Llei de l’atracció numero ú.

Polhampton Cottages, Overton, Hampshire, Anglaterra 1994. Un lloc bucòlic, la capçalera del riu Test, cignes, ànecs de coll verd, truites viuen en l’aigua cristal.lina a la campinya anglesa i al seu voltant eriçons, daines, llebres, conills i ratolins de bosc com als contes de la Beatrix Potter. Tinc vint-i quatre anys,  i no tinc ni puta idea del que m’espera en la vida.

Hi vull tornar. Vull compartir records de llocs on he admirat la bellesa i la tranquil·litat del paisatge. Sí, el clima era un desastre però la resta valia la pena.

He somniat que hi tornava tants cops. Que arribava al cottage i ho trobava tot igual, els nens que cuidava, la familia, els gossos…

Deu ser per aquesta experiència , o potser perquè la meva àvia era de pagès, o potser perquè vaig gaudir tantíssim dels campaments quan era petita, o poters perquè…  ves a saber… que sempre he tingut ganes de viure al camp, en contacte amb la natura. Tenir l’herba i la terra a prop, olorar-la sortint de casa. No em sento llunyana ni estranya a l’entorn rural tot i no haver viscut mai al camp. Tan sols he tingut una casa amb jardí durant un any, i d’aquests dotze mesos, sis van ser coberts de neu i de gel.

He sigut molt urbanita, he trepitjat asfalt molts anys i la ciutat l’he viscuda amb ganes però ara ja no em cal una metrópolis,  amb la meva vella coneguda Comaques en tinc ben prou, i a més,  la ciutat sempre és accessible.

L’autèntic luxe és la natura, el privilegi d’uns pocs.

No vull pas massa. Però el que vull ho vull molt.

Veure en un troç de cel blau  com ballen els estornells al capvespre, arbres que es belluguin amb el vent suau, el lladruc d’un gos despistat i el núvol de polseguera que aixequi el teu cotxe quan arribis a casa.

Aprofita la vida. Pren riscos. LLança’t. Disfruta el moment.

De vegades passen coses. Arriben aires  nous com huracans que ho sacsegen tot provocant canvis en la vida de la gent de forma completament inesperada.

Davant de les novetats cal ser valent i honest per a saber-les reconèixer  i al mateix temps ser prou sensat com per no cometre errors.  Les decisions preses amb serenor solen ser més encertades que les que es prenen en la voràgine de les emocions.  

Però  de vegades,  molt poques vegades,  una veritat absoluta et mira als ulls i és impossible d’ ignorar-la. Llavors cal admetre el que està passant i assimilar els fets  malgrat ens costi, encara que sigui massa bo per nosaltres, encara que pensem que no ens ho mereixem, acostumats com estem  a ser protagonistes de la nostra discreta, insignificant  i mediocre existència. Per que de vegades la vida ens fa un regal, un premi a la nostra constància, a la nostra resiliència, al nostre pas per la terra més típic, tòpic i de perfil baix, una vida que passa desapercebuda, una vida de molts… com molts, en la que ja hi estem prou bé. I sembla com si quan ens arriba allò tan meravellós, aquella mena d’oportunitat d'or,  no pugui ser veritat, que potser el destí s’ha equivocat i ens ha tocat a nosaltres per error. Que en realitat li havia d’haver passat a algú altre per que no  ens ho esperavem, ni ho buscàvem, ni estàvem preparats,    però en el fons és clar que ho voliem!

Llavors és quan un ha de treure pit i agafar aire i dir : sí jo també vull ser l’actriu principal de la meva vida. Jo vull ser la noia guapa del film, la que al final es queda amb el noi guapo i  viuen feliços i mengen anissos per sempre.

Només afegir una recomanació: si mai algú que coneixeu de tota la vida però que en realitat coneixeu més aviat poquet, us convida a dinar. Accepteu! no sigueu imbècils, no dubteu ni un segon. Us poden passar coses meravelloses i la vostra vida es pot inundar de felicitat, com un huracà que ho sacsegi tot. 

