Rubalcaba + Puig + Chacón = Confusió

Aquesta setmana al Tot és molt confús, repassada a l'actualitat política i compol, via tres moments o compareixences interessants: La de Chacón divendres passat anunciant que renunciava a pugnar pel cap de cartell socialista en les eleccions generals; la de Felip Puig explicant la càrrega policial a Plaça Catalunya per endreçar/desallotjar l'indret, i la primera d'Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat in pectore del PSOE. Tres polítics que tenen molt present la importància de la comunicació, de la posada en escena, de la venda del producte. Els hem analitzat.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 1 de juny de 2011.

Disseccionant el 22M

Aquest dimarts, al Col·legi de Periodistes de Catalunya i moderats per Patrícia Gabancho, membre de la Junta de la Casa, vam tenir debat sobre la campanya i els resultats de les eleccions del 22M. L'acte, en el marc del Màster Universitari d'Anàlisi Política, va ser introduït per Agustí Cerrillo, director dels Estudis de Dret i Ciència Política, que va animar-nos a contrastar les eleccions "amb el guiatge de la comunicació política i l'anàlisi politològica". Ana Sofía Cardenal i servidor, ella com a professora Ciència política de la UOC, i jo com a professor de Comunicació política de la mateixa universitat, vam ser els encarregats de fer-ho junt amb les aportacions d'un públic molt actiu que va aportar interessants preguntes i punts de vista.

Aquí la crònica que Jordi Rovira ha fet de l'acte.

El llibre 'La comunicació política', a l'Àgora

Aquesta imatge annexa de promoció del meu llibre La comunicació política (Editorial UOC, 2010) la vam poder veure (minut 14.30-14.54) en el programa Àgora de la setmana passada. Una edició interessant sobre els resultats del 22-M, que aquí us deixo per si us la vau perdre.

Anàlisis compol a la ràdio

La setmana passada vaig repassar en diferents programes de ràdio la moguda actualitat política, així com la seva presentació i representació als mèdia.

Com Carme Chacón (amb l'ajut del seu marit, Miguel Barroso) va deixar a Rubalcaba el regal enverinat de la seva renúncia. Com Felip Puig va emetre un missatge amb la seva operació policial del desallotjament-neteja de l'espai públic de plaça Catalunya ocupat pels coneguts com a "indignats". Això entre altres aspectes, com les últimes cuetades de la campanya electoral del #22M.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira, al Tot és molt confús, del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can L'Oracle de Catalunya Ràdio del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can Això no és tot de divendres passat 27 de maig de 2011, a Onda cero.

I aquí teniu l'àudio de l'espai d'avui a can El Secret de Catalunya Ràdio, d'aquest dilluns 30 de maig de 2011.

En la taula d'avui en el programa dela Cóppulo hem analitzat com les noves tecnologies (i molt especialment internet) ajuden a transformar la política o la manera de comunciar-la.

Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris

Les acampades a diferents ciutats de l’Estat han influït en els resultats de les eleccions del 22M? Quin ús s’ha fet de les TIC en la campanya electoral? Quines conseqüències tenen els resultats electorals per als partits polítics i quins escenaris de futur es dibuixen? Aquestes i altres qüestions seran el centre del debat «Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris», protagonitzat per experts en comunicació i anàlisi política de la UOC, que tindrà lloc aquest dilluns 30 de maig a les 19 h al Col·legi de Periodistes. L’acte és organitzat pels Estudis de Dret i Ciència Política i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC en el marc del màster universitari d’Anàlisi política, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes.

L’acte serà moderat per la periodista i membre de la Junta del Col·legi Patrícia Gabancho, que introduirà els eixos de debat i moderarà la taula rodona amb el director dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, Agustí Cerrillo; el professor de Comunicació política de la UOC Toni Aira, que tractarà dels aspectes comunicatius de la campanya (estratègies dels equips de campanya, rol dels mitjans de comunicació, mobilització ciutadana, etc.), i la professora de Ciència política de la universitat virtual Ana Sofía Cardenal, que analitzarà els resultats de les urnes, la formació de coalicions en corporacions municipals, possibles pactes en institucions supramunicipals i altres conseqüències i escenaris de futur per als partits polítics.

