcció però no us perdeu el vídeo d'en Joan). Em quedo a mitges amb el nom, però en l'intent de ser una bona amfitriona i estar per tots, enganxo només una paraula aquí i una paraula allà de la seva explicació :-)
• Dia 16 de setembre: Compro el Time Out un dia més tard de la seva sortida (des de fa poc surt en dimecres). Obre el reportatge de Menjar i beure un article sobre llocs de tapes: Lolita Taperia, renovació de l'Inopia, i Cañete, el nou lloc in de tapes de Barcelona. Encerclo les adreces i se'm queda això del carrer Unió.
• Dia 24 de setembre: Festes de la Mercè. Tradicionalment dia de veure el Seguici des del carrer Ample, una volta, dinar i la Cavalcada per la tarda. Aquell dia després del Seguici, anem al concert de Minimúsica, amb els Surfing Sirles (us deixo aquí l'enllaç del vídeo. Si us fixeu al minut 1.55 o així surt a l'esquerra el Josep Maria, la Núria i una mica l'Ariadna penjada de la barana) i Me and the Bees, entre d'altres. La Núria vol fer un vermut abans d'anar a casa. Ràpidament penso en el Cañete, només hem de creuar la Rambla. Cañete, carrer Unió. No recordo el número però des del Liceu a la Rambla del Raval no hi ha tant. Però de seguida hi arribem. Està al número 17. Entrem. Sí, és diferent. Ens acull una barra de postres (És curiós començar pel final, però si penses en quan surts és perfecte per aturar-t'hi abans de marxar, per dir adéu amb un pecat dolç). Després una llarga barra on veus tots de temptacions, i al fons quatre taules que donen a un petit i coquetó pati d'aires andalusos. Encara no hi ha massa gent i ens asseiem en l'única taula que queda lliure. El senyor Joan (això ho he sabut després) ens porta la carta (tot i que entre el vist i el llegit a les pissarres ja ens hem fet una idea). Hi ha molt per escollir. Triem tapes d'inspiració andalusa: caragols i morena fregida; de l'àvia: canelons de carn i d'espinacs; de les típiques: croquetes i cecina; de les luxoses: kokotxes i mandonguilles amb sèpia; i d'especialitat: la truita de la casa.

I per beure, és clar, unes "cañetes" ben tirades de Moritz. Tot molt recomanable, a uns preus molt raonables (quan superi el trauma potser escriuré sobre el Bar Mut i els seus preus incomparables), i sobretot un tracte molt afable. Només la por del Joan de morir d'èxit, una mica angoixat pel munt de gent que no para d'entrar-hi. Nosaltres no hem pas esperat més del que és normal. Per cert, em quedo amb les ganes d'una tapa molt canyera, com una mena de cansalada fregida. Avui m'hagués vingut de gust, aquell dia fa massa calor. Quan anem als serveis em sorprene alguns detalls com el toro del bany que subjecta el paper de o la il·lustració en una de les parets.

No penso que la cosa vagi més lluny, però...

• Dia 2 d'octubre. Suplement Teletodo+Idees de El Periódico. Article d'en Pau Arenós sobre un nou bar de tapes. Això comença a esgarrifar. En l'article m'assabento del nom del cambrer, i quan li ensenyo la foto a 'Ariadna el reconeix perfectament.
• I per acabar ahir, un altre David, el meu excompany de feina David Givoni escriu al Facebook: "El David Givoni El nuevo Bar Cañete en el Raval lo recomiendo! Buenas y diferentes tapas, buen servicio y no es caro."

Això no pot ser nois!!! He de deixar constància que jo ja hi he anat! Que segueixo sent un persona cool que va als llocs de moda! Somric. Avui escric. D'aquí no passa.

Aquí millor no fer-se el suec

Nota: Aquesta entrada porta un endarreriment de gairebé dos mesos, però el juliol ha estat agitat i amb poc temps i l'agost molt mandrós :-), però tenia ganes de fer-la.

-----------

Aquí el que cal és aprofitar al màxim i sentir-se més suec que comprant mobles a Ikea mentre parles per un Nokia. I és que Pappa Sven no és només un restaurant suec a Barcelona, és una manera d'ampliar mires respecte al menjar nòrdic, que en la meva ment anava fins al moment associat a plats d'aquelles que en diem d'hivern o limitats als arengs fumats. L'única experiència nòrdica es redueix a les vacances de fa dos anys a Copenhagen (per cert, on ara hi ha el que diuen que és el millor restaurant del món, el Noma, encara que algun comentari parla de massa herbaci per a 300€ pp) on vam menjar bé, però a preu força i força alt. Així que quan amb la Karin, la Carol, l'Ester i la Glòria es va proposar aquest restaurant, totes hi vam donar l'OK, assumint una part de risc però també trobant que era molt estimulant (i a la web els postres feien tan bona pinta!!!!)