C A R P E  that fucking D I E M

Carícies

De cop un dia obres els ulls i tens el que volies davant teu. És una veritat que t’aclapara, una certesa que mai has vist amb tanta contundència. És com si el món encengués els focus i il·luminés allò que et faltava, que no sabies que  et faltava però que és la peça del trencaclosques que et completa per dins. Ara sí. Ara sí. Ara estic bé, ara sóc jo de veritat. Amb tu sóc més jo que sense tu.

Em talles la respiració, se'm para el cor i em quedo immòbil saborejant-te, ets una obsessió deliciosa que em fetilla i em captura.

Tinc per tu un calze sagrat, un receptacle d’amor per a omplir de besades cada nit i cada albada. Et vull i et tinc. Em vols i em tens. Cap altre desig es pot implorar en el nostre altar de carícies. Sóc un regal per tu, ets un regal per mi, el més bonic del món.

Enamorar-se als 45 (quasi 46)

Com es pot sentir l’amor tan intensament? Com pot ser que de sobte em trasbalsi més no tenir-te als meus braços que tenir-t’hi.

Perque és quan t’hi tinc que em sento plena, que em sento jo. Que em reconec i que sé que sóc qui sóc. I vull ser només si sóc amb tu.

Amor meu, he caigut en la xarxa d’eros i m’hi he embolcallat com una reina. El vel cegador m'ha atrapat dins teu i el meu cor batega a mil revolucions esperant que passin els dies, les hores fins a poder tenir-te amb mi.

El meu seny navega en aigües arremolinades, s’arrossega entre el que vol fer, pot fer i   el que seria civilitzadament recomanable. :) ha! I acabo no fent res de tot això.

Com Curial i Güelfa hem begut d’aquest verí tan poderós que de tots dos en fa sols un.

Bevem la pòcima amorosa, besant-nos fins la matinada, i deixem que les nostres pells es fonguin fins la nit següent.

Estimat meu tinc un deliri d’amor per tu que fa elevar-me del terra i surar entre núvols de goig.

Klimt

Em fico aquí dins d'aquesta història,  i encara, sense que l’hagi descobert gaire em submergeixo en la densitat de l' emoció.

La meva pell reviu sensacions adormides. Em despertes, em fas tornar a la vida.

Em sento tan pletòrica que crec que és irreal.

És com si hagués estat anestesiada i apàtica durant tots aquests anys, i en obrir els ulls només vull trobar ben a prop la teva boca assedegada dels meus petons.

Amor, tendresa meva.  Benvingut.

Un home sol

Ei, hola! 

Saps? He caminat per aquest mateix camí. He trepitjat les mateixes pedres i se m’han clavat les mateixes putes espines  que s’et claven ara a tu.

Però això no és suficient per a que em vulguis a mi. Sé que et veus a tu al mateix lloc on jo era fa un temps. Aquest viatge és costerut i feixuc i dus encara la motxilla carregada de coses que de tan boniques que eren fan mal:  petals de rosa, somriures, records, complicitats,  dies, hores i minuts viscuts al costat d’una ànima bessona.

No t’enganyis.  Encara falta temps fins que puguis buidar aquesta motxilla i posar totes les coses que hi ha només dins el teu cor. Quan arribis a la via planera ja no et costarà tant i  caminar lleuger et serà fàcil. Veig la tristesa en els teus ulls. Veig un dolor latent que intentes amagar. Tu encara la vols i per això esperes, o esperaves. I ara què? T’has posat a caminar però amb el pes que portes i que el camí és llarg i costerut no crec que puguis arrossegar una ànima ferida com la meva. No sense fer-li mal. No sense que se li obrin les llagues al mig del camí i que tornin a sagnar.