Tot té el seu moment

El mestre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escrivia dijous passat a propòsit dels coneguts com a “indignats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de marxar a casa. I no li faltava raó. Una altra cosa és que els protagonistes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre problema. Un de molt semblant al dels polítics, que en la major part dels casos han de gestionar la seva carrera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves accions pugen i baixen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfondrar-se per recuperar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de comprar o de vendre? Un drama de tria que a nivell de lideratge polític només superen els elegits.

Joan Puigcercós, president interí d'Esquerra en nomenclatura utilitzada pel mateix interessat, va estar durant anys especulant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les presses el van trair. Es va precipitar. Va decidir arriscar quan Esquerra cotitzava clarament a la baixa. Ho veia tothom, menys ell i quatre més. Seria ara president interí si hagués deixat que Josep-Lluís Carod-Rovira culminés com a cap de llista la carrera republicana al precipici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opcions serien moltes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Junqueras s'està coent. La possibilitat que l'eurodiputat pugui liderar Esquerra no agafa cap republicà per sorpresa. A cap militant o simpatitzant d'ERC, i més enllà. No debades, en les eleccions locals del 2007, quan Junqueras ja es presentava a Sant Vicenç dels Horts, els seus moviments eren inequívocs. Ell ja apostava per mirar d'eixamplar les fronteres d'Esquerra. L'aposta de Jordi Portabella –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aquelles municipals on Junqueras, sense gaire èxit tot sigui dit, va intentar protagonitzar algun acte polític amb intel·lectuals nacionalistes, d'aquells que en les últimes dècades han anat basculant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al partit n'eren conscients. L'anaven deixant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arribar el jove historiador. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, David Minoves, Joan Tardà i diferents agrupacions d'Esquerra, entre d'altres, defensant-lo a través del Facebook com l'opció presidencial que Esquerra necessita. “Tot té el seu moment”, recorden?

Guaitant per encertar el moment oportú, Junqueras ha callat fins ara (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ent, ent, ent?

Ja passa. La web electoral de Jordi Hereu va ser fulminada a les poques hores de la seva desfeta. Ja ni el domini, no en queda. Bé, sí, però d’aquella manera. Si posen “hereu2011.cat” en qualsevol navegador, aquesta adreça per art de màgia es convertirà en “barcelonasocialista.cat”, amb un lloc web totalment refet. “Barcelona socialista”. I em va fer pensar: “Ista! Ista! Ista!”. El crit de guerra de les nits electorals triomfants de can PSC... i PSOE. Però avui parlaré dels socialistes catalans. Dels altres ja en parla tota la cúpula del partit.

“Ista! Ista! Ista!”. La temptació d’apropiar-se de l’entorn. Com quan van arribar a l’altra banda de Plaça Sant Jaume o com quan Carme Chacón va treure el 25 diputats. “Ista! Ista! Ista! Catalunya socialista!”. Modèstia a part.

Ni el 28-N amb la victòria d’Artur Mas, ni aquest diumenge passat, amb l’escombrada nacionalista arreu del territori, i malgrat fer-se amb el govern de Barcelona, amb el de Girona i amb el de les quatre diputacions, no vaig escoltar enlloc “Ent! Ent! Ent! Catalunya convergent!”. I això que l’atribució d’apropiar-se de l’entorn, d’embolicar-se amb la bandera, va ser un estigma que durant dècades li van penjar a Jordi Pujol i a CiU, tots els altres partits, tots contra un, un cop més.

És en detallets com els dels moments de les victòries (quan ZP diu que els socialistes més saben estar), que es veuen tics curiosos com aquest. I no són fruit d’una febrada. No són cosa de l’eufòria del moment. No són producte de l’alegria desbordada ni del desinhibir-se en un moment de joia esclatant. “Barcelona Socialista”. Així es diu la web oficial del PSC de Barcelona. No diuen “La Barcelona socialista”, és a dir, una entre les tantes Barcelona que hi ha. No. “Barcelona socialista”. La part pel tot. Per pensar-hi (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

El protagonisme dels 'spin doctors'...