Aquell dia vaig arribar una mica tard per un compromís inesperat i ja havien fet una tria de 3 plats per compartir. I quina bona selecció, i no només per l'ingredient principal del plat (digue-li areng, truita o ren, que són els que vam escollir) sinó, i sobretot, per les salses i acompanyaments (diversos tipus de pa, mantegues...); sense deixar de banda els detalls explicatius de l'amabilíssim cambrer/cap de taula. Per no crear massa expectatives diré que no són plats per fer la gran endrapada, sinó més aviat per degustar-los percebent tots els contrastos de sabors, i no obstant això crec que cap de nosaltres es va quedar amb gana. De segon, dos plats d'hamburgueses de llenties, dos de mandonguilles i en el meu cas un melosíssim bacallà, en el punt ideal de sal i cocció (Aquí teniu un collage del primer i segon plat, i una altra dels postres)

I per acabar el 'despiporre' dels postres: una de formatges (us han d'agradar potents, perque aquests ho són i molt), una sopa de melissa amb cava, una terrina de fruites del bosc i un combinat de tres xocolates... Un final massa feliç per a un sopar molt agradable i amb una sempre divertida conversa amb les noies.

PD: Per si us interessa, el 4 de setembre fan com una mena de festa del cranc

PD2: També es pot sopar a la terrassa (el carrer Villarroel no mata però... les terrasses sempre són agradables)

Cursa cap als Oscar amb ulls amenaçadors

Avui han donat les nominacions, però divendres va començar ja la meva cursa cap als Oscars (aquesta cursa no esgota com una marató). I arrel de les dues pel·lícules que vaig veure volia comentar una cosa que m'està començant a irritar bastant i és la poca consideració envers els frikies com jo que no consideren una pel·lícula acabada fins que no ha passat l'última línia dels títols de crèdit. Ja sé que els títols no es poden llegir tots i que si els vull els tinc disponibles en llocs com imdb.com però és una qüestió de principis. A més alguna vegada s'hi amaga una sorpresa (sobretot en títols infantils) com per exemple a 'Up in the air'. Des de ja fa molt temps, he suportat la gent que té pressa i s'aixeca, però quan el que no suporto és quan entren els acomodadors i la gent de la neteja i et comencen a assenyalar perquè ets l'única persona asseguda (com em va passar a Avatar) Et sents estranyíssima (per no fer servir paraules dures). Si han de netejar que ho facin però no criminalitzin. Si tenen pressa perquè comença la nova sessió, doncs que es fotin, no les posin tan juntes o ja de passada que facin com a la tv i amputin una part del metratge. I ja està, prou de fanatisme fílmic per avui :-)

Dels Oscars d'avui només dir:

- Que de les 6 pelis amb més nominacions he vist: Avatar, Up in the air i Up. Veuré segur Precious, Malditos bastardos (si no la repesquen ejem ejem) i En tierra hostil. De la resta el que pugui, amb preferència per La cinta blanca i An education (guió d'en Nick Hornby sona molt bé, tot i que la novel·la original no sigui d'ell).

- Que novament han nominat la Penélope Cruz i l'acompanyarà a nivell d'Espanya la nominació al curt d'animació per a 'La vieja y la muerte' (us passo l'enllaç però no sé si és visible per tothom). Sorpreses: Per mi, Up en doble categoria (tot i que de moment em sembla la millor de totes) i l'absència d'Invictus (o la presència d'alguna peli que no esperava com la de Sandra Bullock).

- Que l'acadèmia del cinema no té ni idea i hauria d'haver enviat Celda 211 (per qualitat) o Los abrazos rotos (per l'efecte Almodóvar)

- Que com s'esperava massiva presència d'Avatar però sense la possibilitat de guanyar més estatuetes que Titanic

- Que en els actors hi ha la possibilitat de fer justícia amb Jeff Bridges que porta 0 de 5, que Meryl Streep s'ha penjat una nova nominació i ja en porta 16 (però només dos Oscar, que és molt però no proporcionalment)

- Que sempre hi ha pel·lícules més independents que apareixen com Precious

- I que està servit el duel entre l'exparella Cameron - Bigelow

PD1: Enmig de la polèmica de la Llei del cinema (i no en parlaré perquè entenc les postures però no comparteixo cap de les dues) ahir es van atorgar els premis Gaudí de cinema català. Vaig veure només un tros de la gala, però des d'aquí felicitar a Antonio Belart (parent força llunyà del meu pare) que va dedicar-ho a Gandesa i em va emocionar amb les seves dues frases (Aquí teniu l'enllaç del moment de recollida del premi - Gràcies Mercè per l'enllaç-)