Perquè ja saps que també a mi  la vida m’ha fet mal i m’ha esquinçat en mil trossos. No sóc la dona intacta que era ja fa massa temps. Sóc una nina de drap reconstruïda amb els repunts dels pedaços marcats al meu rostre.

Però no per això vull deixar de sentir que molt endins, endins de tot el farciment de llana i palla tinc un cor de carn i sang i que encara batega.
Sóc aqui amor, pren-me.

Preferències anatòmiques i culturals

Tinc la impressió que  cada cultura té les seves preferències anatòmiques.

Als vuitanta vèiem Dallas, Falcon Crest i “Los vigilantes de la playa” exhibint  a la pantalla l’exhuberant morfologia humana que explotaven les seves actrius amb una prestatgeria pectoral ben exposada digna de l'atracció del públic (sobretot del masculí).

La  cantant/actriu Dolly Parton  era una abanderada de les preferències corporals americanes seguint exactament la mateixa tendència davantera que les seves compatriotes.

A Europa, en aquesta línia,  hi havia la Sabrina, la Samantha Fox o fins i tot la Rocío Jurado (ehem) però en general les europees es caracterizaven més per tenir una cara bonica que no pas per l'ufana del seu pitram. (Que no vol dir que les americanes no tinguessin igualment  una cara ben bonica!)

El model de bellesa femení de les actrius europees s'ha caracteritzat per una estètica  més aviat serena i harmònica, amb unes faccions agradables, proporcionades que no convidessin més del compte a fer volar la imaginació i a la puja sobtada de la testosterona. Cossos puerils i cares bufones, que recordaven vagament la tradició pictòrica més clàssica d'occident, sempre continguda, sempre dins de la moralitat i el bon gust vigent.

A altres llocs del planeta les prioritats anatòmiques s'en van cap a zones més pantanoses. A l' hemisferi inferior: a l'Amèrica llatina o a Africa hi ah un clar interés en les corves postreres, amb casos extrems com  les natges de la JLo (nascuda a NY però de pares i cultura Puertoriquenya, és a dir llatina) o el moviment de cadera pronunciat de Shakira. No dic res dels especímens extraordinaris com la Sofia Vergara o l' Eva Mendes, perquè em semblen fabuloses al llarg i ample de la seva geografia. I qui digui el contrari menteix.

I després de tota aquesta disquisició comparant que si als americans els agraden els pits, i als europeus les cares em ve al cap la imatge més esbojarrada i catxonda de tota la Gran Bretanya, el vell verd de la comèdia i la seva  mania de perseguir culs, concretament culs de noies. Senyors i senyores l'inigualable  Benny Hill!

Jocs de paraules

Estirats al meu llit fent el mandra un diumenge al matí amb el meu fill fem jocs de paraules. Ens inventem una paraula que no vol dir res i comencem a posar exemples per a que de forma quasi màgica s’omplin de significat.

Uaiauí

-       -  Marcel porta’m el uaiauí que tinc una mica de fred!

-       - Aquell uaiauí era tan perillós i salvatge que fins i tot podia amenaçar els lleons

-       - Tinc mal de panxa, crec que el uaiauí m’ha fet mal.

-      -   El monstre uaiauí s’acosta... Arggggggggggg

D'Igoumenitsa a Ioannina

Vaig fer aquesta ruta fa molts anys, un estiu que vaig anar a Grècia a fer de voluntària pel Servei Civil Internacional.

Viatjava sola.Vaig passar la nit en una cabina de dones dins un ferry que sortia de Bari al vespre i que arribava al matí a la costa grega.  A la Cabina hi havia una infermera filipina que s’acabava de casar amb un anglès i que es traslladaven a viure  a Tessaloniki. (Em meravello dels detalls que puc recordar d’una coneixença fugaç de fa més de 18 anys) m’explicava que  a Filipines havia tingut de pacient un avi de molts anys que encara parlava espanyol  i que li havia ensenyat algunes paraules.