Alerta amb la nova etapa que acaba d'iniciar la revista Anàlisi, en un projecte liderat molt especialment pel professor Jordi Sánchez Navarro, junt amb Charo Lacalle i Lluís Pastor. Una de les revistes acadèmiques de referència en l'àmbit de la comunicació comença a rodar de la mà de dos departaments de dues universitats diferents (UOC i UAB), i ja té versió online, on podreu trobar l'últim número de la publicació, el 41. L'esforç mereix del reconeixement de tots.

Us convido a remenar per can Anàlisi.cat, i aquí que us deixo link amb l'article que m'hi van publicar (i que trobareu en el número 40 de la revista): "El protagonisme dels 'spin doctors'. La política com a procés comunicacional". El podeu llegir complet i descarregar-vos-en també el pdf. Va sobre món compol i els soferts assessors, que malgrat el que digui Francesc Quico Homs, de ser-hi i són i fan feina. Molta feina. També al Palau de la Generalitat.

Qui no surt a la foto... es mou

Capgirem l'ordre de la màxima aquella que diu "qui es mou no surt a la foto". Ahir nit, davant la contundent derrota (patacada) dels socialistes a Catalunya, i de fet arreu de l'Estat, en les eleccions locals, calia veure les fotos dels guanyadors (aquí CiU, allà PP), però sobretot és interessant la foto dels grans derrotats. Aquí Hereu (i el PSC), allà ZP (i el PSOE).

Amb el guanyadors no s'hi cabia. Una gentada que vessava pels plànols de televisió. Ara bé! I amb els derrotats?

Amb Hereu, Miquel Iceta, José Montilla i José Zaragoza. Un gest segurament inevitable per part del trident que ha pilotat amb mà de ferro el PSC de l'última dècada, però d'altra banda, un gest que els honora. Indiquen que obren pas a una direcció nova, que ells van marxant, i que en el viatge es duen la imatge de la derrota. No la pengen a ningú altre que pogués venir al darrere.

I a Madrid, una cosa molt semblant. ZP compareix amb la seva ministra d'Economia (Salgado), amb el president del partit (Chaves), amb el seu número dos (Blanco) i amb la responsable de la cosa municipal socialista (Valenciano). I ni rastre ni de Carme Chacón ni d'Alfredo Pérez Rubalcaba a la foto de Ferraz. La derrota, tota per a ZP. Res d'esquitxar amb cares de funeral als dos grans aspirants al dia després de l'actual líder. I mireu que havia estat protagonistes en començar la cursa electoral, eh? Doncs res, ahir a la seu socialista de Madrid, ells a la foto... no. Precisament perquè si es volen moure cap el lideratge del seu partit, ahir tocava no quedar retratats.

Tot torna

“Les eleccions per Barcelona són una cosa a banda de les eleccions municipals”, va dir Montserrat Tura en plena precampanya, només divuit dies abans de l'oficial. De la campanya oficial per les eleccions catalanes del 28-N passat, clar. Perquè en aquestes municipals per Barcelona, on ella no ha pogut ser cap del llista del PSC, l'exconsellera ha estat desapareguda en combat just fins a l'últim moment. De fet com la majoria de dirigents del Partit dels Socialistes Catalans.

José Montilla no va assistir ni a l'enganxada de cartell de Jordi Hereu i en plena campanya només s'ha deixat veure a la capital en un acte al Cercle d'Economia, i amb entusiasme totalment descriptible. Miquel Iceta, per la seva banda, ha participat en poc més que un parell d'actes d'Hereu. I en canvi a qui sí que l'equip de campanya ha vist força al seu costat ha estat a Joan Ferran, el de “la crosta nacionalista”. No debades, ell va ser en el seu dia un dels padrins de l'actual alcalde, des de la poderosa Federació de Barcelona del PSC. Ara la divisió entre la federació i la cúpula de Nicaragua és profunda com mai. I només els anticossos que un hipotètic lideratge de l'alcalde de Lleida genera en els homes de Montilla podria apropar posicions entre aquests i Hereu. El dia després d'avui dirà.

