L'anglès i la indústria de l'automòbil.

M'agraden molt les llengües, totes les llengües en general, igual que m'agrada la història, el teatre o la filosofia. Al llarg de la meua vida he tingut l'oportunitat d'estudiar unes quantes (anglès, francès, italià, alemany, etc.), però tan sols he arribat a dominar tres d'elles.

De les tres llengües que sé parlar, llegir i escriure, hi ha una per la qual sent més estima, que és el valencià, com ja he comentat en més d'una ocasió.
De les altres dues hi ha una que és la meua llengua materna, el castellà i per tant també li tinc un afecte especial, com és lògic.

La tercera és l'anglès i és la llengua que vaig aprendre de més gran i, encara que al principi li vaig agafar una miqueta de mania, he de dir que ara em considere un admirador incondicional de la llengua de Shakespeare, sobretot des que vaig començar a estudiar alemany, que és una llengua molt més complicada.

L'anglès m'agrada per la senzillesa de la seua gramàtica, la riquesa del seu vocabulari, la dualitat dels seus orígens (germànic i llatí), però sobretot per les possibilitats que dona per a comunicar-se a tots els nivells.

M'agrada molt l'anglès i gràcies al meu treball, tinc l'oportunitat de practicar-lo tots els dies. Els documents que escric diàriament en anglès no són poemes d'amor precisament, sinó més aviat tot el contrari: correus electrònics parlant sobre temes tècnics, informes que sovint ens demanen els caps de departaments, parlant de tal o qual assumpte important, etc. Encara així i tot, m'encanta parlar i escriure en anglès i intente fer-ho sempre que puc de la manera més acurada possible.

L'anglès és molt important per a qualsevol empresa que exporte o importe productes a l'estranger, però si a més, es tracta d'una empresa en la qual els seus equips de treball estan formats per persones de diferents països, com és el cas dels departaments de desenvolupament de producte de les grans empreses multinacionals, l'anglès passa a tindre una importància cabdal per a la comunicació diària entre els membres dels equips, ja que normalment és l'única llengua que tenen en comú tots els integrants de cada equip de treball i per tant es pot dir que és la llengua de treball habitual de la majoria de reunions, converses telefòniques, etc.

La indústria de l'automòbil és un bon exemple d'este tipus d'empreses. Els departaments de disseny i desenvolupament de nous productes estan formats per persones de diferents nacionalitats (francesos, anglesos, alemanys, italians, espanyols, etc.), tots ells l'única llengua que tenen tindre en comú és l'anglès i per això és tan important dominar este idioma, per a poder transmetre les idees d'una manera acurada, precisa i, molt sovint, negociar amb els clients o proveïdors aspectes molt polèmics dels productes que s'estan desenvolupant, com a preus, costos, prestacions, etc.

Quan una persona té una capacitat de dominar una llengua a nivell de negociació es diu que la domina a la perfecció, almenys a nivell professional, que jo diria que és un dels nivells més alts d'una llengua (per sobre d'este nivell tan sol estaria l'ús de la llengua per a la filosofia o la literatura més culta).

El cas és que, encara que porte més de quinze anys treballant per a la indústria de l'automòbil i per tant parlant diàriament en anglès, últimament s'ha produït un fet que m'ha fet pensar sobre el domini que tenim de les llengües. El fet del que parle és el llançament del nou KUGA a la planta de València. Segurament alguns estareu pensant: “i que té açò de particular?, nous models de cotxes es llancen quasi tots els anys a la planta d'Almussafes i com és lògic l'equip d'enginyers que els dissenya i desenvolupa és un equip multinacional, etc. ”

La diferència és que el KUGA és un cotxe dissenyat als Estats Units i els cotxes que hem llançat fins ara havien sigut dissenyats i desenvolupats a Europa, a algun dels dos centres de desenvolupament europeus de la Ford: Dunton (Anglaterra) o Colònia (Alemanya).

Segurament estareu pensant: “açò no té res d'especial respecte al tema del qual estem parlant, ja que els americans també parlen anglès”

Doncs sí que hi ha una diferència molt clara, l'anglès que parlem els equips de treball europeus és un anglès que podríem qualificar de neutre, internacional, sense massa accent, ja que per a la majoria de gent que forma part d'estos equips normalment l’anglès no és la seua llengua materna i per tant, l’anglès que parla un alemany, italià, o un polonès, per exemple, ens resulta molt més fàcil d'entendre.

Quan de sobte comences a haver de discutir aspectes tècnics del producte dins d'un equip format majoritàriament per nord-americans, la cosa canvia radicalment, a més de perquè tenen un accent moltes vegades molt fort, parlen molt apressa i utilitzen unes expressions a les quals els europeus no estem acostumats.

Cal dir a favor seu que quan els demanes que parlen més espai o que repetisquen el que han dit, solen tindre més paciència que els seus “cosins-germans”, els anglesos.

En definitiva, un nou repte per als enginyers que tenim la sort de treballar per a este sector tan competitiu com és el de la indústria de l'automòbil, hem d'acostumar-nos a l'accent de l'anglès nord-americà i acostumar-nos també a les formes i la manera de fer les coses d'un poble que va ser un dels pioners en la indústria de l'automòbil i que, per tant, tenen el seu propi criteri a l'hora de fer les coses. Criteri que en moltes ocasions xoca amb la mentalitat europea. No dic que siguen millors ni pitjors, simplement que són diferents a nosaltres , sobretot en la manera d'entendre la manera de gestionar la indústria de l'automòbil i en molts altres aspectes també, com les normes de cortesia i la manera de relacionar-se entre els diferents escalafons dins de l'empresa, però este és un tema que mereix ser tractat en una altra ocasió.

29 de març, tots a la vaga general!

Com moltes vegades em passa, publique les entrades tard i malament, però com se sol dir: “més val tard que mai”, així que a continuació explicaré les raons per les quals estic a favor de la vaga general i per això hui m'he quedat a casa i no he anat a treballar.

La primera i principal raó per la qual faig vaga hui és perquè estic en contra d'una reforma laboral que retalla els drets dels treballadors fins a nivells de fa més de 50 anys, fins als temps de la dictadura franquista, a este enllaç podeu trobar una llista de raons en contra de la reforma laboral que fa més barat l'acomiadament dels treballadors entre moltes altres mesures.