Arribant a la ciutat d’ Igoumenitsa la costa retallada i agreste visible desde dalt del Ferry em recordava la costa brava però encara més feréstega i més aspra. Racons de moltes roques, platges secretes i inaccessibles, aigues turqueses i transparents que balancejaven solitaries.

En aquesta època de l’any reviure aquests records em refresca. M’en adono i m’agrada imaginar que és en aquesta mena de llocs del planeta on voldria viure en realitat i no a la planuria de Comarques on s’hi cou un infern insuportable tres mesos l’any.

Igoumenitsa era llavors terra d’estrangers, hi havia molts establimets enfocats als nouvinguts, locals de servei als viatgers, però no em va semblar ben bé un lloc turístic sino un lloc on es podien contractar ferris,  bitllets d’autocars, llogar cotxes, locutoris (però no com els d’avui, aquells eren sense internet i sense mòbils, amb cabines per a fer trucades en aquella mena de confessionaris privats d’abans) però no per a quedar-s'hi. Un lloc de passada, un lloc d’arribada, d’entrada a un nou país. Una ciutat amb forasters desorientats que necessitaven urgentment eines per a reubicar-se.

Igoumenitsa

Albania quedava intimidadorament massa a prop per a que Igoumenitsa fos un lloc idil.lic d’estiueig i les seves altíssimes muntanyes envoltants eren massa inhòpites per ser acollidores, era sens dubte un port d’antics pirates convertit en port de gent de pas.

Després de desembarcar em vaig dirigir cap a l’estació d’autobusos. Hi feia una calor asfixiant i l'ambient era caòtic amb pudor de goma rescalfada. Vaig comprar un bitllet i vaig pujar despreocupadament a un autocar sense pensar que abans m’hauria d’haver senyat,  resat un parenostre i varies avesmaries.

El trajecte de poc més de cent quilòmetres i gairebé tres hores recorria la carretera més perillosa per on he passat mai. L’asfalt de pobra qualitat s’enfilava per colls de muntanyes amb un nombre infinit de curves, amb pedronets de maresdedeu i de sants plantats al cel obert dels miradors. Una carretera terrorífica amb diversos ports de muntanya gens despeciables i que s’em va fer eterna, pel traçat de la mateixa i per la poca traça del condutor que ens feia creure a cada curva que els passatgers moririem estimbats  en qualsevol moment

Al fons, Ioannina

Ja ben entrada  la tarda arribava a  Ioanninna, ciutat que s’alçava a la riva  d’un llac majestuós. M’hi vaig passejar sota un sol de mil dimonis mentre buscaba el lloc de reunió dels voluntaris, vaig mirar els seus aparadors, (i hi vaig reconèixer productes catalans!), vaig sentir la frescor del vespre d’estiu a la vora d'una aigua negra i quieta com mai he vist (el magnífic llac Pamvotida).

Mirar, escoltar, olorar i sentir.

En definitiva vaig aprendre a anar sola pel món. I per la vida.

I que per molts anys.

De quan vaig començar a ser jo mateixa

Crec que mai no he lloat prou l'educació que vaig rebre. Vaig tenir la sort o la desgràcia de tenir uns pares molt joves. Alguns amics meus i companys d'escola tenien uns pares més grans, alguns només  cinc o set anys més grans, però ja  amb això eren més posats i ferms que els meus. Els seus eren pares més restrictius, menys permissius que els meus a mai calia demanar permís per fer les coses. Altres amics podien sortir però tenien hora de tornada. Altres que no els deixaven anar d'excursió. A casa mai hi havia ni hora de tornada ni prohibicions de cap mena, exceptuant el fet que em repetien mil vegades que mai em comprarien una moto.

Amb els anys m'he adonat que la seva joventut era el factor clau per entendre  la seva falta de responsabilitat. No és que fossin uns frescos i uns tranquils és que eren massa joves, no veien els perills i per això no posaven límits.

