La Lluna i la manta elèctrica.

Que la nostra gata Lluna és una pesada és un fet incontestable, sempre vol estar damunt de la gent i que li facen carícies i li diguen cosetes. Ja hem explicat en més d'una ocasió que li agrada molt la calor, sobre tot en hivern, el que no havíem dit mai és com de pesada pot arribar a ser, arribant fins i tot a posar-se agressiva, quan vol alguna cosa que li agrada.

Sóc una persona calorosa, quasi mai tinc fred, mentre que la meua dona és tot el contrari, ella és molt fredolina, igual que la nostra gata Lluna i per tant a les dos els agrada acostar-se a les fonts de calor que troben, especialment a l'hivern quan fa fred, com és lògic, per això quan ens fiquem al llit a dormir o estem asseguts al sofà, la Lluna sempre intenta acoplar-se entre nosaltres per tal d'aprofitar la calor dels nostres cossos, la gata, per la seua banda, es puja als radiadors de la casa quan estan en marxa per tal d’intentar arreplegar tota la calor que puga i les dos es giten al sofà i es tapen amb unes mantes mentre miren la tele.

No contentes amb tots eixos mètodes d'escalfament, les dos encara tenen un altre sistema per a entrar en calor, una manta elèctrica que utilitza la meua esposa de tant en tant, sobretot quan està malalta, o si li fa mal alguna part del cos i d'eixa manera alleujar el dolor. 

El cas és que un dia, quan la meua dona estava gitada amb la manta elèctrica, la gata va descobrir que era una font de calor important i que, a més a més, era més confortable que un radiador, de manera que sense pensar-se-ho dos voltes va estar intentant ficar-se al llit damunt de la manta i no va parar fins que ho va aconseguir, és tan pesada que la meua dona va haver de cedir i apartar-se perquè es gitara la gata damunt de la manta elèctrica.

Jo no sé quin és el coeficient intel·lectual d'un gat, però crec la nostra gata no és un dels animals més intel·ligents del regne animal, al menys això pense jo, ja que sempre que veu la manta elèctrica vol gitar-se damunt, és com si fóra el seu tresor i ataca a tothom que intenta llevar-li-la, es posa molt agressiva i fins i tot arriba a mossegar, per descomptat, cada vegada que intenta atacar a la gent la castiguem, però ella, encara així i tot, defensa la seua manta com si fóra el hobbit Frodo en la pel·lícula del Senyor dels Anells, segur que pensa: “És el meu tresor i no m'el furtaran...”, encara que la manta no estiga connectada a l'endoll i per tant no estiga emetent calor, això a d’ella li té igual, ella sap que eixe objecte de tant en tant emet calor i per això està disposada a defensar-lo amb ungles i dents.

Si és que u ha de tindre més paciència...

Maniàtic.

Sóc un poc maniàtic, ho reconec. Tinc algunes manies que volguera no tindre, però no les puc evitar, per exemple no m’agraden les males olors (especialment les olors corporals de les persones per falta d’higiene), ni alguns defectes d’algunes persones, com la gent que té la costum de parlar amb la boca plena. Tinc algunes manies que tenen a vore amb el meu propi comportament, per exemple, no m’agrada apurar els dipòsits de gasolina perquè no és bo per al cotxe i pense que en qualsevol moment em puc quedar tirat. Tampoc m’agrada dur el mòbil amb molt poca bateria, sobre tot em molesta molt quan els aparells electrònics comencen a emetre sons avisant de que s'estan quedant sense bateria.

Un altra mania que tinc és ser massa perfeccionista escrivint, encara que estiga escrivint un correu electrònic sense importància o un “twit”, m’agrada escriure bé, tant si ho faig en anglès, en castellà o en valencià, no m’agraden les faltes d’ortografia. Tampoc tolere a la gent rata en el sentit de que no volen gastar-se els diners, considere que són persones egoistes, les típiques persones que tenint diners no se’ls volen gastar. Una altra cosa molt diferent són les persones que no es gasten els diners perque no els tenen o perque realment no poden perque no guanyen molt.

Hi ha un refrany popular que diu que les manies no les curen els metges. és possible, no ho sé.

Amb l'edat i la vida d'estrès que portem, m'estic adonant que cada vegada m'estic fent més impacient i per tant no m'agrada fer cua, em pose molt nerviós si per alguna raó he de fer cua, em sembla una pèrdua de temps inadmissible. Una altra de les manies que tinc és que m'agrada aparcar bé, no suporte deixar el cotxe mal aparcat i moltes vegades, després d'haver apagat el motor, el torne a engegar perque pense que no l'he deixat bé.

Segurament estareu pensant que no estic bé del cap i potser tingueu raó. Jo per tal de no sentir-me tan malament, de vegades pense que és normal que siga així, ja que els dissenyadors són un poc artistes i jo era dissenyador industrial, encara em queda una miqueta el caràcter d’artista i ja se sap, tots els artistes són un poc maniàtics...


Fa temps solia vore una serie televisiva protagonitzada per un detective que era obsessiu compulsiu i de vegades em sentia identificat, està clar que les meues manies no són tan greus, però sí, em recordava un poc a mi mateix.