Una altra raó per la qual faig vaga és perquè estic cansat de les mentides dels governs del PP, tant l'autonòmic com el central, que no paren de prendre mesures que lluny d'ajudar-nos a eixir de la crisi tan sols estan afavorint als seus amics, fent més fàcil que els empresaris guanyen més diners i ofegant cada dia més als treballadors i treballadores, pujant els impostos i retallant les prestacions socials. Allà on governa el PP, la gent humil cada vegada ha de pagar més, mentre que els rics i poderosos tenen més avantatges i el que és més trist és que molta gent humil i treballadora els vota perquè creuen les seues mentides que diuen que aquestes mesures serviran perquè la nostra societat puga eixir de la crisi. No és cert, per a eixir de la crisi fan falta altres mesures molt diferents que passen per la inversió en investigació i desenvolupament o les subvencions a sectors estratègics com les energies renovables, etc. i no les retallades que estan duent a terme.

Per totes estes raons, hui faré vaga i participaré a les manifestacions que es faran a les principals ciutats:

29 DE MARÇ VAGA GENERAL I DE CONSUM.

NO GASTES NI UN SOL CÈNTIM DURANT EL DIA 29 DE MARÇ!.

FORMA PART DELS PIQUETS INFORMATIUS

A les 10:00 hores CONCENTRACIÓ EN DELEGACIÓ DE GOVERN C/ Colón.

Des de les 17:30 en PLAÇA DE BOUS DE VALÈNCIA, INTERSINDICAL VALENCIANA té el seu punt de trobada per a la MANIFESTACIÓ A VALÈNCIA a les 18:30 hores.
Més Informació

"Si lluitem, potser puguem perdre. Si no lluitem estem totalment perduts."

La morta viva.

Els que estimem la cultura valenciana i tot el que representa solem trobar indicis de valencianisme on altres persones, no tan apassionades per estos temes, tan sols veuen anècdotes sense importància.

La factoria que la muti-nacional Ford té a Almussafes no s'ha caracteritzat mai per apostar per la nostra llengua, encara que una gran majoria de la gent que treballem allí som valencians i parlem valencià de manera habitual. No és d'estranyar per una altra banda, ja que la fabrica va ser fundada a les darreries del règim franquista i aleshores ja els venia justet fins i tot posar cartells en castellà. Segons conten els més vells de la factoria, al principi, la direcció de l'empresa volia que tot estiguera escrit tan sols en anglès, de fet molts cartells estan escrits en les dues llengües (anglès i castellà), fet que no critique, al contrari em sembla molt bé, tan sols trobe a faltar una presència, ni que siga simbòlica, de la nostra llengua a algun cartell, comunicació per escrit, etc. Tan sols utilitzen el valencià per escrit alguns dels sindicats que tenen representació a la factoria.

Almenys podem sentir-nos contents de que el valencià està molt present en la parla de molts treballadors i directius de la planta i que en general a ningú se li discrimina per parlar valencià, més aviat tot el contrari, està ben vist pels “managers” que es parle valencià i la majoria d'ells de fet el parlen, encara que siga d'una manera poc normalitzada, es nota que no l’han estudiat mai, però almenys el parlen.

Els valencianistes tradicionalment hem considerat el valencià com un dels trets més característics de la nostra idiosincràsia, encara que hi ha moltes comarques del País Valencià on no es parla per diferents motius, però que els seus habitants se senten valencians com els que més i de fet ho són, per això, cada vegada que trobe alguna mostra de rebel·lia de les persones del poble contra la castellanització de la nostra societat, no puc evitar emocionar-me. Est és el cas de la foto que he publique a esta entrada (no diré d'on l'he treta), ja vos podeu imaginar l'alegria que vaig prendre quan em vaig trobar amb eixa imatge en un ambient on la nostra llengua no es pot dir que estiga fomentada, sinó més prompte amagada i vaig pensar: “la morta està viva”

L'expressió “la morta viva” va ser encunyada per Constantí Llombart en publicar “Los Fills de la Morta-Viva” (1879). Esta obra mostrava les excel·lències de la nostra llengua (la “morta-viva”), que ressuscitava a través dels escriptors valencians que tornaven a escriure en valencià. Un mostrari de literatura valenciana en els temps de la renaixença valenciana.

Esta expressió a mi sempre m'ha fet pensar que la morta no era tan sols la nostra llengua, sinó també la nació valenciana, que en realitat no estava morta aleshores i  encara no ho està ara. Si continuem amb el símil entre llengua i nació (que no sempre van unides, com ja he comentat abans), podríem dir que tan sols es parla a determinats àmbits de la vida diària a un nivell col·loquial, familiar, amb els amics, al mercat, però no tant a altres nivells més formals com l'administració pública o les empreses, per exemple, on malgrat totes les lleis que s'han fet per a normalitzar el seu ús, encara estem molt lluny de la seua normalització.

Estic convençut de que la nació valenciana encara no està morta, està ferida, diluïda, descafeïnada si voleu, però encara queden molts dels trets que ens caracteritzen (a més de la llengua) que ens fan sentir-nos orgullosos de la nostra terra i sobretot de la gent que habita el País Valencià, molts d'ells vinguts d’altres llocs, però que han sabut integrar-se i adaptar-se al nostre estil de vida.

No hem de perdre mai el nostre caràcter de poble emprenedor, creatiu i feiner, que sap que no podem esperar molt dels que venen de fora a governar-nos, que si volem continuant prosperant hem de defensar-nos amb els nostres propis mitjans, ja que molts dels polítics que ens governen tan sols volen a aprofitar-se dels fruits del nostre treball i ens neguen les infraestructures i el finançament que ens pertoquen pel pes demogràfic i econòmic que representem a l'Estat, finançament del que disposen altres comunitats autònomes, gràcies en part als nostres impostos. Per això hem de deixar de votar a partits espanyolistes com el PP i PSOE i començar a pensar més en clau valenciana i votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís que no para de lluitar per la defensa dels nostres interessos com podeu comprovar a este enllaç.