Estaven massa cansats amb tres fills petits com per educar de veritat posant límits i normes  i el més còmode era deixar-nos fer.

Gràcies a això, a que els meus pares volien alliberar-se de nens uns dies cada any, que  des de ben petita els meus pares  m'enviaven a mi i als meus germans de colònies d'estiu. A la tornada de la meva primera experiència em recordo haver compartit amb les amigues de l'escola aquella convivència reveladora. M'havia fet gran, havia descobert les coses de les que era capaç jo sola.

Vaig tornar dient paraulotes, vaig tornar sabent enfilar-me com un mico als arbres, sabent parar l'orella a les converses dels monitors, sabent dominar els “nois” fent lluites, guanyant un  pols,  un salt d'alçada o fent un joc de nit que t'hi cagues.

Vaig tornar sent jo mateixa, no era ni la filla de , ni la germana de. Era només jo. Els amics  que vaig fer m'acceptaven tal com era, pel que feia i com ho feia. No havia d'anar amb el pack dels meus germans que eren més petits. Anava amb nois i noies de la meva edat o més grans. Va ser meravellós. Em vaig convertir en mi.

I aquesta és l'educació privilegiada que vaig rebre i de la que parlava abans. No només vaig descobrir qui era, que amb això sol, ja n'hi hauria hagut ben prou. Vaig aprendre a compartir, a ser acceptada i a acceptar els altres, a ser estimada i  a estimar ; a col.laborar, a fer pinya, a tenir cura els uns dels altres, a formar part d'un grup. Que cadascú hi comptava i que la feina de cada u era molt important. A que ningú quedés exclòs ni endarrerit. A que si algú es trobava malament o es feia mal calia ajudar-lo.  A que entre tots aquelles colònies eren els millors dies de l'estiu i de l'any. A sentir-me orgullosa  i especial per  formar-ne part.

És el millor regal que em van fer.

Hi ha gent dolenta

A un poblet bucòlic i pintoresc molt a prop de Comarques hi ha una farmàcia. La farmacèutica és una dona amargada, soltera o casada, amb fills grans o petits o sense fills que té la seva farmàcia com la seva cova preciosa i com el seu reducte imperial. Allà ella n’és senyora,  mana i remena com a emperadriu terrenal.

També hi treballa l’ajudant de farmàcia, una dona de mitjana edat, soltera o casada, amb fills o sense amb els pares ja grans. Un bon dia després d’anys i panys de fer les vacances justes, de no posar-se mai malalta adoptant actituds servils i educades, i entomant amb esportivitat aires de grandesa de la titular,  li diu a la seva “mestressa”:

- Miri, és que la semana vinent operen la meva mare i m’agradaria poder-hi ser.

El que obté per curta i rasa resposta, de l’impertinent i pocasolta boca de la farmacèutica és:

-Que l’operes tu a la teva mare?

Capbaixa i emmudida, l’auxiliar  deixa anar un silenciós “no” sense saber que més dir.

Dos dies després, com per art de màgia o d'electricitat divina,  la farmacèutica cau al bell mig de l’encerat mosaic de l'establiment amb una angina de pit traidora i aguda. L’auxiliar  que es troba reomplint els calaixos de medicaments no s’en adona fins que al cap d’una estona i amb un fil de veu la crida:

-Auuuuxiliar, auuuuxiliar ajuda’m…

                                                          ~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~ 

Hi ha persones que no sabria dir ben bé si es treuen el carnet d'imbècils en néixer o s'el guanyen a pols a mida que la seva vida avança. Buff! quina mandra.

Una anècdota

Durant uns anys,  mentre estudiava, em vaig passar els caps de setmana treballant en una botiga de roba d’un centre comercial. Eren  jornades de 12 hores de 10 del matí a 10 de la nit, amb una pausa  curteta per dinar. Ensenyava americanes, pantalons, roba d’home, de dona i de canalla. Uns dels clients que recordo eren una parella estrafeta amb un nen.