La morta viva.

Els que estimem la cultura valenciana i tot el que representa solem trobar indicis de valencianisme on altres persones, no tan apassionades per estos temes, tan sols veuen anècdotes sense importància.

La factoria que la muti-nacional Ford té a Almussafes no s'ha caracteritzat mai per apostar per la nostra llengua, encara que una gran majoria de la gent que treballem allí som valencians i parlem valencià de manera habitual. No és d'estranyar per una altra banda, ja que la fabrica va ser fundada a les darreries del règim franquista i aleshores ja els venia justet fins i tot posar cartells en castellà. Segons conten els més vells de la factoria, al principi, la direcció de l'empresa volia que tot estiguera escrit tan sols en anglès, de fet molts cartells estan escrits en les dues llengües (anglès i castellà), fet que no critique, al contrari em sembla molt bé, tan sols trobe a faltar una presència, ni que siga simbòlica, de la nostra llengua a algun cartell, comunicació per escrit, etc. Tan sols utilitzen el valencià per escrit alguns dels sindicats que tenen representació a la factoria.

Almenys podem sentir-nos contents de que el valencià està molt present en la parla de molts treballadors i directius de la planta i que en general a ningú se li discrimina per parlar valencià, més aviat tot el contrari, està ben vist pels “managers” que es parle valencià i la majoria d'ells de fet el parlen, encara que siga d'una manera poc normalitzada, es nota que no l’han estudiat mai, però almenys el parlen.

Els valencianistes tradicionalment hem considerat el valencià com un dels trets més característics de la nostra idiosincràsia, encara que hi ha moltes comarques del País Valencià on no es parla per diferents motius, però que els seus habitants se senten valencians com els que més i de fet ho són, per això, cada vegada que trobe alguna mostra de rebel·lia de les persones del poble contra la castellanització de la nostra societat, no puc evitar emocionar-me. Est és el cas de la foto que he publique a esta entrada (no diré d'on l'he treta), ja vos podeu imaginar l'alegria que vaig prendre quan em vaig trobar amb eixa imatge en un ambient on la nostra llengua no es pot dir que estiga fomentada, sinó més prompte amagada i vaig pensar: “la morta està viva”

L'expressió “la morta viva” va ser encunyada per Constantí Llombart en publicar “Los Fills de la Morta-Viva” (1879). Esta obra mostrava les excel·lències de la nostra llengua (la “morta-viva”), que ressuscitava a través dels escriptors valencians que tornaven a escriure en valencià. Un mostrari de literatura valenciana en els temps de la renaixença valenciana.

Esta expressió a mi sempre m'ha fet pensar que la morta no era tan sols la nostra llengua, sinó també la nació valenciana, que en realitat no estava morta aleshores i  encara no ho està ara. Si continuem amb el símil entre llengua i nació (que no sempre van unides, com ja he comentat abans), podríem dir que tan sols es parla a determinats àmbits de la vida diària a un nivell col·loquial, familiar, amb els amics, al mercat, però no tant a altres nivells més formals com l'administració pública o les empreses, per exemple, on malgrat totes les lleis que s'han fet per a normalitzar el seu ús, encara estem molt lluny de la seua normalització.

Estic convençut de que la nació valenciana encara no està morta, està ferida, diluïda, descafeïnada si voleu, però encara queden molts dels trets que ens caracteritzen (a més de la llengua) que ens fan sentir-nos orgullosos de la nostra terra i sobretot de la gent que habita el País Valencià, molts d'ells vinguts d’altres llocs, però que han sabut integrar-se i adaptar-se al nostre estil de vida.

No hem de perdre mai el nostre caràcter de poble emprenedor, creatiu i feiner, que sap que no podem esperar molt dels que venen de fora a governar-nos, que si volem continuant prosperant hem de defensar-nos amb els nostres propis mitjans, ja que molts dels polítics que ens governen tan sols volen a aprofitar-se dels fruits del nostre treball i ens neguen les infraestructures i el finançament que ens pertoquen pel pes demogràfic i econòmic que representem a l'Estat, finançament del que disposen altres comunitats autònomes, gràcies en part als nostres impostos. Per això hem de deixar de votar a partits espanyolistes com el PP i PSOE i començar a pensar més en clau valenciana i votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís que no para de lluitar per la defensa dels nostres interessos com podeu comprovar a este enllaç.

Bon Nadal.

Una de les constants que ha caracteritzat este blog des del seu naixement, ha sigut la falta de puntualitat a l'hora de publicar entrades en commemoració de dates destacades. No passa res, després de tot una de les finalitats principals d'este blog (igual que de molts altres) és servir d'entreteniment per al seu autor i, si de pas pot fer somriure a algun lector dels que passen per ací de tant en tant, doncs millor que millor.

Per això, encara que amb una miqueta de retard, volguera felicitar a tots els lectors d’este humil blog les festes nadalenques i desitjar-vos que les passeu amb harmonia en companyia dels vostres familiars, amics i persones més volgudes.