PD2: I mentrestant alguns ja no poden esperar ni a demà per baixar-se Lost. Jo esperaré a la setmana que ve que ho donaran a la Fox. Veurem si l'últim capítol me'l compro a Taquilla (ho sé, sóc massa legal)

PD3: Dissabte vam fer l'últim 2x1 al restaurant Coure (que estava de vacances durant la promoció). Despeses estalviades: 45€, Despeses extra: 35€ (begudes, cafès i servei). Menú desgustació exquisit en un lloc amb classe sense embafar, preu car però amb una barra divertida amb pinta de més assequible. Company de fatigues: Pep

Els meus 2x1 en xifres

Fa molts dies que no escric res pequè el fred m'ha fet estar més mandrosa que mai. A més l'època nadalenca no afavoreix que faci res fora de la rutina que mereixi ser explicat. Però fa quinze dies el Time Out amb motiu de la publicació del seu número 100, va treure una promoció de vint-i-cinc 2x1 inspirats en els números 1 d'alguns articles publicats, com per exemple, la tria de les millors braves, la millor hamburguesa o el millor arròs. Cadascun dels 'guanyadors' feia la promoció a la seva manera però sempre el fet de comprar-ne/consumir-ne un/una suposava que te'n donaven un/a altre/a igual. Hi havia 14 dies per portar-los a la pràctica, i tot i les ganes al final només n’he pogut fer 9 (+ 1 que vaig cedir als meus pares)
• Divendres 8: La millor tapa: Els calamars a l'andalusa de Casa Lolo. Estalviat: 6€. Despeses extra: 40€ (Entrava la tapa però no la resta de tot el que vam endrapar). Companys de fatigues: David, Pablo, Núria, Pep i Ariadna. Un lloc molt recomanable prop del Camp Nou, amb molt bones tapes i només cervesa Moritz. Ja el coneixia i per això no em va importar repetir.
• Dissabte 9: El millor pa de Can Turris. Estalviat: 1'8€. Sense despeses extra perquè vaig tancar els ulls per evitar temptacions. El pa estava molt bo però per mi una mica massa torradet... Sóc de les rares que estan en contra d'allò de: "que me'l pot donar ben torradet?". Companys de fatigues: Pep
I durant la setmana ja no va haver res més perquè em sabia greu sortir a sopar per la nit i deixar l'Ariadna a casa els meus pares quan ja hi havia estat molts dies,així que el gran esprint ha estat durant els 6 dies entre el dissabte 16 i el dijous 21
• Dissabte 16: Com en una mena de tour, la primera etapa va ser: El millor croissant de Baixas. Estalviat: 0’95€. Despeses extra: 3€ (estan molt bons però són molt petits, així que en vaig comprar d’extra). Companys de fatigues: Pep i Ariadna
• Després de deixar el cotxe a casa, vam baixa al mercat de Sant Antoni per veure la passejada de gegants. D'allà, agafant el carrer Hospital ens vam plantar a fer la segona etapa. La millor botiga de discos: Wah-Wah. Preu estalviat: 12€ (discos comprats: Disintegration i BSO The Jungle Book). Despeses extra: 20€ (Ara que el Tió m’ha portat un plat de disc i puc comprar vinils em va venir molt de gust quedar-me amb el Doolittle de cara al concert de Pixies del Primavera Sound). La veritat és que cal hores per remenar i no m'hi vaig poder dedicar ja que l’Ariadna deia que no li agradava la música que sonava. Companys de fatigues: Pep i Ariadna
• I seguint el carrer Hospital vam arribar a la Rambla per fer el millor gelat: Maximum 1940. Estalviat: 2’4€. Sense despeses extra. Dues terrines, una de xocolata per l’Ariadna i una altra de maduixa i iogurt per mi. Molt bo, però potser m’hagués entrat millor a l’estiu. Companys de fatigues: Pep i Ariadna
• El millor arròs: Can Solé. Estalviat: 30’26€. Despeses extra: 50. L’arròs boníssim però els plats per acompanyar-los bastant cars, és un restaurant força car. L’anècdota va ser que va marxar la llum (per sort quan ja havíem gairebé acabat) i es va omplir de fum, no podien fer cafè i tampoc el compte. Finalment el van fer a mà. Companys de fatigues: Ramon, Geni, Gemma, Joana, Pep i Ariadna

• Diumenge 17. La millor terrassa: L'Orangerie. Estalviat: 58€. Despeses extra: 7€ (algun extra per les nenes). Quina llàstima el dia que vam agafar perquè el lloc és extraordinari, amb luxe però sense embafar. I el brunch amb cava dels diumenges és una manera de sentir-se VIP. Companys de fatigues: Ramon, Geni, Gemma, Joana, Pep i Ariadna

