Els Enginyers som gent seriosa i dia de la dona treballadora.

Els enginyers som gent seriosa, o al menys això és el que s’espera de nosaltres, de la mateixa manera que dels professionals de molts altres camps: advocats, professors, metges, etc. En general es podria dir que ho som, al menys durant les hores de feina, fora d’eixes hores intentem ser divertits i passar-ho bé igual que la resta dels mortals. El problema que quan algú es passa huit (o nou, o deu, o més) hores al dia treballant, intentant mantindre una actitud seriosa i responsable, quan s’acaba la jornada laboral no saps ben bé com se fa això de ser simpàtic i graciós, en eixos moments és quan trobes a faltar una miqueta més d’empatia o d’intel·ligència emocional o com se diga.

A mi m’agradaria ser com alguns dels meus amics que es dediquen a altres professions no tan serioses, com obrers de la construcció, fruiters, operaris d’una cadena de producció, etc.  ells sí que saben dir coses gracioses i passar- s’ho bé.

Per això intente ajuntar-me amb ells sempre que puc, quan estic amb ells no cal fer comentaris molt brillants ni parlar de temes de cultural massa elevats, ni estar “al loro” sobre tots els temes d’actualitat (la qual cosa sense dubte no és un dels meus punts forts).

Quan estem amb estos amics em trobe còmode i relaxat, no tinc que pensar massa i sé que tots els comentaris i les bromes que fan són sense malícia ni segones intencions, són gent senzilla, igual que jo.

Quan estava estudiant enginyeria, farà uns vint anys aproximadament (que se diu molt ràpid),  començava a haver-ne cada vegada més dones que estudiaven carreres tècniques, antigament estos estudis els feien tan sols els homens i les dones que estudiaven este tipus de carreres eren una minoria. Hui en dia crec que el percentatge ja s’ha igualat. De la mateixa manera que cada vegada més n’hi ha homens que estudien infermeria, mestre de primària o altres carreres que antigament les estudiaven majoritàriament les dones.

Encara així i tot, al món de l’empresa, l’activitat de la enginyeria industrial és podria dir que és prou masclista encara, les dones enginyeres han demostrat ser tan competents o més que els homens però encara hi ha molts responsables dels departaments d’enginyeria que no les tracten amb igualtat, sembla que desconfien més d’elles i els exigeixen més. Si parlem d’altres professions on la força física és molt més important, les diferències són encara més grans entre homens i dones, per no parlar de les diferències salarials, normalment les dones guanyen de mitja un 22% menys que els homens, encara que diuen que estes diferències s’han retallat els darrers anys, el camí que ens queda per recórrer és encara molt llarg.

Des d’aquest humil blog volem, una vegada més, retre homenatge a les dones treballadores que ja han patit prou al llarg de la seua vida i apostar per la igualtat en tots els terrenys, però especialment en la vida laboral.

Les xiques de la línia

Cadena de producció en anglès es diu “production line” , per això quasi tots els que treballen a la indústria de l'automòbil, quan es refereixen a la cadena de producció diuen “la línia”, segurament serà un anglicisme innecessari, però ja que és tan comú he decidit utilitzar-lo per al títol d'aquesta entrada.

Una de les característiques que més crida l'atenció als enginyers de Ford del Nord i centre d'Europa, quan arriben a la factoria valenciana, és com d'arreglades van les xiques que treballen en la cadena de producció. La majoria d'elles van a treballar amb “el monyo” fet de la perruqueria i perfectament maquillades, com si foren dependentes del “Corte Inglés” però amb mono de feina, botes de seguretat i de vegades algunes taques negres a la cara (no se sap bé si han sigut accidentals o se les han fetes adrede per a donar-se un aire més interessant).

Quasi totes van perfectament maquillades, amb els morros rojos i els cabells tintats de ros “platí”, encara que també hi han algunes que porten els cabells molt curts pentinats en punta, de color obscur (jo diria que negre amb reflexos de no sé quin color). 
A mi em fan molta gràcia. El percentatge de dones a la planta de producció és prou elevat, jo diria que representen un 40 per cent aproximadament del total, hi ha de totes les edats, però la majoria estan entre els vint i els quaranta anys, molt poques ocupen llocs de responsabilitat, la majoria de càrrecs estan ocupats per homens.