No farteu massa ni abuseu de l'alcohol ni del tabac, com se sol dir: "si et passes t'ho perds".

Bon Nadal, bones festes i un molt feliç any 2012, ple de noves i grates experiències a tothom.

L'emoció de crear un nou objecte

Els que no hem tingut fills no sabem què es sent al ser pare o mare, segurament serà una experiència meravellosa, res a veure amb el fet de ser oncle o padrí d'un xiquet recent nascut, per exemple, deu de ser molt millor, més emocionant, una sensació inoblidable.

En el meu cas, podria dir que he tingut la sort de viure una experiència semblant, no tan important en la vida d'una persona, ni de bon tros, però n'estic convençut que té molt a veure amb l'experiència de la paternitat. Estic parlant de l'emoció que sent un dissenyador quan veu un dels seus dissenys fabricats per primera vegada.

Encara me’n recorde del primer disseny meu que vaig veure fabricat, treballava a una fàbrica de rètols de metall que es trobava a Museros, era a una empresa xicoteta, d'uns quinze treballadors. Era el meu primer treball com a enginyer en disseny industrial, després d'acabar la carrera, fa ja un bon grapat d'anys.

Durant la carrera, com és lògic havia dissenyat moltes coses, tot tipus de productes: cadires, taules d'oficina, cotxes, motos, diferents aparells electrodomèstics, mobiliari urbà, cuines, etc. però mai havia vist com un dels meus dissenys es produïa industrialment i no em podia imaginar que el fet de conèixer a una de les meues creacions en viu anara a causar-me tanta emoció.

La meua "criatura" era un rètol d'uns 2 metres de llarg per 1 metre d’alçària, fet de llautó. La veritat és que el disseny original no era meu, ja que es tractava d'un disseny gràfic al qual havia afegit la tercera dimensió (a més era prou lleig), es tractava el nom d'una empresa, ja no me’n recorde de quina, la meua tasca havia consistit en industrialitzar un producte partint d'un disseny pla, donant-li relleu i fent-li algunes xicotetes adaptacions per tal que es poguera fabricar amb els mitjans de producció de l'empresa, en realitat res massa complicat per a un enginyer en disseny industrial, però encara així i tot, em va causar molta emoció.

Des de llavors he desenvolupat molts altres dissenys, la majoria d'ells molt més complicats i he vist com moltes de “les meues obres” es fabricaven i com eren utilitzades per milers de persones pel carrer (este és un dels avantatges de treballar per a la indústria de l'automòbil), però sempre em quedarà el record d'aquell primer objecte, el qual, quan el vaig vorer per primera volta tirat per terra, després que el descarregaren del camió que  l’havia dut des de la fundició, em va produir una emoció tan gran com si es tractara del meu propi fill.

El pintor intolerant.

Ahir vingué a casa un pintor que ens va enviar la companyia d'assegurances a que reparara els efectes d'una fuga d’aigua.

No sé perquè la majoria de professionals que envien les companyies d’assegurances em semblen tan incompetents. Serà perque sóc aficionat a fer xicotetes reparacions en casa i per això pense que un professional hauria de fer-ho molt millor que jo, que sóc un simple aficionat?

O serà perque en realitat molts dels llanterners, electricistes, pintors, etc. que treballen per a les asseguradores no són realment bons professionals, ja que si ho foren no treballarien per a estes companyies sinó que serien autònoms i així  guanyarien molt més diners?

El cas és que el xic que vingué, jo diria que tenia uns 28 anys, va ser un cas paradigmàtic d’estos professionals que podríem qualificar com a “poc professionals”.

Al poc d’arribar a casa, començà a contarme una història que deia que li havia succeït mentre venia , esperant que un semàfor canviara a verd:

-         Pintor: Me ha pasado un caso viniendo hacia su casa...

-         Un ciutadà qualsevol: Qué ha pasado?

-         Pintor: He visto como unos chavales arañaban un coche que estaba parado en el semaforo en rojo, han pasado a su lado con las bicicletas a toda velocidad y han rayado un Nissan nuevecito, le han hecho una raya, vaya putada!

-         Un ciutadà qualsevol: Vaya, qué mal me sabe, pero los chicos han parado?

-         Pintor: Qué va, se han dado a la fuga los muy sinvergüenzas! Como saben que la ley del menor les protege...

-         UCQ:  Qué edad tenían?

-         P: Unos 15 ó 16 años, carne de cañón, eso es lo que son.

-         Hombre no diga eso, tampoco será para tanto, que eso le puede pasar a cualquiera.

-         P: Qué va, que no, que se lo digo yo, esos chavales acabarán en la cárcel, son delincuentes en potencia.

-         UCQ:  Bueno, eso nunca se sabe...

-         P: Cómo qué no! Esos chavales son basura! Porque Catarroja se ha llenado de basura!

(Com veia que el relat  s’anava animant, vaig provar a donar-li corda...)

-         UCQ: Sí, la verdad es que tienes razón, cada vez hay más gentuza aquí en Catarroja, se está volviendo insoportable vivir aquí (quan en realitat pense tot el contrari, però bé, tot siga pel “show”, vaig pensar) ¿Y tú de donde eres?