• Dimecres 20. El millor gintònic: Tirsa. Estalviat: 7€. Despeses extra: 16€ (un cocktail és poc :-). Feia molt que hi volia anar, però com cau força apartat, sempre m’acabava fent mandra. Finalment l’excusa del 2x1 del gintònic va ser perfecta per atansar-nos-hi amb cotxe. Gairebé vam ser els únics clients de la nit i això va permetre rebre encara més atencions de les que ja es reben en un local d’estil clàssic però on et sents molt a gust. Abans del gintònic (el primer de la meva vida, perquè no m’agrada la tònica, però si tots fossin com aquest...), un Gin Cooler, boníssim i que si te’l prens a l’estiu amb set, t’entrompes segur. Companys de fatigues: Marc
• I com a traca final. Dijous 21. El millor plat japonès: Onsen tamago a l'Icho. Estalviat: 55€. Despeses extra: 25€ (les begudes que no entraven). M’havien recomanat molt aquest restaurant (tot i el preu) i em va encantar. Sobretot el plat estrella... No sé si s’ha de menjar però jo em vaig fotre tota la closca del cranc (és tova, no penseu que sóc un animal). Segur que hi torno... com a mínim a la barra de sushi. Companys de fatigues: Pep

I em vaig quedar molt amb les ganes de fer el millor esmorzar de forquilla i la millor hamburguesa. Per cert per mi el 2x1 ha estat un 9 de 9, però als meus pares el tema Velódromo els va semblar una mica escàs. Suposo que haguessin preferit pagar 35€ enlloc de 25€ i halar una mica més.
PD: Volia posar com a títol de l'entrada 'El Lluís vol els Azucarillo Kings de teloners dels Pixies' però com encara no li he fet el grup al facebook, i ningú excepte ell hagués entès la relació amb els 2x1 del Time Out... s'ha quedat amb un títol més entenedor
PD2: Ahir va morir Jean Simmons i em sembla que el millor homenatge que se li pot fer és veure 'Cara de ángel (Angel Face)', si teniu oportunitat, que fa poc no vaig incloure una llista de facebook sobre pel•lícules que m'havien impactat, però que va entrar en els comentaris posteriors. Pensava que no havia vist massa coses d'ella però repassant la filmografia he recordat: 'Cadenas rotas (Great expectations)', 'Ellos y ellas (Guys and dolls)', 'Mujeres culpables (Until they sail)', 'Espartaco (Spartacus)', 'Donde reside el amor (How to Make an American Quilt)' i els episodis de Norte y Sur

Sóc una exhibicionista

Aquesta serà sens dubte l'entrada més egocèntrica i autoaduladora de totes les que he escrit fins ara. Però per una persona poc acostumada a les 'floretes', girebé mig any d'afalacs fa créixer, i molt, l'autoestima, sense cap necessitat de llibres d'autoajuda... :-)
I el truc és ben fàcil, perdre els 5-6 quilets que no eren per mi, però que alguna mala persona m'havia cedit temporalment. I com molta gent m'ha preguntat com, doncs us ho diré: Mètode Montignac. No entraré a explicar-lo (si algú vol em pot demanar el llibre) ni a jutjar-lo, només que a mi, sense ser estricta m'ha permès assolir el meu objectiu sense cap penúria (els qui em coneixeu ja sabeu que dieta i jo són paraules a cada cantonada del quadrilàter)... Si faig una petita confessió, el més complicat per a mi va ser reduir molt el consum d'alcohol els primers mesos, ja que entre casaments, comunions, festivales de música, sopars diversos i partits del Barça, no m'ho van posar fàcil. I com a complement una mica més d'esport: Pilates (des de ja fa dos anys), natació des de fa un any i plataforma vibratòria des de fa dos mesos (i això ho recomano fervorosament... qualsevol pot tocar-me les abdominals - només les abdominals, eh!- per veure-ho).
Ara direu, tampoc és tant 'ohquebonaqueesticitothomm'hodiu'!! No patiu que ara ve el meu moment d'estrella: vaig a fer la passarel·la d'aquests mesos amb els models més comentats que també serveixen per veure que hem fet durant l'estiu:

• Model "Portes el vestit més curt del casament" i/o "Estàs espectacular": Vestit d'Etxart & Panno. Un èxit en els dos casaments de l'agost (Marco & Susana, Fede & Roser) i un altre desig acomplert, ja que feia molt que volia portar un vestit curt en una cerimònia.
  
• Model "Doncs et queda molt bé la Palabra d'honor" i/o "I no portes sostenidors?": Vestit llarg de Mango amb cinturó comprat a Menorca. Vestit ideal pel comiat de soltera de la Susana i per anar a menjar una caldereta de llagosta al restaurant Es Pla de Fornells.