Cada vegada que he d'anar a la "línia", m'acoste amb tot el respecte que puc i intente ser cordial i agradable, sempre dic: "Bon dia, com va la marxa?" (i algunes expressions d'eixe estil) abans de dirigir-me a algun treballador o treballadora, les formes són molt importants, després de tot són estes persones les que es passen huit hores al dia treballant en cadena per a construir els productes dels quals viu tota la indústria de l'automòbil, cotxes que després seràn utilitzats per persones per a desplaçar-se d'un lloc a un altre i la seua vida dependrà, en part, de com de bé construïts estiguen, per exemple si s'oblidaren de cargolar bé una rosca, podrien provocar que un accident tinguera unes conseqüències molt més greus o fins i tot la mort dels ocupants del vehicle o d'altres persones. 

Dels operaris de la Línia depèn també en bona mesura com de ben acabats estaran els cotxes i, per tant si es vendran millor o pitjor, ja que la qualitat percebuda és un dels factors més importants a l'hora de comprar un cotxe.

Les xiques i els xics de la línia normalment són amables i estan disposats a ajudar tot el que poden, hem de pensar que són persones que es passen una gran part del dia fet unes tasques molt rutinaries a un ritme frenètic, tots van una miqueta accelerats.

Quan m'acoste a preguntar alguna cosa o a mirar com treballen perque necessite fixar-me en com fan algun procés per assegurar-me que ho fan bé, note com s'alegren, un somriure es dibuixa a les seues cares, d'alguna manera s'està trencant la seua rutina i això els fa, per uns moments, sentir-se observats i que, d'alguna manera, algú s'interessa per ells o la seua feina.

Jo valore molt el treball d'estes persones, sobretot, tenint en compte que el  llançament d'un nou model de cotxe no és un esdeveniment que passe molt sovint a una fàbrica d'automòbils (una vegada cada tres o quatre anys com a molt) i la resta d'el temps molt poques coses fan que la seua feina tinga moments amb una miqueta d'emoció o al menys més interessants que de costum.

Baiarris

La família de la meua dona es pot considerar un matriarcat, la majoria dels seus membres són dones i els pocs homes que hi formen part estan practicament anul·lats per les fortes personalitats de les dones.

La tia Inés, que és l'autèntica líder de la manada (es podria dir que és la femella alfa), té una paraula especial que utilitza per a referir-se als “novios”, marits, cunyats, gendres, homes en general que, com jo, no som membres de ple dret perque no hem nascut dins de la família, sinò que ens hem anat incorporant a ella a l'aparellar-nos amb algun dels membres femenins de la tribu. Com elles mateixes diuen, ens van trobar al carrer.

La paraula que utilitzen per a definir-nos és “baiarri”. Una d'eixes paraules que han anat perdent-se amb el pas del temps i que no apareix a la majoria de diccionaris, però que la gent valencià-parlant de tota la vida coneix el seu significat (almenys els de la comarca de l’Horta Sud).

Baiarri significa, literalment, animal mort que es troba en la carretera en avançat estat de descomposició, normalment un gos, és a dir un rebuig que ningú vol i que no val per res. També té altre significat més casolà, se diu baiarri  d'una persona quan és tramposa, cara dura, deshonrat, mal faener, almenys en un context col·loquial o famíliar, sempre dit afectuosament, clar.

La Tia Inés matisa: “No tots són igual, alguns són més baiarris que altres. Tu eres un dels menys baiarris de tots” - em diu (la tia Inés em vol molt)

Però la meua dona no està d'acord amb això: “Com que no, aquest és tan baiarri com el que més!”

Un dels moments quan millor m'ho passe és quan, a les reunions familiars de Nadal, totes les cosines comencen a criticar als seus marits, nuvis, etc. És com una catarsi col·lectiva, on el nivell d'alcohol en la sang, la glucosa dels dolços de nadal i la cafeina del cafe no contribueixen a crear un ambient relaxat sinó tot el contrari.

Jo faig front comú amb altres homens de la família per a defensar-nos, com el tio Paco (un dels bayarris més majors), el seu fill, i algú que altre marit o “novio” despistat, el qual, si no du molt temps eixint amb sa femella, no entén el joc i es troba un poc confús i desorientat, jo sempre li dic:

- “No et preocupes, no passa res, ja t'aniràs acostumant, en el fons no són tan males, tan sols tenen un poc d'excés d'estrògens (hormones sexuals femenines)”.