-         P: Yo? De Mislata.

(No vaig poder evitar pensar: en Mislata, tampoc es pot dir que la situació siga molt millor...)

-         P: Sí, ya sé lo que está pensado, que anda que en Mislata... Pues sí, tiene razón, Mislata también está llena de basura, es que no hay derecho...

-         UCQ: Sí, desde luego, cuanta gentuza anda por ahí suelta... (continuava amb la meua estratègia per provar fins a on voliar arribar...)

-          P: El problema es que aquí en España les protege la ley del menor, porque si no...

-         UCQ: Si no, qué haría?

-          P: Hombre, pues en otros paises, estas cosas se resuelven con un arma, les pegas cuatro tiros y ya está, se ha "acabao" el problema.

(Açò si que no m’ho esperava, segons el "pintor/expert en lleis", si no fora per la llei del menor, podríem disparar impunement a qualsevol xaval que per accident fera una ratlla al nostre cotxe!)

-          P: El problema es que ya no hay orden.

(Jo estava pensant: ara ve quan comença a parlar de Franco, que amb Franco açò no passava, etc. etc., però no, no va esmentar Franco)

Mentrestant anava treballant de mala gana i estava fent una destrossa a la paret que suposadament havia vingut a reparar, fins que no vaig poder aguantarme i li vaig dir:

-         UCQ: No le parece que eso no se está quedando bien? Ahí hay un desconchón, no lo ve?

-         P: Sí, es que esta pared és una mierda, no coge bien el Aguaplast

Quan evidentment el que estava passant és que no feia bé la seua feina, fins que em va dir:

-         P: Por aquí ya se ha salido el agua otras veces, no?

-         UCQ: Sí, pero nos lo arreglaron y quedó muy bien...

-         P: Ya, pero es que se nota que esto ya ha sido masillado antes y por eso el Aguaplast no coge bien 

Conforme parlava anava rascant el material que havia utilitzat per a tapar el clavill. Jo estava un poc preocupat perque no sabia com acabaria la cosa i no volia que em deixara la paret feta un desastre i que al final em tocara reparar-la a mi. Així que  vaig dir-li, parafrasejant la película “El milagro de P. Tinto”:

-         UCQ: Aquí es que lo que haría falta es sanear, no?

-        P: Sí, efectivamente, usted lo ha dicho, eso es lo que haría falta, sanear!

(Ho deia amb un to convençut, com si li haguera donat la clau del problema. Ja començava a acollonar-me, m’imaginava que tombaven tota la paret per tal de “sanejar” i que al final tindríem que fer una obra major per a poder reparar un desconxat en la paret sense importància)

-         UCQ: Entonces, ¿qué hacemos? (Li vaig dir, emprant un to conciliador, intentant negociar per tal d'evitar la desfeta)

-         P: Esto es que además no está bien seco del todo, se nota que no se agarra bien el material porque todavia rezuma humedad de dentro de la pred, habria que dejarlo secar por lo menos una semana o diez dias más...

("Menos mal", vaig pensar)

-         UCQ: Bueno, pues nada, vamos a hacer eso. Aunque me extraña que no esté seco todavía porque la fuga se reparó hace más de dos meses...

-         P: Sí, ya, pero a veces pasan estas cosas, que la pintura que habia antes no dejaba que se evaporara bien la humedad y por eso todavía está húmedo por dentro.

-         UCQ: Vale, no pasa nada, lo que usted diga, que es el experto...

En definitiva que el pintor que vingué era "més rar que un gos verd", i damunt mal professional, la veritat és que m’alegrí de que al final no acabara de fer la feina i se n’anara, a vore si, amb una miqueta de sort, la pròxima volta la companyia ens envia algú una miqueta més “assessorat”.

L'assignatura de dibuix de la universitat Jaume I

Una de les coses que he fet en esta vida, de les quals em sent més orgullós és d'haver estudiat la carrera que vaig estudiar: Enginyeria tècnica en disseny industrial. Encara me'n recorde de la frase que em va dir mon pare quan li vaig dir la carrera que volia estudiar i que per a estudiar-la havia d’anar-me’n a la recentment creada universitat de Castelló de la Plana. Em va dir: “Amb la quantitat de carreres que hi ha en les universitats de València has hagut de triar una que no hi és? Doncs que sàpies que tamare i jo no anem a pagar-te les despeses, si et vols anar a estudiar a Castelló t'ho hauràs de pagar tu”

I així va ser, vaig haver de treballar mentre estudiava per a poder pagar les despeses a conseqüència de la meua bogeria d'anar a estudiar a la universitat d'una altra ciutat: les matrícules, el lloguer del pis compartit, els apunt, llibres, material, etc.
Va ser dur, però vaig sobreviure després de tot i em va aprofitar per aprendre a buscar-me la vida i adonar-me que si ens ho proposem som capaços de fer molt més del que ens imaginem.
Pense que va valdre la pena, va ser una aventura molt interessant que em va servir per aprendre molt i no soalement de les matèries acadèmiques que s'impartien en les classes de la universitat, com és lògic.