L’home era  molt baixet i calb amb una estructura física molt desproporcionada: cames molt curtes, braços molt llargs, cos estret. Tota  la roba que portava li quedava desgarbada i sobrera. La seva dona era també baixa però rodona  duia faldilla quasi sempre  ensenyant les cames gruixudes i blanques, tenia els cabells llisos negres i molt però que molt greixosos ( bruts diría jo). El nen, ho sé perque m’hi vaig fixar, era una monada.  
Una vegada van venir a comprar pantalons pel  marit. Com acostumavem a fer jo vaig prendre mides per fer-li fer la vora dels baixos. Imitant el que  feien les meves companyes (més experimentades que jo) vaig apuntar  amb agulles el troç que calia escurçar i vaig deixar els pantalons perque la modista els arreglés.  No tinc ni idea de com ho vaig fer, si em vaig equivocar o no, o com coi vaig fotre les agulles. El cas és que quan  la setmana següent va tornar la familia trap a buscar l’encàrrec,  els camals d’ aquells pantalons s’havien reduit a la mínima expressió i si aquell pobre home ja era lleig, camacurt  i malgirbat amb aquells pantalons posats, amb una evident falta de material tèxtil al capdavall,   feia una fila que no us la podeu imaginar. 
Jo savia perfectament que era culpa meva que alguna cosa no havia sortit com era previst. Que l’havia cagat. I molt. L’encarregada em va demanar explicacions davant d’ells i jo em volia morir. No podía mirar-me aquella gent  i parlar amb ells sense que em vingués un atac.  Savia que estaba mal fet però va ser superior a mí.  Mentre  la meva jefa discutía  amb ells com ho resolien jo m’havia d’amagar dins els emprovadors perque ningú em veiés pixar-me de riure amb total descontrol.

L' Alimentació és la nova religió

Estem vivint l’explosió de la medecina alternativa  i els seus gurús.  Apareixen davant dels nostres nassos els nous dimonis en forma d’aliments coneguts: la llet de vaca, el blat, la carn vermella, el sucre, el café, el peix contaminat. El mal de la societat de l’abundància, dels qui tenim tant de tot que ja no sabem què fer amb el que tenim.  Ara hem d’ aprendre a creure que tota la riquesa que tenim no és la bona sino que hem de sel.leccionar-la encara més. Ahir escoltant l’entrevistat del programa de Jaume Barberà, per moments hi vaig caure, per moments el vaig creure, sentint-lo parlar amb la seva convicció amb les seves dades (aparentment contrastades) amb un control absolut  de la veritat pura.  Un domini de coneixement empiric i críptic per als no iniciats que sortia de les seves paraules.  L’autoconvenciment que m’estava enverinant amb el blat, la llet, el cafè i el sucre va durar una estona. Després es va esvair com totes les teories radicals que m’intenten imposar a base d’il.luminacions.

Xevi Verdaguer, ens saps molt  del que sigui que saps, però  jo em seguiré regint per una mena de coneixement que  usualment no es dona per vàlid , la meva intuició. Si fa tuf de voler vendre fum segurament és que hi ha fum.

Ai,  si la meva avia hagués sentit el que deia, ella que havia passat tanta gana durant  i després dela guerra! Em sembla que l’hauria empaitat amb una escombra.

Arctic Tale ( Els reis de l'àrtic)

Arctic tale és una pel.lícula que hem vist el meu fill i jo aquest cap de setmana. 

És la primera vegada que veiem un documental d’aquestes característiques junts, em refereixo a una pel.lícula filmada  amb animals reals, amb un argument basat en el transcòrrer de la vida en un lloc com l’àrtic. El documental ha estat rodat in situ i els protagonistes són una ossa polar i una morsa. L'argument és molt simple:  explica  les vides d’aquests animals del gel,  desde que neixen fins que es reprodueixen, les dificultats que es troben per sobreviure, la recerca d'aliments,  els perills amb els que s’han d’enfrontar i les tragèdies que s’esdevenen  quan les adversitats superen els protagonistes. 