L'emoció de crear un nou objecte

Els que no hem tingut fills no sabem què es sent al ser pare o mare, segurament serà una experiència meravellosa, res a veure amb el fet de ser oncle o padrí d'un xiquet recent nascut, per exemple, deu de ser molt millor, més emocionant, una sensació inoblidable.

En el meu cas, podria dir que he tingut la sort de viure una experiència semblant, no tan important en la vida d'una persona, ni de bon tros, però n'estic convençut que té molt a veure amb l'experiència de la paternitat. Estic parlant de l'emoció que sent un dissenyador quan veu un dels seus dissenys fabricats per primera vegada.

Encara me’n recorde del primer disseny meu que vaig veure fabricat, treballava a una fàbrica de rètols de metall que es trobava a Museros, era a una empresa xicoteta, d'uns quinze treballadors. Era el meu primer treball com a enginyer en disseny industrial, després d'acabar la carrera, fa ja un bon grapat d'anys.

Durant la carrera, com és lògic havia dissenyat moltes coses, tot tipus de productes: cadires, taules d'oficina, cotxes, motos, diferents aparells electrodomèstics, mobiliari urbà, cuines, etc. però mai havia vist com un dels meus dissenys es produïa industrialment i no em podia imaginar que el fet de conèixer a una de les meues creacions en viu anara a causar-me tanta emoció.

La meua "criatura" era un rètol d'uns 2 metres de llarg per 1 metre d’alçària, fet de llautó. La veritat és que el disseny original no era meu, ja que es tractava d'un disseny gràfic al qual havia afegit la tercera dimensió (a més era prou lleig), es tractava el nom d'una empresa, ja no me’n recorde de quina, la meua tasca havia consistit en industrialitzar un producte partint d'un disseny pla, donant-li relleu i fent-li algunes xicotetes adaptacions per tal que es poguera fabricar amb els mitjans de producció de l'empresa, en realitat res massa complicat per a un enginyer en disseny industrial, però encara així i tot, em va causar molta emoció.

Des de llavors he desenvolupat molts altres dissenys, la majoria d'ells molt més complicats i he vist com moltes de “les meues obres” es fabricaven i com eren utilitzades per milers de persones pel carrer (este és un dels avantatges de treballar per a la indústria de l'automòbil), però sempre em quedarà el record d'aquell primer objecte, el qual, quan el vaig vorer per primera volta tirat per terra, després que el descarregaren del camió que  l’havia dut des de la fundició, em va produir una emoció tan gran com si es tractara del meu propi fill.

El cartell electoral

Com que ja fa molt de temps que no parle de la meua feina, hui faré una entrada per a posar al dia als meus lectors sobre les funcions de l'enginyer de PVT (Plant Vehicle Team), que és la profesió a la que em dedique des de fa uns vuit mesos.

L'enginyer de PVT és un enginyer de producte que s'encarrega de gestionar els canvis d'enginyeria que es fan als cotxes. No cal dir que un cotxe és un producte molt complex, que està format per milers de peces, per tant ser un enginyer de desenvolupament d'un producte tan complicat i de tanta responsabilitat com un cotxe no és una tasca fàcil, ja que es tracta d'un producte on viatgen persones i qualsevol canvi podria causar conseqüències imprevisibles que podrien provocar accidents i per tant lesions o fins i tot la mort a milers de persones.

Una altra complexitat afegida del nostre treball és que es tracta d'un producte del qual es fabriquen centenars d'unitats al dia i per tant qualsevol error podria causar pèrdues milionàries a l'empresa en qüestió d'hores, ja que si, a causa dels canvis que fem al producte, es produïra una ralentització o contratemps a la cadena de producció d'una fàbrica tan gran, en la qual treballen milers de persones, podria causar unes pèrdues milionàries.

Una vegada dit açò, també he de dir, que malgrat tot, la meua professió m'agrada molt, té un alt component de risc, emoció, de responsabilitat i requereix moltes vegades un esforç intel·lectual important, sobretot quan t'has de llegir totes les normes relatives als diferents components que formen part d'un cotxe, els quals han de complir normatives de seguretat, durabilitat, ecologia (reciclabilitat, contaminació), olors, sorolls, etc. Per això moltes vegades arribe a casa fet pols, més que res pel cansament intel·lectual i l'estrès al que estem sotmesos.

Una altra de les funcions de l'enginyer de PVT és vetllar per la qualitat del producte que fabriquem, no som enginyers de qualitat, però ens assemblem molt, per això, de tant en tant és convenient que ens passem per la cadena de producció per a assegurar-nos de que els operaris ensamblen bé les peces.

La cadena de producció per la que solc passar-me més sovint és la línia de portes, de fet tots els encarregats i molts dels treballadors em coneixen bé. Hi ha un encarregat que sempre que em veu passar per la seua zona em diu: “Quan et veig passar per ací, tremole”
Jo intente explicar-li: “Vicent, no digues açò, tu saps que jo vinc per ací per ajudar-vos a fer bé el vostre treball, qualsevol que et sentira parlar pensaria que sóc una espècie de guàrdia civil”
I ell sempre em contesta: “Jo sé perquè ho dic”

Efectivament, ell sap perquè ho diu, sap que si detectem que els operaris no estan muntant bé alguna peça no dubtarem en dir-ho i això els pot causar molts maldecaps.

D'entre totes les coses que es poden veure en una cadena de producció hi ha algunes que destaquen sobre unes altres, en el cas de la factoria valenciana hi ha una que ja hem esmentat a este blog: les xiques.

I com som éssers humans, no podem evitar tindre debilitat per algunes persones en funció de la seua aparença o el seu caràcter, encara que jo sempre intente mantindre una prudencial distància, és inevitable que n’hi hagen algunes d'aquestes xiques o xics que et criden més l'atenció i pels quals sents debilitat.

La qüestió és que un dia anava caminant per Catarroja i es va parar al meu costat un Ford Focus últim model amb la música a tope. Em vaig girar i vaig poder vore com dins hi havia algú que em cridava: “Ei, David! Què fas tu per ací?”

Dins del cotxe anava un dels operaris més simpàtics de tota la línia de portes, un xic d'uns 25 anys amb la seua nòvia, una de les xiques més boniques que treballen a la cadena de muntatge (recorde que vaig pensar: formen una bona parella).
Els vaig contestar:

- Res, que visc per ací, anava a comprar el diari. I vosaltres? No sabia que foreu de Catarroja?