Mentrestant, Hereu s'ha cuidat de mantenir alguns ponts amb la seu central de Nicaragua. I això és el gran estrateg i comunicador de la seva campanya: Enric Casas, director de l'àrea d'alcaldia. Publicitari que ja treballava per a l'Ajuntament en temps de Pasqual Maragall, és una de les ments que va estar rere campanyes com el Barcelona posa't guapa, en l'àmbit de ciutat, o el Si tu no vas ells tornen, en l'àmbit de PSC. Ell sempre torna, de fet perquè mai no acaba de marxar. Sempre hi és. Ha estat considerat tradicionalment molt afí a Miquel Iceta, però diu d'ell un gat vell del PSC: “L'Enric té la gran habilitat de saber posar-se sempre de perfil”. És a dir, que d'altres passen i ell va fent. A la sala de màquines. Al comandament de l'indret, per a ser més exactes. Des d'allà ha conduït l'actual campanya d'Hereu, amb suport destacat de Joan Ariza, director adjunt (just per sota de Casas) en publicacions de l'Ajuntament com els suplements informatius per barri que tan sovint ens podem trobar a les bústies. Ariza ha tingut especial cura del món on-line (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Paisatge primaveral per a la "reflexió"

#yesweattack

L’alcalde Maragall, quan l’era, va tenir una iniciativa d’aquelles que el feien creïble com a batlle, com a líder de la ciutat. De tant en tant, en diferents barris, feia nit a casa d’una família barcelonina. Populisme? Si ho fes segons qui n’hi hauria que el titllarien certament d’això. Però amb Pasqual Maragall no tenia sentit annexar aquesta idea al gest. Era només això, un gest, però a la vegada destil•lava molt més. Deia moltes coses amb una pensada ben senzilla. I el millor de tot és que ell la podia fer. Colava. Te’l creies. Després Joan Clos i Jordi Hereu no he tingut noves que hagin fet res de semblant. Segurament a fi de bé per a tots, ells i ciutadans.

Un alcalde proper, empàtic, que liderava, que sobre ell corrien llegendes com que si tiraves un tros de paper o un xiclet a terra et podia reprendre. Ell! L’alcalde! En Maragall! Recordo que de petit m’ho van dir els pares, i poc paper i poc xiclet que em va caure mai a terra. I ara em falta veure l’actual alcalde amb aquesta autorictas. Per postres, aquests dies de campanya crec que l’estil que li han fet assumir ha aguditzat la seva projecció distant. En el debat d’alcaldables a TV3, per exemple, respirava massa supèrbia, massa indignació davant la crítica. Així com en el seu dia n’hi havia que retreien a Jordi Pujol que s’emboliqués amb la senyera per defensar-se de les crítiques, val la pena observar que Hereu davant el mínim retret ha tingut aquesta temptació de voler confondre’s amb la institució. Però no ha quallat gaire.

I al final, l’antipatia. L’estil de campanya desagradable que els manuals de màrqueting polític marquen com una de les tècniques a aplicar quan ja tens poc a perdre, precisament perquè tot apunta que tens molt poc a guanyar. Així ha estat com el PSC ha fet irrompre José Maria Aznar en campanya. I ja em diran què pinta Aznar encara com a espantall de res, i concretament quan parlem d’unes eleccions municipals. Però en realitat ell i aquest estil de campanya dels socialistes tenen força a veure. Molt especialment pels anticossos que generen en l’electorat. No construeixen, sinó que bàsicament destrueixen. Fe en la política, sobretot (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Campanyes efectives i amb compromís

Ahir al 59 segons vam tenir taula de debat sobre les campanyes electorals. Un luxe, acompanyat del Lluís Pastor, l'Antoni Segura, en Daniel Arasa, en Xavier Roig i en Joaquim Lorente. Aquí teniu el vídeo del programa, que ha quedat resumit al web com un "sí a les campanyes, però efectives i amb compromís".

I avui a la secció setmanal del Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, a tomb del 22-M que hi hem tornat. Però també hem parlat de les relacions govern ZP - govern Mas, i de DSK i les fotos del seu pitjor moment com a personatge públic.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 18 de maig de 2011.

Present i futur de les campanyes electorals

Són efectives, les campanyes electorals? Quin impacte hi tenen les noves tecnologies: Twitter, Facebook...?