La carrera d'Enginyeria tècnica en Disseny Industrial era una carrera molt completa, ja que estudiàvem assignatures de tot tipus, des de les típiques de qualsevol enginyeria tècnica com a Càlcul, Física, Àlgebra, Dibuix Tècnic, Elasticitat i Resistència de Materials, etc. fins a unes altres tan curioses com  “Teoria del gust”, informàtica gràfica, Dret Industrial, Economia, Taller de prototips, Expressió Artística, Història de l'art, Fotografia, etc.

No cal dir que a mi m'agradaven més les assignatures més artístiques i humanístiques com història del disseny, teoria del gust, expressió artística, etc. I per descomptat de les que més gaudia eren les assignatures de dibuix, recorde que teníem set assignatures de dibuix i expressió artística en total i cinc d'informàtica: disseny assistit per ordinador, informàtica gràfica, llenguatges de programació, etc.

La nostra carrera va ser una de les primeres que es van impartir per crèdits en compte de per cursos. Cada curs acadèmic tenia dos semestres i cada semestre unes 7 o 8 assignatures, en total unes 14 o 15 assignatures per curs aproximadament. Va ser un repte molt interessant traure's una carrera tan complicada havent de viure fora de casa i pagant les despeses amb els pocs diners que podia aconseguir treballant els caps de setmana.

Recorde que vaig aprendre moltes coses interessants sobre multitud de temes: ergonomia, medi ambient, mecànica, etc. però, sense dubte, una de les assignatures que més em va agradar i més em va sorprendre al mateix temps va ser l'assignatura de dibuix de primer, no la d'expressió gràfica de segon que era on apreníem les normes del dibuix industrial normalitzat (que també em va agradar, però no tant), sinó sobretot l'assignatura de dibuix general de primer, encara me’n recorde del nom del professor: Vicent Latre (nascut al barri del Carme de València, per cert) era una molt bona persona, ens va ensenyar moltes coses, entre elles una molt important: que no arribes a conèixer una cosa realment fins que no la dibuixes. I ho vam poder comprovar per nosaltres mateixos.

De tant en tant solíem eixir a dibuixar objectes del natural com les portes de la co-catedral de Castelló, per exemple, portes aparentment relativament senzilles, pertanyents a l'estil gòtic mediterrani. Quan et posaves a dibuixar-les descobries matisos i detalls que no hauries descobert mai per molt que les mirares. Podríem dir el mateix de qualsevol altra cosa que dibuixem: un gat, una persona, una planta, etc.

No sé perquè explique tot açò, en realitat no té massa sentit, fa uns dies em va vindre a la memòria i em va semblar bonic explicar-ho al meu blog sense més. A voltes no calen pretextos o excuses per a escriure alguna cosa que et ve al cap i et ve de gust explicar.

La carretera de la vergonya.

Hi ha una frase, contra la que jo sempre m’he rebel·lat, que diu que els valencians tenim els polítics que ens mereixem. Tal vegada degut a l’estima que tinc cap al poble valencià, jo sempre he pensat que eixa frase era injusta.

Jo crec que els valencians no som millors ni pitjors que altres pobles com el castellà, l’italià, el portuguès o el francès, per exemple. Tenim virtuts i defectes que defineixen la nostra personalitat. Un dels nostres principals defectes jo diria que és la falta d’interès per la política, la qual cosa fa que, sovint, ens governen personatges que tenen molt poc a vorer amb el caràcter emprenedor i feiner del poble valencià. Un clar exemple d’esta situació és el poble de Catarroja.

Catarroja, igual que la resta de pobles del País Valencià està habitat per persones honrades i treballadores que s’alcen tots els dies per anar a treballar i no paren massa atenció als polítics que els governen, però que, per desgràcia pateixen les conseqüències de la seua gestió, una gestió que moltes vegades deixa molt que desitjar.

Un clar exemple de la mala gestió de l’equip de govern municipal de Catarroja és l’estat en que es troba la carretera del poliesportiu o camí de les Corregudes, des de fa uns sis anys que el PP va trencar l’acord per urbanitzar-lo conjuntament amb l’Ajuntament d’Albal, ja que es tracta d’un camí fronterer.

No sabem perquè l’equip de govern encapçalat per l’anterior alcalde del PP, Francsico Chirivella, va trencar l’acord en virtut del qual esta carretera s’hauria d’haver urbanitzat conjuntament pels dos ajuntaments. A conseqüència d’eixe incompliment, l’ajuntament d’Albal va mamprendre la urbanització del Camí de les Corregudes pel seu compte i des d’aleshores hi ha una tanca provisional que separa els dos pobles. Esta tanca és un símbol de la mala gestió d’uns polítics que, trencaren l’acord perque l’havia signat l’anterior equip de govern, una coalició formada per la resta de partits de l’opossició.

Tot el món sap que sempre resulta més car urbanitzar per separat una camí fronterer que fer-ho conjuntament i a més el resultat de la urbanització sol ser molt pitjor. Per tant, quina és la raó per la qual l’equip de govern format pel PP i UV trencarien l’acord per a urbanitzar conjuntament esta carretera?