• Model "Si que vas juvenil...": Samarreta i faldilla de Topshop... No en aquesta foto (aquí més aviat diria que era infantil), però el dia que m'ho van dir, calia, un concert on la majoria dels assistens podien ser fills meus.

• Model "Estàs més guapa que Elizabeth Taylor". Disfressa d'egípcia. Cal dir que la família potser em té en massa bona consideració. Un altre any de disfressa per les festes majors de Gandesa (I sí, com sempre, tota la família).



• Model "Mama, ets com una sirena". Biquini model Halle Berry (però a anys llum d'ella). Això és el que es diu amor de filla. O la famosa aigua del Carib a Cala Macarella.





• Model "37 anys molt ben portats" o "Últimament vas molt sexy". Vestit que tan serveix per un sopar a un dels llocs més xic de Menorca (Cales Fonts) com per celebrar amb bons amics el meu aniversari.
  

Model "Que te tengo que ir a buscar una qué". O de com em vaig comprar una pamela a l'Accesorize de l'aeroport abans de la final de Roma... i li vaig fer anar a buscar al Javi, per no haver-la de passejar. Per cert una opció ideal per al fort sol que feia a Maó.

I després d'aquest passeig per l'exhibicionisme de premsa groga... Quin és el vostre preferit (Sí, ja sé que és difícil de triar davant aquesta diversitat però... aquí està la gràcia, com sempre eclecticisme al poder)

PD: Gràcies a la Dàcil per les web de recollit de cabell
PD2: Espero que si algun dia torno a estar tan guillada per tornar a fer una pasarel·la com aquesta pugui ja incloure el models de "El Delgado Buil" que ja estan a l'armari. Aprofito per felicitar a la Macarena i l'Anna pels 5 anys de la botiga, per la desfilada 'Majorettes' a Cibeles i per la foto a 'El País' (suplement de moda) de la setmana passada.

Petits plaers a la Zona Franca

Quan treballava a gedas al costat de la SEAT, a vegades deixàvem de banda el menjador i feiem excursions a la recerca de millors menús. Van ser anys dels restaurants del Consorci, dels empatxos de frankfurts i sol al Gran Via amb el Marcos i l'Emilio (DEP), del Boviscum que vaig conèixer pel Chema, i també d'aquells restaurants al Passeig de la Zona Franca: Mai Ona, Tip Top, Arlequin, La Pineda... Però mai vaig trepitjar un lloc que des d'avui s'instal·la en el meu temple personal de la bona cuina: Granja Elena (Pg de la Zona Franca, 244)
N'havia llegit elogis al Time Out però pels seus horaris (només al migdia i entre setmana) era difícil de visitar. Així que avui, aprofitant aquesta setmana de festa, hi hem anat prèvia reserva ahir (I ja que la primera idea era anar a degustar la Ruscalleda però... he oblidat reservar).
De primer: Cards guisats amb cloïsses (podeu veure la foto). És curiós perquè no m'agraden els cards (almenys com els feien a casa només bullits) però les dues vegades que els he menjat fora, han estat sublims (l'altra al Harry's Bar de Venècia en un boníssim rissotto de gambes i cards). I avui em venia de gust provar alguna cosa que no m'entusiasmés d'entrada. I l'he encertat. Però crec que en qualsevol de les opcions ho hagués fet.
De segon: Calamarsets d'Arenys a la planxa amb all i julivert. Plat senzill en què es nota la qualitat del producte amb que es treballa en aquesta casa.
Per acabar: Safata de formatges: un de cabra, un Parma i un Gorgonzola que han donat per finiquitada l'ampolla del Verdejo que hem pres.
Preu: 50€ pp, però pagats molt i molt a gust (No hem agafat pas els plats més barats, però tampoc el més car, un plat de caviar de 89€ :-)
I tot això paït amb la primera excursió conjunta amb el Pep en bicing...

PD: També hem estat fent compres a un centre comercial just enfront, es diu wala i hi ha molt material d'esport i samarretes del Barça a 60€ però també roba de carrer. És molt gran i avui no havia gaire gent.
PD2: Divendres passat vam anar a La Taverna del Clínic. Tapes molt recomanables i originals i no només les famoses braves del número 1 de Time Out (que per cert també estaven molt bones però prefereixo les clàssiques)

STRIPJAPOHAND

Dissabte vaig anar a un comiat de soltera (en plan culturilla general: Hen party -noies-, Stag party -nois-)... i feia molt temps que no anava a cap. He tingut més casaments d'amics que d'amigues i en general no he anat als comiats de les parelles dels amics... així que em venia especialment de gust... I a més fent una cosa nova (una més a afegir a les 30 coses noves que havia de fer en la trentena... un dia d'aquests hauré de recopilar), una classe d'stripdance, que com va dir el profe no és d'striptease. Vestides comodament (algunes amb sabates amb taló tal com ens havien recomanat -i és que amb bambes no es pot ser sexy-) vam anar a l'Aqua disposades a disfrutar de balls amb coreografies plenes de sensualitat... especialment amb la primera, una cançó tan inspiradora com aquesta...

