A la Dora,
Si ho pintéssim tot de lila
i retalléssim figuretes de paper,
el vent portaria la felicitat
en forma de fulles,
i nosaltres inventaríem la inocència
embolicada en una manta de colors.
Serien els colors de l’amor,
teixits amb la remor dels peixos,
i amb el sabor de la sal que cega els ulls.
i retalléssim figuretes de paper,
el vent portaria la felicitat
en forma de fulles,
i nosaltres inventaríem la inocència
embolicada en una manta de colors.
Serien els colors de l’amor,
teixits amb la remor dels peixos,
i amb el sabor de la sal que cega els ulls.
Quan m'estimes, veig borrós
Recordo carícies als peus i pesigolles sota el melic. Els teus dits m'enrevoltillen els cabells i després em beses el coll. Riuen els llençols i el llit ens gronxa. Les teves mans em dibuixen. T'imagines que torna aquella llum? T'espero ajeguda...
El dia dels indis silenciosos
Us presento a la Berta, la meva filla de 4 anys, i els seus personatges: els indis silenciosos. Ella també participarà en el blog, ja que li agrada inventar poesies, contes, cançons i mil coses més. He decidit anomenar els seus escrits Bertaescriu.
Aterrant...
Desitjo els nostres primers dies i els sento presents. T’imaginava des del buit i ara et somio abraçats sota l’arc del Convent de Santa Clara. Aquella besada de Sant Joan ens espera un altre cop. Les nostres il·lusions ens conduiran...
Deseos voladores
Las alas que crecen en sueños
me llevan a mundos eternos,
a días de algodón de un perfecto azul cielo,
a noches etéreas de dulces besos.
Siento el viento que susurra palabras,
que regalan libertad,
y me elevan a un viaje a lugares sin nombre.
Allá en el aire sin tiempo,
me absorve el silencio,
me atrae el abismo que grita adentro.
Yo soy aquel pájaro
que vuela bajo el mar y la tierra,
vuela como el ser alado que vive en mi,
para llegar donde siempre es primavera,
para llegar a una noche de agosto
y besar a Platón sumido en su idea,
para coger la luna y regalarla a un niño,
para acordarme de quién soy y de donde vengo.
me llevan a mundos eternos,
a días de algodón de un perfecto azul cielo,
a noches etéreas de dulces besos.
Siento el viento que susurra palabras,
que regalan libertad,
y me elevan a un viaje a lugares sin nombre.
Allá en el aire sin tiempo,
me absorve el silencio,
me atrae el abismo que grita adentro.
Yo soy aquel pájaro
que vuela bajo el mar y la tierra,
vuela como el ser alado que vive en mi,
para llegar donde siempre es primavera,
para llegar a una noche de agosto
y besar a Platón sumido en su idea,
para coger la luna y regalarla a un niño,
para acordarme de quién soy y de donde vengo.