No ho sabem, però segurament perquè d’eixa manera, podrien triar l’empresa constructora que s’encarregaria de fer les obres i així donar-li el negoci als seus amics.

El cas és que esta setmana un cotxe ha patit un accident de trànsit i s’ha estavellat contra un mur del col·legi que hi ha al costat, afortunadament no ha causat ferits, però podria haver sigut molt més greu.

A què espera l’Ajuntament de Catarroja per a reformar eixa carretera com reclama el grup municipal del Bloc-Compromís des de fa anys? Ha de morir algú?

Ja està bé, senyora alcaldessa, pare per un moment de pensar en sí mateixa i la manera d'apujar-se el sou (que ja guanya prou) i pense per un moment en la qualitat de vida i la seguretat dels habitants de Catarroja, que són els que l'han elegit per a que governe i no per a omplir-se les butxaques sense fer res. 

Des d'aquest humil blog, fem una crida una vegada més a l'equip de govern del PP que governa Catarroja perquè arregle eixa carretera com cal, no podem seguir corrent el risc que es produïsquen més accidents.

Senyors polítics del PP, els catattogins i catarrogines ens mereixem tindre millors polítics, ja està bé de malbaratar els diners públics mentre els ciutadans patim mancances bàsiques com la urbanització de les vies públiques.

Humilitat, esforç, constància.

Ja fa molt de temps que no escric res al meu blog, un mes exactament, podria dir que tinc el blog abandonat per moltes raons: excés de treball, un estat d'ànim baix, etc. Però preferisc no fer-ho, ja que com Pep Guardiola diu, les excuses i els retrets no serveixen de res. No es tracta d'una idea nova, jo ja fa molt temps que ho pense, no serveix de res lamentar-se ni mirar cap al passat per a cercar excuses o explicacions de per què no hem complit amb aquells objectius que ens havíem proposat, en el meu cas, actualitzar el blog almenys una vegada per setmana.
No passa res, tan sol volia escriure una entrada curta per a dir que seguisc viu i que bàsicament les meues idees, les meues passions continuen vives (el valencianisme, el País Valencià, la nostra llengua i cultura, els cotxes, les motos, la política, el pensament, la història, les nostres tradicions, la indústria, etc.).

Tal vegada haja arribat el moment de fer-li un restyling al blog, de canviar una miqueta l'estil, les formes, però mantenint el fons.

A continuació vos deixe un enllaç a un vídeo de Pep Guardiola que m'ha emocionat, per descomptat este xic és un crack, tant de bo tots nosaltres poguérem ser tan bons en la nostra feina com ho és ell i a més de ser un crack té una virtut que a mi personalment m'encanta, la humilitat, una virtut que sens dubte hui dia està molt devaluada i que jo crec que caldria reivindicar.

Un altra virtut que té este xic és la passió per la seua feina, un altre valor que hui en dia també està molt devaluat, i jo pense que res pot haver millor en la vida que poder dedicar-te a la professió que t’agrada i viure el desenvolupament de la teua activitat diària amb passió i alçar-te sense peresa per anar a treballar tots els dies. He de reconèixer que no és el meu cas, molts matins m’alce sense gens ni miqueta de ganes d’anar a la feina, però ahí estem, treballant com a campions, amb ganes de triomfar i continuar tirant endavant, ignorant les crítiques destructives i escoltant les crítiques negatives dels que te les fan de bona fe, perquè de tot es pot aprendre, però sobre tot dels errors, dels fracassos, com diu un refrany castellà: “Para aprender, perder”, però allò més important és alçar-se cada dia de bon matí, i anar a treballar amb ganes, sense excuses ni retrets, sense por, amb ganes de millorar cada dia i de continuar creixent encara que som conscients de que ja no som jòvens, però intentant mantindre la mateixa il·lusió, les mateixes ganes de viure de quan teníem 16 anys i anàvem a menjar-nos el món. Com diria aquell refrany que diuen moltes vegades les persones grans: “la vida és per a tu”, pensant que tot allò que ens proposem ho podrem aconseguir.

Els meus vehicles.

Alguns lectors d’este blog han comentat més d’una ocasió que hauria de parlar més sovint sobre cotxes. Està clar que tractant-se de la meua especialitat, podria dir moltes coses interessants sobre este món que a mi i a moltes altres persones ens sembla apassionant. Si no ho faig normalment és perquè mentre estic treballant, al final del dia acabe tan saturat que no tinc ganes de continuar parlant sobre cotxes. 
Hui, aprofitant que estic de vacances parlaré sobre estos animalets que tant m’emocionen.

Els cotxes són una de les meues grans passions, els he dedicat gran part de la meua vida. En realitat no tan sols els cotxes, també m’agraden molt les motos i, en general tots els vehicles a motor, la mecànica en general m’apassiona, pense que és una de les grans conquestes de la humanitat, una de les eines més importants que ens ha permès dominar el món.

Hui faré un resum de tots els vehicles que he tingut al llarg de ma vida.