Vam riure molt i la pena és que no puc penjar cap vídeo ja que surt més gent, que no vol ser vista ballant, així que només he pogut penjar la foto als vestuaris abans de començar...
I després de la suada (perquè tot i no ser una classe dura va ser canyera i una mica accidentada amb el blau que em vaig fer amb un dels 'moments cadira'), cap a la piscina del centre... No havia jacuzzi (espatllat) però els xorros feien un bon massatge i després vam fer unes fotos al jardí, inspirades en les odalisques de les 1000 i una nits. Estàvem tan posades en moments sexy!!!!!!!!

I entre una cosa i una altra es va fer l'hora d'anar a sopar. El lloc triat, el Shibui (podeu veure l'entrada que ja li vaig dedicar), però aquest cop assegudes en la part de Kotatsu. La qualitat excel·lent, tot i que al ser un grup gran en algun moment el servei va ser lent. Però això va servir per fer-li tot de petits regals picants (com la bonica funda de pene de la foto) a la Susanna, a part d'un bonic conjunt de llenceria i passar-li un emotiu vídeo amb tot de fotos recopilades i que hem convertit també en àlbum... I amb alguna anècdota, com la d'un noi del grup del costat, que a la sortida pensava que li havíem robat la corona que li havien regalat... però, evidentment estava al restaurant.

Al sortir, ja era força tard, gairebé la 1, tot i que semblava d'hora per anar a La Sal, on teníem una mena de reserva... Mentre ho decidíem, un petit grup amb la núvia inclosa ja era de camí cap al Hand Bar, l'opció alternativa que s'havia preparat prèvia a la disco... ja que sempre hi ha molt ambient (tot i la seva ubicació) i es pot ballar (per desgràcia meva més música espanyola que internacional)... I allà vam tenir el gran moment de la nit: incapaces de demanar al DJ la cançó que havíem practicat a la classe, finalment vam triar 'You can leave your hat on' de Joe Cocker... Van accedir, sempre que la núvia pugés dalt de la barra a ballar (tipus Coyote Ugly), i ho va fer. I tant que ho va fer... I no anava borratxa, però tenia la marxa al cos i la gent va aplaudir a rabiar amb l'exhibició... (també hi ha vídeos que la núvia no em deixa ensenyar, així que poso una foto de la pista)...

I d'aquí jo cap a casa amb un somriure a la boca i un cansament total al cos...

PD: Si alguna de les assistents ho llegeix... en breu us penjo les fotos i vídeos...

This is my treasure...

Suposo que el Pau Gasol deu dir el mateix quan contempla l’anell de vencedor de l’NBA... amb quina facilitat es planten ara els jugadors europeus de bàsquet comparat amb aquells pioners com Fernando Martín... I direu, què explica aquesta ara, si ja fa un mes que van guanyar l’NBA... Doncs que el dimarts 7, ens vam trobar que en Pau Gasol va decidir anar a sopar al mateix lloc que el JM i jo... (aquesta és la foto millor que va aconseguir el JM). Nosaltres hi celebràvem el nostre aniversari de casament, ell no ho sé pas, potser la medalla que li van donar al dia següent a Madrid. Però anava només amb una noia.
De tota manera l’entrada no és per parlar del Pau sinó dels últims llocs nous (vull dir que no hi havia anat mai) on he anat a menjar:

• Petit Comité (7/7/09): l’outlet (només cal comparar preus) del Fermí Puig, xef del Drolma. Cuina catalana amb la intenció de posar-la al lloc que es mereix. Molt ben decorat, havia llegit unes crítiques tan negatives que vaig estar a punt d’anul·lar la reserva. Cuina a la vista, personal jove però amable i educat. I sensitivament l’experiència va ser agradable, no és barat, però tot es paga i va sortir com l’Speakeasy però aquí vam menjar primer, segon i postre tots dos (això sí sense ampolla de vi, nomes copes). Ple, tot i ser un dimarts i haver crisi. Per cert, Isa i Sònia, tot i les fotos, la celebració del triplet em diuen que va ser al Solo (side by side). Seria més normal, ja que al Petit Comité, com el seu nom indica és petit (o millor dit, organitzat de manera que seria difícil posar tots els jugadors del Barça i les seves parelles)
  
• Carmen (3/7/09): Feia temps que havia sentit parlar bé d’aquest restaurant a un pas de l'estació de Sants i vaig aprofitar el sopar periòdic amb la Karin, l’Esther, la Carol i la Glòria (que al final no va poder venir) per fer-ne una provatura. I la veritat és que vam fer un menú degustació per 17€ amb beguda altament recomanable: amanida de formatge, pernil de jabugo, calamars i croquetes, bacallà i filet (poquet de cada, clar). Ara vull tornar-hi per menjar de carta.