Paradoxes quotidianes

A continuació podeu llegir el conte que va obtindre el segon premi del concurs "Conta'm Dona", organitzat per l'Ajuntament de Catarroja, en commemoració del Dia Internacional de la Dona.

L'autora és membre de l'associació Salvem Catarroja i per això no la varen deixar parlar durant l'acte de lliurament de premis, el passat huit de març.

Amb la publicació d'aquest conte volem rendir un homenatge a totes les dones i als membres de Salvem Catarroja que tant han treballat i continuen treballant de valent per a impedir la barbàrie urbanística que suposaria la construcció del macro-projecte urbanístic amb el que l'equip de govern municipal (format per PP i UV) pretén acabar amb l'última zona d'horta que ens queda al terme de Catarroja, contribuint d'eixa manera a la destrucció del medi ambient, el paisatge i la pèrdua de qualitat de vida dels que vivim a esta població.

Des de aquest humil blog volem donar l'enhorabona a la seua autora pel premi obtingut i animar-la a que continue escrivint, perquè està clar que ho fa molt bé. Ànim i endavant.

Paradoxes quotidianes

Setembre. Eixe mes odiat, sense identitat ni aspiracions, on l'estiu segueix colpejant amb la seua presència però queda desbancat per la publicitat, que ens ven abrics, jaquetes de llana i banalitats

que omplen la nostra vida per fascicles. Un dia d'aquest mes, d'algun any proper, futur o passat, caminava Neus pel carrer, suant, camuflant el cansament del seu ulls amb unes ulleres de sol, cap al col·legi de la seua filla, cap a les afores del poble, cap a uns barracons on s'acumulaven xiquets i xiquetes com nombres en els comptes d'un polític més preocupat per la seua butxaca que pel seu municipi. Neus es va assegurar que no passaven cotxes per la calçada, mirant de banda a banda per un carrer sense senyalitzar en un poble amb ànima de ciutat, en una zona recentment urbanitzada, deserta, encara en construcció, obeint a eixa absurda moda de créixer sense necessitat i sense sentit.

Va baixar de la vorera barrada, sobre la qual s'amuntonaven centenars de rajoles i tones d'arena. El silenci i l'asfalt baix els seus peus abocaven sobre ella una sensació de solitud que sempre l'esglaiava quan caminava per eixe barri, al costat dels cartells publicitaris que anunciaven talons i rebaixes, que eclipsaven el poc terreny d'horta que sobrevivia tristament tancat entre ciment i condemnat a desaparèixer. Observava el paisatge i recordava la seua infantesa.

Teresa i Aminah, encara enyorant les seues vacances, seguien, després de deu dies de classe, contant-se anècdotes de l'estiu, aferrant-se a eixos moments per a evadir-se d'una realitat que els recordava, mitjançant taules de multiplicar, dictats i exercicis en la pissarra, que la vida no és un etern agost. No, ni tan sols la infància. "I aquell dia el meu iaio em va comprar el gelat més gran que he menjat mai. Segur que ací no els fan tan grans, i tenia deu sabors, i..."

- Aminah!

Aminah va oblidar el seu gelat de deu sabors i va clavar la mirada en el professor. Els seus enormes ulls desprenien por i superba, competint entre si per forjar el caràcter d'una xiqueta de set anys. La

seua imaginació va ser ofegada per un crit que va arribar a ella com un tir en la seua consciència. El seu orgull es rebel·lava, però el seu conformisme el va silenciar.

- Va, presteu atenció.

El professor va seguir amb la seua explicació. Les dues xiquetes es van mirar, còmplices, avergonyides, somrients. Darrere d'elles, un xiquet mirava a través d'una finestra, tancada per a evitar el vent de ponent. I un ventilador creava aire prefabricat en un aula prefabricada.

Deu minuts després, els xiquets van trencar el silenci de la xafogor del migdia, convertint el pati del col·legi en una massa de colors i veuetes alegres. Teresa es ventava amb un dibuix que la seua amiga li havia fet, mentre repetia mentalment la dedicatòria escrita en un cantó arrugat del paper.