El primer cotxe que vaig tindre va ser un Citroën Dyane 6. El recorde amb molt d'afecte. Em va durar un any, el vaig tindre que vendre perquè no podia pagar l’assegurança que em costava la mateixa quantitat de diners que m’havia costat el cotxe: 50.000 pessetes, uns 300 euros.

El Dyane 6 era un re-disseny del famós 2CV, el cotxe de "Sor Citroën". Una de les particularitats que tenia este cotxe és que es podia posar en marxa amb una palanca que es feia rodar amb la mà a la part de davant del motor, com els cotxes que eixien a les películes mudes. També tenia el típic motor d’ engegament elèctric com la resta de cotxes, però si algun dia et quedaves sense bateria, tenies l’opció d’engegar-lo amb la palanqueta com els cotxes antics.

El següent vehicle que vaig tindre va ser una moto, la Suzuki GS 500 E. Una gran moto. Els motors Suzuki, sobretot els antics, tenen fama de ser molt fiables i duradors, esta moto va fer honor a eixa bona fama. També la vaig comprar de segona ma i no em va causar cap problema mecànic. També és normal que el motor fora fiable, ja que era molt senzill, tan sols tenia dos cilindres i dos valvules per cilindre, refrigeració per aire (és curiós tot igual que el Dyane 6). 

La vaig tindre durant uns quatre anys, després la vaig vendre a un dels meus germans que encara la va utilitzar durant molts anys.

El segon cotxe que vaig tindre també el comprí de segona mà, un Citroën AX 11 TRE "gris grafito",molt xulo, també em donà molt bon resultat. En ma casa sempre hem sigut molt de cotxes francesos, especialment de Citroën i Renault. Quan el comprí tenia 8 anys i el vaig vendre amb 12, encara funcionava perfectament, a la persona que me’l comprà encara li va durar uns quants anys, aleshores els cotxes duraven més que hui en dia, en general.

El meu tercer cotxe va ser un Renault Megane 1.9 DTi Expression, estic en els procès de vendre’l. Va ser el primer cotxe que em comprí nou (i de moment l’últim). Tampoc em va donar mal resultat, l’he tingut durant 10 anys i al final, després d’uns 200.000 Kms se li ha trencat la corretja de distribució, una llàstima perquè el cotxe anava molt bé, encara que no tenia molta potència.

Després d’un any treballant en Alemanya, vaig estalviar uns diners i al tornar a València em comprí una altra moto, esta vegada una moto prou més potent que l’anterior: la Yamaha Fazer FZS 600 del 2002, quan la comprí tenia 2 anys i ja havia eixit el model nou, però a mi m’agradava més l’anterior (i de pas em costava prou més barata). Encara la tinc, no la conduïsc molt sovint, però quan l’agafe, gaudisc d’ella com un nano, conduir-la és un dels meus vicis.

Per últim, hui anirem a recollir el meu quart cotxe, un Ford Focus 2.0 TDCI 136 cv de l’any 2008, un cotxe preciòs, amb canvi Powershift. Malgrat tindre 3 anys, no té molts Kms, me contaren que pertanyia a un jugador de bàsquet, ja vos aniré contant com va.

La Lluna i el sol

Malgrat el que poguera semblar pel títol, esta entrada no parla d'astronomia ni res per l'estil.

La nostra gata Lluna té moltes virtuts i alguns defectes també (o era al revés? Ara ja no me'n recorde, té igual).

Diuen que els gats són animals originaris de l'Àfrica, del desert i per això els agrada tant la calor. El comportament de la Lluna corrobora esta teoria, ja que no desaprofita mai una oportunitat d'acostar-se a una font de calor, com quan se gita damunt dels radiadors en marxa durant l'hivern, per exemple.

Quan arriba l'estiu, sempre que pot es gita al sol, però no a les hores més caloroses del dia, ja que no ho suporta, encara que cal dir que aguanta prou, a voltes es gita al solet de bon matí (no massa prompte tampoc, ja que no li agrada matinar), a l'ampit de la finestra i es dorm, de manera que quan porta un parell d'hores i ja el sol comença a calfar de valent s'alça atabalada per la calor. Es veu que la seua passió pel sol també té un límit.

Quan està molt acalorada busca els llocs de la casa on hi ha més corrent d'aire i es gita en terra, estirada,  per tal de refrescar-se una miqueta.

Com he dit adés, la Lluna té moltes virtuts, és una gata molt afectuosa, sempre vol estar al braç d'algú. No té manies, es gita damunt de qualsevol que vinga a casa, de fet té una especial predilecció per les persones desconegudes, no importa si als visitants els agraden els gats o els tenen al·lèrgia, ella intenta gitar-se damunt sempre que pot.

Una altra de les seues grans virtuts és que li agraden molt les noves tecnologies. Sempre que hi ha algú assegut davant l'ordinador ella intenta gitar-se damunt del teclat o de l'estoreta del ratolí. Al cap d'una estona s'adorm, però ella ha de gitar-se entre el monitor i la persona que intenta utilitzar l'ordinador i no para fins que ho aconsegueix.

Podria passar-me tot el dia enumerant les virtuts de la nostra gata, però com que no volguera que es fereu una imatge massa idealitzada sobre ella, a continuació passaré a narrar alguns dels seus defectes, els quals encara que no són molts, també els té.

