Fum
Ombres que fumen en temps de somni
fan equilibris en les línies de l'asfalt.
De les butxaques els cauen unes cigarretes
amb la tebiesa impressa d'uns llavis familiars.
Fumen a mitges,
sota mirades que jutgen un vici comdemnat.
Fumen pel simple plaer de sentir el frec de les seves mans
a l'intercanviar el cigar...
Quantes caixes més hauran de cremar per alliberar-se d'aquesta dèria?
(Cançó: Cigarettes, Russian Red)
S'hora baixa
Les esteles platejades dels avions
brillen amb els darrers raigs de sol.
Les antenes dels terrats erectes esperen incansables
ser corresposes per les ones.
Dues orenetes juguen al cel,
freguen les ales
i s'arrauleixen al niu,
per copular
durant la quietud del dia que s'acaba,
al ritme dels acords d'una guitarra
que s'escapen d'una finestra oberta.
(Fotografia: Jaime Carvajal)
Havia una vegada...
Conten que hi ha dies que bufa un vent tan suau que fa volar les flors de dent de lleó amb molta delicadesa. De vegades junt amb les flors, viatgen les fades i els àngels fins allà on els esperen. Diuen també que hi ha una Caseta enmig de la ciutat, que quan obre la porta apareix un món on tot pot Ser.
Un matí de brisa màgica arribaren tres fades a la Caseta. La primera venia de les terres de les meigas, la segona de més enllà del mar i la tercera dels camps verds del nord. Havien vingut de molt lluny per cuidar i estimar als nens i les nenes.
La Vida es va omplir d’alegria doncs aquelles fades tenien el do de jugar i divertir-se com els infants.
Junts van compartir tombarelles, salts mortals, giragonses, carreres, petons i abraçades. Els ritmes i els batecs sonaven a totes hores. Melodies i cançons, emocions i lliure expressió eren presents a tots els racons.
Junts van córrer, van grimpar, van dansar i van somiar, però sobretot van créixer.
Amb totes aquelles voltes al temps van teixir un cobertor preciós: de colors! D’infinites textures! De plors i rialles. De trapezis i gronxadors, de cordes i escales. De contes escrits a la pell, de contes inventats d’un rampell. De molinets de vent. De formiguetes a la panxa i tambors al cor. D’encanteris i pòcimes de bombolles. De follets, bruixes i nimfes. De princeses, sirenes i pirates. De superherois. De gats i gossos. De papes i de mames que cuidaven bebès que es feien grans. De monstres, de tigres, de ferotges criatures nascudes de la força dels guerrers. De la bamba. Dels macarrons amb salsa i seitan. Del flamenc i els clavells. Dels massatges a mitja llum. De la innocència i la imaginació. Dels esquitxos d’aigua, del sorral i de l’espígol de l’hort. Tantes i tantes històries viscudes i filades des de la presència, sostingudes per les mans i la falda de les fades. L’amor era el fil que ho embastava tot.
Girant i girant sobre si mateixos van ser feliços fins a mirar-se en silenci amb els ulls de dins, i reconèixer a tots amb tan sols respirar.
Fins que un mes de juny va tornar a bufar aquell ventet que feia alenar de la calor de l’estiu. Havia arribat el moment de partir. Els nens i les nenes es van aturar de sobte perquè van sentir a prop el comiat. Les fades van alçar el vol entre carícies i somriures, fent adéu amb la mà, amb la mirada i amb el cor. Tots van sortir al pati per mirar com marxaven dolçament, tal i com havien arribat. Van seure per uns instants en un terrat per contemplar totes aquelles carones un cop més. Les tres plegades van somriure per sota el nas, i es van donar les mans per volar cap altres bandes on seguir regalant MÀGIA.
(Il·lustradora: Muriel Mollier Pierret)