Em va agradar molt i el que em va semblar autènticament impressionant és com es va fer el rodatge d’aquest pel.licula. Els operadors de cámara s'acostaven als animals a dins i fora de l’aigua, gaudint de la proximitat impactant d' unes criatures salvatges tan espectacularment meravellosess com els narvals, els unicorns del mar, o les  bandades de belugues. Em va semblar fascinant. Una genialitat poder veure els seus jocs, moviments i la seva curiositat innata per saber qui eren aquells essers amb aparells estranys que estaven sobre la superficie del gel. Aquests fragment  tant especials però, només són al final de la peli just quan surten els crèdits, suposo per il.lustrar l’espectador de com va ser possible fer tota la gravació. Molt recomanable.

Un bon reportatge

Recomano molt enèrgicament el reportatge que van emetre el dimarts passat sobre el malbaratament dels aliments a TV3. Sobreviure a la nevera.

La cinta està rigurosament documentada amb testimonis i experts que expliquen com funciona la cadena  dels aliments i amb algunes mostres que surten, tan il.lustratives del que passa, que gairebé esgarrifa.

Em quedo amb dues escenes que per mi van ser  reveladores.  Una d’elles mostra com treballen en una planta agrícola de Kenia on envasen mongetes tendres. Les mongetes tendres que s’hi cultiven, i totes les altres  verdures, són per a l’exportació, pels mercats europeus i americans,  i no formen part de l’alimentació tradicional de les cultures de la zona.  Això entre altres coses significa que  si hi ha  producció que sobra, la gent d’allà no sap com aprofitar-la. A part d’això les mongetes tendres que no són rectes es rebutgen per estètica i com que no caben a la safata on han d’anar empaquetades, en tallen un bon troç  que també acaba al rebuig. Un escàndol a qualsevol lloc però encara més en un país on  ben aprop potser hi ha població que passa fam.

L’altre escena que em va resumir tot el que vaig estar veient és cap al final del documental, quan un dels experts diu:"quan aneu al supermercat i agafeu una fruita o una verdura heu de pensar tot el procés que ha fet aquesta verdura per arribar fins aquí." Tot el que s’ha malbaratat pel camí fins que finalment la persona  (el consumidor) s’endu aquell producte a casa. Una carrera d’obstacles que costa un preu molt alt i que ens fa pensar en quina mena de consciència ens mou  als humans,  que produim  tones i tones d' aliments perque acabin, tones i tones d’ells llençades a les escombraries.

Gel negre, neu blanca i coordinació mostassa*

Quan arriben aquests freds en aquesta època de l’any sempre em ve al cap la imatge d’una carretera negra, esmolada com  la fulla d’una daga que sega vides. Una carretera amb gel invisible que no es preveu però amb una patinada mortal.

Però quan cauen quatre volves, en un sol i únic dia, i es colapsen les carreteres, s’entregiren els camions, les autopistes es tornen incirculables,  i les escoles tanquen perque  ni les autoritats ni els ciutadans fan previsió del què cal quan avisen de nevades, i jo m’indigno, m’escandalitzo, m’emprenyo i renego de lo "burrus" que som tots plegats. He viscut 5 anys a Suècia i mai, mai, mai, ningú va deixar d’anar a treballar perque un dia havia nevat. Mai  es va tallar una carretera, mai es va “aconsellar” per la ràdio que no es sortís  de casa si no era absolutament indispensable. 