“Fuig treball fuig”, esta és la frase que utilitza la meua sogra per a referir-se a la Lluna, donant a entendre la poca estima que té per les tasques de la casa. A mi no m'agrada dir que és mal-feinera, però és que és veritat, no pega ni brot, no ajuda gens ni miqueta a les tasques de la llar. Ella és més amant del treball intel·lectual. El dia que es decidisca a estudiar una carrera segur que se la trau sense cap problema.

Un altre dels seus defectes és que no és molt polida, no li agrada l'aigua i no vol mai fer-se la manicura, sempre que intentem tallar-li les ungles reacciona com una salvatge.

Un altre defecte que té és que no li agraden els veterinaris i no tolera que la toquen. Hem intentat explicar-li que és bo per a ella, que és precís anar de quan en quan a passar les revisions, però ella no ho compren, no sabem si és que no s’ho creu o és que no vol entendre-ho.

Un altre defecte que podríem esmentar és que és molt fartona, li agrada molt menjar, a tot hora està demanant que li donem “chopped”, però açò és un defecte que no li podem retraure perquè li ve de família, a la meua dona i a mi també ens agrada molt menjar.

Gent normal

Sovint els valencianistes ens considerem a nosaltres mateixos uns “frikys” perquè sempre que podem intentem parlar la nostra llengua (considerada de poble a certs ambients) o parlem de temes com l’arc mediterrani o de la conveniència de suprimir administracions inútils com les diputacions. Intentem explicar que cal apostar per l’economia productiva, el creixement sostenible, un finançament just, la normalització del valencià, etc. Temes que no solen interessar a la majoria de la gent (o al menys això pensem nosaltres).

Darrerament em passa cada vegada més que trobe gent del nostre entorn que parla de molts d’estos temes, que alguns podrien qualificar de “fricades”, en compte de parlar de futbol o de "Gran Hermano" o d’altres temes més trivials, sembla com si molta gent estiguera obrint els ulls (o tal vegada ja els tenien oberts, però com normalment no solien parlar d'estos temes, semblava que no estigueren interessats i que no saberen res sobre estos temes)

Fa uns dies anàvem la meua dona i jo caminant pel poble, quan passàrem per davant de la casa de la meua cunyada i paràrem a saludar-la. Casualment ens trobàrem amb uns amics que feia molt de temps que no veiem i es quedàrem a xarrar durant una bona estona.

La meua cunyada és topògrafa i com tants altres professionals del sector de la construcció està patint la crisi d’una manera molt directa. Estàvem parlant sobre la situació que estem passant, un dels amics que es trobava al pis de la meua cunyada és policia i ens contava que havia estat patrullant per dins del port mentre es celebrava el campionat de Formula 1 i la poca gràcia que li feia tindre que estar vigilant els barcos dels milionaris que venien a vore les carreres, com si es tractara d’un vigilant d’una empresa de seguretat privada, en compte d’estar patrullant pels carrers per a complir el seu deure de protegir als ciutadans, que al remat som els que, amb els nostres impostos, li paguem el seu sou.

Xarrant, xarrant, no sé com va eixir el tema, però un d’ells em digué:

-         M’han dit que vos presentareu a les eleccions per la Coalició Compromís.

-         Sí (vaig dir)

-         Pues jo vaig votar al Compromís al meu poble.

-         De veres? Gràcies.

-         Jo, la veritat és que no entenc molt de política, però vaig vorer que els que es presentaven eren gent del poble, jo els conec, són gent normal.

-         Sí, és que en realitat ho som, o al menys això intentem, ser gent normal, gent com tu (li vaig dir, parafrasejant el lema de la campanya electoral)

-         Saps què passa? Que als dels PP també els conec i són tots uns “mafiosos”

-         Home, no serà "pa" tant. - Li vaig dir, intentant llevar-li ferro a la conversació.

-         Sí, s’han ficat en política per a traure profit, no els interessa per a res els problemes de la gent del poble, l’únic que volen és "forrar-se" sense fer res.

Això em sona (vaig pensar) - I li vaig contar la història de la nostra alcaldessa.

Si ho pensem bé, té sentit, ja que si algú volguera entrar en política per a aprofitar-se d'un càrrec, cobrar un sou sense treballar massa o aconseguir avantatges per als seus propis interessos o els de les seues empreses, no es presentaria mai per les llistes d’un partit com Compromís, es presentaria per les llistes del PP o del PSOE que són partits on és més fàcil aconseguir un càrrec o fer-se assessor d’algun polític sense massa escrúpols i així poder omplir-se les butxaques sense a penes esforç, no cal que es preocupen pels interessos o les necessitats de la gent del poble que els ha elegit.


No serà que en realitat els valencianistes no som tan "frikys" com ens pensem i que de fet hi ha molta gent que pensa igual que nosaltres, el que passa és que no coneixen les idees que defensa la Coalició Compromís i que per això no ens voten tant com cabria esperar en un país normal que tinguera llibertat d'expressió i de informació?