• La Bombeta (3/7/09): Un clàssic de la Barceloneta on menjar de tapes i que no havia tingut el plaer de visitar encara. Va ser una bona entrada amb alguns companys de feina per a una tarda ben regada després de cervesa a El Vaso de Oro. Evidentment cal provar, la bombeta, que és un veritable artilugi picant, però em quedo amb el pop, per mi la millor de les tapes, junt amb el turbio (això no és una tapa, oi, Enric?)
• Biergarten (19/6/09): Recreació d'un cerveseria bàvara però a petita escala. Salsitxes acompanyades d'amanida de patata i xucrut (molt bo tot i que en general no m'agrada). El menjar està bo i bé de preu, les cerveses són un pèl cares, però ja se sap que les terrasses sempre tiren cap a dalt. Ambientació cuidada amb cambreres vestides a l'estil bavarès i música alemanya
• Xemei (17/6/09): Un italià diferent a la falda menys coneguda de Montjuïc, just al límit del Poble Sec. El millor, tot i això va ser la notícia de l’embaràs de la Sònia. De nou, moltes felicitats! Em van agradar moltíssim els entrants però la pasta, tot i que bona, no em va semblar extraordinària, crec que el rissotto de la Isa i la Sònia estava més encertat. Sí, va estar molt bo el postre...

Seguirem informant dels propers sopars... però el que tinc més ganes de fer és el de la caldereta de llagosta que em penso fotre a Fornells aquest mes d’agost. M’han recomanat Es Cranc, per qualitat-preu. Algú em proposa una altra cosa?

I a petició popular? Braves....

Ahir em van dir que com és que no havia fomentat, en el meu blog, la discusió sobre les millors braves de Barcelona, que es va encetar al Timeout, però és que porto uns dies una mica mandrosos per escriure (de fet, encara vull fer la crònica del Primavera) i alhora enfeinats preparant coses per les nits, com un àlbum de record per a la padrina escolar de l'Ariadna.
A tot això la polèmica es va crear en un reportatge on el número 1 no va anar a parar ni al Tomàs ni al Mandri, sinó a La Taverna del Clínic, segurament per la seva originalitat. Aquesta segona posició en empat per als dos mites donava més joc per fer una enquesta i forçar el desempat.
I vosaltres que me'n dieu?

Jo voto Tomàs... almenys fins que vagi a la pelu i al sortir faci un Mandri (és que les vegades que m'he assegut al Mandri no he demanat patates)

Els rumors diuen... que torna

Sí, difícilment conservarà la gràcia de la vella bodega on vaig passar tan bones estones amb: Marc C, Simon i altra gent del futbol, David, Pablo i altra gent de la facultat, Javi, Francesc, Ralph, Carme i altra gent de gedas...

Però diuen que torna... sí... torna el Ciurana

El Ciurana del carrer Vallespir...

Al mateix lloc... no sé si amb la mateixa concepció o diferent, si només conservarà el nom o també hi posaran les bótes, si seguiran venent les ampolles per poder fer els cubates a la taula o els cubates valdran 12€, si tindran 40 tipus de loteria de nadal o entrar serà una loteria, si faran aquells plats tan casolans i bons o passarem a les tapes prefabricades...

Però sigui com sigui, ens n'alegrem moltíssim... I anirem a tastar-lo quan inagurin

