Somiant tot el temps

El cel és com un somni,
la vida és un somni
amb els ulls oberts i tancats,
només un somni.

(Música: Zbigniew Preisner - Like a Dream)

La claror que precedeix el sol

Ses fulles dels arbres naveguen
en el mar de pluja que inunda la plaça.
M'agrada contemplar l'essència del verd
surant a l'aigua,
al principi les esquivo,
però després m'adono
que les barquetes agafen rumb
i em deixo anar,
sento l'impuls del meu ésser
que es lliura i les segueix,
camino de pressa,
més de pressa encara,
corro sense por,
atreta per una aurora de llum
amb les mans que ofereixen tot el que sóc,
sense esperar res a canvi...

Fum

Ombres que fumen en temps de somni

fan equilibris en les línies de l'asfalt.

De les butxaques els cauen unes cigarretes

amb la tebiesa impressa d'uns llavis familiars.

Fumen a mitges,

sota mirades que jutgen un vici comdemnat.

Fumen pel simple plaer de sentir el frec de les seves mans

a l'intercanviar el cigar...

Quantes caixes més hauran de cremar per alliberar-se d'aquesta dèria?

(Cançó: Cigarettes, Russian Red)

Ritme de carrer

Floreixen els arbres a la ciutat,
el polen guarneix els nostres caps,
passegem de la mà com somio els plenilunis
i Sant Medir regna entre carmels i cavalls.
Festa
pluja
trucades
bombolles
alegria
Vida
dansa
celebració a fora i dins meu.
Balles?

Músics de carrer

(Prelude suite nº1 in G major BWV 1007)

Melodia per cello que emmudeix els sorolls del món,

que em vibra al pit quan em somrius

i em fa descobrir tots els moviments del cos.

En aquell passadís tocant amb els ulls tancats,
et trobo als migdies sense atrevir-me a seure amb tú,

desitjant que els meus passos no avancin,

lliurant-me als acords que m'encisen,

esperant una mirada que torni a fer sonar la música triomfal

que enamora els sentits i et besa l'ànima.

Centrifugat de moments

Amb el cap ple de pardals, he arribat a París, de nit, per menjar-me un crepe d'emocions fortes amb tú. Hem ballat a les fosques a un hotel de mala mort, amb els peus cansats de caminar des de lluny per arribar aquí i la felicitat d'haver-nos escapat de la nostra realitat. Digue'm a cau d'orella que ens hem quedat atrapats per un núbol de cendra i que no podrem sortir del nostre llit per més fort que ens cridin. Oloro la llibertat entre sensacions decadents d'humitat...i no sé perquè crec que això ja ens ha passat abans d'ara mateix.

Con la cabeza llena de sueños, he llegado a París, de noche, para comerme un crepe de emociones fuertes contigo. Hemos bailado a oscuras en un hotel de mala muerte, con los pies cansados de andar para llegar hasta aquí y la felicidad de habernos escapado de nuestra realidad. Dime al oido que nos hemos quedado atrapados por una nube de ceniza y que no podremos salir de la cama por más fuerte que nos llamen. Huelo la libertad entre sensaciones decadentes de humedad... y no sé porqué creo que esto ya nos ha pasado antes de ahora mismo.

Sentint el cel

Per uns instants existeixo en el cercle d'ànimes que em miren des de l'essència divina. Desitjo ser eterna en aquell estat. Al cor sento un trosset de cel que em xiuxiueja qui sóc. Recordo perfectes el meu cos, la meva ment i el meu esperit. Aquelles mans que cercaven les meves, quan es troben, les reconec unides per l'amor.

Remor de llençols

T'escolto.
Em ressones al cap i a la pell.
Sures en els meus sentits.
Ets present en el meu univers i jo sóc absent dels meus moments.
T'espero en un matí d'hivern, cantant amb els ulls tancats, imaginant que pot tornar a sonar.
Silenci!
Sembla que les vinjolites són a punt d'arribar, les sento.
M'han dit que al cel, els núbols ens guarden un lloc.

(Cançó: If god gave me the power to sense beauty. Mishima)

Destins metronians

Als matins viatjo refugiada en el soroll sord del metro. La casualitat sempre m'agafa desprevinguda dels encontres subterranis. Els teus passos i els meus s'han cercat des del temps de les ombres, i nosaltres ignorants, ens hem trobat a la parada de les fulles. Els teus ulls són meus. La meva boca és teva. Una dolça besada s'esvaeix com el fum per la sortida d'emergència, i la velocitat de les finestres em roba una darrera mirada. El buit torna a donar-me la mà.

[T'espero en el darrer vagó, on sempre em quedo dormida]

Por las mañanas viajo refugiada en ruido sordo del metro. La casualidad siempre me coge desprevenida de encuentros subterráneos. Tus pasos y los míos se han buscado desde el tiempo de las sombras, y nosotros ignorantes, nos hemos encontrado en la parada de las hojas. Tus ojos son míos. Mi boca es tuya. Un dulce beso se desvanece como el humo por la salida de emergencia y la velocidad de las ventanas me roba una última mirada. El vacío vuelve a darme la mano.

[Te espero en el último vagón, donde siempre me quedo dormida]

Balles?

He escarbat un clot al jardí dels veïns i he enterrat un somni en blanc. M'han quedat les ungles brutes i un somriure entremeliat als llavis. L'impuls m'ha dut a córrer amb els braços oberts i a rodolar sobre la sorra fins banyar-me vestida. Començo a recordar els meus instints salvatges, intactes des de fa tanta estona, retrobats ara. Les nits de lluna nova m'agrada cantar davant del foc, i morir-me de calfreds quan em toques per darrera i m'estens la mà per convidar-me a ballar sota les cuques de llum, sense rastre del temps, sempre eterns...