"M'estima" pensava. "Ella m'estima. Ací ho posa, m'estima. Serem sempre amigues, i quan ella siga futbolista i jo infermera, si es fa una ferida, la curaré". Tan simple i tan tendre, el pensament de Teresa volava i abraçava cada paraula de la seua amiga, cada color del dibuix, que representava a les dues xiquetes passejant, de la mà, per un camp ple de flors. Aliena a les presses adultes i a les conductes imposades, es va acostar a Aminah, la va besar en els llavis i li va preguntar "Ara som

núvies?". Però ella la va mirar perplexa. "No podem" va dir "Som dues xiques. El meu nuvi ha de ser un xic. A més, m'agrada Joan". La innocència de Teresa es va desfer en trossos al xocar contra terra. La veu de la seua amiga li va semblar el paradigma del menyspreu i es va convertir en un nus en l'estómac que la va acompanyar fins a veure sa mare, amb la seua mascota, un gosset de tres quilos capaç de retornar la il·lusió al més trist dels xiquets. Cinc minuts dura el desengany amorós dels vuit anys.

Aquella vesprada, Aminah va anar a la platja amb els seus pares. Es va llevar els pantalons i les sandàlies i es va acostar corrent arran de mar. Li agradava donar patades a l'aigua i mirar emocionada les gotes que es dispersaven per l'aire. De vegades s'imaginava a si mateixa de major,

en eixa mateixa platja, jugant amb les ones. Li espantava el futur però s'ensenyoriria d'ell, no anava a deixar que ell l'espentara en l'adreça que uns altres decidiren, era l'única convicció moral que tenia

i desitjava tindre. Però de vegades sentia, alienada, que els seus desitjos no eren seus, ni eren desitjos imposats, sinó assumits, sense coaccions, sense violència, inconscientment... No obstant això, no entenia aquesta sensació i preferia oblidar-la i distraure's, i dibuixar a Teresa, envoltada de flors.

Octubre. Els arbres ploren fulles, però la calor encara es resisteix a marxar-se. Neus camina un dia més cap al col·legi de la seua filla. Un obrer diu floretes des de l’andami. Ella no pot dissimular el

seu somriure, però es mostra ofesa. A l'entrada del col·legi, l'avalot diari. Xiquets, pares, iaios, professors, cotxes... Un parell de  salutacions superficials a desgana. Neus cerca amb la mirada a la

seua filla després de les reixes del pati del col·legi, la troba i espera que isca. Es mira les cames.

Això és una variu? Alguns pèls desobedients segueixen ací, just baix el genoll. Sens dubte, està més grossa. Hauria de fer exercici. Sospira i s'entristeix. Les seues aspiracions són cada vegada més modestes. Els seus pensaments, trivials. Els seus anys s'escapen i ella segueix sense eixir del seu poble. Amb un bon sou, una família... sent el jou social en la seua esquena. Ella, com l'amiga de la seua filla, també volia ser futbolista.

-Hola!

Una veu femenina, com l'esclafit d'uns dits, l'obliga a girar-se.

Teresa i Aminah caminen juntes, comentant un capítol de la sèrie dels dimarts. Passegen pel pati del col·legi. Es dirigeixen cap a l'eixida, es detenen en la font. En eixir veuen a les seues mares. Estan juntes, discutint.

- Va, dona. No sigues ximple, com pots consentir tant de masclisme? Com permets que eixe tio et domine així? Fes-te valdre, demostra-li que pots fer el que vols i vestir com et done la gana.

Les dues xiquetes es miren. L'eterna discussió.

- Però, Neus, és que jo sóc així, em comporte com crec que dec. Vull viure així i vestir-me així.

- Que tu vols? Amb la calor que fa? No, no vols, el que passa és que tens por, no t'atreveixes a pronunciar-te, no t'adaptes perquè ell té la mentalitat d'eixe país de retrògrads i et té en el puny.

Però ací tens llibertat, la llibertat que les dones que has deixat arrere no tenen. No la desperdicies!

- Mamà.

Teresa, amb veu impacient, va interrompre el discurs feminista de la seua mare.

- Anem-nos. Recorda que hem de fer el dinar. Si papà arriba a casa abans que nosaltres i no el té fet, haurà d'esperar-nos, i farà tard al treball per culpa nostra.

Autora: Piedatxu.