Al tram final de les municipals, aquesta nit a les 22h debatrem com arribar a l'electorat actual. 59 segons ha convidat sis "experts", i servidor que hi serà junt amb Joaquim Lorente, publicista; Xavier Roig, assessor de comunicació; Lluís Pastor, cap d'estudis de comunicació de la UOC, Antoni Segura, catedràtic d'Història contemporània; i Daniel Arasa, periodista.

A més, un reportatge sobre la feina de seguiment de la campanya, amb declaracions de Dolors Comas, del CAC.

Recordin: a les 22h de la nit, aquest dimarts a La 2.

Qui retalla a qui?

“Dolors, ¿a dónde nos llevan?” “Em sembla que han dit de fer el minut de silenci dins del Palau.” “De cap manera, no?” “No, no!” Breu conversa que va començar més o menys així entre el diputat de Ciutadans Jordi Cañas i la diputada d'Iniciativa Dolors Camats dijous a plaça Sant Jaume tot just creuar el llindar del portal del Palau de la Generalitat. Va ser pocs minuts abans de les dotze del migdia. A l'hora en punt tocava minut de silenci per les víctimes del terratrèmol de Llorca. Però, casualitats de la vida, la plaça estava força atapeïda per un centenar llarg de sindicalistes de la USOC que, xiulet a la boca, feia estona que generaven un soroll important que havia traspassat els murs gruixuts del Palau.

Minut de silenci davant d'un munt de sindicalistes increpant el president? Aquest va ser el dilema a l'ala oest del Pati dels Tarongers. Havia de sortir el president en tots els informatius, sent l'única autoritat de l'Estat, acompanyada en aquest moment de recolliment de delegats sindicals amb pancartes contra les retallades i amb cares de pocs amics? El dubte raonable va saltar. L'equip d'assessors i estratègia van rumiar-hi amb el rellotge trepitjant-los els talons, i algú va tenir la idea de deixar passar els mitjans gràfics al Palau i fer el minut de silenci amb els altres representants polítics al Pati dels Tarongers, en recolliment de veritat. Però no va poder ser.

Va estar a punt de passar, a jutjar per la conversa de Camats i Cañas, però que ells i altres no s'hi avinguessin, o que directament no ho fes l'inquilí del Palau, va acabar per mantenir el minut de silenci davant de la façana del Palau. Això sí, el president, Artur Mas, va arribar a la concentració d'autoritats un cop el minut ja havia començat. Per tant, abans de posar-s'hi, cap càmera no va captar-ne la imatge sota una pluja de xiulets per unes retallades que els de la USOC –via pancartes– li atribuïen de la mateixa manera a ell i a José Luis Rodríguez Zapatero.

“Mas no és el responsable de les retallades socials. L'és la gestió del tripartit i l'asfíxia a què el govern socialista de Madrid sotmet Catalunya.” Aquesta és la tesi dels convergents. I això també es defensa amb imatges. O tenint cura d'algunes, com la d'Artur Mas sent increpat per delegats sindicals.

CiU, després d'unes setmanes certament noquejada, ha agafat aire i ha trobat en ZP i el seu govern la clau de volta per contestar l'ofensiva de l'oposició en bloc que li retreu les retallades. En aquest sentit, i abans de la manifestació d'ahir, els responsables de comunicació del govern van dedicar durant dies molts esforços a deixar clara la idea de maltractament per part de Madrid. “Els socialistes retallen Catalunya”, afirma la propaganda de CiU editada fa pocs dies. Tot coordinat (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Anàlisi de la campanya a Onda Cero

Avui a l'Això no és tot d'Onda Cero, presentat pel Carles Lamelo, m'hi heu tingut analitzant la campanya electoral, els cartells i eslògans dels candidats a Barcelona, així com el moment de fotos de polítics a Llorca.

Manies i Manies

Hi ha manies i manies. ZP per exemple té la de faltar als seus compromisos. El PSC té la de votar sempre amb el PSOE allà on importa. I Convergència, la d’aguantar Josep Antoni Duran i Lleida de soci dècades i dècades. Unes són més inexplicables que les altres, però totes tres, com la majoria, ho són. No s’entenen del tot. Bé, sí des de diferents punts de vista, però no des de la més estricta lògica. I això mateix passa amb una mania que persegueix la cúpula d’Esquerra també des de fa dècades.