- No, no som de Catarroja, ella és d'Alfafar i jo de Benifaió, però s'hem comprat un pis per ací i venim de quan en quan, perquè estem arreglant-lo per a casar-nos.

- Ah, molt bé, me n’alegre molt, doncs res, ja ens veurem per ahí.

- Au, adéu!

- Adéu.

Per això, quan un company de la candidatura del Bloc-Compromís per Catarroja em va dir que havia vingut una xica a la seu del partit a demanar un cartell electoral em vaig imaginar a qui es referia.

Fa uns dies anava caminant per la línia de portes i la mateixa xica em va dir mentre muntava peces als cotxes que passaven:

- T'he vist a un cartell electoral.

- Ah, sí?
- Sí, del Compromís per Catarroja.

- No seràs tu per casualitat la que va anar a la seu del partit a demanar un cartell?

- Sí.
No em vaig atrevir a preguntar-li per a què volia el cartell, no fóra cas que   l’estigueren utilitzant com a diana per a jugar als dards, així que li vaig dir:

- I t'agradà la foto?

- Sí, isqueres molt bé.

- Gràcies. Ens votaries, no?

- Sí, clar i el meu "novio" també.

- Gràcies - li vaig dir una altra vegada (no sabia ben bé com reaccionar).

I vaig continuar la meua visita a la cadena de muntatge.

El Ford "Festa"

Els habitants de la Península Ibèrica tenim la mania de traduir els noms propis i de canviar el nom als  topònims d’altres països, com per exemple Londres, perquè no li diguem London com diuen els parlants de la majoria de llengües?

Hi han molts altres casos, molts d'ells en castellà, com la ciutat d'Aachen en alemanya, en castellà li diuen Aquisgrán, a Oriola li diuen Orihuela, però també n’hi ha molts altres exemples en valencià, canviem el nom a ciutats i pobles d'altres països, com Terol o Conca, per exemple per tal d’adaptar-los a la nostra manera de parlar. No sé si serà per raons històriques, m'imagine que ho farem perque d'eixa manera ens resulten més fàcils de pronunciar.

(Dient tot açò no vull dir que estiga a favor ni en contra d’esta costum, em limite a constatar un fet)

Quan comencí a treballar a la factoria de Ford d'Almussafes, una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els treballadors “valencianitzaven” molts noms propis o paraules que en principi no tenen traducció com, per exemple, el nom dels models de cotxes, al Fiesta, els treballadors li diuen “Festa”.

Al principi, cada vegada que sentia a algú parlant d’este model en valencià no podia evitar somriure.

Però si ho pensem bé, quin mot pot haver més valencià que “festa”?

En el seu més ampli significat, tant si parlem d’anar-se’n de festa, com si parlem de festes populars com les festes de moros i cristians o les falles, es tracta d'un dels trets que més caracteritza la personalitat del poble valencià.

Per un altre costat, no em d’oblidar que este model va nàixer a la factoria valenciana l’any 1976, fa 35 anys (quasi res) i des d’aleshores no ha deixat de fabricar-se a Almussafes, adaptant-se, com es lògic als nous temps.

Pense que els directius de la Ford van triar molt bé el nom del model més valencià de la marca, tan sols els va sobrar una lletra per a que fora valencià autèntic.

Em pregunte si els treballadors de la factoria de SEAT a Martorell també anomenen Eivissa al seu model.

Els acrònims de la Ford

Des que vaig començar a treballar d'enginyer en disseny industrial (fa ja més de quinze anys) he tingut l’oportunitat de desenrotllar la meua carrera professional a diferents sectors de la indústria, principalment al sector de l'automòbil. treballant per a diferents fabricants de cotxes. Cada marca té les seues virtuts i els seus defectes, però el que està clar és que cadascuna té la seua pròpia filosofia d'empresa.

Vaig començar treballant per a una empresa proveïdora que fabricava components per a varies marques situada a Llíria, durant uns dos anys i mig vaig treballar dissenyant peces per a fabricants alemanys: Volkswagen i Audi bàsicament, encara que també vaig col·laborar en el disseny i desenvolupament de projectes de SEAT i Chrysler.

Després vaig canviar a un altra empresa situada a Quart de Poblet, durant eixe període de temps vaig treballar primer per a la Land Rover, després la Volvo i finalment la Ford.

Més endavant, vaig estar treballant en diferents proveïdors, però sense canviar d'empresa, ja que era empleat d'una xicoteta empresa que prestava serveis d'enginyeria a diverses empreses importants del sector. Treballava sobre tot d'enginyer de desenvolupament de producte i després d'enginyer de NVH.

Des de fa uns anys treballe d'enginyer de la Ford, aquest últim canvi es podria dir que ha segut un dels més importants de la meua carrera professional. No sóc empleat directe de la Ford, continue treballant per mitjà d'una empresa d'enginyeria, però per a tots els efectes és com si fóra empleat de la Ford, però sense els principals avantatges dels empleats (esta és la principal raó per la qual subcontracten xicotetes empreses en compte de contractar enginyers directament, d'eixa manera els treballadors no tenen els mateixos drets que si foren empleats directes)

Ser enginyer d'una multinacional com la Ford requereix complir un conjunt de condicions, sense les quals no seria possible dur a terme una tasca tan complicada i de tanta responsabilitat. Entre elles està el coneixement d'un llenguatge especial basat en l'ús dels acrònims que formen part de la cultura empresarial d'esta companyia d'origen nord-americà.

L'ús d'acrònims dins de la Ford és tan exagerat que existeixen fins i tot guies que són com llibres explicant tots el seu significats.

Seguint amb la línia mampresa per aquest blog a anteriors entrades, a continuació vos proporcionem una llista d'acrònims que vos poden resultar d'utilitat si haguéreu de tractar amb algun treballador d'esta important empresa:

- ASAP: As soon as possible.

- WRT: With regards to.

- BTW: By the way.

- FSS: Full Service Supplier.

- DT: Door Trim.

- PVT: Product Validation Test.

- PVT: Product Vehicle Team.

- S&R: Squeak and Rattle.

- S&R: Safety and Regulations.

- SOP: Start of Production.