El meu darrer hivern a Suècia, va nevar cada dia durant  gairebé quatre mesos seguits. Els gruixos que tenia acumulats al caminet del jardí que anava de la porta de casa fins al carrer eren com parets més altes que jo  (de les palades que treia cada nit abans d’anar a dormir i cada matí abans de sortir al carrer) i el passadís que formava  semblava un túnel. No exagero (potser només alitero una mica per fer una imatge més  il.lustrativa). Les finestres del saló de casa meva estaven tapades de neu fins la meitat. I no per això deixavem de fer el que tocaba en el nostre dia a dia. Sí, teniem neumàtics d’hivern, i prou.

Mentre escoltava ahir la radio durant el meu curt trajecte entre casa meva i la feina sentia com aconsellaven a la gent que "no agafés el cotxe si no era absolutamnet imprescindible", a Comarques no queia ni un borrall de neu. El missatge es feia absurd.   A molts llocs sí que va nevar però aquí no va fer res, només  a l’hora de sortir de la feina semblava que s’hi posava una mica però va durar 20 minuts  i això va ser tot.

A d’altres lloc del territori, suposo que ho devien prou veure que nevava i cuallava,  i en aquest cas si un s’hi trova ha de reaaccionar i girar cua o no sortir a la carretera. Les autoritats han d’actuar amb previsió:  s’anuncia neu, doncs  les patrulles corresponents a tirar sal,  acordar amb els pagesos que tenen tractor un servei retribuit de pala per les carreteres  secundaries en cas que la neu cualli. Establir protocols d'actuació i de seguretat. Són tàctiques senzilles, simples que si es preestableixen poden fer que el país no es paralitzii per 4 volves. Mala coordinació entre tots els organismos implicats, poca previsió de les nevades, sistemes informatius per les empreses de transport pèsims o inexistents, així és com ho fem ara i sempre ho hem fet. És així com HO VOLEM SEGUIR FENT??? 

Les temperatures, tenim la sort  aquí, que s’enfilen rapidament als positius i tot allò que ahir era neu. Avui ja no és res.

* El color mostassa és el color de merda d'oca, oi?

"Down there"

Abans aquesta anatomia no era de domini públic. La gent es guardava  les seves parts  de ser exposades a l’aire lliure i només en algunes platges nudistes o alguns vestidors  (separats) de les piscines  es podien apreciar les diferents naturaleses de frondositat, textura i color del pèl púbic.

Ara amb programes televisius com "Adan y Eva" , tot queda exhibit  a l’intempèrie per astorament o delicia de l’espectador. Els que estem com jo desfasats  en la moda  i allunyats de les últimes tendències quedem sorpresos de que totes les participants  ens instrueixin que avui, si vols anar estar al dia, cal fer-se l’integral. El  brasiler dels 90 es cosa cavernícola i bruteja. 

Considero que posar una mica de xispa  i varietat esculpint la molsa d’"allà baix" amb l’ajuda d’un Eduardo Manostijeras de la manera més extravagant que et plagui pot tenir el seu què: floretes, cors, trèbols, estrelles i de tot pot ser l’excusa per passar una bona estona i distreure’s. Però jo no acabo d’entendre aquesta moda pre-púber de deixar-ho tot al ras. Erm com un desert, com una pista d’esquí per a debutants. Zona devastada on no hi creix ni un bri.  Amb l’equívoc d’alguns més joves que poden potser fins i tot arribar a creure que aquest él l’estat original i normalitazat quan en realitat no ho és en absolut.

Que tot canvia, les nostres àvies ho saben prou, la moda també va fer als anys 50 i 60  depilar-se les celles fins a deixar-les calves, que després de tanta cera i tanta pinça  van acabar per dibuixar-se-les amb aquell toc esperpèntic que causa en alguns rostres el traç maldestre del Khol. 

Jo només us diría, ànimes càndides, que aneu amb compte amb l’ús de tècniques dràstiques si encara teniu pocs anys. Potser que que als 40 necessiteu utilitzar un postís i, "allà baix", damisel.les meves, el bisonyé us podria fer passar un  mal tràngol. Una gran incomoditat penso jo.