En una habitació de la casa d'estiu de la família, despertava una nena tots els matins abans que els pares. Ajaguda, en silenci i quietud, gaudia de les escletxes de llum que travessaven una persiana clarejada. La maneta alçada jugava amb les partícules de pols només perceptibles en aquell moment de bellesa infantil. Els ocells cantaven a la fresca, i quan el cos demanava moviment, es llevava de peus sobre el llit per arribar al prestatge on guardava el cornet de mar. Se l'atansava a cau d'orella i embadalia amb la remor de les onades. Arraulida amb la closca escoltava el so harmónic de l'aigua i es calmava com si fos una cançó de bressol. Era l'encís del començament del dia. Un moment que ho valia tot.
La casa i la nena es sentien profundament soles. La melangia habitava el cor d'ella i d'aquell lloc on tots els arbres van morir o els van matar, fins quedar-ne un, com a testimoni de vida. Amb el pas del temps l'abandonament ho va fer tot seu, les males herbes creixien i ningú les volia llevar. Les persones van marxar amb la solitud a les panxes cap altres bandes, sense saber molt bé què els havia passat. Tenien la desgràcia de no saber estimar, però ells no ho comprenien...El plor dels fruiters i dels xiprers no tenia fi.
(Avui la fotografia és meva)