- J#1: Job number 1

- BOM: Bill of Materials

- STA: Supplier Technical Assistant.

- Kiss!: Keep it simple, stupid!

Diferència entre economia productiva i especulativa.

(Podeu fer clic en les imatges per ampliar-les)

Durant els anys del boom de la construcció que va durar des del 2002 fins al 2008, el preu dels habitatges al País Valencià es duplicava cada tres anys aproximadament. Durant els últims anys d'eixe període, van aparèixer milers d'agències immobiliàries, la majoria de les quals eren xicotetes empreses que tractaven d'aprofitar la bona marxa del sector i traure uns quantiosos beneficis d'una manera fàcil i ràpida. A Catarroja, l'avinguda de la Rambleta es va omplir d'aquest tipus d'agències, jo diria que n’hi havien més de vint, hui dia, dos anys després del principi de la crisi, ja no queden ni la meitat.

Aquest seria un clar exemple d'economia especulativa. Es tractava d'empreses que no produïen res, ni aportaven valor afegit als productes que comercialitzaven, al contrari que les empreses industrials, de transformació o producció de productes, com les empreses agrícoles que obtenen productes de conrear la terra o criar ramat. Productes que després venen al mercat intern de l'estat espanyol o exporten a altres països, la diferència fonamental entre aquests dos tipus d'empreses és que les que es dediquen a l'economia productiva generen riquesa i creen molts llocs de treball, fan augmentar la renda de les persones que habiten a un territori i permeten finançar infraestructures, serveis públics, etc. amb els diners que aporten a la societat.

Un exemple d'aquest tipus d'empreses serien les industries del moble o la factoria de Ford a Almussafes, que fabrica milers de cotxes al dia, la majoria dels quals són per a l'exportació, és a dir produixen un producte amb un alt valor afegit, que dona treball a milers de famílies i damunt aporten milers de milions d'euros que provenen d'altres països a la fotuda economia de l'Estat, a més, aquestes empreses, almenys en teoria, tenen una major longevitat que les que naixen com fongs per aprofitar unes circumstàncies conjunturals, com les empreses que he esmentat al principi d’esta entrada.

Per totes les raons exposades, en més d’una ocasió s’ha proposat per part de partits progressistes, com per exemple la Coalició Bloc – Compromís (formada pel Bloc, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds), la possibilitat que els diferents governs de l’estat (Central i Autonòmic bàsicament) creen un diferent règim impositiu que d’alguna manera prime les empreses productives enfront de les especulatives, tenint una fiscalitat diferent, per exemple. Un altra manera de fomentar que n’hi haja més economia productiva seria fer reduccions a les quotes de la seguretat social a les empreses que formen part dels sectors productius com l’agricultura, la ramaderia o la indústria. Un altra manera seria donar subvencions o ajudes a la investigació i desenvolupament a les empreses productives.

Durant les passades eleccions catalanes vaig seguir els debats i les entrevistes dels representants dels diferents partits polítics, l'únic partit que vaig escoltar que parlara sobre la importància de diferenciar entre economia especulativa i productiva i per tant de fer polítiques que fomenten la segona, va ser el candidat de la coalició Iniciativa, no dic que altres partits no ho portaren als seus programes, però els altres partits van preferir utilitzar altres idees clau per a la seua campanya electoral, alguns, com ERC van fer de la independència la idea central de la seua campanya, uns altres el concert econòmic (CiU), uns altres la xenofòbia (PP), idees totes elles absurdes i sense sentit per la senzilla raó que no poden dur-se a la pràctica perque van en contra dels principis bàsics reconeguts en la Constitució i amb la situació actual, no sembla possible canviar la constitució amb un PP i PSOE com a forces hegemòniques de l’estat espanyol. De fet el líder de CiU, Artur Mas, una vegada guanyades les eleccions va començar a posar "excuses de mal pagaor" per a no reclamar el concert immediatament.

Per acabar aquesta entrada m’agradaria fer referència a les infraestructures que són tan importants per a que les empreses productives puguen exportar els seus productes i rebre les matèries primes necessàries per a la seua activitat d’una manera eficient i per tant són un factor molt important a tindre en compte per a que la nostra economia continue sent un dels principals motors de l'economia del conjunt de l'Estat. En aquest sentit mereix la pena recordar que ni el PP ni PSOE, han volgut que l’arc del mediterrani siga una infraestructura prioritària ni que reba subvencions de la Unió Europea en les successives legislatures, com diu Enric Morera, però aquest és un tema que mereix ser tractat en altra ocasió.

Fotos de la fàbrica de cotxes

Una de les faltes més greus que pot cometre un ciutadà qualsevol quan visita o treballa a una fàbrica de cotxes és portar un mòbil amb càmera de fotos, a no ser que tingues un permís especial per a traure fotos, no està permès fer fotos dins d'una d'estes instal·lacions. La raó (com segurament ja s’haureu imaginat) és per a evitar l’espionatge industrial.

Afortunadament, el que suscriu este línies té autorització per a fer fotos i porta sempre una càmara compacta damunt que trau fotos amb una qualitat prou bona, per això els lectors d’aquest blog podran gaudir en exclusiva d’unes imatges que d’una altra manera no haguereu pogut vorer mai. No patiu, no revelaré cap secret industrial ni mostraré les condicions dels treballadors, les quals per una altra banda he de dir que no estàn gens malament, en general.

A aquest blog ja vàrem parlar sobre la flora i la fauna de les pistes de proves de la factoria valenciana, hui parlarem d’una altra espècie també prou abundant a l’ecosistema fabril, a banda de les aus de l’abufera, també n’hi ha altres animals més comuns.

(com sempre, podeu fer clic en les imatges per ampliar-les)

Ja que estem parlant sobre el món de l’automòbil, aprofitaré per a comentar-vos que el cotxe que estem fabricant a la factoria valenciana ha obtingut la màxima qualificació en els tests de seguretat EuroNCAP.
Estic segur de que este bon resultat contribuirà a millorar l'economia valenciana, ja que farà que es venguen molts més cotxes, és una molt bona notícia i un motiu d'orgull per a tots els que, d'alguna manera, estem col·laborant a este projecte que  s'està desenvolupant a les nostres terres.