Ahir era dia de reaccions al vot del PSC amb el PSOE i contra el pagament de 1.450 milions d’euros a la Generalitat per part de l’Estat. Hi havia força unanimitat a tort i a dret. Gran retratada dels socialistes catalans. Però, ai las, a Joan Ridao, portaveu d’ERC al Congrés i un dels irreductibles de la mania republicana anti-CiU, no podia evitar de ser retratat també amb les seves paraules del dia abans, recollides diligentment per la premsa. En elles, el secretari general d’Esquerra retreia el seu paper galdós als socialistes, això sí, annexant-hi que tot plegat era una “maniobra electoralista de CiU”. Mandra, molta mandra.

Desconec qui va donar l’ordre que els tres diputats d’ERC votessin amb CiU dimarts al Congrés, però segur que no va ser Ridao. Potser un Joan Puigcercós que sembla haver entès el missatge del passat 28-N. Però Ridao segur que no. Ni ell ni la majoria d’altaveus d’ERC als mitjans, que ahir fins i tot utilitzaven l’abstenció del PNB per mirar de repartir culpes en el fracàs de la votació. Per mirar d’equiparar, com sempre, CiU i PSC. Mania d’aquelles ben estèrils. Més quan, resultat electoral rere resultat electoral, la tesi es demostra absurda i molt poc estimada precisament per l’electorat sobiranista, fart de tanta confrontació pueril en l’espectre polític del nacionalisme català.

Ahir, per repartir culpes entre PSC i CiU n’hi va haver que des d’ERC va alertar contra la “basquitis” (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Disseny gràfic al web 2.0

(cliqueu la imatge per veure el programa en gran)

Avui faig conferència a la Jornada "Com es dissenya una campanya política", organitzat pel Col·legi de Dissenyadors Gràfics de Catalunya. Sobre el "Disseny gràfic al web 2.0".

Logos i eslògans tunejats

Avui a can Tot és molt confús ens hem endinsat de ple en temets macos de la campanya electoral del 22-M. Concretament hem comentat la tendència creixent (gràcies al 2.0 entre altres factors que també hi ajuden) a què cada candidat es tunegi el seu propi logo i fins i tot l'eslògan del partit. És el cas de Jordi Hereu amb el logo de PSCloveBCN, i és el cas d'Esperanza Aguirre passant de l'eslògan general del PP, que és Centrados en ti, i queen el seu web, en el seu cartell i en el seu espot no apareix per enlloc. Ella és ella, PP enllà.

També hem parlat del moment PSC-PSOE i el fons de comptetitivitat, entre altres fronts. Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 11 de maig de 2011.

Ahir per cert que vaig fer aparició espontània a can Confusió, concretament durant la secció de l'Àngel Llàcer. Aquí l'àudio de la segona hora d'ahir. Allà cap als 45 minuts hi apareix servidor.

2.0 killed the cartell star...?

Molt mítica, aquella cançó vuitantera de Video killed the radio star... però mentida, al cap i a la fi. La ràdio segueix, i el vídeo ha deixat els VHS per passar-se al DVD, a la xarxa i cia. Perquè una nova tecnologia no té per què carregar-se una d'anterior. El procés és d'acumulació, de millora, d'adaptació via avenços de la tècnica, de multimèdia. És per això que la fase 2.0 de l'online no hauria d'implicar una marginació de materials tradicionals de la comunicació política, sinó un aprofitament d'aquests en multimèdia.

En aquest sentit, com és que costa taaaaaaaant trobar els tradicionals cartells de campanya als webs (electorals) dels partits?? He fet la prova amb els dels candidats a l'alcaldia de Barcelona, i no ha estat fàcil. Paradoxalment, els qui més hi comptaven des del principi i els qui millor els tenien a disposar del públic han estat els partits més petits: Iniciativa, Solidaritat i Ciutadans. I aquí us apunto el pack de tots pels qui en tingueu curiositat (que hi sou, segur). Ahir en vaig comentar alguns en peça de BTVnotícies que aquí trobareu. I en seguirem parlant.