Un sopar de trainees de gedas al Ciurana al 1999

PD: Si algú en té més info... que n'expliqui

De picnic, de bon sopar, de viatge

Uns petits flashos ràpids que demà m'he de llevar a les 5.30 per anar a l'aeroport:
- Primer: Compreu aquesta setmana el Time Out Barcelona (només 1.95€). Encara no l'he pogut mirar, però va de pícnics. A veure si ens animem i anem a fer-ne un quan el bon temps de veritat és digni a aparèixer i ja no marxar.
- Segon: Allò que deia de les aparences també passa en altres coses, com en els restaurants. Avui aprofitant que l'Ariadna està amb els avis tot el cap de setmana, hem anat a sopar a l'Atica, un restaurant a 500 metres de casa. N'havia sentit a parlar molt bé i m'ho va confirmar el blog de la Mar, però l'experiència ha estat encara millor. Com he sentit a la taula del costat: Si això t'ho presenten amb unes estovalles i amb una decoració ole, pagues 60€ ben content.
Hem decidit fer menú degustació amb 2 mitges racions de primer, segon i postre: Salmorejo d'albergínia escalivada (boníssim, textura increïble i l'albergínia semblava feta al carbó) i Salmó marinat amb cansalada ibèrica i ceba confitada (Una barreja molt ben aconseguida); Peu de porc sense feina (el nom ja ho diu tot però el sabor encara més) i Bacallà sobre crema de pèsols (Al punt de sal i de cocció); Mousse de iogurt i Pa amb oli i sal i xocolata (senzillament genial).
Preu: 27€ + Vi apart (Hem provat un Syrah de la Conca boníssim, i el que ha sobrat ens l'hem emportat a casa... suggerit per ella).
Això sí, l'aparença és de bar i les estovalles són de paper, però el que venim és a menjar, no?
Ah i tot s'ho fan entre dues persones.
Per una versió més encertada de la crítica de restaurant reviseu aquest blog.
- Tercer: Que en farem de la grip porcina? Mentre no arribi a la grip espanyola anem bé. Teniu por a la pandèmia? Temeu morir amb cara de porquet? Si voleu ser catastrofistes però riure una mica què millor que aquesta entrada Apocalipsis puerco, no té desperdici
PD: Sense bromes, el Víctor i família, residents a DF estan bé. Que segueixi així.
PD2: I la setmana que ve crònica del SOS 4.8...

De dracs i princeses

Aquest Sant Jordi ha estat un dels més especials dels últims anys. Per començar tenia vacances i fer vacances quan la majoria de gent no en fa és un experiència gairebé orgàsmica. A més la nit anterior ja havia estat especialment agradable futbolísticament parlant, tant pel resultat com per la companyia. Ja era hora poder prendre alguna cosa abans del partit en una terrassa!!!!

El dia es va aixecar preciós, amb solet, i vam poder gaudir a fons de la jornada de Sant Jordi a l'escola de l'Ariadna. És l'únic dia en què pares i fills poden compartir una estona dins del recinte de l'escola, decorada amb preciosos murals de contes, i tot i haver de fer una mica de cua per pagar els llibres comprats, veure l'esforç que han dedicat en fer un llibre per classe (amb dibuixos i frases) val molt la pena.

Com a segona part va haver un dinar a la terrasseta de Fragments, el meu bar d'adolescència i joventut, font de la meva addicció a la VollDamm, ara reconvertit en un bon restaurant. Vam estar amb els pares de la Maria, i es va fer tan agradable que ho vam allargar fins les 17h... I potser hagués estat més però volíem baixar a fer una volta pel centre.

Molta gent demana que el dia de Sant Jordi sigui festa, però el que està clar és que l'ambient en un dia no festiu és brutal. I com sempre trobant gent, famosa (Santi Millán, Baronessa Thyssen) i no famosa (Arantxa, Geni, Ramon, Gemma & la futura Joana -per cert, nom que m'agrada molt perquè té molta personalitat-). Una rosa, com sempre original. Aquest any no ha hagut llibre. Volia el del Kiko Amat signat per ell però no el vaig trobar (a ell). Ja me'l compraré.

Però aquest cap de setmana llarg i amb aires medievals va tenir la continuació en la recerca de princeses durant la visita a Carcassone. Ciutat molt turística, em a una terrible enveja, que tot bar o restaurant té la seva terrassa, mentre que aquí, amb el temps que tenim no ho sabem aprofitar. Per mi, potser una mica massa amb aires de conte (suposo que d'aquí la polèmica sobre la seva restauració), però l'Aridna va quedar entusiasmada amb els seients per princeses i les petites finestres des d'on tiraven les fletxes. I a sobre des de l'hotel teníem una vista immillorable de la cité, fins i tot des de la piscina.

També va estar molt bé l'excursió amb vaixell pel Canal du Midi, veient l'operativa sobre dues escluses. És una proposta de vacances que tinc per més endavant, fer tota una ruta d'uns quants dies pel canal.

I ahir teníem previst la reserva africana de Sigean, però plovia a bots i barrals i després d'un estira-i-arronsa amb l'Ariadna vam anar a un petit aquari a Canet-en-Roussillon, un típic poble de platja, d'aquells que s'omplen a l'estiu, però per l'època estava molt bé ja que no havia gent. La platja és molt maca, enorme i amb les onades es veia encara millor. Sigean queda per un cap de setmana de juny o juliol.

PD curiositats de restauració: Sí, vam menjar la Cassoulet. Contundent. Però molt saborós.

A Canet el restaurant va ser un molt modern marroquí. El Pep va menjar tajine. Per casualitat dissabte, havia comprat el recipient on es cuina al mercat de Carcassone.