Frases útils per al món empresarial

Quan un ciutadà qualsevol entra al món de l'empresa, ha d'enfrontar-se a una sèrie de circumstàncies, moltes vegades adverses, per a les quals val la pena estar ben preparat, des d'aquest humil blog intentarem donar les claus perquè pugueu eixir airosos d'esta lluita diària si teniu que fer front al complicat món de l'empresa, per a aconseguir-lo, vos vindrà molt bé comptar amb una eina tan important com és el llenguatge i per això vos proposem algunes frases que sense dubte vos resultaràn d'utilitat.

La primera és tot un clàssic:“Hemos de reunirnos para intentar aprovechar las sinergias de grupo”
Esta és una re-formulació de la famosa: “Cuando quieras que un problema no tenga solución monta una comisión”, crec que no calen més paraules per a explicar quin és el seu sentit.

Un altra frase també molt útil: “Se trata de un documento vivo”
Esta s'utilitza quan has d'enviar un llistat o qualsevol document que conté informació important, però que saps que no està actualitzat o que la informació que conté no és acurada, com volent dir: si trobeu algun fallo, no s'estranyeu, no és que estiga malament, el problema és que no ha sigut actulitzat encara, com volent dir: "però molt aviat estarà bé".

“Deberiamos de estar todos alineados con el mismo nivel de información”
Esta és molt interessant quan no estàs segur de conèixer tota la informació sobre un assumpte i tens por de que algú poguera saber més que tu i per tant utilitzar eixa informació en contra teua o per a deixar-te en evidència davant de la resta dels companys.

“Tenemos que pensar en una estrategia global que nos permita externalizar la prestación de servicios”
Esta està molt de moda, bàsicament consisteix en sub-contractar empreses externes per tal de no augmentar els empleats fixes amb tots els beneficis que, al menys en teoria, comporta per a les empreses.

“Hemos de intentar trabajar todos en la misma dirección para la consecución de nuestro objetivo.”
Frase tan buida de contingut com eficaç a l'hora de quedar bé davant el cap de departament o de recursos humans.

“Hay que plantear nuevos escenarios que nos permitan abordar la situación desde otro punto de vista.”
Traduit significaria: anem a vorer com presentem la situació que està molt fotuda i no sabem per on tirar.

“Hemos de tratar de paliar el impacto de las posibles consecuencias de una decisión equivocada.”
Sense comentaris... 

Una frase que sempre ens solen dir els caps, sobre tot quan estem parlant d'un augment de sou: “Tú eres de los que trabajan por dinero o por objetivos?”
Esta és sense dubte una pregunta-trampa a la qual resulta molt difícil contestar, ja que, encara que treballem per objectius a tots ens agrada que reconeguen la nostra feina i per tant cal contestar:“Yo soy de los que trabajan por objetivos, pero creo que el esfuerzo ha de verse recompensado económicamente porque si no, la falta de incentivos puede provocar la falta de motivación y, por tanto, un descenso en la productividad.”

La que ve a continuació la solen dir en èpoques de crisi, encara que algunes empreses sembla que sempre estan en crisi:“Estamos haciendo frente a una coyuntura muy compleja que implica que todos hemos de estar más involucrados con los proyectos de la empresa”

Esta és molt típica, en poques paraules vindria a dir: hem d'arrimar el muscle, és dir treballar més i/o guanyar menys per tal que l'empresa tire endavant. Moltes vegades els gerents o responsables de les empreses tracten de compensar la seua mala gestió amb un esforç extra per part dels empleats.

Ara, ja per acabar, algunes parauletes que sempre va bé amollar de quan en quan al llarg d'una conversació o d'una reunió d'empresa:

- Trazabilidad.
- Retorno de la inversión.
- Amortización de bienes.
- Externalización.
- Búsqueda de nuevos mercados.
- Poka Yoke.
- 5 S.
- Involucrar al personal.
- Mentalización, motivación.
- Contextualizar.
- Cada crisis es una oportunidad.
- Liderar la resolución de un problema.
- Calidad somos todos, concepto de calidad total.

També n'hi han altres paraules, que encara que tenen la seua corresponent al castellà o valencià sempre se solen dir en anglès:

- Management.
- Cost reduction.
- Face lift.
- Restyling.
- Coaching.
- Training.
- Marketing.
- Brainstorming.
- Inputs.
- Feedback.

Segur que a molts dels lectors li s'acudeixen més frases o paraules d'este estil, vos convide a que feu les vostres pròpies aportacions fent comentaris a esta entrada.

Anècdotes laborals

Ja que darrerament he escrit unes quantes entrades molt carregades de contingut polític a causa dels esdeveniments que hem viscut recentment (vaga general i nou d'octubre), he decidit fer una entrada més lleugera, que per altra banda són les que solen tindre més èxit entre els lectors. Així que hui parlaré de la meua feina, que sempre és un tema que dona molt de joc.

Un dels moments que més m'agrada del meu treball és quan he de provar cotxes, de quan en quan passe llargues estones conduint per la pista de proves, moltes vegades a soles amb els catxarrets electrònics per a mesurar el soroll i gravar-lo i amb tots els artilugis que utilitzem per a intentar descobrir l'origen d'un determinat soroll.
Gràcies a esta vessant de la meua feina tinc l'oportunitat de conduir cotxes que segurament mai en la vida podré (o voldré) comprar-me. Com per exemple ahir vaig estar conduint uns quants cotxes de les versions més potents i luxoses del model que estem desenvolupant. Estos cotxes munten els motors GTDI. Es tracta d'una nova generació de motors que formen part de la nova filosofia per a construir motors de gasolina que estàn utilitzant la majoria de fabricants hui en dia, anomenada "downsizing". Esta filosofia que ja porta uns quants anys aplicant-se, consisteix en fer motors més xicotets però amb les mateixes o inclús millors prestacions que els motors equivalents de cilindrada superior, però que consumixen menys i contaminen molt menys.

La qüestió és que ahir anava conduint un d'estos cotxes (de 1.6 litres de cilindrada i 180 cavalls, casi res), gaudint de les seues prestacions, quan vaig pensar: "podria escoltar la radio", ja que estava escalfant el motor abans de començar a gravar el soroll. Com que es tractava d'un model de gama alta, portava un equip de música molt bo, així que vaig sintonitzar una emisora de música clàsica i vaig estar durant una bona estona gaudint d'una conducció molt agradable,pegant voltes al circuit de velocitat.Encara que porte vora un any desenrotllant la funció d'enginyer de NVH, no se m'havia ocorregut mai escoltar música mentre escalfava el motor del cotxe, va ser una experiència molt relaxant, a partir d'ara, intentaré fer-ho sempre que puga, és com una teràpia anti-estrès.

Tinc un company que li diuen Paco, és molt bona persona, és bon xic i treballador, serà de la meua edat aproximadament. Sempre diu que el seu jefe és de l'Opus, no sé si serà veritat o no (jo crec que no, però bé, no passa res, jo li done la raó, perque, jo pense que no vla la pena discutir per eixa tonteria), el cas és que Paco al seu jefe li diu el "retoret", a mi em fa molta gràcia. Sempre diu: "no t'has fixat com parla d'espaiet? i com passa les fulles de la llibreta, com si fora un retor en Misa, creu-me que jo he segut escolanet i sé de lo que parle". Jo em muir de la risa amb ell.

Dins de la factoria de Ford, hi han molts racons on alguns treballadors amaguen cafeteres amb les quals fan un cafè molt bo, normalment amb cafeteres tipo "Moka", que fan un cafè molt millor que el que es pot aconseguir a les màquines i el venen per un preu similar. Així que molts, quan tenim temps, anem a un d'estos racons a fer-nos el cafenet.

Cadascú dels companys que solem anar a prendre cafè junts ens agrada més un d'estos racons que altres, per això anem provant cada dia un lloc diferent. Per a mi este és un dels moments més divertits del dia, anem un grupet d'unes tres o quatre persones caminant per la planta, buscant eixos racons a comprovar on fan el cafè més bo, és com si estiguérem fent alguna cosa il·legal i clandestina, ens fa l'efecte de que hem de ser sigil·losos i anar amb compte com si forem xiquets fent fugina.

Les xiques de la línia

Cadena de producció en anglès es diu “production line” , per això quasi tots els que treballen a la indústria de l'automòbil, quan es refereixen a la cadena de producció diuen “la línia”, segurament serà un anglicisme innecessari, però ja que és tan comú he decidit utilitzar-lo per al títol d'aquesta entrada.

Una de les característiques que més crida l'atenció als enginyers de Ford del Nord i centre d'Europa, quan arriben a la factoria valenciana, és com d'arreglades van les xiques que treballen en la cadena de producció. La majoria d'elles van a treballar amb “el monyo” fet de la perruqueria i perfectament maquillades, com si foren dependentes del “Corte Inglés” però amb mono de feina, botes de seguretat i de vegades algunes taques negres a la cara (no se sap bé si han sigut accidentals o se les han fetes adrede per a donar-se un aire més interessant).

Quasi totes van perfectament maquillades, amb els morros rojos i els cabells tintats de ros “platí”, encara que també hi han algunes que porten els cabells molt curts pentinats en punta, de color obscur (jo diria que negre amb reflexos de no sé quin color). 
A mi em fan molta gràcia. El percentatge de dones a la planta de producció és prou elevat, jo diria que representen un 40 per cent aproximadament del total, hi ha de totes les edats, però la majoria estan entre els vint i els quaranta anys, molt poques ocupen llocs de responsabilitat, la majoria de càrrecs estan ocupats per homens.

Cada vegada que he d'anar a la "línia", m'acoste amb tot el respecte que puc i intente ser cordial i agradable, sempre dic: "Bon dia, com va la marxa?" (i algunes expressions d'eixe estil) abans de dirigir-me a algun treballador o treballadora, les formes són molt importants, després de tot són estes persones les que es passen huit hores al dia treballant en cadena per a construir els productes dels quals viu tota la indústria de l'automòbil, cotxes que després seràn utilitzats per persones per a desplaçar-se d'un lloc a un altre i la seua vida dependrà, en part, de com de bé construïts estiguen, per exemple si s'oblidaren de cargolar bé una rosca, podrien provocar que un accident tinguera unes conseqüències molt més greus o fins i tot la mort dels ocupants del vehicle o d'altres persones. 

Dels operaris de la Línia depèn també en bona mesura com de ben acabats estaran els cotxes i, per tant si es vendran millor o pitjor, ja que la qualitat percebuda és un dels factors més importants a l'hora de comprar un cotxe.

Les xiques i els xics de la línia normalment són amables i estan disposats a ajudar tot el que poden, hem de pensar que són persones que es passen una gran part del dia fet unes tasques molt rutinaries a un ritme frenètic, tots van una miqueta accelerats.

Quan m'acoste a preguntar alguna cosa o a mirar com treballen perque necessite fixar-me en com fan algun procés per assegurar-me que ho fan bé, note com s'alegren, un somriure es dibuixa a les seues cares, d'alguna manera s'està trencant la seua rutina i això els fa, per uns moments, sentir-se observats i que, d'alguna manera, algú s'interessa per ells o la seua feina.

Jo valore molt el treball d'estes persones, sobretot, tenint en compte que el  llançament d'un nou model de cotxe no és un esdeveniment que passe molt sovint a una fàbrica d'automòbils (una vegada cada tres o quatre anys com a molt) i la resta d'el temps molt poques coses fan que la seua feina tinga moments amb una miqueta d'emoció o al menys més interessants que de costum.

La qualitat percebuda

Ja que he vist que les entrades que tracten sobre temes relacionats amb la meua experiència professional tenen prou d'èxit, hui parlaré sobre la qualitat percebuda, que és un concepte que s'utilitza sovint a molts sectors de la indústria, sobre tot a aquells que es dediquen a la fabricació de productes de consum massiu, com ara l'automòbil.
A continuació reproduesc una definició d'aquest concepte que he trobat per Internet i que m'ha agradat, ja que pense que s'ajusta molt a la realitat:

"En términos generales se pueden distinguir dos conceptos de calidad: la calidad objetiva y la calidad percibida. La primera se corresponde con la calidad real de los productos, que se puede medir y comparar desde un punto de vista técnico. Sin embargo muchas veces el consumidor no tiene la capacidad para juzgar la calidad objetiva, por lo que es la calidad percibida la que actúa como variable de decisión en la selección de una marca concreta. Según Zeithaml (1988) la calidad percibida es “la opinión del consumidor sobre la superioridad o excelencia de un producto”.

Hui dia, a cap fabricant de productes de consum massiu se li ocorreria menysprear aquesta qualitat tan important dels productes perquè podria donar-se el cas de fer un producte molt bo, emprant molt bons materials i uns processos de fabricació molt ajustats, i obtindre un producte segur, ben acabat, ben dissenyat, etc. amb molt bones prestacions i molt durador, si els productes no transmeten eixa sensació de qualitat percebuda (moltes vegades falsa), segurament es vendriem molt pocs ja que, encara que el productes fóren molt bons, si els potencials consumidors no ho perceben així, no es vendrien molts.

Per això molts fabricants dediquen una gran quantitat de temps i esforços a millorar detalls com per exemple l'harmonia del color, els acabats superficials (plàstics cromats, aluminitzats, acabats imitació a fibra de carbó, etc.) l'equipament extra moltes vegades innecessari que fa que els productes tinguen molts “gadgets” que ni tan sols sabem com funcionen. Un clar exemple de tot açò serien les càmeres fotogràfiques digitals, la majoria de potencials consumidors tan sols miren la quantitat de Megapíxels, el zoom, si tenen estabilitzador o no i tres o quatre detalls més que moltes vegades no determinen la vertadera qualitat d'una càmera fotogràfica, és possible que tinga molt de zoom o molts megapíxels, però que faça unes fotos molt roïns, açò pareix que no importa, quasi ningú valora tant el resultat que li dona la càmera una vegada que se l'ha comprat, tan sols miren que la seua té més megapíxels que la del veí.

Aquesta idea es podria aplicar a molts altres productes, com ara telèfons mòbils, cotxes, roba, etc. Hui dia triomfa més la qualitat percebuda que la real.

Jo no sé perquè però cada vegada que pense sobre aquests conceptes no puc evitar trobar similituds amb alguns partits polítics, especialment amb el PP, el qual és un partit que té molt poca qualitat, la majoria dels seus dirigents són corruptes (Camps, Fabra, Ripoll, Bárcenas, etc.) o altres que sense arribar a ser corruptes (al menys que se sàpia de moment) són persones amb molt poc nivell cultural o humà, com és el cas de Rita o d'Alfons Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València que va insultar els professors. Són pèssims gestors, no respecten el medi ambient ni el patrimoni, que malbaraten els diners públicas, etc. 


No obstant tots eixos fets tan greus que demostren que el PP és un partit molt xungo (amb molt poca qualitat, per dir-lo d'una manera més elegant), la majoria de gent continua votant al PP i les enquestes diuen que continuaràn fent-ho, ja que probablement tornaran a traure majoria absoluta al País Valencià, a les principals ciutats i la majoria de pobles on, si no trauen majoria absoluta almenys guanyaràn amb majoria simple (com en el cas de Catarroja).

És molt trist que la gent vote als partits de la mateixa manera que compra productes, guiant-se més per la qualitat percebuda que per la vertadera qualitat, perquè la qualitat d'un partit depèn sobretot de les persones que el formen, com, per exemple, el cas del Bloc, que és un partit amb molta qualitat real perquè està format per persones amb una gran qualitat humana, persones honrades, treballadores, cultes, de bon tros amb més nivell cultural i humà que la majoria de polítics del PP, però encara així i tot, molt poca gent és capaç d'apreciar la qualitat dels bons productes i es deixen dur per la qualitat percebuda i la imatge de marca com és el cas del PP, una llàstima 

UNA SORPRESA AGRADABLE

Quan algú porta vora quinze anys treballant a diferents sectors de la indústria, especialment al sector de l'automòbil (com és el meu cas) pot arribar a pensar que ja ha vist de tot, que és quasi impossible trobar-se amb alguna cosa que et sorprenga, no obstant això fa uns dies vaig viure una situació que em va sorprendre una miqueta i de manera molt agradable per cert.

Abans de contar l'anècdota faré una xicoteta introducció per als lectors que no sàpien quines funcions faig al meu treball.
Darrerament estic treballant d'enginyer de NVH, les sigles NVH signifiquen: Noise, Vibration and Harshness (traduït al valencià: Sorolls, Vibracions i Asprors ). Que és una funció que forma part del Departament d'Acústica de Ford, es dir els enginyers de NVH som els que ens encarreguem de que el cotxe sone bé, que no tinga sorolls extranys, ni vibracions, etc. els quals causarien una impressió molt pobra o de poca qualitat als conductors.

El cas és que fa uns dies estava provant un cotxe per una de les les pistes de proves que hi ha a la factoria d'Almussafes (la de velocitat per a ser més exactes), amb un dels meus companys, Friedhelm, un alemà del Nord amb molta experiència (té prop de 50 anys i porta més de vint treballant com expert en "Vehicle Integration"), quan de sobte ens trobàrem enmig de la pista una família d'ànecs travessant la carretera tranquil•lament "com Pere per sa casa", la mare pata portava darrere una família nombrosa d'almenys quatre o cinc aneguets, era una estampa commovedora.

Afortunadament vam poder esquivar-los i així es va evitar un a desgràcia que haguera segut inevitable conduint a més de 140 Km/h si no fora per l'habilitat del meu company i el bon comportament del cotxe que estàvem provant.

El meu company i jo ens vam quedar flipats, era una situació commovedora, li vaig explicar que la fàbrica de cotxes valenciana es troba enmig d'un parc natural. Els dos, aficionats a la fotografia, vam tindre la mateixa idea: podriem intentar fotografiar la família, ja que jo portava la meua càmera damunt. Així que vam reduir la velocitat i vam tornar al mateix punt del circuit on ens havien trobat la família d'ànecs, però ja no estaven, probablement s'havien amagat entre les males herbes que hi ha al mig del circuit.

Segurament estareu pensant que no és una gran anècdota per a contar als nets, però a mi em va fer pensar sobre el contrast que hi ha entre l'impacte de l'activitat dels humans sobre el medi ambient i la fragilitat del món animal salvatge i com d'important és que estem conscienciats amb la defensa de la natura.